Diada molt i molt bonica la d'avui, en companyia dels amics Fina i Manolo. La veritat és que vam veure un munt de coses. Comencem quedant amb la parella al poble de Belianes, a l'Urgell, on vam anar a un parc que hi ha entre les piscines del poble i les muralles d'aquest, a veure unes esteles històriques que hi ha. D'aquí, ens dirigim cap la ciutat ibera del Tossal de la Pleta.
Hi ha diversos camins per arribar-hi, però nosaltres guiarem pel que ens ha semblat el més còmode per arribar-hi, que no és que hi hagi gaire diferència (amb tots arribes en cotxe al peu del turó on es troba el poblat), però bé. Agafem el cotxe i anem direcció nord per la LP-2015 i, quan estem sortint del nucli, virem a l'esquerra agafant el camí de Mollerussa que deixarem a poc més dels 500 metres, després de passar unes naus industrials, i agafem un camí a la nostra esquerra, que en uns 450 metres s'acaba, donant accés al camí de la Marinova. Aquí, girem a la dreta i seguim rectes 1.6 quilòmetres, on, ja a peu del turó, girem a la dreta per un camí, que en uns 250 metres ens deixa a l'inici del que dona accés a la part alta del turó.
A peu, pugem pel camí tot vorejant la petita muntanya, arribant a la part superior a un camp d'oliveres, camp que es troba sobre part de la ciutat (i que encara no ha pogut ser excavat). Però bé, seguint el camí, i després del camp, veurem a dreta i esquerra les estructures de l'antic nucli que ocupava tota la plana superior del turó. Per ubicar-nos millor, inserim una captura del Google maps, que hem editat.
Les primeres informacions d'aquest jaciment es remunten al 1889 per part de Josep Pleyan de Porta, historiador i cronista. Posteriorment, ja a mitjans segle XX, l'hisotirador local Ramon Boleda i Cases publica l'existència d'aquest poblat que identifica com a iberoromà.
El 1993, uns arqueòlegs de la Universitat de Lleida que treballaven al jaciment veí dels Vilars d'Arbeca engeguen una prospecció al tossal i evidencien les violacions furtives i la presència d'una sitja. Com es tenia constància d'ocupació al tossal fins època medieval, no es podia determinar sense excavar a quina data pertanyien les diferents evidències trobades. No és fins el 2010 quan un nou equip d'arqueòlegs es posa de debò a estudiar el jaciment. Ramon Cardona Colell, Jordi Pou Vallès, Cristina Garcia-Dalmau, Jordi Morer de Llorens i David Asensio Vilaró han dirigit campanyes d'excavacions des de llavors, anant traient a la llum els diferents espais esmentats... i el que els queda.
Des de gener del 2020, és un Espai de Protecció Arqueològica (EPA).
Per a situar-nos cronològicament, el Tossal de la Pleta va ser habitat entre el segles VII i II-I a.n.e., en funció del sector. Ho anirem veient a mida que expliquem les zones.
Bé, comencem pel centre del poblat tal i com arribes, on la rodona taronja és la bassa o cisterna, ubicada al barri central, entre els carrers 1 (carrer sud) i 2 (carrer nord). Es creu que aquesta bassa és de les zones més antigues del jaciment i que el poble es va anar creant al seu voltant, fet sovint trobat als poblats ilergets, com es veu, per exemple, a Estinclells o al veí Vilars d'Arbeca.
Les seves dimensions són força notables: 19 metres de longitud per 15 d'amplada, amb una fondària de 2.6 metres. El pendent dels carrers 1 i 2 feia que la bassa recollís l'aigua de pluja. No podem menysprear tampoc les amplades d'aquests carrers, uns 6 metres el carrer 1, per uns 7.5 del carrer 2.
D'aquí, girem a la dreta i veiem el que per nosaltres va ser la primera part del poblat, definit a la fotografia anterior amb el número 1. Val a dir que la fotografia és feta des de l'extrem sud-est de la plana. A la imatge, es poden veure perfectament els dos carrers i la bassa que hem identificat a la captura anterior, amb les oliveres darrere seu.
Aquests carrers delimiten l'anomenat barri central, on s'han identificat 6 recintes, dels quals només 3 han estat excavats. Sembla que aquestes estances són independents entre elles (excepte dues d'elles que sembla que sí es comuniquen) i haurien canviat els seus usos durant els segles, essent magatzems o zones comunals en uns inicis possiblement transformats en vivendes posteriorment (tot i les seves petites dimensions, només 15 metres quadrats). Als recintes excavats, s'hi han trobat dues pavimentacions successives sota el nivell d'enderroc corresponent al segle II a.n.e., moment en què el poblat va començar a ser abandonat coincident amb el final de la Segona Guerra Púnica.
Si mirem a la bassa, a la nostra dreta veurem més estructures gairebé al límit del tossal. Són les que els arqueòlegs han definit com a barri sud i que conté 7 vivendes. Aquesta vegada, no hi ha dubte del seu ús des del moment de la seva construcció, tot i que, com el barri central, també va patir reformes i dues pavimentacions successives. L'accés a les cases es faria des del carrer 1 i estarien adossades a la muralla del poblat, actualment desapareguda en haver cedir el marge del tossal.
L'època principal d'utilització d'aquests dos barris és el segle III a.n.e., mentre que el seu abandonament, com hem esmentat, seria el segle II a.n.e.
Continuem la visita tot caminant direcció nord, visitant el que hem definit com a sector 2 i que es correspon amb el barri nord del poblat, descobert el 2012. Aquesta part queda més baixa respecte els barris central i sud, pel que pot passar inadvertida. Són estructures més grans d'estil clarament romà que van estar ocupades fins el segle I a.n.e.
Als extrems sud i nord, tocant amb el camp d'oliveres, s'han identificat petites restes de la primera època constructiva de l'hàbitat, que es correspon amb el Bronze final - primera Edat del Ferro.
Avancem ara de nou cap el límit meridional del tossal i anem a la plana sud-est que hem marcat amb els números 3 i 4. Allà hi trobem un nou barri descobert el 2017 i una gran extensió, marcada en taronja, que serà properament excavada.
El nostre sector 3 reprodueix l'esquema dels explicats barris sud i central, tenint la continuació del carrer 1 com a separador entre ambdós. Tot seguit, es troba una zona sense urbanitzar i es retroben restes del segle III a.n.e. al límit est del turó i adossades al recinte del sector 4. Les restes del límit del tossal tenen una amplada d'uns 80 - 90 centímetres i es corresponen amb el mur de tancament del poblat, que sí s'ha conservat, tot i que malmès, a aquest costat.
Seguim amb la visita tot anant a l'altre extrem del sud-est de la plana passant per un punt geodèsic, el definit per nosaltres com a número 4.
Aquí s'hi troben unes restes quadrangulars ben definides que, com hem indicat, se superposen a restes del segle III a.n.e. A més, s'hi han identificat dues sitges, una a l'exterior d'aquest recinte i una altra a l'interior i afectada pels murs de l'esmentat recinte o bé els murs del que podria haver estat una altra cisterna o bassa. Aquestes sitges corresponen als segles II - I a.n.e., mentre que l'edificació correspon a època romana republicana, segle I a.n.e.
Per finalitzar amb el jaciment, indiquem que, com ja hem esmentat, el camp d'oliveres tapa part de la ciutat i és en espera de ser excavat. En superfície per tota l'extensió de la ciutat, hi trobem molta quantitat de ceràmica de totes les èpoques constructives que hem comentat. Tenint en compte aquest territori, el jaciment ocupa una superfície d'unes 2 hectàrees, el que planteja la hipòtesi de que es tracti d'una nova ciutat ilergeta. Els arqueòlegs que hi treballen, per comparativa amb les altres regions iberes, indiquen que la Ilergècia és massa gran i que potser es dividia en tres àrees diferents, essent el Tossal de la Pleta la ciutat més gran (capital?) d'una de les tres. Les altres dues serien el Molí d'Espígol i Iltirta (l'actual Lleida). Amb aquesta partició, els Vilars d'Arbeca i Estinclells quedarien sota el domini del Tossal de la Pleta.
Desfem el camí fins Belianes, travessem la població seguint la L-201 i girem a la dreta cap a Els Omells per la LV-2014. Poc després, trobem un trencall a l'esquerra també cap a Els Omells, aquest cop per la L-220. 700 metres més endavant, girem a l'esquerra per una pista sorrenca i, en 24 metres, girem de nou, aquest cop a la dreta. En 800 metres, prenem a l'esquerra a la bifurcació i girem a la dreta tot seguit. Seguint aquesta nova pista, en poc més de 500 metres, trobem que aquesta s'acaba i aquí podem deixar el cotxe, als peus de l'ermita de Sant Joan de Maldanell.
El conjunt de Sant Joan de Maldanell inclou un santuari rupestre, restes d'un castell, tombes excavades a la roca i vestigis de presència ibera. També prehistòric, s'ha inventariat errònicament un aflorament rocós com a dolmen.
A la plana que queda immediatament al nivell inferior de l'aparcament és on podem trobar el santuari rupestre i l'antiga església romànica de Sant Joan de Maldanell, car la que es veu avui en dia al cim del turó és del segle XX.
Del santuari rupestre, veiem clarament la seva estructura tot arribant-nos per al roc on anirien anclades les seves vigues. Inserim una fotografia des de la part inferior, per veure aquests treballs per a encabir-hi les vigues que soportarien el pes de la teulada.
Al cim del turó és on se situava el castell de finals del segle XI i on s'han trobat restes iberes en superfície, pel que es creu que allà hi devia d'haver un poblat anterior al castell medieval.
El següent jaciment, tot i que no és prehistòric, ens sembla espectacular i és fàcil de trobar, com a mínim 1 de les 7 que crec que hi ha. Només hem de tornar a peu al camí principal, des d'on ens hem desviat a l'esquerra per a visitar el santuari, i seguir-lo recte uns pocs metres fins a veure un gran roc a la nostra dreta, a la part superior d'aquest roc n'hi ha una de molt clara.
Per arribar-hi emprenem un corriol que surt a tocar del gran roc, que seguint-lo et duu a una nova edificació mig rupestre, però no hi arribarem pas a l'edificació, ja que al ben poc de fer la pujada des del camí principal, girarem a la nostra dreta per accedir a la banda superior del bloc rocós.
Nosaltres no vam veure les altres 6, però en Manolo i el nostre fill Arnau sí. No podem explicar com arribar, sabem que són més al nord del castell i força més abaix, però teniu les coordenades al final.
 |
| Extret de Necrópolis medievales excavadas en la roca |
Ara, el més curiós d'aquest conjunt és l'acanalat entre les tombes, d'interpretació lliure i variada, des de ritual, a la recollida d'aigua per al bestiar quan aquestes ja eren buides.
També, cal dir que, segons aquest blog, que sincerament està molt bé, hi ha més tombes que no s'han pogut localitzar i que, segons l'autor, les ha trobat documentades. Aquestes tombes antropomorfes van clarament associades al santuari rupestre que hem visitat.
Vist això, dinem i anem direcció L'Albi, a la comarca veïna de Les Garrigues, on havíem quedat amb en Ramon per a que ens guiés pel municipi per a visitar diversos jaciments aprofitant les jornades europees del patrimoni, ja que són jaciments tancats amb clau i val la pena admirar-los des de dins. Per aquest motiu, no indiquem com arribar, ja que el Ramon ens va guiar amb el cotxe del Manolo i la Fina.
Comencem per les pintures de la Vall de la Coma o Font del Comellar. Aquestes pintures van ser descobertes el 1984 per Àlex Mir i Llauradó, arqueòleg de Les Borges Blanques, i resten incloses a l'inventari de patrimoni arqueològic de Catalunya. Un any més tard, van ser estudiades i documentades per Anna Alonso Tejada, arqueòloga que va estudiar l'art rupestre Llevantí. Dir que aquest jaciment va ser declarat BCIN, i també va ser anomenat com a Patrimoni Mundial de la UNESCO el desembre de 1998.
I aquí el teniu. Dir que hem retocat la fotografia per a augmentar el seu contrast i que es veiesin millor les pintures... que no és una meravella, però bé, com a mínim, es veuen un parell de representacions humanes esquemàtiques, amb més claretat, tot i que, a la part inferior dreta, pot ser ja a l'exterior del cercle, hi ha una pintura més que el sol no deixa veure per molts tractaments que hi facis.
Es localitzen en una petita balma que mesura prop d'1 metre d'alçada i 70 centímetres d'amplada, dins d'un plafó còncau d'uns 3.5 metres. El panell conté 10 figures, entre ramiformes, antropomorfs, quadrúpedes i representacions humanes d'estil esquemàtic, fets amb diverses tonalitats de vermell i castany.
Inserim el calc de les pintures fet per Àlex Mir i Anna Alonso per a facilitar la identificació de les figures. També podeu veure un sketchfab de les pintures, que no és gaire complert, però bé, és el que hi ha.
 |
| Calc extret de l'sketchfab de les pintures |
Segons el departament de cultura de la Generalítat, aquest fris es podria datar des del Neolític fins a l'Edat del Bronze, ja que l'art esquemàtic és l'estil d'art que s'implanta a Catalunya en acabar el Paleolític.
Ara, anem un punt que no estava previst a la ruta, però el bon home es va motivar veient el nostre interès i ens va fer un tour guiat per moltes més coses de les què ens pensàvem (moltíssimes gràcies, va ser brutal). D'aquí, ens va portar a visitar un preciós gravat, d'aquells que aquí no se'n veuen, una espiral al més pur estil gallec, maquíssima de veritat. És l'anomenada Fondo de l'Aiguamoll.
D'aquesta preciosa representació, en podem dir que ha estat estudiada des de temps ençà per diversos autors, i la documenten tots ells a la prehistòria, tot i que hi ha diverses opinions referents a quina edat és pertanyent, el que sí que se sap és que el bonic gravat és fet a raó de cops amb una eina metàl·lica. També en podem dir que aquesta s'ha salvat de miracle, ja que es troba al mig del que seria una era d'un establiment agrari mig rupestre, així com una creu típica prehistorica, que no vam veure per desconeixement (i mira que vaig buscar), que segons hem sabut es troba a la banda nord-est de l'aflorament.
 |
| Extret de la revista d'Arqueologia de Ponent |
N'hi ha que diuen que és neolítica, d'altres calcolítica, Edat del Bronze, inclús de l'Edat del Ferro. Jo penso que si està feta a percusió, neolítica no és, a no ser que hagi estat repicada a posteriori, que crec que és el cas. Sobretot veient que a escassos metres hi ha gravada la típica creu neolítica, calcolítica o, com a molt, de l'Edat del Bronze, i es poden observar clares marques a tot l'aflorament en un suposat intent d'aplanar-lo més per a la seva utilització com a era i diversos forats com per encabir-hi vigues de fusta o quelcom així (a saber com era l'aflorament abans de ser l'antiga cabana del Català). Per tant, jo crec, i també ho he trobat documentat, que, com a mínim, es va fer ara farà uns 3000 - 3200 anys.
El gravat en sí és un xic ovalat, fent uns diàmetres de 95 centímetres de nord a sud, i 108 centímetres d'est a oest. Pel que fa al solc, té una amplada que varia des dels 0.4 als 2.2 centímetres, tot i que si pensem en el repicat posterior, aquestes mides no deurien de ser les originals, però s'hi aproparien. Dient això, inserim un calc del magnífic gravat de l'estudi de Marcos García Díez, Josep Martín Uixan i Josep Zaragoza Solé.
 |
| Extret de la revista d'Arqueologia de Ponent |
Havent vist aquesta preciositat, el bon home ens porta a una nova balma pintada, la Balma dels Punts. Pintures descobertes l'any 1995 per uns caçadors de la contrada. Realment, una altra preciositat. Aquesta espectacular pintura barreja dos estils: el naturalista i l'esquemàtic, dins una balma no gaire profunda, que aporta un fris d'uns 3 metres d'alçada per 10 metres de llargada, que resta declarada patrimoni de la humanitat des del 1998, i també, com no, BCIN.
Es tracta d'un cérvol i es documenta un quadrúpede, que no vam saber veure, com a representants de l'art llevantí. Hem de dir que hem pujat el contrast i jugat un pèl amb les llums de la fotografia per a fer més visible el cérvol a la imatge.
S'ha de dir que també hi ha diverses figures que a simple vista no es veuen, però que a l'estudi es mencionen i s'insereixen al calc de més avall; en total, s'hi compten 11 representacions gràfiques.
A més, els més de 400 punts com a representació esquemàtica, que, també cal dir, és una de les representacions d'aquest estil més importants de Catalunya. També, a la banda superior del fris, es pot veure un conjunt de gravats i una creu que són medievals.
Segons la Generaliat, aquest panell és datat vers el Neolític o el Bronze, a més de l'era medieval... diguéssim que no es mullen gaire amb la datació prehistòrica, però Ramón Viñas Vallverdú al seu estudi ho veu tal i com ho veiem nosaltres, que clarament es tracta d'una barreja d'Art Llevantí, que és pertanyent al Paleolític, i d'Art Esquemàtic del Neolític, però no veiem superposicions dels estils, pel que ens inclinem a pensar que deuria ser fets a inicis del Neolític, evolucionant l'estil postpaleolític. Tot i això, tampoc documenta cap data exacta, nosaltres ens inclinem a pensar, veient la meticulosa elaboració del cérvol principal, que és molt possible que sigui proper a la fi de l'Art Llevantí, vers el V mil·leni a.n.e. (cap el 5500 a.n.e.).
 |
| Extret de l'estudi de Ramón Viñas Vallverdú |
I ja per acabar la ruta per la muntanya, ens apropa al camp del davant, creuant la pista, on el bon home ens va ensenyar una nova balma, anomenada Balma dels Vaixells, amb gravats ibers i medievals, que es mostren en un panell de 2.70 metres de llargada per 1.50 metres d'amplada. Dels gravats que serien ibers, sembla ser que no hi hauria dubte, ja que, segons ens va dir el guia, són lletres de l'abecedari ibèric, confirmades per un arqueòleg o professor, no ho recordo bé. La veritat és que sí que en tenen pinta. Inserim una fotografia de les lletres iberes.
Dels gravats medievals, tampoc no hi ha cap tipus de dubte, ja que es tracta d'uns velers que fondejaven les costes catalanes vers els segles XIV i XV. Aquests gravats van ser declarats BCIN l'any 1998.
 |
| Extret de l'article "Una aproximació als graffitis i gravats de la Balma dels Punts i del seu entorn" d'Alexandre Grimal, Anna Alonso i Rosa Díaz |
Tornem al poble de l'Albi, pensant que ja s'havia acabat la ruta turística... i no! Anem al castell del poble i, a banda de visitar la majestuosa edificació, l'home que ens havia portat durant hores a racons increïbles ens duu a una part del castell amb el terra de vidre per a que poguem veure les restes d'uns murs pertanyents a un poblat iber, que s'erigia just on segles més tard es va fer el castell, fet prou típic, ja que els poblats ibers i els castells s'erigiren als cims dels turons per a augmentar la seva capacitat defensiva.
L'any 1936, part del castell medieval, del que ja es tenia constància al segle XII, reconvertit en palau renaixentista es va volar per a evitar que la gent prengués mal amb les seves ruïnes i així va quedar fins que, el 1977, el baró de L'Albi, Carles de Montoliu, va donar el castell a l'ajuntament i aquest, uns quants anys més tard, va netejar parcialment de runa. Va ser lleugerament excavat en diverses ocasions (anys 1980s i 1990s) i el 2008 - 2009 es va dur a terme una excavació profunda amb motiu de la seva restauració, moment en què els orígens del castell i posteriors reformes van sortir a la llum. Fou llavors quan es van trobar restes de la primera Edat del Ferro al sector nord del castell, tal com es mostra a la figura següent extreta de la memòria de l'excavació esmentada.
 |
| Extret de l'article "La campanya d'excavacions arqueològiques al castell de L’Albi (Les Garrigues) durant l'any 2008" de José Francisco Casabona Sebastián, María Pilar de la Fuente Oliver i Josep Gallart Fernàndez |
Les restes trobades es corresponen a part d'una torre quadrada i murs de muralla d'un gruix de 1.20 metres, fet que evidencia que ens trobem d'un recinte fortificat amb paral·lelismes amb els Vilars d'Arbeca.
També es van trobar fragments ceràmics, alguns molt fragmentats, eines de granit, làmines de sílex i material en bronze que va permetre acabar de datar el poblat, com hem dit, dins de la primera Edat del Ferro. Entre el material de bronze, cal destacar dues fíbules de doble ressort, dues fletxes amb peduncles i aletes, un fragment de fermall de cinturó i un penjoll globular, a més de fragments de braçalets. Aquest material es pot veure amb una de les sales del castell.
Ara sí, donem per acabada la ruta i, tot i que ja n'hi ha prou per a qualsevol esser humà, dir que, des d'El Tossal de la Pleta, tenim molt a prop la fortificació dels Vilars d'Arbeca i els Estinclells, i des de la ruta que hem fet per l'Albi, no és que ens quedi res a prop del que nosaltres hem vist, fins ara, però si hi ha temps, es poden visitar els jaciments de Montblanc o bé les pintures de la Roca dels Moros, a El Cogul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada