Poblats a Campo de Borja (Zaragoza), i dòlmens i túmuls a Camero Nuevo (La Rioja)

Arriba Sant Joan, que com sabem és festa sonada a Catalunya. Per a nosaltres, és una de les dates que tenim marcades al calendari per marxar fora. Aquest cop anirem a La Rioja, gaudint d'un regal que ens van fer, i, com sempre, aprofitarem per a visitar algun jaciment arqueològic de camí.

Fem la nostra primera visita a la comarca de Campo de Borja, a Zaragoza, al terme municipal de Mallén, a un poblat anomenat El Convento. Mallén és un poble que es troba a uns 55-60 quilòmetres de Zaragoza, direcció nord-oest.

El jaciment es troba passat el poble, a uns 770 metres de fer el camí de Calveta, a la vora esquerra d'aquest, just després d'un camí que va cap a l'esquerra, on veurem un escampat amb un caminoi al vèrtex que s'endinsa a ell. Com a uns 70 metres fent una lleugera pujada, arribarem on es troba geolocalitzat el jaciment.

Nosaltres ens el vam trobar tapat per les típiques lones de treballs arqueològics en procés.

Segons hem pogut saber, el jaciment d'El Convento, ocupa un petit turó dividit en dues àrees. La més petita, d'unes 0.5 hectàrees, que és on ens trobem, ha estat parcialment destruïda per una plantació d'arbres, fet que va deixar al descobert nombroses restes arqueològiques, com carreus, motllures d'estuc i ceràmiques fetes a mà i a torn.

Però el més rellevant es troba just a l'altra banda del camí (no ho vam veure, ho desconeixíem i no hi ha restes visibles en superfície), on es documenten unes 6.5 hectàrees de jaciment, i que és on s'han dut a terme totes les excavacions, tot i que també ha patit alteracions per les feines agrícoles i per l'erosió natural.

Inserim una planimetria de tot el jaciment extreta de l'estudi que van fer de la campanya del 1988-1989, els arqueòlegs José Ignacio Royo, María Luisa de Sus i Fernando Maneros, per a la Diputació general d'Aragó.

Cal dir que tots els punts marcats són llocs on s'hi ha fet una prospecció, i s'hi han trobat des de murs de cases i restes pròpies de la cultura dels camps d'urnes (900-700 a.n.e.), fins a esquelets d'enterraments infantils d'època romana, passant per destrals polides, ceràmiques, sílex treballat, etc.

El jaciment és conegut d'antic i s'ha identificat tradicionalment amb la ciutat celtibera de Manlia, esmentada per Diodor i Apià durant les guerres celtibèriques. Les primeres excavacions van ser dirigides per Armengol l'any 1930. Posteriorment, diversos investigadors hi van estudiar materials com monedes romanes, ceràmiques celtibèriques i terra sigil·lada hispànica. Les excavacions sistemàtiques iniciades el 1987 van confirmar una llarga ocupació del jaciment, des de la primera Edat del Ferro fins al segle III.

Seguim el camí marcat anant a visitar el jaciment d'El Calvario, tot aturant-nos al terme municipal de Tabuenca, un altre poble de la comarca de Campo de Borja. 

Per arribar-hi, emprenem de nou el camí de Calveta, ara, però, en direcció Mallén uns 550 metres i, a aquesta distància, virem a la dreta per la carretera CP-02, la seguim tot rectes entrant al nucli de Frescano, a uns 4 quilòmetres. Creuem el nucli seguint rectes per la carretera i, a la illeta del final del poble seguint tal i com veníem, la carretera passa a dir-se Z-324 (indicacions cap a Magallón). Al poc, entrarem a un petit nucli que es diu Agón, del que sortirem per la mateixa carretera. Uns 3 quilòmetres més tard, ja dins de Magallón, girem a l'esquerra per A-121 / Avenida de la Paz, i la seguim 8.5 quilòmetres entrant al nucli de Fuendejalón, girant a la dreta a aquesta distància per la CV-620 i seguint-la fins trobar l'A-1301 en uns 5.8 quilòmetres. Seguim aquesta nova carretera a l'esquerra seguint indicacions a Tabuenca, a la que arribarem en uns 5 quilòmetres més. Un cop al nucli, girarem a l'esquerra pel carrer Tiro Bola, i, a uns 400 metres, ens quedarà el cementiri del poble a la nostra esquerra, on nosaltres vam deixar el cotxe.

El jaciment d'El Calvario es troba just darrere del cementiri, al cim del turó que es veu direcció est. Hi accedirem tot tornant al carrer, ara camí pel que veníem, i intentant anar cap a l'esquerra sempre seguint el camí (el corriol d'accés al cim es veu clarament des del cementiri i va seguint un viacrucis).

I de nou més lones i petits fragments de ceràmica en superfície, què hi farem. Pel que hem pogut saber, es tracta d'un assentament celtiber dels segles II i I a.n.e. de tipus poblat, que ocuparia part del turó. La Universidad de Zaragoza en destaca la seva muralla, que era un híbrid entre muralla celtibera i romana, i l'activitat minera dels seus habitants, que sota el control de la Roma republicana, extreien el material fèrric de les mines de la Sierra del Moncayo i es processava al mateix poblat, com prova la quantitat de tallers localitzats al turó i l'abundant escòria d'aquest material.

Val a dir que, tot i que el seu bastiment és totalment celtiber, el poblat va perdurar en el temps fins al segle II, sent plenament romà, que va ser quan es va modernitzar la muralla, creant l'híbrid al que fèiem menció abans, i industrialitzant el poblat, del que sortien tones de ferro. També segons hem pogut trobar, aquí va ser quan el poblat va perdre el seu nom celtiber i es va anomenar romanament com a Tabuca.

Bé, tornem al cotxe i ens dirigim a destí (Viguera, a la comarca de Camero Nuevo, La Rioja). Com ens acostuma a passar moltes vegades, arribem d'hora, pel que ens instal·lem, ens aclimatem, que estem fregant els 40 graus, i anem a visitar els primers megàlits del viatge. Per a trobar-los, agafem el cotxe i sortim del poble direcció la carretera N-111, que és l'única manera d'arribar al poble. Girem a la dreta i seguim la carretera poc més de 5 quilòmetres, on ja veurem el desviament cap a Nalda, tot anant per la LR-440. Sortim del nucli pel seu vessant sud-est per un camí, asfaltat a trossos, que surt a tocar del forn de pa Cuadra, proper al carrer San Miguelito. Com a uns 400 metres d'emprendre el camí, girem a la dreta en una corba que crec recordar era asfaltada i, a partir d'aquí tot rectes. No tenim eines com per dir quanta estona és per arribar als dòlmens, però ben bé un quart d'hora, però bé, ja ho veurem, perquè, quan arribes al lloc, tens, a banda i banda del camí, dos megàlits prou majestuosos.

Comencem amb el de la nostra esquerra, el de Peña Guerra II, protegit per una tanca de fusta.

La cambra mesura 2 per 2.40 metres i està formada per quatre lloses i es troba continguda en un túmul d'uns 12 metres de diàmetre. La coberta resta desapareguda.

Planimetria extreta de l'estudi "Excavaciones en la zona dolménica de Peña Guerra (Nalda, Rioja)" de Carlos L. Pérez i José M. Rodanés

Aquest dolmen fou trobat a la prospecció realitzada a la zona del dolmen I el 1979 i la seva cambra fou excavada el mateix any. Els resultats de l'excavació van ser força interessants, ja que el sepulcre no havia estat violat i, a més, es van trobar dos nivells d'enterraments. El primer, evidentment més modern i a una profunditat d'entre 93 i 150 centímetres, contenia restes òssies disperses corresponents a 6-8 individus acompanyades de ceràmica campaniforme, un punxó d'os i un petit fragment de sílex d'una possible falç. La segona capa d'inhumació, a fondària d'entre 163 i 179 centímetres, contenia restes òssies molt aixafades en tota la superfície de la cambra. Corresponien a uns 11-15 i individus, i l'aixovar estava format per dues destrals polides, una làmina-ganivet de sílex i dos fragments ossis treballats per a utilitzar com a eina (possiblement perforadors), així com petits fragments de ceràmica llisa a mà. 

Els estudis realitzats a les restes per Carboni 14 aporten una data aproximada de construcció del megàlit vers el Neolític final (entre el 3635 - 3099 a.n.e.), i una reutilització a època campaniforme (vers el 1886 - 1545 a.n.e.). 

El 1980, es va fer una segona fase d'excavació, aquesta vegada al túmul. Es va descobrir el que semblava ser un corredor, però que va resultar ser, segons alguns autors, una cambra secundària d'una superfície aproximada d'1 metre quadrat. Aquesta cambra es troba es posició excèntrica respecte de túmul i també contenia restes humanes, corresponents, com a mínim, a 26 individus. La seva datació, situada entre el 3637 i el 3382 a. n. e., indica que aquest espai va ser utilitzat durant el Neolític final. La presència de cranis, ossos petits i algunes connexions anatòmiques ha fet plantejar que els individus hi poguessin haver estat dipositats directament o que els ossos hi haguessin estat traslladats de manera molt acurada des de la cambra principal.

Després d'aquesta segona campanya d'excavació, Carlos L. Pérez Arrondo va realitzar aquestes planimetries dels dos nivells: el superior (II), més modern i amb menys cossos; i l'inferior (I), més antic i amb una densitat força més alta de cossos.

Tot seguit, anem a l'altra banda del camí, on trobem Peña Guerra III.

Es tracta d'un túmul ovalat d'uns 24 per 20 metres que conserva una llosa trencada força gran. Com el veí II, aquest dolmen fou trobat a la prospecció del 1979. Segons la informació del mateix 1979, aquesta prospecció va treure a la llum restes òssies i un petit fragment de ceràmica amb decoració campaniforme incisa, pel que l'enterrament es podria datar en època calcolítica. Posteriorment, però, a un estudi del 1983, es posa en dubte que es tracti d'un megàlit i no s'esmenten les troballes òssies. Curiosament, els dos articles d'on hem extret la informació són del mateix autor, Carlos L. Pérez Arrondo, acompanyat en l'article antic per José María Rodanés Vicente. Nosaltres el mantenim com a Peña Guerra III donada la quantitat de publicacions que el citen com a dolmen.

Un cop visitat aquests dos megàlits, seguim el camí senyalitzat per a pujar a Peña Guerra I i tractar de localitzar el túmul anomenat Peña Guerra IV, ja que no tenim més que una fotografia seva. A uns 180 metres i a la nostra dreta, veiem un primer monticle que no sembla Peña Guerra IV però que realment ens sembla un túmul, així que l'anomenem possible túmul de Peña Guerra V.

Seguint ara el costerut camí uns 200 metres més, arribem a Peña Guerra I, que es troba protegit per una tanca de fusta i al que s'accedeix passant per un pas anti-vaques també de fusta prou estret.

Peña Guerra I, descobert el 1958, és un sepulcre de corredor format per una cambra funerària de planta poligonal amb 5 lloses i un corredor d'accés d'uns 2.5 metres de longitud i 70 centímetres d'amplada, tot contingut en un túmul de 15 per 14 metres, per uns 2 metres d'alçada.

Com Peña Guerra II, va ser excavat per Carlos L. Pérez Arrondo entre el 1979 i el 1980. La cambra havia estat fortament espoliada, però el corredor conservava part del seu contingut funerari. Durant l’excavació, s’hi van recuperar restes humanes corresponents a, com a mínim, 8 individus, entre els quals hi havia infants, així com diversos elements d’aixovar. D'aquests elements, destaquen fragments de ceràmica campaniforme, denes de collaret de diferents materials (os, pedra, conquilla i atzabeja), punxons de coure i botons amb perforació en V. Inserim a continuació la planimetria del seu excavador.

Peña Guerra I fou construït probablement durant el Neolític final, tot i que no disposem d’una datació directa de la seva construcció. La presència dels materials exhumats indica que el monument va ser reutilitzat durant el Calcolític, molt temps després de les primeres deposicions funeràries. Dels enterraments, s'han obtingut datacions d’aproximadament 1940 – 1600 a. n. e.

De tornada cap el cotxe, seguim buscant el túmul IV, però no el localitzem. Veiem, en canvi, gran quantitat de pedruscall a escassos 30 metres del possible V, a l'altra banda del camí. Fent una anàlisi, no coincideix amb la foto de Peña Guerra IV, però bé podria ser un altre túmul i nosaltres l'anomenem possible túmul de Peña Guerra VI.

Després de revisar la foto i comparar amb l'entorn, desistim de seguir buscar el túmul IV i retornem a Viguera, on soparem i prepararem les visites del següent dia.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Convento: 30T 630036 4640337

El Calvario: 30T 621762 4616644

Peña Guerra II: 30T 544610 4685316

Peña Guerra III: 30T 544579 4685307

Possible túmul Peña Guerra V: 30T 544688 4685452

Peña Guerra I: 30T 544861 4685473

Possible túmul Peña Guerra VI: 30T 544649 4685453

Dòlmens al districte de Montpellier IV i poblat al de Béziers II

Toca tornada a casa des del departament francès d'Hérault i aprofitem el camí per a visitar alguns jaciments que ens queden un xic apartats dels llocs que tenim controlats a dia d'avui. És per això que ens apropem a la costa, al sud-oest de Montpellier, en concret al terme municipal de Villeveyrac, tot anant per la D2 des de Canet i Plaissan. De fet a uns 5.1 quilòmetres de sortir d'aquest últim poble, trobarem a la nostra dreta un desviament sorrenc, que mena cap a una "Table d'orientation". Just entrar per ell, aturarem el cotxe davant d'un camp de plaques solars.

A peu, seguim pel camí sorrenc vorejant el camp, fins trobar l'anomenada taula d'orientació. A aquesta alçada, entrarem tot rectes al bosc baix que hi ha, donant l'esquena al camp de plaques. Hi ha un corriol que et porta al megàlit de Cantegal o Table des Romains, que es troba a uns 180 metres de la taula, però resta prou desdibuixat, pel que el millor és anar amb coordenades.

És clarament un sepulcre de corredor evolucionat en "P", d'estil llenguadocià o galeria catalana.

Va ser "excavat" per Achille Munier, Charles Clot i el Jaques Audibert. Ara bé, posem l'excavat entre cometes perquè cap d'elles va ser una excavació arqueològica ben feta, van ser més aviat neteges del monument, prospeccions superficials, etc, i no es documenta cap troballa al sepulcre.

Podem dir que, per la seva morfologia, a falta de troballes arqueològiques, el podem col·locar cronològicament vers el Neolític final i el Calcolític inicial vers el 3300-2500 a.n.e.

Pel que fa a les dimensions, tampoc hi ha referència alguna documentada. Per últim, pel que fa a l'obra tumular, es veuen in situ restes molt degradades.

D'aquí, anem a visitar un altre sepulcre, el de La Coste, al terme municipal de Frontignan, al que arribarem seguint la D2 fins topar amb una illeta a la que girarem a l'esquerra, sortint per la tercera i última sortida. Al poc, aquesta carretera ens deixa davant d'una nova illeta a la que de nou tornem a sortir per la tercera i última escapatòria, tot anant de nou per la D2 fins a Gigean. Just a la primera rotonda després del cartell de benvinguda al nucli, virarem a la dreta per la primera escapatòria emprenent la D613 direcció Mèze, Sète i Bèziers i seguirem rectes fins a veure el desviament a Frontignan, entre d'altres, per la D600. Uns 4 quilòmetres més tard, ens sortim de la carretera per la D129 emprenent cap a Balaruc les Bains. En sortir, donem la volta a la illeta, fent-la sencera, com si volguéssim tornar a la carretera per la que hem arribat, però no la tornarem a agafar, la creuarem per sota i seguirem rectes fins a arribar a Frontignan.

Un cop arribats al nucli, ja haurem de tirar de coordenades. El millor per arribar-hi és buscar la Rue Maurice Clavel, que surt del nucli de cases pel seu vessant nord-oest, i seguir-la fins a veure una casa a l'esquerra de la ja pista sorrenca. Aquesta té just davant un camí que la voreja, el seguim, i quan ens trobem al vèrtex superior d'aquesta, just quan el camí gira a l'esquerra, i enfila recte a una nova casa, aturem el cotxe. Ja a peu, anem com si anéssim a aquesta última, i, vorejant-la per l'esquerra, creuem unes vinyes per un corriol desdibuixat, que ens portarà al dolmen de La Coste, a uns 150 metres del cotxe.

Es tracta d'un sepulcre de corredor evolucionat, com una galeria catalana. Aquest consta d'un corredor de 4 metres de llarg per 0.60 metres d'amplada, i una cambra sepulcral formada per 8 lloses (dues per costat), quasi quadrada, de la que no hem pogut trobar les dimensions internes detallades, però, llegint diversos estudis, podem extrapolar que faria uns 2 metres de llargada per 1.60/1.65 metres d'amplada. També conserva una certa obra tumular, que resta molt degradada, d'uns 8-10 metres de diàmetre.

Dir també que hem trobat documentades dues excavacions, de nou, la primera per l'erudit Achille Munier i la segona per part dels també arqueòlegs Charles Clot i Jaques Audibert. A aquestes es documenten troballes neolítiques, tant com d'una reutilització a l'Edat del Ferro. S'ha de dir que el nombre de troballes és força quantiós, pel que resumint podem dir que s'hi va trobar: indústria lítica (puntes, làmines i raspadors), penjolls i denes de calcita, esteatita i calcària, i les restes de diversos individus, inclosos infants.

Per la morfologia i les restes recuperades, podem assegurar que la tomba fou bastida vers el 3300-2500 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític antic, i va ser reutilitzada a l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e.

Un cop visitat el sepulcre, seguim el camí cap a casa, i des d'aquí passarem prou propers a un poblat al que la Cris li tenia unes especials ganes: té una especial retenció per recordar alguns jaciments especials, i val a dir que aquest ho és, i molt. Parlem del mal anomenat poblat celta d'Ensérune.

Aquest espectacular jaciment Ibero-ligur (els celtes no van arribar fins al segle III a.n.e.) es troba al terme municipal de Nissan lez Ensérune, ja, no és que estigui al costat, però bé, com ho vam fer de tornada a casa, l'hora que teníem de cotxe l'havíem de fer igualment. Per arribar, tornarem enrere emprenent l'A9 direcció Catalunya, fins la sortida 36, direcció Castres i Mazamet, entre d'altres, són uns 47.8 quilòmetres. Després de pagar el peatge, a l' illa que hi ha, emprenem la primera sortida, per la D645 direcció Mazamet entre d'altres. Al poc, toparem amb la sortida cap a la D609, indicacions cap a Narbonne i Nissan lez Ensérune. Aquí ja seguirem indicacions cap al nucli i, als 6.7 quilòmetres, ja a tocar del poble, virem a la dreta per una carretera que indica l'oppidum, al que arribarem en uns tres quilòmetres.

L'oppidum d'Ensérune és un dels jaciments protohistòrics més importants del sud de França. Situat sobre un turó d'uns 100 metres d'altura que domina la plana del Llenguadoc, entre Béziers i Narbonne, va estar ocupat gairebé sense interrupció des de mitjans segle VI a.n.e. fins al segle I de la nostra era. La seva posició privilegiada li permetia controlar una important ruta comercial que connectava el món ibèric amb el Mediterrani central i les zones mineres de la Muntanya Negra, riques en coure i plata.

El jaciment ocupa aproximadament unes 30 hectàrees i constitueix un exemple excepcional de contacte entre diverses cultures mediterrànies i continentals. Al llarg de la seva història, hi van conviure influències ibèriques, gregues, cèltiques i romanes, fet que explica la gran diversitat de materials arqueològics recuperats. És per això que es fa força complex explicar breument el jaciment, pel que hem decidit explicar-lo tot seguint la vessant cultural vers el pas del temps.

Tot veient les restes arquitectòniques del segle V a.n.e., arribem al museu, que la veritat és absolutament increïble, sobretot degut a la gran quantitat i varietat de restes arqueològiques que alberga (hi ha plats i bols prehistòrics sencers, apilats com si de vaixelles del S. XXI es tractessin), hi ha de tot, des de ceràmiques a mà, fins a l'estil més refinat, passant per totes les aportacions comercials d'intercanvi amb altres cultures, moltíssimes gerres amb inscripcions iberes, àmfores de diversos estils, ganivets, estris de camp, i diverses troballes més, de totes elles ens va fer gràcia un joc (el parxís de l'època).

I també diverses reconstruccions d'enterraments protohistòrics, que resten en un gran estat de conservació (suposem que deuen haver rebut alguna petita restauració abans de la seva exposició).

Pel que fa al poblat, en sabem que les primeres ocupacions van ser vers el 575-450 a.n.e., corresponen probablement al poble dels Elísics, una comunitat indígena del Llenguadoc molt vinculada al món ibèric. De fet, alguns autors l'anomenen Ibero-ligurs, que destaquen bàsicament per ser una barreja cultural dels Ibers i els antics pobladors de l'Edat del Bronze del lloc. En aquesta fase inicial, l'hàbitat era encara modest i dispers, sense una organització urbana clara. Les construccions ocupaven principalment la part superior del turó i estaven formades per habitatges senzills associats a sitges excavades a la roca destinades a l'emmagatzematge de cereals.

D'aquest període procedeixen ceràmiques locals fetes a mà, però també les primeres importacions mediterrànies, especialment recipients grecs i etruscs, que evidencien l'existència de contactes comercials molt primerencs.

Fins avui, no s'ha identificat cap necròpoli atribuïble amb certesa a aquesta primera fase d'ocupació. Les evidències funeràries conegudes són més tardanes.

A partir de la segona meitat del segle V, entre el 450-300 a.n.e. Ensérune experimenta un creixement espectacular. Les cases es construeixen en pedra, apareixen carrers més regulars i es desenvolupen barris diferenciats, especialment als sectors sud i central del turó. És també el moment en què es multipliquen les sitges d'emmagatzematge, testimoni d'una agricultura cerealista molt desenvolupada.

Els materials arqueològics recuperats mostren una forta influència ibèrica provinent de Catalunya: ceràmiques pintades, objectes de metall, monedes i, sobretot, un conjunt excepcional d'inscripcions ibèriques, considerat únic a França. Aquestes troballes demostren que Ensérune formava part de l'àrea cultural ibèrica malgrat trobar-se al territori de l'actual Llenguadoc.

És precisament durant aquesta etapa quan es crea la gran necròpoli coneguda d'Ensérune. Situada als vessants del turó, ha proporcionat prop de 500 tombes d'incineració datades entre la segona meitat del segle V i finals del segle III a.n.e. Tots els difunts eren cremats i les seves restes dipositades dins urnes o recipients ceràmics acompanyats d'aixovars funeraris, però hem de dir que, per desgràcia, aquesta part del jaciment no és visitable, ja que es troben al camp que es veu a la part exterior del filat que limita la zona visitable. Sabem que parlem d'un espai d'uns 40 metres d'amplada per uns 150 metres de llargada.

Entre el 300 i el 125 a.n.e., el territori passa a estar dominat pels Volques Tectòsages, un poble celta esmentat per les fonts antigues. Malgrat això, la cultura ibèrica no desapareix, ans al contrari, es produeix una fusió cultural molt característica.

Les excavacions han recuperat abundants armes de ferro, espases, llances, escuts, fíbules i ornaments personals que reflecteixen l'aparició d'una aristocràcia guerrera celta. Paral·lelament, continuen arribant productes mediterranis procedents del comerç amb grecs i els pobles de l'actual Itàlia.

La necròpoli segueix utilitzant-se durant aquest període. Les tombes dels guerrers constitueixen una de les troballes més espectaculars del jaciment. Descobertes el 1916, contenien armament de gran qualitat, joies i objectes de prestigi que van donar fama internacional a Ensérune.

Després de la conquesta romana de la Gàl·lia meridional, Ensérune s'integra progressivament dins l'esfera romana. Les cases es transformen, apareixen nous sistemes d'emmagatzematge i es generalitzen les importacions itàliques. Les excavacions han recuperat ceràmiques campanianes, monedes romanes i altres materials característics de la cultura romana.

Durant aquesta etapa, el paper regional de l'oppidum disminueix progressivament davant el desenvolupament de nous centres urbans de la plana i de la Via Domícia. Finalment, durant el segle I de la nostra era, el poblat és abandonat. És en aquesta era on es documenta una vila romana que deuria durar ben poc en utilitat.

Tornem cap al cotxe fent el barri nord, on podem veure clarament restes al més pur estil iber de cases de dues plantes, que van ser erigides vers el segle V a.n.e.

Com abans hem esmentat el que fa realment singular Ensérune és que permet observar, en un mateix lloc, l'evolució d'una comunitat durant més de sis segles. Pocs jaciments del Mediterrani occidental mostren amb tanta claredat la convivència i fusió entre els mons ibèric, celta, grec i romà. Les gairebé 500 tombes de la seva necròpoli, les inscripcions ibèriques, les armes dels guerrers celtes i les importacions mediterrànies converteixen aquest oppidum en una peça clau per entendre la protohistòria del sud de França. Oppidum del que la major part dels especialistes consideren que durant diversos segles la influència ibèrica fou tan intensa que alguns sectors del jaciment podrien interpretar-se gairebé com una ciutat ibèrica situada fora de la Península Ibèrica. Les inscripcions recuperades són la millor prova d'aquesta realitat cultural híbrida.

No podem marxar del jaciment sense fer menció de la plana que hi ha just al costat de la carretera tal i com arribem al poblat, on es pot observar un camp de sitges excavat entre el 1966 i el 1972, i es documenten un total de 72 sitges, del total de més o menys 300 del poblat.

Amb això, donem el dia per acabat, arqueològicament parlant, que val a dir que hem estirat i aprofitat la tornada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cantegal o Table des Romains: 31T 546238 4819116

La Coste: 31T 559966 4811938

Oppidum d'Ensérune: 31T 509314 4795259

Sepulcres, coves, inscultures i poblat a Santa Cristina d'Aro i Cassà de la Selva

Nova ruta, quasi tota a peu, als termes de Cassà de la Selva i Santa Cristina d'Aro. Seguirem parcialment el 17è itinerari megalític a les Gavarres i l'Ardenya, que, com cada any, ens passa el company (Remi) Remigi Serra, del Club Alpí de Palamós. Fins ara, no hem pogut anar mai a cap caminada megalítica, però sí les tenim molt i molt presents quan podem fer alguna escapada.

El primer que veurem és un més que probable paradolmen, el de Ses Falgueres. Per arribar-hi, col·loquem com a punt d'inici el poble de Cassà de la Selva, on seguint la C-250a direcció Llagostera i sortint del poble just passar el veïnat de la Verneda, ens trobem amb una illeta trencada d'aquestes que manté el carril central, en la que sortim per l'última escapatòria a l'esquerra, vorejant l'esmentat barri, i girem a la dreta pel primer carrer, a uns 90 metres de la illeta, anomenat Ronda de la Sardana. Per arribar del tot, és bàsicament seguir aquesta pista fins que es torni sorrenca (ja haurem fet uns 2/3 del camí). Realment, no hi ha cap indicació on surt el caminoi que nosaltres vam prendre, per això posem les coordenades geogràfiques del lloc 41.887302796789136, 2.953329522377757. Deixem el cotxe a l'àmplia pista i ens posem a caminar, seguint el caminoi creuant el bosc uns 500 metres, fins a sortir a un altre camí (en realitat, és el mateix que dona la volta pel cim). Girem a l'esquerra i, en uns 40 metres, trobem un caminoi ben marcat a la nostra dreta, que ens durà, en uns 30 metres més, a la plana on es troba el paradolmen de Ses Falgueres, que quedarà a la nostra dreta.

Segons en Xavier Niell i Ciurana, al fons de la cavitat natural que formen aquests dos grans blocs, hi ha un mur de pedra en sec per tapar l'escletxa que deixa l'apilonament dels rocs, mentre que a banda i banda de l'entrada s'observen restes de dos murs, també de pedra seca, que en el seu dia haurien format un corredor d'accés a la cavitat. També fa esment d'un altre mur, aquest prou potent, que faria de tancament davant del més que probable paradolmen.

L'espai funerari és de 2.60 metres de llargada, 2.05 d'amplada i una alçada de 0.75 metres en el seu punt més elevat del sòl. L'entrada del probable sepulcre amida 0.90 metres d'alçada per una amplada d'1.10 metres.

El seu interior va ser buidat i la cavitat reutilitzada d'antic com a lloc de refugi i aixopluc per bosquetans i carboners, fet que faria prou inútil una excavació, que, per cert, encara no s'ha produït. Tot i això, ni en Xevi ni nosaltres dubtem de la seva autenticitat com a paradolmen, amb aquests murs i aquestes dues grans cassoletes a l'exterior, vistes a d'altres paradòlmens a la zona. De fet, ell el col·loca vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, entre el 2700-1200 a.n.e.

Tornem al camí i girem a la dreta, pugem uns 40-50 metres pel camí i ens tornem a ficar al bosc del que acabem de sortir, per un corriol desdibuixat. A uns 20 metres del camí, trobarem el paradolmen de la Cova Toixonera I.

Jaciment descobert per en Jaume Abel Planagumà vers el 1970, es tracta d'un més que possible paradolmen segons les dades que aporta en Xavier Niell i Ciurana (Xevi) al seu llibre sobre Monuments Megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva.

Segons ell, la cavitat natural queda tancada a la part davantera per un llosa en posició vertical i una altra més petita, que resta a dia d'avui girada vers l'interior de la cambra sepulcral. Tal i com està feta la fotografia, es veu una llosa clavada a primer terme que serien restes d'un petit corredor de 50 centímetres d'alt i uns 60 d'amplada. A la mateixa alçada a la banda esquerra de la fotografia, hi ha pedres d'un túmul que, de ben segur, en el seu dia deuria cobrir el  jaciment. La cavitat sepulcral, on per cert, hi ha clares evidències d'una antiga excavació furtiva, amida 3.20 metres de llarg 1.90 metres d'amplada i 0.50 d'alçada màxima.

No ha estat mai excavada oficialment, però per la seva fisonomia deuria haver estat utilitzat com a sepulcre ver el 2700-1200 a.n.e. entre el Calcolític i l'Edat del Bronze.

Pocs metres endavant, trobem la cova Toixonera IV, trobada per en Remigi (Remi) Serra i la seva dona, Mari Luz Bao, l'any 2010. 

Segons en Xevi, aquesta cavitat natural té, a la banda est, un seguit de petites pedres sembla que col·locades a cosa feta per delimitar l'espai interior.  Aquest fa 2 metres de llargada, per 0.75 metres d'amplada i 0.40 metres d'alçada màxima. I pel que fa a l'entrada, fa 0.30 metres d'alçada i 0.90 d'amplada.

Com no ha estat mai excavada ni es documenta cap resta associada, en Xevi diu que no se li pot donar cap cronologia ni cap funcionalitat. Suposem que deu tenir dubtes pel que fa al mur de tancament est, perquè per a nosaltres és amb total seguretat un altre paradolmen. Però bé, ell en sap molt més que nosaltres.

Cal dir que aquest jaciment es va veure parcialment afectat per una pista que es va crear vers l'any 1980, per a l'extracció il·legal de blocs de granit. 

Seguim endavant i, al bosc de l'esquerra, veurem unes coves a tocar, les coves Toixoneres II i III, que no han estat excavades, però tenen molta pinta de paradolmèniques.

Comencem per la cova Toixonera II, que es troba a 20 metres del paradolmen Toixonera I, en  direcció sud. En Xevi, igual que amb la cavitat IV, no té clara la seva funcionalitat (en aquest cas, nosaltres tampoc) i datació, però veient la gran quantitat de paradolmens que hi ha a aquesta muntanya, ben bé ho podria ser.

També fou descoberta per en Jaume Abel i Planagumà, i es tracta d'una cavitat natural formada per diversos blocs de granit, que origina una cavitat interior de 2.50 metres de llargada, entre 0.60 i 0.70 metres d'amplada, i una alçada màxima d'1.25 metres.

Aquest possible jaciment fou excavat per diversos afeccionats de Cassà poc després de la seva descoberta, excavació finalitzada amb resultats negatius.

Ara anem a la cova III de Toixonera, que per nosaltres fa més pinta de que fos utilitzada com a cova sepulcral. És fàcil de trobar, ja que es troba davant de la Toixonera II.

La cavitat va ser descoberta per Jaume Abel i Planagumà a finals dels anys 70, i aquesta sí que de lluny ens fa pinta de paradolmen. Realment, no sé perquè ens fa aquesta sensació, potser els anys que ja portem veient sepulcres d'aquest tipus. Realment, la sensació és encara més gran quan t'hi apropes i veus el mur de pedra en sec que hi ha empetitint l'entrada, que queda amb unes dimensions de 0.90 metres d'amplada per 0.80 metres d'alçada.

Pel que fa a la cambra utilitzada com a sepulcre, amida 3.80 metres de llargada per 0.80 metres d'amplada, per 1 metre d'alçada màxima. Tot i les creences de que és un paradolmen, no ha estat mai excavat, i és per això que en Xavier Niell Ciurana el col·loca, pel seu estil arquitectònic, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, entre el 2700 i el 1200, si tenim en compte l'última revisió temporal d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras.

També segons en Xevi i el Pau Roig al seu llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", hi ha una cassoleta a la seva base que nosaltres no vam veure. Val a dir que tampoc no vam buscar gaire, perquè ell insereix una fotografia al seu llibre i és bastant clara, es troba per on pujaries a sobre de la tomba. Aquesta fa 10 centímetres de diàmetre i 2 de fondària, i va ser localitzada per ell mateix l'any 2004. Pel que fa a la seva datació, ens inclinem a datar-la com el sepulcre, vers el Calcolític/Edat del Bronze. 

Tornem al camí principal i girem a la dreta tot fent pujada. Al poc, arribem al cim i el camí gira vers la nostra esquerra planejant pel cim de la muntanya. Als metres d'anar per aquesta plana, veiem un clar corriol en baixada a la nostra esquerra, que és preciós, molt verd i amb un munt de grans blocs decorant-lo. Després d'un abrupte pendent, veiem, a la nostra esquerra i a mitja baixada, un amuntegament de blocs. Entre aquests blocs, formen una escletxa que en el seu dia va ser utilitzada com a cavitat sepulcral. Ho podem assegurar ja que, a l'entrada d'aquesta cavitat, en Xavier Niell documenta un mur de pedra en sec que feia de tancament d'una cavitat sepulcral, un nou paradolmen anomenat L'Esquerda.

El jaciment fou descobert per en Xavier Niell Ciurana vers l'any 2008 i es tracta d'una cavitat natural creada per l'apilonament de gran blocs de granit amb les restes d'un mur de pedra en sec a l'entrada que ja hem esmentat abans.

La cavitat resultant de l'amuntegament fa uns 3 metres de llargada per 1 metre d'amplada i 0.50 metres d'alçada màxima, mentre que l'entrada fa 0.80 metres màxim tant de per un costat com per l'altre.

Tot i que oficialment no s'ha excavat en cap ocasió, com hem dit abans, el mur de pedra en sec tancant la cavitat no deixa gaires dubtes, i en Xevi la col·loca temporalment vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, vers el 2700-1200 a.n.e.

Un cop visitada i fotografiada l'Esquerda, seguim la nostra ruta megalítica i prehistòrica tot apropant-nos a les cavitats de Serra Llarga I i II, que no es troben gaire lluny, de la zona de les Toixoneres, només hi ha 450 metres en línia recta.

Per arribar-hi, tornem al camí i el seguim tot fent baixada uns 550 metres des del corriol de les Toixoneres. En aquest punt, a l'inici d'una corba a la dreta, veurem una entrada com si antigament el camí anés recte en lloc de girar. Per allà entrem i busquem un corriol que ens porti direcció sud-est just en entrar; de fet, al principi vas quasi paral·lel a la pista. A uns 55-60 metres en línia recta de per on hem entrat, trobarem la cova.

Aquí tenim la cova de Serra Llarga I, descoberta per Ramon Niell Camprubí l'any 2009. Personalment, aquesta cova no l'acabàvem de veure amb una finalitat sepulcral, potser per trobar-se en alçada, però llegint a en Xevi ja ho dubtem més, ja que menciona que a una de les escletxes que hi ha a l'interior de la cavitat, que fa 2.50 per 1.40 metres, i una alçada màxima de 0.70 metres, resta taponada per diversos petits rocs que formen un petit mur de pedra en sec.

Tot i això diu que no te clara la seva funcionalitat, i que com la gran majoria del jaciments d'aquí, no ha estat excavat, no se li pot donar una cronologia.

Un cop trobada la I, anem a per la II, tot i que potser ja l'heu vista abans, ja que també es troba molt propera a Serra Llarga I.

Aquí teniu la cova de Serra Llarga II, que per nosaltres, i vist al lloc, té més possibilitats que la I en haver estat utilitzada com a paradolmen.

També va ser descoberta per en Ramon Niell Camprubí l'any 2009, sent una cavitat natural que sembla modificada per a una utilització funerària, més que res perquè al fons del que seria la cambra sepulcral hi ha una llosa clavada a terra en posició vertical, amb una aglomeració de rocs darrera seu, formant un petit túmul.

L'interior d'aquest més que probable sepulcre mesura 2.30 metres de llargada, entre 0.50 i 1.70 metres d'amplada, segons el lloc i 0.50 metres d'alçada màxima. Pel que fa a l'entrada a la cambra, fa 0.98 metres d'alçada per 0.40 metres d'amplada.

Com a tots els altres que veiem una probable utilització prehistòrica, el col·locarem a la línia temporal vers el 2700-1200 a.n.e. 

Ara tornem a entrar al terme de Cassà de la Selva, on visitarem les inscultures del Puig de les Puces, que les trobarem tot tornant al camí i fent ara 180 metres de pujada, com si volguéssim tornar a les Toixoneres. A aquesta distància, virarem a l'esquerra per un ampli camí pel que seguirem rectes 650 metres, i llavors emprenem un altre que surt a la nostra esquerra i que és el que més ens apropa als gravats, ja que a uns 250 metres de fer aquest nou camí, surt un corriol a mà dreta que ens portarà directament a les inscultures del Puig de les Puces.

Descobertes per en Xevi l'any 2006, i, com es pot veure a la imatge inferior, es tracta de 13 cassoletes rituals insculpides en un aflorament de granit, les dimensions de les quals oscil·len entre els 5 i els 10 centímetres de diàmetre, per 0.5/2 centímetres de profunditat. Recomanem mirar la fitxa del blog, però bé, es troben molt desgastades.

A la part superior del bloc del costat, hi ha una cassoleta de 10 centímetres de diàmetre, per 3.5 de profunditat, que en Xevi classifica com a dubtosa. Ara, no dubta en posicionar les altres vers el 2700-2200 a.n.e., a l'era calcolítica.

Inserim un calc-dibuix del Club Alpí de Palamós.

Extret del 17 Itinerari megalític a les Gavarres i l'Ardenya

Seguim la ruta i avancem pel caminoi uns 300 metres, punt on surt un camí a la nostra dreta, que caminarem durant 700 metres. Recorreguda aquesta distància, agafarem un nou camí a l'esquerra i avançarem uns 500 metres més fins trobar, a mà dreta, un corriol marcat amb amuntegaments de pedres. Entrant per ell, ens trobarem, en pocs metres, amb el què hem trobat com a Paradolmen de la Boca a algunes rutes de Wikiloc.

No hem trobat cap referència arqueològica d'ell, de fet només l'hem trobar referenciat pel company Montagut, de Wikiloc, però les dues lloses de la nostra dreta, i les pedres que hi ha a l'interior fan pinta d'haver estat col·locades intencionadament. Però la veritat, ens estranya que es trobi tant accessible i cap arqueòleg hagi dit res.

Prop d'aquí, es troba el Paradolmen o Cova de Pedres Grosses, però és impossible arribar des d'on som per la vegetació, així que tornem al camí per anar a per un altre. Avançant uns 50 metres, tornem a agafar un corriol desdibuixat, aquest cop a l'esquerra, poc abans de trobar-nos un arbre caigut barrant el pas. Endintsant-nos per ell, trobarem el Paradolmen d'en Jaume Abel.

Descobert per en Xavier Niell i Ciurana l'any 2006, ell ja el denomina paradolmen, sobretot veient la cambra funerària natural que queda sota del roc que li fa com de balma, que amida 3 metres de llargada per 1.5 metres d'amplada, i 0.40 metres d'alçada màxima.

El petit corredor d'accés era format per una llosa clavada, que encara resta en aquesta posició, i una altra que està estintolada a terra. Aquest faria originalment una alçada de 0.40 metres i una amplada de 0.86 metres. També a la part superior de la pedra més grossa, hi ha dos grans cassoletes, com les de la cova de Ses Falgueres i als volts de les Toixoneres.

Per acabar amb el jaciment, com a molts dels vistos avui, no ha estat excavat oficialment, però en Xevi el col·loca temporalment, per la seva arquitectura, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, entre el 2700 i el 1200 a.n.e.

Arribem al cotxe i emprenem direcció al nucli de Cassà per on hem vingut, i a 700 metres aturem al cotxe deixant-lo en algun racó. A aquesta distància, surt un camí a l'esquerra que emprendrem a peu durant 700 metres més fins a arribar a una bifurcació, on seguirem tot rectes deixant enrere un nou trencall a l'esquerra. Seguim rectes acabant-se el camp de conreu i començant zona de bosc, on ara emprendrem pel primer camí a l'esquerra, que és totalment reconeixible, ja que té uns pals o rocs (ara no recordem) impedint el pas, a banda de que es troba per sobre del nivell del camí per on hem vingut. Al poc, tornem a sortir al camp de conreu que hem vorejat fa poc, i ho tornem a fer, ara vers la nostra dreta. A uns 200 metres d'anar amb el camp a la nostra esquerra, el deixem seguint pel camí amb un xic de pendent i entrant de nou a zona boscosa. Al poc, hem de decidir si esquerra o dreta, doncs bé, a l'esquerra, i ara el seguim rectes fins que es creua amb un altre camí, en el que girarem a la dreta. Als 70 metres, emprenem ara vers la nostra esquerra per un altre caminoi que ens durà al poblat de Puig del Castell en uns metres més.

A la fotografia extreta del Google Maps, el nom del poblat no és erroni, es pot dir de les dues maneres.

Es tracta d'un poblat de mitjanes dimensions que va ser descobert l'any 1964 per Lluís Esteva i Cruañas. Les primeres campanyes d'excavació foren dutes a terme sota la direcció de Miquel Oliva i Prat, els anys 1966, 1968 i 1969. A partir d'aquí, va haver una dècada, la dels 70, de molt descontrol del jaciment i fou excavat extraoficialment en incomptables ocasions. Tot i això, s'han pogut recuperar diverses peces, com ara monedes, fíbules, arracades, anells, etc., que resten dipositades al Museu Arqueològic de Llagostera.

Inserim una planimetria del poblat de l'any 2021, que és la més actualitzada que hem trobat, a l'estudi publicat el 2023, de: INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL POBLAT IBÈRIC DEL PUIG DEL CASTELL (Cassà de la Selva, Gironès). Autor: JORDI MERINO I SERRA. Juliol 2023.

Entrem al poblat travessant un tram que en el seu dia va ser muralla, trobant-nos amb un bosc prou net a l'inici que es va embrutant de sotabosc a mida que vas caminant cap els laterals. Si vas cap a l'esquerra, t'apropes a l'anomenat sector Llevant i cap a la dreta al sector Ponent, que és on es van focalitzar les excavacions des del 2001 al 2009, a càrrec de l'ajuntament de Cassà de la Selva.

Durant aquestes excavacions va sorgir el mur, que ens permet dir que aquest poblat fa uns 15000 m². Inserim una fotografia de l'imponent mur, que feia al seu dia entre 1.6 i 2 metres de gruix.

Òbviament, van sorgir restes de cases que eren adossades a aquest, fet típic en un poblat iber, i diversos contraforts.

També en el sector Llevant, que és l'excavat el 2001 a càrrec de l'empresa Janus i dirigits pels arqueòlegs Maribel Fuertes i Jordi Merino, a l'interior d'una de les cases es van inspeccionar un parell de sitges excavades al subsòl, que van donar a llum gran quantitat de restes arqueològiques (diferents estils de ceràmiques iberes, tègules romanes, fusaioles, monedes, imbrex, dòliums, pondus, etc.). Amb aquest material, es pot documentar que, com a poc, aquest sector del poblat fou utilitzat vers els segles IV-I a.n.e., tot i que també van sorgir algunes restes ceràmiques de Terra Sigillata Sudgàl·lica, que són corresponents al segle I de la nostra era, corresponents molt possiblement a una vil·la romana que es deuria construir aprofitant els fonaments ibers de l'antic poblat.

Les fotografies que vam poder fer no són gaire espectaculars que diguem, ja que aquest sector es troba bastit en terreny molt planer, i la natura ho oculta fàcilment, igual que en el sector de Ponent, d'on vam fer aquesta fotografia on s'observen dos murs amb poca potència en posició secant entre ells.

Però no acaba aquí, ja que també vam anar al vessant sud del turó, on es troba, com és d'imaginar, el sector sud, que és l'excavat a la dècada dels 60, i que l'ajuntament de Cassà ha anat mantenint net aquests anys. Per arribar-hi, tornem fins on hem entrat al poblat i, al poc de creuar l'accés, potser una mica cap al sud, trobem un corriol que al poc camí ens adonem que aquesta zona pot ser molt rica arqueològicament parlant.

I realment, tot i que el bosc ha anat guanyant terreny, hi ha zones on les restes són prou visibles, ja que per encabir i fer planeres les cases al desnivell del puig, les restes dels fonaments de pedra que es poden veure són prou grans.

Allà es va trobar quantitat de restes ceràmiques i diversos claus de ferro i bronze. Amb les restes recuperades en aquell sector, els arqueòlegs adverteixen que aquesta zona del poblat fou utilitzada fins al segle II a.n.e.

L'any 2023, es va tornar a estudiar, quan més que res volien definir totalment el perímetre del poblat, i després de la desbrossada feta per membres de la fundació Drissa, a l'excavació van sorgir uns 40 metres de muralla i tres cases, que utilitzaven aquesta com a paret de fons, fet típic als poblats ibers. També va sorgir un imponent contrafort a la part exterior de la muralla, que reforçava l'estructura a una zona de fort pendent i que és molt destacable per les seves dimensions, ja que fa uns 10 metres de llarg per uns 6 metres de desnivell.

Per acabar amb l'informe d'aquesta excavació, en detallen la gran visibilitat que hi ha des d'aquest puig, deixant palesa l'elecció d'aquest enclavament per a bastir el poblat.

I per si no en teníem prou, el setembre del 2025 estava preparada una xerrada informativa d'una nova adequació i prospecció del jaciment, prospecció de la que no en tindrem resultats fins ves a saber quan, però potser ens hi apropem per a veure net el jaciment.

Ara ja anem a visitar l'últim jaciment del dia, que es troba tot tornant del poblat al cotxe, les inscultures del Puig de l'Esquella.

Per arribar-hi, emprenem per on hem vingut i, a uns 40 metres d'acabar de vorejar el camp de conreu i arribar al camí aquell amb accés bloquejat per pals o rocs que no recordàvem, agafem un corriol que surt a la nostra esquerra, que et duu directe a les inscultures en uns 180 metres.

Aquests gravats prehistòrics foren descoberts per en Xevi l'any 2006, i es tracten de dues cassoletes insculpides a dins d'un aflorament granític. La primera, la més petita, fa 7 centímetres de diàmetre per una fondària de 1.5 centímetres; la segona és molt més gran, amida 12 centímetres de diàmetre i arriba als 6 centímetres de profunditat.

Segons en Xevi, aquestes foren creades molt possiblement vers el Neolític i el Calcolític, vers el 4000 i el 2500 a.n.e., tot i que també podrien haver estat incises durant el Calcolític final i el Bronze antic, vers el 2200-1800 a.n.e.

Per acabar, cal dir que, com a mínim, ens deixem dos jaciments que teníem controlats, però el camí desapareixia quan faltava ben poc per arribar a un d'ells, i no portàvem eines com per a obrir-nos pas entre la exuberant vegetació. A la tercera esgarrinxada de les profundes, deixem la recerca amb el pensament de que ja vindrem en una altra època de l'any i més ben equipats. L'altre, tot i que vam passar ben a prop, se'ns estava fent fosc i vam decidir deixar-lo per a la següent visita també.

Coordenades UTM(ETRS89):

Paradolmen de Ses Falgueres: 31T 496228 4636731

Paradolmen de Cova Toixonera I: 31T 496279 4636764

Cova Toixonera IV: 31T 496277 4636763

Cova Toixonera II: 31T 496285 4636744

Paradolmen de Cova Toixonera III: 31T 496281 4636743

Paradolmen de L'Esquerda: 31T 496281 4636835

Cova de la Serra Llarga I: 31T 496061 4636372

Paradolmen de Cova de la Serra Llarga II: 31T 496045 4636362

Inscultures del Puig de les Puces: 31T 495473 4636144

Possible paradolmen de Boca: 31T 495990 4636911 

Paradolmen d'en Jaume Abel: 31T 496012 4636971

Poblat del Puig del Castell: 31T 494726 4636198

Inscultures del Puig de l'Esquella: 31T 494595 4636485