TRANSLATOR

dilluns, 21 de maig de 2018

Dolmens a Ribera d'Urgellet II, Peramola i Clariana de Cardener II

Últim dia del cap de setmana llarg per l'Alt Urgell. Avui acabarem de visitar alguns sepulcres que ens mancaven de la zona de Montan de Tost i emprendrem la tornada cap el Vallès.

Fem el mateix camí, que vam seguir per a fer la ruta d'abans d'ahir, tot pujant a la plana del massís, on avui veurem tres sepulcres. El primer, el trobarem tot seguint la LV-4001 i girant a l'esquerra direcció Espalagueró, poc abans d'arribar a Montan de Tost. Just on hi ha una bàscula de gran pesatge, per aquesta carretera asfaltada, que després del nucli deixa de ser-ho, seguirem quasi 1.9 quilòmetres per ella arribant a una zona desboscada on hi ha un camí sorrenc que creua pel que anem. Aquí aturarem el cotxe, i a peu anirem vers el camí que creua a la banda esquerra, tal i com hem arribat. El seguirem uns 60 metres evitant trepitjar el camp conreat que hi ha. Aquí, quan s'acaba el camp conreat de la nostra esquerra, ens endinsarem al bosc, trobant a uns 17 metres del camí i sobre d'un evident túmul, el dolmen de la Roca Foradada del Serrat de Trutxeu.



La secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, basant-se als estudis de Serra Vilaró del 1927, Rosó Vilardell del 1982, i J.Campillo i A. Villaró del 1992, documenta una cambra pirinenca amb restes d'un túmul de 8 metres de diàmetre, essent aquest totalment circular.

També documenta que, no sé quin dels arqueòlegs citats o potser més d'un, van trobar a la seva excavació 4 fragments ceràmics de vora de vas, 3 peces òssies ornamentals perforades, 2 canutets de bronze, 1 plaqueta del mateix material i 3 punxons de bronze de secció quadrada. A falta de C-14 i segons les troballes documentades, la Generalitat li atorga un ampli ventall datatiu, que va des del Neolític final a l'edat del Bronze, vers el 2500 i el 650 a.C.

Després de la visita i estar xerrant una estona amb un habitant de la contrada, anem a pel segon del dia, amb un tarter més que evident, visitem el sepulcre del Tarter del Serrat dels Quadrats.

Per arribar-hi, seguirem 900 metres per la pista sorrenca per la que hem vingut en la mateixa direcció. Allà toparem amb un camí que creua on deixem el cotxe, i a peu emprendrem la marxa vers la nostra dreta uns 270 metres. Si ens hi fixem, quan anem pel caminoi ja veurem el tarter, un xic a la dreta de la pista.


El nom de tarter del Serrat dels Quadrats li va que ni pintat... A la foto no es veu (per la impossibilitat de fer una foto decent de tota l'estructura), però el túmul és molt però molt evident, de fet, de lluny, és l'únic que veus, el megàlit queda gairebé ensorrat.

Clarament, es tracta d'una cista megalítica a la que li manca la coberta. Segons la Generalitat, el dibuix que en el seu dia va fer Rosó Vilardell és diferent a l'estat actual, concretament a la seva llosa transversal de més al sud. Conserva un túmul de 10 metres de diàmetre, sent aquest prou circular.

El servei d'arqueologia de la Generalitat documenta a les seves excavacions efectuades a les campanyes que hem citat abans, fragments ceràmics, alguns d'ells amb decoració campaniforme, 1 punta de sageta en sílex blanc, 1 cristall piramidal de quars, 1 cristall de selenita, 1  fragment de braçalet o anella de bronze, diverses denes de serpentina, esteatita i calcària, i 1 columbel·la.

De nou en marxa i a peu, anem a visitar les restes d'una altra cista, la del Serrat del Vent. Tot seguint el camí, a uns 470 metres girem a l'esquerra endinsant-nos al bosc per una clariana que hi ha. Aquesta dona accés a un espai sense arbrat de grans dimensions, pel que buscarem la cista del Tarter del Serrat del Vent, a uns 65 metres de la desdibuixada pista.

Crec, i com dic sempre, sense ser arqueòleg, que les pedres de l'obra tumular les han aprofitat per a fer la separació... No sé si de propietats, de camps conreables o del que fos, però em sembla prou clar. La zona en la que aniria la pròpiament dita cambra funerària resta enclotada, típica escena de sepultures violades o enrunades.


Cista de la qual només es conserven dues lloses i, com jo he dit abans, el servei d'arqueologia de la Generalitat ho confirma. Les pedres de l'obra tumular van ser utilitzades per a fer aquest mur per separar... No sé ben be qué, tot i això quan ells el van visitar encara restaven restes de l'obra, de la qual es documenta un radi d'entre 2.0 i 3.5 metres. Quan el visità Serra Vilaró, encara restava tota l'obra tumular.

Tornem al cotxe i emprenem el retorn a casa tot anant per la C-14 i a l'àrea de descans on es troba La Caixa del moro del Coll del Pauet, girem a la dreta a la "rotonda" que hi ha, travessant l'embassament per sobre un pont, tot seguint les indicacions cap a Nuncarga, Aguilar i la Clua. Poc després de creuar el pont, a més o menys a 1.1 quilòmetres de la rotonda per la que hem girat, girem a la dreta per una carretera que desemboca a la que anem; per aquesta fem uns 700 metres, trobant una pista sorrenca que surt a la dreta. Per ella, seguim uns 150 metres, fins trobar un entaulat per a assecar la palla. Allà deixem el cotxe i a peu seguim el camí, que gira pronunciadament a l'esquerra... A uns 150 metres s'acaba el caminoi, en un bosquet molt brut de sotabosc i pendent pronunciada i un camp conreat a l'esquerra. Bé, doncs el dolmen del Pla de la Nuncarga es troba uns metres més enllà, com si seguíssim el caminoi en línia recta.


Segons documenta en Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral, aquest sepulcre fou localitzat a les terres conreades avui dia que hi ha just al darrere del megàlit pel seu propietari, el sr. Miquel Bach Porredon, l'any 1991 quan llaurava el camp amb el tractor. N'informà a Francesc Riart (responsable del museu arqueològic local), que va documentar-lo gràficament i fotogràfica, i es va desmuntar i van guardar les lloses a un lloc adequat per a la seva conservació, amb vistes d'una reconstrucció posterior.

Aquesta reconstrucció va ser efectuada el 21 d'abril del 2018 per l’empresa ReGiraRocs, especialitzada en la recerca, conservació i difusió del patrimoni cultural i natural dels Pirineus, dirigida per Gerard Remolins. L'estructura del megàlit va ser construïda com era originalment, tot seguint els arxius gràfics i fotogràfics que es van fer abans del seu desmuntatge el 1991. 

La cista megalítica és un sepulcre d'era neolítica. A aquesta en qüestió, la col·loquen a l'era dels sepulcres de fossa, a finals del V mil·leni a.C., ja que segons documentació de ReGiraRocs, el sepulcre en qüestió era excavat a terra i acollia les restes de diversos inhumats (dos homes de 25-30 anys i una dona de 18-23), amb els seus aixovars, útils de sílex i restes de fauna. D'aquí, i segons ells, la seva datació tan antiga. Ja que després d'aquesta era, varen construir-se per ús individual (doble o triple molt puntualment), i ja no s'excavava una fossa amb anterioritat. A falta de confirmació per C-14, ells aposten per aquesta conclusió. Es documenta una llargada de la cambra de 1.64 metres, per 1.20 metres d'amplada.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, que també es basa a l'estudi de Josep Castany, documenta un sepulcre rectangular, tipus cista, en el que manca la llosa de coberta. Amb unes dimensions de 1.60 metres de llarg, 1.08  d'ample i 1.08 metres de profunditat.

Segons ells, es van recuperar restes òssies de tres individus, 1 petit bol de ceràmica sencer, 2 fragments de ceràmica a mà informes, 1 burí de sílex i 5 denes discoïdals de petxina. Pel que fa a la datació, ells el col·loquen vers el 3500 a.C. Per tant, com a mínim, 500 anys després de la datació atorgada per ReGiraRocs.

Vist el reconstruït sepulcre, tornem a la C-14 i continuem fent camí per ella 1.4 quilòmetres, on girem a la nostra dreta prenent la C-26 direcció Solsona. Travessem aquest nucli i, als afores, la carretera passa a dir-se C-55. Poc després del quilòmetre 74 de la carretera, veiem un desviament a la dreta direcció Solé de Joval, Colilles i General. Per aquí anirem sense desviar-nos per cap sortida (és l'antiga carretera abans de que construïssin el túnel, després surts de nou a la C-55). Als 1.1 quiòmetres d'anar per aquesta antiga carretera, veiem un camí sorrenc a la dreta, aquí aturem el cotxe. A peu, ens endinsem pel camí i el seguim uns 210 metres, on veiem a la nostra dreta el dolmen de La Guàrdia.


Clar sepulcre amb un túmul prou contundent i amb fort pendent, integrat a la natura, però fàcilment reconeixible in situ, amb tres lloses, clarament treballades, tot i que la de més a l'esquerra no n'estic tan segur, podria ser un aflorament rocós natural, tot i que la cara vista resta prou aplanada. No vaig estar-m'hi gaire estona, que la Cristina i els nens m'esperaven, i m'havia embolicat pel mig del bosc per anar... Per tornar, vaig fer-ho pel camí, autoinsultant-me.

Del megàlit no tenim informació, però ja estem movent fils per trobar quelcom si és que n'hi ha. Si localitzem alguna cosa, ja actualitzarem l'entrada.

I ja tenim informació, a dia 12-7-2018 sabem que, segons Serra Vilaró, el túmul fa 8 metres de diàmetre, tot i que l'estat és bastant precari (ja en aquella època, 1923). De la cambra mortuòria documenta les dimensions de les tres lloses existents, que ronden els 1.50 metres d'alçada. A algun lloc hem trobat que el cataloguen com a cista megalítica.

Quan ell el va visitar, encara restaven dues lloses en peu i l'altra que documenta havia estat recentment arrencada, veient-se amb facilitat el negatiu.

Pel que fa a la seva excavació, diu que excavaren 25-30 centímetres apareguen tot un seguit de troballes, tals i com: 1 anell de bronze, 1 botó de coure, diversos fragments de vasos ceràmics rogencs, i restes molt esmicolades d'ossos humans.


Coordenades:

Roca Foradada del Serrat de Trutxeu: UTM(ETRS89): 31T, 366736, 4678215
Tarter del Serrat dels Quadrats: UTM(ETRS89): 31T, 366311, 4679098
Cista del Tarter del Serrat del Vent: UTM(ETRS89): 31T, 365901, 4679264
Pla de Nuncarga del Salvestró: UTM(ETRS89): 31T, 358763, 4655774
La Guàrdia: UTM(ETRS89): 31T, 383772, 4645516

dissabte, 19 de maig de 2018

Dòlmens a La Vansa i Fórnols I, i Ribera d'Urgellet I

Cap de setmana llarg a terres alt urgellenques, on aprofitem el casori del meu cosí per anar a visitar dòlmens i gaudir de la natura tant abrupta a aquesta zona de Catalunya.

La primera visita megalítica, de fet, totes les d'avui, les farem vers els voltants de Montan de Tost o Montant de Tost... Ho hem trobat escrit de les dues maneres. Per arribar-hi, partim de La Seu, a la rotonda que hi ha, en la que et pots desviar cap a Andorra per la N-145. De fet, nosaltres érem allotjats a Anserall, un petit nucli que hi ha tirant cap al país dels Pirineus, a tres quilòmetres de La Seu.

D'aquesta rotonda, virem a la nostra dreta venint d'Anserall, prenent la N-260 fins a Adrall. Just passat el nucli, trobarem una rotonda en la que sortirem per la segona, fent camí per la C-14 tot passant Hostalets de Tost i seguint tot rectes per la carretera fins veure el desviament a l'esquerra cap la LV-4001, direcció Montan de Tost, Sorribes i Ossera, a 17 quilòmetres justos de la rotonda de La Seu.

Per aquí ens desviem, seguint la carretera que, a poca distància, comença a fer un seguit de ziga-zagues i que ens portarà a la part alta del massís, on passarem el dia. Aquí es troba el nucli de Montan de Tost, que deixarem a la nostra dreta i seguirem tot rectes per la LV-4001. Hi ha un punt on la carretera es torna pista en molt bon estat durant 5 quilòmetres, els farem, i, poc abans de tornar a ser asfaltada, aturarem el cotxe i pujarem a peu al turó de la nostra dreta tal i com veníem. Tot caminant per l'emboscat i al cim del turó, toparem amb un corriol que seguint-lo vers la nostra esquerra ens portarà al sepulcre.

També s'hi pot anar, i molt més ràpid, segons el "maps", per Castellar de Tost, però desconeixem l'estat del camí... Preferim donar la volta i anar per asfaltat.

Aquí tenim el dolmen de Coll d'Arnat.



Cambra pirinenca prou espectacular amb un túmul definit de 9.5 metres de diàmetre. Les grans lloses, per dir-ho d'alguna manera, que es veuen arrepenjades sobre la clara paret lateral de la cambra funerària són les de capçalera. Els rocs de l'altre costat ja es documenten desapareguts d'antic. Segons un dibuix de Rosó Vilardell i Pascual, conservava la capçalera que exercia de tancament al Nord de la cambra, avui en dia, aquesta també resta desapareguda.

Serra i Vilaró l'excavà l'any 1917, donant a llum 5 fragments ceràmics, 1 dena de collaret en pedra, 1 punta de sageta amb aletes i peduncle de sílex, i un punxó de bronze de secció quadrada. Tot i això, sembla ser que la cambra mortuòria encara no ha estat totalment excavada.

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat, aquest megàlit fou bastit vers el Neolític Final i reutilitzat fins al Bronze, entre el 2500 i el 650 a.C.

De nou en marxa, ens dirigim al Tarter de Cataplà. Per arribar a aquest és ben fàcil: Només hem de tornar pel camí fet 3.4 quilòmetres; allà veurem un camí que surt vers la nostra dreta, que emprendrem tot fent uns 670 metres, on toparem amb un extens camp de conreu just davant. Aquí aturem el cotxe, i a peu, emprenem una pista que surt desdibuixada en direcció contrària a la pista per la que anem, la seguirem uns 90 metres passant un desviament a la dreta. Just quan la desdibuixada pista vira vers la nostra dreta, per tornar a la pista més automobilitzada que hem fet, veurem les restes del megàlit a escassos 4 metres.


Cista megalítica amb túmul de 6.5 metres de diàmetre, de la que només queda una llosa. A destacar que quan Serra Vilaró el va visitar i estudiar, les parets de la cambra restaven in situ, mancant només la llosa de coberta.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, Serra Vilaró, va trobar a l'excavació del 1917: Un vas carenat d'apèndix de botó, diversos fragments de vasos decorats, 2 denes de collaret de càrdium i 1 punxó de bronze, també de secció quadrada i base truncada. Aquest servei el data, igual que l'anterior sepulcre, entre el 2500 i el 650 a.C.

Rosó Vilardell l'excavà de nou el 1979, acció de la qual no tenim els resultats.

De nou en marxa, ens dirigim a l'estructura funerària del Cucut. No sé si és un dolmen o exactament qué és, l'únic que sí sé és que d'antic va patir modificacions estructurals per encabir-hi una cabana.

Per arribar-hi, prenem de nou el cotxe i seguim per la pista vora els 350 metres, lloc on es bifurca el camí i deixem el cotxe. Seguirem a peu pel camí de l'esquerra, seguint-lo uns 270 metres (a la part final el camí està molt més desdibuixat). Trobarem l'estructura funerària al costat d'un arbre.



D'aquest no hem trobat gaire informació, només que el daten vers el Neolític final, amb reutilització fins al bronze. Degut a la manca d'informació sobre la possible estructura funerària, creiem que no ha estat mai excavada, o bé, que si que ho ha estat, amb resultats negatius, cosa probable degut al seu reutilitzament com a cabana.

Anem a per un altre... A aquesta zona n'hi ha uns quants, nosaltres no els veurem tots... Anant amb els nens és complicat. Ens dirigim al sepulcre del Tarter del Clot de les Basses I o del Coll de la Bernadella I.

Per arribar-hi, desfem el camí i tornem a la LV-4001. En arribar a ella, l'emprenem a la nostra dreta seguint-la 3.4 quilòmetres, lloc on veurem una edificació a l'esquerra de la carretera. Allà aturem el cotxe.

A peu, voregem la casa pel camí que hi ha i continuem uns 460 metres, on trobem una nova pista que s'enfila a la nostra dreta. Seguim per aquesta uns 60 metres més i veurem el sepulcre a 4 metres a l'esquerra d'aquesta última pista.



Es tracta d'una cista que conserva un túmul de 7.4 metres de diàmetre, amb una cambra funerària en la que manca la llosa de coberta. Tenim constància de que fou excavada per primer cop el 1978, pel que creiem que possiblement fou Rosó Vilardell. Segons la Generalitat, a la seva excavació no es va recuperar cap resta.

Pel que fa a la seva datació, és idèntica a la dels seus companys, d'entre el 2500 i el 650 a.C.

Per acabar el dia anem a visitar el proper sepulcre del Clot de les Basses II o Coll de la Bernadella II, aquest es troba a uns 90 metres del seu company. No es pot explicar com anar, es troba al bell mig del bosc... L'únic que podem dir és que el trobarem fent la distància indicada, tot anat pel mig del bosc en paral·lel a la pista per la que hem vingut, en direcció al cotxe.



Fotogènic megàlit que consta d'un túmul, no sabem si artificial, de 6 metres, i just davant seu hi ha, com es veu a la foto, un aflorament rocós. Sepulcre un xic diferent a la resta de la zona, excepte el de Coll d'Arnat. Es tracta, com el seu citat company, d'una cambra pirinenca... veiem a simple vista la manca de treball en el que serien les parets de la cambra mortuòria, però amb un lleuger aplanament. A la seva excavació no es va recuperar cap resta arqueològica.

Tot i la manca de troballes, el servei d'arqueologia de la Generalitat no dubta en datar-lo temporalment entre el Neolític final i l'edat del Bronze (2500 i el 650 a.C.).

Deixem la resta de sepulcres per a un altre dia, que tenim el casament d'aquí a una estona. A més, just després de visitar aquests megàlits, vam saber que aquests dos últims tenen un altre germà, que ja visitarem quan tinguem més informació de la seva ubicació.



Coordenades:

Coll d'Arnat: UTM(ETRS89): 31T, 368491, 4678984
Tarter del Cataplà: UTM(ETRS89): 31T, 368173, 4677419
El Cucut: UTM(ETRS89): 31T, 367820, 4677635
Tarter del Clot de les Basses I: UTM(ETRS89): 31T, 365873, 4677220
Tarter del Clot de les Basses II: UTM(ETRS89): 31T, 365830, 4677302

diumenge, 13 de maig de 2018

Estela a Santa Perpètua de Mogoda

Hem quedat amb els companys de la facultat per a dinar al Museu Marítim i, per passar el matí, proposen anar a fer un tomb amb "Las Golondrinas"... nosaltres, ja que som per Barcelona i fa poc que vam estar pel Matarranya, preferim passar el matí a la seu central del Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Montjuïc, i evitar mareigs als nens.

Tot i que no és la primera vegada que el visitem, entre tots els materials exposats, ens crida l'atenció l'estela ibera de Santa Perpètua de Mogoda.


Es tracta d'una curiosa estela amb inscripcions en la poc coneguda llengua ibera i que es troba en força bon estat. Mesura 1.07 metres d'alçada per 0,52 d'amplada i 0,31 de gruix, amb el text disposat en 7 línies contenint 38 signes ibers. Aquesta inscripció permet datar l'estela entre els segles II i I a.C.

Gràcies a l'estudiós Manuel Gómez Moreno, arqueòleg i historiador, el text de l'estela ha pogut ser transcrit a símbols llatins, però no podem saber què diu, ja que la llengua ibera no ha pogut ser traduïda encara. Segons el seus treballs, l'estela conté aquest text (transcrit per a cada línia):
  1. STANESE
  2. INTANES
  3. EBANENA
  4. URUNINGICA
  5. ORTINSE
  6. IGICASIBA
  7. NTII
Uns altres estudis més moderns, relacionen la llengua ibera amb l'euskera, fet que permet traduir parcialment el seu contingut. Jesús Rodríguez Ramos interpreta que el text de l'estela es podria transcriure com (Bas)tanes’e (?)intanes’ ebanen. Aurunin-kika Ortinsei-kika si-(e)bantii, el que voldria dir De Bastanes, (?)intanes el va erigir. Als Aurunin i els Ortinsei (es va consagrar). Aquests Aurunin i Ortinsei serien déus.

Alexandre Eleazar va anar més enllà i va relacionar la llengua ibera amb la llengua Elengoa, mare de les llengües actuals de la Península. Segons ell, la transcripció seria ERATXI AINTZA ERAIKI AIN ANTXIÑATAR INTZINI ITU EDEZ RA ION AÑENEKO ELI GORA BE ENTZUTE ANEIZKO ELIZ ITU ATZEN EGIN NAI-IZAN, i es podria traduir com Adheriu-vos a la Glòria que els nostres avantpassats van fer aixecar ben alt! S'ha acabat el gemegar! L'heregia de Râ marxarà amb les maldients gentades… Amunt els Be famosos amb la seva església mil·lenària! Volen acabar amb ella definitivament.

Sigui quina sigui la traducció, està clar que el seu missatge sembla ser força profund.


Tornant a la història de l'estela, va ser trobada al bosquet de les rodalies de la Granja Soldevila de Santa Perpètua de Mogoda l'any 1939. Curiosament, va ser trobada en superfície, pel que és una sort que hagi arribat als nostres dies.

Aquesta granja era la finca dels senyors Soldevila, empresaris del tèxtil, que van comprar el Mas Granollacs, del segle XI, l'any 1874. Posteriorment, el seu fill petit, en Lluís, la va convertir en la seva granja, essent pioner en temes agraris i, sobretot, lactis. A més, es va encarregar de donar-li l'aspecte més o menys actual que podem veure avui en dia amb la construcció de diversos mòduls modernistes. El 1970, l'Ajuntament de Santa Perpètua va expropiar la finca i, actualment, la granja es troba integrada dins del nucli de Santa Perpètua, on s'ha convertit en un espai municipal en el qual es poden trobar diversos espais municipals. Al seu costat, s'hi ha construït l'institut Estela Ibèrica, a la biblioteca del qual es conserva una rèplica de l'estela.


Localització:
Estela Ibera de la Granja Soldevila: Museu d'Arqueologia de Catalunya (Seu Barcelona)