TRANSLATOR

diumenge, 1 d’agost de 2021

Dolmen a Odèn II (Cambrils)

Ruta a banda per a visitar un megàlit inèdit a la zona del Solsonès. Es tracta del dolmen de Cal Xinquet, situat al terme municipal Odèn, concretament a la localitat de Cambrils, i relativament a prop dels megàlits de la Caixa del Moro.

Per arribar-hi, depenent del nostre origen, podem arribar per dos camins diferents. El primer, tal com vam fer nosaltres, des de Solsona, agafant la LV-4011 cap a Montpol i Cambrils. El segon camí, anant per la C-14 fins a Coll de Nargó i prenent poc després la L-401 cap a Fígols i Alinyà, i Cambrils.

Sigui quina sigui la manera d'arribar a Cambrils, un cop allà, seguirem en direcció a Odèn per la L-401 i recorrerem 2.5 quilòmetres més. Veurem llavors a l'esquerra el desviament cap a les cases de Xinquet i Petit poc abans d'una pronunciada corba a la dreta. Com no és fàcil deixar el cotxe a la L-401, podem pujar cap als masos i aparcar uns 100 metres més endavant a un trosset de sorra que hi ha a l'esquerra, just a la corba que dona accés a les cases.

Ja a peu, seguim la pista asfaltada de l'esquerra i arribem a Cal Xinquet. Un cop allà, girem cap a la casa i, deixant-la a la nostra dreta seguim endavant per la pista sorrenca. Poc després (a uns 70 metres de l'inici de la pista és de sorra), girem a la dreta per un atrotinat camí i avancem uns 50 - 60 metres més sense camí clarament definit però sempre pujant i girant vers la esquerra. Fins trobar una clariana desbrossada recentment, a ella hi trobarem el dolmen de Cal Xinquet tapat per un plàstic negre i envoltat d'un gran túmul de pedruscall de mida mitjana.

A dia d'avui, no hi ha informació publicada sobre la seva excavació arqueològica, produïda pel Grup de Prehistòria del Solsonès i el Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les actuacions van ser realitzades l'estiu del 2017 (sota la direcció de Ricard Arnaiz Guiu i Erik Villarroya de Diego) i el setembre del 2019 (sota direcció de Joaquim Sisa López de Pablo, Erik Villarroya de Diego i Andreu Monforte Barberán).

Actualment, el megàlit es troba tapat per tal de ser protegit mentre es realitza la consolidació del jaciment i s'obtenen els resultats dels estudis de les seves troballes (ossos i aixovar funerari entre elles, tot i que es va evidenciar el seu espoli anterior durant l'excavació). Preliminarment, es considera que aquest sepulcre va ser construït durant el Calcolític Final o el Bronze Antic (2000 - 1500 a.C.).

Destapat i vist el sepulcre amb el permís del Grup de Prehistòria del Solsonès, el tornem a tapar, i seguim ruta cap a l'Alt Urgell, on passarem uns dies per a finalitzar les vacances.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Xinquet: 31T 368460 4666689

diumenge, 18 de juliol de 2021

Dolmen a Reinoso

Ara sí, a la fi entrem a Burgos. El primer dolmen burgalès és el d'El Pendón, un magnífic megàlit que es troba al terme municipal de Reinoso, a la comarca de La Bureba. Havent dinat a Briviesca, emprenem la N-1 direcció sud seguint-la poc més de 10 quilòmetres, i, just al quilòmetre 269, ens desviem direcció Quintanavides i Revillagodos. A la illeta superior, sortirem pel primer desviament, que al poc creua l'AP-1. Just creuar-la, girem a la dreta per la carretera que hi ha i, als 2.8 quilòmetres ens desviem a la dreta per una pista sorrenca que en 600 metres ens porta davant del caminoi que duu al dolmen en 80 metres, aquí deixem el cotxe i enfilem pel camí que surt a la banda esquerra del camí tal i com hem arribat.

Es tracta d'un sepulcre construït al Neolític, segons l'equip de Manuel Rojo Guerra, de vers el 4000 a.n.e., i reutilitzat i modificat vers el Calcolític antic, que en aquesta zona és vers el 2500 a.n.e. Segons ells, a aquesta última etapa, la tomba fou tancada i va passar a tenir un ús més cerimonial.

Vam anar a aquest dolmen, com sempre, tota la família, però els nens estaven un xic neguitosos, i la Cris se'ls va endur de nou al cotxe als segons d'arribar, mentre jo em mirava el cartell informatiu. Tot seguit, em vaig decidir a inspeccionar el megàlit i, sincerament, em vaig quedar al·lucinat, estava en plena excavació.

La fotografia, com a poc a mi, em sembla impressionant... quin túmul més rar, estrany, diferent, però bonic i interessant, que tenim davant. Segons els arqueòlegs les dimensions originals de la tomba eren d'un diàmetre de 25 metres i uns 3 metres d'alçada, essent un dolmen de corredor dels més grans de tota la província. El que es veu ara és com va quedar després de, tal i com hem dit abans, la seva clausura i modificació per a usos cerimonials. Ara mateix consta d'un diàmetre de 8.5 metres per una alçada d'1.5.

Però el que més em va flipar va ser veure això:

Segons hem pogut saber, es tracta de la VI campanya d'excavació al sepulcre, i que durant aquest mes de juliol també es farien visites guiades al jaciment. Tot i això, la informació que hem pogut recuperar d'ell no és gaire “científica”.

Pel que hem trobat, fins ara s'han exhumat més de 100 individus, amb unes 12000 restes òssies, de les quals mes de 50 són cranis.

El que sobta als arqueòlegs d'aquestes restes és que, dels individus recuperats, hi ha un 30% d'infants menors de 12 anys, cosa estranya als sepulcres de la zona, i també que es denota certa violència entre les restes. Segons ells, han descobert diverses puntes de sageta i alguns dels cranis recuperats havien patit traumatismes perimortem. Amb aquests factors, opinem que podria haver estat el resultat d'una batalla.

Tot i això, també hi ha restes on sembla que els individus hagin mort en algun tipus d'operació “quirúrgica” de diverses patologies. Com és el cas d'una dona d'uns 50 anys, que sembla que hauria estat intervinguda d'otitis a l'oïda mitjana.

Degut al gran estat de conservació, els arqueòlegs han pogut recuperar restes esquelètiques que, per norma, no es conserven (i si ho estan, es troben en molt mal estat), com ossos hioides, cartílags, tiroides ossificades i ossos de l'oïda, com el martell, l'enclusa o l'estrep.

Visitat el preciós megàlit, del que seguirem els avenços amb interès, vaig a fer canvi de guarda a la Cris, per a que vegi el sepulcre... li agraden els ossos.


Coordenades UTM(ETRS89):

El Pendón: 30T 468873 4706159

Dòlmens i poblat a Añanako II

Segon dia de vacances i ens apropem a la zona d'Añanako, a Araba, Euskadi, abans d'entrar definitivament a Burgos.

Visitarem dos dòlmens de típic estil de la contrada, però sense restaurar, tot i que un d'ells té el seu cartell i el tenen prou net; per aquest comencem, el dolmen de La Lastra.

Es troba entre els nuclis de Salcedo i Leziñana, tots dos del terme municipal de Lantarón. Per arribar-hi, el millor és dur un GPS, tot i que val a dir que tampoc no és molt difícil de trobar. Ho farem tot conduint direcció oest per la carretera A-4321 i desviant-nos a la dreta a uns 400 metres d'arribar al nucli de Salcedo, que tot i mantenir el nom de la carretera, és sorrenca. La seguim tot creuant la Reloj Kalea, una pista que surt de Salcedo i que va direcció nord. Aturem el cotxe a uns 150 metres de l'encreuament, on hi ha una zona habilitada per deixar els cotxes. A peu, tornem enrere per la pista 50 metres, i prenem per un clar corriol que s'endinsa als horts que queden a mà esquerra. Seguint-lo en no arriba a 50 metres, ja veurem les restes del gran sepulcre amb el seu plafó informatiu. 

Amb la datació d'aquest sepulcre, hi ha controvèrsia: alguns autors el col·loquen a l'era calcolítica, i d'altres al Neolític. Fou descobert l'any 1942 pel mestre de Caicedo L. Arbaizar (o Arbaiza, no ho sabem segur) i Domingo Fernández Medrano. En aquells moments, el sepulcre tenia alguna llosa més de la seva cambra.

Va ser excavat superficialment l'agost del 1943 per Domingo Fernández Medrano i el Marqués de Loriana, que, al setembre del 1951, l'excavaren en la seva totalitat. D'aquestes actuacions es documenten 3 fragments ossis humans (un d'ells cranial), 1 barreta de ferro, 12 fragments ceràmics i 5 esclats de sílex, 1 raspador i una làmina del mateix material.

Pel que fa al túmul, resta molt deteriorat, sobretot per les feines agrícoles fetes als camps de conreu que l'envolten.

Un cop visitat el bonic sepulcre, volem veure el de La Mina, que es troba a només 800 metres en línia recta del què acabem de veure. Per arribar-nos-hi, tornem a peu a la Reloj Kalea i, girant a la nostra esquerra la seguim direcció nord. A uns 500 metres, el camí gira a l'esquerra, torna a girar a la dreta, segueix recte uns metres, i fa el mateix en posició inversa, primer a la dreta i després a l'esquerra. Al fer aquest últim gir i després de fer una pujada, ens endinsem al primer camp de conreu de la nostra esquerra. Al bell mig d'ell, veurem una aglomeració de matolls, que és on es troba el megàlit.

El sepulcre fou descobert per Amancio Landaburu l'any 1927. Igual que el seu proper company, va ser excavat el 1943 pels mateixos arqueòlegs, junt amb el mestre L. Arbaizar i un alumne de Leciñana, un tal L. Vallejo.

De l'excavació, es documenten diverses restes arqueològiques:

  • Material lític: 1 percutor, 4 grans làmines de sílex sense cap retoc, 1 raspador, 3 denticulats, 9 làmines amb retoc, 4 puntes de sageta amb peduncle i aletes, més 3 fragments més d'altres puntes de sageta. A banda, també s'hi va trobar diversos esclats i petites làmines del mateix material.
  • Ornamenta personal: Diverses denes discoïdals i de secció biconvexa en pedres verdes i blaves, i una en os.
  • Industria òssia: A banda del què acabem de dir de la peça d'ornamenta personal, també van veure la llum dos útils de l'època.

A banda, també s'hi van trobar 140 fragments ceràmics i un punxó i una làmina de metall.

Extret de "Revisión del dolmen de La Mina..." per Natividad Navarte Sanz 

Gràcies a aquestes restes ceràmiques, es pot datar el sepulcre vers el 3000 a.n.e. i reutilitzat fins a l'edat del Bronze.

Sabem que les autoritats volen comprar el terreny, tal i com deuen d'haver fet amb el de La Lastra, per tal de consolidar i museïtzar el monument.

Ara ja tornem al cotxe i ens dirigim de nou a l'A-4321, girant a l'esquerra i emprenent direcció nord per l'asfaltat. A 1.7 quilòmetres, girem a la dreta, emprenent una carretera asfaltada que duu a Villabezana. Un cop creuat el poble, sempre seguint per la carretera principal, aquesta torna a ser l'A-4321. Als 4.5 quilòmetres, entrem al nucli de Miranda de Ebro, on agafem la N-I girant a la nostra esquerra. A la segona illeta, ens desviem per la segona escapatòria per l'A-3312, direcció el polígon industrial Bayas. De nou a la segona illeta, ens sortim a la segona i seguim tot rectes sortint del polígon. Seguim rectes per ella fins a trobar una nova illeta, on ens desviem a la dreta i cerquem aparcament a la zona de cases que hi ha.

A peu, tornem a la illeta i la creuem, donant-li l'esquena a les modernes edificacions, i, just a l'altre costat d'aquesta, ens trobarem amb un pont fet per salvar el jaciment del poblat de Deóbriga.

Un poblat que, tot i estar documentat vers l'edat del Ferro, segle IV-III a.n.e., hem pogut saber que era habitat se'ns dubte pels autrigons, segons les troballes realitzades. Els autrigons són una tribu celta col·locada temporalment al Bronze final atlàntic (1300-700 a.n.e.), prou anterior a la cultura celtíbera.

Aquest poblat perdurà en el temps, transformant-se en romà. De fet, la següent estructura que veurem delimitada entre pals està documentada d'aquesta vers l'edat del Ferro, mentre que les que hi ha al seu voltant són totes d'era romana. A banda que el murs que es veuen, així com els fossats defensius, són d'era prerromana.

A sota el pont, veiem clarament la mà romana, amb aquest carrer, el d'entrada al poblat totalment empedrat. Darrere d'aquesta, es veu la base d'una torre defensiva de secció circular i, si ens hi fixem, podrem veure alguna base més.

Fossars defensius i murs també són visibles, "aixafats" pel pont. Els hem trobat documentats perquè, amb el pont aquest que li han posat, se li ha de posar imaginació, tot i que es veuen clarament si et fas una idea mental del poblat.

La veritat és que qui ha ideat la conservació i museïtzació del jaciment és per donar-li un premi, dubto que es pugui fer pitjor, però bé, ja sabem que molts ajuntaments, inclús molts governs autonòmics, no donen un duro pel seu patrimoni. És prou penós.

Havent criticat la mala gestió del jaciment, direm que gran majoria del poblat resta ensorrat, fent un total de 26 hectàrees, aquestes entre els rius Ebre i Zadorra, les cases de la urbanització i una gran fàbrica paperera per l'altra banda, i que s'estenia per la plana direcció nord ocupant uns 120.000 metres². S'estima que la demografia del poblat a era romana era d'unes 6500 persones.

La necròpoli associada al jaciment es localitza a l'altra banda del riu Ebre. No sabem si es veu quelcom, no la vam visitar... ja que no ho sabíem.


Coordenades UTM(ETRS89):

La Lastra: 30T 502248 4732018
La Mina: 30T 502080 4732802
Poblat del Ferro de Deóbriga: 30T 507628 4725092

divendres, 25 de juny de 2021

Dolmen i menhir a La Jonquera V

Nova entrada per La Jonquera, i, tot i que podríem inserir el megàlits dins d'altres publicacions existents d'aquest nucli al blog, aquesta la fem a banda... massa informació per a cada entrada. Recomano, si és que es va aquest nucli limítrof català a la cerca de megàlits, mirar totes les publicacions que tenim d'ell.

Aquest cop, arribem al nucli tot venint de l'autopista, i sortirem, a la tercera rotonda, per la tercera sortida, fent com si anessis a l'aparcament d'un gran supermercat "estil La Jonquera". Però ens desviem a la dreta just entrar a la zona preparada per a aturar els cotxes, seguint una pista asfaltada que creua l'autopista per un pont, i que, poc després, passa per sota de les vies del tren. Al poc, aquesta es torna sorrenca i nosaltres que no tenim 4x4 vam aturar el cotxe a l'ombra d'uns arbres a un petit aclarit d'aquests que hi ha a mà esquerra.

A peu, seguim pel GR11, que en una estona fa un gir de 90 graus a la nostra esquerra, tot començant un costerut pendent. Al poc d'acabar la pujada, com a uns 520 metres de fer la pronunciada corba, ens desviarem per un corriol molt marcat a la banda esquerra del camí. Aquest, el seguim fins a trobar una desviació que enfila a la nostra dreta, just a un bosquet net de sotabosc (el camí segueix recte i s'acaba tornant corriol). Per aquest camí, seguim uns pocs metres més per a veure el cartell, col·locat pel GESEART, a mà esquerra indicant l'estació dels Planers de la Serafina. A raó d'aquí, és ben fàcil trobar els dos megàlits a banda i banda del camí.

Comencem pel dolmen a la nostra dreta, que seguint un corriol desdibuixat, trobarem a pocs metres de la pista.

Resta caigut, tot i que per algú que hagi vist més d'un sepulcre prehistòric, no hi ha cap tipus de dubte sobre la seva primitiva arquitectura.

El megàlit dels Planers de la Serafina fou descobert l'abril de 1999, i, tot i que ha estat visitat en nombroses ocasions, no ha estat mai excavat.

Segons Enric Carreras i Josep Tarrús en el seu estudi Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 i 2015, el sepulcre dels Planers de la Serafina es tractaria, molt possiblement, d'un sepulcre de corredor evolucionat o una galeria catalana de cambra rectangular. Aquesta faria aproximadament 2 metres de llargada, 1 d'amplada i 1.10 metres d'alçada. Es conserva in situ la llosa lateral dreta, mentre la capçalera resta estintolada sobre el que queda de túmul. L'altra llosa lateral esquerra resta recolzada vers la dreta, mentre la coberta està trencada per la meitat i estintolada sobre aquesta i el túmul del sepulcre.

Pel que fa a la coberta, si enganxem els dos trossos visibles, faria 2.38 metres de llargada, 1.55 d'amplada, amb un gruix de 48 centímetres.

Del corredor, no en resta cap llosa visible i, pel que fa al túmul, que és molt visible, té un diàmetre d'uns 9.5 metres, sent aquest de tendència circular i amb un cròmlec, també molt visible.

Inserim la planimetria produïda per Carreras i Tarrús a l'hora de fer el corresponent estudi.

Extret de "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 i 2015"

A falta d'excavació i restes arqueològiques recuperades, podem datar el sepulcre, segons la seva fisonomia, vers inicis del III mil·lenni a.n.e. 

A l'altre costat del camí, i creuant un curiós alineament de rocs, trobem el menhir dels Planers de la Serafina, també seguint un corriol desdibuixat, i a pocs metres del camí. Sense dubte, feia de senyalitzador de la tomba, ja que només es troba a 22 metres de distància del sepulcre que li dona nom.

Va ser descobert el 15 de juny del 1999, per part del GESEART (Carreras, Gay i Tarrús) amb la companyia de Martine Comiade i Jean-Pierre Lacombe. Al moment del seu descobriment, es va identificar un tros de ceràmica a mà allisada. Tot i aquesta troballa a superfície, no ha estat mai excavat.

Extret de "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 i 2015"

El monòlit amida visiblement 1.60 metres d'alçada per 1 metre d'amplada màxima i un gruix de 40 centímetres. Segons el GESEART, la seva alçada original devia de ser de 2.30 metres, ho estimen a raó del desnivell de 70 centímetres que té al costat.

Com ja sabem, els menhirs són prou difícils de datar, però, en aquest cas, hi ha troballes, el que ens fa col·locar-lo a era prehistòrica, i, tenint el sepulcre dels Planers de la Serafina tan a prop, tot ens fa pensar, que aquest monòlit es va erigir al mateix temps que el sepulcre, vers inicis del III mil·lenni a.n.e.

Havent visitat aquests dos megàlits, tornem al cotxe i ens encaminem vers a un nou menhir que inserirem a una entrada a la que hem cregut que era pertinent. La de Megàlits a Agullana II i Maçanet de Cabrenys.


Coordenades UTM(ETRS89):

Planers de la Serafina: 31T 487828 4697211
Menhir dels Planers de la Serafina: 31T 487280 4692088

dijous, 17 de juny de 2021

Dolmen a Casserres

Excursió ben aprofitada, la d'avui, amb en Manolo i la Fina, vam visitar 4 sepulcres, i la curiosa ermita de Sant Marc de Cal Bassacs.

De totes les coses prehistòriques que vam visitar, en aquesta publicació només n'inserirem 1, juntament amb l'edificació religiosa. Els altres, els inserirem en l'actualització d'una altra publicació. Per arribar-hi, ens dirigim a Gironella per la C-16, sortint d'ella per l'escapatòria número 86, que dona a la banda sud del nucli. Un cop entrats al nucli, haurem de virar a l'esquerra per camins de terra, que donen accés al pont que creua la mateixa C-16. N'hi ha tres, dels que nosaltres vam prendre el primer, que es troba just quan s'acaba una benzinera amb un gran aparcament. El camí és sorrenc, però fàcil de fer i aplanat fins al pont, on ja és asfaltat, i, creuant aquest, arribem sense pèrdua a l'ermita.

Es tracta d'una edificació religiosa romànica, que pel tipus de gravats que hi ha a la llinda de la seva porta, es pot datar entre els segles XIII - XIV. A simple vista, ens crida l'atenció el gran contrafort lateral que té construït, igual que el germà de l'altre costat, l'any 1853. Però s'ha de dir que el què més impressionant ens va semblar va ser el seu absis, essent un enorme roc.

També ens va cridar l'atenció la gran quantitat de treballs a les roques que hi ha just al darrera, dels que es diuen que, molt probablement, són d'un antic hàbitat medieval.

D'aquí, anirem directes a visitar el dolmen de Viladases, que es troba molt a prop, ja que per la tarda volem veure d'altres megàlits de la zona.

Per arribar-hi, prenem de nou el cotxe, i tot i que mitjançant el google maps, hem vist que s'hi pot arribar directe pel camí que hi ha darrera de la religiosa edificació. Segons ells en 2.6 quilòmetres, i que es pot fer inclús en cotxe, nosaltres fem tota la volta i posterior caminada a ple sol, perquè no sabíem que podíem creuar el càmping que hi ha. Ja ens agrada això, ja!

Com hem dit, nosaltres prenem l'automòbil i tornem vers la benzinera que hem passat abans, la passem arribant a la rotonda, per on ens desviem per la primera sortida, agafant direcció Berga i el càmping que dèiem abans. A ben poc ens desviem a l'esquerra seguint les indicacions cap a l'espai d'acampada, i, passant per sota de la C-16, tot just travessada, trobem una nova rotonda, de la que sortirem per la segona escapatòria, direcció càmping. La ruta més fàcil és creuar amb el cotxe el càmping, tot passant en sortir d'ell una gran casa que té una, també, gran bassa tocant la pista a la nostra esquerra. La deixem enrere i, després del revolt a la dreta, veurem de cara una "nau". Seguim pel camí i, al poc ens trobem una nova masia, aquí deixarem el cotxe. Val a dir, que podem aparcar al costat del càmping i caminar fins aquí perquè hi ha cosa de mig quilòmetre.

A peu, seguim pel camí anant a la part posterior del mas, on el deixarem endinsant-nos en el pedregós bosquet que hi ha a mà dreta, baixant per camins desdibuixats, sempre amb el mas a la nostra dreta i entrant a una zona amb abeuradors pel bestiar, trobarem el sepulcre just davant d'un d'ells.

El megàlit ha estat excavat per l'empresa ATICS S.L. i, segons hem pogut saber, aquesta excavació va ser sol·licitada per la Generalitat de Catalunya com a excavació d'urgència. Els resultats d'aquesta no s'han publicat encara, però en sabem que els arqueòlegs el daten vers finals del III mil·lenni a.n.e. També hem trobat un model en 3D, publicat per aquesta empresa i que podeu veure al següent enllaç: Dolmen de Viladases.

Com és més d'hora del què ens imaginàvem, anem a visitar el sepulcre d'El Bressol de la mare de Déu, que ja havíem vist dins aquest itinerari: Dòlmens i inscultures a Montmajor III, l'Espunyola i Cardona III. Ja que hi som, actualitzarem la publicació, i inserirem un dolmen més que vam visitar, el del Codonyet del Cint, i també noves fotografies del Clot dels Morts I.


Coordenades UTM(ETRS89):

Viladases: 31T 406493 4651676 

dissabte, 22 de maig de 2021

Sepulcres i inscultura al Matarranya III

Venint de veure les Coves Meravelles a Benifallet, i ja dinats i dins el Matarranya, intentarem visitar els túmuls de La Moleta, al terme municipal de Lledó. Aquests es troben al bell mig de zones conreades entre els nuclis de Queretes i Lledó o Lledó d'Algars.

Tot i que hi ha infinitat de camins per arribar a destí, indicarem per on vam tornar de la visita nosaltres, que, sincerament va ser molt millor que el camí que vam seguir per l'anada.

Des de Queretes (Cretas) encaminem per l'A-1413 direcció Calaceit (Calaceite). En 2.2 quilòmetres de sortir del poble, encaminem per un camí sorrenc que surt a la dreta de la carretera, just davant d'un camp d'oliveres o quelcom així. Seguim rectes pel camí uns 2 quilòmetres, on el deixarem tot seguint la bifurcació de la dreta, on després de 260 metres virarem fortament a l'esquerra. Uns 350 metres més tard, aparquem el cotxe per on puguem i ens enfilem al petit turó que hi ha a la banda esquerra de la pista per un corriol. A la part alta del turonet, trobarem fàcilment els túmuls de La Moleta, i, al costat del primer que veiem (que és el II), una gran cassoleta.

Com acabem de dir, comencem per la cista de La Moleta II.

De la tomba protohistòrica, no se'n documenta el diàmetre tumular, ja que aquest es troba molt malmès, i quasi del tot desaparegut. Però es poden veure perfectament part de les lloses de la seva cambra funerària, que permeten dimensionar-la. Interiorment, aquesta fa 70 centímetres d'amplada a la seva capçalera i 80 centímetres a l'entrada, la seva llargada arriba als 1.10 metres, i conserva una alçada màxima de 70 centímetres.

Just al seu costat dret, tal i com hem arribat, veiem un aplanat roc que surt del cim del turó, en forma de talaia. Vaig pensar que era el lloc idoni per inserir a la roca algun gravat ritual, així que m'hi vaig apropar, veient al roc que hi ha un xic a la dreta aquesta cassoleta ibera.

Val a dir que aquestes no s'assemblen en res a les neolítiques o calcolítiques. I tot i que no hem trobat informació d'ella, en fa tota la pinta. La falta d'informació pot ser deguda a la gran quantitat d'aquests gravats rituals al Matarranya, fet que els hi ha fet perdre valor.

Havent vist la inscultura, anem a visitar el número I de la petita necròpoli. Només hem de tornar al túmul vist i seguir 10 metres pel corriol existent. Val a dir que la fotografia va quedar un pèl cremada. A l'altre, teníem un núvol prim a sobre, fet que a l'hora de prendre una captura s'agraeix molt, però els núvols van desaparèixer rapidíssimament. Aquí teniu el segon sepulcre.

D'aquest enterrament iber, en podem dir que consta d'una obra tumular d'un diàmetre de 3.80 metres, i que la cambra funerària té unes dimensions internes de 72 centímetres d'amplada a la banda de capçalera, i 65 centímetres a l'entrada, una llargada de 1.26 metres, i una alçada conservada de 95 centímetres.

No hem pogut trobar cap tipus d'informe d'excavació, tot i que van ser estudiats per dos arqueòlegs/experts en la zona, José Antonio Benavente i Salvador Melguizo. Tampoc no sabem ben bé quan els van trobar, creiem que vers el 2013. A l'estudi al que hem pogut accedir, els denomina com a inèdits l'any 2015.

Per avui ja n'hi ha prou que la calor apreta i ens hem d'acomodar a l'allotjament. Tornem al cotxe i ens dirigim a Besseit / Beceite, lloc on ens allotjàvem. Demà més. 


Coordenades UTM(ETRS89):

Túmul de La Moleta II: 31T 268241 4536840
Cassoleta de La Moleta II: 31T 268238 4536834
Túmul de la Moleta I: 31T 268241 4536851

Cova a Benifallet

Aprofitant que el dilluns era festiu a l'escola dels nens, no perdem l'ocasió i anem a passar el pont al Matarranya. De camí, però, ens aturem a Benifallet a esmorzar. Un xic més enllà del poble però dins del seu terme municipal, visitarem la cova Meravelles, que trobarem fàcilment tot seguint la T-301 direcció Tivenys, que va vorejant el bonic riu Ebre. Es fàcil de trobar el desviament a les coves, ja que està senyalitzat, però igualment podem dir que és un desviament a l'esquerra poc després del quilòmetre 21 de la carretera. Seguim l'àmplia pista ben asfaltada uns quilòmetres fins a arribar a l'immens aparcament, on podem deixar el cotxe, molt possiblement amb gran quantitat d'autocars.

A peu, sortim de l'aparcament per un ample camí enllosat, fins a la "caseta" de venda de tiquets de les coves. El preu és de 7 euros per persona adulta, 3.5 per discapacitat i gratuït pels nens menors de 5 anys. Les visites són guiades i s'ha de reservar, nosaltres ho vam fer a través del correu covesmeravelles@gmail.com, tot i que també es pot fer via telefònica al mateix ajuntament o a les coves.

Segons ens va explicar la guia, a aquesta zona se'n coneixen 4, de coves, dues d'elles són visitables parcialment, la cova Meravelles i la cova del Dos. Sabent això, farem la publicació tal i com vam visitar-les amb la guia.

La primera i la "culpable de publicar-les" al blog és la Cova del Dos, que ja era habitada vers l'era neolítica, i cal dir que, segons la rumorologia del poble, també ho va ser durant la guerra civil espanyola, quan unes famílies es van instal·lar aquí.

Rep el nom perquè, segons es documenta, té dues entrades. Al seu interior, s'hi van trobar diverses ceràmiques campanianes, puntes de sageta i esclats de sílex, acompanyant tres enterraments. Segons hem trobat, aquestes, les restes prehistòriques recuperades, es troben al Museu Arqueològic de Barcelona, que crec deu ser el de Catalunya, seu BCN, i al Museu de les Terres de l'Ebre.

Com a dada addicional, podem dir que la zona visitable de la cova és de 25 metres, la resta, fins als 235 metres que fa en total, és reservada per a espeleòlegs. Per accedir a aquesta segona zona, hi ha un forat, a modus de sifó, que jo diria que és esculpit per l'aigua, al bell mig de l'estança visitable.

És una cova de mitjanes dimensions, amb formacions d'estalactites  i estalagmites, que en algun lloc ja han arribat a ajuntar-se formant una columna. També hi ha un espai que ha estat utilitzat per a fer foc i, com hem dit abans, hi ha el forat al terra, més o menys al centre de la sala, que dona accés a la resta de la cova. 

No podem inserir cap fotografia, perquè, obeint a la guia, no en vam fer cap, però inserim un enllaç a un vídeo en 3D de la Diputació de Tarragona: VISITA 3D COVA DEL DOS.

Sortim de la cova i ens dirigim a la que li dona nom al conjunt, que no ha estat mai habitada. De fet, la van descobrir uns espeleòlegs fa poc més de 50 anys, que, en veure l'interior, van dir a la gent del poble que era una autèntica meravella, mot que ha acabat sent el seu nom.

Com hem dit abans, aquesta cova no ha estat mai habitada, però la seva geologia és espectacular, de veritat, digne de veure, estalactites, estalagmites, anemolites, banderes i les curioses excèntriques, crec que de la variant de les antodites i diverses formacions erigides pel lent degoteig d'una aigua molt rica en carbonats. La guia ens va comentar que el nombre de coves a España amb excèntriques era mínim, i cercant per internet he trobat documentades nou, tot i que també es diu que n'hi ha més, que no deuen de ser visitables.

Aquesta cova va ser descoberta l'any 1968 i té una profunditat total de 510 metres, amb un desnivell acumulat que arriba als 9.82 metres. Dels 510 metres, resten visitables 200, que es divideixen en tres sales: la sala del Llapis, la de l'Amfiteatre i la de la Música.

Tot i que les excèntriques són realment espectaculars, a mi el que em va "flipar" més va ser la sala de la Música, on la guia ens va demostrar el perquè del seu nom. A banda de que en el petit espai de la sala es poden veure, en petita mesura, totes les formacions calcàries de la cova, aquesta sala té una cosa especial: es tracta d'un grup de columnes produïdes per la unió d'estalactites i estalagmites creades a l'entrada d'una petita cavitat. Aquesta fa de caixa de ressonància, i, colpejant amb un pal les columnes, es reprodueix un so estil orgue digne d'escoltar.

Amb aquesta última sala, sortim de la cova i reprenem el camí cap al Matarranya.


Coordenades UTM(ETRS89):

Coves Meravelles: 31T 290661 4536073

dissabte, 1 de maig de 2021

Dolmen a Montferrer i Castellbò IV

Seguim el cap de setmana llarg a La Seu d'Urgell i avui fem una petita ruta amb el meu tiet Quim. Li agraden molt les muntanyes i els nens, pel que va decidir acompanyar-nos a aquesta molt fàcil ruta.

Partim des de La Seu, tot anant per la N-260 (eix pirinenc) direcció Montferrer. Un cop arribats a l'alçada del nucli, que ens quedarà a l'esquerra, ens desviem a la dreta direcció Castellbò, l'aeroport i Sant Joan de l'Erm. Per aquesta carretera, seguim tot rectes 3.9 quilòmetres, fins a trobar l'escapatòria a Vilamitjana, per la que seguirem poc més de 6 quilòmetres, passant el nucli anomenat tot deixant-lo a la nostra dreta, i creuant, al poc, un nucli de cases anomenat Castellnovet. Just sortint d'ell, deixarem el cotxe a una zona habilitada que hi ha tocant el bosc.

A peu, seguim per la pista que surt des d'aquí a la nostra dreta, tal i com hem arribat. La seguirem 1.3 quilòmetres, lloc on trobarem una bifurcació. Aquí cercarem un desdibuixat corriol que baixa a la nostra dreta i que porta, en uns 25 metres, al sepulcre de la cabana de Moros de Sarcèdol o cabana de la Sarraïna.

Segons part del GESEART, que, sortint de la zona habitual, va fer una visita al megàlit vers el 12 de juny de l'any 2006 i publicant l'estudi a l'Interpontes, es tracta d'una cambra pirinenca amb un túmul prou definit d'uns 9-10 metres de diàmetre, format per terra i blocs, tot i que no s'hi veu cap resta de l'anell peristàltic. La cambra sepulcral amida uns 2 metres de llargada interna i, a dia d'avui, les dues lloses laterals es troben al seu lloc original. La capçalera i la llosa d'entrada a la tomba resten caigudes cap a l'interior de la cambra barrejades amb el pedruscall existent. Pel que fa a la coberta, en sabem que amida 2.23 metres per 1.30, i que té un gruix de 50 centímetres.

Segons hem pogut saber, el dolmen fou desmuntat a la dècada dels 1980 per cercadors de tresors, i fou tornat a bastir cap l'any 2000. Potser va ser poc després de que el departament de cultura de la Generalitat el visités el mateix any 2000, ja que diu que només restava en peu una llosa lateral, i que a l'excavació que es va fer al jaciment no es va trobar res de res.

El sepulcre es coneix d'antic. De fet, en fan referència Lluís Maria Vidal el 1911, Josep Colomines el 1920 i Joan Serra Vilaró el 1927. L'últim fou l'únic que el va excavar, però no va trobar cap tipus de resta arqueològica.

En no haver-se trobat res de res arqueològicament parlant, la Generalitat data el sepulcre al Neolític final segons la seva morfologia, vers el 2500 a.n.e.

Amb això, tornem cap el cotxe, que portem tot el camí mirant el cel, amenaça pluja i millor tornar a casa dels tiets abans de que ens mullem.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cabana de moros de Sarcèdol o de la Sarraïna31T, 365196, 4690868

divendres, 30 d’abril de 2021

Dòlmens a Coll de Nargó III

Ruta molt i molt fàcil per a visitar dos sepulcres, que ja vam voler veure un cop, però se'ns va posar a ploure i vam haver d'avortar. Avui sí que els veurem tot fent una passejada.

Per arribar als sepulcres, partim del nucli d'Organyà, prenent l'Avinguda Santa Fe cap a Cabó i Montanissell. És el mateix carrer pel que vam començar la ruta de Dòlmens a Organyà i Cabó i, on als 600 metres, girem a l'esquerra direcció Montanissell, poble al que no arribarem, ja que aturarem el cotxe a una zona habilitada per a deixar-lo que hi ha a una corba a la dreta, com a un 1 quilòmetre d'arribar al nucli. A peu, seguim per l'asfaltat uns 75 metres, lloc on trobarem un camí a la nostra esquerra que va baixant vers les faldes de les muntanyes. A uns 300 metres, ens trobarem amb un espai des d'on surten o arriben diversos camins, nosaltres emprenem el de més a l'esquerra, que baixa pronunciadament pels vessants muntanyosos. Com a un 670 metres, enganxat al camí, per la seva banda esquerra, veurem dificultosament el tarter i part de les lloses del que sembla ser el dolmen de la Devesa del Roget II.

Com hem dit, no és fàcil de veure, sincerament vam intuir que era un megàlit perquè vam veure restes de pedruscall d'un possible túmul, més o menys a la ubicació on deia Serra i Vilaró...

i vam mirar intencionadament dins del brut emboscat on jo, en Marc, vaig veure les tres lloses que es poden veure del sepulcre... la Cris, les va veure més tard, quan li vaig recomanar el punt de vista... podria tractar-se d'una cambra pirinenca, o no? Aquesta amb la coberta estintolada vers el pendent d'un possible túmul.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, aquest megàlit data d'entre el Neolític final a l'edat del Bronze, entre el 2500 i el 650 a.n.e., tot i que degut al seu esfondrament no el van poder localitzar. És estrany, tot anant pel camí, ja es veu part del seu pedruscall, i a partir d'aquí hi ha poc marge per no trobar les lloses, i els experts de la zona també el donen com a desaparegut... haurem de parlar amb ells, aviam si anem errats i no és res de res.

Josep Colomines i Joan Serra Vilaró el visitaren, però no l'excavaren, però, com hem dit, en donen una certa ubicació, partint des del germà I que veurem a continuació.

Seguint cercant informació, ja a casa, hem trobat un estudi de l'Institut d'Estudis Catalans dels anys 1915 - 1920, on documenten el megàlit. Les fotografies del sepulcre són molt antigues i no gaire aclaridores, pel que no ens ajuden a veure si ens trobem davant del perdut dolmen. Tot i això, ja esmenten que una de les lloses laterals es va trencar deixant caure la coberta, i també fan esment a uns rocs que podrien ser part del túmul. 

Pel que fa a la cambra sepulcral, en podem fer una reconstrucció per les dimensions de les lloses que l'I.E.C descriu. Podria mesurar internament 1.50 metres de llarg, 60 centímetres a la capçalera, i entre 70 i 90 centímetres d'alçada.

Seguim ara endavant pel camí una seixantena de metres i ens endinsem pel voral del camp conreat que hi ha, també a mà esquerra, trobant el sepulcre de la Devesa del Roget I a uns 25 metres del camí. Aquest megàlit està restaurat i és fàcil de veure.

D'aquest megàlit sí hi ha quelcom més d'informació, però no gaire, la veritat. Només s'esmenta que Serra i Vilaró l'excavà recuperant minses restes òssies, i li atorguen una datació idèntica al germà. També diuen que les pedres del seu túmul han estat utilitzades per fer les feixes... i dono fe que és així.

L'Institut d'Estudis Catalans el va excavar trobant dos fragments de bronze i diversos queixals humans. També donen les dimensions de les lloses, amb el que podem fer la hipòtesi de què es tracta d'una cambra sepulcral de 2 metres de llarg, amb una amplada propera al 90 centímetres a la llosa de capçalera, i una alçada variable segons la llosa en què es recolza la coberta d'entre 90 centímetres i 1 metre.

Amb aquest sepulcre, acabem i tornem al cotxe emprenent camí a La Seu, que comencen a caure quatre gotes i anem a veure la família que tenim allà.


Coordenades UTM(ETRS89):

Devesa del Roget II: 31T, 356400, 4673365
Devesa del Roget I: 31T, 356448, 4673343

divendres, 2 d’abril de 2021

Possible paradolmen a Arenys de Munt

Ruta arqueològica molt curta i propera a casa, just a la comarca del costat a la nostra, al Maresme, en concret anem al terme municipal d'Arenys de Munt. Nosaltres vam emprendre la C-35, desviant-nos per la C-61 direcció Vallgorguina. Creuem el tranquil i bonic poble, seguint tot rectes, baixant de la part més alta, fins trobar la carretera BV-5031, per la que girem a la dreta direcció Sant Vicenç de Montalt. Tot anant per aquesta, en 4.4 quilòmetres, virem de nou a la dreta pel carrer els Ametllers i, en 280 metres, girem a la dreta prenent el carrer els Castanyers. Aquest empalma amb el de les Mimoses i, des d'aquest, surt a mà dreta el carrer Alzines, que ens apropa al possible jaciment i ens deixa a la part més alta de la urbanització.

Deixarem el cotxe al costat de l'última corba de l'últim carrer del conjunt de cases, i creuant l'asfaltat veiem un desdibuixadíssim corriol que s'enfila bruscament vers el turó de Vilanegra. Aquí és complicat, el millor és anar amb un GPS, però val a dir que el corriol molt desdibuixat que dèiem es veu un xic més clar a moments.

Al final trobarem el bonic, però només possible paradolmen de l'Infern.

L'única referència arqueològica que hem trobat és la del SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques) al seu libre; Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès, que va ser editat per Imma Bassols i Fernàndez, Daniel Daví i Sardanyà, Josep Oriol Font i Cot, Robert Lleonart i Casadevall, i Toni Lou i Martínez.

A ell, s'esmenta la curiosa geolocalització que té vers els grups megalítics del Montnegre i del Corredor, i es fa constància de que, l'any 1987, el mateix Lleonart, estudià aquest possible paradolmen, publicant-ne una fotografia i una planimetria. A partir d'aquí, és inclòs a diverses cartes arqueològiques de la zona.

Extret de Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs

Arquitectònicament parlant, es tracta d'una gran llosa recolzada vers dues més petites, que formen una estança gairebé rectangular. Davant d'aquesta cambra, Lleonart documenta un espai aplanat per mitjà de pedra en sec. A l'interior de la cambra, també es veuen petites pedres a la banda esquerra, que taparien l'espai que les roques naturals no tapaven originàriament.

A dia d'avui, no s'ha excavat, i tampoc es documenta cap troballa en superfície, ni al possible jaciment ni als seus voltants. A causa d'això, no es pot datar el possible jaciment, però per la seva arquitectura, si realment fos un paradolmen, es podria datar entre el Neolític final i l'Edat del Bronze final.


Coordenades UTM(ETRS89):

Possible paradolmen de l'Infern: 31T, 459439, 4606107

dimarts, 30 de març de 2021

Dolmen, poblat i estela a Montblanc

Avui, aprofitant les vacances de Setmana Santa, anem a Montblanc, a Tarragona. Aquest bonic poble medieval és la capital de la comarca de la Conca de Barberà.

El terme municipal, a nosaltres ens donaria per unes quantes rutes, ja que a banda de la cista, les minses restes del poblat i les esteles, es documenten gravats, pintures (11 conjunts, declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1998), jaciments paleolítics, neolítics i de l'edat del Bronze. Però la seva geolocalització no és gaire apropiada per l'estat familar al que ens trobem, així que ens limitem a fer, aquesta vegada, allò més assequible.

Un cop a Montblanc, entrem al seu nucli medieval atravessant les maques muralles, dirigint-nos a la seva banda més alta, on es troben les restes del castell. Quasi arribant al cim, aturem el cotxe i ens dirigim al Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de les muntanyes de Prades (CIAR), que es troba al carrer de la Pedrera, aprofitant l'edificació d'una antiga presó (molt interessant tot plegat). Aprofitem per a comentar que s'ha de pagar una entrada assequible (es pot agafar un combinat amb l'altre museu) i no admeten targetes de crèdit.

A l'interior, podem veure unes quantes reproduccions d'aquest tipus de jaciment que li dona nom al museu, i, entre altres coses, hi són les esteles de Passanant en versió original.

Aquest prehistòric monument va ser descobert vers l'any 1965 per Enric Moreu-Rey, entre els termes municipals de Passanant i de Vallfogona de Riucorb. No sabem si es tracta d'un sol megàlit o de dos, ens ho hem trobat documentat de les dues maneres. A nosaltres no ens encaixa del tot, perquè tot i que els dos menhirs són de dibuix de la mateixa tipologia, no ens sembla veure una conexiò entre un i altre, però s'ha de dir, que tenen el mateix gruix i que podria ser que no s'hagués recuperat una part de l'estela que les fes coincidir. També falta un tros del que sembla ser un ídol a la part superior.

Val a dir, que segons algunes informacions, alguns veïns de Passanant es van emportar certes pedres del conjunt, pel que ja comencem a parlar d'un monòlit, no de dos. Les pedres que es poden veure restaven en poder del seu descobridor, que les va donar al Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB) quan aquest va inaugurar el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre (CIAR).

Segons el departament de cultura de la Generalitat, les quatre lloses gravades encaixarien perfectament donant-li una longitud de 1.75 metres, 58 centímetres d'amplada i 33 centímetres de gruix al monòlit format per tres blocs, i d'el quart bloc amidaria 1.05 metres de llarg, 66 centímetres d'ample i 33 centímetres de gruix.

Tot i que no s'ha trobat cap sepulcre a les immediacions d'on es va descobrir, no es dubta a l'hora de documentar-la com a estela funerària, atorgant-li una datació d'entre el Neolític final o Calcolític, segons el CIAR, i de vers el IV mil·lenni segons la Generalitat. Al mateix terme de Passanant, hi ha la cista del Pla de la Sala, a la zona de Comalats, també datada vers el Calcolític.

Sortim del CIAR, i enfilem per caminois, la majoria habilitats, fins a arribar al cim del turó de Santa Bàrbara. Allà ens trobem quelcom estrany.

En teoria, veiem les restes d'un poblat iber de la tribu dels Cessetans anomenat el Pla de Santa Bàrbara, en el que es documenten uns primers sondejos entre el 1933 i el 1934 per part del Museu de Reus.

Com tenim el mala costum d'anar als jaciments sense saber exactament què hi ha, ens va sorprendre, però cercant informació, hem pogut saber que aquesta zona ja podria ser habitada a inicis de l'edat del Ferro, segons unes restes ceràmiques recuperades l'any 1985 en el procés d'adequació de la zona, tot i que el jaciment d'aquesta època es troba a la davallada del turó. Tot seguit, esdevingué un poblat iber, immediatament al costat de l'antic assentament del Ferro, però també hi ha documentat un castell medieval amb una ermita, a la part alta del petit cim. Segons hem pogut saber, es va utilitzar el rocam del poblament iber del Pla de Santa Bàrbara per a construir aquesta edificació medieval.

La documentació trobada ens indica que es tracta d'un petit poblat de només tres estances amb una llar de foc al mig. Només vam poder admirar una maqueta i un dibuix en planta de tot el jaciment al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, i en ell es poden observar diverses sitges.

Al costat de les típiques estances rectangulars iberes, s'observa un conjunt de cercles, que representen els possibles fons de cabana de l'edat del Ferro, i que estarien relacionats amb les restes ceràmiques obtingudes, tot i que es dubta de la seva autenticitat pel seu reduït diàmetre.

Tornem a baixar, ja amb ganes de veure el què realment més ens interessa, la cista de Comellar del Mas de Baix. Aquesta es troba al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, que el trobarem fàcilment passant per davant del CIAR i baixant per unes escales a la primera a l'esquerra, que donen a una petita placeta. Baixant un altre petit tram esglaonat, sortim a un carrer que seguirem vers la nostra dreta. Aquest va vorejant l'absis de l'església de Santa Maria, i, al poc, veurem unes noves escales a mà esquerra. Per elles baixem i al primer carrer girem de nou a l'esquerra, trobant-nos el MCCB al poc de fer el gir. (Donar les gràcies al company Alex Negreira per donar-nos la seva ubicació).

La reconstrucció de la cista, la trobarem al segon pis, junt amb una espectacular font d'informació dels jaciments de la contrada.

Pel que fa a la localització de l'enterrament, fou totalment fortuïta, originada per tasques agrícoles, segons el departament de cultura de la Generalitat, als camps de darrere del Mas de l'Huguet, que és un mas situat al punt quilomètric número 3 de la carretera TV-7003, que surt de Vimbodí en direcció Prades. Fou localitzada vers el febrer de l'any 1974 a l'esmentada propietat privada, pertanyent llavors a la senyora Magdalena Amigo, veïna de Vimbodí.

Sorpresa va tenir el tractorista quan la rella va quedar enganxada a la llosa de coberta, deixant a la vista la tomba amb esquelet i aixovar inclosos. Després d'unes tasques gens curoses, arqueològicament parlant, per part del mossèn del poble, va ser estudiat i documentat per l'equip de recerques de Tarragona, i el 9 d'agost de 1979 fou depositat al Museu Provincial de Tarragona. Anys més tard, fou traslladat al lloc actual.

La cista és de forma rectangular, amidant interiorment 108 centímetres de longitud, 72 d'amplada i 64 centímetres de fondària. Pel que fa a la coberta, era bastida amb dues lloses, una d'elles, de forma rectangular, és la que fou arrencada pel tractor, i la segona restà insitu al seu lloc, sent de forma triangular. Per la composició de la roca, aquestes podrien provenir d'uns afloraments que es troben a quilòmetre i mig d'on se situava aquest jaciment.

Hem extret una imatge en planta del jaciment de l'estudi arqueològic en el què ens hem basat i, en el que veient el text, també es basa el departament de cultura de la Generalitat. Aquest estudi és produït per J.M. Miró, A. Blanc, J.M. Garballó, J.Ll. Gras, J. Ribas, C. Vallès, E. Vallès i M. Vallès, i és titulat amb el nom d'Un enterrament Neolític a Vimbodí: La cista del Comellar del Mas Baix i el Neolític a la Conca de Barberà.

Extret de l'estudi anomenat al paràgraf anterior

Tot i que no tingui una datació radiocarbònica, tant l'estil del sepulcre com l'aixovar funerari recuperat ens permeten col·locar el jaciment vers el Neolític, concretament a la primera meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 4200/4000 - 3500 a.n.e.

Seguint la visita pel Museu, i poc després de veure l'antiga tomba, ens trobem amb part del seu aixovar funerari exposat a una de les vitrines.

Pel que hem pogut trobar documentat, les restes d'aixovar són prou quantioses. D'entre elles, es destaquen, pel que fa a l'indústria lítica, dues làmines de sílex. De la indústria òssia, unes puntes allargades, que es poden veure a la foto anterior, i diversos fragments de punxó.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

I pel que fa a ceràmica, es documenten diverses restes, entre les que destaca el petit recipient que acabem de veure, que, personalment, em sembla prou elaborat.

Extret de l'estudi: Un enterrament Neolític a Vimbodí

Aquí tanquem prehistòricament el dia, i ens dirigim al meu poble nadiu, Altafulla, on els nens s'ho van passar de conya jugant amb les onades de la mar vers la platja, tot i que encara fa fred per banyar-se.


Coordenades UTM(ETRS89):

Pedres decorades de Passanant: CIAR de les muntanyes de Prades
Poblat iber del Pla de Santa Bàrbara: 31T, 346193, 4582332
Cista de Comellar del Mas de BaixMuseu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB)

diumenge, 28 de març de 2021

Megàlits i possible jaciment a Palau-saverdera II

Primera ruta amb prou desnivell dels nens; la farem a l'Alt Empordà, en concret, començarem a Palau-saverdera. Podem trobar aquest urbanitzat nucli tot anant per la GI-610 entre Vilajuïga i Roses.

Un cop arribats a ell, ens dirigim a la banda més est del poble, a la fi del carrer de Hegel, on, al poc de començar la pista sorrenca, ens desviem vers la nostra dreta per un corriol que s'enfila entre murs de separació de terrenys vers la muntanya. No té pèrdua, ja que el camí està senyalitzat amb rètols i les típiques marques de camins de muntanya dibuixades a les pedres, indicant el camí a seguir.

Durant la ruta, veurem dos dòlmens, un paradolmen, un cau, diverses cassoletes, de les que no podem assegurar la seva creació humana, i passarem pel costat d'un abric i una barraca de vinya, que tot i ser prou més moderna, sempre fa gràcia de trobar-te-les al vell mig de la muntanya. De fet, algunes s'han trobat revestint exteriorment un antic dolmen.

A l'estona de caminar, topem amb el Roc del Duc. No hem pogut localitzar gaire informació, però pel que sembla, el denominen com una curiositat geològica. A mi, si em pregunteu no m'ho sembla pas, però bé, que no sóc cap expert en geologia, ni tinc nivell màxim d'arqueologia, a casa només som afeccionats a aquest últim tema.

El que ens crida més l'atenció i ens fa pensar en un possible jaciment és que en aquesta muntanya hi ha tres sepulcres, però no hi ha cap menhir senyalitzador (al cim del costat sí), i sincerament ens costa creure, que les lloses que hi ha damunt del roc, tinguin naturalment aquesta forma i es trobin situades tal i com estan. Però bé, lliure interpretació.

Deixem el roc i seguim l'ascensió fins trobar un desviament a mà dreta, que creua un desdibuixat, a trams, mur de separació de terres, per ell girarem. Per terreny planer, tot i que accidentat, ens portarà a l'arrassat dolmen de la Febrosa II en uns 100 metres.

És un pel difícil de fotografiar (bé, com tots els de l'entrada), és el que té quan es troben encabits a uns vessants amb tant desnivell. Però, podem veure, diverses lloses treballades, formant la cambra i una d'estintolada a la part davantera.

Segons hem pogut saber, va ser retrobat el 7 d'agost de l'any 2000, per Joan Padrosa i Dalfau i Ricard Aiguabella, veïns de Palau-saverdera, després de l'incendi que va patir el Cap de Creus el dia anterior. Fins aquell moment, restava desaparegut, tot i que es tenia constància d'un altre dolmen proper al de la Febrosa I. Per aquesta raó, i en no haver estat excavat, la informació que hem pogut trobar d'ell és molt minsa.

Segons el departament de cultura de la Generalitat, el sepulcre, que es troba integrat dins les parets de vinya, seria de cambra quadrada curta, conservant totes les lloses utilitzades per a bastir-la, ja sigui al seu lloc original, o bé estintolades al terra degut al seu esfondrament. De la resta del megàlit, en canvi, no es conserva res de res, ni de l'obra tumular, ni del corredor d'accés.

A l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 – 2015", de l'Enric Carreras i el Josep Tarrús, hem trobat dimensionada la cambra sepulcral, de 2.50 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.25 d'alçada. D'altra banda, també defineixen dimensionalment la llosa de coberta, que fa 2.75 metres de llarg per 1.90 metres d'ample, i 20 centímetres de gruix.

Val a dir que, tot i que aquest dolmen va restar desaparegut molts anys, segons Josep Tarrús i Galter, el veí de Palau-saverdera Miquel de la Borni va recuperar junt amb Isidre Macau una vintena de destrals polides al lloc on "creia" que s'erigia el sepulcre, que ell mateix el donava com a destruït pel manteniment de les parets de vinya. D'aquestes destrals, se'n conserven 10, que foren fotografiades i descrites per Macau. Segons la Generalitat d'aquestes 10 en resten 8, dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona. D'elles, n'hem trobat un dibuix a la tesi doctoral d'en Tarrús.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

A aquest llibre, podem trobar descrites 8 de les 10 destrals que va fotografiar Isidre Macau, més dues descripcions més, fetes pel propi Macau. 

Per últim, i parlant de nou sobre el megàlit, dir que el departament de cultura de la Generalitat el data vers el Neolític mig-recent, a finals del III mil·lenni a.n.e., però Tarrús el col·loca temporalment, per la seva arquitectura, vers mitjans del IV mil·lenni a.n.e.

Tornem al caminoi més principal i el seguim en la direcció que portàvem cap el cim muntanyós. El costerut caminoi torna a creuar el mur de la nostra dreta i, en aquest punt, ens trobem a uns 180 metres del dolmen de la Febrosa I, tot anant per aquest més planer camí.

Isidre Macau el descriu per primer cop l'any 1934, publicant-ne una planta i una fotografia. El 1950 ho fa Lluís Pericot, el 1970 és el torn d'Anna Ferran i Miquel Cura, tot seguit per un bon grapat d'autors... la gràcia d'això és que cap d'ells va ser capaç de trobar el dolmen de la Febrosa II, que es troba només a uns 190 metres, però es trobava llavors amagat per la vegetació.

Segons Tarrús, es tracta d'un sepulcre de corredor atrinxerat pel lateral dret i la capçalera, degut al contundent desnivell. La cambra funerària és de forma trapezoïdal a raó de 5 lloses conservades a banda de la coberta. Si l'estança tenia un sòl enllosat, ha desaparegut.

A la tesi doctoral d'en Tarrús, hem trobat una fotografia del megàlit feta el dia 30 setembre de l'any 1986, poc abans de que colapsés.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Les seves dimensions serien de 2,9 metres de longitud, 1,9 metres d'amplada i una alçada màxima de 2.0 metres. Pel que fa al corredor d'accés, no es conserva cap tipus de resta, però sí que hi ha minses restes del seu túmul al seu vessant nord.

Presentem la idealització del sepulcre segons en Josep Tarrús i Galter a la seva tesi.

Extret del llibre Poblats, dòlmens i menhirs

Pel que fa a la seva antiguitat, Josep Tarrús el posiciona temporalment per l'estil arquitectònic, atorgant-li una datació similar al seu proper germà, de vers el 3500 – 2500 a.n.e. No s'ha produït cap excavació arqueològica al jaciment, pel que no consta cap tipus de troballa associada. Com a molt, es podrien relacionar tant a aquest sepulcre com a l'anterior, les destrals polides que Macau va recuperar.

Ens posem de nou en marxa, tot seguint el corriol en la mateixa direcció uns 160 metres més, tot trobant a aquesta distància, a la esquerra del camí i enfilat uns metres per la muntanya el paradolmen dels Sinyols o dels Sinols.

El sepulcre fou descobert pels veïns de Palau-saverdera Joan Pedrosa, Martí Padrosa i Ricard Aiguabella, durant el mes de maig de l'any 1999. El dia 19 de setembre de l'any següent fou visitat per Enric Carreras, i el dia 5 de febrer de l'any 2001 fou estudiat pel GESEART al complet.

El paradolmen és bastit a partir d'un gran roc natural de gneis, que per la seva posició fa un cau d'interessants dimensions. L'obertura d'aquest fou tancat per tres lloses, que es conserven al seu lloc, i una més que inicia el corredor per entrar a l'antiga tomba. Amb aquestes tres lloses de tancament, la cambra sepulcral amida interiorment uns 3 metres de longitud, 2.5 metres d'amplada i 70 centímetres d'alçada. El túmul per a la construcció del corredor d'accés resta gairebé desaparegut.

Imatge de l'interior del sepulcre, extreta de l'article Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999 – 2015, d'Enric Carreras i Josep Tarrús.

Extret de l'article anomenat al paràgraf anterior

Pel que fa a l'aixovar documentat a l'informe del GESEART, només hi ha diversos fragments de ceràmica a mà prehistòrica, sense donar gaires detalls d'ella. Però bàsicament, per datar-lo es basen en l'estil arquitectònic del sepulcre a la zona, col·locant-lo vers el Neolític final i el Calcolític campaniforme, a la segona meitat del III mil·lenni a.n.e.

Ara mateix, ens trobem al punt més allunyat de la circular ruta, pel que iniciem la tornada, primer passant per un tram molt costerut (de baixada), per sort no gaire llarg, que després va fent ziga-zaga tot baixant la rocosa muntanya. En aquest tram, és on passem pel costat de la barraca de vinya i de l'abric, que ens quedaran a mà dreta. De cop i volta, veurem com l'estret camí es torna més pedregós, semblant-se molt a un torrent natural, i poc després ens endinsem, ara sí, pel Rec del Serrat del Nin. Seguint aquest rec, sortim a l'altra banda del carrer que creua amb el de Hegel, just al lloc on hem deixat el cotxe.


Coordenades UTM(ETRS89):

Roc del Duc: 31T, 513324, 4684020
La Febrosa II31T, 513482, 4683913
La Febrosa I31T, 513639, 4684015
Paradolmen dels Sinyols o dels Sinols: 31T, 513707, 4683888