TRANSLATOR

dimecres, 5 d’agost de 2020

Dòlmens a Biescas

Ja de tornada a Catalunya, tot venint d'Euskadi, parem a l'Alto Gállego aragonès, a la província d'Osca, on teníem allotjament per no fer tota la tornada seguida, més que res per als nens. Però ja que hi érem, aprofitem per visitar, tots quatre, com sempre, els dòlmens de Biescas.

Per arribar és molt i molt fàcil, es troben els dos junts i arribes amb el cotxe a peu de megàlit. Des de Biescas, sortim del poble direcció nord per la A-136 i, a uns 3.7 quilòmetres, ens desviem cap a la dreta, per una carretera amb un cartell indicador cap al dolmen de Santa Elena. Seguim tot rectes per la pista deixant un trencall a l'esquerra i, just abans d'arribar a la plana on es troben els dos sepulcres, n'hi ha un trencall a la dreta. Aparquem el cotxe veient els dos megàlits.

El primer en rebre la nostra inspecció va ser, per deferència de troballa, el de Santa Elena I, també conegut com La Pellera.

Aquest dolmen simple fou descobert pel Doctor Roque Herraiz Tierra l'any 1931 - 1932, sent considerat com el primer dolmen aragonès. L'any següent fou excavat per Martín Almagro, amb l'ajut del mateix Herraiz.

Segons els informes d'excavació d'Herraiz, les dimensions "originals" del megàlit serien de 1.70 de llarg per 40 centímetres de ample i 1.20 d'alt. Aquestes mides es diferencien prou amb diversos estudis fets el mateix any per altres arqueòlegs oficials, on li arriben a donar una amplada del sepulcre de 72 centímetres a la porta i 65 a la banda de capçalera (aquestes són les dades en les que més coincideixen els altres autors). Pel que fa a l'alçada i la llargada, va oscil·lant entre el 1.80 i el 1.50 metres d'alçada, i el 1.45 i el 1.95 metres de llargada.

Presentem la planta del dolmen publicada per Ramón Ezquerra Abadía l'any 1934.

A aquesta excavació, sorgiren diverses restes, com un penjoll de dent de cèrvol de 53 mil·límetres de llarg tot ell polimentat, diverses restes òssies del mateix animal, una dent de linx, un botó romboide també d'os i moltes restes òssies humanes, aquestes sense determinar. A banda, van sorgir un fragment ceràmic molt polit, una dena de collaret d'atzabeja, diverses puntes de sageta en sílex i fragments de ganivet del mateix material.

Inserim dibuix del aixovar fet per Martín Almagro Basch.

Cal dir que a dia d'avui no conserva cap resta del túmul, però sí que en tenia abans de la seva destrucció a la Guerra Civil. N'hem trobat la prova a una antiga fotografia de José Galiay Sarañana, director del Museo de Zaragoza.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com ja hem dit, el megàlit fou destruït durant la Guerra Civil i va ser reconstruït vers l'any 1975, a càrrec del Museo Provincial de Huesca.

Oscar Buil, com la majoria dels autors que l'han estudiat des que es va descobrir, el col·loca temporalment a finals del tercer mil·lenni a.n.e., vers finals del Neolític principis del Calcolític. Algun autor li atorga una reutilització fins a l'Edat del Bronze degut a la perforació en V del botó en os i per l'estil del fragment ceràmic.

Just al costat, a la part posterior de l'ermita de Santa Elena, veiem el company, el dolmen simple de Santa Elena II, o del Zoque o de La Capilla. La separació entre ells ens fa pensar en una petita necròpoli.

Fou localitzat per Herraiz Tierra vers l'any 1934, i excavat aquell estiu per Martín Almagro Basch i el mateix Herraiz.

Sí, el descobridor oficial és Roque Herraiz Tierra, però el dolmen va quedar en l'oblit amb la Guerra Civil, quan van començar a posar runa sobre ell. El fet que just darrere seu hi hagi una antiga pedrera no va afavorir el seu record... en poc temps, va ser colgat de restes de pedruscall, terra i deixalles en general.

Fotografia de Almagro Basch del 1935, extret de les fitxes de Millán

Després d'algun intent fallit de trobar Santa Elena II, el 2011, es va reconstruir el "zoque" (capella) de Santa Engracia, situat a pocs metres del dolmen supervivent, i algunes persones de Biescas hi van participar per a donar-li l'aspecte més fidedigne possible a l'antiga capella. Fou llavors quan una d'aquestes persones, Fernando Balatech, va indicar on es trobava el dolmen perdut. Amb aquesta informació, Antonio Lalaguna, treballador de l'Ajuntament de Biescas i president de l'associació cultural Erata, va iniciar una intensa recerca d'informació oral i gràfica sobre el segon dolmen. Va trobar unes fotografies de José Galiay, com la que hem inserit una mica més amunt, on es veien la capella i el dolmen. Amb aquesta informació, va sol·licitar a l'ajuntament de Biescas una excavació particular i, el desembre de 2018, l'excavadora va trobar les restes del segon megàlit de Santa Elena on s'havia indicat i en el mateix estat que quan havia estat estudiat 85 anys abans.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

No es documenten enlloc les seves mides originals, però sembla que seria prop de 1.70 metres de llarg, per 60 centímetres d'ample i 1.50 metres d'alçada, que és el que s'extrapola segons les dimensions de les seves lloses, tot i que, com diuen en diversos estudis, es troben trencades.  No sembla que hagi patit alguna reconstrucció perquè es conserva bastant igual que a les fotografies dels anys 1930 que hem pogut veure. 

El que sí sabem és que la coberta de la cambra no està col·locada al seu lloc, però es trobava soterrada a l'entrada del sepulcre amb una de les lloses laterals impedint que és pogués extreure. A l'esquema següent, és la línia que es veu sota la llosa de l'esquerra. No sabem si l'han pogut treure, però a la vista no hi és.

Planta segons Martín Almagro, extret de les fitxes de Luis Millán

Com es veu a la següent fotografia, el túmul original no deu ser fàcil de mesurar, com a mínim no hem trobat cap referència diametral d'ell.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i que el megàlit es documenta violat repetidament d'antic,  fora de la cambra funerària s'hi va trobar una dena de collaret de pedra de color blanc, una dent que sembla ser de linx i que seria un amulet, dos fragments de ganivet de sílex i una punta de sageta del mateix material de 25 mil·límetres, segons documentació, espectacular i intacta en el moment del seu descobriment, a posteriori es va trencar la punta. També garbellant les terres barrejades del dolmen, van sorgir 2 trossos de banya de cérvol amb les puntes arrodonides i parts d'ells amb incisions, que segons Herraiz podrien ser mànecs o punxons.

Fotografia de Martín Almagro Basch, extret de les fitxes de Luis Millán

Les restes òssies humanes localitzades pertanyen a dos individus, un adult i un nen d'uns 6 - 8 anys, de les que no tenim resultats de carboni 14 que permetin datar-les.

Com hem dit abans amb Santa Elena I, tot i que les troballes recuperades a aquesta petita necròpoli datarien els sepulcres vers inicis del Calcolític, cap a finals del III mil·lenni a.n.e. i segons algun autor de l'Edat del Bronze en el cas del I. Però quasi tots ells asseguren que aquestes restes són de reutilitzacions, fins i tot, Laura Zamboraín afirma contundament que el megàlit de Santa Elena II és un sepulcre del Neolític.

Agrair, de nou, a Luis Millán l'ús i utilització de les seves fitxes, sense les quals, moltes d'aquestes entrades del blog serien prou més bàsiques.


Coordenades:

Santa Elena I o La Pellera: UTM(ETRS89): 30T, 719784, 4726471
Santa Elena II, del Zoque o de La Capilla: UTM(ETRS89): 30T, 719752, 4726491

Cap comentari:

Publica un comentari