Dòlmens i menhirs a Cardona I

Avui, anem d'excursió al Bages, a la zona propera a Cardona. L'excursió promet bastant encara que ja sabem que, per aquí, els dòlmens són bastant antics i la majoria no s'han conservat gaire bé, ja sigui per la destrucció per part de l'home o per l'abandonament i la falta de cura del nostre patrimoni. No vam poder trobar tot el què portàvem, però és el que té, potser en una altra època de l'any n'haguéssim trobat algun més, no ho sabem.

Comencem pel menhir de la Roqueta, que és el primer que vam visitar. Es troba tot anant per la carretera C-55 cap a Solsona i, poc després de passar Cardona, agafem el desviament cap a Bergús (a l'alçada del quilòmetre 63). Seguim la pista asfaltada sense agafar cap trencall fins que veiem anunciats els masos de Palà de Coma i La Roqueta a la nostra dreta. Ens dirigim cap a ells i passem el primer. Si no vigileu, anireu a petar de ple al centre del terreny ocupat pels diferents edificis de La Roqueta, com ens va passar a nosaltres... Vam tenir la sort que allà vam trobar al propietari del mas, que molt amablement ens va indicar on es trobava el menhir. Vam aparcar una mica més abaix i en arribar a la zona on es troba el menhir, vam retrobar al propietari, que ens va acabar de dir on era, ja que el tapa un gran llorer i no és visible des del camí.  

El menhir de la Roqueta és d'estil antropomorf, amb una escotadura a la part superior, i conserva una alçada de 1.50 metres, per una base de 0.60 d'ample i 0.50 metres de gruix. Segons hem pogut, saber es trobava molt proper a dues cistes neolítiques que van ser excavades pel museu d'arqueologia de Barcelona l'any 1957, excavació que va finalitzar amb resultats positius: diverses restes òssies humanes, d'entre elles un crani, i dues làmines de sílex, una d'elles retocada.

En Carreras i en Tarrús opinen que tot i que possiblement es trobava fent de marcador de les cistes neolítiques solsonianes (pertanyents al Neolític ple), aquest monòlit va ser aixecat a posteriori, vers el Neolític final i el Calcolític inicial, cap el 3400-2700 a.n.e.

Com el propietari del mas sembla que hi entén, aprofitem per a petar la xerrada una estona amb ell i ens indica alguns detalls de com arribar als següents megàlits que tenim apuntats. Ens diu, però, que no ens molestem gaire en buscar les dues cistes de la Roqueta, ja que es trobaven on ara hi ha els camps llaurats del costat de la finca i que les dues de Palà de Coma  estan força arrasades.

De nou al cotxe, arribem fins el petit nucli de Bergús i aparquem davant de l'església de Sant Joan de Bergús. Des d'aquí, comencem a caminar cap a la muntanya. Dels dos camins que surten de Bergús, prenem el de l'esquerra i, a la cruïlla que trobem poc després, seguim pel del mig. Després d'una curta pujada, arribem a una zona relativament plana després d'una pronunicada corba a la dreta. Trobem un encreuament triple al que prendrem la branca de més a la dreta. Poc després, arribem a un altre, aquest doble, que forma una "V" amb un prat i tornem a prendre el de la dreta. Uns 100 metres després, arribem a una tercera bifurcació on tornem a tirar cap a la dreta. Ara hem d'anar amb compte per a no passar-nos!! 550 metres després d'aquesta última bifurcació, deixant uns prats a l'esquerra, veurem al marge esquerre del camí un conjunt de pedres amuntegades amb una gran llosa tombada i una de més petita sobresortint (l'opció d'ús de gps és de bona ajuda).

El possible dolmen de la Torre de la Roqueta presenta un aspecte del tot ruïnós. A més, si comparem la nostra foto amb la de l'article "Nous megàlits al Bages" de l'Albert Fàbrega (revista Dovella, primavera 2000) i la descripció que en fa l'autor, ens genera dubtes de si realment aquestes restes pertanyen a aquest megàlit, ja que parla d'una llosa dempeus i de formar part d'una cabana de paret seca... Però, d'altra banda, hi ha més fotos a internet que coincideixen amb la nostra, entre d'altres, les de la fitxa de l'inventari de la Generalitat. A més, la descripció que se'n fa a l'inventari de la Generalitat és bastant acord amb el què vam veure. Consta d'una llosa lateral caiguda dins la cambra d'uns 2 metres de longitud i podria tractar-se d'un dolmen simple.

Per a acabar-ho d'adobar, l'Ajuntament de Cardona el té catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), mentre que en Carreras i en Tarrús el desclassifiquen al seu compendi sobre el Megalitisme a Catalunya. Com sempre, sense una excavació (i encara gràcies) és impossible certificar l'autenticitat de determinats jaciments.

Avancem una miqueta més pel mateix camí aviam si tenim la sort de trobar les dues cistes de Palà de Coma. Amb les coordenades que portàvem, vam acabar a una zona enfangada, pel que vam pensar que les dues cistes podien haver quedat sepultades sota dels sediments arrossegats per l'aigua, o bé, havien desaparegut per acció de l'home.

Però uns anys més tard, en concret el dia 18 d'abril de l'any 2026, després d'una exhaustiva recerca biliogràfica, trobem una informació amb fotografies relativament actuals sobre una de les cistes de Palà de Coma. La informació indica que Palà de Coma II encara és visible, però que només queda el negatiu de Palà de Coma I. Anem doncs a cercar-les.

Des del dolmen de la Torre de la Roqueta, seguim endavant 1 quilòmetre i agafem un camí ample a l'esquerra que davalla cap a la riera, pel que avancem uns 520 metres. Si ens hi fixem, veurem la senyalització de la cista a l'altra banda del camp conreat, però més val seguir pel camí per a no malmetre els conreus. Feta la distància indicada, prenem un caminoi a la dreta que va per dins d'un bosquet fins a la cista. No té pèrdua i haurem recorregut només uns 150 metres. Tenint presents les planimetries de les dues cistes, no triguem en identificar la troballa com a Palà de Coma II.

Aquesta cista rectangular de tipus solsonià mesura 1.71 metres de llarg per 1.62 metres d'amplada i conserva una alçada de 0.61 metres. Li manca la llosa de coberta i el costat de ponent d'antic, ja que mossèn Serra Vilaró la descriu també d'aquesta manera al seu compendi de civilització megalítica de Catalunya de 1927.

La necròpoli de Palà de Coma fou localitzada i excavada pel mateix mossèn el 1923. A la tomba supervivent, va desenterrar dos esquelets arronsats, els cranis dels quals eren contra la paret de llevant i no mantenien la connexió anatòmica, pel que afirmava que el sepulcre havia estat violat, possiblement per a robar els collarets de variscita del coll dels difunts. Els estudis indiquen que un dels inhumats era un adult masculí d'edat compresa entre els 20 i els 30 anys. Pel que fa a les troballes de l'aixovar, hi havia dues peces cilíndriques de calaïta, dues puntes de sageta i tres ganivets de sílex, una sageta de triangular (no s'indica material), dos ullals de senglar i dues denes de collaret. Durant molts anys, aquest sepulcre va quedar ocult i no es va retrobar fins després dels incendis de 1998. Aquell mateix any i el següent, Alfons Fíguls va tornar a excavar i netejar el sepulcre, trobant indicis d'un possible cròmlec al voltant del sepulcre.

Extret de la "Memòria dels treballs arqueològics ala necròpolis neolítica de Palà de Coma (Cardona, Bages)", d'Alfons Fíguls

Pel que fa a la datació, i segons la tipologia de sepulcre, el col·locarem temporalment vers el Neolític Mitjà-Ple 3900 - 3400 a.n.e.

En acabar amb la cista visible, vam buscar la germana, però no la vam trobar. La vegetació està força alta, les coordenades disponibles eren poc fiables i les informacions sobre la distància entre elles diferia entre les fonts (entre 10 o 30 metres hi ha distància...).

Com va sent l'hora de dinar, decidim anar a trobar un últim megàlit. Desfem el camí fins a Bergús i tornem al cotxe. Tirem rectes fins la carretera BV-3001, on girem a l'esquerra en direcció Cardona. Passat el quilòmetre 4, prenem el primer trencall que surt a la dreta. Seguint aquesta pista, agafem el segon trencall a la dreta, just després d'una corba pronunciada a l'esquerra. Aquest camí mor a Cal Llauner, però nosaltres hem d'agafar una desviació que surt a l'esquerra poc abans de la casa (més val que deixem el cotxe a l'inici del camí). Ja a peu, trobarem l'hemidolmen de Cardona o el menhir de la Vinya del Giralt després d'uns 100 metres, ajagut, fent de límit entre el camp i el camí.

Aquest gran roc té unes dimensions aproximades de 3.28 metres de longitud (bé, alçada si es conservés a la seva ubicació original), per 1.16 d'amplada i 0.60 de gruix. Alguns autors el consideren "hemidolmen" i, per tant, hauria estat la coberta d'un dolmen actualment desaparegut. Nosaltres que pensem com d'altres arqueòlegs, i no creiem en això dels hemidolmens, pensem que per la seva morfologia pot ser una estela, del Neolític ple, o bé un menhir estel·liforme, del Neolític final, Calcolític.

De fet en Carreras i en Tarrús pensen el mateix i fan esment que, al lloc on es va trobar el monòlit, hi havia un sepulcre de fossa proper (uns 200 metres), tipus d'enterrament del Neolític ple i que va ser excavat amb resultats positius. Lamentablement, aquest sepulcre es troba destruït.

El novembre de l'any 2018 es va comunicar que el menhir s'inclouria dins el projecte Gegants Immortals, però finalment no el van incloure dins del conjunt de monòlits que van ser traslladats al santuari del Miracle, a Riner, per a ser estudiats, restaurats i que finalment es va decidir que tornessin al seu emplaçament original.

Després de menjar un bon entrepà allà mateix aprofitant el bon dia, comencem la tornada cap a Cardona. Com anem amb temps per al partit del Barça i m'ha quedat un regust amarg, convenço al Marc per a veure un sepulcre proper a Cardona del que sí portem bona informació.

A la sortida de Cardona, agafem la carretera B-420 i, poc després del quilòmetre 1, girem per la pista asfaltada que surt a mà esquerra. La seguim sense prendre cap trencall fins que mor a una altra pista asfaltada, on girem a la dreta, passant pel pont que travessa l'Aigua d'Ora i, de nou a la dreta, arribem a l'ermita de Sant Salvador. Seguim el camí fins que després d'una corba pronunciada a la dreta trobem un petit trencall a l'esquerra que acaba a una petita esplanada. Des d'aquí, ens endinsem un pèl al bosc i trobem la cista de Sant Salvador, també coneguda com a sepulcre de la Vinya del Joncar.

Aquest, segons Carreras i Tarrús, dolmen simple té unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 2.60 metres de llargada, per 1.60 d'amplada màxima i 1.10 d'alçada. Té una obra tumular de 10/11 metres de diàmetre, que conserva restes d'un mur de contenció.

Va ser excavat entre el 1915 - 1920 pel Mossèn Joan Serra i Vilaró, que va recuperar restes que a dia d'avui es localitzen al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, a nombrar: diversos fragments de ceràmica a mà, també diversos fragments i esquerdells de làmines de sílex i tres denes.

Amb totes aquestes dades, en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la línia temporal vers el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e.

Després d'aquesta troballa, ja comencem la tornada amb una millor impressió de la jornada. Però, està clar, hem de tornar a aquesta zona, ens queda molt per descobrir! Mostra d'això, són les dues rutes que vam fer posteriorment pels volts de Cardona: Megàlits a Pinós III i Cardona II i Dòlmens i inscultures a Montmajor II, l'Espunyola i Cardona III

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de la Roqueta: 31T 386304 4640514

Torre de la Roqueta: 31T 385463 4639953

Palà de Coma II: 31T 386182 4641036

Menhir de Vinya Giralt: 31T 388612 4639550

Vinya del Joncar: 31T 390309 4644342

Dòlmens i inscultures a Montmajor II, l'Espunyola i Cardona III

Diumenge 19 de novembre del 2015, amb ganes de veure megàlits i així sortir del xivarri, sorolls, etc. de la ciutat. A més, ens agradaria veure el sepulcre número 500 de la nostra base de dades, a la nostra terra. I si ho volem així, hem d'apretar un pèl, que anem pel 481, i estem preparant un viatget a França, a la zona de Lot, on n'hi ha molts. Disposats a complir el repte, anem cap el Berguedà.

Conduint per la B-420 des de Cardona, entrem al terme municipal de Montmajor, i, al poc de passar el desviament a l'esquerra del poble de Gargallà, on a l'altre costat de la carretera hi ha un restaurant immens, d'aquests amb pinta de portar els afiliats a l'Imserso, girem a la dreta per una pista asfaltada amb un cartell indicatiu a El Pujol de Planés. Seguim la pista trobant un encreuament amb una altra, al que seguim rectes tal i com veníem; a la segona corba pronunciada cap a l'esquerra trobarem, també a mà esquerra, un clariana del bosc amb accés des de la carretera (deuen ser les restes d'un poc cuidat camí), allà aturem el cotxe.

Ens posem a caminar pel que seria l'antic camí, que a dia d'avui només porta al dolmen, i en pocs metres, quan el camí es fa més visible, veurem a la dreta d'aquest, un petit monticle ple de matolls i senyalitzat. Aquí es troba el dolmen del Clot dels Morts I.

Aquest cambra pirinenca té una cambra rectangular de 1.80 metres de llarg, per 1.20 d'ample i conserva una alçada de 1.50 metres. D'altra banda, el túmul, molt i molt visible, amida 8 metres de diàmetre i, certament, la cambra, queda prou elevada, a 1.20 metres. El túmul s'ha conservat millor en el pas del temps gràcies a una estructura prou elaborada que hi ha al seu interior, tot i que no hi ha restes de cròmlec peristàltic.

Extret del web https://patrimonicultural.diba.cat

A l'excavació del 1981, la primera que es va fer per cert, trobaren les restes antropològiques de 71 individus, 51 adults i 20 nens; amb aquesta quantitat d'inhumacions és "normal" que es recuperessin un total de 594 dents! També va sorgir gran quantitat de fragments ceràmics a torn i a mà, 5 denes i 1 perla de vidre blau, 2 denes d'esteatita i 5 de calcària, 41 dentàliums, 1 corall, 1 petxina de càrdium, 1 penjoll de calcedònia, 1 nòdul de goetita i objectes metàl·lics com 1 anell, 2 agulles, 1 barrilet i làmines i penjolls de bronze i coure. Per les restes trobades, i a falta de datacions de C14, podríem datar la utilització del sepulcre a una gran franja temporal vers la prehistòria, ocupant edats tan llunyanes com del Neolític a l'edat del Bronze. Però Tarrús i Carreras s'aventuren a datar-lo, segons les restes recuperades, entre el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Un cop vista la cambra pirinenca, ens disposem a trobar l'hemidolmen de Clot dels Morts II, que segurament era tot seguint el desdibuixat camí uns metres més, però, ja ens havien dit que era desaparegut de fa poc temps i certament no el vam trobar.

Tornem al cotxe i ens dirigim al sepulcre del Bressol de la Mare de Déu, al terme de L'Espunyola. Aquest és ben fàcil d'arribar. Tornem a la B-420 i girem a ella cap a la dreta, vers Montmajor, el qual deixarem a la nostra dreta, tot seguint per la B-420 fins que la carretera canvia de nom, i ara es diu C-26, direcció L'Espunyola i Berga. Veiem poc després d'una ermita a la nostra esquerra, una benzinera abandonada a la dreta. Just allà aparcarem el cotxe a l'altra banda de la carretera, prop de l'ermita. Baixem del cotxe i a peu seguim el camí existent, direcció nord, tot passant davant d'una casa. Al poc de passar la casa, i tot seguint el camí, veurem a la dreta, el Bressol de la Mare de Déu.

Aquesta cista té unes dimensions de 1.60 metres de llarg, per 1.20 d'ample, i conserva una fondària de 96 centímetres. El túmul, molt visible, és de 5.50 metres de diàmetre, amb un anell de contenció molt definit i bonic de veure.

A l'excavació feta l'any 1918 pel cardoní Serra Vilaró, s'hi van trobar dos ganivets complets, i dos fragments de ganivet de sílex, 1 gra de columbel·la, 1 fragment de dena de collaret de dentàlium, una altra de petxina, 1 punxó de bronze, i ceràmiques de diferents tipologies de diversos vasos. El material recuperat resta dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Les restes són les que veiem exposades amb el número 1, les de la part superior dreta de la imatge.

Anys ençà, a l'altre costat de la carretera, darrere la benzinera, es deia que hi havia un altre sepulcre, sembla que  destruït avui en dia.

A data 17 de juny del 2021, actualitzem la publicació per inserir un nou megàlit que hi ha ben a prop del sepulcre del Bressol de la Mare de Déu, parlem del dolmen del Codonyet del Cint.

Per arribar-hi, emprenem de nou la C-26 direcció nord uns 750 metres, lloc on veurem entrades a pistes sorrenques a dreta i esquerra. Nosaltres aturem el cotxe a la de la dreta, i seguim ja a peu per la pista uns 175 metres, lloc on ens endinsem al bosc de la nostra esquerra. Al poc d'entrar, veurem clarament el que queda del sepulcre del Codonyet del Cint.

Aquest dolmen té una cambra sepulcral de 1.80 metres de llargada i 1.25 d'amplada. Les lloses que permeten mesurar-lo es recolzen sobre l'obra tumular en aquella part in-situ. La resta d'aquest ha desaparegut, igual que les lloses, degut a violacions que ha sofert el sepulcre. En Serra Vilaró, que el va estudiar, en documenta un diàmetre de 8 metres. De dins la cambra, el mossèn documenta un enllosat amb les llosetes clavades sota les lloses laterals de la cambra.

Pel que fa a l'excavació d'en Serra Vilaró, es documenten 3 cranis humans que van sobreviure a les primeres violacions, vàries peces dentàries i ossos, i diversos i variats fragments ceràmics, un d'ells clarament campaniforme. De nou, el material resta dipositat al Museu Diocesà de la capital de la comarca.

Extret del web https://patrimonicultural.diba.cat

Segons la Diputació de Barcelona, que és d'on hem tret la imatge superior, aquest sepulcre megalític seria datat vers el Bronze mitjà i el Bronze final.

Tarrús i Carreras, tot veient les restes cranials humanes (hi hauria un mínim de nou cossos inhumats) i les troballes, daten la seva construcció a l'era calcolítica, vers el 2700-2200 a.n.e.

Tornem al cotxe i posem rumb de nou cap el sud, concretament cap a l'ermita de Sant Eudaló, entrant de nou a Montmajor i anant al nucli de Sorba. Com era el nostre tercer intent per a trobar el següent megàlit, ja sabíem més o menys per on era... i avui sí que el vam trobar.

El millor és agafar un camí que surt darrere les granges de porcs que hi ha a l'altre costat de la carretera i que a poca distància de les cases creua la riera de Sorregana, que desemboca al barranc pel que passa el riu d'Aigua d'Ora. Seguim pel camí, tot i que a moments es desdibuixa bastant. El dolmen no es veu gens, queda ocult pels arbres de la vora dreta del camí i no hi ha cap tipus de senyalització; a més, com és una cista, queda ensorrada del nivell del sòl, que a més fa pendent vers la llera del riu d'Aigua d'Ora. Quan hi vam anar nosaltres, era a uns metres d'un arbre caigut que tallava el camí.

El sepulcre del Pla de la Pinassa es troba a 485 metres d'altitud, tenint unes dimensions aproximades de 1.45 metres de llarg, una amplada de 0.75 metres i una fondària de també 0.75 metres. Per l'estil arquitectònic, datarem el sepulcre vers el Neolític mitjà - final.

Extret del web https://patrimonicultural.diba.cat

De restes arqueològiques, no n'hi havia gaires, ja que quan el va trobar Serra Vilaró, que el va excavar l'any 1915, aquest ja havia estat saquejat. Resten al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona dos fragments ceràmics fets a mà i un fragment ceràmic vidrat del segle XVIII.

Tot i això, es va tornar a excavar l'any 1981, amb motiu de la possible construcció d'un embassament, i les restes recuperades es troben al Museu Arqueològic de Catalunya.

Seguim  pel camí tal i com anàvem, i, en no gaire, girem a l'esquerra per un altre que puja vers les muntanyes amb un pronunciat pendent. El seguim fins que a una corba a l'esquerra, ja a terreny planer, veurem al seu vèrtex un caminoi atrotinat que baixa vers la vall (sembla un camí obert per a desbrossar el bosc). El seguim fins la part més baixa, on aquest es fa planer, i als metres de caminar per la plana, veurem a l'esquerra un aglomerat rocós. Just allà trobem les restes prou destrossades del dolmen de la Vinya Cabana.

L'estat del megàlit és tan ruïnós que vam estar una estona per decidir d'on havíem de fer la foto... crec que no hem escollit malament del tot. De fet, quan Serra Vilaró l'excavà i estudià l'any 1916, ja estava molt malmès.

El dolmen, d'estil determinat com a sepulcre de fossa, es troba a 524 metres d'altitud, i té unes dimensions de 1.50 metres de llargada, 0.90 metres d'amplada i 0.70 metres de fondària.

A l'excavació arqueològica, només es trobaren diversos fragments de ceràmica a mà, alguns d'ells amb impressions digitals.

A banda, li vam fer una fotografia al conjunt rocós que dèiem abans que, com a poc, té un parell de roques curioses.

A mi, la que més em va cridar l'atenció va ser aquesta, col·locada just sobre l'antic sepulcre... potser era aquí de sempre, però com pedres col·locades d'aquestes ja n'he vist a diversos llocs... I l'altre és aquest roc, que a la foto anterior surt a primer pla al marge esquerre.

No sé si té quelcom de prehistòric, però com a poc és certament bastant curiós.

Tornem al cotxe i anem fins l'ermita de Sant Eudaló, on vam devorar els entrepans. Un cop dinats, prenem el cotxe i ens disposem a canviar de comarca, tot anant cap al Bages, concretament als voltants de Cardona, per intentar localitzar el dolmen de la Barraca dels Moixonaires. Ja havíem estat per la zona, però la informació que portàvem era confusa i un pèl errònia i no l'havíem acabat de localitzar. A més, penso que hi ha vestigis d'un altre, just al bosc del costat. Ara sí, amb informació correcta, li posem nom als rocs.

A 690 metres d'altitud, el dolmen simple de la Barraca dels Moixonaires té unes dimensions de 2.00 metres de llarg, per 1.20 d'ample i 1.30 d'alçada, i un túmul visible de 7-8 metres de diàmetre, amb restes de la base del mur de contenció que feia de cromlec peristàltic

Per suposat, el dolmen no està com el va trobar Serra Vilaró l'any 1916, quan va fer la gran ruta dolmènica pel Solsonès i el Berguedà. Segons ell mateix diu, 5 anys després, el dolmen ja era destrossat, i, segons es diu, haurien fet servir les lloses per a fer la grava de la carretera.

Hem extret aquesta planimetria del web de l'inventari arqueològic de la Generalitat.

Extret del web http://invarque.cultura.gencat.cat

De restes antropològiques, no se'n documenta cap, només es van trobar petits esclats de sílex. Amb tan poques troballes arqueològiques extretes del sepulcre i cap resta antropològica per datar-lo, van haver de centrar-se a l'estil constructiu que es veu als dibuixos de Serra Vilaró, pel que el van catalogar com a dolmen simple. Per tant, es data el sepulcre vers el Neolític final o el Bronze antic segons la Generalitat, vers el 2500 - 1700 a.n.e.

Tot i això en Josep Tarrús i l'Enric Carreras el daten vers el Calcolític recent i el Bronze antic entre el 2700 i el 1800 a.n.e. De fet, només canvia a causa de la nova datació prehistòrica a Catalunya.

Acabant amb el sepulcre, vaig veure els rocs del costat i ràpidament vaig avisar a la Cris.

Aquesta fotografia és de lluny. Totes aquestes pedres estan gravades, amb cassoletes més o menys profundes, que ens van semblar artificials, com a mínim algunes d'elles.

Al roc superior, es pot veure 1 cassoleta que és artificial, tot i que no creiem que sigui prehistòrica, i diverses de més petites a la banda dreta de la gran pedra, que ens van fer més pinta. A la de sota, es veu molt més clarament un amuntegament de diverses cassoletes, que ens van semblar clarament naturals.

Ja érem a punt de marxar, però em va donar per fer un volt tot carenant el cim del turó, anant cap a la dreta del dolmen quan el mires després de la pujada, més enllà dels rocs gravats... aquí va ser quan la vaig "cagar". Buscant les restes d'un altre sepulcre que algunes fonts diuen que hi ha prop de l'altre en aquella direcció, em vaig esquinçar el turmell esquerre i feina vaig tenir per tornar al cotxe... però la Cris va seguir per allà dalt i va trobar quelcom bastant sospitós.

Això podrien ser les restes d'una antiga i petita cista o quelcom així, en té bastant pinta, després de veure el gruix de les lloses del sepulcre de Vinya Cabana... i la llosa clavada a terra, és com prou artificial, no? Suposicions a banda, a falta d'excavació arqueològica, no és res!

La Cris torna al cotxe i anem cap l'hospital de Mollet, on vam passar unes agradables tres hores esperant a urgències per sortir amb el peu immobilitzat... en fi...

Coordenades UTM(ETRS89):

Clot dels Morts I: 31T 39398 4647581
Bressol de la Mare de Déu: 31T 395410 4655267

Codonyet del Cint: 31T 395830 4656071

Pla de la Pinassa: 31T 389866 4646399
Vinya Cabana: 31T 390137 4645744
Barraca dels Moixonaires: 31T 386072 4638707
Cassoletes de la Barraca dels Moixonaires: 31T 386077 4638714

Pintures a Sant Fruitós de Bages

Avui, hem quedat amb en Manolo, la Fina, el Javier i la Glòria, per anar a visitar unes pintures al Bages, concretament a Sant Fruitós. Per veure aquesta meravella és ben fàcil, i de ben poc caminar... com a molt cinc minuts i per camí ample.

En principi i sortint de Cardedeu, prenem el cotxe tot anat per la C-17, fins a arribar a l'alçada de Vic on prenem la C-25 en direcció Lleida i fem uns 35 quilòmetres... lloc on ens trobarem amb una elevació de la carretera per creuar la C-16. En aquest punt ens sortirem de la C-25 per la sortida 141B, i, en poc més de 3 quilòmetres, ens tornem a desviar, aquest cop per la sortida 54, i emprenem la carretera de Vic (N-141C) direcció Sant Fruitós.

Ja dins el poble, ens desviem a l'esquerra per la carretera de Les Brucardes, que al poc creua la C-16. Un cop travessada, topem amb una gran urbanització, de nom, evidentment, Les Brucardes, per la que farem via vers el seu extrem més sud-oest. Gairebé tocant el riu Llobregat, al carrer Riu d'Or trobem una zona habilitada per a aturar el cotxe i amb un cartell indicatiu a les pintures de Les Brucardes.

Deixem el cotxe i ens posem a caminar per l'ample camí que fa un xic de pendent, al final d'aquest camí, que no arriba a 200 metres, virem a l'esquerra. En aquest punt no emprenem pel camí més principal, sinó que baixem com si volguéssim anar a la llera del riu per un altre ample camí a la dreta d'aquest. Aquest camí ens duu, directament i en només 90 metres, a les pintures.

Aquest és el roc que conté les pintures des de darrere de la tanca que hi han fet. Es tracta d'una balma de 6 metres de llargada per 2 metres d'alçada.

I aquestes són les pintures, on hem encerclat les figures per a facilitar-ne la identificació:

Les va descobrir un escalador, el març de l'any 2016, que ràpidament va informar a l'Ajuntament de Sant Fruitós. Avui en dia, són declarades per la Generalitat com a BCIN, emmarcant-les dins de les pintures d'art esquemàtic existents a Catalunya. A més, tot i que es van descobrir posteriorment a la proclamació de les pintures rupestres de Catalunya com a Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO, s'han incorporat a aquesta llista.

Segons el planell informatiu existent al costat de la tanca, hi ha 11 figures, de les que vam distingir clarament unes quantes.

La primera que vam veure clarament va ser un espectacular estel·liforme de 11.60 centímetres d'amplada per 14.10 d'alçada.

Després, just a sota seu a la part dreta, un quadrúpede de classe gairebé impossible de determinar, que segons el rètol fa 14.90 centímetres de llargada per 5.10 d'alçada a l'abdomen d'un suposat cèrvid.

Al seu costat, tot desviant la mirada poc més a la dreta, veiem clarament un altre animaló, en el que es distingeixen clarament les banyes. Segons el rètol, és un caprí de 8.50 centímetres de llargada.

Llavors, vam veure el munt de barres que hi ha pels voltants d'aquestes figures, per sobre, per sota i encara més a la seva dreta.

Les 11 que hi ha no les vam trobar, però val a dir que érem darrere de la tanca... segur que si ens haguéssim pogut apropar més, les hauríem vist.

Aquestes pintures són datables, segons la Generalitat, entre el Neolític i l'Edat del Bronze, vers el 2500 - 1500 a.n.e.

Després, tot tornant a la C25 i sortint cap al nucli de Fals (sortida 123), al terme municipal de Fonollosa, per visitar l'ermita romànica amb vestigis prerromànics de Santa Maria del Grau, on a els boscos del voltant vam trobar gran quantitat de restes d'era medieval: La primera un plat de molí.

Després, em vaig fixar des d'on estava fent la foto, i, sorpresa, traient la fullaraca, vaig trobar un forat prou profund i ben arrodonit... penso que per encabir-hi un tronc o quelcom així, que seria "part de la maquinària" del plat i al seu costat un rebaix en angle de 90º, que no sabem per a què es deuria d'utilitzar. I seguint pel caminoi, pocs metres més i endinsant-nos al bosc de l'esquerra, vam veure altres rebaixos en angle recte prou més profunds que el primer.

També al bosc que hi ha just al costat de la capella, vam veure un possible menhir caigut, que al poc el vam catalogar com a antiga fita de terme quan vam veure a pocs metres la fita moderna.

Finalitzada aquesta interessant visita i amb els nens k.o. al cotxe, tornem cap a casa, que els dies comencen a ser molt curts.

Coordenades:

Pintures de les Brucardes: UTM(ETRS89): 31T, 406927, 4620767 

Dòlmens a Castellfollit del Boix II

Ens acostem aquesta vegada a visitar un dolmen ben formós i un parell de túmuls molt propers, però poc coneguts, ja que pertanyen a un estil arquitectònic poc comú a Catalunya. Concretament, anem al municipi de Castellfollit del Boix, però lluny del nucli, i la manera més pràctica per a arribar-hi és per l'Eix Transversal (C-25): venint des de Manresa, prenem la sortida 120 cap a Castellar i agafem la primera sortida cap a la N-141g a la rotonda que trobem poc després. Un cop a Castellar, girem a l'esquerra cap a la masia de Cal Marquet, interessant i curiosa granja de cria de perdius. Seguim la carretera asfaltada fins que, després d'uns 2500 metres, trobem la pista de sorra que duu a aquest mas. 900 metres més endavant, la pista es bifurca i prenem la branca de l'esquerra. Seguim 850 metres més per a trobar l'entrada al mas, però seguim la pista endavant per la dreta d'aquesta i aparquem una mica més endavant. Des d'allà, caminant una mica vorejant els camps de conreus, arribem al dolmen més aristocràtic, el de Can Marquet de Grevalosa, també conegut com a Can Marquet.

Es tracta d'un dolmen de tipus cambra pirinenca o dolmen simple per la seva morfologia i es pot datar entre el 2200 i el 1700 a.n.e.; tot i que ara, amb la nova datació prehistòrica, i segons Carreras i Tarrús, podria haver estat bastit entre el Calcolític i el Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Fou trobat per Miquel Cura l'any 1975, tot i que el propietari de la masia ja el coneixia de temps ençà, però creia que era una antiga cabana de vinyataires, ja que tenia unes parets de pedra en sec emmurallant les lloses megalítiques. Aquestes lloses, avui en dia visibles, conformen una cambra sepulcral de 2 metres de llarg per 1.10 d'amplada per 1.30 metres d'alçada. La cambra no conserva cap tipus de tancament o d'accés.

Miquel Cura el definia com una cambra pirinenca. A dia d'avui, 12/06/2019 i després de quasi mil sepulcres, ens permetem opinar i, sota el nostre punt de vista (aficionat), veiem les lloses massa treballades com per a catalogar-lo com a cambra pirinenca. Però cal dir, que a dia d'avui, creiem que ja es diu que és una cambra pirinenca pel fet de trobar-se on es troba.

El túmul, molt malmès, no conserva restes del cròmlec peristàltic, però sí que s'han trobat restes d'un anell que li donen un diàmetre de 7-8 metres a l'obra tumular.

L'excavació de Miquel Cura no va proporcionar cap mena de resta prehistòrica i s'ha de dir que el megàlit fou restaurat sota la seva supervisió poc després d'acabar l'excavació.

Tornem al cotxe per a avançar una mica més (1300 metres des de l'accés al mas) i, a peu, agafem un camí (més aviat corriol) a la dreta que puja cap a la Serra de Clarena, que es troba just a sobre (pensem, però, que es pot seguir endavant amb el cotxe i arribar fins els túmuls). Una vegada a la pista de sorra del replà superior, avancem uns 60 metres cap a la nostra dreta. A aquest punt, uns 10 metres a la nostra esquerra, quedarà el túmul I de la Serra de Clarena.

Aquest túmul és de forma allargada, amb 9.60 metres a la part més llarga per 6 - 6.50 metres a la part més estreta. Conté dues estructures diferenciades, una de circular feta amb mur de pedra seca i situada gairebé al centre del túmul, i una altra d'inhumació col·lectiva. La cambra circular mesura 1.80 metres de diàmetre màxim i té una alçada de 85 centímetres. Part del mur del costat nord d'aquest cercle es troba derruït, comunicant així l'estructura circular amb la zona d'inhumació col·lectiva, que es troba parcialment delimitada per 4 lloses inclinades cap a l'interior. Aquesta zona ocupa una extensió de 2 per 1 metre i va ser on es van trobar les restes òssies de 5 adults i 1 nen.

Inserim una planimetria de Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich.

Extret d'Excavacions Arqueològiques a Catalunya

Com a troballes de tipus ceràmic, es van obtenir fragments de 10 vasos de diferents mides i decoracions, mentre que es va trobar força més material ornamental, com 357 denes de collaret de càrdium (totes trobades a la zona d'inhumació), un penjoll de pecten polit de 29 mil·límetres de longitud i un fragment de punxó de coure de 48 mil·límetres de longitud. Per últim, sobre el túmul, es va trobar un nucli de sílex rosat.

Les restes humanes van permetre datar el monument pel mètode de C14, donant lloc a una temporalitat dins del Bronze antic, concretament vers el 1750 a.n.e. (amb un error de 100 anys amunt o avall).

El que no va ser tan fàcil de documentar va ser la seva tipologia, ja que es tracta d'una estructura complexa. L'estudi detallat de les restes i la seva ubicació dins del túmul porten als arqueòlegs que el van estudiar (Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich) a creure que va ser una cista o cambra pirinenca posteriorment modificada amb la creació de la cambra central de pedra seca.

Tornem a la pista per a seguir endavant uns 400 - 420 metres més. De nou a l'esquerra, però ara a uns 30 metres de la pista, trobem el Túmul II de la Serra de Clarena.

Aquest segon túmul, més modest que el seu germà, conté una cista a la que s'hi va trobar una urna funerària de perfil bitroncocònic amb digitacions impreses tapada per una llosa petita. Al costat d'aquesta urna, va aparèixer un vas trencat que devia contenir, temps ençà, l'aixovar funerari.

Podem datar aquesta estructura dins del Bronze Final III, vers el 900-650 a.n.e. Cal dir que aquesta afirmació és de l'estudi de la tomba dels anys 80 i que, a dia d'avui, no es trobaria dins d'aquesta etapa, ja que tot aquest interval d'anys pertany a l'Edat del Ferro, a banda del fet de que s'hagi trobat una urna funerària (enterrament típic de l'edat del Ferro).

Els dos túmuls van ser descoberts el 1981 per membres de la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, que van fer una prospecció per la zona després d'un incendi ocorregut l'octubre del 1980. Aquestes feines van permetre descobrir altres estructures del mateix estil a municipis propers.

Amb això, acabem la ruta, però si teniu ganes de més, podeu visitar les malmeses cistes de Cal Pessetero, més properes a Castellfollit o bé els dòlmens de Rubió, ja a l'Anoia.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Marquet de Grevalosa: 31T 386909 4617480

Túmul I de la Serra de Clarena: 31T 386393 4617199

Túmul II de la Serra de Clarena: 31T 386368 4617597

Megàlits i inscultures al Bages

Nova entrada pel Bages; l'hem titulada així perquè vam ser a diversos pobles de la contrada: a Súria, Aguilar de Segarra i Sant Mateu de Bages. De fet, hi vam anar dos caps de setmana, però el primer no va ser tot fructífer al que estem avesats últimament, i vam decidir tornar el cap de setmana següent per a poder fer una entrada amb un xic de cara i ulls.

Arribem a Súria per la C-55 i desviant-nos per la C-1410z entrarem al nucli. Després de passar la plaça Sant Joan i l'estació d'autobusos, girem a l'esquerra pel pont que creua el Cardener. Al creuar-lo virem a l'esquerra per l'avinguda Cardener, i per ella seguirem fins trobar una nova rotonda, la que farem quasi sencera, sortint pel carrer de Pompeu Fabra, aquest amb cases a cada costat. Just prendre'l, veiem una bifurcació a la nostra dreta amb un fort pendent, per aquí ens endinsem Al poc, el carrer es torna pista, i passem un desviament que ens quedarà a la nostra dreta, que duu a les ruïnes de la torre de Salipota. Deixant de banda aquest desviament, seguim per la pista uns 2 quilòmetres des de l'inici.

Nosaltres vam aparcar en una corba a l'esquerra, on hi ha un ampli espai al costat de la pista. A partir d'aquí, a peu, no us puc dir res exacte perquè hi va pujar la Cris (m'acabaven d'operar), però és tot pujant a la dreta d'on vam aparcat, em va semblar veure algun corriol desdibuixat... La dona em diu que des de la corba anterior surt un camí ben definit i ample, que t'hi porta; es troba a poca distància d'on hem aparcat, a uns 50 metres, en línia recta. Ara, millor anar pel camí definit, es veu al google maps i tot, i on veurem fàcilment a l'esquerra d'ell, el paradolmen de la Font del Nasiet.

Tot i que a mi primera vista a mi em sembla un dolmen, la Cristina m'ha dit que en viu no és així, i cercant informació, he trobat que diversos autors el cataloguen com a balma sepulcral... o sigui paradolmen.

Fou descobert per Paulí López el 6 de Novembre de l'any 2009. El roc que li otorga la qualificació paradolmènica és el que veiem a la foto que faria de coberta del sepulcre. Les lloses laterals i davantera són afegides humanament. Segons hem pogut saber, li otorguen una cronologia calcolítica, vers el 1800 a.C.

La manca d'informació sobre el megàlit ens fa pensar que a dia d'avui no s'ha excavat.

Ara visitarem les maques inscultures dels Tres Tossals. Per a fer-ho prenem la C-1410z i creuem Súria en la mateixa direcció a la que hem arribat. Seguirem per aquesta carretera fins a trobar una rotonda, en la que sortirem per la primera, tot passant per sota de la C-55. Al poc de creuar-la, trobarem una nova rotonda per la que sortirem per la segona i última sortida, pel carrer de la masia de Can Sivila. Seguirem tot rectes, fins veure un camí que surt a la nostra dreta. Allà aturarem el cotxe al voral esquerra del "carrer".

A peu, emprenem la caminada que ens portarà a les inscultures tot seguint un corriol un xic costerut que ens quedarà a l'esquerra, just al costat del cotxe. A l'estona, veurem a mà esquerra un costerut corriol més petit que és el que ens durà directament a les inscultures, just abans d'un penya-segat. Com sempre dic, a la muntanya s'hi ha d'anar per coordenades... Allò del tercer abre a la dreta no funciona.

Segons diu la Cristina, és complicat fer-li una foto on es vegi l'extensió de la inscultura amb les seves diferents parts, i a sobre el sol no acompanyava. Hem decidit posar una foto de lluny del roc i afegir un esquema del gravat.

Calc fet per GESEART

El gravat fou descobert per Josep Rodríguez, veí de Súria, l'any 1982. Però no fou fins el 5 de gener de l'any 2000 que el GESEART va fer un calc de les inscultures per poder admirar en dues dimensions l'obra d'art prehistòrica. Aquest calc té unes dimensions de 2.80 metres de llarg per 1.40 metres d'ample.

Segons la Generalitat, el gravat dels Tres Tossals consta d'un garbuix de línies que uneixen tres cassoletes (una d'elles de secció més aviat rectangular) i que acaba en una espècie de gravat en forma d'espina de peix.

La cronologia que li donen és des del Neolític final al Bronze inicial.

Bé, seguim la ruta fixada tot anant a la roca foradada de Cal Damià, element indubtablement prehistòric, encara que ben bé  no se sap la funcionalitat... És exacta a la roca forada de Can Gol, a la Roca del Vallès, i la del Turó del Tàbac, a Vallromanes.

Per arribar a aquesta magnífica roca foradada, tornem a la C-55 direcció Manresa, i just passar Sant Joan de Vilatorrada, trobem una rotonda en la que sortim per la primera, prenent la C-25. De l'Eix, sortim per la sortida 110, que ens pocs metres desemboca a la N-141b, la que prenem a la nostra esquerra, direcció Sant Pere Sallavinera, passant per sota la C-25. Als 50 metres, girem, aquest cop a la dreta, tot prenent la BV-1033, i als 260 metres i abans d'entrar al nucli, girem a la dreta de nou... Seguim la carretera, que es torna en una boníssima pista, fins que als 1.5 quilòmetres veiem un camí a la nostra esquerra, que prenem fent un molt pronunciat gir. Als 190 metres, aturem el cotxe al voral del camí. El roc foradat es troba a la dreta d'aquest tal i com hem arribat, just sota d'ell.

Molts autors determinen aquestes coves com a sepulcrals, reutilitzades a diverses èpoques fins a dia d'avui. Per això l'incloem al blog.

Aquesta és coneguda popularment com "la roca del forn", pel que ja se li estima una utilització d'aquest estil, de fet, la gent de la zona assegura que els "moros" la feien servir per coure el pa.

El roc en si mesura uns 4 metres d'alçada, i l'entrada a la cavitat es troba a 2 metres del sòl (massa alçada per la porta d'accés a un forn, no?). La cavitat, que jo crec que al seu inici devia ser un sepulcre, mesura 0.60 metres d'alçada, 1.30 metres d'ample i 1.20 de fondària.

Continuem la ruta visitant un nou paradolmen, el del Cau de la Guineu. Per arribar-nos-hi, tornem a la N-141b per la BV-1033, tal i com hem arribat, però aquest cop seguim la nacional vers la dreta. Passem per sota la C-25 un parell de vegades, i seguim rectes fins a topar amb una rotonda en la que prenem la segona sortida, direcció Aguilar de Segarra i Fonollosa, que passa de nou per sota l'Eix. Just passar-lo, ens trobem davant d'una nova rotonda en la que sortim per la primera, prenent la BV-3008 en direcció als pobles citats anteriorment.

Carretera a la que, als pocs metres, es pot veure el menhir de cal Giralt a l'esquerra, al bell mig d'un espai conreat.

Bé, seguim tot rectes durant 4.4 quilòmetres, on ens trobem a la nostra esquerra una carretera, marcada com a camí rural de Cal Pallarès. Per ella anem 550 metres fins que a la sortida d'una corba a dretes veiem un camí que s'enfila vers la muntanya. El seguim gairebé 1 quilòmetre, fins a trobar-nos amb un dipòsit d'aigua, des d'on surt un camí des del vertex interior de la corba que fa la pista per la que anem, i per la que seguirem 130 metres més, on hi ha un espai molt gran per a aparcar a la nostra dreta. Allà deixem el cotxe.

A peu, emprenem la marxa per la pista en la mateixa direcció uns 70 metres, on hi ha una petita ondulació del camí, i ens enfilem per la muntanya uns 18 metres en línia recta per a trobar el paradolmen del Cau de la Guineu. És molt recomanable anar amb GPS perquè el trajecte fins el sepulcre no és del tot fàcil de fer.

Conegut des del 1932 pels pagesos de la zona, el sepulcre és considerat, segons l'informe de l'excavació, com a para-cista. Tot i que segons es diu al web de l'Ajuntament de Sant Mateu de Bages, la balma fou dinamitada pels pagessos, i segons afirmen va arrancar un tros de la coberta del que seria el sepulcre, i per la qual van sorgir diversos ossos humans i nombroses destrals. Pel que a partir d'aquell moment, va esdevenir quelcom més important.

Es documenta que l'any 1980, la tomba fou saquejada. I en l'intent de preservar el patrimoni s'encarregà una excavació d'urgència a Lluís Guerrero i Sala i Josep Castany Llussà, que amb els seus arqueòlegs varen fer el 1981. Segons ells, la cambra sepulcral amida 2 metres de llarg per 1.40 d'ample i consta d'una alçada de 0.45 metres d'alt. L'estança era enllosada, un 70 % d'ella amb un gran roc allissat previament, amb uns acanalats paral·lels, i l'altre 30 % és format per un conjunt de petites llossetes, encaixades entre si.

Pel que fa a restes trobades, es documenten diversos cranis humans i restes òssies, corresponents a 50 individus, i a la banda dreta del sepulcre aparegueren minses restes de l'aixovar funerari, un fragment ceràmic a mà, una làmina de sílex, un dentàlium i un botó amb perforació en V. Segons les troballes i les restes associades, es dona una cronologia calcolítica d'entre el 2000 i el 1800 a.C. Tot i que actualment, amb l'avanç del C14, se li estima una antiguetat del 2090 ± 110 a.C. A banda el botó (d'estil Durfort) es relaciona a l'era neolítica final.

Tornem al cotxe i comencem la tornada, però quan arribem al dipòsit d'aigua, aturem el cotxe i a peu emprenem el camí del vértex que he citat abans. A uns 170 - 180 metres, agafem un altre camí que surt a la nostra esquerra, aquest el seguirem fins a petar a un PR, pel que girem de nou a l'esquerra. A uns 80 metres i abans d'una corba amb diversos camins que surten de d'ella, veiem a l'esquerra del PR les restes del dolmen de Les Esmoladores.

Del megàlit, o més ben dit de les restes del megàlit, en direm ben poc, ja que no tenim constància de cap estudi ni prospecció. L'únic que hem pogut saber és que va ser descobert per Albert Fàbrega el 17 de desembre de l'any 2011.

Ell mateix descriu un túmul ovalat de 8 per 7 metres. La llosa fa 1.80 metres de longitud per 80 centímetres d'alçada, i consta d'un gruix màxim de 20 centímetres. Nosaltres, com l'Albert, no dubtem a l'hora de dir que són les restes d'una estructura dolmènica, l'experiència és un grau... Aquí donem la ruta per acabada i tornem cap a casa.

Coordenades:

Paradolmen de la Font del Nasiet: UTM(ETRS89): 31T, 395291, 4631253
Inscultures dels Tres Tossals: UTM(ETRS89): 31T, 394638, 4633013
Roca foradada de Cal Damià: UTM(ETRS89): 31T, 382286, 4621303

Paradolmen del Cau de la Guineu: UTM(ETRS89): 31T, 384645, 4625053
Les Esmoladores: UTM(ETRS89): 31T, 384871, 4625579