Avui ens apropem des d'Olette, on érem allotjats, al terme municipal de Serdinyà, en concret a un petit nucli anomenat Joncet, que és des d'on surt la carretera D27. Aquesta és la que seguirem fent-nos arribar a una zona d'esbarjo que hi ha a la part alta del Col du Fins, i aquí és on iniciarem la ruta d'avui... i la de demà (ho volíem visitar tot el mateix dia, per això vam fer les aproximacions amb cotxe, però vam tenir un imprevist i no es va poder fer).
Avui, però, farem més cotxe per les pistes que comencen aquí, tot i que primer farem una visita a peu. Anirem a veure les inscultures de Col de Fins. Per a arribar-hi, emprenem la pista que surt de la zona d'esbarjo direcció nord-est i, a uns 45 metres, aquesta es bifurca, seguint la més principal tot recte i un altre camí rodat a la nostra dreta. Seguim per aquest últim caminant poc més de 100 metres fins que trobem una nova bifurcació: tot recte vas a una casa i cap a la nostra dreta surt un camí, que agafem fins a trobar un filat per al bestiar. El creuem i, a pocs metres a la nostra esquerra, veurem un prominent aflorament rocós. Els gravats es troben a la seva part posterior.
Es tracta d'un conjunt de cassoletes prehistòriques insculpides a la roca. Amb el sol que feia, la fotografia feta des de sobre seu no quedava gens bé i la vam fer de lateral, però inserim una planimetria de Jean Abélanet extreta del web francès Site Rando 66.
Calc de Jean Abélanet
Un cop vistos els gravats, tornem al cotxe i ara sí l'emprenem per la pista més general, deixant a la dreta la que hem fet a peu, i, a uns 350 metres de deixar-la, aturem el cotxe al voral i pugem vers la muntanya per a buscar el dolmen, que es troba a la part alta, a uns 75 metres de la pista. Ara, quan érem allà, vam veure que just on acaba el túmul pel seu vessant més oest hi ha un atrotinat camí, però camí, que amb el google maps hem vist que surt des de la pista principal 150 metres abans d'on hem deixat el cotxe, és a dir, a 200 metres des de la bifurcació, a mà esquerra, que s'enfila al coll i planeja per la seva part superior.
Bé, aneu com hi aneu, aquest megàlit, el de Pla d'Arques I, no us el podeu pas saltar, és amb diferència el més bonic i ben conservat que hi ha a la ruta, personalment un dels més bonics que he vist a França... que sí, li manca la coberta, però les parts del monument es veuen claríssimament: la cambra, el túmul i el cròmlec que aguanta a aquest.
Es tracta d'un dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, que pel que ens ha semblat que proposen l'Enric Carreras i en Josep Tarrús al seu estudi "ANNALS 181 anys de recerca, dòlmens de la Catalunya Nord", i seria erigit durant el Neolític, vers el 3600-3200 a.n.e.
D'altra banda, Jean Abélanet diu que, segons un croquis que han fet a raó del seu estudi, la cambra és quasi rectangular, i mesura 1.83 metres de llargada màxima per 1.20 metres d'amplada màxima. Aquest és el croquis que ell presenta al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques".
 |
| Planimetria de Jean Abélanet |
També en diu que es troba dins una obra tumular erigida a raó de pedres i terra d'11.5 metres de diàmetre i, com no, fa esment al clar cròmlec que disposa, construït amb grans blocs que encara es troben al seu lloc original.
A l'excavació produïda vers els anys 1965-1966, Abélanet va trobar gran quantitat de restes d'àmfora romana barrejades amb altres fragments ceràmics prehistòrics a la cambra. Però segons ell, el més interessant va ser l'excavació del túmul, sobretot a la zona de davant l'entrada, on, a banda de diverses restes romanes, van sorgir diversos fragments de ceràmica prehistòrica, diversos esclats de sílex i d'altres de jaspi d'origen local, que era el que utilitzaven el nadius a falta de sílex. També van recollir una plaqueta de gneis treballada i una tapa de gerro indeterminable, però que, segons Jean, és més comú a jaciments prehistòrics que a romans.
Tot seguit, anirem visitar el seu germà, el malmès Puig d'Arques II, al que arribarem emprenent el cotxe i seguint tot rectes uns 240 metres fins a veure a mà dreta un accés als camps del bestiar, novament amb un filat, que l'Arnau va obrir i l'Ànnia tancar, per a accedir als anomenats camps. A la fi d'aquests, a uns 220 metres des de l'accés veurem a la dreta l'obra tumular del sepulcre, que val a dir que al principi costa prou de distingir, però que caminant l'elevació, la veus clarament, i inclús distingeixes restes de l'antic sepulcre.
A l'estudi esmentat abans d'en Carreras i en Tarrús, se'l dona per desaparegut i no fan cap referència a quin tipus de sepulcre deuria de ser. Nosaltres, per la distància entre ells i la pinta que fa el túmul, ens inclinem a pensar que, molt probablement, es tractés d'un nou dolmen simple, pel que el podríem datar vers el 3600-3200 a.n.e. segons aquesta morfologia.
Abélanet esmenta que, quan el va visitar per primer cop, al desembre de l'any 1965, el dolmen ja havia desaparegut, tot i que va identificar les parts que composen la tomba disperses per la zona, igual que nosaltres. I inclou que va trobar a superfície diversos fragments ceràmics prehistòrics i un esclat de jaspi amb treball per percussió.
Ens acostem ara a veure el suposat dolmen de l'Argelagosa, descobert per Gilbert Nief i que esmenta en Jean Abélanet al seu llibre d'itineraris megalítics sense haver-lo visitat. Per a fer-ho, retornem al cotxe, avancem 900 metres i aparquem. A aquest punt, agafem un marcat camí que surt a l'esquerra i que ens duu, en uns 600 metres, al que per nosaltres és un aflorament rocós sense cap tipus d'evidència prehistòrica. Cal dir, però, que el camí per arribar-hi va resultar ser bonic.
Desfem el camí i continuem a pel tercer megàlit, que es troba un xic emboscat, tot i està just al costat de la sorrenca pista; de fet, a ella estant, es veu una llosa que podria ser part de la cambra o part del cròmlec, ja que el túmul arriba fins allà. Anem a pams, però. Tornem al cotxe i seguim fent camí en la mateixa direcció sense desviar-nos 2.1 quilòmetres i, allà a la nostra dreta, davant d'una esborrada pista a l'esquerra, trobarem la cista de la Serra de Sta. Eulalie I o Serrat de les Garbères II.
Segons Abélanet, les lloses laterals que es poden veure actualment fan 1.13 metres de llargada i 80 centímetres corresponentment. També esmenta que, sobre el molt visible túmul, hi ha diverses lloses que podrien haver format part d'aquesta cambra. Documenta que el túmul és de forma ovalada d'eixos de 8.50 i 6.50 metres.
 |
| Planimetria de Jean Abélanet |
Per nosaltres, té pinta de cista neolítica amb túmul, però no hem trobat cap estudi que ens permeti assegurar la seva morfologia i cronologia. En Carreras i en Tarrús l'esmenten de passada i en Jean Abélanet diu que és un cofre en el que, a l'excavació del 1966, van sorgir diversos fragments ceràmics que podrien correspondre a una urna del Bronze final o del Ferro. Personalment, creiem que, si realment es tractessin de ceràmiques de l' Edat del Bronze o de la del Ferro, serien fruit d'una reutilització de la cista o petit dolmen simple amb accés per llosa rebaixada, ja que no és el lloc habitual per a les tombes d'aquestes èpoques i els immediats companys són tots datats a l'era neolítica.
Seguim a per l'últim sepulcre del dia, el de Serra de Sta. Eulalie II o Serrat de les Garbères I, que, només pel nom, ja podem imaginar que està ben a prop. Es troba tot seguint la pista de tota l'estona uns 300 metres i, a l'esquerra, just en acabar una petita pujada, trobem la tomba.
Es tracta, per a nosaltres, d'un sepulcre exactament igual a l'anterior. Aquest, però, conserva un xic millor la seva cambra sepulcral. No podem dir el mateix del seu túmul, que va ser parcialment arrasat per la maquinària en fer la pista.
Les lloses que resten d'aquesta cambra ens permeten afirmar una cavitat sepulcral de mínim 1.20 metres de llarg per 54 centímetres d'amplada. El túmul era perfectament circular i aprofitava uns afloraments rocosos, que es poden veure entre el camí i el sepulcre.
 |
| Planimetria de Jean Abélanet |
Els resultats de l'excavació d'urgència que es va fer van resultar negatius pel que fa a la cambra, no sent així al que va quedar d'obra tumular, en el que es documenten petits fragments ceràmics prehistòrics, un fragment de quars amb treball per percussió i un nucli del mateix material.
Si voleu fer la ruta a peu, seria tot seguint el camí que hem dit que ens portava al primer dolmen a uns 200 metres de la bifurcació i, seguint-lo tot recte, ja que després va al segon tal i per on hem entrat nosaltres a peu, i segueix recte fins a acabar al camí principal veient el tercer i el quart, però no sabem com està. Ara puc dir que si haguéssim tingut una bola per a veure el futur, l'hauríem fet a peu, ja que aquí vam punxar i vam perdre el que ens restava de dia esperant la grua, quan volíem haver aprofitat aquest temps per a fer l'altra ruta que surt des del Col de Fins.
Si vosaltres teniu més temps i en teniu ganes de més, en breu publicarem l'esmentada ruta des del Col de Fins. També queda proper el dolmen de Corbatorat, que es troba just a la serra de l'altre costat de Fullà i al que es pot arribar en cotxe si no volem caminar gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada