Toca tornada a casa des del departament francès d'Hérault i aprofitem el camí per a visitar alguns jaciments que ens queden un xic apartats dels llocs que tenim controlats a dia d'avui. És per això que ens apropem a la costa, al sud-oest de Montpellier, en concret al terme municipal de Villeveyrac, tot anant per la D2 des de Canet i Plaissan. De fet a uns 5.1 quilòmetres de sortir d'aquest últim poble, trobarem a la nostra dreta un desviament sorrenc, que mena cap a una "Table d'orientation". Just entrar per ell, aturarem el cotxe davant d'un camp de plaques solars.
A peu, seguim pel camí sorrenc vorejant el camp, fins trobar l'anomenada taula d'orientació. A aquesta alçada, entrarem tot rectes al bosc baix que hi ha, donant l'esquena al camp de plaques. Hi ha un corriol que et porta al megàlit de Cantegal o Table des Romains, que es troba a uns 180 metres de la taula, però resta prou desdibuixat, pel que el millor és anar amb coordenades.
És clarament un sepulcre de corredor evolucionat en "P", d'estil llenguadocià o galeria catalana.
Va ser "excavat" per Achille Munier, Charles Clot i el Jaques Audibert. Ara bé, posem l'excavat entre cometes perquè cap d'elles va ser una excavació arqueològica ben feta, van ser més aviat neteges del monument, prospeccions superficials, etc, i no es documenta cap troballa al sepulcre.
Podem dir que, per la seva morfologia, a falta de troballes arqueològiques, el podem col·locar cronològicament vers el Neolític final i el Calcolític inicial vers el 3300-2500 a.n.e.
Pel que fa a les dimensions, tampoc hi ha referència alguna documentada. Per últim, pel que fa a l'obra tumular, es veuen in situ restes molt degradades.
D'aquí, anem a visitar un altre sepulcre, el de La Coste, al terme municipal de Frontignan, al que arribarem seguint la D2 fins topar amb una illeta a la que girarem a l'esquerra, sortint per la tercera i última sortida. Al poc, aquesta carretera ens deixa davant d'una nova illeta a la que de nou tornem a sortir per la tercera i última escapatòria, tot anant de nou per la D2 fins a Gigean. Just a la primera rotonda després del cartell de benvinguda al nucli, virarem a la dreta per la primera escapatòria emprenent la D613 direcció Mèze, Sète i Bèziers i seguirem rectes fins a veure el desviament a Frontignan, entre d'altres, per la D600. Uns 4 quilòmetres més tard, ens sortim de la carretera per la D129 emprenent cap a Balaruc les Bains. En sortir, donem la volta a la illeta, fent-la sencera, com si volguéssim tornar a la carretera per la que hem arribat, però no la tornarem a agafar, la creuarem per sota i seguirem rectes fins a arribar a Frontignan.
Un cop arribats al nucli, ja haurem de tirar de coordenades. El millor per arribar-hi és buscar la Rue Maurice Clavel, que surt del nucli de cases pel seu vessant nord-oest, i seguir-la fins a veure una casa a l'esquerra de la ja pista sorrenca. Aquesta té just davant un camí que la voreja, el seguim, i quan ens trobem al vèrtex superior d'aquesta, just quan el camí gira a l'esquerra, i enfila recte a una nova casa, aturem el cotxe. Ja a peu, anem com si anéssim a aquesta última, i, vorejant-la per l'esquerra, creuem unes vinyes per un corriol desdibuixat, que ens portarà al dolmen de La Coste, a uns 150 metres del cotxe.
Es tracta d'un sepulcre de corredor evolucionat, com una galeria catalana. Aquest consta d'un corredor de 4 metres de llarg per 0.60 metres d'amplada, i una cambra sepulcral formada per 8 lloses (dues per costat), quasi quadrada, de la que no hem pogut trobar les dimensions internes detallades, però, llegint diversos estudis, podem extrapolar que faria uns 2 metres de llargada per 1.60/1.65 metres d'amplada. També conserva una certa obra tumular, que resta molt degradada, d'uns 8-10 metres de diàmetre.
Dir també que hem trobat documentades dues excavacions, de nou, la primera per l'erudit Achille Munier i la segona per part dels també arqueòlegs Charles Clot i Jaques Audibert. A aquestes es documenten troballes neolítiques, tant com d'una reutilització a l'Edat del Ferro. S'ha de dir que el nombre de troballes és força quantiós, pel que resumint podem dir que s'hi va trobar: indústria lítica (puntes, làmines i raspadors), penjolls i denes de calcita, esteatita i calcària, i les restes de diversos individus, inclosos infants.
Per la morfologia i les restes recuperades, podem assegurar que la tomba fou bastida vers el 3300-2500 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític antic, i va ser reutilitzada a l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e.
Un cop visitat el sepulcre, seguim el camí cap a casa, i des d'aquí passarem prou propers a un poblat al que la Cris li tenia unes especials ganes: té una especial retenció per recordar alguns jaciments especials, i val a dir que aquest ho és, i molt. Parlem del mal anomenat poblat celta d'Ensérune.
Aquest espectacular jaciment Ibero-ligur (els celtes no van arribar fins al segle III a.n.e.) es troba al terme municipal de Nissan lez Ensérune, ja, no és que estigui al costat, però bé, com ho vam fer de tornada a casa, l'hora que teníem de cotxe l'havíem de fer igualment. Per arribar, tornarem enrere emprenent l'A9 direcció Catalunya, fins la sortida 36, direcció Castres i Mazamet, entre d'altres, són uns 47.8 quilòmetres. Després de pagar el peatge, a l' illa que hi ha, emprenem la primera sortida, per la D645 direcció Mazamet entre d'altres. Al poc, toparem amb la sortida cap a la D609, indicacions cap a Narbonne i Nissan lez Ensérune. Aquí ja seguirem indicacions cap al nucli i, als 6.7 quilòmetres, ja a tocar del poble, virem a la dreta per una carretera que indica l'oppidum, al que arribarem en uns tres quilòmetres.
L'oppidum d'Ensérune és un dels jaciments protohistòrics més importants del sud de França. Situat sobre un turó d'uns 100 metres d'altura que domina la plana del Llenguadoc, entre Béziers i Narbonne, va estar ocupat gairebé sense interrupció des de mitjans segle VI a.n.e. fins al segle I de la nostra era. La seva posició privilegiada li permetia controlar una important ruta comercial que connectava el món ibèric amb el Mediterrani central i les zones mineres de la Muntanya Negra, riques en coure i plata.
El jaciment ocupa aproximadament unes 30 hectàrees i constitueix un exemple excepcional de contacte entre diverses cultures mediterrànies i continentals. Al llarg de la seva història, hi van conviure influències ibèriques, gregues, cèltiques i romanes, fet que explica la gran diversitat de materials arqueològics recuperats. És per això que es fa força complex explicar breument el jaciment, pel que hem decidit explicar-lo tot seguint la vessant cultural vers el pas del temps.
Tot veient les restes arquitectòniques del segle V a.n.e., arribem al museu, que la veritat és absolutament increïble, sobretot degut a la gran quantitat i varietat de restes arqueològiques que alberga (hi ha plats i bols prehistòrics sencers, apilats com si de vaixelles del S. XXI es tractessin), hi ha de tot, des de ceràmiques a mà, fins a l'estil més refinat, passant per totes les aportacions comercials d'intercanvi amb altres cultures, moltíssimes gerres amb inscripcions iberes, àmfores de diversos estils, ganivets, estris de camp, i diverses troballes més, de totes elles ens va fer gràcia un joc (el parxís de l'època).
I també diverses reconstruccions d'enterraments protohistòrics, que resten en un gran estat de conservació (suposem que deuen haver rebut alguna petita restauració abans de la seva exposició).
Pel que fa al poblat, en sabem que les
primeres ocupacions van ser vers el 575-450 a.n.e., corresponen probablement
al poble dels Elísics, una comunitat indígena del Llenguadoc molt
vinculada al món ibèric. De fet, alguns autors l'anomenen Ibero-ligurs, que destaquen bàsicament per ser una barreja cultural dels Ibers i els antics pobladors de l'Edat del Bronze del lloc. En aquesta fase inicial, l'hàbitat era encara
modest i dispers, sense una organització urbana clara. Les
construccions ocupaven principalment la part superior del turó i
estaven formades per habitatges senzills associats a sitges excavades
a la roca destinades a l'emmagatzematge de cereals.
D'aquest període procedeixen ceràmiques locals fetes a mà, però també les primeres importacions mediterrànies, especialment recipients grecs i etruscs, que evidencien l'existència de contactes comercials molt primerencs.
Fins avui, no s'ha identificat cap necròpoli atribuïble amb certesa a aquesta primera fase d'ocupació. Les evidències funeràries conegudes són més tardanes.
A partir de la segona meitat del segle V, entre el 450-300 a.n.e. Ensérune experimenta un creixement espectacular. Les cases es construeixen en pedra, apareixen carrers més regulars i es desenvolupen barris diferenciats, especialment als sectors sud i central del turó. És també el moment en què es multipliquen les sitges d'emmagatzematge, testimoni d'una agricultura cerealista molt desenvolupada.
Els materials arqueològics recuperats mostren una forta influència ibèrica provinent de Catalunya: ceràmiques pintades, objectes de metall, monedes i, sobretot, un conjunt excepcional d'inscripcions ibèriques, considerat únic a França. Aquestes troballes demostren que Ensérune formava part de l'àrea cultural ibèrica malgrat trobar-se al territori de l'actual Llenguadoc.
És precisament durant aquesta etapa quan es crea la gran necròpoli coneguda d'Ensérune. Situada als vessants del turó, ha proporcionat prop de 500 tombes d'incineració datades entre la segona meitat del segle V i finals del segle III a.n.e. Tots els difunts eren cremats i les seves restes dipositades dins urnes o recipients ceràmics acompanyats d'aixovars funeraris, però hem de dir que, per desgràcia, aquesta part del jaciment no és visitable, ja que es troben al camp que es veu a la part exterior del filat que limita la zona visitable. Sabem que parlem d'un espai d'uns 40 metres d'amplada per uns 150 metres de llargada.
Entre el 300 i el 125 a.n.e., el territori passa a estar dominat pels Volques Tectòsages, un poble celta esmentat per les fonts antigues. Malgrat això, la cultura ibèrica no desapareix, ans al contrari, es produeix una fusió cultural molt característica.
Les excavacions han recuperat abundants armes de ferro, espases, llances, escuts, fíbules i ornaments personals que reflecteixen l'aparició d'una aristocràcia guerrera celta. Paral·lelament, continuen arribant productes mediterranis procedents del comerç amb grecs i els pobles de l'actual Itàlia.
La necròpoli segueix utilitzant-se durant aquest període. Les tombes dels guerrers constitueixen una de les troballes més espectaculars del jaciment. Descobertes el 1916, contenien armament de gran qualitat, joies i objectes de prestigi que van donar fama internacional a Ensérune.
Després de la conquesta romana de la Gàl·lia meridional, Ensérune s'integra progressivament dins l'esfera romana. Les cases es transformen, apareixen nous sistemes d'emmagatzematge i es generalitzen les importacions itàliques. Les excavacions han recuperat ceràmiques campanianes, monedes romanes i altres materials característics de la cultura romana.
Durant aquesta etapa, el paper regional de l'oppidum disminueix progressivament davant el desenvolupament de nous centres urbans de la plana i de la Via Domícia. Finalment, durant el segle I de la nostra era, el poblat és abandonat. És en aquesta era on es documenta una vila romana que deuria durar ben poc en utilitat.
Tornem cap al cotxe fent el barri nord, on podem veure clarament restes al més pur estil iber de cases de dues plantes, que van ser erigides vers el segle V a.n.e.
Com abans hem esmentat el que fa realment singular Ensérune és que permet observar, en un mateix lloc, l'evolució d'una comunitat durant més de sis segles. Pocs jaciments del Mediterrani occidental mostren amb tanta claredat la convivència i fusió entre els mons ibèric, celta, grec i romà. Les gairebé 500 tombes de la seva necròpoli, les inscripcions ibèriques, les armes dels guerrers celtes i les importacions mediterrànies converteixen aquest oppidum en una peça clau per entendre la protohistòria del sud de França. Oppidum del que la major part dels especialistes consideren que durant diversos segles la influència ibèrica fou tan intensa que alguns sectors del jaciment podrien interpretar-se gairebé com una ciutat ibèrica situada fora de la Península Ibèrica. Les inscripcions recuperades són la millor prova d'aquesta realitat cultural híbrida.
No podem marxar del jaciment sense fer menció de la plana que hi ha just al costat de la carretera tal i com arribem al poblat, on es pot observar un camp de sitges excavat entre el 1966 i el 1972, i es documenten un total de 72 sitges, del total de més o menys 300 del poblat.
Amb això, donem el dia per acabat, arqueològicament parlant, que val a dir que hem estirat i aprofitat la tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada