TRANSLATOR

dijous, 28 de desembre de 2017

Megàlits a Hérault IV

De nou a França, a les terres de l'Hérault, on visitarem 12 sepulcres i una estel·la... Més ben dit la seva reproducció.

Comencem per la petita necròpoli de Mas Reynard. Per arribar-hi, emprenem la N-109, que passa pel costat de Juvignac. Tot anant per aquesta carretera, prenem la sortida 62 i, a la rotonda, sortim per la segona prenent ara la D-619, que a poca estona gira vers la nostra esquerra; nosaltres la deixem i seguim tot rectes, ara per la D-111 fins a entrar a Vailhauquès, Valhauqués en Occità. A aquest nucli, deixem la D-111, prenent la D-127E6 a la nostra dreta, que porta a Viols le Fort. "A uns 780 metres, surt una pista sorrenca a la nostra esquerra que es troba en bon estat, per la que seguirem 1.1 quilòmetres, on veiem a la dreta un caminoi que ens portarà als megàlits."

El que em posat entre comes no ho podem assegurar al 100%, ja que quan hi vam anar, la carretera era tallada, pel que vam fer la volta i vam pujar pel mig del costerut bosc, que un xic més a la dreta és penya-segat.

Seguint les indicacions anteriors, el primer dolmen que trobem és el de Mas Reynard I. 


El que ens ha passat amb el megàlit és certament sorprenent, no hi ha res d'ell, només que és en forma de "Q" (no veiem aquesta forma). I això que jo diria que deu haver estat restaurat i excavat, i la situació d'ell és de fàcil accés. Si trobem quelcom, actualitzarem.

Tornem pel camí fent uns 180 metres, on veiem un caminoi vers la nostra esquerra; el seguirem i a 30 metres veurem, de nou a l'esquerra, un corriol que en 30 metres més ens durà al dolmen de Mas Reynard II. Aquest, a diferència del següent, es troba a terreny planer.


La cambra funerària encara es conserva en prou bon estat, resten d’ella tres lloses de calcària local. La posició de les lloses delimiten una cambra trapezoïdal d'uns 2 metres de llarg per 1 metre d’amplada a la capçalera, i 1.50 metres a l’entrada de la cambra.

D’altra banda, les restes del passadís són d’uns 3 metres de llargada, arrenglerat amb el lateral oest del sepulcre, donant-li una certa forma en “P”. Aquesta paret del corredor d’accés és feta de pedra seca, no sent així la veïna del davant, que és megalítica.

Del túmul podem dir que és de 8 a 9 metres de diàmetre, limitat per un cròmlec peristàltic que a la seva banda nord-oest es recolza a un aflorament rocós natural. L'excavació a la que hem pogut accedir documenta, al túmul, una plaqueta polida que atorga una datació constructiva del sepulcre del Neolític final.

Segons l’estudi d’uns carbons vegetals localitzats al corredor, es documenten de la tomba, un mínim de tres usos. A l’excavació efectuada, s'hi va trobar un gerro decorat que dataria l'ús sepulcral dins el Neolític final, el segon seria un nou ús a finals del Neolític, com atorga un fragment ceràmic de cultura posterior, i l’últim seria datat a finals de l’edat del Bronze, segons fragments d’un vas ceràmic i una datació per C-14 d’un carbó.

També és documenten alguns trets de la cultura "Fontbouisse" datada entre el 2800 i el 2200 a.C. fet que ja concordaria amb el seu ús al Neolític final.

D'altra banda, i segons J. Audibert, va exhumar unes restes que estarien datades per C-14 vers el 1220 – 1047 a.C. Aquesta informació seria inèdita, ja que cap dels seus excavadors (Arnal el 1963 i Audibert el 1956) documenten cap resta humana.

Ara visitarem el III de Reynard refent els 30 metres fins al caminoi, i el seguim com abans vers la nostra esquerra, començant la baixada. A la poca estona, el camí es desdibuixa molt, pel que no hi ha forma de descriure l'itinerari... L'únic que podem dir és que es troba a uns 295 metres de la intersecció del caminoi amb el corriol. El millor és anar per coordenades.


La foto amb el corredor no va quedar gens bé.... amb el joc de llums, entre els arbres i el dur sol que feia, fou impossible. Però bé, amb aquesta es pot veure la llosa de capçalera de la cambra sepulcral i el corredor que va de costat.

D'aquest tampoc hem trobat res més que mesura 9 metres de longitud i que és un sepulcre de corredor (aquest si que te forma de "Q"). Clarament, no ha estat restaurat, pel que podria ser que no hi hagués cap tipus d'informació. Si trobéssim quelcom, ja ho posaríem al blog.

Personalment, em sembla un dolmen de corredor llarg, d'aquests estil galeria catalana.

Tornem a la carretera D-127E6 i la seguim en la mateixa direcció que abans 4.4 quilòmetres. Allà emprenem camí per la D-127 direcció Viols le Fort en francès o Viòus lo Fòrt en Occità durant 2.9 quilòmetres, on trobem un desviament molt ampli a la dreta i tallat per al trànsit rodat. Allà deixem el cotxe, i a peu ens endinsem per un camí que queda a l'altra banda de la carretera. Tirem per ell fent una corba a l'esquerra prou pronunciada, on podem veure unes piscines per al recolliment d'aigua, a la dreta. Seguim tot rectes pel camí, on ara ens trobem uns camps tancats per un contundent filat. Després del tercer i últim camp, girem a la dreta per un camí que hi just a la seva fi. En acabar el camp tancat, ens endinsem al rocós bosc de darrere seu i anem fàcilment per ell en direcció les piscines que hem vist abans, tot passant els altres camps. Realment, és fàcil de trobar, es troba a uns 35 metres dels camps, a pocs passos de deixar-los a l'esquena, però millor anar amb un GPS, per a trobar encara més fàcilment el dolmen de Devois de Rambion.


Consta d’un gran túmul de pedra i una sola cambra sepulcral amb corredor llarg. De nou, em recorda molt a les galeries catalanes, sent la cambra funerària prou més alta que el corredor d’accés.

A dia d’avui, no hem trobat els resultats de cap excavació, si és que n’ha rebut alguna.

La construcció del megàlit es remunta al Neolític final de la zona, vers el 3200 a.C. i el 2800 a.C.

Tornem al cotxe i seguim per la carretera fins a Viols le Fort - Viòus lo Fòrt. Just entrar, girem a la dreta per la D-32, i en 900 metres girem de nou a la dreta per la D-113, la que seguirem 1 quilòmetre fins veure el Château de Cambous a la nostra esquerra. Cal vorejar el castell pel carrer Le Parc i girar a la dreta quan s'acaba. Per aquesta carretera, seguirem uns 150 metres fins a la fi del camp de la dreta. En aquest punt, aturem el cotxe, i a peu fem camí per un corriol que surt pel camp i ens portarà en 180 metres al sepulcre de Cambous.


Sepulcre que consta d’un túmul de 10 metres de diàmetre, amb dos cercles concèntrics de pedra al voltant. La cambra del mig està formada de parets de pedra seca i tres lloses, una la de capçalera, i les altres creant el porticó d’accés a la cambra.

Això encara dona més suport a les restes evidents d'un passadís d'entrada al sepulcre, sent aquestes també de pedra en sec. Per la morfologia i les dimensions relatives entre la cambra i el corredor, a mi em recorda molt a una galeria coberta.

No ens consta cap tipus d’excavació.

Ara ens dirigim a visitar el destrossat sepulcre de Col de Maupas. Tot tornant amb el cotxe pel camí que hem fet, però poc abans d'arribar a Viols le Fort girem a la dreta per la D-127 direcció Cazarils. En 1.5 quilòmetres, aturem el cotxe al voral dret de la carretera i a peu enfilem un caminoi a l'esquerra de la D-127, camí que, per cert, és bastant rocós. A uns 245 metres de fer camí, veurem una minsa clariana a la part dreta d'aquest, per ella entrem, trobant les restes del sepulcre a uns 20 metres de l'empedrat camí.


Dolmen totalment destruït, del que només en queden restes d'un gran túmul de també uns deu metres de diàmetre i algunes lloses estintolades sobre ell. Aquest tarter està reconegut com a estructura d'un antiga tomba megalítica, de la qual no hem pogut trobar gens d'informació.

El següent, el proper dolmen de Maupas, es troba a 100 metres de l'anterior, tot caminant pel planer bosc. No es pot explicar del tot com arribar-hi, és com seguint tot rectes tal i com hem vingut des del pedregós camí, girant a l'esquerra. El millor, anar amb GPS.


Aquesta primera fotgrafia és del que nosaltres creiem que deuria ser el corredor d'accés a la cambra funerària.


I aquesta és la cambra sepulcral.

Es troba en un estat bastant precari, tot i que com heu vist, la cambra encara és reconeixible i al seu costat hi ha una gran llosa que possiblement era la de coberta.

D'altra banda, el túmul es conserva prou bé, amb unes dimensions de 10 metres de diàmetre i 1 d’alçada.

No hem trobat cap referència a cap excavació; si en trobéssim, ja actualitzaríem.

Ara veurem una cosa nova per a nosaltres, una tomba oval. De fet, en veurem tres, que formen una petita necròpoli. Una d'elles amb una estel·la, que òbviament no és l'original, aquesta resta conservada en un Museu. Pero, bé comencem cercant i trobant la tomba oval de Cazarils II.

Tornem al camí i continuem per ell, fins a trobar un camí de l'estil al pel que anem a mà esquerra i per ell ens endinsem fent uns 90 metres en línia recta, punt on el camí gira novament a l'esquerra. Seguint-lo una cinquantena de metres més, ens porta a l'antiga tomba oval, que ens queda a la dreta del caminoi.


La "Tombe ovale de Cazarils II" és un sepulcre funerari construït al Calcolític local, segons la tipologia estructural del sepulcre, que segons els experts és de cultura "Fontbouisse", datada vers el 2800-2200 a.C. Es caracteritza per la seva mida reduïda i la clara estructura en forma d'"U". Tot i això, les excavacions sofertes per l’antiga tomba han donat a llum materials de l'Edat del Bronze (no tenim informació de l'excavació). Fet clar de reutilització en el temps prehistòric.

L’única dada dimensional que hem pogut trobar fins ara és que les lloses de l'arrodonida cambra conserven, a dia d’avui, un metre d’alçada.

Tornem al camí i ens dirigim a la tomba oval I de la necròpoli, tornant enrere per on hem vingut fins a arribar a la corba, que ara ens quedarà a la dreta. Deixem la corba a l'esquena seguint tot rectes uns 15 metres, i a l'esquerra veurem fàcilment el sepulcre.

Ràpidament veiem que una de les seves lloses és una estel·la que per l'estat de conservació és una réplica, fet prou habitual a França.


Aquesta fou descoberta l'any 1952 per integrants del "Centre de Recherches Archéologiques des Chênes Verts". Era col·locada on és ara, just davant de l'entrada. Resta gravada una de les cares, on s'hi veuen dues ratlles horitzontals a forma de celles, al bell mig d'aquestes dues noves ratlles gravades en vertical que formen el que seria el nas, i partint d'aquestes últimes, unes línies corbes a mode de contorn facial. A mitja estel·la es veuen, segons diuen alguns, els dos braços amb les mans juntes... M'inclino a pensar que és la típica tira que tenen altres estel·les, per a subjectar l'enigmàtic objecte.

Aquest monument prehistòric consta d'una alçada de 72 centímetres, una amplada de 35, i un gruix de 17 centímetres, sent de roca calcària. El roc original es troba resguardat al Museu de la Societat Arqueològica de Montpeller.

Ara, ja assimilada l'estel·la, ens dediquem a admirar la seva estructura.


Del sepulcre sabem que segons les troballes arqueològiques de l'excavació (1 navalla de bronze amb mànec lateral), daten la utilització de la tomba a l'edat del Bronze i la primera edat del Ferro. Tot i que per la seva tipologia, la mateixa que el seu company ja visitat, fou erigit dins el Calcolític de la zona, cap al 2800-2200 a.C.

Pel que fa a les seves dimensions, hem trobat documentat, una obra tumular que amida 8 metres de diàmetre a l'eix nord - sud i 6 a l'altre, sent aquesta el·líptica. Pel que fa a la cambra sepulcral, li atorguen unes dimensions de 4 metres a l'eix nord - sud i 2.5 metres a l'est - oest, l'alçada conservada no arriba al metre, sent més baixa que el seu proper veí "Tombe ovale de Cazarils I".

Sembla ser que aquesta fou la primera tomba oval que van trobar de les tres de la petita necropòli.

Un cop visitat el segon sepulcre oval del dia, tornem al camínoi més principal i el seguim en la mateixa direcció uns 80 metres més, allà veurem fàcilment el dolmen de La Draille a l'esquerra del camí i a tocar d'aquest.


La construcció del dolmen de la Draille es col·loca dins la línia temporal al Neolític final local, vers el 3000 a.C., tot i que com els seus companys també es va reutilitzar a l’era calcolítica, afirmació contundent quan a l'excavació va sorgir un gerro pertanyent a la cultura “Fontbouisse” al corredor d'accés.

