TRANSLATOR

dijous, 30 de desembre de 2021

Poblat a Sentmenat II/Caldes de Montbui

Avui farem una petita excursió amb els nens i, per a començar la ruta, ens dirigim al polígon de Mas d'en Cisa, a Sentmenat. A peu, caminem pel carrer que queda més proper al terme de Caldes de Montbui, el carrer Gato Pérez, que seguirem direcció nord. Poc després d'uns  contenidors, prenem un carrer a la dreta, que també es diu Gato Pérez, i que, al poc d'anar per ell, es bifurca amb un camí sorrenc que surt a la dreta de l'asfaltat i que també rep el mateix nom. Seguirem per aquest 1.8 quilòmetres, lloc on trobarem un encreuament de camins fent cantonada amb un camp d'oliveres. A partir d'aquí, està senyalitzat, però bé, millor seguir tot rectes el bon camí de la nostra esquerra tal i com hem arribat uns 1100 metres fins a trobar un camí que ens sortirà a l'esquerra al vèrtex d'una corba a la dreta, i, que en poc més d'un centenar de metres, ens durà a les restes de l'antic poblat.

També hi ha una altra forma de pujar, que és per on vam anar nosaltres. Al final, l'explicaré, ja que en gran part és idèntica a aquesta, però té un tram de no arriba a 400 metres de corriol costerut pel mig del bosc.

És un petit poblat iber, bé, petit, he llegit que podria ocupar uns 15000 metres², dels que hi ha excavats 240. Aquest excavat ens permet observar un poblat que va perdurar en el temps, ja que segons la documentació que hem recuperat, a les seves excavacions s'han trobat prou atuells típics ibers, com romans, com medievals (de fet, hi ha una necròpoli d'aquesta era), com restes més antigues, pertanyents a l'edat del Ferro inicial o el Bronze final. Tot i això, el poblat està catalogat com a un poblat iber dels Laietans del segle VI a.n.e. cap a l'any 750 a.n.e.

Com hem dit abans, és un poblat que va perdurar en el temps i, per a que sigui més fàcil de veure, el millor és inserir una planimetria de l'espai excavat extreta de l'estudi de Fides, recerca i difusió històrica, estudi elaborat per Albert Fortó, Xavier Maese, Borja Pelegero, Jordi Pisa i Àlex Vidal.

Amb aquesta planimetria, podem veure les parts identificades del jaciment fins l'any 2004. Començarem pel més modern, ja que no va entrelligat amb cap altra de les capes arqueològiques, es tracta de la zona ombrejada on es llegeix necròpolis.

Aquest espai va ser excavat entre el 1984 i el 1992 per Llogari Sala i Sala, temps en què es van recuperar 14 tombes de lloses d'era medieval, on eren enterrats de 15 a 20 individus dels dos sexes i de diferents edats. Cap d'elles contenia cap tipus d'aixovar funerari, pel que seria el cementiri d'un hàbitat medieval que avui dia encara no s'ha localitzat.

Les altres dues clares etapes d'utilització van ser documentades a les excavacions de 2005 i 2007 i aquestes són les prehistòriques: una primera, ibera, i una segona, ibera ja romanitzada, tot i que, com també hem dit abans, han aparegut vestigis anteriors. Molt possiblement aquests eren pertanyents a hàbitats aïllats de l'Edat del Ferro o del Bronze, perquè, de fet, aquestes cases aïllades encara es documenten al segle V o VI a.n.e., just abans de la urbanització de l'espai en estil típic iber.

La segona etapa és a raó d'una clara reestructuració del poblat vers el segle I a.n.e. Aquesta queda detallada a la planimetria amb els dos tons de negre (no es veu gaire bé, però bàsicament es tracta d'una romanització evident de les llars), amb patis comuns a diferents estances.

D'altra banda, a la campanya d'excavacions de l'any 2007 es va poder certificar la importància comercial que tenia aquest indret a era romana, ja que els estudis numismàtics que s'han efectuat a les troballes li atorguen una datació d'entre el 54 i el 48 a.n.e. La importància comercial del poblat devia de ser deguda a l'artesania del ferro, ja que s'han trobat fragments de forns. També s'insinua el seu creixement durant els últims segles a.n.e., per la construcció de clavegueram, es va localitzar una nova estança amb 4 dolies al seu interior, pel que suposadament estem parlant d'un magatzem de gra.

També es van localitzar dos enterraments perinatals al sòl de les habitacions, una llar de foc, dues sitges excavades a la roca i un molí de rotació pel gra. A més, cal dir que les fotografies que hem vist del carrer principal del poblat són força espectaculars, enllosat de primera.

Per acabar amb la visita, ens fixem en la torre, que clarament no és prehistòrica. D'aquesta hi ha dos pensaments evolutius. Un que és una torre romana a la banda exterior, reomplerta amb una torre de l'alta edat mitjana, i l'altre és que les dues torres són de l'era alt medieval, afegint la interior per consolidar-la globalment. El que sí que queda clar és que per a la seva construcció es van utilitzar alguns rocs del proper poblat iber.

I amb això, ens acomiadem del poblat i tornem pel camí indicat del començament, preferim no baixar per on hem pujat!

L'altra forma de pujar és a uns 100 metres d'emprendre el camí des del camp d'oliveres, marxem d'ell per un camí prou més atrotinat que surt a l'esquerra amb fort pendent i, al poc, quan es fa planer veurem un corriol que s'endinsa al bosc a una corba a l'esquerra, aquest el seguirem, i en uns 370 preciosos metres, tot anant pel mig del bosc, sortirem als peus de la torre alt medieval.


Coordenades UTM(ETRS89):

Torre Roja o Puig Castellar31T 428572 4609451

dilluns, 27 de desembre de 2021

Balma sepulcral a Olius II i dòlmens a Riner II

Per a explicar aquesta nova ruta a terres del Solsonès, a la que visitarem una cova sepulcral i tres dòlmens, partim de la seva capital, Solsona. Sortim d'ella per la seva banda sud-oest, prenent la C-75 direcció Guissona i Cervera (C-451). Als 3 quilòmetres, la carretera creua una rotonda i nosaltres farem el gir a aquesta tot creuant la C-75. Just fer-ho, emprendrem per una pista asfaltada vers la nostra esquerra. Uns 350 metres més tard, surt un camí sorrenc que porta a una zona d'emmagatzematge al descobert de bombones de butà en uns 150 metres. Allà deixem el cotxe.

A peu, ens endinsem per un corriol que voreja el filat, a la dreta de la porta d'accés d'aquest, i el seguim creuant un petit desboscat, fent una davallada abrupta cap a la vall quan el corriol es torna a apropar al filat. A partir d'aquí, seguirem un corriol desdibuixat que surt a la nostra esquerra i que encara davalla més. S'ha de dir que la cova sepulcral d'Aigües Vives no es troba lluny, a uns 40 metres de l'abrupta baixada, entre el camí sorrenc que hi ha més a baix i la zona d'emmagatzematge, a escassos 7 metres d'aquesta última, tot i que no és visible des d'ella, ja que queda sota.

Aquí teniu la balma sepulcral d'Aigües Vives.

Com diu l'Albert Fàbregas, es tracta molt probablement de la balma sepulcral prehistòrica més estudiada i esmentada de tota la literatura megalítica (hem trobat 20 mencions d'autors diferents, a banda de la del descobridor, i sense cercar gaire). Fou descoberta per Joan Serra i Vilaró l'any 1917, i ell mateix va excavar-la el mateix any, datant-la segons les quantioses restes recuperades vers el Calcolític i l'Edat de Bronze inicial. Quan es varen publicar els resultats de l'excavació l'any 1923, en Serra i Vilaró esmenta que, quan van descobrir la cova, aquesta encara conservava una de les lloses del sepulcre paradolmènic.

L'arqueòloga Mireia Pedro Pascual esmenta que, a la prospecció efectuada l'any 2002, les terres de l'interior de la cavitat encara conservaven estelles i fragments ossis humans. També segons ella, la cavitat té una llargada màxima de 5 metres, per 3 metres d'amplada i conserva 1 metre d'alçada. Aquestes mides varien prou de les que va donar en Serra i Vilaró en el seu dia, degut clarament al reompliment de la cavitat.

Ja per a acabar amb aquest sepulcre, tot i que ens podríem estendre d'allò més, farem un llistat de les restes recuperades documentades:

  • Vasos Campaniformes i un bol amb incisions.
  • 1 colador.
  • Diversos fragments ceràmics amb incisions.
  • Vasos ceràmics reconstruïts sense decoració.
  • Dues puntes de sageta en sílex amb aletes i peduncle.
  • Fragments de ganivets i ascles del mateix material.
  • Fragment de punxó en os.
  • 41 botons d'os de diverses tipologies.
  • 2090 denes de petxina.
  • 116 penjolls de càrdium.
  • 11 cranis de llop perforats.
  • 1 dena de pedra negra.
  • 1 dena de vertebra de peix.
  • 3 punxons metàl·lics.
  • 2 puntes de sageta metàl·liques.
  • 1 punyal metàl·lic.
  • 1 anell de plata.
  • Restes d'ovicaprí, conill i ocell.
  • Restes humanes d'un centenar d'individus (32 cranis conservats).
Els cranis humans estudiats són majoritàriament homes, de diverses edats, tot i que també hi ha dones i individus infantils. Totes les restes recuperades resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Ara, anem a veure dòlmens, visitarem la necròpoli de cistes del Solar, formada per 6 cistes, de les que només 3 en resten dempeus. La número I, que vam visitar en realitat el 24 de gener de l'any 2015, es troba en un estat regular; la II, a la que en Serra i Vilaró va veure només dues lloses, però no va trobar resta alguna a l'interior; la III, que va ser restaurada fa uns anys; la IV es conserva in-situ tot i que he llegit a algun lloc que està restaurada; la V està desapareguda, per no dir derruïda, tot i que Serra i Vilaró la va estudiar i sí que hi va trobar quelcom; i de la VI es diu que era de tipus paradolmen amb una balma que hi ha prop del mas, i que en Serra i Vilaró l'excavà amb resultats positius quan ja era derruïda.

Per arribar-hi, tornem a la C-75 seguint-la direcció Guissona i, al poc, ens desviem a l'esquerra per la LV-3002. A l'estona, ens desviem a l'esquerra, tot anant cap a El Miracle. El passem i, quan s'acaba el nucli, prenem una pista asfaltada que surt a la nostra esquerra. A poca distància, trobem un encreuament en el que girarem bruscament a la dreta. Seguim uns dos quilòmetres fins a arribar a la masia del Villaró, que creuarem pel mig, acompanyats per la cridòria dels gossos, i seguim pel camí uns 1500 metres més, llavors trobarem una bifurcació a la dreta que, en 500 metres, ens portarà a la masia del Solar (també amb gossos). Seguim uns 600 metres més i em sembla recordar que vam aparcar a la dreta de la carretera, aprofitant un espai existent.

Ja a peu, pugem al camp per conrear que hi ha just a sobre la carretera, el creuem tirant un xic a la nostra dreta i travessem el camp a través tot seguint corriols desdibuixats, sense pujar gaire, ja que el dolmen es troba a no massa distància del camp per llaurar. Buscarem fins a trobar un mur de pedra seca, a uns 15 metres del camp. El dolmen es troba entre el camp i el mur, enganxat a aquest últim.

La cista solsoniana del Solar I té una llargada de 1.60 metres, una amplada màxima de 1.03 i conserva 0.80 metres d'alçada, formant una planta rectangular. Dir també que el que Serra i Vilaró va pensar que era la coberta no pot ser, ja que les dimensions documentades de la llosa serien més petites que la coberta que necessitaria el megàlit. L'arqueòleg Josep Castany i Llussà, a l'igual que nosaltres, creu que podria ser una estela-menhir, si ens basem en la seva morfologia i dimensions.

Inserim planimetries dels sepulcres extretes de la tesi doctoral d'en Josep Castany i Llussà.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Les troballes obtingudes per Serra i Vilaró, tot i que el sepulcre fou excavat amb anterioritat pels pagesos de la zona, es troben al Museu Diocesà de Solsona, amb un gruix de restes òssies, set peces triangulars de sílex i un fragment de punxó d'os.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pels materials recuperats i a falta de proves de C-14, podem datar aquest sepulcre a l'era neolítica, que va del 6000 al 2500 a.n.e.

Tornem al cotxe, i anem fins a la Masia del Solar, la creuem i, als 150 metres d'ella, veiem un camí sorrenc que seguim 950 metres fins a trobar una bifurcació on aturarem el cotxe. A peu, refem el camí pocs metres veient un caminoi que surt a la nostra esquerra. El caminoi empitjora als metres tornant-se un corriol desdibuixat i és molt desdibuixat  a la part final, pel que és molt recomanable l'ús de GPS i bastant intuïció dolmènica, però bé a la fi arribarem a la cista d'El Solà III o El Solar III. 

Com els seus germans fou descobert pel Mossèn Serra i Vilaró, que segons descriu, en aquell moment ja estava prou malmès degut al xaragall que passa just pel costat, que amb el desgast de l'aigua havia fet caure les lloses. El sepulcre va ser reconstruït a finals de la dècada dels 90 inicis del nou mil·lenni. Les dimensions que podem donar després d'aquesta acció són d'una llargada de 1.80 metres, 1.00 d'amplada i una alçada de 1.05 metres.

Extret d'"Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes arqueològiques recuperades al megàlit, Serra i Vilaró documenta un sol individu d'uns 50 anys. Però després, al moment de la seva neteja, van aparèixer fragments de dos cranis, restes d'extremitats superiors i inferiors i diverses peces dentàries. Segons Lluís Guerrero, aquestes restes són pertanyents a una dona d'entre 30 i 35 anys, un home de 20-30 i un infant d'entre els 10 i els 13 anys.

A banda, es va poder recuperar com a aixovar dels enterraments 1 collaret format per 9 denes de cal·laïta i dos semi-ullals de senglar, 1 petxina de càrdium perforada, 1 fulla de sílex, 2 fragments de punxó en os i 3 fragments d'ullal de senglar

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

El següent megàlit el trobarem a només 12 metres metres en direcció nord, un pèl a l'est de l'anterior sepulcre. Veurem clarament la cista solsoniana d'El Solar IV a la part superior del túmul, just abans del  rierol.

Creiem que el megàlit es troba exactament igual que quan el visità en Serra i Vilaró, ja que en el seu estudi dibuixa una planta exacta a la que es presenta avui dia. També deia que estintolades al costat de la cista hi ha tres lloses que serien la coberta, tot i que, segons Josep Castany i Llussà, en queden dues (a la fotografia, se'n veu una a l'immediat costat esquerre del sepulcre). També en Josep Castany, documenta un rebaix típic de picapedrer a una de les lloses, per aixecar una de les de coberta fent palanca.

Les dimensions atorgades a aquest megàlit són una llargada de 1.74 metres, una amplada de 1.00 i una fondària de 90 centímetres.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes antropològiques recuperades del seu interior, en Serra i Vilaró només va guardar un crani, tot i que se sap que hi havien més restes òssies que ni tant sols es van documentar. Aquest crani es troba dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i va ser estudiat per el Dr. Lluís Guerrero i Sala, expert en antropologia, que diu que es tractaria d'un home de 20 a 30 anys.

També es va recuperar divers aixovar funerari dins la tomba.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Del parament funerari, en destaquem 1 collaret de 14 denes  de cal·laïta, 1 cargol marí amb perforació, 3 geomètrics de sílex, 4 fulles del mateix material i 2 fragments de ceràmica negrosa corresponents a diferents vasos.

Amb aquest últim sepulcre, donem la ruta per acabada, tornem al cotxe i, tot i que un pèl tard, anem a dinar a Solsona.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cova sepulcral d'Aigües Vives: 31T 376718 4647049
El Solar I o El Solà I: 31T 381204 4643320
El Solar III o El Solà III: 31T 379644 4642495
El Solar IV o El Solà IV: 31T 379648 4642506

dissabte, 18 de desembre de 2021

Dòlmens a Pyrénées Orientales XI

Avui visitem el bonic dolmen de La Siureda, La Sureda en català. No és difícil comprendre el perquè d'aquest nom: quan veus on es troba, queda claríssim.

El posem a banda d'altres sepulcres de la zona perquè, curiosament en aquestes muntanyes de l'esquerra d'El Pertús, que disposen de gran quantitat d'afloraments rocosos i són prou riques en consumibles humans, només s'hi ha trobat aquest (és estrany), just al costat del camí... la resta són boscos completament verges.

També curiosament, tant a la costa, com un xic més a l'interior i entrant a Catalunya, hi ha gran quantitat de tombes, però en aquestes muntanyes només es documenta aquesta.

Aquest sepulcre és situat al terme municipal de Maureillas las Illas, tot i que de fet, està més a prop d'una urbanització que es diu Les Hauts de Céret... per arribar al dolmen, hi has de passar. Aquesta urbanització es troba entre Céret / Ceret (català) i Maureillas las Illas / Morellàs i les Illes (català), tot anant cap al sud.

Des de Les Hauts de Céret, hem d'emprendre una pista asfaltada en direcció l'hotel Mas Pauline, desviant-nos a la dreta des del carrer d'Allée de Pallagourdi. 1.5 quilòmetres més tard, tot seguint les indicacions cap a l'hotel i després d'un revolt a la dreta, veurem des del mateix camí el dolmen de la Siureda, en una elevació natural a la nostra esquerra.

Aquesta cambra pirinenca fou descoberta pel ceretà Gilles Borat, que el va ensenyar a l'arqueòloga Françoise Claustre el setembre de 1985.

Aquesta última l'excavà entre l'any següent i el 1988, documentant-lo en un llibret monogràfic. GESEART també el documenta l'any 1988, i Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, l'any 1992. Jean Abélanet també ho fa en el seu llibre "Itinéraries mégalithiques".

Però, tot i això, nosaltres ens basarem principalment en el què descriu en Tarrús en la seva tesi doctoral.

Començarem per la seva descripció físico-arquitectònica: Consta d'una cambra rectangular amb porta-finestra d'accés a l'espai sepulcral, que segons Tarrús, fa 2 metres de longitud per 1.7 metres d'amplada i d'una alçada d'1.5 metres...

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

... situat com hem dit abans en una elevació natural, tot i que amb clares restes de túmul, al que se li atorga un diàmetre d'uns 9-10 metres, envoltat tot ell per restes d'un anell peristàltic, que, segons Tarrús, podria ser la base d'un mur de pedra en sec.

Extret del llibre poblats, dòlmens i menhirs

A l'excavació efectuada per Claustre i Patrícia Pons, es va localitzar, en els nivells superiors, gran quantitat de restes ceràmiques de vasos, una d'elles a torn, una fusaiola circular de terracota, una anella de bronze i un fragment de pedra de molí. Aquest nivell d'excavació va ser datat al Bronze final, vers el 1100-700 a.n.e.

Als nivells inferiors, més propis de l'era de construcció i primer ús del dolmen, es van localitzar una dena de variscita circular i alguns fragments de ceràmica a mà llisa. Aquestes restes, trobades al nivell inicial del sepulcre, el col·loquen temporalment vers el Calcolític o principis de l'edat del Bronze, cap el 2500-2000 a.n.e.

També en aquest primer nivell de terres del dolmen, Claustre i Pons hi van trobar petits trossos de restes òssies humanes.

Les restes recuperades resten dipositades al Museu Arqueològic de Céret.

A dia 18 de desembre del 2021 tornem a la zona i visitarem un nou sepulcre, el de Sant Pere de Llaners, Canors o Puig de les Saleres, que es troba al terme municipal de Les Cluses, molt proper al dolmen anterior, però a una altra zona de muntanya. Per arribar a la tomba des del sepulcre de La Siureda, desfem el camí fins a Maureillas las Illas i, cap el centre del poble sense deixar la carretera D618, trobarem la intersecció amb la D13 i seguirem pel mig, direcció a Les Cluses seguint l'Avenue des Albères. Una vegada arribats al Mas d'en Forcade, que ja pertany a Les Cluses, el travessem i arribem a la carretera D900, on girem a la dreta en direcció a Le Perthus. Després de recórrer 300 metres, més girem a l'esquerra i agafem la carretera local D71B. Poc després, amb l'alt pont de l'autopista al davant, trobem una cruïlla i prenem el camí asfaltat de l'esquerra cap a Mas Calcine. Sense deixar la pista asfaltada, deixarem un camí a mà esquerra i trobarem una nova cruïlla sota el pont de l'autopista, on tirarem a la dreta cap al Mas-Vieux. Avancem poc més de 2 quilòmetres i ja podem buscar lloc on deixar el cotxe, ja que aquesta pista mor a la propietat privada del Mas Calcine i és millor deixar-lo fora per a no molestar.

Ja a peu, passem entre les construccions del mas seguint la pista i anem fins a l'església de Sant Pere de Llaners, girant a l'esquerra just passar les construccions. La mal conservada església ens quedarà a la part alta del turonet a la nostra esquerra, però seguirem l'ample camí que surt de la seva porta d'accés. Per a trobar el dolmen, el millor és emprendre un corriol desdibuixat que surt del camí principal de l'església, que davalla cap a la vall (és molt més senzill i més directe). Uns 350 metres més endavant, el camí es bifurca i hem de tornar a prendre la banda esquerra. En poc menys de 200 metres, trobem una nova bifurcació, on anem a l'esquerra de nou. En uns 100 metres més, haurem de buscar a la dreta un corriol que s'enfila muntanya amunt per a trobar el dolmen de Sant Pere de Llaners, gairebé al punt més alt, després de recórrer uns 30 metres en línia recta.

El megàlit fou descobert oficialment l'11 de setembre de l'any 2001 per Joan Tocabents, del Pertús, i Andrée Basso, familiar dels propietaris de la finca on es troba. L'11 de febrer de l'any següent, a l'última visita que va fer el GESEART, en la que el van estudiar i dibuixar, va aparèixer a la part de darrere de la cambra i a superfície, un fragment de vora de vas d'estil campaniforme pirinenc amb incisions, i, el 2004 en una prospecció francesa, va sorgir un nou fragment ceràmic informe.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, es tracta d'un sepulcre de corredor que consta d'un túmul d'uns 8 metres de diàmetre, només visible a la dreta de la cambra, degut al seu atrinxerament per la banda esquerra i la part del darrere. Pel que fa a la cambra, es documenten unes mides internes d'1.00 metre de longitud, 0.90 metres d'amplada i 75 centímetres d'alçada. En Jean Abélanet, però, el descriu com un dolmen simple.

Inserim la planimetria del sepulcre, corresponent a l'estudi fet per Carreras i Tarrús.

Extret de "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 i 2015"

El molló de pedra seca que es veu sobre seu, pel que hem pogut saber, va ser erigit l'any 1935 per l'oncle de l'actual propietària de les terres. Sabem que aquesta construcció no és l'única a terres franceses sobre dòlmens.

Tot i que el fragment campaniforme pirinenc ens indicaria una utilització a l'era calcolítica, el seu estil arquitectònic ens encaixaria al Neolític de la zona, vers el 3500 a.n.e. Per tant, aquest fragment ceràmic seria pertanyent a una reutilització del sepulcre.


Coordenades UTM(ETRS89):

La Siureda: 31T 482856 4701226
Sant Pere de Llaners, Canors o Puig de les Saleres: 31T 486953 4704878

diumenge, 5 de desembre de 2021

Dòlmens a Rabós III i Banyuls de la Marenda (Pyrénées Orientales)

De tornada d'una merescuda escapada nadalenca a França, anem al terme municipal de Rabós, tot tornant de la Catalunya Nord, per la carretera del Col de Banyuls, a la que seguim 1.8 quilòmetres des del punt on entres a "la Terra". En aquest lloc, enmig de les muntanyes, trobem una masia mig enrunada a mà dreta, el Mas Pils, i una pista forestal per la que hem de seguir a l'esquerra. Aquesta, que ja es veu atrotinada a primera vista... després empitjora i a més creua dos recs amb prou aigua, almenys quan hi vam anar. No és apta per cotxes 4x2, però sí que ho és per a 4x4.

Nosaltres, que malgrat la muntanya que arribem a fer encara no tenim 4x4, aturem el cotxe davant del mas a l'entrada de la pista i, a peu, enfilem pel camí amb els dos "trastos" de la casa, que van gaudir d'allò més creuant els recs i llançant pedres a l'aigua, per molt que jo els digués que no la molestessin.

A uns 800 metres d'emprendre el camí, just abans de creuar el segon rec, aquest amb menys volum d'aigua, veurem un corriol molt desdibuixat, tot i que senyalitzat, que s'enfila per la muntanya de la nostra esquerra amb el sentit de la marxa que portem. Segons el rètol, la tomba és a 400 metres, tot i que ho he mesurat utilitzant el Google Maps i es troba a 190 metres en línia recta... evidentment, el corriol no va en línia recta, però tampoc no ens van semblar 400 metres...

Aquí tenim el sepulcre de corredor de Comes Llobes de Pils, prou monumental, la veritat. Es pot entreveure tot anant pel mateix camí pel que hem anat continuant un xic més i mirant cap a la muntanya.

Aquest sepulcre és conegut des de finals del segle XIX com a mínim. En aquesta era, el menciona Josep Antoni de Nouvilas. Però aquest no és l'únic que el documenta, de fet, hi ha molts autors que ho fan... Joaquim Botet i Sisó el 1911, Manuel Cazurro el 1912, Pere Bosch i Gimpera el 1919, Lluís Pericot el 1925 i Isidre Macau el 1934.

Tot i les moltes mencions, només va rebre dues excavacions documentades, una de Pericot i una altra de Macau, les quals no van donar a llum cap resta arqueològica, però Josep Castells, Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Roser Vilardell el van estudiar i excavar de l'11 al 18 d'agost de 1979, on sí que aparegueren restes arqueològiques al corredor de la tomba. Aquestes troballes resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya a la seva seu de Girona. Aquest estudi, publicat com a memòria d'excavació arqueològica d'"Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert", ha servit com a base d'aquesta entrada.

A banda, es documenten, a la tesi d'en Tarrús, 28 fragments de ceràmica a mà, 1 punta de sageta triangular amb peduncle, 5 peces de collaret d'esteatita, 1 peça de collaret de cal·laïta, 4 peces de collaret d'os, 2 tubulars de cal·laïta, 2 fragments de vas campaniforme pirinenc, 2 vores de bol i 1 de gobelet de ceràmica a mà, i 3 fragments a mà decorats amb cordons.

Extret d'"Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"

Com es veu a la següent imatge que inserim (de la mateixa memòria que l'anterior), gairebé tots ells es van trobar al corredor.

Extret d'"Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"

Comparant el primer dibuix i el que inserim tot seguit, veurem que les restes d'època inicial del sepulcre, el Neolític, van quedar amagades per l'ensorrament o abatiment intencionat de la llosa d'accés a la cambra sepulcral, i els d'era posterior a la seva creació, es van trobar, també al passadís d'accés, a no gaire profunditat. Té pinta d'excavació furtiva.

Extret d'"Els dòlmens de Comes Llobes de Pils i de Solar d'en Gibert"

Però segons Macau, la cambra ja havia estat excavada per un pastor de mas Pils, fins a uns 50 centímetres de profunditat, trobant-hi un "ansat trencat" i un ganivet de sílex de "pam i mig" de llarg. Aquestes troballes resten desaparegudes avui en dia. Tot i això, Macau va garbellar les terres extretes pel pastor trobant petits fragments de ceràmica a mà.

Entrem en l'arquitectura del sepulcre i dins de la gran quantitat de dibuixos en planta que hi ha de la tomba, nosaltres ens quedem amb el de Tarrús, que a la seva tesi dibuixa aquesta planta del que seria la cambra sepulcral.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Segons el mateix llibre, fa 1.65 metres de longitud, 1.15 d'amplada i 1.70 metres d'alçada. El seu corredor seria bastit amb dos murs de pedra en sec creant un passadís de 2.20 metres de longitud i una amplada de 85/90 centímetres. L'alçada màxima conservada a dia d'excavació era de 55 centímetres, tot i que devia ser, com a mínim, de 1.2 metres, que és la longitud de la pedra que dona accés al sepulcre.

Esmentem a banda la coberta, en la que trobem 38 cassoletes a la seva cara superior, mentre que la cara inferior és desbastada amb les cantoneres repicades.

Tarrús no troba restes d'enllosat, però documenta un mur d'uns 50 centímetres de pedra en sec que impedia l'accés. Ell mateix diu que "serviria com a estructura de condemnació", pel que estaríem parlant d'un sepulcre d'un sol ús. Tot i això, les restes arqueològiques documentades atorguen reutilitzacions al Calcolític i l'Edat del Bronze.

Del túmul, en podem dir que devia de tenir uns 7-8 metres de diàmetre creat a partir de pedres i terra (a dia d'avui conserva una alçada màxima de 75 centímetres). Tot ell era envoltat per un cròmlec peristàltic de pedra en sec amb una base de grans rocs ajaguts.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

La dimensió total del sepulcre, longitudinalment parlant, és de 3.85 metres, i cal destacar, parlant de mides, la llosa de coberta, que fa 2.18 per 1.75 per 0.30 metres de gruix, i un pes aproximat de 2.8 tones.

Aquest imponent sepulcre fou reconstruït per diversos membres del GESEART l'octubre de 1997, tasca complicada tenint present la seva ubicació.

Com a última dada, direm que podem col·locar el megàlit, pel seu estil arquitectònic, a la segona fase dels sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, vers el 3500 al 3000 a.n.e.

Cal dir que aquest sepulcre no es troba aïllat tot i que nosaltres només vam visitar aquest... Molt proper, però en terres franceses, es troba el dolmen del Coll de Brau, i seguint la mateixa pista, però muntanya amunt, hi ha el dolmen del Solar d'en Gibert. No són dòlmens del tot complicats per a arribar, però amb el nostre cotxe i els petitons amb gana, se'ns hauria complicat molt el tema... així que seguim el camí cap a casa i els deixem pendents per a una altra ocasió.

I l'ocasió es dona a principis d'octubre de 2021, quan aprofitant una escapada exprés a Vilamaniscle, ens dirigim a Espolla per a arribar-nos a la frontera amb França pel Coll de Banyuls. L'objectiu és visitar els dos dòlmens que havíem deixat pendents. Arribats al Coll de Banyuls, ens topem amb una desagradable sorpresa. La carretera es troba tallada per uns grans rocs just a la frontera i hi ha mitja dotzena de massa-musculats militars francesos amb metralletes. Vist el panorama i l'acompanyament de la tramuntana, decidim que més val anar al dolmen català i ja veurem després de dinar si ens aventurem a creuar la frontera. Posteriorment, hem esbrinat que el coll es troba tallat des de fa més de mig any degut al tràfic il·legal transfronterer... sense comentaris.

Bé, tornant a la nostra sortida, girem cua i ens aturem a Mas Pils, on ja vam deixar el cotxe per anar a veure Comes Llobes de Pils. Prenem la mateixa pista que, passat aquest dolmen, comença a pujar amb més pendent cap el Coll de Plaja. Atenció!! A poc de deixar el desviament cap el dolmen, veurem a mà dreta una drecera per a accedir al cim muntanya amunt. No es recomana agafar aquesta drecera perquè està en molt mal estat i embardissada, així que més val fer els 1500 metres per la pista xino-xano que arriscar-se pel corriol. I és el que vam fer. En un passeig de 1.5 quilòmetres, arribem al Coll de Plaja, moment en què hem d'agafar el camí un pèl desdibuixat de la nostra dreta i que està protegit per un filat. Després de recórrer 500 metres, arribem a una bifurcació i prenem el camí encara més desdibuixat de la nostra dreta. Seguint-lo uns 400 metres més, ja veiem les indicacions cap el dolmen del Solar d'en Gibert, que quedarà a uns 25 metres a la dreta del camí.

Es tracta d'un dolmen de corredor amb cambra trapezoïdal curta, amb un passadís estret fet de paret seca. La cambra mesura interiorment 2.10 metres de longitud per 1.35 d'amplada i 1.70 metres d'alçada. El corredor té una longitud de 4.10 metres, una amplada d'entre 75 i 85 centímetres i una alçada màxima conservada de 1.00 metres. Devia d'estar contingut a un túmul d'uns 9 - 10 metres de diàmetre, del que no queden gaires restes.

Cal fer esment especial a la coberta del megàlit, ja que és un xic desproporcionada per la mida de la cambra. Aquesta enorme llosa pesa 10.5 tones i mesura 2.80 metres de longitud per 2.30 d'amplada, essent força més grossa que la cambra. Sense fixar-nos-hi gaire, podem veure que té cassoletes a la part central. Se'n documenten 6, la més gran de les quals mesura 10 centímetres de diàmetre per 2 de fondària. La resta fan entre 7 i 4 centímetres de diàmetre per 1 centímetre de fondària com a molt.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

Va ser donat a conèixer, com el seu veí, per Josep Antoni de Nouvilas (que devia de ser el propietari dels terrenys, ja que la finca és la de Nouvilas), qui va esmentar l'existència d'un dolmen a la Coma de Llibert.

Després d'embolics diversos entre arqueòlegs, a l'any, el 1979, fou excavat per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla, Josep Castells i Rosó Vilardell, i, el 1988, l'excavació es va completar, centrant-se al túmul, aquesta feta per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, juntament amb Sara Aliaga, Oriol Mercadal i Josep Anton Molina. La cambra fou restaurada el 1980 i el corredor el 1995, donant-li l'aspecte actual.

Tornant a l'excavació de 1979, aquesta es va centrar en la cambra i en l'interès de trobar el possible corredor del megàlit, que efectivament va aparèixer fet de pedra seca (com és el d'altres sepulcres de la zona), essent extremadament llarg i força ben conservat. Dins la cambra no es van trobar restes, però sí al passadís, consistint les troballes en ceràmica a mà llisa, fragments de vasos campaniformes, denes tubulars de collaret en or i discoïdals d'esteatita, ascles de sílex, un disc de pissarra arrodonit amb inici de perforació central i un disc ceràmic possiblement iber o romà, a més d'alguna resta d'època medieval.

L'excavació del 1988 no va produir troballes, igual que la restauració del 1980. Però a la restauració del 1995, va aparèixer una dena discoïdal d'os al corredor.

La tipologia del megàlit i les troballes permeten datar-lo a la mateixa època que Comes Llobes de Pils, és a dir, cap el 3500 - 3000 a.n.e.

Amb la visita finalitzada, marxem a dinar a Garriguella, així que el dolmen de Coll de Brau tornarà a quedar pendent.

Però 2 mesos més tard, tornem a la zona amb la intenció de, a la fi, visitar el megàlit de Coll de Brau, també conegut amb el nom de la Cova dels Alarbs. Dir que va ser molt més còmode de visitar, no hi havia gaire tramuntana. Els rocs tancant l'accés a França hi eren, uns de nous, ja que els que hi havien van ser retirats amb cordes per gent de la contrada, però no hi havia militars musculats amb metralladores, pel que el pas, il·legal o no, era diferent.

Bé, per arribar al sepulcre, hem d'agafar la pista que surt a l'esquerra tot just passar els rocs col·locats separant Catalunya de França. Seguim per aquesta pista uns 1.9 quilòmetres des del coll, on al vèrtex d'una corba a l'esquera emprendrem un corriol que puja costerut vers la muntanya i que et duu al megàlit en poc mes de 500 metres. Cal dir, però, que els 500 metres de muntanya no són els de ciutat. El dolmen queda just al costat esquerre del camí, a la part alta del cim, en un petit replà.

La primera menció d'ell es va produir entre els anys 1882 i 1884 per Ludovic Martinet, qui parla de tres Coves dels Alarbs als voltants de Banyuls, de les quals en tenim dues identificades: El Coll de Brau i el Coll de la Creu.

Aquest, el Coll de Brau, es trobava desmuntat, i va ser restaurat el 21 de maig de 1990 per un grup d'afeccionats sota la direcció de Joan Abélanet.

En Josep Tarrús, el descriu com un sepulcre de corredor construït en pissarra, amb unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 1.7 metres de longitud, per 1.05 d'amplada i 1.56 d'alçada màxima conservada. Pel que fa al corredor, no hi ha evidències clares, però deuria de ser de parets de pedra en sec o petites lloses. I del túmul en podem dir que s'estima d'entre 8 i 9 metres de diàmetre i que no en queda resta del seu peristàlit, però possiblement seria un mur de pedra en sec.

Extret del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

D'aquesta antiga tomba, no hi ha documentació d'excavacions actuals, però Joan Abélanet va trobar un fragment informe de ceràmica campaniforme pirinenca, amb decoració triangular incisa. Aquest es troba dipositat al magatzem de materials arqueològics de Perpinyà.

Per l'estil constructiu del sepulcre, s'estima que fou bastit a l'era neolítica, vers la segona meitat del IV mil·lenni, entre el 3500 i el 3000 a.n.e.

Amb aquest, ara ja podem donar per tancada la visita als dòlmens propers al Mas Pils.


Coordenades UTM(ETRS89):

Comes Llobes de Pils: 31T 504179 4698059
Solar d'en Gibert: 31T 503223 4697122
Coll de Brau o Cova dels Alarbs: 31T 504504 4700916

dissabte, 9 d’octubre de 2021

Dòlmens a Llançà II

Avui toca ruta matinal de caminar fàcil, com a poc gran part d'ella, on veurem tres sepulcres del Neolític. Comencem la caminada des de Llançà, en concret de l'aparcament del supermercat Spar que hi ha al costat de la N-260.

A peu, creuem aquesta carretera i baixem a la riera que hi ha a l'altre costat, la Ribera de Llançà. Seguim aquesta en direcció sud-oest 200 metres, on trobem un ample camí que puja vers la nostra dreta cap a la deixalleria i que, al poc, creua la via del tren per sota... recordo que un llarg tram d'aquest camí era cimentat, crec que fins a la deixalleria. Bé, des de la riera fem 3 quilòmetres fins a topar amb un encreuament amb una nova pista que va direcció nord-sud, nosaltres virem a la dreta prenent direcció nord. Com a 1 quilòmetre poc després d'una pronunciada corba, veiem a la dreta un cartell d'Itinerànnia, són els cartells dels itineraris de la zona, i el nom se'ns va quedar clavat, ja que la nostra filla es diu Ànnia. Doncs el corriol que hem d'agafar per arribar al sepulcre es troba just davant, a l'altra banda del camí, i enfila vers el cim de la muntanya.

El dolmen de Puig Tifell es troba seguint aquest camí uns 170 metres, sempre seguint per la nostra esquerra. A aquesta distància, el veurem a la dreta immediata del caminoi.

La tomba fou descoberta el mes de juliol de 1996 per Jordi Carner i Cava, i el 23 de maig del 1997 el GESEART en confirmà la seva autenticitat. Tot i això, a dia d'avui no s'ha excavat.

Del sepulcre, que amida interiorment, 1.25 metres de llargada per 70 centímetres d'amplada i conserva una alçada de 1.06 metres, no en resten ni la llosa de coberta, ni cap resta visible d'un hipotètic corredor. D'altra banda sí que es pot veure l'obra tumular i el seu peristàlit. Aquesta obra és de tendència circular i amida entre 6 i 7 metres de diàmetre.

Josep Tarrús i Galter esmenta a la seva tesi que no s'ha pogut identificar clarament quin tipus de megàlit és, però que podria ser un possible sepulcre de corredor.

Extret de la tesi de Josep Tarrús i Galter

Tarrús el col·loca temporalment, a falta d'excavació i tenint en compte el seu pensament sobre l'arquitectura del megàlit, vers mitjans-finals del IV m mil·lenni, vers el 3500 i el 3000 a.n.e.

Ara o bé seguim pel corriol, o tornem a baixar i continuem per l'ample camí... nosaltres fem el segon tot seguint el camí en la direcció en la què hem arribat. En 1.2 quilòmetres arribem al Coll del Llop, lloc on trobarem les restes del sepulcre a la nostra esquerra, al costat d'un parell d'arbres que hi ha, a uns 15 metres de la pista

Aquest fou descobert el 20 de gener de 1995 per Jaume Justafré, membre del GESEART. Crec que quan el van trobar i es va fer la fitxa corresponent estava un xic millor, com a mínim alguna de les lloses restava prou més aixecada, ja que les dimensions internes de la cambra, que aporta Tarrús són d'una llargada de 70 centímetres, com a mesura màxima conservada, una amplada d'1.10 metres, i una alçada d'1.15 metres.

La llosa de capçalera ha cedit caient cap a l'interior de la cambra, i la llosa de coberta restava estintolada al terra al costat de la tomba segons Tarrús, ara mateix no recordem si la vam veure. El que sí que recordem són clares restes de l'obra tumular que, segons documentació, faria entre 7 i 8 metres de diàmetre, essent de forma circular, amb un anell de contenció del que no en queda cap resta, però que devia ser, com diu Tarrús, un mur amb sòcol de grans blocs.

Aquesta és la planimetria que presenta Josep Tarrús del megàlit del Coll del Llop o Puig del Llop I.

Extret de la tesi de Josep Tarrús i Galter

Pel possible estil constructiu del megàlit (sepulcre de corredor), seria de datació idèntica al Puig Tifell, entre el 3500 i el 3000 a.n.e. Cal esmentar també que a la neteja del monument es va localitzar un fragment de ceràmica a mà.

A l'últim megàlit, hi va anar la Cris sola, ja que, per arribar-hi, s'ha de pujar la muntanya que hi ha a l'altra banda de la pista per un costerut corriol que surt d'aquesta uns 40 metres més endavant. Has de caminar per aquest com mig quilòmetre, sempre mantenint-te a l'esquerra i després endinsar-te al bosc de la dreta uns 65 metres. Com es pot imaginar, tot i que hi ha un abundant pedruscall tumular, és molt necessari l'ús de GPS, ja que tampoc hi ha cap corriol definit .

Aquest nou megàlit va ser localitzat per l'amic Remi (Remigi Serra) el 7 de març del 1999, qui va notificar la troballa a en Enric Carreras, membre del GESEART.

Segons ells, es tracta d'un sepulcre de corredor, amb una cambra sepulcral que amidava interiorment uns 2.10 metres de longitud per uns 80 centímetres d'amplada i 1.25 metres d'alçada. La coberta és prou contundent, fa 2.40 metres de llarg per 1.75 metres d'ample i 20 centímetres de gruix. Pel que fa al túmul, aquest fa uns 6.5 metres de diàmetre i es conserva part del cròmlec peristàlit, a la vessant sud. D'altra banda, del corredor no en queda cap resta visible.

Hem trobat una planimetria del jaciment, a un estudi d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras sobre els "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015".

Extret de l'estudi abans esmentat d'en Tarrús i en Carreras

Igual que els seus companys, per l'estil arquitectònic, podríem datar-lo cap a meitat del IV mil·lenni, vers el 3500 a.n.e.

Amb aquest últim megàlit, refem el camí tot tornant al supermercat on teníem el cotxe i els entrepans.


Coordenades UTM(ETRS89):

Puig Tifell: 31T 509538 4691427
Coll del Llop o Puig del Llop I31T 508683 4691760
Puig del Llop o Puig del Llop II31T 508414 4692258

dissabte, 18 de setembre de 2021

Dòlmens a Pinell II, Castellar de la Ribera II i Bassella II

Aquesta ruta va resultar ser molt, però molt descafeïnada. La intenció era veure uns deu dòlmens, que més o menys ja teníem controlats després d'una nit d'aquelles rotllo investigador que li agafen a la Cris. El que no vam tenir en compte és que just s'ha acabat la primavera i la vegetació està en el seu moment més exuberant, fet que fa difícil l'accés al megàlits... Al final, només en vam veure dos dels deu que teníem previstos. Però el dia 18 de setembre del 2021, tornem a la zona en companyia d'amics, en Joan, la Joaquina, en Manolo i la Fina. I en veurem un parell més, que els inserirem a l'entrada a mode d'actualització.

El primer que vam veure el 28 de juny del 2014 és la Fossa del camí dels Casals. Sabem que hi ha un altre a una muntanya propera, però la pujada i la vegetació ens van fer desistir. Per arribar-hi, agafem a Solsona la C-149 direcció Sant Climenç. Passada la bifurcació a Sant Climenç i poc abans del quilòmetre 14, surt a la dreta una desviació cap als masos de la Vila i els Casals i a l'esquerra el camí cap a can Folch. Agafem la pista de la dreta (es pot arribar en cotxe fins la fossa) i no la deixem. Passem per la masia dels Casals, seguint les marques del GR-3, i continuem baixant uns 400 metres més fins que, després d'un revolt pronunciat i una lleugera baixada, ens trobem amb el sepulcre a un altre revolt a la dreta del camí. Per si no el veiem, dos cartells informatius ens el marquen.

Es tracta d'una cista solsoniana datada vers el 3000 a.n.e. La cista fou excavada del 20 al 24 de març de l'any 1989 sota la direcció de Josep Castany i Llussà. A ella, es van documentar, entre altres, diverses restes òssies d'una dona d'uns 25 anys, una dena de variscita, una fulla de sílex i una ascla del mateix material. Val a dir que tot es va trobar a l'exterior de la tomba, l'interior restava buit degut a antigues violacions i prospeccions al sepulcre. Aquest material recuperat resta dipositat al Museu Comarcal i Diocesà de Solsona.

Inserim la planta del sepulcre, segons Josep Castany i Llussà i Lluís Guerrero i Sala.

Extret de l'estudi al megàlit de Josep Castany i Lluís Guerrero

Va ser restaurada l'any 2010 i se li atorguen unes dimensions de 1.40 metres de llargada, una amplada que varia entre els 60 i 70 centímetres i una alçada d'entre 85 i 90 centímetres.

Un cop vist el sepulcre, anem a visitar el següent megàlit, el del Toll de l'Aubareda de Gepils, també anomenat Rasa de l'Escala. Aquest el vam veure ja a la nova excursió del 2021, i el col·loquem aquí perquè es troba ben a prop del sepulcre del camí dels Casals.

Per arribar-hi, seguim a peu pel mateix camí, seguint la direcció a la que hem arribat uns 260 metres, lloc on al vèrtex d'una corba a l'esquerra, surt un caminoi que mena cap al sepulcre tot seguint el Barranc de Pinell. Seguint-lo tot recte, travessant la riera i a uns 610 metres del seu inici, ens endinsarem al bosc a la nostra esquerra uns 40 metres, tot trobant l'antiga tomba... és recomanable l'ús de GPS.

La primera data documentada del megàlit es remunta a l'any 2007 pel senyor Jaume Serra del mas Sangrà de Pinell, que el coneixia de sempre, però fou llavors quan informà als arqueòlegs que excavaven la Fossa del Camí dels Casals, que l'excavaren entre el 10 i el 20 de desembre del mateix any. Parlem del Grup de Prehistòria del Solsonès (GPS), en concret, els arqueòlegs Josep Castany, Lídia Fàbregas i Montse Marsinach.

Ells documenten una cista megalítica, soterrada i sense túmul, estil prou típic del Neolític al Solsonès, tot i que aquesta va ser ampliada amb un corredor d'accés, de lloses més petites i construït amb "poca traça", a l'Edat dels metalls.

Extret de l'informe del Grup de Prehistòria del Solsonès

Segons el web de patrimoni arqueològic de la Generalitat, aquesta cambra amida 1.80 metres de llargada per 90 centímetres d'amplada. El corredor d'accés construït a posteriori faria 1.20 metres longitudinalment.

Segons el que hi ha documentat, les restes recuperades a l'excavació, confirmen l'ús al Neolític i la reutilització a l'Edat dels metalls. A l'interior de la cambra funerària es documenten, en un primer nivell, diverses restes antropològiques sense connexió pertanyents a un home d'uns 30-35 anys i, al segon nivell, es documenta una delimitació de l'espai amb lloses planes, que podria ser d'un enllosat segons els arqueòlegs, i restes òssies molt fragmentades, corresponents a dues dones (una d'entre 30 i 50 anys i l'altre d'entre 25 i 35), de les que destaca una part d'un crani. També es descriu un fragment ceràmic amb incisions d'estil pirinenc campaniforme i una làmina de sílex de secció trapezoïdal de 5.5 centímetres de llarg i 1 centímetre d'amplada.

Extret de l'informe del Grup de Prehistòria del Solsonès

La Generalitat data el bastiment d'aquest sepulcre vers el Neolític final inicis del Calcolític, vers el 2500-2200 a.n.e.

Ara sí que, com ens agrada, farem una caminada, tampoc gaire llarga, uns 3 quilòmetres. Tornem a l'inici del corriol i seguim pel camí més principal tal i com hem arribat, fins a petar a la carretera. Aquí virem a la dreta, vorejant un conjunt de cases i l'església de Sant Tirs de Pinell. Com a uns 120 metres d'haver girat per l'asfaltat, tornem de  nou a camí sorrenc, aquest a l'esquerra de la carretera segons el nostre sentit de marxa. Seguim per l'ample i ben definit camí, creuant, a poc més de mig quilòmetre, el Barranc de Sant Tirs. Uns metres després, girarem a l'esquerra per un altre camí, també ben definit, potser sí que és un pèl més estret, però bé, molt i molt fàcil de caminar.

A partir d'aquí, no puc dir gaire cosa perquè mirant el Google maps no veig res de res, massa arbres, però recordo que vam agafar un corriol molt i molt desdibuixat que sortia a l'esquerra quan el camí es fa planer de cop, just a la vall entre les muntanyes en una corba molt pronunciada a l'esquerra... es veu fàcilment, ja que el camí es tota l'estona de baixada o amb força pendent als costats. Seguim pel corriol fins que creuem un aclarit de bosc, pel tipus de sòl, em sembla recordar que era com una riera, i, al poc de creuar-la, seguint el corriol ara de pujada per l'altra muntanya, trobarem a la vora dreta d'aquest, la cista de Viladebaix o Viladebait.

Aquest megàlit fou descobert temps ençà per "cercadors de tresors", que tot i la violació van informar a Serra i Vilaró, que en publicà una planta i un dibuix dels dos geomètrics de sílex recuperats al costat del torrent. Actualment es troba en un estat força precari si comparem amb la planta d'en Serra i Vilaró.

Extret de la Memòria del treball de camp de 1995

Segons Josep Castany, actualment, la tomba mesura 1.70 metres de longitud per 1 metre d'amplada, tot i que amb un reproducció del megàlit, aquest arribaria a fer els 1.85 metres de longitud per 1 metre d'amplada i 80 centímetres d'alçada. També segons ell, es van recuperar 4 geomètrics de sílex dels que avui en dia en resten 2, dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Pel que fa a les restes antropològiques, a l'excavació del 1992, es van recuperar algunes de molt minses amb clares marques d'eina moderna (violació), que segons el Dr. Guerrero no serveixen per a determinar a quin sexe serien pertanyents. Però segons les informacions d'en Serra i Vilaró, els mateixos violadors de l'antiga tomba li van assegurar que a la furtiva excavació va sorgir l'esquelet d'una dona i d'un nonat.

La datació del sepulcre l'hem trobat documentada a l'Inventari de Patrimoni Arqueològic de la Generalitat, ja que als estudis als que hem pogut accedir no ho especifica clarament. Segons la Generalitat, es tracta d'una tomba del Neolític mig al Neolític final, Calcolític, que aniria del 3500 al 2200 a.n.e.

Desfem el camí fins al cotxe i ens dirigim a veure un molt proper megàlit (visitat el 2014). Es tracta de la Caixa del moro del Coll del Pauet, sepulcre que, segons el departament de cultura de la Generalitat, és de tipus cista solsoniana. Ha estat traslladat, ja que estava "ocupant" una zona de conreu.

Aquest megàlit es troba actualment a una àrea de descans tot anant per la carretera C-14 cap a Andorra, concretament al quilòmetre 136, després de passar el pont sobre l'embassament de Rialb. No confondre's amb una benzinera que hi ha abans de creuar el pont que també disposa d'àrea de descans i on és el museu de la moto de Bassella.

També segons la Generalitat, aquest sepulcre data del 3500 - 3000 a.n.e. i té unes mides de 0.75 metres d'alçada en el seu punt més elevat, 1.82 metres de llarg i una amplada màxima de 1.40 metres.

Però, pel que hem pogut saber llegint l'informe d'excavació del mateix Josep Castany, de nou director de l'excavació, desmuntatge i posterior muntatge del sepulcre, en fer les tasques anteriors durant l'agost del 1987, es van trobar restes ceràmiques a mà d'un mateix vas a l'oest de la tomba. Aquestes restes col·locarien temporalment el sepulcre vers el 1700 a.n.e. A la memòria d'excavació, també s'esmenta que el trasllat del sepulcre va ser degut a la construcció de la nova variant viària.

Tornant, vam anar a veure el megàlit del Pla del Coll, que ja l'havíem vist en una altra ocasió quan l'estaven arreglant, i l'altre dia vam veure una publicació de l'Albert Fàbrega comentant que ja estava finalitzat i destapat.


Coordenades UTM(ETRS89):

Fossa del camí dels Casals: 31T 366063 4647616
Toll de l'Aubareda de Gepils o Rasa de l'Escala: 31T 366524 4648058
Viladebaix: 31T 365476 4648976
Caixa del moro del Coll del Pauet: 31T 358802 4654236