TRANSLATOR

dimarts, 28 de juliol de 2020

Cova i sepulcre als Pyrénées Atlantiques (Cueva de Lezia o Grotte de Sare)

Sent a Euskalherria, bé, encara érem a Nafarroa, però a territori euskaldun, ens decidim per creuar la frontera i anar a France, als Pyrénées Atlantiques, al cim de La Rhune (Fr) o Larrun (Eus), al terme municipal de Sare en francès, Sara en Euskera; lloc des d'on surt un tren  cremallera que et duu al cim. Per als nanos, va ser brutal, i pels grans també, molt maco, la llàstima és que ens vam trobar amb una densa boira... tan densa que sorties xop d'ella. Tot anant al cim de la muntanya, hi ha unes quantes restes prehistòriques, però avui no és el dia com per posar-te a caminar sota un fort pendent, amb boira i dos nens d'encara tres anys. Així que aquests els obviarem. Però de seguida que acabem la visita al cim, del que vam veure ben poc, baixem de nou al poble, i la cosa canvia.

Només baixar del tren i passat el moment d'excitació dels nens, ens dirigim a l'hàbitat de la cova de Leizia o la Grotte de Sare. Per arribar-hi, emprenem la D-4 fins a trobar una rotonda, ja a Sare, on emprendrem per la segona sortida, sent aquesta la D-306. Des d'aquesta rotonda, ja per la nova carretera, seguim tot rectes 3.2 quilòmetres, lloc on trobem un desviament a la nostra esquerra senyalitzant la cova. Per aquesta, anirem tot rectes 2.3 quilòmetres deixant-nos a l'aparcament de la cova.

A partir d'ara, exclusivament al recinte de la Grotte de Sare, no inserirem fotografies nostres, ja que no es poden fer fotos a l'interior, i les que vam fer a l'exterior han quedat molt cremades pel sol... i fa pocs minuts ens estàvem mullant per la intensa boira! Coses de muntanya. Totes les imatges que pengem són extretes del web oficial de les Grottes de Sare.

Aquí paguem l'entrada a la cova, i anem a fer un volt al parc megalític que tenen muntat, ja que les visites són guiades i encara ens faltava una bona estona per iniciar-la.

Quan ja començava a ser l'hora, anem cap a l'entrada, on ens vam quedar una bona estona bocabadats amb ella, és realment espectacular.

Les coves han estat formades pel desgast de l'aigua, i han estat habitades des de temps ençà, tant per animals com per humans. Es documenta, vers el 45000 a.n.e., l'existència a les coves de l'ós de les cavernes, vivint conjuntament amb els rat-penats, que a dia d'avui encara l'habiten.

Inserirem una fotografia de l'entrada per la part de dins, l'anomenada sortida de Barandiarán. Realment espectacular aquesta sortida de la cova amb el llac a la dreta... a la fotografia, deuria d'estar sec, perquè, com hem dit abans, aquestes coves han estat formades pel desgast de l'aigua des de fa uns 100 milions d'anys. Dins d'ella, en veurem clares mostres.

L'etnòleg i prehistoriador José Miguel de Barandiarán les va estudiar, sobretot en la seva relació amb la mitologia euskera, ja que sobre elles recauen moltíssimes llegendes de la zona, i vers el segle XVII, la cova, fou testimoni de persecusions de pressumptes bruixes, fet molt estandaritzat a les coves euskalduns (com a les més que conegudes coves de Zugarramurdi). A l'actualitat, són el tercer lloc amb més visitants de tota l'Iparralde (zona històrica euskera sota l'administració de França).

Aquesta és una de les fotos que hi ha de l'interior de la cova, en la que es veu clarament el treball per erosió que ha produït l'aigua durant anys. Tot i que es veu a simple vista, hi ha llocs on el treball fet per l'aigua és tan evident, que supera les expectatives creades, com a la foto que inserirem a continuació.

I també hi ha zones de gran bellesa, com el llac...


... o el primer pis, que és al que nosaltres més ens interessa, per a dir quelcom, ja que aquí és on és trobaren, segons la guia, les restes arqueològiques pertanyents als habitants del Neolític.

Fou "descoberta" l'any 1912 per E. Passemard, arqueòleg que va descobrir moltes coves i gravats paleolítics de la zona. Ell mateix ja va comentar que hi havia un gruix de sediments que s'haurien de garbellar per a poder catalogar i documentar la cova, però quan va tornar, anys més tard, s'ho va trobar gairebé tot destruït a causa de diverses obres de condicionament de l'anomenada cavitat 3.

Tot i això, va recuperar divers material que és conservat al Musée Basque de Bayona.


Es tracta de restes òssies de fauna de la zona i l'època, una d'elles d'un bòvid, possiblement un ur (una espècie de brau salvatge, avui en dia extint... Bos primigenius primigenius), un altre d'un cavall, i també restes d'ós de les cavernes. També es varen localitzar una veintena de peces de pedra tallada, d'entre elles, un parell de puntes de dors, tres burins, un raspador carenat, un altre de doble de reduït tamany i un tercer en una làmina truncada, els tres sobre làmines de vora retocada. Aquestes restes ens encaixen a l'època del Perigordiense superior, una cultura paleolítica d'entre el 20000 i el 18000 a.n.e.

Tot i les breus dades que hem pogut donar, inserim una part de l'estudi que feu E. Passemard, modificat i traduït per nosaltres:

"El passat mes d'octubre, el Sr. León Castilla, propietari de les Coves de Sara, em va demanar que explorés les moltes parts de la cova, encara desconegudes. Hi vaig anar, en companyia del meu col·lega, l'amic Dr. Tessier. L'exploració va començar immediatament i va durar gairebé vuit dies, va ser dolorós i de vegades perillós, però sempre interessant. Els resultats no s'han d'informar aquí; ens allunyarien massa de la prehistòria. Des del principi, em va turmentar la idea que aquesta cova havia estat habitada en temps prehistòrics; i esperava descobrir-hi alguns vestigis de les eres desaparegudes. Desafortunadament tota l'entrada, gairebé 25 metres d'obertura, i tot l'interior, en una àrea gran, havia estat completament netejats i, en conseqüència, despullats de tot rastre d'indústria i habitatge.

El senyor León Castilla va quedar desconsolat quan es va assabentar de la pèrdua involuntària de les riqueses de la cova, i immediatament va posar a la meva disposició un equip de treballadors, que van ser de gran ajuda per mi."

Després, documenta gran quantitat de "peces i ossos que provenen d'una capa LM50, i conté fragments d'os i dents d'ur, així com un os d'un dit, possiblement de lleó. També van sorgir restes de bou, cavall i bisó. És clarament solutreo-magdalenià, època de l'escultura, amb simples raspadors i dobles, puntes i pales retocades, molt petites. També vaig trobar estris clarament utilitzats al segon pis i un fragment de percutor, en jaspi, un nucli i un raspador."

A banda, també documenta "dos fragments d'os, inclòs un tallat pels quatre costats, que són clarament obra de l'home, probablement en el Neolític." (Tal i com ens va afirmar la guia)

"Malgrat tota la meva investigació, no vaig poder trobar cap rastre de pintures o gravats en les parets de la cova, completament coberta de dipòsits de pedra calcària i estalactites."

Nosaltres afegim que, a banda de les referències prehistòriques, descriu al seu estudi, sales de més de 40 metres d'alçada.

Un cop acabada, la impresionant visita de la cova ens dirigim a visitar un proper sepulcre, el d'Arrixabale. Per arribar-hi, emprenem amb el cotxe la carretera que surt de la cova i la seguim rectes 2.3 quilòmetres fins la D-306, on girem a la dreta i continuem rectes per ella 2.4 quilòmetres. A aquest punt, trobem un desviament a l'esquerra, just després de creuar un pont que creua el riu de Lizuniagako Erreka, girem a l'esquerra i seguim tot rectes 600 metres fins a topar amb la D-406, en la que seguirem tot rectes vers la nostra esquerra 1.7 quilòmetres. Aquí aturem el cotxe on podem... hi ha una entrada d'una casa a mà esquerra que és prou recurrent... bé, de fet, hi ha dues entrades a la mateixa casa i qualsevol d'elles ens va bé per anar al dolmen.

El megàlit però, és a l'altra banda de la carretera. Com diem altres vegades, millor utilitzar un GPS, però, com ajuda, el camí que ens duu al sepulcre es troba entre les dues entrades a la casa. És un camí estre una mica costerut que porta a un cortal i una mena de dipòsit de menjar per a animals. El dolmen es troba just al costat, però, a la nostra visita, estava completament cobert per falgueres i plantes urticants i costava veure. A més, vam haver de saltar una tanca metàl·lica de fàcil accés per entrar però difícil per sortir per arribar fins les pedres. I després de tant d'esforç, ens trobem amb això.


Aquest megàlit fou descobert per Jesús Elósegui el 1936, i va ser documentat posteriorment en un parell d'estudis. Ens crida l'atenció sobretot el segon, ja que es tracta d'una obra de José Miguel de Barandiarán, escrita el 1951.

El megàlit consta d'una cambra, de mides aproximades, de 3 metres de llarg per 1 d'ample i també 1 metre i poc més d'alt. Amb una obra tumular visible (quan està sense vegetació) d'uns 10 metres de diàmetre i mig metre d'alçada, envoltat per un cròmlec peristàltic, a dia d'avui incomplert.

Tot i això, el què vam veure nosaltres és ben poc d'ell, de fet, el vam trobar per la seva fàcil localització amb la construcció moderna que hi ha un xic darrere d'ell i no pas per veure les lloses. Cercant per internet sobre el sepulcre, hem trobat que aquest jaciment és utilitzat sovint com a abocador, fet que no enorgulleix gaire a la raça humana. Per a fer-li una mica de justícia, tot i que tampoc és que es conservi en extraordinàries condicions, afegim una foto de l'Alfonso Martínez, propietari del blog "El Cromlech Pirenaico", de la seva entrada específica de Sare.

Foto d'Alfonso Martínez Manteca

"Vist" el megàlit, retornem cap a l'allotjament, ja que continua fent mal temps i a Sare hi ha molts megàlits. Així que ja tornarem, creuant els dits per a que ens faci bo i no hi hagi tanta vegetació.


Coordenades UTM(ETRS89):

Grotte de Sare o Cueva de Sara30T 615953 4791636
Dolmen de Arrixabale: 30T 613647 4793846

2 comentaris: