Nova entrada per les Valls d'Aguilar. Després d'haver visitat un menhir antropomorf, el menhir del Cantó, del que no en queden més que les restes, dos possibles túmuls i dos dòlmens, visitarem 3 sepulcres més.
Comencem doncs pel dolmen de la Fossa del Moro de la Guàrdia. Arribem a ell, tot seguint la N-260 des de La Seu direcció oest, i, just passar el petit nucli d'Adrall, trobem una rotonda en la que enfilem per la C-14 per la segona escapatòria. 5.5 quilòmetres més tard, virem a la dreta per la LV-5134, travessant el riu Segre per un pont, amb unes indicacions al poble de Noves de Segre per la LV-5133... tot i això, nosaltres deixem Noves de Segre a l'esquena i continuem el camí per la LV-5134 uns 20.4 quilòmetres des del pont, lloc on trobem una corba molt pronunciada a la dreta, amb una zona per aparcar, abans d'arribar a La Guàrdia d'Ares.
A aquesta corba, deixem el cotxe i, a peu, creuem la carretera amb l'Arnau i l'Ànnia i enfilem per un camí que surt del vèrtex d'aquesta. Als pocs metres, obro una tanca deixant passar a tota la família, la torno a tancar, i caminem uns 50 metres fins trobar-nos a l'alçada del cim del turonet de l'esquerra. Per allà, busquem algun corriolet que ens endinsi a la punxeguda zona, i que ens acabarà portant a l'antic sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia.
Es tracta d'un sepulcre del Calcolític inicial - Edat del Bronze antiga, vers el 2700-1800 a.n.e., i utilitzat fins a l'Edat del Ferro, vers el 650 a.n.e., construït en granit i amb l'entrada direcció sud-est.
Segons Albert Fàbrega, Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'una cambra pirinenca amb un túmul de 12 metres de diàmetre, amb restes evidents del mur de pedra en sec que feia d'anell de contenció (dels dos en resten petites mostres). La llosa de l'est és caiguda vers l'interior del sepulcre, fet que ha desplaçat la llosa de coberta.
La cambra mesura 1,70 metres de longitud interna, 1.05 metres d'ample i 1.40 metres d'alt. També sabem que la llosa de coberta fa 220 centímetres de longitud per 165 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix conservat.
D'altre banda, del túmul es documenten unes dimensions diametrals de 11-12 metres, amb un cròmlec bastit amb murs de pedra seca.
No s'hi documenta cap excavació, pel que no disposem d'informació arqueològica, tot i que ja és citat vers el 1988 per Albert Villaró i Xavier Campillo, dient que està desmuntat, en el seu inventari. També indiquen que fou espoliat pels treballadors que van fer la carretera i que van extreure ossos i un collaret.
Amb aquest sepulcre, encetem el nucli de Les Valls d'Aguilar, però ampliarem, ja que n'hi ha molts més.
I a dia 05 d'agost del 2021, tornem a la zona i passem de llarg la corba on vam deixar el cotxe temps ençà per a visitar el sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia. De fet, passem el poble, i ens dirigim a fer la ruta dels Manairons, Menairons o Minairons, segons a qui li preguntis. A banda dels dos tarters fets pels Minairons, també visitarem un parell de sepulcres tot fent la ruta. Per a visitar els tarters i un dels dòlmens, s'hi pot arribar en cotxe, tot seguint un camí que surt a 1.9 quilòmetres del nucli a la nostra esquerra, fàcil de reconèixer, ja que té una zona on pots deixar el cotxe just abans del camí i està senyalitzat. Nosaltres, però, fem la ruta a peu.
La veritat és que va ser una gran decisió, ja que vam travessar el camps i boscos fins a la corba que passa per sobre del riu de La Guàrdia, tot i que encara ho podíem haver fet més interessant pels nens, ja que hi ha un pas per un pont de fusta que els hi hagués agradat molt de fer. Però bé, al poc de fer la corba ens desviem a l'esquerra per un camí de muntanya amb una agradable manta de gespa entre arbres. No puc explicar perfectament la ruta però crec que, com a uns 700 metres, ens vam desviar a la dreta per un preciós caminoi, que ens va semblar una riera i que em sembla recordar que era marcat. A la fi de l'ample corriol, sortim al camí de cotxes, just abans del Tarter Gran de la ruta dels Minairons.
*Minairons: Éssers molt menuts similars als elfs, de caràcter entremaliat i molt forçuts i treballadors. Duen barretines vermelles i sovint porten barba. Entre altres llocs, viuen a les muntanyes de l'Alt Urgell.
Després d'admirar la immensitat del tarter, seguim endavant un xic per la pista fins a veure un desboscat a l'esquerra amb una petita identificació que diu Bosc dels Manairons (realment, és l'anomenada Solana de l'Abraham). Aquí, haurem d'anar uns 30 metres cap el bosc per a trobar el dolmen de la Cabana de Plan Fornesa a una clariana. Amb els caminois que duen cap a ell, no té pèrdua.
La primera notícia "documentada", tot i que ja es coneixia d'antic, és la de Serra i Vilaró el 14 de juny de 1920, quan publica dues fotografies, una planta i un alçat. Serra i Vilaró l'excavà l'any següent, trobant-lo tot remenat, però, tot i això, en documenta restes ceràmiques provinents de 3 vasos i "vestigis d'inhumacions".
Segons Josep Tarrús, Enric Carreras i Albert Fàbrega, amb la col·laboració de Gerard Remolins, es tracta d'un dolmen simple estil cambra pirinenca construïda en granit, amb un túmul circular, ben definit, de 12 metres de diàmetre. Indiquen que es poden observar restes del mur de pedra seca que feia d'anell peristàltic del sepulcre.
La cambra fa interiorment prop dels 1.41 metres de llargada interna, 1.23 metres d'ample i 1.10 metres d'alt. També diem que es pot veure que una part de la coberta resta estintolada i recolzada a la llosa de capçalera.
Podríem datar la utilització de la tomba i a falta de dades de les restes recuperades, entre el Neolític final i l'Edat del Bronze. Nosaltres vam col·locar prehistòricament les cambres pirinenques vers el 2200 a.n.e a inicis del Calcolític. Segons la Generalitat, seria corresponent al Neolític final, vers el 2500 a.n.e. Ens sembla que ja no va de 300 anys!
Però tot aquest últim paràgraf, ara ha quedat "inutilitzat", degut al canvi que s'ha oficialitzat en les etapes prehistòriques. Ara i de forma oficial, es tracta d'un sepulcre del Calcolític - Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.
Un cop vist el megàlit i dinats a la taula que hi ha a la plana del costat del camí instal·lada pels mateixos minairons, creuem aquest camí tot seguint per una clariana boscosa, com abans, amb manta de gespa, al poc es transforma en un corriol desdibuixat que enfila vers la muntanya. El dolmen de la Cabana tova es troba a 590 metres des del camí en línia recta, però, com he dit, el corriol és molt desdibuixat i vas fent esses, però bé, és dalt de tot de l'arrodonit cim, a l'esquerra d'una clariana tal i com anem pujant.
Igual que el proper sepulcre de la Cabana de Plan Fornesa, es documentat per primer cop per en Serra i Vilaró, el mateix dia 14 de juny de 1920, seguint informacions d'un pagès. En publicà una fotografia, l'alçat, la planta i un dibuix d'un fragment ceràmic.
Segons hem trobat, el sepulcre fou excavat per en Serra i Vilaró l'any següent a la seva troballa, i també se'l va trobar remogut recentment. A l'excavació a aquest dolmen s'hi van recuperar fragments d'inhumacions i restes de també 3 vasos, un d'ells amb línies incises.
Com el seu proper company, es tracta d'una cambra pirinenca bastida en granit, amb un túmul circular ben visible, de 10-11 metres de diàmetre, però en aquest no s'aprecia cap tipus de resta del sistema de contenció del megàlit.
Segons Tarrús, Carreras, Fàbrega i Remolins, la cambra funerària fa 1.60 metres de longitud, 1.27 metres d' ample i 1.20metres d'alçada. Hem trobat documentada específicament les mides de la llosa de coberta, que realment és brutal! Ja que tot i que resta trencada, la part que queda al seu lloc original fa 1.72 metres per 1.80 i té un gruix de 62 centímetres. La resta de la coberta resta estintolada a la part posterior d'on aniria la llosa de capçalera. Aquesta última, els arqueòlegs diuen que podria ser una que hi ha caiguda al costat del lateral esquerra de la cambra.
Com amb els anteriors companys visitats, datem aquest sepulcre seguint la nova línia temporal prehistòrica, del Calcolític antic a l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Vist el bonic sepulcre continuem en la mateixa direcció a la que hem arribat, aquest cop fent la baixada a la muntanya, camp a través, ja que el corriol desapareix. Val a dir que no és un bosc amb molt sotabosc i és de fàcil descens. A la part de baix, trobem un camí que el deuen utilitzar per a la tala d'arbres, i el seguim sempre anant vers la nostra dreta fins que topem amb el camí general dels Minairons. Ara mateix estem just al costat del Tarter Llarg de la ruta dels Minairons.
S'ha de dir que durant el transcurs de la ruta vam veure una estructura tapada per sotabosc i ràpidament vam avisar a en Gerard Remolins per a que li fes una ullada. No sabem si hi ha pogut anar, però ens va dir que ho faria.
Bé, acabada la ruta, retornem a La Seu a fer un passeig pel Parc del Segre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada