Nou dia de ruta megalítica, tot i que, aquest cop, de caminar, no gaire. Comencem anant cap a Palamós, més concretament a una de les platges més maques que conec, la Cala Castell. De fet, ja havíem intentat arribar a l'estiu, però ens vam trobar amb el camí tallat per una caseta, on et cobraven per accedir a la platja. Aquesta caseta, la treuen quan ja no és temporada, per tant vam pensar en tornar quan no haguéssim de pagar per arribar a la meravellosa cala.
Bé, al tema, entrem a la cala tot prenent un corriol que ens porta a la punta de terra de l'esquerra, coneguda com l'Agulla de Castell, allà ens trobarem les restes d'un antic poblat iber, que rep el nom de Castell.
El poblat és molt més gran del què vam poder visitar, però el 2015 era parcialment tancat per precaució. Hem llegit que es va tornar a obrir aquesta al públic l'any 2024, un cop eliminats els riscos. Haurem de tornar, creiem que encara manquen algunes zones per excavar, ja ho afirmarem quan hi puguem tornar. Aquell dia, vam veure el que vam poder sense saltar cap tancat, que és bàsicament la zona 1 del poblat, i, des d'allà, el murs adossats al turó d'inicis de la zona 9.
Ara, amb la planimetria extreta de l'estudi del MAC - seu d'Empúries, a càrrec de Paula Santamaria Pirri i Elisa Hernández Pastor, puc dir que el que tenim més ganes de visitar és la zona 3, on hem vist fotografies d'una espectacular cisterna, la 6 i la 2 també deuen ser força interessants, mentre les zones 4 i 5 tenen un evident potencial.
 |
| Extret de la Memòria de la intervenció arqueològica del 2009 i 2010 |
Podem situar la construcció i ocupació del poblat de Castell vers el segle VI a.n.e. fins al I de la era actual. Aquest està situat a una immillorable posició defensiva ja que tenien el mar per darrere i els laterals de la petita península on es troba, i només hi ha un estret accés al que seria el nucli urbà des de terra ferma. Es nota el perquè de l'elecció del lloc pels Indiketes o Indigets, que era la tribu ibera que poblava aquesta zona.
Fou descobert l'any 1935 per Lluís Barceló, el que en Lluís no sabia és que la seva troballa seria tan estudiada i excavada; de fet, ara, tants anys després, se segueix excavant. A aquestes excavacions, s'hi han trobat diverses sitges, molts fragments ceràmics, tant d'època ibera com romana, corresponents a infinitat de vasos, i una cisterna, segons hem llegit, complementada per una estranya edificació. També hem trobat que, a l'excavació dels anys 40, aparegué un refugi excavat a la roca, es creu que de la Guerra Civil.
D'allà estant, vam fer unes fotografies, que encara que no tenen res de megalític, crec que, com a mínim, he de posar-ne una a aquesta publicació. La foto és espectacular, tot i que amb la compacta es fa el que es pot.
És la vista que tenien els habitants del poblat, es tracta de la platja de sa Foradada, una caleta interna que hi ha a l'altre costat del poblat. Tot i que no hi havia sorra seca quan hi vam anar, normalment té espai per estirar-se a contemplar el paisatge, encara que només siguin 20 per 2 metres com a molt.
Tot seguit, anem cap a Calonge, a visitar el menhir de la creu de Castellar, un bonic monòlit col·locat en un lloc prou idíl·lic, almenys per a mi.
Un cop a Calonge cercarem el carrer Pla de l'Estany, que és l'últim carrer urbanitzat; allà deixarem el cotxe, i, a peu, seguirem l'ample i definit, tot i que atrotinat, camí que puja vers la muntanya. En no gaire i ja en terreny planer, veurem un corriol a l'esquerra del nostre camí que s'enfila vers la muntanya del costat, senyalitzant al seu inici el mirador del mateix nom. El seguirem i en pocs metres arribarem al menhir de La Creu de Castellar.
Aquest menhir fou reaixecat el 20 i 21 de setembre del 2014 pel Centre d'Estudis Calongins amb la col·laboració del Club Alpí de Palamós. Podíem haver-li demanat informació a en Remi (el diumenge següent vam estar amb ell i altres personalitats com nosaltres, tocats per les pedres, fent un volt megalític per les Gavarres), però no hi vam pensar, m'agradaria saber el lloc on el van trobar originalment.
A falta d'en Remi, en Pere o en Xevi, que eren a l'aixecament, el vam mesurar donant-nos una longitud visible de 1.60 metres d'alçada, 0.78 d'amplada i 0.30 metres de gruix, que, de fet, és el què es publica a l'estudi que hem trobat d'ell. Segons aquest estudi, la llargada total del monòlit és de 2 metres, que és el que van mesurar quan el van localitzar estintolat a terra, a uns deu metres del cim del puig on es troba actualment. Aquest cim, molt probablement seria l'emplaçament original on fou erigit l'estel·liforme menhir.
No es va incloure al llibre d'en Xevi perquè no s'acabava d'estar segur de la seva autenticitat, però, un cop reaixecat, l'arqueòleg no en té dubtes, és un monòlit prehistòric, pertanyent a l'etapa neolítica o calcolítica, d'entre el 4000 i el 2000 a.n.e.
Tornem a l'ample camí, i el seguim amunt. Seguirem tot rectes pel camí fins topar-nos amb el pas barrat pel mas de Can Mont. Un xic abans d'arribar a la porta del mas, agafarem un corriol que surt a la dreta del camí, que va vorejant la muntanya, el seguirem, veient que aquest es va fent més ample fins a trobar un desbrossat per un filat elèctric, en el que girarem a l'esquerra, tot fent pendent de pujada, anirem tot rectes per ell fins a trobar un corriol a l'esquerra, senyalitzat amb una fita de pedres. Caminant per aquest corriol, en una cinquantena de metres com a molt, trobarem l'immens menhir trencat i caigut de Can Mont.
El treballat monòlit fal·liforme de Can Mont o Mas Mont fou afirmat com a menhir per Lluís Esteva i Cruañas l'any 1991, després de que els seus descobridors, Lluís Pallí i Carles Roquer, li demanessin opinió. Té unes dimensions de 2.30 metres de llargada, 0.83 metres d'amplada i un gruix de 0.65 metres. A la seva cara visible... no li vam dona la volta, es compten una cinquantena de cassoletes, tot i que hi ha unes 10 més de dubtoses. Tot i això, el GESEART va fer una revisió del jaciment l'any 1995 i documenta 75 cassoletes visibles, més dos a la base del menhir, que diuen que van ser insculpides quan aquest ja era trencat i estintolat a terra.
Pel que fa al seu aixecament, en Niell diu que fou del 4000 al 2500 a.n.e., mentre que en Carreras i en Tarrús el col·loquen entre el 3400 i el 2700 a.n.e. Per tant, tots creuen que és del Neolític, com a molt, inicis del Calcolític
De nou al cotxe, ens dirigim a Castell - Platja Platja d'Aro, a la urbanització Treumal de Dalt amb la intenció de trobar el menhir del Terme de Belliu. Lamentablement, es troba dins d'una propietat privada i actualment no és visible des del carrer.
Continuem carrer amunt fins a la urbanització Mas Ros, a la banda de muntanya. Ens aturem al carrer Palmeres, que és l'últim de l'aglomerat de cases, cantonada amb l'avinguda Mas Ros, on veurem un parc envoltat per eucaliptus. Just davant del parc, surt un camí sorrenc, que prendrem tot portant-nos a la part de darrere de les cases, i, ens pocs metres, ens endinsarem al bosc de l'esquerra del caminoi. En uns 10 -15 metres, trobarem el menhir de Mas Ros.
La documentació que hi ha del megàlit diu que podria ser la part superior d'un menhir fal·liforme. Aquest tros era a uns 100 metres al sud, i es va traslladar sota les ordre de Lluís Esteva i Cruañas, que el va publicar l'any 1967.
A dia d'avui, la part visible del megàlit amida 1.01 metre de llargada, per 0.70 d'amplada i un gruix de 0.40 metres, i té, com es pot veure, una creu ben visible i cinc cassoletes rituals d'entre 5-7 centímetres de diàmetre i 1-2 centímetres de profunditat.
No s'hi han trobat restes associades, però en Xevi estima que aquest treballat roc és del Neolític o el Calcolític inicial, entre el 4000 i el 2500 a.n.e. En Carreras i en Tarrús també el posicionen vers el Neolític i el Calcolític inicial, aquests entre el 3400-2700 a.n.e.
Tornem al cotxe i seguim pel carrer Palmeres direcció nord i ens aturem quan trobem una entrada d'una casa. Aturem el cotxe, però seguim a peu pel camí, ja sorrenc; quan som gairebé a la casa, prenem un camí que surt a la nostra esquerra. Aquest camí voreja la casa per sobre, millor no ficar-se dins d'una propietat. Bé, tot seguint aquest camí, arribem al paradolmen de la Cova de les Perdius o Cova dels Moros, que queda a l'esquerra del camí, poc després de passar un gran roc a la dreta, que, per cert, té tot de formes estranyes que després observarem.
Del paradolmen, esmentar que el donà a conèixer Lluís Esteva l'any 1964, quan l'esmentà al tercer volum del corpus de sepulcres megalítics catalans. Segons es documenta, s'hi han trobat diverses restes ceràmiques, que, per la tipologia, ens indiquen una utilització vers el Calcolític, cap al III mil·lenni a.n.e.
Tot i això, no consta cap inhumació a les seves excavacions, fet que dóna llum al dubte que argumentava Lluís Esteva de si era dolmen o no. A dia d'avui, no hi ha dubte que és un sepulcre alternatiu, les ceràmiques existents, les parets de pedra seca al nord i a l'oest, i una llosa col·locada antròpicament a la part est no donen lloc a dubte. La cambra sepulcral mesura interiorment 1.70 metres de llargada, per 1.40 metres d'amplada i 1.05 metres d'alçada.
En Xevi, que és l'expert de la zona, col·loca temporalment la utilització d'aquesta cavitat, com hem dit abans amb l'ajut d'aquests fragments ceràmics, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
A continuació, ens vam anar a mirar les curioses roques que hi ha a la zona, davant del sepulcre i als seus voltants, on a algunes d'elles ens va semblar veure diverses cassoletes i treballs a la roca.
Hi ha diversos rocs, com a poc peculiars, molts més dels que hem penjat. Creiem que potser alguns ho són per la tipologia de pedra, però estem segur que alguns són intencionats.
Aquest últim, per exemple, és ben estrany com a poc, no? És el gran roc que ens trobem poc abans del paradolmen conegut com la Cova de les Perdius o dels Moros.
Vam estar una bona estona mirant-nos els rocs, n'està ple... al final ho vam deixar per a cercar la coneguda com a Cova Alfa, de la que inserim aquesta foto, que encara que estigui un pèl cremada, es veu perfectament el gran roc que hi ha col·locat intencionadament a sobre, i el mur fet de lloses per fer una petita cova d'aquesta balma natural.
Aquesta cova fou descoberta i excavada pels membres del Museu de Sant Feliu de Guíxols cap el 1970 i clarament va ser utilitzada en algun moment de la prehistòria. Òbviament, la paret de pedra en sec a la part davantera de la balma natural denota un aprofitament humà de l'espai. Amb aquest mur artificial creat, resta un espai interior de 3.50 metres de llargada, per una amplada de 1.90 i una alçada de 1.15 metres a la part de centre; l'entrada és de més petites dimensions, 0.60 metres d'ample i 1.05 metres d'alçada.
No hem pogut accedir a l'informe d'excavació oficial, però, segons en Xevi, no es va trobar res de res. Tot i això i tenint present les imponents dimensions i el gran roc que hi ha just a sobre, a mode de senyalitzador, sembla o bé un hàbitat en cova o un paradolmen, inclús potser les dues coses. De fet, en Xevi diu que no es pot descartar que sigui un sepulcre col·lectiu durant la prehistòria recent. O sigui, a grans trets, entre el Neolític i el Bronze antic, vers el 3500-1800 a.n.e.
Sortim del bosc, i prenem el camí, tot tornant cap el cotxe, veient de pas diversos rocs com a poc peculiars just al costat del camí.
En arribar al cotxe, ens dirigim a cercar el menhir de la Cala Pedrosa, tot travessant Platja d'Aro, però, tot just sortir de la urbanització al costat de la C-253, topem amb això.
Una maca, encara que molt restaurada, vil·la romana, coneguda com la vil·la romana de Pla de Palol o de Platja Artigues. Aquesta fou construïda vers el segle I a.n.e., i habitada fins al segle VII. Segons es documenta, es tractaria d'una de les vil·les més luxoses de l'imperi romà. Amb uns 10000 metres quadrats, es conserven part d'unes termes, que no vam visitar per desconeixença i donat que no està indicat al plànol informatiu. Segons hem pogut saber, són just a sota un gran edifici de color groc, que penso que és el que es veu fàcilment d'allà estant, just creuant la carretera... em vaig fixar en l'edifici perquè hi havia una mare alterada al balcó, cridant el seu nano, que era al carrer, uns metres darrere una pilota. Segons hem pogut saber, quan es van trobar les restes, es van poder modificar els plànols constructius de l'edifici, ideant un aixecament del terra, per deixar intactes les restes de les termes. Una altra vegada serà!
Un cop feta la parada per visitar la vil·la, seguim la ruta marcada, tot anant cap a S'Agaró. Un cop allà, prenem el camí de ronda, que va vorejant la costa pels pobles de l'Empordà. Al poc de caminar per aquest preciós camí, ample com una carretera, tot anant per ell, veurem unes escales, que duen a la cala Pedrosa. El menhir és allà. De fet, nosaltres vam anar pel mig dels carrers (ja hem fet el Camí de Ronda sencer), però val la pena fer-lo.
Monòlit conegut com a menhir de Cala Pedrosa, que, segons informa el geòleg Lluís Pallí, originalment restava tombat al cim del turó on es troba l'església de Nostra Senyora de l'Esperança a S'Agaró, just al costat esquerre de les escales de la religiosa edificació. Entre 1940 i 1950 va ser traslladat al lloc actual, per un contractista d'obres que el va perforar de dalt a baix per passar-hi un filat elèctric, i el va deixar tal i com es troba ara.
Aquest menhir fa 3.20 metres d'alçada visiblement i, segons hem pogut saber, la seva base té un perímetre de 2.50 metres. I segons en Xevi, podria tractar-se d'un altre menhir del Neolític al Calcolític, com els altres de la contrada, d'entre el 4000-2500 a.n.e.
Tornem al cotxe i cap a casa, que sort que vam acabar d'hora, perquè, mare meva, quina caravana que hi havia!
Menhir de Mas Ros: 31T 505159 4632019
Paradolmen de la Cova Alfa: 31T 504648 4632526
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada