TRANSLATOR

dissabte, 22 d’agost de 2020

Megàlits a Palau-Sator i Madremanya

Nova ruta megalítica a Catalunya. Aquest cop, anem cap a Girona, a les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Comencem tot anant a visitar els megàlits de Bevià, però, per vegada enèsima, ens vam trobar caçadors al lloc, pel que vam decidir anar un xic més amunt, al Baix Empordà, on també teníem identificades diverses coses que volíem veure.

Així doncs, anem al terme municipal de Palau-Sator, al Baix Empordà, i visitem el menhir "fals" del Garrigar, que no és més que un bloc erràtic que per "A" o per "B" es troba en aquesta posició. A la fotografia, pot semblar un veritable monòlit prehistòric, però vist in situ, ja dic que no ho és pas.

De fet, els arqueòlegs catalans que hi ha a la zona, que en són bastants, ni l'esmenten als seus estudis, i si trobes d'ell alguna referència, és per a dir que és fals.

El primer megàlit confirmat que visitem és el "proper" dolmen del Garrigar, també al terme municipal de Palau-Sator. Un megàlit prou destrossat, però que clarament és un sepulcre megalític... més clar encara vist in situ. Posem el proper entre cometes, perquè per apropar-nos amb el cotxe vam haver de fer una volta que no vegis... que tampoc vam guanyar tant, però bé ja ens va agradar la idea, ens deixava a tocar, de tornada, de la bonica pedrera pre-romana dels Clots de Sant Julià i el possible dolmen de Mas Puigsec.

El dolmen es troba als boscos que hi ha entre Peratallada i Torrent, pel que el millor és tot anant per la C-66, aturar el cotxe a l'inici d'una pista que surt a mà dreta tot venint, com veníem nosaltres, de Torrent, a més o menys 1.4 quilòmetres de la rotonda en la que agafes aquesta carretera.

A partir d'aquí, enfilem a peu, per un camí apte per a 4x4. La veritat, és complicat d'explicar com arribar, ja que hi ha molts camins, sobretot a la part final... el millor és inserir les coordenades que portem al Maps, o bé anar amb un GPS.

Aquest megàlit va ser descobert a inicis del 2017, segons documenta Xavier Niell Ciurana al seu llibre "Dòlmens, coves i menhirs". Segons en Xevi, es tracta d'una possible galeria coberta, amb un túmul de 7 o 8 metres de diàmetre, a dia d'avui molt degradat, però del que en podria restar una llosa del cròmlec peristàltic. Tot i això, al voltant del més que possible megàlit, s'hi pot veure gran quantitat de rocs i lloses que, de ben segur, haurien format part del sepulcre.

L'estructura visible amida 1.75 metres de llargada per 1.10 d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. No podem dir res més perquè encara no ha estat excavat.

Tornem al cotxe i anem a visitar el possible dolmen i la pedrera dels Clots de Sant Julià, que, per cert, a ella, hi ha moltes coses, haurem de tornar.

Des del cotxe, seguim en la mateixa direcció que portàvem 2.3 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per un desviament asfaltat que va a l'hotel Mas Rabiol. Just passar el complex, on s'acaba la carretera per on anem, girem a l'esquerra. Uns 350 metres més tard, a una corba a l'esquerra, ens desviem pel camí que surt al seu vèrtex i el seguim passant de llarg la pedrera. Uns 170 metres més enllà, veiem un camp de conreu al davant i una casa d'aquestes xules a la seva dreta: Allà aturem el cotxe.

Ja a peu, enfilem per un camí que voreja la casa passant per davant de la seva porta. A uns 50-70 metres, emprenem un ample corriol que surt a la dreta, i que ens porta en direcció cap on hem aparcat. Aquest ens deixa a una cinquantena de metres al costat del possible sepulcre, que roman a la dreta del camí.

No sóc arqueòleg, però, per l'estil arquitectònic, per a mi, això no és prehistòric, jo el dataria a l'era medieval o així, on excavaven a la roca per a fer, per exemple, les tombes antropomorfes, però també n'he vist de tipus cista individual.

Un cop dita la nostra opinió sense ser arqueòlegs, resumim el que hem trobat d'ella. Fou descoberta l'any 1943 per part de Lluís Pericot i Miquel Oliva Prat. D'aquesta troballa no hem trobat informes d'excavació. De fet, l'únic que podem dir d'ella és que per la majoria dels autors que l'han estudiat diuen que ens trobem davant d'una tomba alt medieval, tot i que algun també diu que podria ser una cista prehistòrica reaprofitada.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la pedrera, tot tornant enrere pel mateix camí. Aturem el cotxe en veure el cartell informatiu, i a peu ens endinsem per la clariana... com volíem anar a visitar més megàlits no ens vam quedar gaire estona, però és un lloc com per estar-hi mig matí, té moltes coses dignes de veure... ja hi tornarem!!! I molt segurament, li dedicarem una entrada a banda, que potser s'ampliarà en el seu moment per les Pedreres de la Muntanya d'en Torró, a Forallac, ja que en Xevi, per exemple, les considera una extensió d'Els Clots de Sant Julià.

Inserim aquesta fotografia a mode de tastet. A ella, es poden veure dos grans blocs de pedra, a la banda inferior dreta de la imatge, preparats per a utilitzar en quelcom necessari.

D'aquesta pedrera, no en podem dir gaire, tan sols que la documenten temporalment a l'era pre-romana, sense donar una datació exacta. L'únic assegurat és que és prehistòrica. Ja podrien fer-hi una excavació, almenys per a datar-la!

Nosaltres, amb la quantitat de restes megalítiques que hi ha a les rodalies i el fet que dins del complex hi ha una cova artificial, que fou datada per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, cap el 2700-2200 a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític, creiem que aquesta pedrera pot haver estat en ús des de bastant abans del que es creu oficialment. Ara, també hi ha moltes restes medievals properes.

I tal com nosaltres, també ho creuen diversos autors, que li atorguen un primer ús per a la producció d'objectes lítics i un segon, a partir del segle IV a.n.e., per a la construcció. Segons ells, s'hauria extret de la pedrera, no menys de 35000 metres cúbics.

Tornem al cotxe, i anem cap al Gironès, a la zona de Madremanya, on a la fi, al quart intent, podem visitar el sepulcre de Bevià... una clara cista, prou ampla per cert.

Per arribar, tornem a la C-66 creuant La Bisbal d'Empordà i la seguim fins a Corçà. Al poc d'entrar al poble, girem a l'esquerra per la GIV-6701 i avancem durant 7.7 quilòmetres, fins a trobar el desviament a l'esquerra a Bevià. Seguim el camí uns metres, tot passant una seca riera, i deixant el cotxe just després a la dreta del camí principal.

Ja a peu, ens endinsem per un caminoi amb bastant vegetació que surt al costat de la riera. El seguim tot rectes fins a trobar-nos amb un camp de conreu, que voregem vers la nostra dreta, tot entrant als pocs metres a un altre camp, aquest de planter d'arbres o quelcom així,. Creuem el camp en diagonal arribant just a la seva cantonada superior dreta. D'ella, surt un camí de tractor que dona accés a la plana superior, i just entrar a aquesta plana, veurem a la nostra esquerra un corriol prou amagat per la vegetació que ens durà a la Cista de Bevià.

Tal i com el dolmen de Garrigar , la cista de Bevià fou descoberta a inicis de l'any 2017. Segons en Xevi, es podria tractar d'una cista neolítica amb túmul, que amida interiorment 2 metres de llargada per 1.03 d'amplada i consta d'una alçada conservada de 63 centímetres.

Proper al sepulcre, es poden veure 5 tombes alt medievals, que vam buscar i no trobar, i això que segons m'han dit són allà mateix (està clar, no es pot anar amb presses).

Seguim el camí i, a uns 160 metres, trobem la línia divisòria entre els dos termes, Madremanya i Sant Martí Vell. Aquesta línia és feta amb monòlits, però de tots ells n'hi ha un, que és totalment diferent, de color, de forma, de posició...


Aquí podem veure la línia termenal, queda clar el què abans hem dit, no?


Té l'aspecte total d'un menhir. A més, antigament se solien prendre els monòlits existents com a fites de terme. Com no ha rebut cap excavació, no es pot assegurar amb totalitat la seva datació prehistòrica, inclús encara que es fes podria ser molt bé que no es trobés cap resta associada a la seva excavació. Per nosaltres, com per Tarrús, Niell i d'altres, és un possible menhir.

Acabades les visites, tornem a casa, que se'ns comença a fer tard amb els petitons.


Coordenades:

Garrigar : UTM(ETRS89): 31T, 508863, 4645550
Pedrera de Clots de Sant Julià: UTM(ETRS89): 31T, 506153, 4645853
Cista de Bevià: UTM(ETRS89): 31T, 495019, 4649972
Menhir de Bevià : UTM(ETRS89): 31T, 495074, 4650122

divendres, 7 d’agost de 2020

Possible Menhir de Merli

Avui sí, últim dia de vacances, pel que ja dormirem a Cardedeu, tot i que ja que som a terres no gaire properes a casa. Encara que sigui fent cami cap a casa, aprofitarem fins a l'últim moment per visitar coses interessants que hi ha per la zona.

Sortim de Sabiñánigo ben d'hora i emprenem la N-260, que seguim uns 80 quilòmetres en direcció Barbastro i creuant diversos pobles. D'ells, el que ens va fer gràcia retrobar va ser el de L'Aïnsa o L'Aínsa en aragonès, lloc on ja hi hem estat diverses vegades. Deixem el conegut poble a l'esquena tot seguint la N-260 fins a Campo, on just després de creuar el riu Rialbo topem amb una rotonda, a la que girem a la dreta per la primera sortida, que, en 1.3 quilòmetres, dona accés a l'HU-V-9601. En 16.2 quilòmetres, aquesta acaba fent intersecció amb l'A-1605, que seguim vers la nostra dreta i per la que avancem 6.3 quilòmetres, arribant al nucli de La Puebla de Roda. Aquí, virem de nou a la dreta per la carretera indicada cap a Merli. Aquesta té gran quantitat de desviaments, primer a la dreta i després a l'esquerra, i em sembla recordar que amb no gaire senyalització, però bé, és tot recte.

Aturem el cotxe a l'entrada del poble de Merli i, a peu, tornem enrere per la carretera que ens ha portat al petit nucli. Uns 100 metres més tard, agafem un camí senyalitzat que surt a l'esquerra i que ens durà, en uns 300 metres, a l'entrada del camp de conreu (també a l'esquerra del camí) on es troba el possible menhir.

El roc en sí és bastant impressionant per les seves dimensions, ja que fa prop de 4,5 metres de llargada visible... hem trobat informació que documenta un xic més de 6 metres, el que ens fa pensar en que deu ser la seva mida total.

El megàlit no ha estat mai excavat i, de fet, alguns autors dubten de la seva autenticitat prehistòrica. En canvi, n'hi ha d'altres que veuen un clar treball humà, sobretot per l'inici del magestuós monòlit en secció quadrangular i el seu acabament arrodonit. Aquests el consideren un dels minsos menhirs del Pirineu, i el daten d'entre algun punt desestimat de la vida neolítica, entre el 6000 i el 4000 a.n.e. Tot i això, l'Óscar Buil, al seu llibre "Megalitos del Alto Aragón", el col·loca temporalment vers finals del Neolític o inicis del Calcolític, a finals del III mil·lenni a.n.e.

Vist el "menhir", tornem al cotxe i cap a casa, ja tenim ganes d'arribar!! Ens deixem a prop l'estació megalítica de Cornudella, però tenim un munt de quilòmetres per recòrrer encara i preferim anar fent via i visitar aquest conjunt amb més temps.


Coordenades UTM(ETRS89):

Possible menhir de Merli: 31T, 445332, 4642666

dijous, 6 d’agost de 2020

Dòlmens a Villanúa

Segona ruta d'aquestes vacances a Osca (Huesca), aquesta vegada al terme municipal de Villanúa. Visitarem dos sepulcres i passarem per davant d'unes coves, que ja visitarem en una altra ocasió.

El primer en rebre la nostra visita és el dolmen de Letranz, i per arribar creuem el poble de Villanúa, tot anant cap al seu costat més nord-est, fins trobar-nos ben a prop de la cova de las Güixas, tot creuant el riu Aragó. Tot i això, no anem direcció la cova, la deixem per més tard, i seguim amb el cotxe per l'Avinguda de la Selva, primer asfaltada i després de sorra. La seguim 2.8 quilòmetres, deixant el cotxe marge de la pista, i, a peu, ens enfilem pel prat de l'esquerra, per un clar corriol que ens durà al sepulcre en 35 metres.

Es tracta d'un sepulcre megalític d'estil dolmen simple, del que no hem trobat les dimensions de la seva cambra sepulcral, tot i que es troben les tres lloses que conformen la cambra in situ. Tan sols, tenim referències de les dimensions de la de coberta, que fa 1.75 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i un gruix de 30 centímetres.

Com podem veure, no queda rastre del seu anell de contenció, ni del túmul, tot i que el més segur és que les pedres que el formaven siguin part del mur al què es troba encabida l'antiga tomba.

Fou descobert l'any 1974 per Vicente Baldellou Martínez, que l'excavà el mateix any donant a llum diverses ascles de sílex i una dena discoïdal de collaret. Amb aquestes restes recuperades, es tractaria d'un sepulcre utilitzat vers el III mil·lenni a.n.e., cap al final del Neolític o inicis del Calcolític.

Tornem al cotxe i ens disposem a visitar el dolmen de las Güixas, que, com se sospita pel seu nom, es troba ben a prop de la cova. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al començament de l'avinguda de la Selva, i, just abans de creuar el riu, emprenem a peu un corriol pedregós habilitat per la visita de la cova, que deixarem enrere i seguirem pel camí. Com a uns 500 metres del seu inici i poc després d'una bifurcació, en la que seguirem per la dreta, veurem un corriol que s'enfila als camps novament de la dreta. Seguint-lo, trobarem el dolmen amagat dins d'un petit nucli d'arbres al bell mig del prat a uns 50 metres del corriol habilitat.

Ens trobem davant d'una tomba del mateix estil i contemporània al pròxim dolmen de Letranz, com hem dit, vers el III mil·lenni a.n.e. El seu estat de conservació és prou bo, ja que conserva tota la seva estructura, més el túmul, tot i que no ens va semblar veure restes de l'anell peristàltic a simple vista.

També fou descobert per Vicente Baldellou Martínez, aquesta vegada amb Maria Teresa Andrés Rupérez, l'any 1976. Va ser excavat per ells mateixos aquell any, però l'excavació no va ser gaire fructífera, ja que no va aparèixer res de res al seu interior.

Ja de baixada, vam parar un moment davant de la profunda cova, que no vam visitar, però profunda ha de ser perquè sortia molt fred per la seva entrada. Ja la visitarem quan els nens siguin més grans.

Es tracta d'una cavitat d'origen càrstic de fa uns 25000 - 30000 anys, on l'aigua ha anat erosionant passadissos i galeries subterrànies. Es documenten infinitat de galeries, una d'elles de 16 metres d'alçada. Realment, ha de ser tota una meravella poder veure això.., grans sales creades per l'erosió, rius i salts d'aigua interns, etc. a més quan passàvem pel davant de la porta, entrava un grup a fer la visita de la cova, i vam sentir que la guia comentava, que hi viuen 9 espècies de rat-penats... allà no els molesta ningú. Igual que els seus primers habitants humans que, segons es documenta per les restes recuperades, seria a l'era neolítica, vers el 3000 a.n.e.

A més de la cova, deixem el tercer dolmen de Villanúa, el de Diez Campanas, per a una altra ocasió. Comença a fer calor i els nens prefereixen fer la seva a no seguir buscant dòlmens.


Coordenades UTM(ETRS89):

Dolmen de Letranz: 30T 703138 4729038
Dolmen de Las Güixas: 30T 702473 4728930

dimecres, 5 d’agost de 2020

Dòlmens a Biescas

Ja de tornada a Catalunya, tot venint d'Euskadi, parem a l'Alto Gállego aragonès, a la província d'Osca, on teníem allotjament per no fer tota la tornada seguida, més que res per als nens. Però ja que hi érem, aprofitem per visitar, tots quatre, com sempre, els dòlmens de Biescas.

Per arribar és molt i molt fàcil, es troben els dos junts i arribes amb el cotxe a peu de megàlit. Des de Biescas, sortim del poble direcció nord per la A-136 i, a uns 3.7 quilòmetres, ens desviem cap a la dreta, per una carretera amb un cartell indicador cap al dolmen de Santa Elena. Seguim tot rectes per la pista deixant un trencall a l'esquerra i, just abans d'arribar a la plana on es troben els dos sepulcres, n'hi ha un trencall a la dreta. Aparquem el cotxe veient els dos megàlits.

El primer en rebre la nostra inspecció va ser, per deferència de troballa, el de Santa Elena I, també conegut com La Pellera.

Aquest dolmen simple fou descobert pel Doctor Roque Herraiz Tierra l'any 1931 - 1932, sent considerat com el primer dolmen aragonès. L'any següent fou excavat per Martín Almagro, amb l'ajut del mateix Herraiz.

Segons els informes d'excavació d'Herraiz, les dimensions "originals" del megàlit serien de 1.70 de llarg per 40 centímetres de ample i 1.20 d'alt. Aquestes mides es diferencien prou amb diversos estudis fets el mateix any per altres arqueòlegs oficials, on li arriben a donar una amplada del sepulcre de 72 centímetres a la porta i 65 a la banda de capçalera (aquestes són les dades en les que més coincideixen els altres autors). Pel que fa a l'alçada i la llargada, va oscil·lant entre el 1.80 i el 1.50 metres d'alçada, i el 1.45 i el 1.95 metres de llargada.

Presentem la planta del dolmen publicada per Ramón Ezquerra Abadía l'any 1934.

A aquesta excavació, sorgiren diverses restes, com un penjoll de dent de cèrvol de 53 mil·límetres de llarg tot ell polimentat, diverses restes òssies del mateix animal, una dent de linx, un botó romboide també d'os i moltes restes òssies humanes, aquestes sense determinar. A banda, van sorgir un fragment ceràmic molt polit, una dena de collaret d'atzabeja, diverses puntes de sageta en sílex i fragments de ganivet del mateix material.

Inserim dibuix del aixovar fet per Martín Almagro Basch.

Cal dir que a dia d'avui no conserva cap resta del túmul, però sí que en tenia abans de la seva destrucció a la Guerra Civil. N'hem trobat la prova a una antiga fotografia de José Galiay Sarañana, director del Museo de Zaragoza.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com ja hem dit, el megàlit fou destruït durant la Guerra Civil i va ser reconstruït vers l'any 1975, a càrrec del Museo Provincial de Huesca.

Oscar Buil, com la majoria dels autors que l'han estudiat des que es va descobrir, el col·loca temporalment a finals del tercer mil·lenni a.n.e., vers finals del Neolític principis del Calcolític. Algun autor li atorga una reutilització fins a l'Edat del Bronze degut a la perforació en V del botó en os i per l'estil del fragment ceràmic.

Just al costat, a la part posterior de l'ermita de Santa Elena, veiem el company, el dolmen simple de Santa Elena II, o del Zoque o de La Capilla. La separació entre ells ens fa pensar en una petita necròpoli.

Fou localitzat per Herraiz Tierra vers l'any 1934, i excavat aquell estiu per Martín Almagro Basch i el mateix Herraiz.

Sí, el descobridor oficial és Roque Herraiz Tierra, però el dolmen va quedar en l'oblit amb la Guerra Civil, quan van començar a posar runa sobre ell. El fet que just darrere seu hi hagi una antiga pedrera no va afavorir el seu record... en poc temps, va ser colgat de restes de pedruscall, terra i deixalles en general.

Fotografia de Almagro Basch del 1935, extret de les fitxes de Millán

Després d'algun intent fallit de trobar Santa Elena II, el 2011, es va reconstruir el "zoque" (capella) de Santa Engracia, situat a pocs metres del dolmen supervivent, i algunes persones de Biescas hi van participar per a donar-li l'aspecte més fidedigne possible a l'antiga capella. Fou llavors quan una d'aquestes persones, Fernando Balatech, va indicar on es trobava el dolmen perdut. Amb aquesta informació, Antonio Lalaguna, treballador de l'Ajuntament de Biescas i president de l'associació cultural Erata, va iniciar una intensa recerca d'informació oral i gràfica sobre el segon dolmen. Va trobar unes fotografies de José Galiay, com la que hem inserit una mica més amunt, on es veien la capella i el dolmen. Amb aquesta informació, va sol·licitar a l'ajuntament de Biescas una excavació particular i, el desembre de 2018, l'excavadora va trobar les restes del segon megàlit de Santa Elena on s'havia indicat i en el mateix estat que quan havia estat estudiat 85 anys abans.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

No es documenten enlloc les seves mides originals, però sembla que seria prop de 1.70 metres de llarg, per 60 centímetres d'ample i 1.50 metres d'alçada, que és el que s'extrapola segons les dimensions de les seves lloses, tot i que, com diuen en diversos estudis, es troben trencades.  No sembla que hagi patit alguna reconstrucció perquè es conserva bastant igual que a les fotografies dels anys 1930 que hem pogut veure. 

El que sí sabem és que la coberta de la cambra no està col·locada al seu lloc, però es trobava soterrada a l'entrada del sepulcre amb una de les lloses laterals impedint que és pogués extreure. A l'esquema següent, és la línia que es veu sota la llosa de l'esquerra. No sabem si l'han pogut treure, però a la vista no hi és.

Planta segons Martín Almagro, extret de les fitxes de Luis Millán

Com es veu a la següent fotografia, el túmul original no deu ser fàcil de mesurar, com a mínim no hem trobat cap referència diametral d'ell.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i que el megàlit es documenta violat repetidament d'antic,  fora de la cambra funerària s'hi va trobar una dena de collaret de pedra de color blanc, una dent que sembla ser de linx i que seria un amulet, dos fragments de ganivet de sílex i una punta de sageta del mateix material de 25 mil·límetres, segons documentació, espectacular i intacta en el moment del seu descobriment, a posteriori es va trencar la punta. També garbellant les terres barrejades del dolmen, van sorgir 2 trossos de banya de cérvol amb les puntes arrodonides i parts d'ells amb incisions, que segons Herraiz podrien ser mànecs o punxons.

Fotografia de Martín Almagro Basch, extret de les fitxes de Luis Millán

Les restes òssies humanes localitzades pertanyen a dos individus, un adult i un nen d'uns 6 - 8 anys, de les que no tenim resultats de carboni 14 que permetin datar-les.

Com hem dit abans amb Santa Elena I, tot i que les troballes recuperades a aquesta petita necròpoli datarien els sepulcres vers inicis del Calcolític, cap a finals del III mil·lenni a.n.e. i segons algun autor de l'Edat del Bronze en el cas del I. Però quasi tots ells asseguren que aquestes restes són de reutilitzacions, fins i tot, Laura Zamboraín afirma contundament que el megàlit de Santa Elena II és un sepulcre del Neolític.

Agrair, de nou, a Luis Millán l'ús i utilització de les seves fitxes, sense les quals, moltes d'aquestes entrades del blog serien prou més bàsiques.


Coordenades UTM(ETRS89)::

Dolmen de Santa Elena I o La Pellera: 30T, 719784, 4726471
Dolmen de Santa Elena II, del Zoque o de La Capilla: 30T, 719752, 4726491

dissabte, 1 d’agost de 2020

Menhir a Zestoa (Estació megalítica d'Izarraitz)

Quan es viatja pel nord de la Península amb nens, és essencial preparar plans B per si fa mal temps. I un d'aquests plans el vam utilitzar un dissabte plujós i fred de les nostres vacances. Des del nostre allotjament a Aduna, ens desplacem per l'A8 cap a Azpeitia, on es troba l'Euskotren Museoa, o museu del ferrocarril, per a fer la visita al museu i un viatget en tren de vapor.

El museu té una àmplia col·lecció de trens, locomotores, tramvies, i algun autobús i camió. Tant per nens com per adults, està prou bé.

Però pels nens, el plat fort va ser el viatge en un autèntic tren amb vagons de fusta i locomotora de vapor. El recorregut, d'uns 5 quilòmetres, és paral·lel al riu Urola fins a l'estació de Lasao. I aquí, canvi de costat de la màquina i retorn al museu.

Després de tanta activitat i un bon dinar, el temps encara és pitjor, així que ens acostem a veure el menhir d'Arluze al proper poble de Zestoa, ja que s'hi pot arribar en cotxe. Curiosament, és l'únic vestigi megalític de la zona, tot i que som al poble de les famoses coves d'Ekain, que guarden les millors pintures rupestres del litoral basc. Nosaltres, però, amb els nens, ens guardem aquesta visita per a una altra ocasió.

Per a arribar al menhir, una vegada a Zestoa, ens dirigim cap a les coves, però, just després de passar per sota de la via del tren, ens desviem per la dreta a la bifurcació per Endoiabidea. Sense deixar aquesta carretera, en 2.5 quilòmetres, trobarem a la dreta el menhir d'Arluze. Com a ajuda per a trobar-lo, perquè ja sabem que la vegetació creix molt a aquesta zona, just davant hi ha un ampli camí que dona accés a un "caserío", i allà es pot deixar còmodament el cotxe. Aquest roc serveix actualment de fita de delimitació entre Zestoa i Deba.

Descobert el 1982 per J. Zabala, no ha estat mai excavat, pel que no és possible assignar-li una època d'aixecament.

Les seves dimensions són de 1.35 metres d'alçada visible, i amplada variable de 1.75 metres a la base a 0.20 a la part alta. El seu gruix és de 0.30 metres.

Diu la llegenda que aquesta roca fou llançada per Samsó des del pic d'Izarraitz en direcció al mar, però la seva força no fou l'adient i el roc va caure on el veiem ara.

Com hem dit abans, aquest menhir sembla isolat, però se'l considera membre de l'estació megalítica del mateix nom que el pic, Izarraitz, a la que també pertanyen un parell de túmuls, situats a més de 5 quilòmetres de distància en línia recta. Però com el temps no millora i no volem que els nens s'avorreixin de cotxe, desfem el camí fins a Zestoa i tornem cap a Aduna a que juguin una mica. I nosaltres, a preparar un altre pla B, que anuncien pluges també per demà.


Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir d'Arluze30T 558844 4787870