Inscultures i dòlmens al districte de Prades XVIII

Última publicació de l'any, aquesta també l'última de l'estada nadalenca a les terres franceses del districte de Prades. Avui ens dirigim al terme municipal de Serdinyà, just a les muntanyes del costat de la ruta de Prades XVII. Avui sí, farem la ruta a peu, i només de matí, que, quan acabem, anirem tornant cap a Cardedeu.

Iniciarem la caminada des de la coneguda zona d'esbarjo del Col de Fins, però aquest cop emprenem un corriol que surt del costat esquerre, tal hi com arribem, de la zona d'aparcament, tot fent baixada. Deixem aquest "site", com diuen a França, a la nostra esquena i emprenem per un bonic i ben definit corriol, que va virant cap la nostra dreta, emprenent direcció nord/nord-est i que ens fa petar en uns 550 metres a un camí més ampli, per a que els cotxes puguin accedir com a una centraleta, no sé si elèctrica o de què, que hi ha uns metres més endavant.

Deixant la centraleta a l'esquena, seguim la baixada agafant de nou un corriol en bon estat i, de nou, al poc petem a un camí més ampli que seguirem a la nostra dreta. El seguirem (si el plànol no m'enganya) 1.8 quilòmetres mantenint-nos sempre a la dreta i en aquest punt entrarem al bosc de la nostra esquerra, que fa un xic de pujada, i buscarem un antiga edificació, el Cortal d'en Polit. Bé, a partir d'aquí coordenades, que la senyalització és poc útil, però les dues cistes són a tocar. També es poden trobar fàcilment sabent que són companyes de túmul o de dos túmuls contigus, i que es troben a la part més alta del petit turó, a uns 35 metres del cortal direcció nord. Però abans d'arribar a les tombes, trepitjarem, sí o sí, ja que és l'únic accés no emboscat, les inscultures de Pla de Tarters.

Realment impressionant aquest gravat, es tracta d'un aflorament rocós amb un gran conjunt de cassoletes, reguerons i cassoletes ovalades, conegut des de l'any 1967. 

Es documenta gran quantitat de cassoletes simples, algunes d'elles amb regueró, i d'altres de forma ovalada, la més gran d'aquestes de 35 centímetres de llargada, 14 d'amplada i 5 centímetres de profunditat; la resta, segons en Jean Abélanet, és d'entre 3 i 6 centímetres.

Planimetria de Jean Abélanet

Com hem dit abans, aquest aflorament granític es troba al començament de l'elevació tumular, de les cistes i podem dir que la primera d'elles es localitza a escassos metres de distància, tot accedint a la part alta del túmul. I aquí la teniu, es tracta d'una cista (pels francesos cofre) de la que només es conserven tres lloses, i davant d'elles hi ha un conjunt de rocs disposats en semicercle, que semblen moguts modernament.

Segons Jean Abélanet, les lloses laterals amiden 50 i 45 centímetres respectivament. No diu res de la llosa de capçalera, però deu fer també uns 50 centímetres de llargada; de fet, inserim la planimetria que presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques". Creiem que la pedra que es veu dibuixada en gris més lleu és la vista fa un moment espectacular pedra amb cassoletes.

Planimetria de Jean Abélanet

Uns 8.5 metres més al nord, per la part superior del túmul, hi ha la cista número II, que per cert, quan hi vam anar, hi havia un arbre mort estintolat sobre el túmul que esperem que treguin breument, era massa gran per a moure'l nosaltres. Aquí hi veiem el segon sepulcre de Pla de Tarters.

El primer que veiem és la llosa que faria de coberta estintolada a terra, que segons n'Abélanet és més o menys quadrada de 80x80 centímetres i consta d'un gruix de 25 centímetres. També, segons ell, bé, si més no el que dibuixa a la planimetria, sembla que aquesta llosa tindria dos rebaixos artificials que nosaltres no vam veure, ja que aquí em vaig trencar el menisc i vam anar per feina per a sortir ràpid de la inestable obra tumular.

Per acabar amb la petita necròpoli de Pla de Tarters, direm que, segons Abélanet, deuria ser bastida a finals del Neolític local, vers el 2500 a.n.e.

Planimetria de Jean Abélanet

També segons ell, la llosa reposa sobre de tres lloses, del tot inaccessibles, i creiem que la quarta, que faria el tancament de la cista, és la que es pot veure dibuixada al croquis sobre el túmul, descartant una altra que dibuixa al cròmlec peristàltic. Però bé, que tampoc la vam veure.

Baixant de l'obra tumular per on hem vingut, ens apropem al Cortal d'en Polit per a visitar el que diuen que és un possible dolmen. Just quan ets davant de la porta del cortal i has de pujar un xic de nivell per a visitar les lloses, veiem aquest aflorament amb, com a mínim, dues cassoletes assegurades i una tercera de molt probable.

Aquest aflorament no el teníem controlat, no l'esmenten ni als estudis que tenim, i val a dir que no ho entenem gaire, ja que com amb l'anterior conjunt de Pla de Tarters, hi has de passar per sobre per anar a un conjunt rocós del que en el seu dia es va dir que era un dolmen. Ara, veient el croquis d'Abélanet, podria ser la pedra grisa que dibuixa a l'esquerra de les lloses del possible megàlit. Un cop descoberta, per a nosaltres la bonica roca, fem els escassos dos metres que hi ha, ja en pla i veiem les suposades restes megalítiques.

Per a nosaltres no hi ha dubtes, no es tracta de cap monument megalític, són uns afloraments rocosos amb una forma molt peculiar que surten de terra i queden repenjats-inserits a la paret del cortal.

Aquí inserim la planimetria del lloc, segons Jean Abélanet. Com podem veure, són unes quantes lloses que, in-situ, no es veuen treballades. Com a molt, es podrien haver aprofitat com a paradolmen, fet del que també en tenim molts dubtes.

Planimetria de Jean Abélanet

Hi ha un espai que ho sembla més, però en aquest podem veure com, al sòl interior del què seria la suposada cambra, també erigeixen afloraments del mateix estil, en versió reduïda. Pel que, per nosaltres, no és res de res.

Un cop acabada la ruta, tornem ràpidament cap a Cardedeu, a sopar, a dormir, i al dia següent a urgències de l'hospital de Granollers a que em mirin el menisc.

Si en voleu més, sempre podeu fer la molt propera visita que vam fer un parell de dies abans de Dòlmens i inscultures al districte de Prades XVII, i també podem visitar el dolmen de Corbatorat o Coberturat, accessible a peu o en cotxe fins i tot.

Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures del Pla de Tarters: 31T 444985 4712155

Pla de Tarters I: 31T 444978 4712161

Pla de Tarters II: 31T 444974 4712168

Inscultures del Cortal d'en Polit: 31T 444980 4712121

Possible jaciment del Cortal d'en Polit: 31T 444979 4712124

Dòlmens i inscultures al districte de Prades XVII

Avui ens apropem des d'Olette, on érem allotjats, al terme municipal de Serdinyà, en concret a un petit nucli anomenat Joncet, que és des d'on surt la carretera D27. Aquesta és la que seguirem fent-nos arribar a una zona d'esbarjo que hi ha a la part alta del Col du Fins, i aquí és on iniciarem la ruta d'avui... i la de demà (ho volíem visitar tot el mateix dia, per això vam fer les aproximacions amb cotxe, però vam tenir un imprevist i no es va poder fer).

Avui, però, farem més cotxe per les pistes que comencen aquí, tot i que primer farem una visita a peu. Anirem a veure les inscultures de Col de Fins. Per a arribar-hi, emprenem la pista que surt de la zona d'esbarjo direcció nord-est i, a uns 45 metres, aquesta es bifurca, seguint la més principal tot recte i un altre camí rodat a la nostra dreta. Seguim per aquest últim caminant poc més de 100 metres fins que trobem una nova bifurcació: tot recte vas a una casa i cap a la nostra dreta surt un camí, que agafem fins a trobar un filat per al bestiar. El creuem i, a pocs metres a la nostra esquerra, veurem un prominent aflorament rocós. Els gravats es troben a la seva part posterior.

Es tracta d'un conjunt de cassoletes prehistòriques insculpides a la roca. Amb el sol que feia, la fotografia feta des de sobre seu no quedava gens bé i la vam fer de lateral, però inserim una planimetria de Jean Abélanet extreta del web francès Site Rando 66.

Calc de Jean Abélanet

Un cop vistos els gravats, tornem al cotxe i ara sí l'emprenem per la pista més general, deixant a la dreta la que hem fet a peu, i, a uns  350 metres de deixar-la, aturem el cotxe al voral i pugem vers la muntanya per a buscar el dolmen, que es troba a la part alta, a uns 75 metres de la pista. Ara, quan érem allà, vam veure que just on acaba el túmul pel seu vessant més oest hi ha un atrotinat camí, però camí, que amb el google maps hem vist que surt des de la pista principal 150 metres abans d'on hem deixat el cotxe, és a dir, a 200 metres des de la bifurcació, a mà esquerra, que s'enfila al coll i planeja per la seva part superior.

Bé, aneu com hi aneu, aquest megàlit, el de Pla d'Arques I, no us el podeu pas saltar, és amb diferència el més bonic i ben conservat que hi ha a la ruta, personalment un dels més bonics que he vist a França... que sí, li manca la coberta, però les parts del monument es veuen claríssimament: la cambra, el túmul i el cròmlec que aguanta a aquest.

Es tracta d'un dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, que pel que ens ha semblat que proposen l'Enric Carreras i en Josep Tarrús al seu estudi "ANNALS 181 anys de recerca, dòlmens de la Catalunya Nord", i seria erigit durant el Neolític, vers el 3600-3200 a.n.e.

D'altra banda, Jean Abélanet diu que, segons un croquis que han fet a raó del seu estudi, la cambra és quasi rectangular, i mesura 1.83 metres de llargada màxima per 1.20 metres d'amplada màxima. Aquest és el croquis que ell presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques".

Planimetria de Jean Abélanet

També en diu que es troba dins una obra tumular erigida a raó de pedres i terra d'11.5 metres de diàmetre i, com no, fa esment al clar cròmlec que disposa, construït amb grans blocs que encara es troben al seu lloc original.

A l'excavació produïda vers els anys 1965-1966, Abélanet va trobar gran quantitat de restes d'àmfora romana barrejades amb altres fragments ceràmics prehistòrics a la cambra. Però segons ell, el més interessant va ser l'excavació del túmul, sobretot a la zona de davant l'entrada, on, a banda de diverses restes romanes, van sorgir diversos fragments de ceràmica prehistòrica, diversos esclats de sílex i d'altres de jaspi d'origen local, que era el que utilitzaven el nadius a falta de sílex. També van recollir una plaqueta de gneis treballada i una tapa de gerro indeterminable, però que, segons Jean, és més comú a jaciments prehistòrics que a romans.

Tot seguit, anirem visitar el seu germà, el malmès Puig d'Arques II, al que arribarem emprenent el cotxe i seguint tot rectes uns 240 metres fins a veure a mà dreta un accés als camps del bestiar, novament amb un filat, que l'Arnau va obrir i l'Ànnia tancar, per a accedir als anomenats camps. A la fi d'aquests, a uns 220 metres des de l'accés veurem a la dreta l'obra tumular del sepulcre, que val a dir que al principi costa prou de distingir, però que caminant l'elevació, la veus clarament, i inclús distingeixes restes de l'antic sepulcre.

A l'estudi esmentat abans d'en Carreras i en Tarrús, se'l dona per desaparegut i no fan cap referència a quin tipus de sepulcre deuria de ser. Nosaltres, per la distància entre ells i la pinta que fa el túmul, ens inclinem a pensar que, molt probablement, es tractés d'un nou dolmen simple, pel que el podríem datar vers el 3600-3200 a.n.e. segons aquesta morfologia.

Abélanet esmenta que, quan el va visitar per primer cop, al desembre de l'any 1965, el dolmen ja havia desaparegut, tot i que va identificar les parts que composen la tomba disperses per la zona, igual que nosaltres. I inclou que va trobar a superfície diversos fragments ceràmics prehistòrics i un esclat de jaspi amb treball per percussió. 

Ens acostem ara a veure el suposat dolmen de l'Argelagosa, descobert per Gilbert Nief i que esmenta en Jean Abélanet al seu llibre d'itineraris megalítics sense haver-lo visitat. Per a fer-ho, retornem al cotxe, avancem 900 metres i aparquem. A aquest punt, agafem un marcat camí que surt a l'esquerra i que ens duu, en uns 600 metres, al que per nosaltres és un aflorament rocós sense cap tipus d'evidència prehistòrica. Cal dir, però, que el camí per arribar-hi va resultar ser bonic.

Desfem el camí i continuem a pel tercer megàlit, que es troba un xic emboscat, tot i està just al costat de la sorrenca pista; de fet, a ella estant, es veu una llosa que podria ser part de la cambra o part del cròmlec, ja que el túmul arriba fins allà. Anem a pams, però. Tornem al cotxe i seguim fent camí en la mateixa direcció sense desviar-nos 2.1 quilòmetres i, allà a la nostra dreta, davant d'una esborrada pista a l'esquerra, trobarem la cista de la Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II.

Segons Abélanet, les lloses laterals que es poden veure actualment fan 1.13 metres de llargada i 80 centímetres corresponentment. També esmenta que, sobre el molt visible túmul, hi ha diverses lloses que podrien haver format part d'aquesta cambra. Documenta que el túmul és de forma ovalada d'eixos de 8.50 i 6.50 metres.

Planimetria de Jean Abélanet

Per nosaltres, té pinta de cista neolítica amb túmul, però no hem trobat cap estudi que ens permeti assegurar la seva morfologia i cronologia. En Carreras i en Tarrús l'esmenten de passada i en Jean Abélanet diu que és un cofre en el que, a l'excavació del 1966, van sorgir diversos fragments ceràmics que podrien correspondre a una urna del Bronze final o del Ferro. Personalment, creiem que, si realment es tractessin de ceràmiques de l' Edat del Bronze o de la del Ferro, serien fruit d'una reutilització de la cista o petit dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, ja que no és el lloc habitual per a les tombes d'aquestes èpoques i els immediats companys són tots datats a l'era neolítica.

Seguim a per l'últim sepulcre del dia, el de Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I, que, només pel nom, ja podem imaginar que està ben a prop. Es troba tot seguint la pista de tota l'estona uns 300 metres i, a l'esquerra, just en acabar una petita pujada, trobem la tomba.

Es tracta, per a nosaltres, d'un sepulcre exactament igual a l'anterior. Aquest, però, conserva un xic millor la seva cambra sepulcral. No podem dir el mateix del seu túmul, que va ser parcialment arrasat per la maquinària en fer la pista.

Les lloses que resten d'aquesta cambra ens permeten afirmar una cavitat sepulcral de mínim 1.20 metres de llarg per 54 centímetres d'amplada. El túmul era perfectament circular i aprofitava uns afloraments rocosos, que es poden veure entre el camí i el sepulcre.

Planimetria de Jean Abélanet

Els resultats de l'excavació d'urgència que es va fer van resultar negatius pel que fa a la cambra, no sent així al que va quedar d'obra tumular, en el que es documenten petits fragments ceràmics prehistòrics, un fragment de quars amb treball per percussió i un nucli del mateix material.

Si voleu fer la ruta a peu, seria tot seguint el camí que hem dit que ens portava al primer dolmen a uns 200 metres de la bifurcació i, seguint-lo tot recte, ja que després va al segon tal i per on hem entrat nosaltres a peu, i segueix recte fins a acabar al camí principal veient el tercer i el quart, però no sabem com està. Ara puc dir que si haguéssim tingut una bola per a veure el futur, l'hauríem fet a peu, ja que aquí vam punxar i vam perdre el que ens restava de dia esperant la grua, quan volíem haver aprofitat aquest temps per a fer l'altra ruta que surt des del Col de Fins.

Si vosaltres teniu més temps i en teniu ganes de més, en breu publicarem l'esmentada ruta des del Col de Fins. També queda proper el dolmen de Corbatorat, que es troba just a la serra de l'altre costat de Fullà i al que es pot arribar en cotxe si no volem caminar gaire.

CoordenadesUTM(ETRS89):

Inscultures du Col de Fins: 31T 445964 4710034

Pla d'Arques I: 31T 445793 4710235

Pla d'Arques II: 31T 446089 4710647

Suposat dolmen de l'Argelagosa: 31T 446046 4711931

Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II: 31T 446377 4712799

Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I: 31T 446365 4713093

Possibles jaciments, jaciment paleontològic i Poblat Iber a Subirats

Dia de trobada amb els amics dolmènics, com diem nosaltres, juntament amb un company de la Carme, el Joan, que ens va portar a visitar els possibles dòlmens dels Casots.

Per començar la ruta, vam quedar a l'aparcament del restaurant Mirador de les caves, al barri dels Casots, Subirats, i, partint des d'ell, creuem la BP-2427 i enfilem a peu pel carrer de sota Casots, que, per cert, té unes vistes espectaculars, i passa a dir-se, al poc, Camí del Castell. A 500 metres de la carretera, topem amb una casa que ens quedarà a mà esquerra, coneguda com a masia Souchet, i en aquest punt a mà dreta, emprenem un camí de tractor, al començament prou desdibuixat, que et porta als camps que hi ha al nivell inferior. A partir d'aquí GPS, cames cobertes, eina per desbrossar, i amb calma. Voregem els camps per la nostra esquerra i baixem per l'altre costat tot fent una pronunciada baixada, que et duu a un riera, que en èpoques de no sequera, segur que porta aigua. I a partir d'aquí, és una mica a l'aventura... de fet, hi vam arribar perquè el bo d'en Joan porta temps dedicant-se a anar obrint el corriol, però és una feina que en poques setmanes queda sepultada per la vegetació. Cal dir que, bàsicament, el que vam fer va ser pujar uns metres per l'altra banda de la riera i anar "planejant" direcció sud.

El primer que vam veure va ser els Casots I que, sincerament per a nosaltres i com per a alguns arqueòlegs que havia portat en Joan, no és res de res, com a molt es podria haver aprofitat l'aflorament rocós per algun estil de sepultura alternativa, estil paradolmen o així.

I el segon, és més del mateix, no li veiem cap treball humà, associat a la creació d'una tomba. Inserirem una fotografia d'en Manolo, perquè surt el nostre fill més mogut, donant-li voltes al gran roc a totes les fotos que vam fer nosaltres.

Hem decidit incloure'ls a la ruta tot i que no li farem cap fitxa, ni creiem que sigui cap jaciment prehistòric perquè apareixen documentats a algun web amb diverses fotografies antigues.

Fotografia de Manuel Lara

Val a dir que sí que és una curiosa formació i podem afirmar que aquestes terres foren habitades com a mínim a la protohistòria, ja que el poblat del Puig del Cocodril o Pujol d'en Figueres és a tocar, és més, ens podem aventurar a dir que podria haver-hi un forn ceràmic a tocar de la riera, ja que la Cris va trobar a superfície, fragments ceràmics d'aspecte iber mentre anàvem al segon possible jaciment.

Bé, un cop haver patit a les nostres pells quantitat de rascades, anem per un molt més còmode camí a visitar el poblat iber. Per a això, tornem fins a la casa del camí del castell i emprenem pel camí que surt a tocar del mas Souchet, deixant el del Castell, que segueix recte, tot fent baixada. A uns 500 metres d'anar per ell seguint rectes direcció nord, ens trobem amb el jaciment paleontològic dels Casots.

D'aquest jaciment, hi ha molta informació, tot i que nosaltres l'explicarem molt bàsicament. Es tracta, com hem dit d'un jaciment paleontològic, descobert l'any 1989 per Toni Adell, veí de Sant Sadurní d'Anoia. Poc s'imaginava en Toni que avui en dia estaria catalogat com un dels jaciments de referència a nivell europeu del Miocè inferior.

Segons hem pogut saber, el jaciment va ser creat, com hem dit, al Miocè, sent l'espai un petit llac on amb el temps es van anar dipositant sediments que van permetre la fossilització de vertebrats i restes vegetals.

No és només el lloc on es troben estudiant actualment els geòlegs, ja que, de fet, les primeres investigacions es van fer a uns 200 metres i només a nivell de sòl actual. Pel que sabem entre les excavacions i investigacions en superfície sofertes, s'hi han recuperat uns 1500 fòssils pertanyents a micro-vertebrats i macro-vertebrats. Destaquen, pel que fa a la quantitat, les restes de rinoceronts, diversos cèrvids, cocodrils i diferents aus, de fa 16 milions d'anys. També cal destacar la gran quantitat de fauna fossilitzada recuperada, on hi ha a l'estudi quantitat de noms d'aquells impronunciables per a nosaltres.

Seguim la ruta tot seguint el camí que surt just abans d'arribar al jaciment a la nostra esquerra ara, a la dreta tal i com veníem abans. Seguint-lo, ens portarà en pocs metres al poblat del Puig del Cocodril o Pujol d'en Figueres.

Que consta d'una imponent muralla, amb la que ràpidament vam pensar que la fortificació havia estat retocada i reaprofitada en una era posterior, sobretot en veure el punt rodó que hi ha al vèrtex pel qual arribes, i, sí, segons el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, aquest poblat va ser habitat vers el 450 a.n.e., a plena era ibera i va ser reutilitzat sobretot des de l'era medieval fins a la moderna, del 400 al 1789. Tot i això, els arqueòlegs creuen que molt possiblement aquest poblat ja existia i era habitat al segle VII a.n.e. segons restes recuperades i segons documenta la cooperativa de recerca arqueològica, conservació i difusió de patrimoni, ArqueoVitis.

Lamentablement, des de l'any 1899, aquest jaciment és conegut com a "fortalesa romana", fet que ha promogut que gran quantitat de gent anés a fer les seves investigacions extraoficials, en busca de "tresors". Es poden veure quantitat de cales i restes d'excavacions furtives a tot el cim, inclús a dins del bosc, on també s'hi han trobat restes. Tot i això, s'han pogut trobar documents acreditant excavacions a les dècades del 1930 i 1960, amb tant que eren de científiques que arribaven a ser durant aquests anys, on s'hi diu bàsicament que es tracta d'un fortificació-poblat de l'iber ple. A banda, es té constància de més excavacions mig oficials a posteriori, però se'n desconeixen els resultats i troballes realitzades.

El que vam veure clar, és la imponent muralla, en la que nosaltres vam identificar com a mínim dues o tres torres, a simple vista, una o dues al vèrtex per on hem arribat, i l'altra a mig tram de mur que queda també a l'esquerra en arribar al poblat.

Segons l'estudi d'ArqueoVitis de la prospecció actual del jaciment, es pot assegurar que aquest poblat d'uns 3500 metres² tenia un fossat defensiu, muralla i una barriada de cases, que segons hem pogut saber es troben al voltant d'un espai sense edificar, que dona accés a grans edificis amb diverses compartimentacions.

Segons documenten els citats autors, les restes ceràmiques recuperades són iberes majoritàriament, tant a mà com a torn, però també s'hi han trobat de ceràmiques d'importació, com fenícies, púniques-eivissenques, gregues o itàliques; de fet, algunes d'elles fan pensar en la utilització de l'hàbitat durant l'Edat del Ferro. A més, també han sorgit molins de mà, rotatoris, fragments de sílex, tègules, 4 monedes romanes d'argent, 1 moneda ibera de Kesse, 1 de Macedònia del segle II a.n.e. i gran quantitat de ceràmica medieval.

Hem trobat ben poc de l'era medieval del jaciment, només el que dèiem abans, estudis documentant gran quantitat de ceràmica. Pel que la nostra hipòtesi és que aquest moment d'habitatge medieval podria ser degut a la utilització de l'antic poblat com a sistema defensiu annexat al castell de Subirats. No creiem que fos un assentament puntual, no modifiques una cantonera d'un mur iber, per a fer-la rodona si és un assentament esporàdic (clar que també podria ser posterior). I junt amb la gran quantitat de restes ceràmiques que hi han trobat, ens fa pensar en un petit bastió defensiu.

Si voleu visitar alguna cosa més per la zona, hi ha el poblat de la Font de la Canya a només 10 quilòmetres, però amb horaris de visita molt restrictius, només primer dissabte de mes, d'aquí que nosaltres no l'haguem visitat encara.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible jaciment d'Els Casots I: 31T 400802 4584829

Possible jaciment d'Els Casots II: 400800 4584859

Jaciment paleontològic d'Els Casots: 31T 400717 4585618

Poblat Iber del Puig del Cocodril o Pujol d'en Figueres: 31T 400799 4585672 

Sepulcres a Taradell II

El confinament per la Covid, ja sigui total, de comunitat autònoma, comarcal o municipal, també ha portat alguna cosa bona i, al nostre cas, ha estat seguir fent recerca sobre alguns jaciments teòricament desapareguts o extremadament malmesos.

Reflex d'aquesta recerca és la sortida d'avui a Taradell, on visitarem un parell de sepulcres molt poc coneguts i una zona arrasada on antigament hi havia una necròpoli. Però anem a pams i comencem anant a la urbanització de Goitallops. Allà, si avancem fins ben amunt seguint per l'avinguda que dona nom a la urbanització, arribem a la rotonda on aquesta acaba, a l'anomenat monument del Gos Caçador (indicat malament a alguns webs com monument al Caçador... serà que és el mateix...). Bé, un cop a aquesta plaça, aparquem el cotxe i seguim a peu per la pista un pèl atrotinada per al nostre 308 que surt més a la dreta. La seguim durant 400 metres, moment en què prenem una pista que baixa a la dreta amb fort pendent en direcció al Pedró dels Mossos d'Esquadra. En poc més de 120 metres, trobem una bifurcació i seguim pel ramal de la dreta, una mica deteriorat, però força clar. En uns 270 metres, arribem a una nova cruïlla i prenem de nou a la dreta. Seguim aquest camí uns 900 metres i ens endinsarem al bosquet de la dreta uns 15 metres per a trobar les minses restes de la tomba de la Serra de Montmany.

Com podeu veure a la imatge, les roques conserven molt poca alçada i es troben una mica ocultes sota la vegetació i pel matoll que hi creix a sobre... Inserim una altra fotografia de detalls per a veure millor la majoria de lloses.

A aquesta foto, sembla que la llosa de l'esquerra seria la de capçalera (o peu) de la tomba, i la immediata següent amb la que faria vèrtex està clarament desplaçada.

L'única informació que hem trobat classifica la tomba com a prehistòrica sense donar-ne gaires detalls, ja que indica que no ha estat mai excavada ni s'hi ha trobat material en superfície.

Des d'on ens trobem, podem sortir del bosc deixant la tomba a la dreta tot dirigint-nos a la cinglera. Just davant, però a l'altra banda de la vall, es troba la tomba dels Sequers de Gasala, que vam veure fa ja uns quants anys. Curiós, no?

Retornem al camí i desfem l'itinerari fins a la plaça on es troba el monument del Gos Caçador. Des d'allà, seguim per l'avinguda Goitallops 900 metres. A la nostra dreta, dins del jardí d'una casa, però poc visibles des del carrer, trobarem les dues tombes de Goitallops. Vam tenir sort perquè els propietaris ens van permetre l'accés al jardí.

Fortuïtament descobertes el 1994 quan el propietari de la finca volia plantar un arbre, van ser immediatament estudiades per Imma Mestres, Josep Pujades i Carme Subirana en una intervenció d'urgència. Tot i que les lloses de coberta d'ambdues tombes no es conservaven ni in situ ni íntegres, sí es van recuperar restes òssies, lítiques i ceràmiques.

La tomba número 1, més quadrangular i de 1.40 metres de longitud per 1.05 d'amplada i 0.90 d'alçada, està formada per quatre lloses megalítiques. Contenia les restes força malmeses d'un individu que s'havien col·locat sobre una capa de sauló i una altra de terra. Entre la sorra de la tomba es van trobar una trentena de fragments informes de ceràmica a mà sense decoració i sis fragments de sílex.

Per la tipologia de l'enterrament i els materials arqueològics associats, aquesta tomba pot ubicar-se a època prehistòrica, però no es pot datar amb precisió. Als estudis consultats, es parla de que es determinaria la seva edat utilitzant carboni 14, però no hem trobat els resultats d'aquests estudis (si és que es van arribar a fer).

Pel que fa a la tomba número 2, fa pinta de ser més moderna només per la seva forma. Mesura 1.75 metres de longitud per 0.50 d'amplada, mentre que la seva alçada màxima és de 0.35 metres.

Com el seu veí, ja no conservava la coberta quan es va excavar, però sí les restes d'un esquelet completament estirat al seu interior. A l'exterior de la tomba, es van trobar fragments de sílex i ceràmica del mateix tipus de la trobada a la tomba número 1. Amb això, es pot concloure que les restes recuperades serien de la primera sepultura i que la segona seria posterior, possiblement medieval.

Al costat d'aquesta segona cista, hi ha un cartell informatiu on s'indica que són dues tombes medievals. Per la tipologia de la primera i les troballes, nosaltres som de l'opinió que una és prehistòrica mentre que la segona podria ser medieval.

Finalitzada la visita i agraint l'amabilitat dels propietaris, ens dirigim a visitar un últim sepulcre molt malmès, l'anomenada tomba de la Serra. Des d'on som, és més pràctic anar caminant que en cotxe, ja que només hem de seguir per l'Avinguda Goitallops fins el final (passa a dir-se Montseny). Però bé, ho expliquem en cotxe tot i que s'ha de fer una mica de volta per a arribar a l'inici de l'últim tram de la ruta d'avui. Seguim avançant per l'Avinguda Goitallops fins que, obligatòriament, hem de girar a l'esquerra per la Ronda Vilademany. Poc després, en trobar una rotonda, agafem la primera escapatòria tot prenent la carretera de Balenyà. En uns 375 metres, girem a la dreta seguint les indicacions cap a l'Institut, on podem aparcar còmodament. A peu, caminem uns metres per l'Avinguda de Montserrat i de seguida trobem una pista de sorra: a la dreta és particular i s'anomena Camí de la Serra; cap a l'esquerra, creua la riera de la Tomba. Nosaltres, anirem a l'esquerra, passarem per sobre de la seca riera i ens enfilarem cap al cim del turonet seguint el camí principal. En una suau caminada de 1100 metres des de la riera, arribem a un filat elèctric que tanca un suau puig amb pins i roures, al cim del qual es troba la Tomba de La Serra o del Serrat del Cementiri... bé, el què queda d'ell. De fet, es té constància d'una necròpoli formada per 3 tombes, però només es conserva aquesta. Les altres dues, més petites i situades al sud i l'est de la principal, foren possiblement destruïdes en el transcurs d'una excavació clandestina duta a terme per un grup de Manresa el 1988.

A dia d'avui, s'observen clarament dues lloses i fragments més petits aflorant al costat d'un tronc i una suau depressió plena de fulles i pinassa que seria la cambra d'aquesta caixa megalítica tancada. Pel que fa a les seves dimensions, segons Tarrús i Carreras, mesura 0.95 metres de llarg per 0.60 d'ample i 0.40 d'alçada màxima conservada (és a dir, sense la fullaraca). Aquests autors documenten un possible sòl enllosat que, evidentment, nosaltres no vam poder veure, i un túmul de tendència circular de 9 - 10 metres de diàmetre.

Sobre el seu descobriment, hem trobat que fou en Segismund Serra Vall-Llobera qui va identificar el conjunt el 1920, però també que ho feu un grup de joves de Taradell el 1928, grup que va excavar-lo aquell any sota la direcció del mateix Serra Vall-Llobera, Josep Molas (farmacèutic i secretari de l'Ajuntament de Taradell) i Francesc Pujol. Aquesta excavació va donar a llum nombroses restes òssies i ceràmiques, on destaca una olla sencera a torn que sembla més moderna, denes discoïdals de collaret i fragments de sílex. Aquestes restes foren guardades per Molas a un armari de casa seva i ara es troben, creiem, a l'Ajuntament de Taradell.

Posteriorment, el 1958, el mossèn Antoni Pladevall va realitzar una prospecció al túmul i va trobar alguns fragments més de sílex, una dena rectangular de calaïta, ceràmica grollera de cocció reduïda i oxidant, un fragment ceràmic decorat amb ziga-zaga incisa i un fragment de ganivet de sílex d'uns 10,5 cm. Aquestes restes es troben al Museu Episcopal de Vic. Finalment, l'any 1962, Ricard Batista i Roca acompanyat per Pladevall va realitzar una nova excavació, que no va donar lloc a troballes. Addicionalment, van fer la documentació planimètrica del jaciment per al Corpus de Sepulcros Megalíticos de España de Batista, dins del volum de la comarca de Vic.

Per totes les troballes documentades, es pot dat el conjunt dins del Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700 - 1800 a.n.e.

Ara sí, ho deixem aquí, que ha estat un matí força ben aprofitat, i ja veurem més coses un altre dia. Tot i això, si us quedeu amb ganes de més, us podeu acostar al dolmen del Sequers de Gasala tot seguint la interessant ruta que vam fer nosaltres passant pel castell de Taradell i les Cuines del bandoler Rocaguinarda.

Coordenades UTM(ETRS89):

Tomba de la Serra de Montmany: 31T 441451 4633711

Tombes de Goitallops: 31T 441448 4634664

Tomba de la Serra: 31T 441744 4635327