Hora d'excursió un pèl lluny de casa. Ens dirigim cap al Solsonès, bé, més concretament al municipi de Torà. Quan hi vam anar (2012), encara pertanyia a la comarca de la Segarra, però des del 2023 pertany al Solsonès. Dit això, seguim amb la ruta. En arribar a Torà, ens dirigim direcció Solsona per la LV-3005. Passat Vallferosa, surt una carretera asfaltada a mà dreta que continuarem tot seguint els cartells indicatius de la masia de La Vila. Gairebé a la masia, veurem un aparcament indicant un dolmen, ja anant per camí de sorra, a mà dreta. Deixem el cotxe allà i seguim a peu els cartells indicatius del dolmen. Passarem per davant de la casa, amb les respectives bordades dels seus gossos i, al poc de caminar, ens trobarem enmig del túmul que cobreix aquest megàlit.
El sepulcre va lligat a una discussió de per vida: És del Solsonès o és de la Segarra?... o el que és el mateix, és el dolmen de Llobera o el dolmen de Llanera?? No ho saben ni ells, o bé sí que ho saben, però ningú es vol baixar del burro. Nosaltres, conflictes fora, l'anomenarem com dolmen de Llanera, que és el que posa a la pàgina del patrimoni de la Generalitat. Quan el vam visitar, doncs, era de la Segarra. A dia d'avui, l'han posat al terme municipal de Torà i, per tant, és del Solsonès. Respecte al nom, també podem trobar que és La Torre dels Moros o el dolmen de la Vila de Gola de Bous, etc.
Es diu que és el dolmen més gran de Catalunya, i, segons proves de C14 fetes a carbons trobats al túmul del sepulcre, es podria datar al 2550 a.n.e. D'altra banda, hi ha d'altres autors que daten la seva construcció d'entre el 3500 i el 2700 a.n.e., fet que indica una reutilització a època prehistòrica, també trobant restes d'època ibera, dels segles II i I a.n.e., i proves d'una utilització com habitacle sobre el segle XVIII. Igualment sobre aquest tema, val a dir que a dia 03 de Setembre de l'any 2022 i segons el compendi megalític publicat per l'arqueòleg i membre del GESEART Josep Tarrús i Galter, i Enric Carreras i Vigorós, membre del GESEART, se li atorga una antiguitat de vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3000 i el 2700 a.n.e., suposo que barrejant restes, datacions per C14 i estil constructiu.
La seva cambra està formada per 5 lloses, amb una longitud de 4.80 metres, 1.85 d'ample i 2 metres d'alçada. Amb el corredor, té unes mides totals de 4.70 metres de llarg, 1.76 metres d'ample i 1.84 metres d'alçada en el seu punt més elevat. El túmul és de 23-24 metres de diàmetre i el seu anell de contenció, prou visible al vessant nord-est, és construït a partir de lloses clavades intercalades amb murs de pedra en sec.
La quantitat de troballes arqueològiques és ingent: un vas campaniforme, diversos vasos llisos neolítics, varis fragments d'atuells ceràmics, un molí barquiforme, una destral polida i diverses puntes de sageta de sílex de diverses tipologies, vols campaniformes pirinencs, denes de collaret, làmines de sílex, dentàliums, braçalets d'os, ceràmica a mà, etc.
Tornem al cotxe per anar direcció Cardona, i ens aturarem al santuari del Miracle. Al conjunt del santuari, val la pena dedicar-li una passejada, és bonic i tranquil.
Un cop visitat el santuari, agafarem un petit corriol que surt just davant dels edificis creuant la carretera, i puja al petit turó que hi ha al davant. Seguirem el corriol passant per un camp conreat, i, a la part esquerra d'aquest, al final de tot del camp, veiem l'ermita de Sant Gabriel, i, al seu costat, el "dolmen" del Miracle. L'anomenen el Roc de la Mare de Déu.
Com es pot veure a la imatge, les pedres laterals no són pas de cultura megalítica, més aviat són de cultura urbana segle XX. Les dimensions del monòlit són de 3.40 metres d'alçada per 1.60 d'amplada, i té un gruix de 40 centímetres.
Del sepulcre inicial, si és que ho és, només en queda el que podria ser la llosa de coberta, i els gravats existents a ella li atorguen clarament una datació prehistòrica. Cal fer menció que, segons Serra Vilaró, aquesta llosa és part d'un estil dolmènic nou per a nosaltres, el que ell anomena hemidòlmens. Els descriu com a sepulcres tumulars que estaven coberts per una llosa allargada, pesant i amb els angles arrodonits, de superfície llisa, de vegades esculpida parcialment en el perímetre exterior, que per un extrem se sustentaven en una pedra o llosa situada en un extrem de la cambra i, per l’altre, es recolzaven al túmul.
Actualment, s'ha abandonat el concepte d'hemidolmen. La raó ha estat el desenvolupament de "Gegants immortals", un projecte de Museu al Territori, amb la implicació del Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal del Solsonès i els diversos ajuntaments compromesos, que sota la coordinació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, van traslladar, netejar i estudiar els "hemidòlmens" que hi havia a la zona. Aquests megàlits són:
- Roc de la Mare de Déu, a Riner
- Pedrafita de Su, a Riner
- Estela de la Costa dels Garrics del Caballol, a Pinell
- Menhir del Solà, a Riner
- Estela de Través o Font de Plata, a Solsona
- Menhir d’Ardèvol a Riner
Inicialment, també es va incloure l'estela de la Vinya del Giralt de Cardona, però no va acabar entrant al projecte per problemes burocràtics en ser de la comarca del Bages
El trasllat d'aquests rocs estava previst per l'any 2018 i la finalització del projecte cap el 2022. Durant el temps que va durar el procés, es va estar discutint si els col·locarien de nou al seu lloc original o si els deixarien museïtzats al Santuari del Miracle, decisió plena de moltíssimes discussions. Finalment, a principis del 2023 va començar la tornada dels megàlits al lloc original.
Després dels treballs realitzats, s'ha confirmat que els hemidòlmens són realment estàtues-menhir i es col·loquen temporalment vers el 3000 - 2500 a.n.e., quan es va expandir la cultura de les estàtues-menhir a molts llocs d'Europa. Els experts afirmen que Catalunya es troba plenament integrada dins el moviment escultòric de les estàtues-menhir, no sent així un fet aïllat o de cultures veïnes.
A dia 11 de març del 2023, amb el projecte ja acabat, anem a visitar l'estela amb la companyia d'en Manolo i la Fina. Òbviament, era molt més neta i tornada a col·locar al mateix lloc en posició horitzontal.
Ara es poden veure molt millor les minses restes del gravat. De fet, els gravats més visibles corresponen a l'esquena de l'estàtua, amb una decoració estil a la de l'estela-dolmen de Reguers de Seró.
I, a la següent fotografia, es poden veure les restes del gravat al gruix de l'estela.
Josep Tarrús i Enric Carreras la col·loquen temporalment vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3400-2700 a.n.e.
Ara, anem direcció Su, on veurem un altre monument com el que acabem de veure, la Pedrafita de Su, visitada inicialment el 22 de juny del 2018, quan encara es trobava dins d'una finca particular. Aquest dia, anàvem cap a la Seu d'Urgell i vam passar tot fent camí pel poblet de Su. A una de les cases, tenien una llosa des de feia anys. Un avantpassat del propietari la va recuperar de les obres de construcció de la carretera que duu a Ardèvol. Aquí teniu la Pedrafita de Su.
El monòlit amida 2.71 metres d'alt, 1.35 d'ample a la banda superior, 1.40 metres a la part inferior i té un gruix de 19 centímetres, i sembla tenir un acanalat a un lateral. A petició expressa del propietari de la finca, no divulguem les coordenades d'on es trobava; de fet, ni tant sols les vam prendre i ara ja no tenen cap sentit, ja que el roc, com ens va avançar el senyor de la casa, també fou transportat a El Miracle, netejat i inspeccionat, dins del projecte "Gegants immortals".
Mossèn Serra Vilaró la col·loca als inicis de l'Edat del Bronze.
Antoni Mañé, al seu llibre "Itineraris per la Catalunya Central", atorga unes dimensions a la llosa de 2.15 metres de longitud màxima, 1.32 d'amplada màxima i 0.15 metres de gruix. També esmenta que li manca un tros a l'extrem superior. Ell el considera, seguint les explicacions de Serra Vilaró, com un hemidolmen.
I com amb el Roc de la Mare de Déu, a dia 11 de març del 2023, anem també a Su, on s'ha col·locat l'estela clavada a un dels jardins del bonic poble.
Documentat això, seguim direcció Pinós per la carretera de Pinós a Ardèvol, i, a uns 2.5 quilòmetres, ens desviem cap a Can Tristany, a la nostra dreta. Per aquest camí de sorra, ens arribem a un punt on hi ha un camí que el creua, que més que un camí és una petita entrada als camps conreats del costat. Al camp de la dreta del camí, es veu un caminet que s'endinsa al bosquet que hi ha al costat (molt maco per cert), net de sotabosc, però alhora fosc i salvatge. Als pocs metres, ens trobem de cara el dolmen de La Pera.
La imponent tomba amida 4.00 metres de longitud, 1.80 metres d'amplada i 1.30 d'alçada, i té un túmul ovalat de 14-15 metres de diàmetre, sense un clar cròmlec peristàltic. El departament d'arqueologia de la Generalitat diu que, molt possiblement, aquest era quadrat. Va ser documentat per primer cop per en Serra i Vilaró cap el 1915. Fou excavat a posteriori, però se'n desconeixen els resultats.
Aquest megàlit és considerat de tipus galeria catalana i va ser construït al Neolític final, inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e. Fou excavat el 1984 per Josep Castany i els seus col·laboradors, i en destaquen d'aquesta excavació fragments ceràmics corresponents a 4 vasos d'estil campaniforme amb decoració incisa, ceràmica grollera i també de fina, fragments de ganivets de sílex, una anella de coure, una dena de collaret de variscita, una d'ambre, un barrilet d'esteatita, un penjoll de càrdium, un nucli de sílex i un fragment de petxina perforada. Aquestes restes es troben dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. A banda, es documenten diverses troballes arqueològiques més, clandestines i legals.
Segons hem pogut saber, l'any 1986 es va publicar un estudi que deia que les restes òssies humanes recuperades serien pertanyents a un mínim de 3 individus infantils i 14 adults, aquests d'entre 30 i 40 anys.
Cal dir que aquest sepulcre va ser utilitzat ininterrompudament fins a ben entrada l'Edat del Bronze, cap al 1000 a.n.e., i després va ser mig desmuntat i buidat a l'època medieval. Van utilitzar les lloses per a la construcció de la necròpoli de cistes que hi ha darrera seu, a uns 10 metres. Segons hem pogut saber, aquesta necròpoli era de 6 tombes, de les que actualment en resten 3.
Ara tornem enrere fins a la carretera asfaltada i seguim direcció Pinós uns 430 metres, on trobem a mà dreta la masia de la Casa Cremada, on deixem el cotxe. A peu, anem a visitar el dolmen del Collet de Su, o dolmen de la Casa Cremada, que és just a la part superior del turonet que hi ha un pèl més endavant travessant la carretera.
La primera nota que hi ha del megàlit és pertanyent a en Serra i Vilaró en un estudi que va fer l'any 1915. El mateix any, va excavar la cambra del megàlit amb en Bosch i Gimpera, i va resultar prou fructífera: es documenten fragments ceràmics de diverses tipologies, fragments de bronze, gran quantitat d'ossos humans i 18 cranis, un d'ells amb trepanació. A banda d'aquesta excavació, també es documenta gran quantitat de restes prehistòriques trobades al sepulcre a les excavacions efectuades a càrrec d'Imma Guitart, Josep Castany i el seu equip: ascles de sílex, ceràmiques campaniformes, ceràmiques a mà, ceràmica amb incisions, d'altres amb mamellons, etc.
Aquest dolmen va ser restaurat l'any 1986, però la seva data de construcció original és del Neolític final, inicis del Calcolític vers el 3000-2700 a.n.e. Igual que el dolmen de la Pera, també va ser reutilitzat, sobre el 1800 a.n.e. Amida interiorment 2.80 metres de longitud, per 1.85 metres d'amplada per 1.30 metres d'alçada, i està contingut a un túmul sense anell peristàltic de 9-10 metres de diàmetre.
Des d'aquí, podeu anar a un altre dolmen proper. Per arribar-hi, visiteu la publicació del dolmen de Can Cuca, queda molt a prop.
Anem a dinar al santuari de Santa Maria de Pinós (on hi ha el restaurant més antic de Catalunya amb 500 anys d'història), tot i que amb el ventet que feia, no vam acabar de degustar l'entrepà tan tranquil·lament com ens hauria agradat, i, acabat el dinar, tornem a per feina. Tot sortint del santuari en direcció Vallmanya, abans d'arribar a la casa de can Cabot i uns 600 metres abans d'un dipòsit d'aigua, surt un camí de sorra a mà esquerra, en direcció a la riera de Can Cabot. Seguim el camí uns 350 metres, havent deixat a mà esquerra dos trencalls. Arribat aquest punt, cerquem una cabana de pedra situada a la carena del davant, el dolmen de Can Cabot és dins seu.
És un dolmen simple, de tipus cambra pirinenca, i les seves dimensions són de 2.10 metres de longitud, 1.60 d'amplada i 1.50 metres d'alçada. No en queda cap resta, de l'obra tumular. Segons Tarrús i Carreras, data del Calcolític recent - Bronze antic, entre el 2700 - 1800 a.n.e. Ha estat, com es pot veure, aprofitat per a altres menesters, transformant el dolmen en cabana de pedra seca.
A l'excavació clandestina efectuada l'any 1965, aparegueren fragments ceràmics, diverses restes òssies, una ascla de sílex, un fragment d'agulla de coure i 40 dents humanes.
Per a acabar la visita, afegim un menhir, el del Campot, visitat el 28 d'agost del 2021, i, igual que l'anterior estela de Pedrafita de Su, l'inserim aquí per la seva localització. El trobarem fàcilment, tot desfent el camí fins a la carretera i continuant direcció Vallmanya. Seguim per aquesta carretera fins a topar amb la B-300, on girem a l'esquerra direcció Saló i Manresa. 1.4 quilòmetres més tard, ens desviem a la dreta per una àmplia pista que acaba en una nova pista que la creua uns 250 metres després. Nosaltres girem a l'esquerra cap la casa de Bonsfills. Deixem el cotxe arraconat per on podem al costat de les edificacions, i a peu continuem pel camí fins que aquest s'estreny notablement, i resta en un pitjor estat. A uns 15 metres d'aquest punt, trobarem a la vora esquerra del caminoi el caigut i trencat menhir del Campot.
Del monòlit, no en diuen gaire ni la Generalitat ni l'Ajuntament de Pinós. Només diuen que fa uns 1.5 metres de llargada per 80 centímetres d'amplada, mentre que el seu gruix varia entre els 15-20 centímetres a la part superior i els més de 50 centímetres a la banda inferior.
Les dues fonts també esmenten que no hi consta cap treball humà, però, en el cas de la Generalitat, no dubta i diu que la seva localització és un acte clarament humà. Pel que fa a l'Ajuntament de Pinós, no en diu res, però en canvi el cataloguen com a menhir. Per a acabar-ho d'adobar, ara en Josep Tarrús diu que no ho és... no sé, lliure pensament.