És construït dins un gran túmul de pedra, del que no hem trobat dimensions, però creiem que ronda els 14 metres de diàmetre, i segons hem trobat amb una cambra sepulcral de 5 metres de llargada per 2 metres d’amplada (no recordem que la cambra fos tant gran). Aquesta, coberta per una llosa que ronda les 6 tones de pes. El corredor que duu a la cambra sepulcral és llarg, d’uns 7 metres de longitud.

No tenim constància de cap excavació.

Tornem al cotxe, tot seguint l'empedrat camí de tornada. Un cop al cotxe, emprenem direcció Viols le Fort per D-127, uns 550 metres, allà trobem una pista que surt a l'esquerra desdibuixada fent un gir molt pronunciat, el següent sepulcre es troba entre aquesta pista i la D-127. A peu, emprenem per l'antiga pista que a uns 90 metres d'on hem deixat el cotxe ens porta a la "Tombe ovale de Cazarils III", la que veurem fàcilment a l'esquerra del camí. 


La “tombeau ovale de Cazarils III” és idèntica a les seves germanes pel que fa a datació temporal, ja que és, segons els experts de la mateixa cultura. Com a mínim, l’estil arquitectònic és idèntic, potser un xic més petita i una morfologia en “U” un pèl més tancada, però vaja que és com els companys de necròpoli, de “culture de Fontbouisse” datada entre el 2800-2200 a.C. 

No tenim constància de cap excavació.

Com a curiositat, cal dir que Bruno Marc té inventariats una vintena de sepulcres ovals a l’Hérault, dels quals nosaltres només n’hem vist tres avui.

Tornem a la D-127, i l'emprenem tal i com anàvem, direcció Viols le Fort, carretera que a 1 quilòmetre desemboca a la D-32, que girant a la nostra dreta ens portarà al nucli esmentat. Creuarem el poble sense deixar aquesta via, i quan veiem que a la nostra esquerra ja és camp llaurat, o per llaurar, i a la dreta encara hi ha cases d'aquestes tipus xalet, amb piscina i tot, girarem a l'esquerra per l'ample carrer de "Carrière du Pic st. Loup". A uns 25 metres i poc abans d'un carrer que surt a l'esquerra aturem el cotxe. A peu, ens dirigim per un corriol clar i definit, que ens portarà al dolmen de Des Carrières o Soulas en uns 45 metres.


Cal fer menció del següent sepulcre, la seva perfecció tumular en pedra en sec, no fent falta les lloses laterals de la cambra... D’aquests ja n’hem vist uns quants a terres franceses, encara no sé si és obra d'una suposada restauració, o que realment eren així. Datat al Neolític final de la contrada, vers el 3200 - 2800 a.C.

A destacar les restes del terra enllosat de la cambra, d'aproximadament 4 metres². La llosa que fa un cert tancament de la cambra funerària vers una avantcambra és prou clara. L'avantcambra s'estima, segons documentació, d’uns 2 metres².

La llosa de capçalera, que mesura 4.50 metres de longitud per més de 2 metres d’amplada, té un pes aproximat de vora les 7.5 tones.

També segons documentació, hi ha restes evidents de cròmlec de contenció.

Bé, per avui ja n'hi ha prou, no?? Anem a descansar, demà més.


Coordenades:

Mas Reynard o Reinhardt I: UTM(ETRS89): 31T, 557920, 4837001
Mas Reynard o Reinhardt II: UTM(ETRS89): 31T, 557792, 4836952
Mas Reynard o Reinhardt III: UTM(ETRS89): 31T, 557875, 4836674
Devois de Rambion: UTM(ETRS89): 31T, 557471, 4843154
Cambous: UTM(ETRS89): 31T, 558681, 4844855
Col de Maupas: UTM(ETRS89): 31T, 556885, 4845132
Maupas: UTM(ETRS89): 31T, 556809, 4845067
Tombe ovale de Cazarils II: UTM(ETRS89): 31T, 557005, 4845009
Estel·la de Cazarils: UTM(ETRS89): 31T, 557007, 4845008
Tombe ovale de Cazarils I: UTM(ETRS89): 31T, 556980, 4844946
La Draille: UTM(ETRS89): 31T, 556887, 4844925
Tombe ovale de Cazarils III o Trumauquiès: UTM(ETRS89): 31T, 557136, 4845025
Des Carrières o Soulas: UTM(ETRS89): 31T, 556272, 4843175

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada