Avui, després d'estar envoltants de polsim tota la setmana pel canvi de portes a casa, necessitem sortir a que ens toqui l'aire. I la millor opció és fer una ruta per la Serralada Litoral amb un boníssim guia, el Joan. El recollim a Montornès i ens dirigim cap a Vallromanes. Travessem el poble tot seguint la riera i enfilem una pista forestal en direcció a la font de Can Gurguí. La pista que seguim desemboca al GR 92 al Coll de Clau, on podem deixar el cotxe sense problemes, donat que aquest GR és una autopista! Des d'aquest punt, seguim el GR cap a la nostra dreta fins a l'alçada del quart pal de fusta de la línia elèctrica i ens endinsem al bosquet. Poc després, a la nostra esquerra trobarem el paradolmen del Boter, descobert pel nostre amic Joan Boter, veí de Montornès, uns 4 metres més avall d'una paret granítica.
Tot i que no ha estat mai excavat, diversos experts en cultura megalítica indiquen que molt possiblement es tracti d'un sepulcre del Neolític final - Calcolític (vers el 2500 -2000 a.C.). Les seves dimensions interiors són 2,90 metres de longitud (1,00 metre sense coberta) per 0,80 metres d'amplada i una alçada màxima d'1,00 metre.
Tornem cap el cotxe i seguim les indicacions cap el Coll de Can Gurguí i la Creu de Can Boquet, passant pel mirador de la Cornisa, on podem parar còmodament a veure les vistes del Maresme, el Barcelonès i els dos Vallesos.
Continuem el camí cap a la Creu del Boquet, on hi ha el centre d'informació del Parc de la Serralada Litoral, i allà prenem el camí de més a la dreta i poc després el de l'esquerra. Continuem per aquesta nova pista uns 850 metres fins que veiem a l'esquerra una pista que tira amunt tornant un pèl enrere. Deixem aquí el cotxe i enfilem aquesta pista a peu. Després d'uns 300 metres, ens endinsem al bosquet de la nostra esquerra per un camí i agafem poc després un corriol a la nostra dreta, que ens durà a la Cova d'en Pau per la seva part posterior, en uns 25 metres més.
Es tracta d'un abric granític utilitzat com a cova sepulcral, aproximadament entre el Neolític i el Calcolític (5000 - 1800 a.C.). La Cova d'en Pau és formada per dos grans rocs recolzats un sobre l'altre a la seva part superior, creant una cavitat de 2.60 metres de llarg per 1.90 d'amplada i també 1.90 metres d'alçada a la banda més oest de la cova, que resta tancada artificialment.
El jaciment fou descobert per Pau Ubach l'any 1950. El març del mateix any es va excavar, aportant diverses troballes, entre elles làmines i puntes de sageta de sílex, plaquetes de pedra treballada de color verdós, ceràmica a mà, etc. Però el que es documenta com a més interessant són unes plaquetes de diorita relacionades a l'ús ritual.
Extret de Monografies 13 del SERP
Amb aquestes troballes, podem dir que l'ús d'aquesta sepultura fou cap al Neolític final o Calcolític inicial, vers el III mil·lenni a.n.e., com a molt tard a inicis del Bronze vers inicis del II mil·lenni. Cal dir que tots aquests elements són conservats al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.
Desfem el corriol fins al camí i tirem cap a la dreta uns 150 metres, on veurem, sense dificultat, la Cova de la Granota.
Com la seva companya, es tracta d'una cavitat natural formada per blocs de granit reaprofitada com a cova sepulcral. Consta de dues cambres a diferents nivells. La cambra superior mesura 4.5o metres de longitud per 3.60 d'amplada màxima i 2 metres d'alçada màxima.
A l'excavació del 1950 per part del grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt, que va ser qui va identificar el jaciment, s'hi van trobar, a la cambra superior, tres enterraments, quatre ganivets i tres puntes de sageta de sílex i dues plaques de pedra treballada.
La cambra inferior, situada just sota l'anterior, va ser excavada el 1955 i s'hi van trobar quatre sagetes de sílex, una dena de collaret i dos fragments de ganivet. Curiosament, a aquesta cambra hi havia una gran pedra quadrangular de 40 centímetres de costat situada al bell mig.
El SERP publica, a banda de les restes ja anomenades, un bol de ceràmica feta a mà, d'un diàmetre de 9.3 centímetres, del que en van recuperar la meitat, però no sabem a quina de les dues estances. També col·loquen l'ús de la cova vers el durant el III mil·lenni a.n.e. i fins al II mil·lenni a.n.e.
 |
| Extret de Monografies 13 del SERP |
Tornem cap el cotxe i ens dirigim ara cap al dolmen de la Roca d'en Toni, que ja vam visitar fa un temps (Dolmen a Vilassar de Dalt). Per a arribar-hi, desfem el camí fins a la cruïlla on es troba l'oficina d'informació del parc (Creu de Can Boquet) i prenem el camí de la nostra dreta. En menys d'un quilòmetre, arribem a l'esplanada on es troba el dolmen i hi deixem el cotxe. Ja a peu, tornem un pèl enrere i agafem el primer trencall que trobem a l'esquerra. El seguim fins trobar el primer trencall a la dreta, que s'estreny i arriba fins l'hàbitat dels Rocs d'en Sardinyà, a l'esquerra del camí. Aquests rocs són una agrupació de blocs granítics tancant una habitació més o menys circular de 20 metres de diàmetre.
A les diferents excavacions, s'hi han trobat cinc raspadors de sílex del Neolític antic, fragments de ceràmica cardial, tres destrals de basalt, una de diorita, una altra de fibolita, dues masses de molí, indústria lítica diversa, dos fragments de ganivets i un fragment de sílex negre, entre d'altres.
Darrere de l'hàbitat, ens trobem amb el què podria ser una antiga pedrera.
Continuem caminant fins que trobem una pedra amb tendència circular, també a l'esquerra del camí.
Ens trobem davant de la Pedra de Can Boquet, un roc ple de cassoletes, d'entre 4 i 8 centímetres de diàmetre i de 0,5 a 1,5 centímetres de fondària. A més, a la seva part superior, es pot observar un gran orifici de 57 per 42 centímetres i 45 centímetres de fondària, possiblement utilitzat per a cristianitzar la pedra.
Seguim una miqueta més el camí fins a trobar el Castell de Pedra, que conté, a la seva part posterior, la Cova d'en Joan i una altra cavitat més petita.
La Cova d'en Joan té unes dimensions d'1 metre d'alçada per 2 d'amplada i 4.10 de llargada.
Quan va ser descoberta l'any 1977, a uns 70 centímetres de l'entrada per la part exterior, hi havia una mur de pedra seca tancant-la. En treure's aquestes pedres, es va trobar una llosa de 80 centímetres de llarg, per 20 d'ample i 8 de gruix, iniciant un semicercle en pedra seca de 60 cm d'alçada que resguardava tres esquelets en posició fetal. Sabem d'aquests murs de pedra en sec que no són pas de pedra local, pel que havien estat transportats des d'algun indret llunyà.
Extret de Monografies 13 del SERP
A banda, a l'excavació, sorgiren dos fragments de sílex, fragments de ceràmica feta a mà, una pedra de molí i una petita destral de basalt. Per les restes recuperades, podem datar l'ús com a sepulcre d'aquesta cova vers el Bronze inicial, a l'inici del II mil·lenni a.n.e.
Continuem el camí pel pendent que queda davant del Castell de Pedra i baixem uns 100 metres fins trobar uns amuntegaments de pedres a la nostra esquerra. Entre ells, hi trobarem la Cova del Pont.
Sincerament, nosaltres trobem que és més fàcil arribar-hi des de l'ermita de Sant Salvador de Boquet. Aquesta ermita es troba seguint el corriol que surt en baixada des del Castell de Pedra. Una altra opció per a arribar-hi és agafar la pista des del dolmen de la Roca d'en Toni i agafar el camí que, a l'esquerra i poc abans d'arribar a la Creu d'en Boquet, duu a Can Boquet i Sant Salvador. Un cop aquí, deixem l'ermita i el mas a la dreta i trobarem un corriol que, pujant un pèl pel turó, ens porta a la Cova del Pont.
En un cas o en l'altre, recomanem dur les coordenades per anar-hi directes.
Aquesta cova és natural i, possiblement, va ser un lloc d'enterrament. A la seva excavació, efectuada el 1970 per J. Ventura, no s'hi van trobar restes humanes, però sí ceràmica feta a mà de diferents tipus i una destral de pissarra, que permeten datar la presència humana a la cova entre el Neolític i el Bronze Antic (5500 - 1500 a.n.e.).
Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim, tot seguint el GR-92, cap al nord, en direcció a Can Camat. Deixem camins a banda i banda fins que la pista el bifurca en dos; allà, prenem el camí de l'esquerra i el seguim uns 150 metres, fins a trobar a mà esquerra una entrada a un prat. Ja a peu, tenim dues opcions; si anem pel camí, trobarem el menhir de Can Camat a la nostra esquerra sobre el talús.
Fotografia del 23-03-2019
Si anem pel prat paral·lels al seu límit, el veurem a la nostra dreta, un pèl amagat entre la vegetació.
Les seves dimensions són 1,95 metres d'alçada per 1,00 d'amplada. Mirant aquesta segona fotografia, no diríem que fa aquesta alçada, però per la part del darrere sí s'observa la seva magnitud real. Com és difícil fer una foto, hem posat una foto de cada banda del menhir. En no tenir cap característica particular, no s'ha pogut datar amb exactitud dins de l'ampli marge temporal del Neolític al Bronze (5500 - 650 a.n.e.), tot i que, per les cronologies dels elements megalítics de la zona, el més probable és que fos erigit vers el III mil·lenni a.n.e.
La primera menció d'aquest gran roc fou el 1952 a una publicació de Jaume Clavell. Tot i que ha caigut, com a mínim, una vegada vers el camí, resta al mateix estat.
De nou al cotxe, fem mitja volta i tornem a la Creu d'en Boquet, on prenem la pista que porta a Vallromanes passant pel restaurant de Sant Salvador. Uns 700 metres després, deixem el cotxe i agafem el corriol de l'esquerra, endinsant-nos en un maco i humit bosquet. El seguim uns 500 metres fins una corba una mica tancada a l'esquerra. A banda i banda del camí trobarem els dos trossos del menhir de la Pedra del Diable. Si volem veure el fragment gran, hem de pujar al bosc de la nostra esquerra. Si volem veure el petit, hem de baixar un pèl a la nostra dreta.
Abans de trencar-se, el menhir mesurava 3 metres de longitud per 0,90 d'amplada i 45 centímetres de gruix. El gran menhir té una cassoleta feta al lateral est, de 11 centímetres de diàmetre i 2 de fondària. Segurament, el seu estat actual es deu als moviments de terres fets a la zona. De fet, al mateix megàlit, es poden observar les marques d'una suposada maquinària per moure'l.
El podem col·locar cronològicament, conjuntament amb les sepulcres i d'altres elements megalítics de la Serralada del Litoral, vers el III mil·lenni a.n.e.
Tornem de nou cap el cotxe i continuem cap a Vallromanes per la pista que seguíem. Just arribar a la població, agafem el desviament cap a la urbanització de Can Tàbac i Oasis, pujant pel carrer de Cònsol Balet i seguint per Mare de Déu de Montserrat. Després d'uns 700 metres, deixem el cotxe i prenem el camí que surt a la dreta, just a una corba, fins arribar a una esplanada. Anem cap a la dreta fins a trobar un bosquet, on, caminant uns 25 metres, trobem la Roca Foradada del Turó del Tàbac.
Fotografia del 13-06-2020
Aquesta cova artificial, de 1,40 metres de fondària per 1,10 metres d'amplada i 0,93 d'alçada, es troba esculpida a un gran bloc granític de 3,64 metres de longitud per 3,75 d'amplada i 2,66 metres d'alçada.
Esmentada per primer cop per Artur Osona el 1888, el 1966, el Lluís Galera i Isern l'associà a altres troballes prehistòriques de la zona, mentre que, 10 anys més tard, en J. M. Cuyàs l'assimila a un forn (crec que sí, s'hi podrien fer pizzes a l'interior... però és massa feina, no?). El 1991, el col·lectiu GESEART la considera una cova sepulcral artificial.
Segons Josep Maria Cuyàs, que l'havia visitat l'any 1954 (i que va trigar en publicar-la molt més que nosaltres en acabar una entrada, ja que en parlà 22 anys més tard), la llosa tapa del sepulcre encara era allà, trencada per la meitat (segons Galera d'uns 15 centímetres d'amplada). A la plana que hi ha just davant de la Roca Foradada, va trobar dues destrals de color verdós (de 9 centímetres de llargada per 4.5 d'amplada i 15 centímetres de llargada per 10 d'amplada). I, a uns 75 metres d'allà, en va trobar dues més del mateix estil (de 12 centímetres de llargada per 3.5 d'amplada i 11 centímetres d'amplada per 3 d'amplada). Encara no entenc com ho podia considerar un forn, possiblement es referia a era històrica; de fet, té rebaixos que poden fer pensar que s'utilitzés per a això. A posteriori, s'hi han realitzat diverses prospeccions al seu entorn, en concret els anys 1999, 2003 i 2004, sense haver-se trobat restes associades. Nosaltres, com que no s'hi ha trobat res al seu interior i tampoc no té res de megalític, el seguirem catalogant com a cova, sepulcral o no, encara que per nosaltres, de totes totes fou un sepulcre.
Amb tan poques dades, és difícil de situar temporalment, però, podria datar-se entre finals del Neolític i principis del Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.), tal i com es posicionen diversos exemplars de la mateixa fisonomia.
El roc granític conté cassoletes a la part superior... a dia 13-06-2020 vam fer una excursió a la zona amb els nens, i vam veure aquestes inscultures i diverses més, però amb el sol que feia i el joc d'ombres d'aquest amb els arbres, les fotos van quedar horriblement malament, ni editant-les queden mig bé, així que inserim la planta feta pel Seminari d'Estudis i Recerca Prehistòrica (SERP).
Extret de Monografies 13 del SERP
Es tracta d'un conjunt de cassoletes que varien de 5 a 14.5 centímetres de diàmetre. El buidat més gran, que fa uns 45 centímetres, és natural.
Molt a prop de la Roca Foradada, podem trobar més inscultures, tot i que les primeres que veurem es diu que podrien ser naturals, i mirant-nos-ho, les que ens sembla que podrien ser creades per l'home estan força desgastades. Es troben al gran roc que queda a la dreta de la Roca Foradada, tot sortint del seu interior. És la denominada Pedra dels Sacrificis. Aquesta es va trencar, no fa gaire temps, caient la part superior pocs metres per la muntanya.
Segons el SERP, aquesta disposa de dos grans blocs buidats a la seva part superior amb també dos acanalats, que semblen ser d'origen natural.
Si tornem a la Roca Foradada i ens la mirem de front, a la nostra esquerra, just al límit de l'esplanada, veiem un parell de roques que podrien haver estat una sola antigament. Si ens hi acostem i el Sol ho permet, podrem veure unes quantes cassoletes a la seva part superior (indicades a la següent imatge amb els cercles vermell).
Al llibre de monografies 13 del SERP, se'n documenten unes que per l'adreça i descripció que donen, no són aquestes, o sigui que n'hi ha una més tant per ells com per nosaltres.
Ja a la plana, girant cap a la dreta al camí existent, trobem a pocs metres un nou aflorament rocós on es veuen dos rocs prou estranys morfològicament parlant, sembla que tinguessin gran quantitat de cassoletes d'entre 5.5 i 10 centímetres de diàmetre, algunes unides per reguerons, que a dia d'avui es troben molt erosionades.
Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim a la urbanització de Can Nadal, a Vilanova del Vallès, per finalitzar el completíssim matí. Allà, prenem el carrer de l'Alosa fins que es converteix en pista i, quan aquest s'acaba, prenem el camí de l'esquerra i aparquem. Ja a peu, seguim tot rectes i arribem fins una tanca, on agafem un camí que surt a l'esquerra. Just després, agafem un altre que surt a la dreta resseguint la línia d'alta tensió. El seguim fins trobar un dipòsit a la dreta i entrem al bosc que queda a la nostra esquerra. Baixant pel corriol marcat (compte, en alguns trossos no es veu gaire la senyalització), arribem a la Cova de Can Nadal II i uns 30 metres a l'est, trobem la Cova de Can Nadal I o de l'Escarpat.
Es tracta d'una cavitat en forma de balma de 2 metres de longitud per 2,25 d'amplada i 1,50 metres d'alça màxima. Davant seu, hi ha una llosa que podria haver fet de tancament de la cambra sepulcral, al costat d'una altra llosa més petita, fet que va fer que l'Artur Osona, el 1892, l'esmentés per primera vegada catalogant-la com a dolmen. D'altra banda, el SERP documenta d'altres lloses caigudes muntanya avall, que formarien l'accés megalític al hipogeu. De fet insinuen que la llosa petita seria la que faria de porta d'accés a la cambra funerària.
També documenten restes visibles de túmul de terra i pedres, i diuen que el sostre de la cavitat devia ser ovalat i que ha cedit, donant-li l'aspecte actual, que es troba a la part inferior d'un aflorament granític que conté cassoletes i reguerons a la part superior.
Extret de Monografies 13 del SERP
El 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt hi va fer una excavació, a la que hi va trobar restes esmicolades d'esquelets, fragments ceràmics i tres puntes de sageta amb peduncle i aletes. El 1992, s'hi va fer una prospecció, sense trobar-hi restes associades. Per l'estil de hipogeu paradòlmenic i el treball de les puntes de sageta, podem col·locar el jaciment vers el III mil·lenni a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític.
Tornem a la Cova de Can Nadal II, també anomenada de l'Ermità, car fou utilitzada a l'Edat Mitjana com a eremitori (al seu interior, es pot observar una creu gravada a la paret).
La cambra, excavada artificialment a la roca, té unes dimensions de 3.80 metres de longitud per 1.80 metres d'amplada i 1.50 d'alçada. Si ens fixem en la porta d'accés veurem ràpidament l'aprofitament de la cavitat durant la història, amb uns rebaixos per encabir-hi una porta de fusta.
Igual que la seva veïna, va ser catalogada per l'Artur Osona com a dolmen el 1892. Va efectuar-s'hi una excavació el 1951, per en J. Ventura i s'hi va fer una prospecció el 1992. Les troballes associades a la cova són tres fragments de ceràmica grollera, dos fragments de sílex i un fragment de ganivet de sílex blanc de 3 centímetres de longitud. Tot i no haver-se trobat restes humanes, es podria haver utilitzat com a hipogeu o cambra sepulcral. Per la proximitat de la Cova de Can Nadal I, i el paral·lelisme amb els hipogeus mediterranis el SERP el col·loca vers el III mil·leni a.n.e., com la seva germana I.
El SERP descriu la cova com a un hipogeu i documenta a uns 2 metres de l'entrada dues lloses de grans dimensions que podrien haver estat el corredor d'un hipotètic hipogeu paradolmènic.
Encetem la Cova de Can Nadal III, també anomenada cova fonda, per raons òbvies o cova de la Gruta, segons Ubach, membre del grup d'arqueologia de Vilassar de Dalt. És, amb seguretat, la menys coneguda i accessible, però bé, del tema d'accessible, tampoc és com per lligar-se amb cordes de seguretat.
Aquest sepulcre, si és que ho fou, que creiem que sí, és de planta rectangular de 4.40 metres de llargada per 2.25 d'amplada.
L'any 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt va anar a excavar-lo i s'hi van trobar el sòl remogut, pel que l'excavació es va basar en treure terra de l'interior i garbellar a l'exterior. D'aquest garbellat s'obtingueren 7 fragments de ceràmica grollera, 3 fragments de sílex, 2 de ceràmica calcolítica, un tros de ganivet blanc de menys de 4 centímetres i 2 fragments de crani humà, pel que es confirma la seva utilització com a sepultura.
Després de visitar aquestes interessants coves, és hora de tornar a casa, a descansar i poder pair tots els elements que hem visitat.
Habitat neolític de Rocs d'en Sardinyà: 31T 445252 4597736
Pedra dels sacrificis del Turó del Tàbac: 31T 442527 4598239
Inscultures I del Turó del Tàbac: 31T 442493 4598202
Inscultures II del Turó del Tàbac: 31T 442558 4598243
Inscultures III del Turó del Tàbac: 31T 442521 4598199
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada