Poblat a Palafrugell

Passem uns dies de vacances a L'Estartit, on el meus oncles ens han deixat el seu apartament, així que teníem molt més a prop diferents zones amb gran quantitat de megàlits. Però no tot són els megàlits, com afeccionats a la prehistòria, també ens criden l'atenció els poblats, que és el que veurem avui.

Prenem el cotxe i ens dirigim a Palafrugell, on agafem l'autovia que va a Llafranc; un cop aquí, anem vers el far de Sant Sebastià, que val la pena admirar una bona estona. Va ser construït el 1851 pel Ministeri de Foment, dins d'un projecte amb el nom de "Plan general de alumbrado de España e islas adyacentes".

Hem de tenir en compte que aquest far es veu des de 32 milles nàutiques (59 quilòmetres), fet que el fa el far més potent de tota la costa catalana. Avui en dia completament automatitzat, perdent així els tres llocs de treball que incloïa en el passat. Però, bé s'hi ha fet un hotel - restaurant, aprofitant l'encant de la contrada, que deu aportar bastants llocs de treball (pensant en positiu), perquè nosaltres el veiem tan proper a les restes que se'ns fa impossible no pensar que es deuen haver carregat part del jaciment.

Just a la part posterior de l'hotel, trobem les restes, molt i molt arreglades, del poblat iber indiketa de Sant Sebastià de la Guarda.

Situat a 156 metres sobre el nivell del mar, però tocant el penya-segat, té una superfície d'uns 300 metres quadrats, tot i que es documenta, com ja sospitàvem, que també hi ha poblat sota les modernes edificacions. Com que aquestes edificacions resten protegides (la torre de guaita és del segle XV i va ser declarada BCIN), no s'ha pogut saber del tot quin és el total d'espai ocupat d'aquest nucli, però, segons informa la ruta dels Ibers, podria ser d'una hectàrea. La cronologia atorgada al poblat és vers el segle VI a.n.e. amb ocupació que va perdurar fins l'I a.n.e.

El que podem veure del poblat són quatre cases de dues estances cada una, amb els seus carrers, que es veuen perfectament després de l'estudi i posterior consolidació de la Universitat de Girona l'any 1998. Aquesta barriada que resta visible és datada vers el segle V-III a.n.e.A més, s'observen 20 sitges, algunes d'elles d'entre 4 i 5 metres de profunditat, dividides en 2 grups i diversos forns de metall.

Segons ens ha semblat entendre, aparegueren dues esteles funeràries amb unes llances superposades com a decoració a l'excavació del jaciment (a les nostres visites hem vist aquest estil decoratiu, però lluny d'aquí), un altre objecte de culte d'origen grec i 5 vasets de ceràmica de producció local.

Inserim un dibuix de les esteles per Ramón Álvarez.

Dibuix de Ramón Álvarez

L'assentament fou descobert vora l'any 1960 per Joan Badia i Homs, acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts nascut a Palafrugell. Ell mateix i uns quants veïns de Palafrugell feren les primeres intervencions arqueològiques al jaciment. Des del 1998 fins el 2009, aquesta tasca va ser feta per la Universitat de Girona amb el suport de l'ajuntament de Palafrugell, que actualment encara s'encarrega de la seva protecció i explotació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Sant Sebastià de la Guarda: 31T 516795 4638406

Dòlmens i inscultures a Vilajuïga I

Avui, fem part de la ruta dels dòlmens de Vilajuïga... tot i la calor insoportable.

Primer de tot, dir que, seguint els cartells de senyalització, ens vam perdre el primer dolmen de la ruta del Palau Robert (Vinya del Rei)... Tot i això, els altres quatre dòlmens situats de pujada cap a Sant Pere de Rodes no tenen pèrdua. Això sí, el camí és força costerut i estret, caminant alguns trossos per sobre de les pedres de delimitació de finques. I, si a més fa un sol de justícia de ple agost, ja es pot entendre perquè només vam fer la meitat de la ruta. La part de baixada, la deixem per a la primavera.

Agafant la carretera que va de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes (GIP-6041), poc després del quilòmetre 1, es pot deixar el cotxe a un espai a mà dreta, sota d'un gran arbre. Aquí ja comencen les indicacions que ens duran a fer tota la ruta. Però, atenció, us perdreu el dolmen de la Vinya del Rei si a la bifurcació on indica que és cap a l'esquerra la seguiu. Per anar a la Vinya del Rei, s'ha de seguir recte. Si aneu cap a l'esquerra, anireu a aquest, el dolmen del Garrollar.

Aquest sepulcre és de tipologia sepulcre de corredor i, com bona part dels dòlmens d'aquesta zona, correspon al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e. Es troba força ben conservat, ja que disposa de tota l'estructura original de la cambra i bona part del túmul de pedruscall que l'envoltava, el qual amida 12-13 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 2.10 metres de longitud, 1.90 d'amplada i 1.65 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Les excavacions del megàlit no han estat gaire profitoses, ja que en cap de les dues excavacions documentades que hi ha no es va trobar res, la primera produïda per Isidre Macau l'any 1932, i la segona per August Panyella i Miquel Taradell el 1942.

Seguint la ruta marcada i pujant la muntanya uns 200 metres, arribem al dolmen de la Talaia.

De nou, un sepulcre de corredor, aquest datat a finals del IV mil·lenni a.n.e., a finals de l'era neolítica, entre el 3200 i el 3000 a.n.e.  Es conserva força bé, tot i que li manca una part del corredor. El túmul construït per erigir-lo és mig visible, de tendència circular, i amida uns 7 - 8 metres de diàmetre, amb restes d'un mur de contenció bastit a partir de pedra en sec. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 1.10 d'amplada i 1.18 metres d'alçada.

El 1942 fou excavat per August Panyella i Miquel Taradell, que rebaixant 30 - 45 centímetres recuperaren 4 fragments de ceràmica a mà corresponents a petits vasos llisos. Aquests es troben desapareguts a dia d'avui, tot i que Panyella i Taradell els desaren al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Seguint només 50 m més el mateix camí, arribem al dolmen de les Ruïnes.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que també correspon a finals del IV mil·lenni a.n.e., entre el 3200 i el 3000 a.n.e. Consta d'un túmul de tendència circular de 7 - 8 metres de diàmetre i amb restes de mur de pedra en sec com a sistema de contenció del megàlit. D'altra banda, la cambra mesura interiorment 2.15 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i té una alçada conservada de 1.40 metres.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

A l'excavació que va rebre l'any 1942 a mans d'August Panyella i Miquel Taradell, es van localitzar diverses restes òssies humanes molt malmeses i fragments de ceràmica a mà, que van ser dipositats al Museu Arqueològic de Catalunya, a Barcelona, però que avui en dia també resten desaparegudes. Aquestes restes fan pensar en reutilitzacions al Calcolític. L'any 1983, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, recuperaren en superfície i dins la cambra una punta de sageta de sílex amb peduncle i aletes, que fou dipositada a l'antic Museu-Arxiu de Palafrugell.

Continuant la pujada, arribem a l'últim dels dòlmens, el de la Carena.

Sepulcre, que pertany a finals de IV, inicis del III mil·lenni a.n.e., vers el 3000-2700 a.n.e. pel que és el sepulcre més "jove" de tots. Es tracta d'una galeria catalana de finals del Neolític, inicis del Calcolític. Consta d'un túmul de tendència circular de 7-8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. La cambra sepulcral amida interiorment 2 metres de llargada per 1.60 d'amplada i 1.20 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Arqueològicament parlant, el 1932, l'Isidre Macau va recuperar una destral de pedra polida, i, l'any 1941, Rafael Barnés hi va trobar alguns ossos i dues peces discoïdals d'esteatita negra corresponents a un collaret.

Seguim l'ascensió, arribant a la plana que hi ha davant la carretera a la que hem deixat el cotxe a baix de tot. A aquesta plana, surt un camí a la dreta que et porta a uns quants dòlmens més (els quals no veurem avui). Just arribar al pla, a la nostra esquerra veiem les inscultures de les Creus de la Carena I.

Aquest roc amida uns 145 centímetres de llarg per uns 70 centímetres d'ample, essent quasi rectangular i els gravats (creus i cassoletes) ocupen gairebé tota la superfície. Destaquem a banda una de les creus, que va ser resseguida amb una eina metàl·lica a l'era medieval, fàcil de veure, per la seva secció i la seva fondària.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Com hem comentat, hi ha uns altres dòlmens propers i la roca amb inscultures no està pas sola... però aiò ho deixem per a un altre dia.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Garrollar: 31T 510090 4686454
La Talaia: 31T 510276 4686525

Les Ruïnes: 31T 510303 4686528

La Carena: 31T 510414 4686548

Inscultures de les Creus de la Carena I: 31T 510711 4686605

Poblats a Matarranya II

El dia que tornàvem cap a Catalunya, com m'havia quedat amb l'ànsia d'Els Castellans, li proposo a la Cris d'anar a veure algun poblat fàcil de tornada. Ella accepta i posem rumb als poblats de les Escodines i San Cristóbal amb el maleter del cotxe ple a rebentar de coses.

Des de Vall de Roures / Valderrobres, agafem el cotxe i tornem a anar a Calaceit / Calaceite passant per davant dels poblats de San Antonio i Tossal Redó. Un cop a Calaceit, girem a l'esquerra per la N-420 en la qual, al cap d'un quilòmetre, agafarem la bifurcació que mena a Massalió / Mazaleón, on no hi arribarem, ja que els poblats són abans.

Primer trobarem senyalitzats a la dreta, els dos poblats ibers d'Escodines, Escodines Altes i  Escodines Baixes. A la seva excavació, en la que va sorgir diversos motlles de fosa de destrals, i quantiós material ceràmic a mà, es va determinar que, molt probablement, aquests dos poblats eren realment un de sol, degut a la poca distància entre ells (uns 100 metres, que avui en dia són un camp d'arbres fruiters), la urbanització i restes trobades. Tot i això, avui en dia els segueixen considerant dos jaciments.

Aquest és Escodines Altes, que es troba situat a la part alta del turó.

S'ha de dir que, adaptant-se a l'orografia del terreny, el seu urbanisme és un xic diferent a l'habitual, bàsicament és una agrupació d'estances, i que amb el plànol aeri que hem pogut veure a Iberosenaragon, que és el web del consorci de patrimoni ibèric de l'Aragó, sembla que disposi de dos/tres petits carrers que donarien accés a les estances.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

I aquest, Escodines Baixes, amb Escodines Altes a la part superior del turonet. Aquí, l'urbanisme establert és bàsicament una filera de cases adossades a una filera rocosa natural i un únic carrer central que donaria accés a les estances.

Com hem fet abans, inserirem la vista aèria que presenta el web d'Iberosenaragon.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

Segons les troballes obtingudes, l'assentament data del segles VIII i VII a.n.e., a plena transició del Ferro-Iber.

Un cop fetes les fotografies, tornem al cotxe i continuem direcció Massalió / Mazaleón i, poc abans d'arribar al poble, veiem el rètol indicatiu del poblat de San Cristóbal (despoblado segons el cartell). Es pot pujar amb cotxe fins al poblat, el camí està habilitat per a que els feligresos puguin anar a l'església de San Cristóbal, just al costat del poblat. Que poguéssim pujar amb el cotxe fins allà mateix va anar de conya, el temps se'ns tirava a sobre. I més quan el vam veure, ja que ens va semblar bastant gran, i t'hi estàs una estona.

Aquest poblat de forma allargada, com sempre adaptada a l'orografia del terreny, defensivament parlant, consta d'una muralla i diverses torres als punts on aquesta seria de més fàcil accés. Aquesta protegeix un poblat amb una urbanització a raó d'un carrer que donaria accés a grans estances, totes en la mateixa direcció, amb diverses torres defensives darrere les llargues cases.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

Tot i que, sent sincers, creiem que falta prou per excavar i poder definir els límits del poblat i el seu urbanisme complet. Començant per l'aparcament de l'església, que es veu a la part superior del poblat, també sota de l'edificació religiosa i tota la plana que hi ha a la nostra dreta d'aquest, fins a arribar als murs que es veuen, que amb total sinceritat no sabem de quina època deuen ser. Per tot això, es podria tractar perfectament del poblat més gran de la zona als segles VII i VI a.n.e.

La necròpoli associada al poblat de San Cristóbal vam visitar-la en una altra ocasió, ja que encara no l'havien restaurat, la podeu trobar aquí: Sepulcres, poblats, gravats i pintures al Matarranya V. Des del poblat, s'hi pot anar caminant i està senyalitzada mitjançant el sender local S.L.-TE-18.

Acabada la visita, comencem la tornada a casa, que tenim força quilòmetres per endavant.

Coordenades UTM(ETRS89)

Poblat d'Escodines Altes: 30T 742341 4547737

Poblat d'Escodines Baixes: 30T 742509 4547584

Poblat de San Cristóbal: 31T 257323 4548835