Ja anem de tornada de l'escapada a terres basques (on teníem un casori). Aprofitant el desplaçament, el dia anterior al d'avui havíem dormit a Gasteiz per anar a visitar a un amic que ha viscut uns quants anys a Catalunya, a Granollers concretament. Per això, tornem pel que es coneix com "La Llanada Alavesa", i aprofitem per a veure dos megàlits bastant curiosos i macos... i molt coneguts.
El primer, el de Sorginetxe, localitzat al terme munipal d'Agurain, molt proper al petit poble d'Arrizala; de fet, vam passar per ell per arribar al dolmen, no sé si hi pots arribar d'una altra manera. Al megàlit, hi vam arribar seguint la Sorginetxe Kalea i girant per la segona a l'esquerra, la primera és l'accés a una casa. Tot girant per aquesta i uns 150 metres més tard, ens trobarem dins d'un aparcament, en el qual farem el que s'ha de fer i deixarem el cotxe. A peu, enfilem el camí definit que hi ha tot pujant unes escales i que ens apropa al sepulcre en escassos 80 metres.
La Fina i el Manolo li van regalar una samarreta, no sé si a l'Arnau o a l'Ànnia, amb aquest preciós megàlit pintat a mà, per ella mateixa... amb coses d'aquestes, no té la mà trencada... la té amputada... quin crack!!!
Aquest sepulcre fou descobert l'any 1833 i excavat per Julián Apraiz el 1890. Segons els estudis realitzats, era un sepulcre neolític de corredor, però, a dia d'avui, aquest últim ha desaparegut.
Com hem dit abans, Apraiz el va excavar, donant a llum gran quantitat de restes òssies i divers material de l'era, del que en destaquen diverses puntes de sílex i coure, una d'elles una punta de sageta amb peduncle i aletes.
El megàlit en sí, consta d'una cambra poligonal de 2.30 per 1.90 metres i té una alçada 2.35 metres; com es pot veure, del túmul, igual que del corredor que devia de tenir, no en queda res de res. El que sí conserva, i no és comú, és la llosa que separava la cambra del corredor.
Com hem dit abans, Apraiz el va excavar, donant a llum gran quantitat de restes òssies i divers material de l'era, del que en destaquen diverses puntes de sílex i coure, una d'elles una punta de sageta amb peduncle i aletes.
El megàlit en sí, consta d'una cambra poligonal de 2.30 per 1.90 metres i té una alçada 2.35 metres; com es pot veure, del túmul, igual que del corredor que devia de tenir, no en queda res de res. El que sí conserva, i no és comú, és la llosa que separava la cambra del corredor.
Un cop visitat aquest magnífic megàlit, ens disposem a visitar, al proper poblet d'Egilaz, al terme municipal de Donemiliaga, el dolmen d'Aizkomendi.
Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe de nou cap a Arrizala i agafem l'A-4112 en direcció contrària a la que nosaltres havíem arribat; llavors, emprenem l'A-2128, direcció Agurain / Salvatierra, i la seguim 1.7 quilòmetres, lloc on ens desvíem a la dreta per l'A-3138, que seguim 4.4 quilòmetres. En aquest punt, a mà esquerra, hi ha un pas subterrani que dona accés directe al carrer on trobaríem el megàlit, però nosaltres el vam trobar inundat, pel que vam seguir tot rectes uns 460 metres més, on es troba una nova escapatòria a l'esquerra que passa per sobre l'A-1 i ens deixa al petit nucli. Per ell, busquem la Megalondo Kalea, on veurem un aparcament del que surt el camí, que ens duu en escassos 80 metres al megàlit.
Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe de nou cap a Arrizala i agafem l'A-4112 en direcció contrària a la que nosaltres havíem arribat; llavors, emprenem l'A-2128, direcció Agurain / Salvatierra, i la seguim 1.7 quilòmetres, lloc on ens desvíem a la dreta per l'A-3138, que seguim 4.4 quilòmetres. En aquest punt, a mà esquerra, hi ha un pas subterrani que dona accés directe al carrer on trobaríem el megàlit, però nosaltres el vam trobar inundat, pel que vam seguir tot rectes uns 460 metres més, on es troba una nova escapatòria a l'esquerra que passa per sobre l'A-1 i ens deixa al petit nucli. Per ell, busquem la Megalondo Kalea, on veurem un aparcament del que surt el camí, que ens duu en escassos 80 metres al megàlit.
Aquesta tomba, de forma quasi rectangular, mesura avui en dia 3.83 metres per 2.70 metres, amb una alçada de 2.44 metres. Cal dir que fou la primera reconeguda a Euskadi i fou descoberta per casualitat vers l'any 1831 pel propietari de la finca, Ángel López de Muniain, el qual, i segons es descriu, en retirar la llosa amb la qual va topar, va trobar gran quantitat d'ossos, calaveres i ceràmiques.
Segons l'alcalde d'Agurain-Salvatierra d'ençà, Pedro Andrés de Zabala, en un informe dirigit a la "Real Academia de San Fernando", a l'interior de la tomba col·lectiva, s'hi van trobar gran quantitat de restes humanes, però només d'homes, ni nens, ni dones i cito textualment "colocadas las cabezas en la parte de Oriente y los pies en la de poniente". A banda, a l'escrit també s'indiquen les dimensions del sepulcre i del túmul, així com l'ossam existent, sense especificar quants ossos de cada hi havia.
La "Comisión de Monumentos" deia, vers l'any 1845, que les armes que hi havien al seu interior es reduïen a "una especie de lanzasmunas de filo de piedra, otras de cobre y unos cuchillos corvos con uno o más agujeros en la parte opuesta a la punta". També documenten diferents objectes de material molt dur perforats, amb forma de cor i el perímetre dentat. També documenten una foguera a l'entrada del sepulcre.
Malaudarament, el 1965 fou excavat per José Miguel de Barandiarán... i diem malauradament perquè era un gran estudiós de la matèria dolmènica, però, potser per encàrrec de la Diputació d'Àlaba, fou el que va desmuntar parcialment el túmul per a que el sepulcre fos visible des de la carretera, actualment l'autopista A1... quina aberració!!
Segons Alberto Muro, al seu llibre "Dólmenes, cromlechs y menhires", el túmul feia uns 60 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada i cobria la cambra funerària, que consta d'una llosa de coberta de 10 tones de pes. El corredor que donava accés a aquesta cambra resta desaparegut de temps ençà (possiblement des del seu descobriment, quan es documenta que mesurava 6 metres de longitud). Muro documenta un mínim de 70 calaveres i esmenta que s'ompliren cinc carros amb ossam. També documenta destrals de coure, ganivets en corba i dents serrades en sílex.
Les troballes de l'excavació van emprendre diferents camins, unes quantes han estat recuperades recentment a la "Real Academia de Bellas Artes de San Fernando" i d'altres empreneren camí a Madrid.
Tots dos sepulcres són datats del Neolític final, si més no, a cap estudi dels que hem pogut accedir deixa clara una certa datació de cap dels sepulcres. L'únic que sí que és documenta, i ens va fer certa gràcia, és que, en el sepulcre d'Aizkomendi, s'hi va distingir clarament l'últim enterrament... un soldat d'era napoleònica.
Segons l'alcalde d'Agurain-Salvatierra d'ençà, Pedro Andrés de Zabala, en un informe dirigit a la "Real Academia de San Fernando", a l'interior de la tomba col·lectiva, s'hi van trobar gran quantitat de restes humanes, però només d'homes, ni nens, ni dones i cito textualment "colocadas las cabezas en la parte de Oriente y los pies en la de poniente". A banda, a l'escrit també s'indiquen les dimensions del sepulcre i del túmul, així com l'ossam existent, sense especificar quants ossos de cada hi havia.
La "Comisión de Monumentos" deia, vers l'any 1845, que les armes que hi havien al seu interior es reduïen a "una especie de lanzasmunas de filo de piedra, otras de cobre y unos cuchillos corvos con uno o más agujeros en la parte opuesta a la punta". També documenten diferents objectes de material molt dur perforats, amb forma de cor i el perímetre dentat. També documenten una foguera a l'entrada del sepulcre.
Malaudarament, el 1965 fou excavat per José Miguel de Barandiarán... i diem malauradament perquè era un gran estudiós de la matèria dolmènica, però, potser per encàrrec de la Diputació d'Àlaba, fou el que va desmuntar parcialment el túmul per a que el sepulcre fos visible des de la carretera, actualment l'autopista A1... quina aberració!!
Segons Alberto Muro, al seu llibre "Dólmenes, cromlechs y menhires", el túmul feia uns 60 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada i cobria la cambra funerària, que consta d'una llosa de coberta de 10 tones de pes. El corredor que donava accés a aquesta cambra resta desaparegut de temps ençà (possiblement des del seu descobriment, quan es documenta que mesurava 6 metres de longitud). Muro documenta un mínim de 70 calaveres i esmenta que s'ompliren cinc carros amb ossam. També documenta destrals de coure, ganivets en corba i dents serrades en sílex.
Les troballes de l'excavació van emprendre diferents camins, unes quantes han estat recuperades recentment a la "Real Academia de Bellas Artes de San Fernando" i d'altres empreneren camí a Madrid.
Tots dos sepulcres són datats del Neolític final, si més no, a cap estudi dels que hem pogut accedir deixa clara una certa datació de cap dels sepulcres. L'únic que sí que és documenta, i ens va fer certa gràcia, és que, en el sepulcre d'Aizkomendi, s'hi va distingir clarament l'últim enterrament... un soldat d'era napoleònica.
Ara sí, visitats els sepulcres, seguim el camí amb destinació els tranquils carrers de Cardedeu, ja tinc ganes d'arribar.
Coordenades:
Sorginetxe: UTM(ETRS89): 30T, 550821, 4742076
Aizkomendi: UTM(ETRS89): 30T, 554288, 4745840
