Dilluns del cap de setmana en el què vam fer la ruta de Dòlmens i estela-menhir a Roses II. De seguida que vam marxar de la cova-dolmen del rec de la Quarantena II i ja ens disposàvem a encetar unes "birretes", es va a posar a ploure, però ploure, ploure!!... però, el dilluns es va aixecar totalment diferent, feia molta calor!!
Vam decidir aprofitar la bonança per a fer algunes visites teòricament fàcils, que després una no ho va ser gaire, però bé, és el que té això del megalitisme.
Des de Roses, ens dirigim per la GI-614 direcció Figueres fins a trobar a mà dreta el rètol indicatiu de la urbanització de Mas Fumats. La creuarem tirant cap al nord-est fins trobar el carrer Catalunya, i seguint-lo toparem amb el carrer Menorca. En ell, al poc d'entrar pel carrer, veurem un tros de casa a mà esquerra. Allà aparquem el cotxe i ens posem a caminar seguint el carrer en la direcció que portàvem. Quan s'acaba aquesta casa, trobem un corriol que la ressegueix donant-li la volta per darrere fins a dirigir-se definitivament cap al Puig Sequera. Seguim el corriol i, a uns 150 metres de fer el cim, trobarem en un pla a mà dreta el que queda del dolmen de Puig Sequera (Aquest és el que no va resultar tan fàcil com ens pensàvem, no per l'esforç... per l'estat del corriol i el desnivell).
Aquest megàlit neolític, de tipus incert, tot i que en Tarrús diu que possiblement seria un sepulcre de corredor, té unes dimensions de 1.30 metres de llargada, per 0.90 d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i es troba dins d'un túmul de 6-7 metres de diàmetre del que no en queda cap tipus de resta del sistema de contenció extern.
Inserim la idealització del monument que Josep Tarrús i Galter presenta a la seva tesi doctoral: "Poblats, dòlmens i menhirs".
 |
| Imatge extreta de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
El sepulcre no ha estat mai excavat i, tot i que queda ben poc del dolmen, Josep Tarrús el situa cronològicament entre el 3400 - 3000 a.n.e.
Tornem al cotxe i agafem la GI-614 com si volguéssim anar a Empuriabrava, fins que trobem a una rotonda el desviament cap a Vilajuïga (GI-610). Arribarem a una rotonda que, prenent la primera sortida, ens endinsa al poble de Vilajuïga travessant-lo per la mateixa carretera fins a trobar la GI-6041, que agafarem cap a la nostra dreta. Continuarem fins que arribem a la zona on vam aparcar en fer la ruta de Dòlmens a Vilajuïga I, a la dreta de la carretera.
Deixem el cotxe i ens posem a caminar pel camí que surt d'allà mateix i el seguim tot recte, passant la bifurcació amb la senyalització dels altres dòlmens que ja hem vist, en la ruta de Vilajuïga I. Seguim pel camí fins que faci una corba pronunciada a la dreta, on veurem un sender que creua el barranc-riera de la Coma de l'Infern i, ens pocs metres, et porta al dolmen de la Vinya del Rei.
Aquest megàlit de tipus sepulcre de corredor és datat al Neolític i mesura internament 3.60 metres de llargada, per 2 d'amplada, per 1.60 metres d'alçada. No queden gaires restes de l'obra tumular, però es pot estimar que feia uns 9-10 metres de diàmetre.
 |
| Imatge extreta de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
En les diverses excavacions que se li han fet, s'ha extret diversitat d'ossos humans, una punta de sageta de sílex amb peduncle, dues plaquetes d'esquist i fragments ceràmics de diferents vasos campaniformes pirinencs. Tot resta al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona. A banda, i segons Joan Alsina, mestre de Vilajuïga, un alumne seu va trobar una destral de pedra polida a una paret de vinya propera al sepulcre. Per l'estil arquitectònic i les restes recuperades, Josep Tarrús el data entre el 3400 - 3200 a.n.e.
Refem el camí i prenem el cotxe, tornant a Vilajuïga i agafant de nou la GI-610 fins a Pau. Ens endinsem al poble, buscant la urbanització d'Els Olivars. Un cop allà, cercarem i prendrem el carrer Llevant, que acaba en el carrer Nord. Al marge esquerre d'aquest últim carrer, veurem, com en un altar, el dolmen de la Barraca d'en Rabert.
D'aquest sepulcre, podem dir que fou bastit al Neolític. Segons la seva morfologia, es tracta d'un sepulcre de corredor, i té unes dimensions internes de 2.70 metres de llargada, per 2.20 d'amplada i 2.10 metres d'alçada. A dia d'avui, no en resta cap mostra visible del seu túmul, tot i que es documenta que era d'uns 9-10 metres de diàmetre.
Va ser restaurat l'any 1983 pel Centre d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona i poc temps després va quedar enclavat dins el petit espai on es troba actualment, degut al creixement urbanístic.
 |
| Imatge extreta de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
Per la seva morfologia, com hem dit abans, fou bastit al Neolític, entre el 3500 - 3200 a.n.e., tot i que les excavacions efectuades van donar llum a materials (vas campaniforme pirinenc i internacional) d'era neolítica final i calcolítica, el que és degut a reutilitzacions de la tomba. A banda d'aquestes ceràmiques avui en dia desaparegudes, també sorgí ceràmica a mà llisa. Isidre Macau va trobar una destral de corniana a les immediacions; el 1970, Miquel Cura i Anna Ferran publiquen dues destrals més del mateix material, i, el 1985, Joan Alsina, veí de Vilajuïga, documenta una nova destral, aquesta d'esquist. Anys abans, Miquel Cura i Roser Vilardell recuperaren del megàlit diversos fragments de ceràmica campaniforme, que també resten desapareguts.
Amb aquest últim sepulcre, donem per acabada la ruta d'avui.
.PNG)