Dòlmens i inscultures a Montmajor III, l'Espunyola i Cardona III

Diumenge amb ganes de veure megàlits i així sortir del xivarri, sorolls, etc. de la ciutat. A més, ens agradaria veure el sepulcre número 500 de la nostra base de dades, a la nostra terra. I si ho volem així, hem d'apretar un pèl, que anem pel 481, i estem preparant un viatget a França, a la zona de Lot, on n'hi ha molts. Disposats a complir el repte, anem cap el Berguedà.

Conduint per la B-420, entrem al terme municipal de Montmajor, i, al poc de passar el desviament a l'esquerra del poble de Gargallà on a l'altre costat de la carretera hi ha un restaurant immens, d'aquests amb pinta de portar els afiliats a l'imserso, girem a la dreta per una pista asfaltada amb un cartell indicatiu a El Pujol de Planés. Seguim la pista trobant un encreuament amb una altra, al que seguim rectes tal i com veníem; a la segona corba pronunciada cap a l'esquerra trobarem, també a mà esquerra, un clariana del bosc amb accés des de la carretera (deuen ser les restes d'un poc cuidat camí), allà aturem el cotxe.

Ens posem a caminar pel que seria l'antic camí, que a dia d'avui només porta al dolmen, i en pocs metres, quan el camí es fa més visible, veurem a la dreta d'aquest, un petit monticle ple de matolls i senyalitzat. Aquí es troba el dolmen del Clot dels Morts I.

Aquest cambra pirinenca té una cambra rectangular de 2.10 metres de llarg, per 1.40 d'ample... a mi, no em va semblar pas tan gran, però això és el que es documenta arreu. D'altra banda, el túmul, molt i molt visible, amida 8 metres de diàmetre i, certament, la cambra, queda prou elevada, a 1.20 metres. El túmul s'ha conservat millor en el pas del temps gràcies a una estructura prou elaborada que hi ha al seu interior.

Extret del web https://patrimonicultural.diba.cat

A l'excavació del 1981, la primera que es va fer per cert, trobaren les restes antropològiques de 71 individus, 51 adults i 20 nens, gran quantitat de fragments ceràmics a torn i a mà, 5 denes i 1 perla de vidre blau, 2 denes d'esteatita i 5 de calcària, 41 dentàliums, 1 corall, 1 petxina de càrdium, 1 penjoll de calcedònia, 1 nòdul de goetita i objectes metàl·lics com 1 anell, 2 agulles, 1 barrilet i làmines i penjolls de bronze i coure. Per les restes trobades, i a falta de datacions de C14 a les restes humanes, podríem datar la utilització del sepulcre a una gran franja temporal vers la prehistòria, ocupant edats tan llunyanes com del Neolític a l'edat del Bronze.

Un cop vista la cambra pirinenca, ens disposem a trobar l'hemidolmen de Clot dels Morts II, que segurament era tot seguint el desdibuixat camí uns metres més, però, ja ens havien dit que era desaparegut de fa poc temps i certament no el vam trobar.

Tornem al cotxe i ens dirigim al sepulcre del Bressol de la Mare de Déu, al terme de L'Espunyola. Aquest és ben fàcil d'arribar. Tornem a la B-420 i girem a ella cap a la dreta, vers Montmajor, el qual deixarem a la nostra dreta, tot seguint per la B-420 fins que la carretera canvia de nom, i ara es diu C-26, direcció L'Espunyola i Berga. Veiem poc després d'una ermita a la nostra esquerra, una benzinera abandonada a la dreta. Just allà aparcarem el cotxe a l'altra banda de la carretera. Baixem del cotxe i a peu seguim el camí existent, direcció nord, tot passant davant d'una casa. Al poc de passar la casa, i tot seguint el camí, veurem a la dreta, el Bressol de la Mare de Déu.

Aquesta cista té unes dimensions de 1.60 metres de llarg, per 1.20 d'ample, i conserva una fondària de 96 centímetres. El túmul, molt visible, és de 5.50 metres de diàmetre, amb un anell de contenció molt definit i bonic de veure.

A l'excavació feta l'any 1918 pel cardoní Serra Vilaró, s'hi van trobar dos ganivets complets, i dos fragments de ganivet de sílex, 1 gra de columbel·la, 1 fragment de dena de collaret de dentàlium, una altra de petxina, 1 punxó de bronze, i ceràmiques de diferents tipologies de diversos vasos. El material recuperat resta dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Les restes són les que veiem exposades amb el número 1, les de la part superior de la imatge.

Anys ençà, a l'altre costat de la carretera, darrere la benzinera, es deia que hi havia un altre sepulcre, sembla que  destruït avui en dia.

En data 17 de juny del 2021, actualitzem la publicació per inserir un nou megàlit que hi ha ben a prop del sepulcre del Bressol de la Mare de Déu, parlem del dolmen del Codonyet del Cint.

Per arribar-hi, emprenem de nou la C-26 direcció nord uns 750 metres, lloc on veurem entrades a pistes sorrenques a dreta i esquerra. Nosaltres aturem el cotxe a la de la dreta, i seguim ja a peu per la pista uns 175 metres, lloc on ens endinsem al bosc de la nostra esquerra. Al poc d'entrar, veurem clarament el que queda del sepulcre del Codonyet del Cint.

Aquest dolmen té una cambra sepulcral de 1.80 metres de llargada i 1.25 d'amplada. Les lloses que permeten mesurar-lo es recolzen sobre l'obra tumular en aquella part in-situ. La resta d'aquest ha desaparegut, igual que les lloses, degut a violacions que ha sofert el sepulcre. En Serra Vilaró, que el va estudiar, en documenta un diàmetre de 8 metres. De dins la cambra, el mossèn documenta un enllosat amb les llosetes clavades sota les lloses laterals de la cambra.

Pel que fa a l'excavació d'en Serra Vilaró, es documenten 3 cranis humans que van sobreviure a les primeres violacions, vàries peces dentàries i ossos, i diversos i variats fragments ceràmics, un d'ells clarament campaniforme. De nou, el material resta dipositat al Museu Diocesà de la capital de la comarca.

Extret del web https://patrimonicultural.diba.cat

Segons la Diputació de Barcelona, que és d'on hem tret la imatge superior, aquest sepulcre megalític seria datat vers el Bronze mitjà i el Bronze final.

Tornem al cotxe i posem rumb a l'ermita de Sant Eudaló, entrant de nou a Montmajor i anant al nucli de Sorba. Com era el nostre tercer intent per a trobar el següent megàlit, ja sabíem més o menys per on era... i avui sí que el vam trobar.

El millor és agafar un camí que surt darrere les granges de porcs que hi ha a l'altre costat de la carretera i que a poca distància de les cases creua la riera de Sorregana, que desemboca al barranc pel que passa el riu d'Aigua d'Ora. Seguim pel camí, tot i que a moments es desdibuixa bastant. El dolmen no es veu gens, queda ocult pels arbres de la vora dreta del camí i no hi ha cap tipus de senyalització, a més, com és una cista, queda ensorrada del nivell del sòl, que a més fa pendent vers la llera del riu d'Aigua d'Ora. Quan hi vam anar nosaltres, era a uns metres d'un arbre caigut que tallava el camí.

El sepulcre del Pla de la Pinassa es troba a 485 metres d'altitud, tenint unes dimensions aproximades de 1.45 metres de llarg, una amplada de 0.75 metres i una fondària de també 0.75 metres. Per l'estil arquitectònic, datarem el sepulcre vers el Neolític mitjà - final.

Extret del web https://patrimonicultural.diba.cat

De restes arqueològiques, no n'hi ha gaires, ja que quan el va trobar Serra Vilaró, que el va excavar l'any 1915, aquest ja havia estat saquejat. Resten al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona dos fragments ceràmics fets a mà i un fragment ceràmic vidrat del segle XVIII.

Tot i això, es va tornar a excavar l'any 1981, amb motiu de la possible construcció d'un embassament, i les restes recuperades es troben al Museu Arqueològic de Catalunya.

Seguim  pel camí tal i com anàvem, i, en no gaire, girem a l'esquerra per un altre que puja vers les muntanyes amb un pronunciat pendent. El seguim fins que a una corba a l'esquerra, ja a terreny planer, veurem al seu vèrtex un caminoi atrotinat que baixa vers la vall (sembla un camí obert per a desbrossar el bosc). El seguim fins la part més baixa, on aquest es fa planer, i als metres de caminar per la plana, veurem a l'esquerra un aglomerat rocós. Just allà trobem les restes prou destrossades del dolmen de la Vinya Cabana.

L'estat del megàlit és tan ruïnós que vam estar una estona per decidir d'on havíem de fer la foto... crec que no hem escollit malament del tot. De fet, quan Serra Vilaró l'excavà i estudià l'any 1916, ja estava molt malmès.

El dolmen, d'estil determinat com a sepulcre de fossa, es troba a 524 metres d'altitud, i té unes dimensions de 1.50 metres de llargada, 0.90 metres d'amplada i 0.70 metres de fondària.

A l'excavació arqueològica, només es trobaren diversos fragments de ceràmica a mà, alguns d'ells amb impressions digitals.

A banda, li vam fer una fotografia al conjunt rocós que dèiem abans que, com a poc, té un parell de roques curioses.

A mi, la que més em va cridar l'atenció va ser aquesta, col·locada just sobre l'antic sepulcre... potser era aquí de sempre, però com pedres col·locades d'aquestes ja n'he vist a diversos llocs... I l'altre és aquest roc, que a la foto anterior surt a primer pla al marge esquerre.

No sé si té quelcom de prehistòric, però com a poc és certament bastant curiós.

Tornem al cotxe i anem fins l'ermita de Sant Eudaló, on vam devorar els entrepans. Un cop dinats, prenem el cotxe i ens disposem a canviar de comarca, tot anant cap al Bages, concretament als voltants de Cardona, per intentar localitzar el dolmen de la Barraca dels Moixonaires. Ja havíem estat per la zona, però la informació que portàvem era confusa i un pèl errònia i no l'havíem acabat de localitzar. A més, penso que hi ha vestigis d'un altre, just al bosc del costat. Ara sí, amb informació correcta, li posem nom als rocs.

A 690 metres d'altitud, el dolmen simple de la Barraca dels Moixonaires té unes dimensions de 2.00 metres de llarg, per 1.20 d'ample i 1.30 d'alçada, i un túmul visible al sòl de 7 metres de diàmetre. Per suposat, el dolmen no està com el va trobar Serra Vilaró l'any 1916, quan va fer la gran ruta dolmènica pel Solsonès i el Berguedà. Segons ell mateix diu, 5 anys després, el dolmen ja era destrossat, i, segons es diu, haurien fet servir les lloses per a fer la grava de la carretera.

Hem extret aquesta planimetria del web de l'inventari arqueològic de la Generalitat.

Extret del web http://invarque.cultura.gencat.cat

De restes antropològiques, no se'n documenta cap, només es van trobar petits esclats de sílex. Amb tan poques troballes arqueològiques extretes del sepulcre i cap resta antropològica per datar-lo, van haver de centrar-se a l'estil constructiu que es veu als dibuixos de Serra Vilaró, pel que el van catalogar com a dolmen simple. Per tant, es data el sepulcre vers el Neolític final o el Bronze antic segons la Generalitat, vers el 2500 - 1700 a.n.e.

Acabant amb el sepulcre, vaig veure els rocs del costat i ràpidament vaig avisar a la Cris.

Aquesta fotografia és de lluny. Totes aquestes pedres estan gravades, amb cassoletes més o menys profundes, però totes clarament, artificials.

Al roc superior, es pot veure 1 cassoleta, bastant profunda i diverses de més petites a la banda dreta de la gran pedra. A la de sota, es veu molt més clarament un amuntegament de diverses cassoletes.

Ja érem a punt de marxar, però em va donar per fer un volt tot carenant el cim del turó, anant cap a la dreta del dolmen quan el mires després de la pujada, més enllà dels rocs gravats... aquí va ser quan la vaig "cagar". Buscant les restes d'un altre sepulcre que algunes fonts diuen que hi ha prop de l'altre en aquella direcció, em vaig esquinçar el turmell esquerre i feina vaig tenir per tornar al cotxe... però la Cris va seguir per allà dalt i va trobar quelcom bastant sospitós.

Això podrien ser les restes d'una antiga i petita cista o quelcom així, en té bastant pinta, després de veure el gruix de les lloses del sepulcre de Vinya Cabana... i la llosa clavada a terra, és com prou artificial, no? Suposicions a banda, a falta d'excavació arqueològica, no és res!

La Cris torna al cotxe i anem cap l'hospital de Mollet, on vam passar unes agradables tres hores esperant a urgències per sortir amb el peu immobilitzat... en fi...

Coordenades UTM(ETRS89):

Clot dels Morts I: 31T 39398 4647581
Bressol de la Mare de Déu: 31T 395410 4655267

Codonyet del Cint: 31T 395830 4656071

Pla de la Pinassa: 31T 389866 4646399
Vinya Cabana: 31T 390137 4645744
Barraca dels Moixonaires: 31T 386072 4638707
Cassoletes de la Barraca dels Moixonaires: 31T 386077 4638714

Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Fitor IV, Vall-Llobrega i voltants

Diumenge pel matí... com diria Josep Guardiola... ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, ens disposem a anar cap al Baix Empordà, amb en Manolo, la Fina i en Joan. Allà hem quedat amb en Remi i en Pere per anar a fer una ruta a les ordres d'en Remi, que al ser del Club Alpí de Palamós, les Gavarres se les coneix com jo el meu menjador. En Pere al final no va venir, tenia una festa familiar o quelcom així, però bé, no crec que es veiéssim quelcom que ell no hagués vist abans, només es va perdre la caminada.

Comencem visitant la Cista de l'Abel o de Puig d'Arques, al terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Anant per la GI-664 i passat aquest últim nucli, prenem una pista de sorra a la dreta poc abans d'arribar al quilòmetre 16. Passat el mas de L'Ermità, agafem una altra pista a l'esquerra i de nou a l'esquerra a una segona bifurcació. Aparquem als peus del Puig d'Arques i pugem a peu fins la cista. Realment està bastant malmesa; la fotografia, no saps d'on fer-la, per a que es vegi un mínim de l'espai interior de la tomba, a més teníem el sol de cara i encara dificultava més el poder fer una foto decent.

La cista, que segons Tarrús fou erigida vers el 3400 -3000 a.C., té una cambra rectangular que fa 2.20 metres de llargada, per 0.70 metres d'ample i 0.65 metres d'alçada màxima. Conserva 4 lloses de la cambra, la llosa superior podria ser un tros de coberta, i just a sota seu, es veu la roca mare treballada. Al túmul artificial, ens sembla veure, a més dels rocs que el creen, alguna llosa de l'antiga cambra.

A la seva reconstrucció (si se li pot dir així...), es va trobar a superfície un fragment de ceràmica a mà. Tot i això, el sepulcre no s'ha excavat mai.

Baixem la muntanyeta, tornant al cotxe, tot caminant amb una certa precaució, que estava ple de caçadors. Un cop al cotxe, ens dirigim pel laberint de camins de les Gavarres, al menhir de la Pedra Dreta de Sant Sadurní, situada com el seu nom indica al mateix terme municipal. Per arribar-hi no us puc dir gaire, perquè no em conec els camins com en Remi, però us puc dir que desfem el camí cap a Sant Sadurní i abans del quilòmetre 17 agafem un camí ben a prop del mas de Can Mateu de la Creu. Després recordo que vam agafar un altre camí que voreja el mas, endinsant-se al bosc. Quan portem com un mig quilòmetre per ell, el camí arriba a un pla amb una torre elèctrica. Allà aturem el cotxe, baixem d'ell i veiem a pocs metres de la torre, a l'esquerra del camí, el menhir, de forma curiosa i de color blanquinós.

Aquest menhir és conegut d'antic, de fet ha estat mencionat infinitat de vegades, des del 1883. Aquest menhir ha estat reaixecat i reubicat, ja que anteriorment es trobava dins d'un bosc de pins. Esmentar també que el blanquinós roc amida prop de 1.75 metres, i té una amplada de 0.85 metres i un gruix de 0.75 metres i el podem col·locar a la prehistòria vers el 3000 - 2500 a.C.

Un cop fetes les fotos, fem els escassos deu metres al cotxe i canviant de terme municipal, tot entrant a Fitor anem a cercar un dels dolmens més peculiars que he vist mai, el de la Carena Jonquet Vidal, perquè de fet no és un dolmen, en són dos!!

No hi ha cap fotografia que li faci justícia. A aquesta es veu el que seria l'accés a la cambra del sepulcre, tot i que resta tancada per una llosa que es va col·locar en construir-hi una cista posteriorment... intentaré posar un croquis del sepulcre per a que s'entengui l'explicació. A banda, el megàlit era suportat per tot de lloses radials, formant rengleres de diversos metres.

Insereixo el croquis, extret d'una memòria de prospecció de diversos sepulcres megàlitics, de Josep Oriol Font Cot, que recomano cercar-la per internet i mirar-s'ho amb deteniment, és molt interessant.

Podem distingir, just al davant de la cambra principal del dolmen, la petita cista construïda a posteriori. Aquest complex dolmen té una llargada total de 4.30 metres, i a la seva cambra principal se li donen unes mides de 0.75 metres d'ample, amb una alçada conservada de 0.85 metres. D'altra banda, el corredor tindria una amplada propera als 0.68 metres, amb una alçada màxima de 0.65 metres, segons l'estat actual del megàlit. Pel que fa a la cista, tindria una alçada que no superaria els 0.50 metres, una longitud de també 0.50 metres i una amplada màxima d'uns 55 centímetres. D'altra banda, es poden distingir al croquis diverses lloses tumulars radials respecte el sepulcre.

A l'excavació de Lluís Esteva, es va trobar una ascla de sílex i un fragment de pissarra amb forma trapezoïdal, força treballat.

D'aquí, anem a fer una visita ràpida al dolmen de la Taula dels 3 Pagesos, que ja l'han restaurat. El resultat de les obres em sembla prou bo, ara que podien haver tret els sacs. Per veure l'estat anterior feu clic al següent enllaç Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Fitor III.

 

Tornem al cotxe i ens dirigim al municipi de Vall-Llobrega, a cercar el dolmen de Montagut. Situat a la part alta del cim, a 269 metres d'altitud, on el Remi ens va portar per la zona més costeruda, tot entrant al recinte de Santa Maria de Bell-lloc, que conté l'ermita i una espècie de parc, creuant un rierol i pujant entre arbres cremats, vam arribar al sepulcre de Montagut.

Les restes d'un antic dolmen són evidents, ho són tant que té documentades unes mides exactes... 0.50 metres de llarg, 1.25 d'ample i una alçada conservada de 1.30 metres. Datem aquest sepulcre al Neolític final, vers el 2700 - 2200 a.C.

Com la immensa majoria de megàlits catalans, ha sofert infinitat de visites des de que cap l'any 1920 Lluís Barceló i Bou el va trobar. L'any 1923, Maties Pallarés l'excavà i el publicà, i des de llavors han passat quantitat d'arqueòlegs per aquestes lloses., de les que destaquem la llosa de capçalera, on es veu perfectament el gravat d'una creu, just a sobre d'una "B" molt més moderna. També a una de les lloses caigudes hi ha una cassoleta aïllada... em penso que la vaig veure a aquest roc caigut que hi ha la dreta del que seria el corredor.

L'excavació de Pallarés va donar a llum diverses troballes que foren dipositades al Museu Arqueològic de Barcelona, de les que es documenten: diversos fragments de ceràmica a mà, una ascla de sílex i diversos rierencs.

Seguint a en Remi, comencem la baixada del Montagut, per l'altra carena... però quan encara érem a la plana de dalt del cim, ens va portar a veure una cosa ben curiosa per ser allà dalt de la muntanya...

 

Sembla una sitja medieval... no sóc un gran entès en temes d'aquests, però la vora de lloses em fa pensar, que no és tan antic com per ser una sitja ibera. Es troba al bosc de l'esquerra del corriol que creua el Montagut, amb la direcció que portàvem nosaltres clar.

Tornem al corriol i comencem la baixada del cim... que déu n'hi do com baixa també! Seguim el corriol, que per cert van obrir en Pere i en Remi per una de les caminades del Club Alpí de Palamós, creuant els boscos fins que aquest acaba en un camí més ample. Seguirem aquest camí cap a l'esquerra, i en no gaire, a una corba, trobarem un senderó a l'esquerra que voreja el Montagut i un camí ample a la dreta. Seguim pel camí ample fins que veiem un corriol a la dreta, no gaire definit, que ens durà a les inscultures de Montagut Petit, em sembla recordar que el corriol no estava senyalitzat, però si t'hi fixes, es veu el cartell col·locat als mateixos rocs gravats.

Quines inscultures! Em penso que és un dels conjunts de cassoletes i reguerons més bonics que he vist.

A observar la profunditat de les cassoletes del primer roc.

I a la foto següent dels rocs II i III, on el que crida més l'atenció és el gran nombre d'inscultures, tot i que n'hi ha alguna que certament també es prou profunda.

Aquest magnífic conjunt és datat al Calcolític vers el 2200 - 1800 a.C. Suposo que aquesta datació s'ha fet per mitjà de comparatives a megàlits de la zona, amb la mateixa tipologia de gravats.

Allà mateix vam devorar els entrepans i vam començar la baixada... no vam tornar a pujar el Montagut... però vam anar desfent el camí, tot agafant el senderó, que havíem vist abans.

Seguint el corriol, tot saltant arbres caiguts que ens barraven el pas, arribem gairebé a la plana de baix, que jo deia que era tipus parc, i aquí és on fem la nostra última visita del dia. Per tornar al cotxe, en quan petem al camí principal, hauríem d'anar cap a la dreta, però, anem uns metres cap a l'esquerra per visitar les runes del Castell de Vila-romà.

L'anomenat castell de Vila-romà era una fortalesa documentada l'any 1276, tot i que diversos autors es "barallen" per la data aproximada de la seva construcció... per tant, el millor i més segur és datar la seva publicació i documentació. El que també se sap segur és que ha tingut diversos amos, tots ells il·lustres de la història catalana o catalano-aragonesa. El final d'utilització d'aquesta magnífica fortalesa fou vers l'any 1812, quan en plena ocupació francesa, la fortalesa va ser dinamitada; des de llavors, els murs continuen aguantant la força de la Tramuntana.

Ara sí, tornem a l'ample camí principal i anem cap al cotxe, ens acomiadem d'en Remi, que es queda a Palamós, i tirem cap a casa.

Però unb parell d'anys després, exactament el dia 13 de gener del 2018, tornem a la zona per intentar veure l'únic alineament documentat a Catalunya, que amb l'incendi del 14 de març del 2014, es va retrobar. I sí que el vam localitzar, encara que només fos un tros, ara ja amb el sotabosc prou crescut, però el vam identificar rapidament.

No és el típic alineament bretó, però vaja, alineament és. Es troba a la muntanya del davant del dolmen de Montagut. Per apropar-nos al alineament, és ben fàcil, es troba al costat d'una pista, que es pot fer amb cotxe, de fet s'esmenta que molt possiblement, la creaciuó d'aquesta pista va destroçar part del monument. Anem com si tornessim a visitar el dolmen de Montagut, i allà on vam deixar el cotxe fa dos anys, just passar el santuari, virem a l'esquerra i seguim la pista, als 260 metres, on la pista es bifurca, nosaltres seguirem per la nostra dreta. Continuarem per aquí fins a desenbocar a una altre pista en la que haurem de decidir si esquerra o dreta... Virarem a la dreta i uns 350 metres després girarem de nou, aquest cop a l'esquerra. Seguirem tot rectes per ella uns 500 metres, on deixarem el cotxe estacionat al boral de la pista i a peu ens endinssarem pel bosc de la nostra dreta, on amb calma i tranquilitat cercarem i trobarem l'alineament de Can Baraca.

Fou esmentat per primer cop per Pere Caner, un historiador de Calonge, l'any 1957, segons la publicació el descobriment fou fortuït, a mans de dos llenyataires.

L'alineament consta de quatre fileres, amb rocs d'entre 0.80 i 1.30 metres d'alçada. Aquests no han rebut cap treball humà, només han estat plantades a terra, excepte en un parell, que es nota un cert poliment.

La manca de troballes arqueològiques no permet una datació exacte, tot i que no cal ser gaire entés en el tema per afirmar rotundament que és prehistòric.

Coordenades:

Cista de l'Abel o Puig d'Arques: UTM(ETRS89): 31T, 496747, 4645163

Menhir de Pedra Dreta de Sant Sadurní: UTM(ETRS89): 31T, 498442, 4644432

Carena Jonquet Vidal: UTM(ETRS89): 31T, 507560, 4641394

Montagut: UTM(ETRS89): 31T, 509069, 4637117

Sitja medieval: UTM(ETRS89): 31T, 508925, 4637296

Inscultures de Montagut Petit: UTM(ETRS89): 31T, 508745, 4637498

Ruïnes del Castell de Vila-romà: UTM(ETRS89): 31T, 508921, 4636726

Alineament de Can Baraca: UTM(ETRS89): 31T, 508305, 4636236

Megàlits i poblats a Calonge II, Castell - Platja d'Aro, s'Agaró, i Palamós

Nou dia de ruta megalítica, tot i que aquest cop de caminar, no gaire... ens estem tornant mandrosos! Crec que podem assenyalar directament a Bretagne com a culpable, on és tan fàcil veure megàlits tot passejant amb el cotxe. Què hi farem!

Comencem anant cap a Palamós, més concretament a una de les platges més maques que conec, la Cala Castell. De fet, ja havíem intentat arribar a l'estiu, però ens vam trobar amb el camí tallat per una caseta, on et cobraven per accedir a la platja... aquesta caseta, la treuen quan ja no és temporada, per tant vam pensar en tornar quan no haguéssim de pagar per arribar a la meravellosa cala... és batant penós, això.

Bé, al tema, entrem a la cala tot prenent un corriol que ens porta a la punta de terra de l'esquerra, coneguda com l'Agulla de Castell, allà ens trobarem les restes d'un antic poblat Íber, que rep el nom de Castell.

El poblat és molt més gran del què hi ha visitable, de fet, amb el google maps, es veu la grandària real del poblat, amb gran part encara sense excavar, però què hi farem, veurem el que podrem sense saltar cap tancat. Situem la construcció i ocupació del poblat de Castell vers el segle VI a.C. fins al I d.C. Aquest està situat a una immillorable posició defensiva ja que tenien el mar per darrere de la petita península on es troba, i només hi ha un estret accés al que seria el nucli urbà, des de terra ferma. Digue'ls tontos als indiketes, que en aquell temps poblaven aquesta zona.

El poblat fou descobert l'any 1935 per Lluís Barceló... el que en Lluís no sabia és que la seva troballa seria tan estudiada i excavada; de fet, ara, 80 anys després, se segueix excavant. A aquestes excavacions, s'hi han trobat diverses sitges i molts fragments ceràmics, corresponents a infinitat de vasos, i a l'excavació dels anys 40, aparegué un refugi excavat a la roca, es creu que de la guerra civil.

D'allà estant, vam fer unes fotografies, que encara que no tenen res de megalític, crec que, com a mínim, he de posar-ne una a aquesta entrada. La foto és espectacular, tot i que amb la compacta es fa el que es pot.

És la vista que tenien els habitants del poblat, es tracta de la platja de sa Foradada, una caleta interna que hi ha a l'altre costat del poblat. Tot i que no hi havia sorra seca quan hi vam anar, normalment té espai per estirar-se a contemplar el paisatge, encara que només siguin 20 per 2 metres. 

Tot seguit, anem cap a Calonge, a visitar el menhir de la creu de Castellar, un bonic roc col·locat en un lloc prou idílic, almenys per a mi.

Un cop a Calonge cercarem el carrer Pla de l'Estany, que és l'últim carrer urbanitzat; allà deixarem el cotxe, i a peu seguirem l'ample i definit, tot i que atrotinat camí que puja vers la muntanya. En no gaire i ja en terreny planer, veurem un corriol a l'esquerra del nostre camí que s'enfila vers la muntanya del costat, senyalitzant al seu inici el mirador del mateix nom. El seguirem i en pocs metres arribarem al menhir de la creu de Castellar. 

Aquest menhir fou reaixecat el 20 i 21 de setembre del 2014 pel Centre d'Estudis Calonguins amb la col·laboració del club alpí de Palamós. Podíem haver-li demanat informació a en Remi (el diumenge següent vam estar amb ell i altres personatges com nosaltres, tocats per les pedres, fent un volt megalític per les Gavarres), però no hi vam pensar, m'agradaria saber el lloc on el van trobar originalment.

A falta d'en Remi, en Pere o en Xevi, que eren a l'aixecament, el vam mesurar donant-nos una longitud visible de 1.60 metres d'alçada, 0.84 d'amplada i 20 centímetres de gruix (mides aproximades). El roc no té cap cassoleta, però, realment es veu prou treballat, com per a que sigui una pedra normal. Pot ser que sigui, el que he trobat, cercant informació del següent megàlit que veurem, on asseguren que hi havia un gran roc, a mig camí del mas Can Mont, vers el menhir de Can Mont (per les dimensions no ho sembla pas).

Tornem a l'ample camí, i el seguim amunt. Seguirem tot rectes pel camí fins topar-nos amb el pas barrat pel mas de Can Mont. Un xic abans d'arribar a la porta del mas, agafarem un corriol que surt a la dreta del camí, que va vorejant la muntanya, el seguirem, veient que aquest es va fent més ample fins a trobar un desbrossat per un filat elèctric, en el que girarem a l'esquerra, tot fent pendent de pujada, anirem tot rectes per ell fins a trobar un corriol a l'esquerra, senyalitzat amb una fita de pedres. Caminant per aquest corriol, en un cinquantena de metres, com a molt, trobarem l'immens menhir trencat i caigut de Can Mont.

El treballat roc de Can Mont o Mas Mont fou afirmat com a menhir per Lluís Esteva i Cruañas l'any 1991, després de que els seus descobridors, Lluís Pallí i Carles Roquer li demanessin opinió. Té unes dimensions de 2.30 metres de llargada, 0.83 metres d'amplada i un gruix de 0.65 metres. A la seva cara visible... no li vam dona la volta, es compten una cinquantena de cassoletes, tot i que hi ha unes deu més que a mi em feien molt bona pinta, però la Cris deia que no ho eren pas.

A la documentació a la qual hem pogut accedir, no es documenta cap troballa al seu voltant, fet que no ajuda a determinar una certa edat per aquest gran roc, tot i que per l'estil constructiu i la proximitat amb altres megàlits, el podem datar vers el Neolític, entre el 3000 i el 2500 a.C.

De nou al cotxe, ens dirigim a Castell - Platja Platja d'Aro, a la urbanització Treumal de Dalt., amb la intenció de trobar el menhir del Terme de Belliu. Lamentablement, es troba dins d'una propietat privada i actualment no és visible des del carrer.

Continuem carrer amunt fins a la urbanització Mas Ros, a la banda de muntanya. Ens aturem al carrer Palmeres, que és l'últim de l'aglomerat de cases, cantonada amb l'avinguda Mas Ros, on veurem un parc envoltat per eucaliptus. Just davant del parc surt un camí sorrenc, que prendrem tot portant-nos a la part de darrere de les cases, i ens pocs metres, ens endinsarem al bosc de l'esquerra del caminoi. En uns 10 -15 metres trobarem el menhir de Mas Ros.

Segons el que he trobat de documentació del megàlit, és nomes la part superior d'un menhir més gran... possiblement erigit a un altre lloc, ja que pel que es documenta va ser col·locat aquí, possiblement per fer de fita separadora de propietats... però també es documenta que fou Lluís Esteva, l'any 1978 qui el plantà on es ara. El megàlit es trobava originalment a uns 500 metres al sud del mas Ros, on segurament sí que feia de fita de terme de propietat.

Té, com es pot veure, una creu ben visible i cinc cassoletes de les quals abans només eren visibles quatre, ja que la de més abaix era soterrada. A dia d'avui, la part visible del megàlit amida 1.01 metres de largada, per 0.70 d'amplada i un gruix de 0.40 metres.

No s'hi han trobat restes associades... evidentment... però s'estima que aquest treballat roc té una antiguitat d'uns 4500 - 5000 anys, pel que seria de plena era Neolítica.

Tornem al cotxe i aprofitem per dinar... els entrepans van durar 0,...! Quina gana! Un cop fet l'àpat, i havent agafat unes quantes fulles del grans eucaliptus, seguim pel carrer Palmeres direcció nord i ens aturem quan trobem una entrada d'una casa. Aturem el cotxe, però seguim a peu pel camí, ja sorrenc; quan som gairebé a la casa, prenem un camí que surt a la nostra esquerra. Aquest camí voreja la casa per sobre... millor no ficar-se dins d'una propietat... bé tot seguint aquest camí, arribarem al paradolmen de la Cova de les Perdius o Cova dels Moros, que queda a l'esquerra del camí, poc després de passar un gran roc a la dreta, que per cert, té tot de formes extranyes, que després observarem.

 

Del paradolmen, esmentar que el donà a conèixer Lluís Esteva l'any 1964, quan l'esmentà al tercer volum del corpus de sepulcres megalítics catalans. Segons es documenta, s'hi han trobat diverses restes ceràmiques, tot i que se sap que aquest sepulcre fou utilitzat també pels caçadors de la contrada com a amagatall. Segons la tipologia de les ceràmiques, ens indiquen una utilització vers el Calcolític, cap al III mil·leni a.C.

Tot i això, no consta cap inhumació a les seves excavacions, fet que dóna llum al dubte que argumentava Lluís Esteva de si era dolmen o no. Jo penso que sí que és un dolmen... que fou utilitzat o no, no ho sé, però les ceràmiques existents, la paret seca, que es localitza fent de paret i la col·locació humana d'alguna de les roques, per mi, no dóna lloc a dubte.

Després ens vam anar a mirar les curioses roques que hi ha a la zona, davant del sepulcre i als seus voltants, on a algunes d'elles ens va semblar veure diverses cassoletes i treballs a la roca.

Hi ha diversos rocs, com a poc peculiars, molts més dels que hem penjat, crec que potser alguns són per la tipologia de pedra... però estic segur que alguns són intencionats.

Aquest últim, per exemple, com a poc és ben estrany, no? És el gran roc que ens trobem poc abans del paradolmen conegut com la Cova de les perdius o dels moros.

Mirant-nos els rocs vam estar una bona estona, n'està ple... al final ho vam deixar per a cercar la coneguda com a Cova Alfa, de la que inserim aquesta foto, que encara que estigui un pèl cremada, es veu perfectament el gran roc que hi ha col·locat intencionadament a sobre, i el mur fet de lloses, per fer d'aquesta bauma natural una petita cova.

D'aquesta cova, no podem dir gaire, l'únic que va ser utilitzada a alguna edat de la prehistòria, això ho sabem per les lloses col·locades minuciosament a la part davantera de la bauma natural, i el gran roc que hi ha just a sobre d'aquesta.

Sabem que es va fer un estudi per part del Museu de Sant Feliu de Guíxols, però no hem pogut accedir a l'informe de l'excavació.

Sortim del bosc, i prenem el camí, tot tornant cap el cotxe, veient de pas diversos rocs, com a poc peculiars, just al costat del camí.

En arribar al cotxe, ens dirigim a cercar el menhir de la Cala Pedrosa, tot travessant Platja d'Aro, però tot just sortir de la urbanització al costat de la C-253, topem amb això.

Una maca, encara que molt restaurada vil·la romana, coneguda com la vil·la romana de Pla de Palol o de Platja Artigues. Aquesta fou construïda vers el segle I a.C., i habitada fins al segle VII. Segons es documenta, es tractaria d'una de les vil·les més luxoses de l'imperi romà. Amb uns 10000 metres quadrats, es conserven part d'unes termes, que no vam visitar per desconeixença i donat que no està indicat al plànol informatiu. Segons hem pogut saber, són just a sota un gran edifici de color groc, que penso que és el que es veu fàcilment d'allà estant, just creuant la carretera... em vaig fixar en l'edifici perquè hi havia una mare alterada al balcó, cridant el seu nano, que era al carrer, uns metres darrere una pilota. Segons hem pogut saber, quan es van trobar les restes, es van poder modificar els plànols constructius de l'edifici, ideant un aixecament del terra, per deixar intactes les restes de les termes. Una altra vegada serà!

Un cop feta la parada per visitar la vil·la, seguim la ruta marcada, tot anant cap a s'Agaró. Un cop allà, prenem el camí de ronda, que va vorejant la costa pels pobles de l'Empordà. Al poc de caminar per aquest preciós camí, ample com una carretera, tot anant per ell, veurem unes escales, que duen a la cala Pedrosa. El menhir és allà. De fet, nosaltres vam anar pel mig dels carrers (ja hem fet el Camí de Ronda sencer), però val la pena fer-lo.

Conegut com a menhir de Cala Pedrosa, aquest menhir és realment bonic, tot i la "cutrada" que l'hi han posat a sobre per il·luminar el tranquil camí de ronda. Fa visiblement 3.20 metres d'alçada, i segons hem pogut saber, la seva base té un perímetre de 2.50 metres.

Originalment, es trobava a la propera Punta de Sa Conca, però va ser traslladat aquí no fa gaire. Evidentment, no ens consta cap troballa associada... però bé, no hi ha dubtes que aquest gran roc, és molt i molt antic. Segons el plafó informatiu, va ser erigit entre el IV i el II mil·leni a.C.

Tornem al cotxe i cap a casa... que sort que vam acabar d'hora... perquè, mare meva, quina caravana que hi havia!

Coordenades:

Poblat de Castell: UTM(ETRS89): 31T, 513136, 4634353

Menhir de Can Mont: UTM(ETRS89): 31T, 504088, 4634695
Menhir de Mas Ros: UTM(ETRS89): 31T, 505159, 4632019

Pardolmen de la Cova de les Perdius o dels Moros: UTM(ETRS89): 31T, 504682, 4632555
Cova Alfa: UTM(ETRS89): 31T, 504648, 4632526

Vil·la romana de Pla de Palol o Platja Artigues: UTM(ETRS89): 31T, 506090, 4630164

Menhir de Cala Pedrosa: UTM(ETRS89): 31T, 504772, 4626603