TRANSLATOR

divendres, 31 de juliol del 2015

Megàlits al districte de Lorient III

Tercer dia de ruta pel departament de Mor-Bihan (bretó), Morbihan (francès). Avui ens dirigirem a Lokmaria-Kaer (bretó), Locmariaquer (francès). Però el primer que fem és anar al port de Larmor-Baden, que és des d'on surt el vaixell, al què havíem reservat dues places des de Catalunya, i que ens durà en pocs minuts a l'Île de Gavrinis.
Allà, caminant uns pocs metres, anem al centre d'interpretació del famós cairn, que fou construït vers el 3500 - 3000 a.C., i després de la xerrada explicativa, de la que no vaig acabar d'entendre-ho tot (era en francès), passem a visitar el megàlit.

El cairn es veu des de lluny, car òbviament el nivell del mar ha pujat, inundant el que temps enrere eren boscos, creant l'Île de Gavrinis, on proper al seu extrem sud es veu el cairn perfectament, si passes per allà en vaixell.

El cairn d'aquest sepulcre fa més de 50 metres de diàmetre i prop de 6 d'alçada. Realment, és impressionant! D'altra banda, el que seria el sepulcre pròpiament dit, té un llarg corredor de 14 metres que finalitza a una cambra quasi quadrada d'uns 2.50 metres de costat, en la que s'ha d'observar la gran llosa de coberta, d'un pes estimat de 17 tones. La cambra i el corredor són fets de barreja de lloses i pedra seca, com ja hem vist en diferents megàlits de la zona.

El dolmen consta d'un total de 23 lloses gravades espectacularment. Segons el que he trobat en un estudi, el cairn va ser cobert amb gran quantitat de sorra vora el 3000 a.C., tancant l'entrada al sepulcre i ajudant a la conservació de les lloses i els seus gravats. No poso cap fotografia dels gravats, ja que està prohibit fer fotos, però insereixo un escanejat d'un tros del fulletó en espanyol que ens van donar a la visita guiada. Igualment, recomano cercar vídeos de Gavrinis al Youtube, n'hi ha de molt macos.

Les primeres excavacions documentades són de l'any 1835; tot i això, les primeres feines de restauració són les fetes pel geòleg Zacharie Le Rouzic, al voltant del 1930.

Tornem al vaixell i passem per davant, amb parada inclosa, dels cromlechs d'Er Lannic. Són dos cromlechs, dels que en veurem un i gràcies... l'altre és just sota nostre... dins el mar. El visible és el d'Er Lannic I. 

Realment és com un doble cromlech, un més al nord i l'altre tocant el primer, més al sud. El que podem veure és el de més al nord, l'altre un xic més gran, es troba en el moment de la fotografia, just a sota el vaixell en el que ens trobem. Aquest que veiem consta de 49 menhirs més o menys dempeus, dels que 33 queden remullats en plena mar. L'altre disposa d'uns 70 rocs, segons es documenta en un estudi del 1926.

A la petita illa, s'hi han trobat milers de fragments ceràmics, així com restes de fogars i diferents restes d'atuells típics de l'era Neolítica, fet que dóna suport a l'hora de datar l'estructura megàlitica. Totes aquestes restes es troben al "Musée de préhistoire de Carnac").

Tornem al port de Larmor-Baden, prenem el cotxe i ens dirigim a visitar el fantàstic complex megalític de Locmariaquer. Tornem a passar pel típic recinte de llibres de megalitisme i diversos, paguem, i admirem l'immens i peculiar cairn d'Er Grah o Er Vinglé.

Té una llargada de 140 metres, encara que no és la seva llargada original, es creu que el cairn va patir una ampliació en època prehistòrica.
La curiosa tomba individual... és això, com a poc curiosa, ja que no té entrada, és una cambra al vell mig del cairn i ja està, com si fos un sepulcre de fossa. Però això no és l'únic que s'ha trobat al megàlit... el cairn és creat a partir de petits cairns, entre els que s'hi ha trobat, en dos d'ells, els esquelets de dos bous. Aquests petits sepulcres datarien de vora el 4500 a.C. Posteriorment, cap al 4200 a.C., es creu que es va construir la petita cambra funerària, i, ja al 4000 a.C. es van fer les ampliacions al nord i al sud, donant-li aquesta impressionant llargada.

L'antic megàlit fou excavat l'any 1908, per Zacharie Le Rouzic, però no fou restaurat fins l'any 1992. Òbviament, falten pedres... per això també és conegut com a Er Vinglé, que en bretó vol dir, la pedrera... sense comentaris!

Seguim la passejada pel recinte, tot visitant el dolmen veí, el conegut com la Table des Marchand, construït vers el 3900 a.C. Ha estat objecte de diverses restauracions, sobretot per intentar mantenir la gran bellesa de les lloses del seu interior. Jo vaig flipar!


El dolmen que amaga aquest maco cairn consta d'un corredor de 7 metres per 1.30 metres d'alçada i acaba en una cambra funerària arrodonida d'uns 3 metres de diàmetre. De la cambra, cal remarcar la increïble llosa de coberta, d'unes dimensions de 6.50 metres de llarg, per 4 metres d'amplada, amb un pes estimat de 40 tones.

Pel que fa als gravats, aquí sí que vam poder fer fotos... sense flaix clar, però, tenen l'interior del sepulcre un xic il·luminat i amb la claror que entrava pel corredor, era el necessari com per poder fer alguna fotografia. Només entrar i encara amb la llum del dia ens trobem aquesta fantàstica inscultura.


Seguim caminant pel passadís d'entrada, jo, cada cop anava més ràpid, tenia ganes d'admirar la famosa cambra funerària, amb la mencionada molt freqüentment llosa de coberta, però amb el primer que vaig topar i realment al·lucinar, va ser la llosa de capçalera de la cambra, que per cert és la culpable de que el dolmen sigui d'aquestes dimensions tant exagerades (2.50 metres d'alçada), ja que és una estela anterior a la datació del sepulcre...


...després vaig mirar les companyes laterals (i vaig seguir flipant), i per acabar l'immens roc que té com a coberta, que és destacable no només per les seves grans dimensions, cal observar també els tres gravats que té: Un d'una destral, amb el seu mànec; un altre d'un bàcul (crossa); i una part d'un bòvid. Com a curiositat, esmentar que aquesta llosa de coberta, es creu, perquè els gravats enganxarien, que és una de tres parts d'un menhir de 14 metres. Aquest menhir va ser trencat i reutilitzat a les cobertes de la Table de Marchand, Gavrinis (que es troba a l'actual illa a 4 quilòmetres), i l'altre es creu que podria ser la llosa de coberta del túmul d'Er Grah.


Esmentar també del megàlit que ha estat un dels llocs més concorreguts tant prehistòricament com històricament, ja que s'utilitzà com a tomba fins a principis de l'edat del Bronze, uns 2000 a.C., i inclús va ser habitat cap al 1850... de fet, he vist fins i tot algun quadre, això sí, amb un aspecte bastant més desastrós.

Fou restaurat el 1883, 1905, 1921, 1937 i l'última l'any 1993, quan es va reconstruir tot el cairn, a part de l'excavació arqueològica. Aquesta quantitat de restauracions és deguda al gran interès en conservar els magnífics gravats de que disposa.

Un cop visitat el gran dolmen de la Table des Marchand, seguim visitant grans megàlits, toca el torn del Grand Menhir Brisé, també conegut com Men-er-Grah o Men-er-Groach, que es troba a pocs metres al costat del sepulcre... tranquils... el veureu!


Bufff, aquest, ni l'Obèlix. Jo sóc a l'esquerra... de vegades sortim a les fotos, per a que quedin manifestes les dimensions.

Tal i com diu el fulletó informatiu que ens van donar allà: És el menhir més gran de la prehistòria occidental. Té un pes de 280 tones i 20.60 metres de llargada, encara que he trobat estudis que asseguren un pes de 350 tones i pocs metres més de longitud.

El més curiós de tot això (se li pot dir al·lucinant) és que el tipus de granit del que està fet el gran monòlit Brisé no és fet de pedra de la zona i fou treballat i aixecat vers el 4500 a.C. juntament amb l'estela de dins la Table des Marchand i un petit alineament de 18 menhirs entre els dos megàlits, del qual es "conserven" unes circumferències de pedra en el seu lloc d'aixecament. El Grand Menhir Brisé seria el primer d'aquest alineament.

Tots el menhirs, es creu que van enderrocats i destrossats vora el 4300 - 4200 a.C. (el roc Brisé inclòs, del que s'estima que quan era en peu, amidava 18.5 metres des del sòl).

Com a últim detall, esmentar que en el segon tros de menhir... el de la meva dreta a la foto, s'hi documenta un gravat d'una destral polida amb mànec; no sé si es veu, no vaig gosar entrar al recinte... però veient l'estat de la gespa, la gent s'hi deu endinsar.

Sortim del recinte, però ens quedarem tot el dia voltant per Locmariaquer o Lokmaria-Kaer, anem a visitar el dolmen de Mané Er Hroëk o Mané-er-Hroueg, també conegut com Ruyk.

Val a dir que el lloc on es troba té el seu encant, jo m'anava apropant al "site"... i cada cop tenia millor pinta, però just arribar, vam trobar-nos el camí tancat per una tanca de les típiques d'obres urbanes, entre dos petits monticles de sorra i un cartell informatiu de pas prohibit per obres. Vorejant el tancat, ens trobem amb això...


...l'estaven restaurant, jo, ja m'hi anava a endinsar... però la veu de la Cris m'ho va fer repensar. Realment amb tota la coherència del món.

Cercant informació per internet sobre el sepulcre he trobat que això que vam veure és només la seva entrada, però en realitat té un túmul de 100 metres de llarg per 60 metres d'ample i una alçada conservada de 8 metres, i que disposava d'una bona quantitat de menhirs al voltant, avui en dia són tots caiguts o a jardins privats de cases... jo, de tot això ni idea... sí que és veritat que l'entrada actual fa un angle de 90 graus cap a la dreta, fent que el monticle de terra que teníem davant ens tapés tota la vista cap aquell costat.

He trobat unes dimensions, les quals no puc contrastar, però bé... és el que hi ha. Segons aquest estudi, el fals corredor (no hi ha corredor original) faria 10 metres de llarg i s'endinsa 5 metres sota el nivell del sòl, on trobaríem una cambra de 5 metres de llarg per 3 metres d'ample, amb diversos gravats.

Sabem del dolmen que va ser excavat, no gaire acuradament, l'any 1863 per la "société polymathique du Morbihan", en el seu interior van localitzar una estela gravada i diverses restes d'època neolítica, tals i com... ara flipo jo... 106 destrals, 100 penjolls de jadeïta i 4 de diorita, el més gran de tots aquests amidava 46 centímetres de llarg. També es van extreure 49 perles i 9 penjolls més de maragda verda. Totes aquestes troballes estan dipositades al museu de Vannes.

Tornem cap el cotxe, un xic empipats... i ara que he vist el què hi havia allà dalt, encara més... però bé, anem a veure el dolmen i menhir de Pierres Plates. Comencem per aquest últim.


Per estrany que pugui sembla, no he trobat fins ara informació del menhir, tots els estudis que he vist acaben parlant del bonic dolmen que hi ha tot just al seu costat.


El dolmen de Pierres Plates. La veritat és que d'aquest dolmen hi ha bastant a dir... el fet de que estigui a la mateixa platja, la seva gran llargada, i que es conservin un seguit de pedres gravades en el seu interior (13), el fan bastant atípic.

Insereixo un tastet de les lloses gravades.

Aquesta següent es veu perfectament, gràcies a la llum que entra de l'exterior.


El sepulcre es troba prou ben restaurat, tot i que segons documentació, ja es va restaurar l'any 1892 amb no gaire bon criteri. Pertany a la família de sepulcres en L o en angle... d'uns 45º a l'esquerra per cert, com es pot veure a la fotografia.

El que podríem denominar com la primera part del dolmen consta d'un corredor de 6 metres de llarg, per 1.2 metres d'ample i 1.10 metres d'alçada. Aquí hi ha una cambra a l'esquerra i l'angle d'on surt de nou un corredor de 16 metres de llargada, on al seu final trobarem una cambra quadrada de 2 metres de costat.


Tot seguit, anem a visitar el menhir d'Er Letionec o Kerpenhir, de nou, i com ja hem dit abans, al mateix Lokmaria Kaer (bretó).

Aquest majestuós megàlit fa 3.40 metres d'alçada i és l'últim menhir d'un cromlech. Dels menhirs, la veritat és que hi ha poc a dir.

Passem a visitar el sepulcre de Mané Réthual, que com es veu a la fotografia, no és petit que diguem. Per cert, també és conegut com a Mané Rethuel, Ruthuel o Bé-er-Groah.

Aquest sepulcre consta d'un corredor de 9.50 metres i una alçada conservada de 1.20 metres, llavors arribem al que seria la sala sepulcral, que té una disposició força curiosa... consta d'una avantsala d'uns 3 metres, per 3.40 metres d'ample, i després vindria la cambra funerària pròpiament dita, amb una llargada de 3.70 metres i una amplada com l'anterior, de 3.40 metres; per aquesta raó, es creu que el sepulcre va ser utilitzat en dues èpoques diferents. La cambra més exterior té una certa forma circular. A destacar, la immensa llosa de coberta, d'un pes aproximat d'unes 50 tones. Esmentar que algunes de les lloses estan gravades i que els entesos diuen que es podria tractar d'un altre menhir trencat.


La foto no és gaire bona... es fa el que es pot amb els mitjans de què disposem... a més, no som fotògrafs! Sembla que hi hagués una figura humanoide o quelcom així.

El megàlit ha estat excavat quatre vegades: el 1860, 1865, 1923 i finalment al 1936. A l'excavació, s'hi van trobar diferents restes, entre elles diversos esclats de sílex i una destral de diorita.

Visitem l'últim per avui, tot dirigint-nos al dolmen de Mané Lud, que és més espectacular del que sembla a la fotografia. L'entrada al megàlit és totalment artificial... suposo que se la van carregar en construir la casa que es veu a la fotografia (és una capella).

El sepulcre consta d'un túmul de 80 - 100 metres de llarg per 50 metres d'ample i 6 metres d'alçada conservada, en el que es documenten diversos "cofres". Al dolmen pròpiament dit, s'accedeix per una escala, òbviament molt posterior, que dóna accés a un corredor de 10 metres de llarg que acaba en una cambra de 4 metres de llarg, per 3 metres d'ample, i una bona alçada... em penso que hi cabia de peu. El terra de la cambra és enllosat per un gran roc amb una destral gravada, jo no m'hi vaig fixar, però és el que està escrit en el seu estudi. Destacar també les diverses lloses gravades que té i la gran llosa cobertora amb unes dimensions de 8.50 metres de llarg, que cobreix totalment la cambra sepulcral. Aquesta llosa és visible des de l'exterior... és realment impressionant!

De nou, tornem a inserir el tastet de gravats.


Per avui ja n'hi ha prou, anem a descansar, que demà seguirem veient aquests fantàstics monuments d'època neolítica.


Coordenades:
Gavrinis: UTM(ETRS89): 30T, 507650, 5268717
Cromlehs d'Er Lannic: UTM(ETRS89): 30T, 507751, 5268259
Er Grah: UTM(ETRS89): 30T, 503700, 5268770
Table des Marchands: UTM(ETRS89): 30T, 503791, 5268683
Le Grand Menhir Brisé: UTM(ETRS89): 30T, 503749, 5268648
Mané Er Hroek: UTM(ETRS89): 30T, 504627, 5267705
Menhir de Pierres Plates: UTM(ETRS89): 30T, 503706, 5267027
Pierres Plates: UTM(ETRS89): 30T, 503706, 5267027
Menhir d'Er Letionec: UTM(ETRS89): 30T, 505356, 5267166
Mané Réthual: UTM(ETRS89): 30T, 503935, 5268409
Mané Lud: UTM(ETRS89): 30T, 503671, 5268937

dijous, 30 de juliol del 2015

Megàlits al districte de Lorient II

Seguim amb la visita a Carnac i voltants (es pot consultar la primera part del dia a Megàlits al districte de Lorient I). Ja dins el terme de La Trinité sur Mer, ens acostem al nucli de Kermarquer. Des de l'alineament de Le Petit Ménec, tornem a la D-186 i anem cap el sud durant 1.10 quilòmetres aproximadament, on veiem el cartell informatiu del nucli de Kermarquer a la nostra dreta. Just després, agafem la primera a la dreta i aparquem, ja que el megàlit ens queda al monticle que hi ha just a la nostra dreta. Un cartell de fusta ens indica el corriol que hem de prendre i que ens duu al dolmen en 100 metres.


Tot i que la foto no li fa gaire justícia, es tracta d'un magnífic dolmen de corredor amb entrada lateral i dues cambres. La principal és quadrada de 2.50 metres de costat i la lateral té tendència octogonal amb 1.50 metres de costat. Durant les seves excavacions, dutes a terme el 1866, 1867 i 1887, es van recuperar moltes restes corresponents al Neolític mitjà i al Calcolític, entre les que hi destaquen restes de vasos ceràmics, penjolls, sagetes i dues denes d'or. Va ser restaurat per Le Rouzic entre 1905 i 1927.

A continuació, ens desplacem a la maca necròpoli de Kervilor, més coneguda com a Mane Bras. Per arribar-hi, agafem el cotxe de nou i tornem a la cruïlla amb la D-186, però, en lloc de seguir aquesta, la travessem en direcció al nucli de Kervilor. Quan s'acaba el carrer, girem a l'esquerra i deixem al cotxe al poc, ja que en uns 100 metres trobem, a la nostra esquerra, les marques per anar als dòlmens de Mane Bras. S'ha de caminar uns 500 metres entre bosc, però no té pèrdua.


El primer dolmen que trobem, tot i que no és espectacular, té la seva gràcia. És el sepulcre A de la necròpoli i està mig camuflat per la vegetació. Només conserva les parets laterals i es tracta d'un sepulcre de corredor amb una cambra lateral al final del corredor. Durant les excavacions de 1866, 1868 i 1898, es van trobar vasos ceràmics del Neolític mitjà.


Just al costat i al mig del túmul, trobem el dolmen B de Mané Bras. Aquest conserva la cambra completament tapada i també és un dolmen de corredor amb una cambra final. Com a troballes, hi destaquen dues destrals de dolorita, una pala i uns bols.


Per últim, el dolmen C, situat més a la dreta, és també de corredor. A les diferents excavacions, es va trobar material divers, com bols amb potes, vasos ceràmics sencers, sis puntes de fletxa i setze denes de collaret.

Els tres sepulcres van ser restaurats el 1927, moment en què es va trobar més ceràmica i, fins i tot, una petita placa d'or. Aquesta necròpoli té especial interès ja que és dels pocs exemples d'un únic túmul amb diverses tombes al sud de Bretanya.

Tornem enrere i ens dirigim a un megàlit "urbanita", d'aquells senyalitzats i amb asfalt fins al seu costat. Es tracta de la galeria coberta de Mané-Roullarde o d'Er-Roh. Per arribar-hi, agafem el carrer cap al sud (cap al nucli de La Trinité sur Mer) i passem de llarg la cruïlla d'abans. A la següent, anem a la dreta i agafem el primer carrer a l'esquerra. Ens uns 260 metres, trobem a la nostra dreta el carreró que porta al dolmen. Està senyalitzat, però d'aquella manera que si no et fiques dins del carreró no veus el senyal...


Aquesta impressionant galeria mesura 19 metres de longitud (d'aquí la dificultat de fer-li una bona foto) per 1.20 d'amplada i conserva 4 lloses de coberta repartides sobre el sepulcre. Tot i ser força popular, no hem trobat més informació al respecte. Al cartell informatiu que es troba al costat de la sepultura, s'intueix que diu que s'hi van trobar peces de sílex i ceràmica durant les seves excavacions.

Ens dirigim ara a un menhir d'aquells que ens hem de mirar des de lluny, ja que es troba enmig d'un camp de blat de moro d'una propietat privada. Tornem a la D-186 i ens dirigim cap el nord, passant de llarg el desviament cap a l'alineament de Le Petit Ménec. Agafem la següent pista cap a la dreta, que entre molts altres llocs, va a Kerlagad. Ens desviem a la primera pista a la dreta i passarem de llarg el menhir, ja que no està indicat i no es veu gaire bé. Quan arribem a una corba a la dreta, podem deixar el cotxe allà i el divisarem darrere nostre enmig del prat conreat.


El menhir de Kerlagad, en honor al mas on es troba, té una alçada de 4.30 metres, per una amplada de 2 metres i un gruix de 1.40 metres.

Amb la impotència de no poder acostar-nos, retornem a la D-186 per a dirigir-nos a un curiós conjunt: el de Le Moustoir. Després de 1.2 quilòmetres de carretera, girem a l'esquerra cap a Le Moustoir i Carnac i, en 850 metres a peu de carretera, trobem el túmul de Le Moustoir i els seus menhirs.


El túmul mesura uns 89 metres de longitud, per 40 d'amplada i té una alçada de 8 metres. Ha estat excavat en diferents èpoques deixant a la vista una galeria coberta a la seva part oest, un nucli central amb un petit cròmlec, no accessible, i dues cistes a la part est, accessibles des de sobre del túmul, però no obertes al públic. Per tant, ens conformem amb entrar dins de la galeria que es pot visitar, on hi ha un cambra rectangular de 4 per 2 metres amb alguns gravats a les seves parets. Tant l'interior de la cambra com la seva entrada són força difícils de fotografiar donada la poca llum que entra al conjunt, però aquí teniu una imatge de part dels seus gravats, ja que valen molt la pena.


Vorejant el túmul cap a l'oest, trobem un dels menhirs de Le Moustoir, el número I per a nosaltres, però hem trobat referències d'ell com el menhir B.


Té una alçada de 3.30 metres, una amplada d'1 metre i un gruix de 80 centímetres. Va ser reaixecat per Le Rouzic l'any 1919.

Pugem ara al túmul, que està coronat per un menhir, com ja hem vist al túmul de Kercado.


El menhir II, indicat com a C a alguna bibliografia, mesura 2.10 metres d'alçada. Molt a prop d'aquest menhir es troba la trapa que duu a les dues cistes que conté el túmul.

La pregunta evident veient la bibliografia és... i el menhir A? Doncs existeix encara a dia d'avui, però es troba a 200 metres al nord-oest del túmul i no sabíem de la seva existència quan vam fer la visita... 

Com encara queda dia i claror per davant, ens decidim a visitar més megàlits i ens dirigim ara al nucli de Keriaval. Continuem per la pista que hem seguit per a arribar a Le Moustoir fins que aquesta mor a la D-119, on girem a la dreta. Aquesta carretera s'acaba a una rotonda, on prenem la tercera sortida en direcció a Carnac per la D-768. Seguirem aquesta recta durant 2700 metres i agafem el trencall de l'esquerra cap a una bolera i Keriaval. Just després de passar la bolera, trobem a la nostra esquerra un camí senyalitzat que duu al sepulcre en 300 metres.


El dolmen de Keriaval és senzillament impressionant, tot i que no ha arribat sencer fins als nostres dies. Es tracta d'un dolmen transept amb dues cambres a cada banda del corredor i una cambra final. Mesura 9 metres de longitud per 6.60 d'amplada i es pot endevinar un túmul de 30 per 22 metres. La cambra més gran, la del costat nord-est, mesura 2.40 per 2.20 metres de costat. No hem trobat informació sobre les dimensions ni pesos dels rocs que fan de coberta, però són espectaculars!

Va ser excavat durant l'any 1866, donant lloc a troballes interessants, com ceràmica del tipus Kerugou, dues denes de collaret, dues peces de fus per a teixir i un ganivet de sílex.

Amb ganes de veure més, però sense bateria a la càmera de fotos, ens acostem al conjunt proper de Mané Kerioned, que també ens apassionarà. Desfem el camí fins la D-768 i la travessem. Just després, a la nostra esquerra, trobarem l'aparcament d'aquest conjunt, al que arribem després d'un curt passeig entre arbres.

La necròpoli consta de tres dòlmens, amb orientacions diferents, com col·locats a tres dels costats d'un rectangle. Les tombes estaven cobertes per un túmul que va ser destruït completament a l'excavació realitzada el 1866 i les sepultures van ser restaurades el 1900 i el 1921. Resten dempeus quatre petites pedres que delimitaven el túmul. El conjunt es pot datar cap el 3500 a. C.

La primera de les tombes que vam visitar va ser la C, que actualment disposa d'unes escales per accedir-hi, ja que es troba soterrada i al marge de la carretera.


Baixant els graons, accedim lateralment a una galeria de 11 metres de longitud amb nombrosos gravats a les seves parets. Destaquen els tipus de motius, ja que no són els habituals a Bretanya. Si bé és veritat que hi ha destrals i arcs, molts dels gravats són rectangles connectats entre ells, jous i alguna mena de serp.


Tot i ser una foto amb el mòbil, ha quedat prou bé, oi? De tota manera, millor dur una llanterna!

A la seva excavació, es van recuperar només dos fragments d'os. 

Al centre del conjunt, es troba Mané Kerioned B, semi-enterrat al terreny, no completament cobert i col·locat perpendicularment als seus dos veïns.


És, amb diferència, el més petit dels tres. Durant l'excavació, va aparèixer ceràmica i un ganivet de sílex.

Per últim, el dolmen A és el que més destaca segons els experts per les seves dimensions i perquè és fàcilment visible, tot i que, per nosaltres, el C, per la longitud i els gravats, és el més interessant.


Aquesta galeria coberta d'alçada creixent des de l'entrada fins la cambra mesura 9 metres de longitud.

Com a troballes, podem indicar una destral polida de pedra, bocins de sílex, ceràmica i dues peces de fus per a teixir.

Tot i que encara queda claror, ens retirem per avui, que amb un total de 33 jaciments podem marxar molt contents i hem de digerir-los. Si et passes de veure coses, després és difícil recordar-les totes. 


Coordenades:

Dolmen de Kermarquer: UTM(ETRS89): 30T, 496957, 5271588
Dolmen de Mané Bras o Kervilor A: UTM(ETRS89): 30T, 497191, 5271745
Dolmen de Mané Bras o Kervilor B: UTM(ETRS89): 30T, 497193, 5271749
Dolmen de Mané Bras o Kervilor C: UTM(ETRS89): 30T, 497196, 5271753
Dolmen de Mané Roulard: UTM(ETRS89): 30T, 497583, 5270845
Menhir de Kerlagad: UTM(ETRS89): 30T, 496948, 5273878
Túmul de Moustoir Er Mané: UTM(ETRS89): 30T, 495430, 5273168
Menhir de Moustoir Er Mané I: UTM(ETRS89): 30T, 495398, 5273163
Menhir de Moustoir Er Mané II: UTM(ETRS89): 30T, 495470, 5273218
Dolmen de Keriaval: UTM(ETRS89): 30T, 493735, 5273556
Dolmen de Mané Kérioned C: UTM(ETRS89): 30T, 493523, 5273529
Dolmen de Mané Kérioned B: UTM(ETRS89): 30T, 493518, 5273536
Dolmen de Mané Kérioned A: UTM(ETRS89): 30T, 493514, 5273531

Megàlits al districte de Lorient I

Heu tingut alguna vegada la sensació de voler jugar més i més al bingo o a les escura-butxaques? Doncs els caça-megàlits segur que la teniu a Carnac. Hom té el concepte de que a Carnac hi ha uns magnífics alineaments, i és cert, però no només hi ha alineaments... nosaltres vam visitar 33 monuments i encara ens en vam deixar moltíssims.

Bé, anem per feina! Des de Vannes, on ens allotjàvem, ens dirigim directament al centre d'interpretació dels alineaments de Carnac. Per arribar-hi, ja travesses un dels alineaments, ja que la carretera el talla sense pietat! Un cop allà, fem temps per a que obrin el centre visitant el cromlech de Le Ménec, situat al principi del conjunt, i gaudint de l'espectacular alineament del mateix nom. Espectacular és poc!!


Les 71 pedres que resten del cromlech de Le Ménec es troben mig camuflades entre les cases del barri del mateix nom, formant un oval de 91 per 71 metres. El seu eix menor està orientat de manera que assenyala la posta de sol al solstici d'hivern i la sortida al d'estiu. El més gran de tots els menhirs, anomenat Gegant de Le Ménec i de 3.50 metres, es creu que és anterior a la construcció de l'alineament.

Arribada l'hora d'obertura del centre d'interpretació, ens hi acostem a preguntar pels horaris, però les visites en espanyol (no en tenen en Català) només es fan un dia a la setmana i en anglès era bastant més tard. Així que agafem un plànol i un fulletó informatiu i fem la visita per lliure, tot i que d'aquesta manera no es permet entrar als recintes dels diferents alineaments durant l'estiu per tal de preservar el paisatge, quina pena!! Per a poder seguir millor la ruta que vam fer, a continuació incloc el plànol dels recintes... brutal, eh!


Comencem per l'alineament de Le Ménec, contigu al cromlech del mateix nom, des d'on es veu una vista espectacular del conjunt. Al llarg de poc menys d'1 quilòmetre, trobem 1050 menhirs de diferents mides, organitzats en 11 fileres.


Seguint cap a l'est, just després de la cruel carretera que talla els alineaments, trobem el petit conjunt de Toul-Chignan. És el més desconegut dels recintes i pot ben ser, com esmenten algunes fonts, una prolongació de Le Ménec. Pel que fa als seus "habitants", no he trobat quants menhirs el formen, però el que sí us puc dir és que comparteixen hàbitat amb els moutons, les típiques ovelles bretones, que pasturen entre els menhirs i mantenen la gespa en la seva justa alçada. Si us hi fixeu, veure alguna a la foto.


Continuant per la D196, arribem a uns enigmàtics rocs formant un altre cromlech. No puc assegurar-vos el nom perquè he trobat que es pot dir de Toul-Chignan o Ménec est... Es digui com es digui, és un cercle de 24 menhirs del que només es conserva la part oest.

Just després, a banda i banda de la carretera, veiem quatre blocs ben voluminosos que formen el quadrilàter de Kermario.


Uns 450 metres després, arribem al recinte de menhirs més visitat de tots, el de Kermario. Format per tres nuclis separats per camins i cobrint una longitud de 1128 metres, es reparteixen 1029 menhirs en 10-11 fileres. Curiosament, s'organitzen per mides, els més petits, de només 50 centímetres, es troben a l'est, mentre que els més gran, de més 6 metres, es localitzen a l'oest. Aquesta diferència de mida també fa que l'amplada màxima del conjunt de rengleres variï dels 96 metres a l'oest fins els 36 a l'est. Es pot dir, doncs, que la seva distribució és semblant a un feix de llum... molt curiós!


A la cantonada sud més occidental del conjunt, hi trobem el dolmen de corredor de Kermario, datat sobre el 3500 a.C. És un sepulcre de 8.70 metres de longitud, amb una amplada variable que va de 1.40  metres a l'entrada del corredor fins a 3.50 al fons de la cambra. Al seu interior, s'hi van trobar destrals, sílex i ceràmica.


Finalitzada la visita de Kermario, on un es torna boig de tantes fotos, abandonem el camí dels alineaments i ens dirigim al nucli de Kerluir, pertanyent a la comuna de Carnac, per a visitar el dolmen i el menhir del mateix nom.

Deixem el cotxe sota el cartell indicatiu del dolmen i anem a un prat on trobem el menhir de Kerluir.

Aquest inclinat menhir mesura 3 metres d'alçada, per una amplada de 1.20 metres i un gruix aproximat d'1 metre.


Des d'allà, fem unes quantes voltes per a trobar el dolmen, ja que es troba d'esquenes al menhir entre uns matolls, en un punt que hi ha un petitíssim turó.


El dolmen de Kerluir té l'aspecte de trílit, amb una altra pedra caiguda al seu costat. Veient com són els dòlmens propers, està clar que aquest pobre ha estat ben maltractat... per això es deu amagar ara entre matolls...

Tornant a la carretera que ressegueix els alineaments, continuem fins arribar a la desviació cap al túmul de Kercado. Deixem al cotxe i, sorpresa, una caseta amb un nen que cobra entrada barren el pas al recinte. Paguem els 2 € de rigor a canvi del passi i una informació plastificada i en castellà del túmul i ens endinsem al bosquet que duu al sepulcre.


El túmul de Kercado, de 25 metres de diàmetre i 5 d'alçada, es troba coronat per un menhir de 1.55 metres que sembla que no és a la seva ubicació original... cosa de les restauracions.

 

A més, està envoltat per un cromlech del que resten 27 menhirs dempeus. El dolmen disposa d'un corredor de 6.50 metres de longitud i 1.20 metres d'amplada, mentre que l'alçada varia de 1.50 metres a l'entrada fins els 2.70 a la cambra. Aquesta cambra mesura 2.90 metres de longitud per 3.20 d'amplada i algunes de les lloses estan gravades amb motius linials i la típica destral. Aquest túmul va ser excavat i restaurat l'any 1925. De l'anàlisi de materials trobats al seu interior, es desprèn que el túmul ja existia cap el 4675 a.C. 

Retornem a dinar a Carnac i després ens acostem al proper menhir de Chemin de Pouldevé, ubicat al pati d'una casa del carrer del mateix nom.


En acabar la visita furtiva, seguint les indicacions presents al poble, anem al túmul de Saint Michel amb la il·lusió de visitar el seu interior... però fa uns anys que no és possible.


Com es pot veure a la foto, el túmul és tan impressionant que hi cap la capella de Saint Michel a sobre... Les seves dimensions són 125 metres de longitud per 60 d'amplada i  10 d'alçada... simplement, impressionant! Sota del túmul, es troba una petita cista de només 2.40 metres de llarg per 1.80 d'ample i una alçada de 95 centímetres... per a què tant de túmul? Doncs bé, envoltant aquesta tomba, hi ha 15 cambres funeràries més d'estil "arc-bouté". Ha estat excavat i estudiat per diversos arqueòlegs, que li han donat una antiguitat corresponent al Neolític Mitjà, cap el 3800 a.C.

Ara, tornem al recinte més imponent de Carnac i continuem la visita als camps de menhirs i altres elements megalítics. Seguint el plànol, el primer que visitem és l'alineament de Le Manio, compost per diverses rengleres de menhirs col·locats sobre un turó en el que temps ençà hi hagué tombes. Dalt de tot, es troba un gran menhir de 3.50 metres d'alçada. Llàstima que no es pugui accedir al recinte perquè les fotos de lluny no fan gens de justícia!


Seguim paral·lels a la carretera fins trobar una hípica, on es desviem pel sender marcat a l'esquerra en direcció al Quadrilàter i al Gegant de Manio, aturant-nos primer al quadrilàter.


Segons sembla, aquest recinte gairebé rectangular són les restes d'un túmul desaparegut. Les seves dimensions són uns 37 metres de longitud per 10 metres a la part més ampla i 7 metres a la més estreta i està format per pedres d'un metre d'alçada. A la part més ampla es poden observar el que podrien ser les restes de l'entrada d'un dolmen de corredor. Va ser restaurat a principis del segle XX.

Uns 45 metres cap el sud, trobem l'imponent Gegant de Manio.


A aquest menhir de 6.50 metres d'alçada, depèn de com s'agafi, se li distingeix clarament un enorme rostre, d'aquí el seu nom. No hem torbat informació al respecte, però per l'actitud de diverses persones que hi havia al seu voltant, deu ser una forta font d'energies, ja que un parell de senyores s'estaven allà abraçades sentint la força del menhir... sense comentaris.

Retornem en camí fins la carretera i poc després trobem el cromlech i l'alineament de Kerlescan.


El cromlech, de forma quadrangular de prop de 90 metres de costat, és el millor conservat de tot el recinte i consta de 39 pedres. Al nord d'aquest recinte, es conserva un alt menhir de 3.70 metres d'alçada que reposa on va existir un túmul que contenia diversos enterraments, avui es troben destruïts, però dels que es conserven algunes petites pedres.

A continuació i seguint la carretera, trobem l'alineament de Kerlescan, format per 13 fileres de menhirs repartides en una longitud de 140 metres.


En total, 55 menhirs es reparteixen a la superfície de l'últim dels recintes més visitats de Carnac, tot i que una mica més enllà, ja de l'altra banda de la carretera i al terme municipal de La Trinité su Mer, trobem el conjunt més maco (pel nostre gust).

Arribant al final de Kerlescan, hi ha un camí que el voreja per la part nord i que ens porta cap a la galeria coberta del mateix nom. Per arribar-hi, seguim el camí que va per la part superior de l'alineament i, cap a la meitat, ens apareix a la dreta un camí que hem de seguir uns 100 metres i després un altre, de nou a la dreta, que hem de seguir uns 50 metres més entre arbres.


El dolmen de Kerlescan, força ocult entre la vegetació, es troba en un estat una mica deplorable tot i haver estat restaurat, ja que va servir de pedrera. Tot i això, es pot intuir la seva entrada lateral a la banda esquerra de la fotografia. El túmul és de tendència rectangular, d'uns 70 metres de longitud. El petit corredor dóna pas a un passadís de 16.50 metres de longitud i només 1.60 metres d'amplada. Aquest passadís, en realitat, era una cambra doble, pel que la tipologia d'aquest megàlit és de dolmen transepte.

Va ser excavat el 1858 i restaurat parcialment amb pedra seca el 1887, 9 anys després de que gran part de les seves pedres fossin venudes com a material per a la construcció.

Desfem el camí fins a l'alineament i travessem el petit nucli de Kerlascan per a buscar la carretera  D-186, que seguim cap a l'esquerra fins veure a la dreta una pista asfaltada que duu a La Métairie i Keriolet. Després de 360 metres, trobem a la nostra dreta un corriol per dins del bosc que ens permet descobrir l'alineament de Le Petit Ménec.


Com ja he comentat, és el que ens va semblar més maco, ja que se li ajunten diversos factors: es troba dins del bosc i no a ple sol, es pot passejar entre els menhirs i està molt menys massificat, ja que queda apartat de la resta de ruta. Realment, aquí es pot gaudir d'un passeig agradable!

Avui en dia, es conserven 8 línies irregulars de menhirs amb un centenar de pedres dretes. Lamentablement, també va patir l'acció humana durant el segle XIX, ja que alguns dels petits menhirs es van utilitzar per a la construcció del far de a Belle-Île. Posteriorment, es van contabilizar 85 pedres erectes i 184 de caigudes (informació de l'any 1874), mentre que actualment només en queden prop d'un centenar en total.

Hem canviat de terme municipal i aquest dia encara vam veure un munt de coses més, així que deixem aquí la primera part per a fer-ne una segona i que no es faci tan feixuc. Podeu consulta l'entrada Megàlits al districte de Lorient II.


Coordenades:

Cromlech de Le Ménec: UTM(ETRS89): 30T, 493531, 5270942
Alineament de Le Ménec: UTM(ETRS89): 30T, 493672, 5270925
Alineament de Toul-Chignan: UTM(ETRS89): 30T, 494425, 5271264
Cromlech de Toul-Chignan: UTM(ETRS89): 30T, 494563, 5271346
Alineament de Kermario: UTM(ETRS89): 30T, 494913, 5271418
Dolmen de Kermario: UTM(ETRS89):  30T, 494965, 5271351
Cromlech de Kermario: UTM(ETRS89): 30T, 495203, 5271501
Menhir de Kerluir: UTM(ETRS89): 30T, 495027, 5270783
Dolmen de Kerluir: UTM(ETRS89): 30T, 495107, 5270798
Túmul de Kercado: UTM(ETRS89): 30T, 495922, 5271372
Menhir de Kercado: UTM(ETRS89): 30T, 495938, 5271366
Menhir de Chemin de Pouldevé: UTM(ETRS89): 30T, 493870, 5270128
Túmul de Saint Michel: UTM(ETRS89): 30T, 494479, 5270511
Alineament de Le Manio: UTM(ETRS89): 30T, 495762, 5271922
Quadrilatère du Manio: UTM(ETRS89): 30T, 495763, 5272287
Gegant de Manio: UTM(ETRS89): 30T, 495789, 5272246
Cromlech de Kerlescan: UTM(ETRS89): 30T, 496229, 5272266
Alineament de Kerlescan: UTM(ETRS89): 30T, 496270, 5272270
Dolmen de Kerlescan: UTM(ETRS89): 30T, 496410, 5272525
Alineament de Le Petit Ménec: UTM(ETRS89): 30T, 496975, 5272389