Primera ruta a Forallac, en la que vam enganxar un gran dia, ni fred, ni calor, s'estava la mar de bé caminant per la muntanya. I ser a les Gavarres i no aprofitar per visitar algun sepulcre amb la quantitat que hi ha per aquesta zona seria tot un sacrilegi.
Així doncs, comencem la ruta deixant el cotxe a l'aparcament que hi ha a l'església de Santa Coloma de Fitor. L'església és romànica i té el seu encant, però per mi està un pèl massa restaurada... a dia 03/08/2023, que actualitzem l'entrada, hi ha un restaurant al que devia de ser la rectoria.
Bé, comencem la ruta pel dolmen del Llobinar, que es troba fàcilment seguint les indicacions que hi ha davant de l'església, és un caminoi senyalitzat, que surt a tocar de la seva porta.
Aquest megàlit és un sepulcre de corredor, que es troba al centre d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, amb restes de l'anell de contenció extern. La cambra té unes dimensions de 2.12 metres de llargada, 85 centímetres d'amplada i 95 centímetres d'alçada màxima conservada. Antigament, també conservava visible el passadís d'entrada, que, com la cambra, era enllosat.
Segons en Xavier Niell Ciurana, el megàlit fou saquejat contínuament vers la dècada del 1930, i els arqueòlegs no van saber de la seva existència fins el 1950, tot i que hem trobat documentat que el seus descobridors foren en Esteve Pericay i en Josep Botey i Riera l'any 1955.
Tot i això, no fou excavat fins l'any 1965 pel Lluís Esteva. A aquesta excavació, es va trobar divers material, del que cal destacar 2 fragments ossis, 2 ganivets de sílex, 8 denes discoïdals de pedra, de color gris clar i 21 fragments de ceràmica a mà, que part d'ells correspondrien a 2 olletes del Neolític final.
Tant en Xevi, com en Carreras i en Tarrús, el daten vers el Neolític d'entre el 3400-3200 a.n.e., crec que segons les datacions aportades pels trossos d'os recuperats.
També segons en Xevi, a 10 metres al nord-est, hi ha 2 blocs amb 5 cassoletes insculpides, que no vam veure... per la propera excursió a la zona.
El que sí vam veure, a uns 50 metres del megàlit, tornant pel caminoi pel que hem vingut (també es pot arribar a l'inrevés), dins un aflorament, també a tocar d'aquest, diverses cassoletes, reguerons, formant una gran T i una gran concavitat de 50 centímetres de circumferència i 20 de fondària, amb una cassoleta amb regueró al fons sortint del roc, al més pur estil pedra de sacrificis.
Aquest roc, conegut com a Inscultures de Llobinar, Roc del Llobinar o Pedra de sacrificis, va ser descobert per l'Enric Carreras i en Dídac Piñero l'abril del 1989. Ha estat estudiat, com tots els de la zona, per en Xevi, que ens aporta gran quantitat d'informació al seu llibre Dòlmens, Coves i Menhirs, escrit juntament amb en Pau Roig.
Segons ells, l'aflorament mesura 1.30 metres de llargada per 1 metre d'amplada i presenta un total de 13 cassoletes i 2 reguerons llargs units, formant la T que dèiem abans. Per aportar més llum a aquest insculpit roc, inserim aquest calc, extret de l'article "Aportacions al coneixement dels gravats prehistòrics dels massissos de les Gavarres i de Begur (Girona)", d'Enric Carreras i Josep Tarrús, com a membres del GESEART, i Carles Roqué i Lluís Pallí de la Universitat de Girona.
Ara, anem a veure un altre sepulcre, per nosaltres un dels més espectaculars de la contrada, el dolmen de Mas Estanyet. És complicat explicar com arribar, però la masia de Mas Estanyet sí que està senyalitzada, pel que anem en aquesta direcció.
Però a mig camí, quan veiem un camí que surt a la dreta amb pal senyalitzador de Fitor, Fonteta i Mas Cabré aturem el cotxe a un eixamplament de la pista que hi ha a mà esquerra. A peu, continuem uns metres pel bosc, pujant al petit turó, que hi ha just al costat de la pista tal i com veníem, tot trobant les minses restes del sepulcre del Saplà de ses Bruixes (l'indret és diu plaça de les bruixes) o Pla del Descàrrec.
En Xavier Niell, en documenta una llosa clavada a 5 metres de distància d'aquestes que formen l'angle, a banda de documentar també el bloc granític que es veu a la dreta. Pel que fa a en Carreras i en Tarrús, dubten sobre la tipologia: entre galeria catalana i cista. Segons ells, la cambra sepulcral amida 1.40 metres de llargada, 1.10 d'amplada i resten 25 centímetres d'alçada; òbviament, excepte l'alçada, les mides no són les que es veuen, no sabem si és que van gratar el terra tot reseguint-les o és que fa uns pocs anys es veia millor.
En referència als dubtes d'en Carreras i en Tarrús, nosaltres, que no som arqueòlegs, pensem que la llosa clavada a 5 metres, deuria de ser part d'un corredor, pel que no estaríem parlant d'una cista.
Ara sí, seguim el camí cap a Mas Estanyet, avançant tot rectes per la pista i, poc abans d'arribar a la moderna edificació, on el camí fa una corba a l'esquerra i tot seguit una a la dreta, surt al seu inici un camí que t'apropa al megàlit, en 1.4 quilòmetres tot seguint la bifurcació que hi ha a mig camí, cap a l'esquerra. Aquí deixem el cotxe, al voral del camí a una corba també a l'esquerra, corba on també arriba un altre caminoi, per la seva dreta. A peu, emprenem el camí per on hem vingut i a menys de 10 metres del cotxe veurem un camí que surt, ara a la nostra dreta, aquest és el que et duu al megàlit en 100 planers metres.
Fou descobert l'any 1969 per Joan Botey i Serra i el seu fill, que van informar a Lluís Esteva, que el va excavar i restaurar. És realment preciós, ja que l'estat de conservació permet veure perfectament totes les parts d'una galeria coberta. Conserva també bona part del cròmlec de contenció i del túmul d'uns 7/8 metres de diàmetre, sent aquest prou peculiar, ja que té radials intercalades, molt clares, sobretot 2 de la part posterior del sepulcre.
El megàlit en sí és bastant llarg si el comparem amb la seva alçada, fa 4.60 metres de llargada, 85 centímetres d'ample i 70 centímetres d'alçada conservada. A la llosa de coberta, en Xavier Niell documenta dues cassoletes, a banda de la gran quantitat de gravats que nosaltres desconeixíem pels voltants (documentats per Tarrús, Carreras, Roqué i Pallí, i anteriorment d'altres per Lluís Esteva), i que visitarem quan ens sigui possible. En Xevi data el megàlit entre el 3000 i el 2500 a.n.e., mentre que en Carreras i en Tarrús ho fan del 3000 al 2700, de fet, el posicionen igual, uns utilitzant l'antiga datació de l'etapa neolítica i altres amb la nova.
A l'excavació d'Esteva, sorgiren bastants restes, entre les que destaquen restes òssies humanes, una corona de queixal, 70 fragments ceràmics de l'era i un tros de molí manual de granit.
A 150 metres a la rodona del sepulcre, es poden observar gran quantitat de cassoletes insculpides, de les que en vam veure unes poques.
Aquestes són visibles des del mateix camí que et duu al dolmen, uns metres abans d'ell. El primer roc té una cassoleta de 12 centímetres de diàmetre i 5 de profunditat, i a l'altre n'hi ha dues, d'entre 6 i 8 centímetres de diàmetre i uns 3 centímetres de fondària, en aquest roc mateix, ja vam veure petites marques d'inicialització d'una cassoleta, i hem de dir que en Xevi en documenta 3 més de dubtoses en aquest petit roc. Igual que un dels rocs tumulars on la Cris va trobar indicis d'una futura cassoleta.
Ara, anem a cercar unes de segures, que havíem llegit i vist en un llibre... no recordo quin, però sabíem que era tot seguint el camí en la mateixa direcció uns metres més, quan aquest fa una lleugera pujada, i, a uns 85 metres de camí des del dolmen, ens endinsem al voral esquerre del camí, baixant a un roc repenjat al mateix voral en el que veiem diverses petites cassoletes, que no són pas les que ja havíem vist a alguna fotografia.
Pugem de nou al camí principal per a seguir la cerca de la desitjada roca, i la trobarem a uns 20 metres en la mateixa direcció que veníem, i, de nou, a l'esquerra del camí, a uns 5 metres d'aquest.
Segons en Xevi, aquest conjunt és el que ja esmentava Esteva antigament, ja que val a dir que, tot i que resta molt degradat, devia de ser espectacular als seus inicis.
Es documenta d'aquest aflorament de 2.10 metres de llargada per 1.30 metres d'amplada, un total de 62 cassoletes de petites dimensions i, immediats a aquest conjunt, se'n documenten, insculpides en 7 blocs, 12 més de segures i 11 de dubtoses.
Aquests gravats podrien ser datats vers el Neolític - Calcolític, entre el 3000-2200, tot i que, com diu en Xevi, també es podrien haver fet a inicis de l'Edat del Bronze, entre el 2200 i el 1800 a.n.e.
Ja acabem la caminadeta, aquest amb pressa per tornar al cotxe, que se'ns feia tard per anar a dinar. Recordo un fort pendent de baixada per arribar-hi. És el dolmen d'en Botey, força proper al del Mas Estanyet. De fet, hem de seguir endavant per la pista principal i, quan aquesta ja davalla, trobarem a mà esquerra un corriol amb la indicació de dolmen que ens hi acostarà.
El sepulcre fou retrobat l'any 1969 per en Joan Botey, d'aquí el seu nom. L'any següent, en Lluís Esteva, l'excavà i el catalogà com a cista megalítica. Avui en dia, i quasi cinquanta anys més tard, Xavier Niell Ciurana i Pau Roig Ros afirmen que és una probable galeria coberta (nosaltres pensem que és una probable galeria catalana), potser per la proximitat amb Mas Estanyet.
Amida 1.50 metres de llargada, 1 metre d'amplada i 85 centímetres d'alçada màxima conservada. Pel que fa al cròmlec, ja no és visible, i del túmul hi ha molt pocs vestigis conservats. Això sí, a la llosa de capçalera, en Xevi documenta dues cassoletes de 7.5 i 8.0 centímetres de diàmetre, per 2 i 3 centímetres de profunditat, que són molt clares i visibles a la fotografia de dalt.
L'excavació efectuada no va aportar cap material arqueològic d'interès. Tot i això, per l'estil arquitectònic, en Xevi el posiciona temporalment al Neolític final - Calcolític inicial 3000-2700 a.n.e.
Nosaltres en tenim prou per avui, però per si en teniu ganes de més o voleu fer una ruta nova barrejant diverses de les nostres, aquí teniu les rutes properes: Dòlmens a Forallac II, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Vall-Llobrega i voltants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada