Aquest cop, anem a passar uns dies de vacances per la Val d'Aran. La intenció era relaxar-se amb les seves aigües i boscos, però noi, no hi ha manera! Vinga a fer excursions d'alta muntanya, i turisme rural.
Un dels dies, vam decidir anar a veure restes prehistòriques a Baqueira-Beret, que ja portàvem més o menys preparades des de Mollet.
Ens allotjàvem als afores de Vielha, és a dir, que a peu fins a Beret, "va a ser que no". Agafem el cotxe i anem fins a les pistes d'esquí de Baqueira-Beret. Deixem el cotxe a l'aparcament del Pla de Beret i ens posem a caminar en la direcció en la que hem vingut. Tornant pel voral de la carretera, ens trobarem el primer menhir, l'estela-menhir de la Pèira Arruja o Pèira Ròja.
Aquest menhir va ser descobert l'any 1879 per Maurice Gourdon i es tracta clarament d'un menhir estel·liforme bastit en granit, que amida 2.20 metres de llarg, per 50 centímetres d'ample i 56 centímetres de gruix.
Segons en Carreras i en Tarrús, aquest roc es va erigir entre el Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Visitat el monòlit, baixem cap el prat a buscar el rierol que ve del turó situat davant nostre. Fàcilment, trobarem l'espectacular necròpoli del Tuc de Baqueira.
Consta d'un gran cròmlec ovalat de 20.50 metres de llarg i 13.40 metres d'ample. Segons la informació que hem trobat, a l'interior hi ha tres cercles d'incineració i unes altres quatre estructures funeràries adossades al recinte. Tot i que ha estat reutilitzada diverses vegades, es pot datar entre l'Edat del Bronze final i els inicis de l'Edat del Ferro, cap al 1500-1000 a.n.e.
Seguim allunyant-nos de l'aparcament i gairebé tocant la desviació de la carretera cap a Orri, topem amb amb un cercle d'incineració, molt proper al GR 211.
Aquest cercle d'incineració d'uns 3.50 metres de diàmetre, s'anomena deth Uelh deth Garona (de l'ull de la Garona, o el que és el mateix, el naixement del riu Garona). No s'ha datat amb exactitud, però deu ser de la mateixa època que els seus veïns.
Una mica més endavant i a l'esquerra continuant cap a la carretera d'Orri, arribarem a la següent parada, les possibles restes tumulars d'un dolmen. Personalment, ens fa molt bona pinta i, de fet, l'hem trobat documentat en diverses webs de megalitisme, però cap d'elles de Catalunya.
El possible dolmen deth Uelh deth Garona està força malmès i no conserva lloses de la seva estructura. La cambra amidaria uns 3.20 metres de llargada per 2 metres d'amplada. No es té constància de cap excavació i, per tant, no hi ha una datació d'aquest sepulcre, tot i que, si fos un dolmen simple, seria del Calcolític, d'entre el 2700 i el 2200 a.n.e.
Continuem caminant fins a trobar la desviació cap a Orri. La travessem i caminem uns 75 metres fins el menhir, que es troba sobre un turonet i és visible des de lluny.
També descobert per Maurice Gourdon l'any 1879, la Pèira deth Uelh deth Garona és un bloc granític de 1.80 metres d'alçada, 44 centímetres d'amplada i 65 centímetres de gruix, que resta datat entre Neolític final/Calcolític inicial i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Val a dir que hi ha més restes prehistòriques a aquesta esplanada i teníem la intenció de veure-les, però el temps no ens va deixar acabar la ruta. De fet, a aquest no ens vam ni poder apropar, però bé, hem fet una ampliació i un retall:
El que dèiem del temps, va ser bastant impressionant. A la foto superior de la Cris amb la Pèira deth Uelth deth Garona es veu un dia boníssim, mireu als pocs minuts el què ens venia.
El núvol va avançar amb tal rapidesa que, en tres minuts, estava tot completament tapat. Així que vam girar cua i vam baixar a un dels múltiples poblets que ofereixen cuina tradicional durant tot l'any a degustar una bona olla aranesa, que entrava molt bé amb aquella boira.
Després d'omplir els estómacs, seguim la baixada i ens dirigim a la capital aranesa de Vielha e Mijaran. Un cop allà, tot anant per la N-260, veurem, a la dreta de la central hidroelèctrica de Vielha, el menhir de la Pèira de Mijaran, que creiem que, en principi, era dins del recinte de la central i que va ser recol·locat al jardí exterior d'aquesta empresa.
Aquest dubtós menhir estel·liforme, segons en Carreras i en Tarrús, fou descobert l'any 1884 per Maurice Gourdon, un geòleg, arqueòleg, museòleg, fotògraf i escriptor francès, que va morir el 1941 a la vila de Nantes, on també va néixer vers l'any 1847, i que també és el descobridor dels menhirs del pla de Beret.
Les dimensions del monòlit són de 1.56 metres de llarg, 88 centímetres d'ample i 53 centímetres de gruix, i, com hem dit abans, en Carreras i en Tarrús dubten de la seva autenticitat prehistòrica, diuen que podria ser medieval i que seria un marcador de la via romana de Meninges a Bonaigua. Ara, si fos prehistòric, el datarien entre el 2700-1800 a.n.e., entre el Calcolític - Edat del Bronze antic.
I ara sí anem a fer una relaxada passejada pel bonic entorn que hi ha a aquesta zona de Catalunya.
Hola Manuel
ResponEliminaGracias por escribirnos de nuevo. La verdad es que seguimos en parte las "instrucciones" del artículo que nos referencias, pero no había manera de encontrar alguno de los yacimientos... si las coordenadas están mal en algunos casos, ahora entendemos no haberlo encontrado todo. Igualmente, ya has visto que tuvimos que marcharnos corriendo porque nos "atacó" la niebla, así que tenemos pendiente acabar la búsqueda. Nos apuntamos lo de Hilarriak para buscar más información y completar la ruta cuando volvamos la Val d'Aran. ¿Sabes si tienen algún bloc o web para consultar?
Saludos,
Marc y Cristina