TRANSLATOR

diumenge, 23 de novembre del 2014

Cistes i menhirs a Llagostera i menhir a Santa Cristina d'Aro III

Comencem el dia amb una espesa boira; la primera foto és mig fantasmagòrica... i no és perquè hi surti la Cris! jeje.

Anem cap Llagostera a la urbanització Font Bona, que es troba al bell mig del Massís de Cadiretes. Creada il·legalment als anys setanta, ara continua sent "il·legal", l'ajuntament de Llagostera la segueix tractant de nucli no urbà... de fet, no sembla gaire civilitzada, no tenen voreres, ni enllumenat, ni tan sols clavegueram i equips de neteja. Realment està tot molt brut, carrers i bosc. Però bé, anem al què anàvem.

Arribem a la urbanització i ens trobem una rotonda al seu carrer principal, en la que sortirem per la tercera sortida. Als pocs metres, veurem una parcel·la no edificada a la nostra esquerra que fa cantonada amb el carrer la Cova. A aquesta parcel·la, veurem la cista de Tranquinell sense cap dificultat.


El sepulcre no es troba datat a cap lloc i només es té constància de l'excavació al pla. El que sí sabem és que, on a dia d'avui hi ha la rotonda que hem fet, s'hi van recuperar en superfície restes d'un hàbitat del Paleolític superior, també utilitzat al Neolític final - Calcolític. Segons en Xavier Niell, aquestes restes són: 140 ascles de sílex, 50 de quars, 10 de diferents roques i una punta de sageta amb aletes i peduncle.

Del megàlit, queda un alineament de pedres amb un arc, ja molt difós (és on es veu la Cris). Tot i que les lloses es veuen a la part dreta, també podrien haver format part d'un megàlit, tot i que també podrien ser part d'elements moderns de les construccions del voltant, per això hem fet la foto d'aquesta manera. Ara, anem a veure ja el que diuen que és un possible dolmen, que creiem que no ho és; si ho fos, com a molt, seria una cista neolítica, però tampoc no creiem, però bé, no som arqueòlegs. Si realment fos una cista neolítica amb túmul, seria datada com el següent sepulcre de la publicació, aquest totalment verificat com a tal, vers el Neolític, entre el 3500-3000 a.n.e.

Tornem al cotxe i refem el camí que ens ha portat a la segons nosaltres cista del Tranquinell. A més de mitja baixada, abans d'arribar al gruix de carreteres sortint del Massís, veurem una casa a la dreta, just al costat de la carretera, amb un camí que, passant per la seva porta principal, s'endinsa al bosc. Aparquem el cotxe davant l'entrada de la casa i ens posem a caminar pel molt ample camí i, al poc, veurem que és de pedra (roca mare).

Quan tot anant pel camí, aquest fa un gir pronunciat cap a la dreta, nosaltres el deixem agafant un corriol que surt recte tal i com veníem; el seguirem i, en no massa temps, veurem un camí desdibuixat i pedregós que puja a la nostra dreta vers un petit altiplà. A aquest altiplà, el camí es fa més visible i, seguint-lo, en una vintena de metres, arribarem a la cista de la Roca de l'Ivet o d'Ivet.

Aquesta cista descoberta a principis de la dècada dels 90 per Emili Soler i Vicenc, un aficionat de Llagostera, i donada a conèixer l'any 1994 per Jordi Merino, Lluís Esteve i Casellas i Xavier Roca, va ser excavada i estudiada per l'equip de Xavier Niell, de la Universitat de Girona, el 2013.

Segons el llibre que van publicar en Xevi (Xavier Niell Ciurana) i el Pau Roig Ros el 2016 sobre monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, titulat "Dòlmens, Coves i Menhirs", uns tres metres al nord de la cista, es conserva un amuntegament de pedres que podria ser la coberta de la malmesa cista. La cambra és situada dins un túmul de petites dimensions, amb restes evidents del cròmlec de contenció en algun tros, i amida 2.10 metres longitudinalment, 1.10 metres d'amplada i conserva una alçada de 75 centímetres. 

Les troballes obtingudes a aquesta cista amb túmul pel mateix arqueòleg han estat realment excepcionals, encara que tot i tenir un enllosat totalment conservat, cosa molt estranya, l'acidesa del terra s'ha "menjat" les restes òssies, trobant això sí, 5 ganivets de sílex, unes quaranta denes de cal·laïta, 2 plaquetes de sorrenca, 1 vas ceràmic sencer i altres restes ceràmiques a mà. Amb aquestes troballes, la cista es pot datar entre el 3500 i el 3000 a.n.e.

Darrere la cista, trobem aquest gran roc que, per la seva morfologia, vam pensar que era una més que probable estela-menhir.

Quan en el seu dia vam buscar informació sobre aquest roc antropomorf, no vam trobar res, només la mateixa afirmació que fem nosaltres per part del Club Alpí de Palamós en una visita que van fer amb en Xevi i amb l'expert excursionista català Capità Haddock, donant unes pinzellades botàniques. Ara, anys més tard, l'identifiquen, com a poc en Xevi, i es fa menció a l'últim llibre d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, quan documenten la cista de la Roca de l'Ivet. Com clarament veiem una relació entre els dos monuments megalítics, els col·loquem al mateix punt temporal, vers el Neolític, entre el 3500-3000 a.n.e.

Tornem a la carretera, anem al poble de Llagostera i ens endinsem al seu nucli antic. Tot caminant pel carrer Major i quan arribem a la plaça del Mercat, al primer carrer que surt cap l'esquerra, veurem el menhir de Montagut al fons.

Aquest menhir és col·locat estratègicament per a que els cotxes no es pensin que poden passar pel carrer (hi ha unes escales); tot i això, sembla que ja s'ha emportat més d'una "fava". La eva ubicació original era al Planell de Can Cabanyes, prop d'altres megàlits dins del Massís de Cadiretes. 

Segons en Xevi, que és l'expert de la zona, es tracta d'un menhir antropomorf erigit en granit rosa, que amida 2.21 metres d'alçada, 86 centímetres d'amplada i 37 centímetres de gruix. El megàlit presenta una inscultura serpentiforme que comença amb una cassoleta a una de les cares, avui en dia molt difosa. Datarem el megàlit, segons aquesta inscultura i la seva morfologia, entre el 4000-2500 a.n.e., segons en Niell; segons Carreras i Tarrús, vers el 3400-2700 a.n.e, dins el Neolític català.

Després de fer un volt al nucli antic de Llagostera, tornem al cotxe i ens dirigim a Santa Cristina d'Aro per la C-65. Sortim d'ella per a accedir a la GIV-6611 i anirem per aquesta carretera fins trobar el Mas Pla a la nostra dreta. Just davant del mas, surt una pista, molt ampla i allisada, que agafarem, girant al primer camí cap a la dreta. El seguirem rectes deixant un pont sobre la riera de Solius a la nostra dreta fins a arribar a Can Llaurador. Allà deixem el cotxe i, a peu, seguim rectes pel camí, que comença a no ser apte per a cotxes, agafant el PR C-102. En uns 300 metres, veurem el menhir de Mas Llaurador al marge esquerre del camí.

Aquest menhir antropomorf es troba documentat des del 1677, però com a fita termenal. No va ser fins el 6 de juliol de l'any 1972 quan va ser catalogat com a possible element prehistòric per Carles Aulet. A aquell moment, ja es trobava caigut. Va ser reaixecat i la seva base fortificada per un grup de voluntaris l'any 1994.

L'avui en dia ja documentat com a menhir està construït sobre granit i consta d'una petita escotadura, produïda humanament, a la part superior Pel que fa a les seves mides, mesura 2.18 metres d'alçada, conservant visibles 1.85 metres, 1.13 metres d'ample i 55 centímetres de gruix. Segons en Xevi Niell, va ser erigit entre el 4000 i el 2500 a.n.e., com a la majoria dels menhirs, extensa datació, ja que no sol haver material associat. En Carreras i en Tarrús acoten més, col·locant-lo entre el 3400-2700 a.n.e., pel que podem dir que totes dues fonts coincideixen que és neolític.

Com es pot veure, vam fer aquesta ruta fa molts anys i encara no en sabíem gaire sobre el que arribem a tenir a aquesta zona, i ja no parlem del conjunt de Catalunya. Amb el temps, però, hem anat veient més coses i, tot i que ens en falten, recomanem mirar les publicacions de Megàlits a Tossa de Mar I i Calonge IMegàlits a Tossa de Mar II. Amb aquestes rutes segur que ompliu el dia si no l'heu omplert ja.


Coordenades UTM(ETRS89):

Possible Cista del Tranquinell: 31T 492807 4624595
Cista de la Roca de l'Ivet o d'Ivet: 31T 491830 4625801
Estela antropomorfa de la Roca de l'Ivet o d'Ivet: 31T 491830 4625801
Menhir de Montagut: 31T 491010 4630670
Menhir de Mas Llaurador: 31T 497476 4628022

diumenge, 16 de novembre del 2014

Menhir a Barcelona

Diumenge d'estar a casa; marxaríem fora, però estic mig lesionat del canell de la mà dreta, és a dir que ja esperava una tarda avorrida... però no va ser així. Havíem sentit a parlar del menhir de Barcelona, a tocar del monestir de Pedralbes.

Així doncs, agafem el cotxe... que per aquella zona encara es pot aparcar, i anem cap a la part alta de Barcelona.

El "menhir" de l'Àngel es troba a la porta d'accés del recinte que dóna cap a l'Oest quan surts per la porta principal del monestir (clarament, sortint a l'esquerra!!).


Del megàlit, només es té constància de que a l'Edat Mitjana es va respectar, col·locant-lo d'aquesta peculiar forma, en la construcció del monestir.

No he trobat gaire sobre ell. Donar les gràcies per avançat a l'Esteve i l'Esther i al Marcel Albert Guitart, per la informació obtinguda del seus blocs.

Per a més informació, consultar: La Barcelona invisible.- Imma Santos, Aureli Vàzquez.- L'Arca, Barcelona 2012 (Informació proporcionada per Marcel Albert Guitart).

Fem una visita per dins el monestir, maco la veritat... tot i que a mi això de les esglésies i tal no em va gaire; que sí, que m'agrada "l'arquitectura", però tinc l'estrany gust de que m'agraden en runes... castells, esglésies, abadies, monestirs, ermites... a la Cris li agraden més.

Una foto des de fora (evidentment, en obres, fet típic a les nostres visites).


Ara anem pel carrer que baixa donant l'esquena al megàlit. A la primera casa de l'esquerra, la Cris es fixa que és moderna, però té certes parts antigues. Li va entrar la curiositat i allà mateix va descobrir, segons internet, que les peces antigues són transportades de Besalú, concretament de la canònica de Santa Maria... una altra curiositat!!!


Fem el carrer, sortint per la porta del recinte. Volíem fer un volt per la zona, però feia ventet i vam decidir tornar a casa. Apa doncs, ja hem fet mig diumenge!!


Coordenades:

Menhir de l'Angel: UTM(ERTS89): 31T, 425774, 4583141

divendres, 14 de novembre del 2014

Menhir a Montmeló

Un divendres que la Cris tenia festa, vam decidir anar a fer un volt pel Corredor a visitar el menhir del Trull, que ja hem inserit amb el seu dolmen a l'entrada pertinent (Cròmlec de Pins Rosers i dòlmens i menhir al Corredor).

De tornada, vam anar a Montmeló, concretament, al Museu Municipal de Montmeló. Està força bé! A la part superior de l'edifici, vam veure una exposició de Montmeló en diferents èpoques, també en la prehistòrica, que és la que més ens interessa (tenen una destral neolítica exposada).

A la part inferior, just davant de la porta d'accés, ens trobem amb aquest gran roc.

És el menhir de la Pedra de Llinàs o de Can Tacó. Es tracta d'un menhir estel·liforme que va ser descobert per Francesc Maspons Labrós l'any 1883, tot i que tirant del fil en sabem que ja en tenien constància d'ell l'any 1347, tot i que el valoraven com a fita entre Montornès i Montmeló. Amb el pas del temps, el monòlit va ser esmentat, però no sempre visitat per quantitat d'arqueòlegs, alguns d'ells indicant que podria ser un dolmen. Un dia dels anys 40 del segle passat va desaparèixer i es va retrobar dins d'una rasa el 3 de Juliol del 1996 durant una visita que van fer Ignasi Cantarell, Manuel Ramal (alcalde de Montornès d'aquella època) i l'arqueòleg Josep Barberà a la zona de la masia de Can Tacó, al peu del turó del mateix nom on es troba el jaciment romà de Mons Observans, on s'estava construint un polígon. Després de rescatar-lo, es va col·locar a un jardinet al costat de l'Ajuntament i posteriorment va ser traslladat a la seva ubicació actual.

Aquest menhir té una alçada de 2.37 metres per una amplada de 0.84 i un gruix de 0.62 metres. Té uns gravats idèntics als del menhir de Castellruf, però al revés, que no es veuen gaire, però si us fixeu bé, a la part superior del megàlit, es veu una línia difuminada, que seguint-la fa com un tres a l'inrevés.

Les dues marques que es veuen molt més són restes d'intents de tallar el megàlit en època més moderna... per moderna vull dir els romans. Se suposa que fou per aprofitar els grans rocs per a la construcció de quelcom.

Per a que veieu bé el gravat del menhir, inseriré un dibuix esquemàtic extret de l'estudi: Els Menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del Menhir de Mollet, de Jordi Bertran i Duarte, Josep Bosch i Argilagós, i Montserrat Tenas i Busquets.

Extret d'"Els Menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del Menhir de Mollet"

Si voleu conèixer més informació del menhir o d'altres restes arqueològiques de Montmeló, no dubteu en parlar amb la noia que és a la recepció del museu, és molt amable i en sap molt!

No he trobat datació exacta del monòlit, ja que amb els menhirs és difícil, però, jo que no sóc arqueòleg, ni res... el dato al Neolític, més que res pel gravat, gairebé idèntic al de Castellruf o del Pi d'en Casals, i ho faig perquè el dolmen associat a aquest menhir, és del Neolític segons les restes recuperades a la seva excavació. I ara, en Tarrús i en Carreras em donen la raó amb la datació del monument al seu llibre El megalitisme a Catalunya, col·locant-lo al Neolític final, vers el 3200 a.n.e., tot i que no neguen que es podria haver erigit fins al 2200 a.n.e.


Coordenades:

Menhir de la Pedra de Llinàs o Can Tacó: Museu Municipal de Montmeló

diumenge, 2 de novembre del 2014

Inscultures a Barcelona i Santa Coloma de Cervelló

Avui anem cap a Barcelona, en concret a la carretera de l'Arrabassada, i la seguim fins trobar la bifurcació de Vallvidrera i Sant Cugat. Agafem la que va cap a Vallvidrera i deixem el cotxe a l'aparcament dels Jardins del Viver de Can Borni, que és a uns 100 metres de la bifurcació.

Ens posem a caminar vers la bifurcació, pel carril que han fet pels vianants, i a una cinquantena de metres travessarem la carretera agafant un caminet amb un intent d'escales, d'aquestes que posen una fusta en forma de tronc, per fer com de "dic de contenció" de la terra que té per sobre. Ens endinsem i just fer la petita pujadeta toparem amb un caminet en terreny planer, girarem a la dreta agafant un corriol que surt allà mateix i que ens durà a la pedra de Collserola. Cap l'esquerra anirem a la font de la Salamandra.


Com es veu a la fotografia, aquest gran roc consta d'una desena de cassoletes i reguerons. Tot i que sigui anomenada "pedra", aquesta té unes dimensions aproximades de 1.5 metres de llarg, 1 d'ample i un mig metre de gruix.

Aquest roc va ser treballat segons l'Antoni Mañé, en els principis de l'era calcolítica, sobre el 2200 a.C.

Tornem al cotxe i ens dirigim a Santa Coloma de Cervelló. S'ha d'anar al carrer de la Ginesta, que nosaltres per arribar-hi vam fer una volta de nassos, anant per la muntanya, però resulta que és dels pocs camins que hi ha per anar-hi. Però crec que, si aparqueu a la urbanització de Can Via, s'hi pot arribar.

Partint des del carrer Dolça de Provença, on hi ha una parada de bus, agafarem el camí de la dreta, deixant el corriol que surt darrere de la parada. El seguirem fins a trobar la primera bifurcació, a la que agafarem el camí de l'esquerra que s'endinsa a la muntanya i seguirem el camí tot recte deixant enrere diversos camins a l'esquerra i algun corriol a la dreta. Seguirem caminant fins que ens trobem un camí a la nostra dreta i el que nosaltres estem fent tancat amb una cadena, travessem la cadena i seguim rectes per aquest camí deixant en una cantonada un gran dipòsit d'aigua. Després d'un pendent i un revolt, arribarem a l'ermita de Sant Antoni. Creuarem el terreny de l'ermita en la direcció a la que arribes i, al costat d'uns bancs, veurem un corriol que carena els cims de les muntanyes; el seguirem i, en no gaires metres, veurem a la part dreta del corriol, a 1.5 - 2 metres sota d'ell una roca amb gravats, la qual rep diferents nom, entre ells, Roca sagrada de Montpedrós.


He inserit diverses fotografies, perquè, almenys a mi, em sembla impressionant!!


A la primera fotografia, si l'amplieu, veureu a la part superior del roc unes cassoletes, que curiosament coincideixen amb els cinc dits de la mà dreta.


No es té un datatge concret d'aquest roc, però és d'època prehistòrica. 

Segons F. Anguas, A. Fàbrega, J.M. Huélamo, J.M. Solias, el bonic gravat és datable per la seva similitud a d'altres gravats catalans a les eres del Calcolític o Bronze. S'ha de dir que el primer que hem citat fou el seu descobridor.

El que sobta només el veus és el bon estat del conservació del gravat, per ser d'era calcolítica, gran part d'aquest fet, és la duressa que té el tipus d'esquist del que és compón el roc, juntament amb la localització del roc i el seu clima. D'altre banda també es documenta un més que provable regravat amb útil i martell a l'era preromànica o inclús medieval.

El roc em recorda bastant a l'estela del Pla de la Calma, que és datada d'ara farà uns 4000 - 5000 anys. Però per la forma de l'acanalat, sembla com a molt de l'Edat dels metalls.

Finalitzada la visita als gravats, anem a la part oposada de l'esplanada de l'ermita, des d'on es divisa bona part del litoral del Barcelonès i el Baix Llobregat.

Refem el camí fins el cotxe i tornem cap a casa, que estem cansats de tant caminar (jejeje).


Coordenades:

Pedra de Collserola: UTM(ETRS89): 31T, 426712, 4586701
Roca amb gravats de Montpedrós: UTM(ETRS89): 31T, 416550, 4580358