Comencem el dia amb una espesa boira; la primera foto és mig fantasmagòrica... i no és perquè hi surti la Cris! jeje.
Anem cap Llagostera a la urbanització Font Bona, que es troba al bell mig del Massís de Cadiretes. Creada il·legalment als anys setanta, ara continua sent "il·legal", l'ajuntament de Llagostera la segueix tractant de nucli no urbà... de fet, no sembla gaire civilitzada, no tenen voreres, ni enllumenat, ni tan sols clavegueram i equips de neteja. Realment està tot molt brut, carrers i bosc. Però bé, anem al què anàvem.
Arribem a la urbanització i ens trobem una rotonda al seu carrer principal, en la que sortirem per la tercera sortida. Als pocs metres, veurem una parcel·la no edificada a la nostra esquerra que fa cantonada amb el carrer la Cova. A aquesta parcel·la, veurem la cista de Tranquinell sense cap dificultat.
El sepulcre no es troba datat a cap lloc i només es té constància de l'excavació al pla. El que sí sabem és que, on a dia d'avui hi ha la rotonda que hem fet, s'hi van recuperar en superfície restes d'un hàbitat del Paleolític superior, també utilitzat al Neolític final - Calcolític. Segons en Xavier Niell, aquestes restes són: 140 ascles de sílex, 50 de quars, 10 de diferents roques i una punta de sageta amb aletes i peduncle.
Del megàlit, queda un alineament de pedres amb un arc, ja molt difós (és on es veu la Cris). Tot i que les lloses es veuen a la part dreta, també podrien haver format part d'un megàlit, tot i que també podrien ser part d'elements moderns de les construccions del voltant, per això hem fet la foto d'aquesta manera. Ara, anem a veure ja el que diuen que és un possible dolmen, que creiem que no ho és; si ho fos, com a molt, seria una cista neolítica, però tampoc no creiem, però bé, no som arqueòlegs. Si realment fos una cista neolítica amb túmul, seria datada com el següent sepulcre de la publicació, aquest totalment verificat com a tal, vers el Neolític, entre el 3500-3000 a.n.e.
Tornem al cotxe i refem el camí que ens ha portat a la segons nosaltres cista del Tranquinell. A més de mitja baixada, abans d'arribar al gruix de carreteres sortint del Massís, veurem una casa a la dreta, just al costat de la carretera, amb un camí que, passant per la seva porta principal, s'endinsa al bosc. Aparquem el cotxe davant l'entrada de la casa i ens posem a caminar pel molt ample camí i, al poc, veurem que és de pedra (roca mare).
Quan tot anant pel camí, aquest fa un gir pronunciat cap a la dreta, nosaltres el deixem agafant un corriol que surt recte tal i com veníem; el seguirem i, en no massa temps, veurem un camí desdibuixat i pedregós que puja a la nostra dreta vers un petit altiplà. A aquest altiplà, el camí es fa més visible i, seguint-lo, en una vintena de metres, arribarem a la cista de la Roca de l'Ivet o d'Ivet.
Aquesta cista descoberta a principis de la dècada dels 90 per Emili Soler i Vicenc, un aficionat de Llagostera, i donada a conèixer l'any 1994 per Jordi Merino, Lluís Esteve i Casellas i Xavier Roca, va ser excavada i estudiada per l'equip de Xavier Niell, de la Universitat de Girona, el 2013.
Segons el llibre que van publicar en Xevi (Xavier Niell Ciurana) i el Pau Roig Ros el 2016 sobre monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, titulat "Dòlmens, Coves i Menhirs", uns tres metres al nord de la cista, es conserva un amuntegament de pedres que podria ser la coberta de la malmesa cista. La cambra és situada dins un túmul de petites dimensions, amb restes evidents del cròmlec de contenció en algun tros, i amida 2.10 metres longitudinalment, 1.10 metres d'amplada i conserva una alçada de 75 centímetres.
Les troballes obtingudes a aquesta cista amb túmul pel mateix arqueòleg han estat realment excepcionals, encara que tot i tenir un enllosat totalment conservat, cosa molt estranya, l'acidesa del terra s'ha "menjat" les restes òssies, trobant això sí, 5 ganivets de sílex, unes quaranta denes de cal·laïta, 2 plaquetes de sorrenca, 1 vas ceràmic sencer i altres restes ceràmiques a mà. Amb aquestes troballes, la cista es pot datar entre el 3500 i el 3000 a.n.e.
Darrere la cista, trobem aquest gran roc que, per la seva morfologia, vam pensar que era una més que probable estela-menhir.
Quan en el seu dia vam buscar informació sobre aquest roc antropomorf, no vam trobar res, només la mateixa afirmació que fem nosaltres per part del Club Alpí de Palamós en una visita que van fer amb en Xevi i amb l'expert excursionista català Capità Haddock, donant unes pinzellades botàniques. Ara, anys més tard, l'identifiquen, com a poc en Xevi, i es fa menció a l'últim llibre d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, quan documenten la cista de la Roca de l'Ivet. Com clarament veiem una relació entre els dos monuments megalítics, els col·loquem al mateix punt temporal, vers el Neolític, entre el 3500-3000 a.n.e.
Tornem a la carretera, anem al poble de Llagostera i ens endinsem al seu nucli antic. Tot caminant pel carrer Major i quan arribem a la plaça del Mercat, al primer carrer que surt cap l'esquerra, veurem el menhir de Montagut al fons.
Aquest menhir és col·locat estratègicament per a que els cotxes no es pensin que poden passar pel carrer (hi ha unes escales); tot i això, sembla que ja s'ha emportat més d'una "fava". La eva ubicació original era al Planell de Can Cabanyes, prop d'altres megàlits dins del Massís de Cadiretes.
Segons en Xevi, que és l'expert de la zona, es tracta d'un menhir antropomorf erigit en granit rosa, que amida 2.21 metres d'alçada, 86 centímetres d'amplada i 37 centímetres de gruix. El megàlit presenta una inscultura serpentiforme que comença amb una cassoleta a una de les cares, avui en dia molt difosa. Datarem el megàlit, segons aquesta inscultura i la seva morfologia, entre el 4000-2500 a.n.e., segons en Niell; segons Carreras i Tarrús, vers el 3400-2700 a.n.e, dins el Neolític català.
Després de fer un volt al nucli antic de Llagostera, tornem al cotxe i ens dirigim a Santa Cristina d'Aro per la C-65. Sortim d'ella per a accedir a la GIV-6611 i anirem per aquesta carretera fins trobar el Mas Pla a la nostra dreta. Just davant del mas, surt una pista, molt ampla i allisada, que agafarem, girant al primer camí cap a la dreta. El seguirem rectes deixant un pont sobre la riera de Solius a la nostra dreta fins a arribar a Can Llaurador. Allà deixem el cotxe i, a peu, seguim rectes pel camí, que comença a no ser apte per a cotxes, agafant el PR C-102. En uns 300 metres, veurem el menhir de Mas Llaurador al marge esquerre del camí.
Aquest menhir antropomorf es troba documentat des del 1677, però com a fita termenal. No va ser fins el 6 de juliol de l'any 1972 quan va ser catalogat com a possible element prehistòric per Carles Aulet. A aquell moment, ja es trobava caigut. Va ser reaixecat i la seva base fortificada per un grup de voluntaris l'any 1994.
L'avui en dia ja documentat com a menhir està construït sobre granit i consta d'una petita escotadura, produïda humanament, a la part superior Pel que fa a les seves mides, mesura 2.18 metres d'alçada, conservant visibles 1.85 metres, 1.13 metres d'ample i 55 centímetres de gruix. Segons en Xevi Niell, va ser erigit entre el 4000 i el 2500 a.n.e., com a la majoria dels menhirs, extensa datació, ja que no sol haver material associat. En Carreras i en Tarrús acoten més, col·locant-lo entre el 3400-2700 a.n.e., pel que podem dir que totes dues fonts coincideixen que és neolític.
Com es pot veure, vam fer aquesta ruta fa molts anys i encara no en sabíem gaire sobre el que arribem a tenir a aquesta zona, i ja no parlem del conjunt de Catalunya. Amb el temps, però, hem anat veient més coses i, tot i que ens en falten, recomanem mirar les publicacions de Megàlits a Tossa de Mar I i Calonge I o Megàlits a Tossa de Mar II. Amb aquestes rutes segur que ompliu el dia si no l'heu omplert ja.
Coordenades UTM(ETRS89):
