Aprofitant la bonança del mes de juny, agafem el cotxe i ens dirigim a Monistrol de Calders. Arribats allà, aparquem i prenem el GR-177, que, sense deixar-lo, després d'uns 5 quilòmetres, ens porta al dolmen del Pla del Trullàs. L'any 2003 es va voler restaurar, però no es va poder dur a terme a causa del gran incendi que va afectar tota la zona aquell estiu. Finalment, es va restaurar entre els anys 2003 i 2005.
Amb l'actualització feta a l'agost del 2022 en sabem prou més que 9 anys abans. Sabem del megàlit que les seves dimensions internes són d'una llargada de 2.25 metres, 1.70 d'ample i 1.90 metres d'alçada. A dia d'avui, les mides han variat ja que el que ara fa de llosa lateral esquerra era, a la seva construcció, la llosa de coberta. D'altra banda, el túmul és de tendència circular de 11-12 metres de diàmetre, sense restes de peristàlit.
També podem dir que fou excavat pel Centre Excursionista de Vic l'any 1961, i que van recuperar-hi diverses restes. Entre elles, un fragment de vas campaniforme pirinenc, diverses ceràmiques més, 41 dents humanes d'adult i un fragment de mandíbula. Aquestes restes es trobem dipositades al Museu Episcopal de Vic.
Com a última dada, direm que segons Carreras i Tarrús, i segons les restes recuperades, aquest sepulcre és datat vers el Calcolític, cap el 2700-2200 a.n.e.
A dia 04/05/2024, tornem a la zona per a visitar un megàlit que no trobàvem i que diverses fonts donen per desaparegut, el dolmen del Trompa.
Per a arribar-hi, tornem enrere des del dolmen del Pla de Trullàs, i prenent com a referència el punt on emprenem el GR-177, seguim uns 175 metres, passant a la nostra esquerra el que sembla una petita pedrera a nivell de terra. Al poc, veurem un camí que s'endinsa també a l'esquerra, i travessa aquesta possible pedrera. Agafem aquest camí i seguim rectes fins la seva fi. Aquí comença el més divertit: seguirem rectes, camp a través ple de garrics, per la cresta de la muntanya, uns 300 metres, on al final hi ha trossos amb fort desnivell... recomanable anar amb coordenades, tot i que no té pèrdua. Si en teniu intenció, aprofiteu per a anar-hi aviat, que l'amic Manolo es va fer un bon fart de netejar-lo amb una petita ajuda de la Cris.
Aquest dubtós sepulcre, que a nosaltres ens va fer bona pinta, va ser descobert per Ricard Batista l'any 1961, que ja deia que es trobava destruït. Segons Carreras i Tarrús, es podria tractar d'un dolmen simple amb accés frontal.
Com hem dit, a nosaltres ens fa bona pinta, tot i que no en resta cap tipus de túmul visible (hi ha un amuntegament de pedres modern), ni s'hi ha trobat cap resta en superfície que ens permeti afirmar el nostre parer. El que sí ens va semblar és que hi havia tres possibles cassoletes al roc que queda a sobre de les altres. Sense cap resta associada, ens limitem a datar-lo cronològicament, segons el seu probable estil arquitectònic, pel que deuria ser erigit cap el Calcolític - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.
Un cop visitat els dòlmens, donat el sol espatarrant que feia i el camí sense ni un sol arbre, decidim tornar al cotxe per on hem vingut enlloc d'acabar la ruta circular marcada que passa per diverses cabanes de pedra seca.
Ara, anem cap a Calders i, poc abans d'arribar al quilòmetre 38, just abans del pont de Sant Amanç, trobarem a mà dreta una pista asfaltada que puja cap a la muntanya vers la masia de Sant Amanç. Aproximadament 1100 metres després, agafem un trencall a l'esquerra i el seguim 150 metres. Allà hi ha un cartell indicatiu del sepulcre, que es troba a uns 70 metres endinsant-nos al bosc.
Aquesta cista, d'evident nom Sant Amanç (però també coneguda com el Serrat de la Rovira), amida interiorment 1.70 metres de longitud per 0.55 d'amplada i 0.80 metres d'alçada. Està datada al Neolític mig - inicis del Calcolític (3500 - 2500 a.n.e.).
A l'excavació, sorgiren tres trossos de ceràmica llisa sense decoració, un fragment de crani i diverses peces dentàries humanes d'adult.
Passem Calders i ens dirigim cap a Moià. Abans d'arribar-hi, a mà dreta, trobem una pista asfaltada que porta al camp de golf, Montbrú i Serramitja seguint el GR-177. La prendrem durant 3 quilòmetres (després del golf, la pista deixa de ser asfaltada). El dolmen es troba a mà dreta de la pista, al punt més alt, a uns 500 metres de l'ermita que li dóna nom.
El dolmen de Santa Magdalena amidava interiorment uns 2.50 metres de llarg, tenia una amplada de poc més d'1 metre i una alçada de també 1 metre. Tot això, segons l'opinió de Tarrús, i tenint en compte les dimensions i morfologia de la llosa de coberta, i la llosa que queda en peu. Pel tipus de megàlit i les restes recuperades per Ricard Batista l'any 1957 (2 denes discoïdals de petxina, 11 dents humanes i un tros d'esquelet postcranial), col·loquem el sepulcre vers el Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).
Com es pot veure, el dolmen simple conserva dues lloses dretes, una d'elles amb gravats medievals (una creu amb tres xiprers per banda).
Amb això, donem la visita per completada. En cas de voler-la ampliar, us podeu acostar al dolmen de Vilaclara, als afores de Moià, on també es pot veure una malmesa necròpoli medieval, o bé a les restes del dolmen de la Clusella, al dispers terme de Castellcir.
Coordenades UTM(ETRS89):
