Avui tenim dinar familiar, però igualment aprofitem que s'ha llevat el matí amb bon dia i anem cap a Balenyà a veure tres dòlmens, un d'ells prou enrunat.
Per a fer-ho una mica més fàcil, agafem la C-17 fins a la sortida de Taradell, Collsuspina i Moià i anem direcció a aquests dos últims, agafant la carretera N-141c. Al quilòmetre 36,4, a mà esquerra, surt una pista ampla asfaltada que es pot fer perfectament en cotxe, ja que duu fins a la urbanització de Puigsagordi. Seguirem la pista en direcció a la urbanització fins a arribar al repetidor de televisió, prenem el camí de la dreta i continuarem uns 400 metres fins a trobar-nos amb la primera casa de la urbanització a l'esquerra. Des d'allà, el sepulcre es troba a l'esquerra de la casa i a uns 10 metres de la cinglera.
El sepulcre de la Griutera o la Griotera fou descobert l'any 1928 pel Mossèn Segimon Cunill i Fontfreda, nascut a Vic i que va morir dos anys més tard de documentar el megàlit.
Es tracta, segons en Carreras i en Tarrús d'un dolmen simple, tot i que l'havíem trobat documentat com una cista megalítica, erigida vers entre el Calcolític i el Bronze Antic, vers el 2200-1500 a.n.e (antiga datació); segons els dos citats arqueòlegs, també seria erigida entre el Calcolític i el Bronze antic, però recularien un pèl la seva datació, col·locant-lo temporalment entre el 2700 i el 1800 a.n.e. Pel que fa a les dimensions del sepulcre són 2.55 metres de llarg per 1.60 metres d'ample i 1.30 d'alçada; això és el que havíem trobat documentat i no varia gaire del que diuen els dos membres del GESEART. Pel que fa a l'obra tumular, és de tendència circular amb restes d'anell de contenció de 9/10 metres de diàmetre.
Segimon Cunill el va excavar el mateix any 1928, i en documenta unes troballes de 16 fragments de ceràmica llisa a mà, 3 denes en os, i un fragment d'húmer i una dent humana com a restes antropològiques. Aquestes restes són dipositades al Museu Episcopal de Vic.
Tornem a la pista i seguim el camí. En arribar a una bifurcació, agafem la pista de la dreta i poc després una altra pista a l'esquerra, que seguirem fins a trobar la línia d'alta tensió. Seguim la línia cap a l'esquerra i arribarem al dolmen després de 25 metres, a una parcel·la sense edificar i al costat d'una bassa seca, entre els arbres, trobem la tomba de Can Mirambell.
Fou descoberta per l'arqueòleg Joan Surroca l'any 1957, que la va excavar el mateix any amb l'ajut del company Ricard Batista.
Es tracta, segons Carreras i Tarrús, d'un dolmen simple de 1.60 metres de llarg, 1.15 metres d'amplada i 65 centímetres d'alçada conservada; com amb el company anterior, nosaltres disposàvem d'una altra informació que ens deia que és una cista megalítica de dimensions 1.65 metres de longitud, 1.10 metres d'ample i 85 centímetres d'alçada. Com veiem, discrepen en el tipus de sepulcre, com en l'anterior, mentre que les mides són prou similars. Era catalogat a l'època compresa entre el Calcolític i el Bronze Antic, vers el 2200-1500 a.n.e. que ara quedarà modificada al 2700-1800 a.n.e.
Com hem dit abans, en Batista i en Surroca el van excavar extraient del seu interior gran quantitat de restes com a diversos fragments de ceràmica a mà, 1 d'elles amb impressió digital, 2 amb mugró i 1 amb nansa, 1 botó amb doble perforació en "V", i antropològicament parlant van reunir 302 dents humanes i 14 fragments ossis humans, aquesta quantitat d'ossamenta i les seves característiques permeten afirmar que, a aquesta tomba, s'hi van enterrar, com a mínim, 5 adults i 2 infants. Les troballes de l'exacavació són al Museu Episcopal de Vic.
De nou a la pista, continuem endavant fins que aquesta mor a un encreuament. Deixarem allà el cotxe i ens acostarem fins a la bassa de bombers. A la part de darrere de la bassa, sota una alzina, haurem d'escorcollar la seva part inferior per a trobar-hi una gran llosa un pèl circular i gairebé en posició horitzontal. Això és el que en queda de la Caixa del Moro.
També descobert per en Segimon Cunill l'any 1928, que el va excavar el mateix any amb altra gent del Museu Episcopal de Vic.
Per les dimensions de la llosa més gran i les dades que es tenen de fa uns 50 anys quan estava en millor estat que ara, les mides que s'han determinat del megàlit són 2 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i 1 metre d'alçada. En Carreras i en Tarrús també donen aquestes dimensions i afegeixen que es tracta d'un dolmen simple amb un túmul circular sense restes d'anell de contenció, i que té un diàmetre de 7/8 metres.
Pel que fa a la cronologia, passa exactament igual que amb els dos anteriors, resta documentat entre el Calcolític i el Bronze Antic, vers el 2200-1500 a.n.e, antigament, que ara serien del 2700-1800 a.n.e. I ja per acabar amb el sepulcre i amb la publicació, direm que, a l'excavació efectuada pels de Vic, van aparèixer 2 fragments de ceràmica a mà, 28 denes discoïdals d'esteatita i os, 1 dena triangular de pecten, 4 fragments de dentàliums i algunes dents humanes. Com als casos anteriors, tot queda dipositat al Museu Episcopal de Vic.
I com ja estem amb dòlmens derruïts, si en voleu més, us podeu acostar al dolmen de L'Espina, que també és el més proper, al terme municipal de Collsuspina.
