Poblat lacustre de La Draga, Banyoles

A la fi, visitem el poblat neolític de La Draga, un dels nostres primers objectius, que per una raó o una altra hem hagut d'anar posposant durant anys. Anem a la capital del Pla de l'Estany, Banyoles, i tocant el preciós estany, el més gran de Catalunya, trobem la museïtzació d'aquest antiquíssim poblat, amb reconstruccions de com devien de ser les cabanes dels antics pobladors de la zona.

L'entrada al parc Neolític de La Draga no és lliure, i s'ha de dir que la llista d'espera no és pas curta. S'ha de fer a través d'e-mail a l'agenda d'activitats del Museu de Banyoles.

Per contextualitzar-nos al jaciment, direm que es tracta de l'únic poblat neolític lacustre de la península Ibèrica. Segons ens van comentar a la visita, el llim que conté el llac és el que ha fet que es conservés gran varietat d'estris de diferents materials, llavors, arcs, fletxes... i les estructures de les cases i magatzems d'aquest poblat, datat vers els finals del VI mil·lenni a.n.e. Però potser, el que és més impressionant, és la recuperació, en perfecte estat, de restes de menjar, pel que podem saber la dieta d'aquests habitants prehistòrics del poblat.

La reconstrucció hipotètica que s'ha fet de l'antic poblat és produïda a raó de les troballes obtingudes, que degut al seu perfecte estat, permeten reproduir l'aparença real, o quasi bé real, del poblat, entre magatzems i habitatges.

Reconstrucció hipotètica del poblat

A banda d'això, a la visita també mostren estris quotidians de la vida neolítica al poblat lacustre. Òbviament no són els originals, que són conservats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, però, com amb les estructures, s'han pogut reproduir amb total perfecció, aquests estris, entre ells hi ha culleres, remenadors, bols, molins, etc.

Si féssim una publicació amb tot tipus de detalls sobre el poblat, ens allargaríem molt, ja que els estudis que hi ha d'ell són extremadament grans i realitzats per gran quantitat d'arqueòlegs de renom a Catalunya, pel que intentarem anar un pèl al gra.

L'impressionant i únic jaciment de La Draga fou descobert l'any 1990 a raó d'uns moviments de terra per a preparar la zona com a subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Poc s'imaginaven els descobridors que es trobaven davant del primer poblat lacustre prehistòric de tota la península. Cal dir que, a dia d'avui, és catalogat com el primer poblat neolític antic litoral, de cultura cardial, de tota l'Europa occidental.

Els primers treballs de camp es van produir el mateix 1990, sota comandament de Júlia Chinchilla amb la col·laboració de Josep Tarrús. Van descobrir gran quantitat d'estructures, que a més es trobaven en perfectíssim estat. 

Però no és el mateix excavar i documentar arqueològicament parlant, a terra ferma, que a sota l'aigua, pel que van demanar ajut al laboratori de dendrocronologia de Laténium del Musée et Parc Archéologique de Neuchâtel (Suïssa), grans experts en aquests tipus de poblats.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Del 1991 al 2005, les excavacions foren a càrrec del MACB, dirigides per Josep Tarrús, Júlia Chinchilla i Àngel Bosch. I del 2008 al 2013, van ser dirigides pels tres arqueòlegs anteriors, més Ramon Buxó, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña i Xavier Terradas, quan es va aconseguir una nova injecció de diners de les administracions per a continuar amb l'estudi del jaciment.

Durant aquests anys, s'han excavat 4 sectors, 3 d'ells a “terra ferma” i un de subaquàtic, aquest a càrrec del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, secció del Museu d'Arqueologia de Catalunya. A la fi, ha estat estudiat prop d'un 10% del que creuen que atansaria el poblat.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Amb això, s'han descobert dos nivells del Neolític cardial, que segons el C-14 serien entre el 5250 i el 5150 a.n.e., un estat d'abandó del poblat de 50 anys, i un altre d'entre el 5100 i el 4900 a.n.e.

D'altra banda, es van fer altres sondejos subaquàtics que han confirmat altres poblaments a les vores de l'estany, datats vers el Neolític mitjà, a finals de l'edat del Bronze i a l'època romano-republicana.

Com hem dit abans, no entrarem en detalls d'excavació, perquè l'entrada es faria eterna. Cal dir que l'estudi en que ens hem basat és del 2011, on s'havien excavat 818 metres², dels quals 310 metres² són subaquàtics, i creiem que n'hi ha prou per a fer-nos una idea de la importància del jaciment.

Tot i que nosaltres ens quedem aquí, s'ha seguit estudiant el terreny. S'ha de dir, que es calcula una superfície total d'uns 8000 metres².

Les restes recuperades són quantioses i en perfecte estat. N'hi ha tant de fauna domèstica i salvatge, com de cereals, fruits, objectes d'os i banya, ceràmica, sílex, roques polides i elements de mòlta dels jaciments cardials del Mediterrani occidental.

Extret del web de la UAB, excavacions del 2013-2014 del sector A

A banda de fogars, negatius de pal, enllosats, estructures, fustes, fustes cremades, etc.

Inserim una imatge en planta de l'excavació de la zona A, on es veuen fogars de la fase recent, enllosats, i negatius de pal de la fase més antiga.

Extret de "El jaciment Neolític lacustre de la Draga"*

Però val a dir que el que més admiració crea, sobretot entre arqueòlegs, són els estris de fusta o fibres vegetals que s'hi han recuperat, entre ells bols, espàtules, remenadors, cullerots, pintes, fusos, pales, aixes, tascons, ganxos, pals cavadors, falç, llances, arcs, fletxes, cistells i cordes.

Extret del web del Museu de Banyoles

Amb això, acabem l'entrada, tot i que, com hem dit, hi ha tanta informació i tantes restes documentades que és impossible encabir tota la documentació amb una simple publicació de blog. D'altra banda, no podem deixar de recomanar la visita a aquest conjunt lacustre.

*Bibliografia: El jaciment Neolític lacustre de la Draga; per Àngel Bosch, Ramon Buxó, Júlia Chinchilla, Antoni Palomo, Raquel Piqué, Maria Saña, Josep Tarrús i Xavier Terradas.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat lacustre de La Draga: 31T 480079 4663884

Poblat, possible cista i possible jaciment a Folgueroles

Com ja s'acosta la castanyada, ens decidim a fer una excursioneta al bosc a collir-ne unes quantes. Ens dirigim als boscos de Les Guilleries i, quan ja tenim el cistell ple, decidim fer una visita cultural a la fortificació ibera del Casol de Puigcastellet.

Així doncs, prenem l'Eix i anem cap a Folgueroles, per a començar la ruta des de la Font Trobada, que es troba tot creuant Folgueroles i emprenent la N-141d direcció embassament de Sau. Just abans d'arribar al quilòmetre 6, veiem una pista sorrenca que ens duu en pocs metres a la zona habilitada com a aparcament que hi ha a la font.

Ens posem a caminar seguint la mateixa pista i girem a l'esquerra per la primera pista que trobem a pocs metres de l'aparcament. Per ella, seguim tot rectes creuant camps conreats de blat de moro, fins que arribem a mig veure una casa, en aquest punt entrem en un petit bosquet i al poc surt a una ampla pista, transitable en cotxe, per la que girem a la dreta. Uns 100 metres més tard, girem a l'esquerra per un costerut camí, just al costat d'una nova casa. Al fer el costerut tram, sortim a una nova pista en la que girem de nou a la dreta, i la seguim rectes, fins trobar una bifurcació a la que seguim per la nostra esquerra. Poc després, veiem una zona més ampla del mateix camí, que es deu utilitzar com a aparcament. A aquest espai, veiem un corriol que s'enfila a la nostra esquerra tot endinsant-se al bosc. Seguint aquest, anirem directes a la fortificació.

Això és el que veus quan arribes a la fortificació. D'entrada, no sembla gaire interessant, però comences a investigar i déu n'hi do. La conclusió al final de la jornada és al contrari del pensat en aquesta primera fotografia.

Ens trobem davant del poblat del Casol de Puigcastellet, habitat entre l'últim terç del segle III fins a inicis del segle II a.n.e. (uns 40-60 anys, segons les restes recuperades). Consta d'una curiosa fisonomia, la de fortificació en barrera, que hem vist poques vegades, de fet, només en recordo tres, la Fortificació ibera del Turó de Montgròs, la del Poblat d'Olèrdola, i, a mi, em recorda un xic al Poblat de Bolvir de Cerdanya, tot i que a aquest últim poblat, com ja diem a la seva pertinent entrada, el mur davanter, no era construït com a sistema defensiu, era per demostrar visualment el seu gran poder. Els altres dos jaciments sí que els veig clarament amb la mateixa estructura, aprofitant la seva geolocalització, al costat de cingleres abruptes... òbviament, els altres dos amb molts més habitants.

Aquest jaciment fou descobert a la dècada dels 60 per un grup d'arqueòlegs aficionats, com nosaltres, relacionats amb el Museu Episcopal de Vic, sota la direcció del Dr, Eduard Junyent i Martí Castany, van excavar les estances 5, 6, 7 i 8, i van treure tota la sorra de davant del mur amb maquinària pesada, cosa que ha impedit un posterior estudi. D'aquestes excavacions, es conserven dos cranis, dels quals no en sabem la datació temporal.

Extret del web de la ruta dels Ibers: www.rutadelsibers.cat

Segons la Ruta dels Ibers, a banda i banda del mur visible a dia d'avui, hi deuria d'haver dos braços de pedra que arribarien fins a la cinglera. En aquests braços, hi hauria les portes d'accés a la fortificació, protegides pel cos de guàrdia.

Partint d'aquesta base, el mur faria uns 64.9 metres de llargada per 2.5 metres d'amplada, i conserva una alçada de 1.82 metres (es creu que devia de ser molt més alt). És construït totalment en sec i amb les lloses visibles treballades, no sent així les de l'interior del gruixut mur.

Sí, la foto no és gaire bona, l'hem editat, perquè aquell dia feia tant de sol que algunes fotos han quedat bastant malament.

D'altra banda, defensivament parlant, no ens podem oblidar de la torre, completament massissa, i de 12.2 metres de llarg per 6.3 d'ample. Al ser completament massissa, es creu que devien d'utilitzar unes escales mòbils o quelcom així, per pujar-hi.

A l'altre costat de l'edificació, ens trobem amb deu estances tot aprofitant els contraforts del mur, totes elles enganxades a aquest. Tenen entre 4.5 i 6.0 metres d'amplada, i entre 3.0 i 4.5 metres de llargada.

Planimetria general de la fortalesa del Casol de Puigcastellet. (Dibuix Elisabet Huntingford)

Davant de les estances 1, 2 i 3, s'hi documenta un patí descobert i empedrat, delimitat perimetralment per tres petits murs, que ara no es veuen. El sòl d'aquest pati està construït a base de pedres allisades i terra compactada, fins arribar davant de la estança número tres, on apareix la mateixa roca mare, que també formava part del patí.

Tot i això, els murs de les estances són visiblement més prims que la muralla i estan col·locats en una posició que no encaixa amb el gruixut mur, pel que els arqueòlegs opinen que molt possiblement es construïren amb posterioritat. De fet, les estructures de les estances 2, 5, 7, 8 i 9, es troben sobre l'estrat III, que és el més antic, i contemporani a l'edificació de la gran muralla, mentre que l'1, el 3, el 4 i el 10 s'assenten a l'estrat I, que és l'última fase d'ocupació de la fortificació. A banda d'aquest tema, no s'ha trobat cap negatiu de pal per a la subjecció del sostre, pel que es creu que aquest era recolzat directament sobre la muralla.

Estança I

Segons sembla, les estances 1, 2 i 3 serien més dedicades a habitatges, tot i que de la 3 no es té del tot clar. Sobre les altres estances, tampoc no queda clara la seva funcionalitat, però podrien ser, magatzems o establies, degut a la important quantitat de restes òssies animals trobades al jaciment, pertanyents a 17 vaques, 16 porcs, 13 ovelles, 6 cavalls, 5 cabres i 5 galls, que són animals que podrien romandre amb estables. A banda, també s'hi han trobat restes de 5 cérvols, 2 conills de camp, 2 gossos domèstics, 2 guineus i 1 ase. L'escassa presència de restes d'animals marins indica el seu aïllament del món iber degut a la seva localització.

Possibles estances de ús de magatzem o estable

Com ja hem dit, a les excavacions fetes al jaciment, va aparèixer molta resta faunística... doncs només era el 9% de les troballes recuperades, pel que imagineu la quantitat de restes ceràmiques, lítiques, etc. que hi devia d'haver. Els arqueòlegs en destaquen sobretot la ceràmica.

Aquesta, segons Mònica Gallach i Ot Ordeig que foren els arqueòlegs que en un re-estudi del jaciment a l'any 2015 documenten que, de les restes trobades al jaciment, un 90% són ceràmiques, d'elles, un 75% informes. La predominant és la modelada a torn comuna ibera en un 60 % del total, i a torn de vernís negre amb un 2% del total, aquestes considerades articles de luxe, algunes d'elles provinents de Roses. També va sorgir divers material d'ús domèstic amb ceràmica reduïda a mà.

La imatge inserida ha estat extreta de l'estudi que va rebre el Casol de Puigcastellet l'any 1988 per part del Patronat d'Estudis Ausonencs, en un estudi anomenat la Fortalesa Ibèrica del Casol de Puigcastellet, a càrrec de Maria Dolors Molas i Font, Montserrat de Rocafiguera i Espona i Imma Mestres i Santacreu.

Llegint aquest estudi, ens crida l'atenció la manca, a diferència d'altres enclavaments ibers, de ceràmica d'importació d'altres cultures... una nova mostra del seu aïllament.

Donem per visitat el poblat i, just darrere seu, tot seguint el camí, a la nostra dreta i amagat pel bosc, trobem una claríssima pedrera que no sabíem que existia.

Aquesta va ser explotada durant el segle XVII, però no hem trobat res d'informació sobre aquesta acció... si va ser una re-explotació, o si el sòl estava intacte, que és el més probable. Ara, penso jo, quin tros d'esplanada de pedra que tenien davant la fortificació, millor visibilitat impossible, sense arbres, ni matolls, ni res, només pedra.

Un cop vista la maca i curiosa pedrera, ens dirigim a visitar una possible cista, tot seguint el camí que surt a l'esquerra després del poblat, just davant de la pedrera. En acabar el primer tram de baixada, veiem que el camí més definit vira cap a la nostra esquerra, tot seguint la baixada; nosaltres, però, seguim rectes, veient com comença a atrotinar-se la pista amb força pendent a trams. 

A mig camí de la cista, vam veure quelcom estrany... al nostre parer, no és res prehistòric, però potser sí medieval o amb reaprofitament en aquesta era (no ho sabem tu!!), una excavació ens trauria els dubtes.

Potser no és cap de les dues coses, però el fet que des de la pista fins al punt exacte del possible jaciment estigui clarament desbrossat i veiéssim el clar amuntegament de petits rocs a l'inici del caminoi, col·locats per l'home modern, ens fa pensar en diverses possibilitats.

Investigant l'hem trobat referenciat com a dolmen del Camell, per aficionats a la muntanya... ja dic, no estaria de més una excavació.

Tornem al camí i seguim tot rectes pel pendent. En pocs metres, arribem a una corba a la dreta i, després d'un tros planer, ja que crec que som a la part alta del turó, fem una corba a l'esquerra. Als pocs metres, veiem ,també a l'esquerra del camí, la possible cista. D'aquesta, no teníem informació, però la vam veure publicada al blog dels companys Balenyà, en Manel i la Pilar, que ja l'havien visitat el 24 de juny del 2016, és la possible cista del Pla del Bronze.

Aquí la teniu, val a dir que algú li ha estintolat a sobre aquesta gran llosa blanquinosa, així que millor que inserim una imatge feta pels Balenyà el 2016, que es veu el "possible" del nom que li hem donat, tant en Manel i la Pilar, com nosaltres.

Imatge extreta de Dòlmens i menhirs Pilar

Fixant-me en la fotografia del companys Balenyà, sembla que aquesta llosa blanca és la que es mig veu al costat d'una de les lloses clavades a terra. No ho sabem tu!! Però, per poder, podria ser, fa la mateixa pinta que moltes que sí que han estat excavades i confirmades. La seva localització és bona i, encara que no sigui quelcom definitiu, la seva orientació també ho és.

Ara sí que ja donem la visita per acabada i baixem per l'altra banda del turó, que els nens n'hi s'han queixat encara, però cal recordar que hem accedit a la fortificació per un corriol habilitat, al bell mig d'una cinglera, que no era difícil, però sí que puja, i que a més ja portaven quilòmetres a les cames. PD: Vam arribar justets justets!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Fortificació del Casol de Puigcastellet: 31T, 445332, 4642666

Construcció megalítica del Pla del Bronze: 31T, 445717, 4642675

Possible cista del Pla del Bronze: 31T, 445742, 4642561

Dòlmens a El Port de la Selva IV

Nova ruta a l'Alt Empordà, aquesta al terme municipal d'El Port de la Selva. 

Per arribar al primer dolmen, emprenem la pista asfaltada que va cap a la Perafita i que hi ha just abans d'una rotonda a la GI-613 venint d'El Port, quan aquesta interacciona amb la GI-614. La seguim tot rectes creuant una urbanització i, a la seva fi, la pista deixa de ser asfaltada, essent ara sorrenca. Aquí deixem el cotxe i ens posem a caminar per ella. 1 quilòmetre més tard, veiem a mà esquerra un caminoi que s'endinsa a un dels turons aplanats típics de la zona. Seguint el camí, trobem el sepulcre de La Cendrera.

Aquest dolmen fou descobert vers el 1896 - 1897 per Romuald Alfaràs, que no el va publicar mai. Sí que ho feu, el 1898, Lluís María Vidal. No ens consta cap excavació oficial, tot i que el més probable és que el mateix Alfaràs l'excavés.

Josep Tarrús i Galter, a la seva tesi doctoral, Poblats, dòlmens i menhirs, afirma que, al moment de la visita del sepulcre (15-6-1998), restava igual que el va dibuixar Joan Garriga el 1948, amb la llosa de coberta trencada, molt possiblement a causa d'una antiga violació.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra. Aquest té unes dimensions internes de 1.48 metres de longitud, 1.00 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Una de les lloses que hi havia al davant de l'entrada ha desaparegut, igual que el túmul estimat a uns 6 o 7 metres de diàmetre. Evidentment, la seva localització no deu haver ajudat gaire a la conservació del túmul. Tot i això, Tarrús documenta part del seu anell peristàltic.

A falta d'excavacions arqueològiques documentades, podem mig datar el sepulcre, per la seva localització i el seu estil arquitectònic, vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 3500 - 3000 a.n.e. 

Ara anem a pel segon, el sepulcre de Mas Godó, que es troba tot seguint la mateixa pista sorrenca per la que hem vingut. A uns 600 metres, trobem un encreuament, pel que virem a la dreta seguint per ell uns 370 metres, tot deixant a sobre del camí les restes enrunades d'un mas, el Mas Bufadors. Feta aquesta distància, emprenem un corriol que surt a mà esquerra, i, seguint-lo uns 370 metres més, trobem un nou corriol, aquest a mà dreta i fent un xic més de baixada. En 30 metres, et deixa al sepulcre.

Conegut des de 1944, quan Joan Garriga i August Panyella el van descobrir. Ells mateixos l'excavaren, localitzant una moneda d'Isabel II i fragments de ceràmica moderna.

Tarrús el documenta igual que a l'any 1944, i, segons el que vam veure nosaltres, també ens sembla que es conserva exactament igual que el que dibuixa Tarrús, amb la llosa de capçalera cedida cap l'interior del sepulcre, cosa que ha fet que la coberta es trobi en posició inclinada vers la seva posició original.

Imatge extreta de la tesi de Josep Tarrús

Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor, també construït amb pissarra i d'unes dimensions internes de 1.60 metres de longitud i 1.55 metres d'amplada.

Tant el corredor com el túmul han desaparegut; de l'últim, Tarrús documenta que devia de tenir un contrafort a la vessant frontal-lateral dreta del sepulcre. Segons ell, deuria de tenir un diàmetre d'uns 7 - 8 metres, amb un cròmlec peristàltic bastit en un mur de pedra en sec.

De la zona, ens faltarà el dolmen de Taballera, que ja visitarem en una altra ocasió, ja que ens quedava bastant fins a ell i amb els nens ja se sap... També ens faltaran les inscultures de La Perafita, de les que no ens havíem dut informació per a aquesta excursió. Com sempre, hi tornarem! 

Coordenades:

La Cendrera: UTM(ETRS89): 31T, 519025, 4683868

Mas Godó: UTM(ETRS89): 31T, 519859, 4684300

Poblat a Pontós

Grata sorpresa la d'avui. Ens dirigíem a l'alberg de la Generalitat que hi ha a Llançà amb la idea de passar un cap de setmana gaudint dels nens, la natura i veure dòlmens, que, per aquella zona, encara ens en falten uns quants, i, tot cercant per Internet, trobem la recent excavació del poblat de Mas Castellar, a Pontós. Com ens anava de pas, fem una aturada. A mode personal, vaig gaudir moltíssim de la visita, i crec que no vaig ser l'únic... tant la Cris, com l'Ànnia i l'Arnau s'ho van passar genial.

Per arribar a l'hàbitat iber, cal prendre l'AP-7 direcció Empordà, i sortir a la sortida de Vilademuls, La Jonquera, França, paguem el peatge dels... i prenem l'A-2, que, sense deixar-la, es torna en la N-II que creua Bàscara. Seguim per ella fins a trobar el desviament a Pontós a mà esquerra per la GIP-5126. Per aquesta carretera seguirem 2.3 quilòmetres, lloc on ens desviarem vers la nostra dreta, per un camí sorrenc (al vèrtex d'aquest amb la GIP-5126 veurem una petita moderna edificació amb el text Mas Castellar). Als 500 metres, passarem un mas, el Mas Castellar, i aturarem el cotxe just després. A peu, i tot seguint el camí, ja veurem clars testimonis d'excavació arqueològica vers la nostra dreta.

Segons el departament de Cultura de la Generalitat, l'última excavació és del 2020 -2021.

Ens trobem davant d'un poblat iber fortificat, tot i que els seus inicis són de l'Edat del Ferro, vers el segle VII a.n.e., que perdurà en el temps transformant el seu urbanisme en estil grec, segons la Generalitat, molt probablement per la proximitat a Emporion, “Empúries”, i Rhode, “Ciutadella de Roses”, poblats clarament hel·lenitzats per les colònies gregues.

Òbviament, els descobridors del jaciment foren els habitants del mas, la família Llavanera, que informaren al que avui en dia és el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona, que el va excavar entre el 1975 i el 1978. Aquestes excavacions es reiniciaren el 1989 i s'han mantingut fins com a mínim, fins al 2016, però ja dic que de 2016 ni de broma.

Amb aquestes excavacions, es descobriren, parlant a l'engròs, un poblat fortificat iber, dels segles V al IV a.n.e., un camp de sitges amb clares reutilitzacions, des del segle VII al II a.n.e., i una zona agrària d'entre els anys 225 al 175 a.n.e.

Només entrar al jaciment, ens trobem amb el gruix del poblat iber amb la seva muralla defensiva, i una zona on hi ha una casa més noble, on, segons l'Enriqueta Pons, hi ha un nivell d'excavació més antic que la pròpia casa, pel que hem trobat documentat, sembla ser de l'iber antic.

Segons l'Enriqueta Pons i el seu equip d'arqueòlegs, aquest poblat ocupa la part meridional i central del camp de dalt del jaciment, i li atorguen un inici d'establiment vers l'edat del Bronze final i principis de l'edat del Ferro, amb una clara especialització en tasques agrícoles i ramaderes.

És una fortificació qualificada com a poblat en barrera, amb cases adossades intramurs i extramurs, i amb dues entrades al nucli, l'última descoberta aquest últim any al vessant oest de la plana. Pel que hem trobat documentat, el poblat fou abandonat pels seus habitants originaris vers el 400 a.n.e. pacíficament, degut a un canvi sòcio-cultural. Va deixar de ser un poblat de famílies dedicades a la producció agrària i ramadera per esdevenir un poblament residencial, de famílies més elitistes dins el món iber de la zona.

Es pot veure gran quantitat de sitges dins mateix de cada estança, la qual cosa defineix, encara més, el caràcter agrícola-productor de la societat fundadora d'aquest poblat.

L'estança del costat...

Tot veient sitges i estances, acabem trepitjant l'àmbit ramader del jaciment, com hem dit abans, de datació posterior al poblat. Aquest es troba a l'est de la plana de dalt del jaciment, i, urbanísticament parlant, és bastit des d'un carrer central, amb estances a un costat i l'altre; s'ha de dir que les de la banda de la dreta, es troben prou més excavades i rehabilitades, però, tant a l'esquerra com abans de l'inici d'aquest carrer central, es poden veure murs d'aquest hàbitat ramader. Del que hi ha excavat, es veuen diverses cases amb vàries estances i patis. Cal destacar-ne una que amida uns 350 metres².

I una altra estança que ocupa tota l'amplada del poblament, segons els arqueòlegs dedicada a sacrificis de cans pel culte a Demèter, lloc de reunió i diverses tasques domèstiques.

Aquest tros del jaciment consta de dues fases d'ocupació d'entre els segles III i II a.n.e., datades segons les troballes de ceràmica de vernís negre del taller de Roses i ceràmica campaniana A respectivament.

També es documenta una estructura urbanística a nivell inferior de l'ocupació del tros de jaciment, però no hem trobat res de res sobre ella. Pel nivell d'excavació, ha de ser anterior, sí o sí, i així ho determina Enriqueta Pons al seu estudi.

Tot el camp de dalt del jaciment es va abandonar a principis del segle II a.n.e., igual que les sitges, que van quedar en desús, substituint aquest estil d'emmagatzematge iber pel del doli romà. Tot i això, hem trobat documentat l'ús puntual d'una de les més grans cases entre el 185 i el 175 a.n.e.

Pel que fa a les sitges, que es poden veure unes quantes a l'extrem del jaciment rural, vers el camp, i al mateix camp de conreu, es tracten d'una petita mostra d'un camp que amida unes 2.5 hectàrees, dividides entre els camps de dalt i el de baix... ens va semblar veure una al camp de baix a tocar de la bassa que tenen. Aquesta gran extensió de sitges per a l'emmagatzematge del cereal va tenir el temps de plenitud vers finals del segle V a.n.e. i tot el IV a.n.e. Tot i això es documenten reutilitzacions d'aquestes fins a principis del segle II a.n.e.

Hem editat la fotografia, ja que la natura cobria la majoria d'elles. De fet, la Cris ho pot afirmar, ja que va caure dins d'una fent la fotografia... per sort es troben plenes de sorra. Com hem dit, aquestes són les que hi ha immediatament després de l'edificació, però també n'hi ha de rehabilitades si ens endinsem pel camp de conreu (es poden veure a la fotografia aèria) i, com també hem dit abans, al camp de baix.

Pel que sabem amb l'abandonament del poblat i el seu ús esporàdic, aquesta terra quedà deshabitada fins a la construcció del mas, del que no hi ha data de construcció. Els arqueòlegs diuen que es podria relacionar amb un forn que es va trobar a uns 40 metres de la moderna edificació. Segons ells, el forn és modern, tot i que per la descripció que donen podria ser un forn iber. En tot cas, no el vam veure ja que va ser sepultat pel risc que hi havia en excavar-lo degut al mal estat en el què es trobava.

Es documenta que el forn va ser descobert per Narcís de Llavanera, i que resta un tros del sostre de la cambra de combustió, que presenta 23 fumeroles, amb unes dimensions, pel que fa a la cambra de combustió, d'1 metre d'amplada i 1.2 metres de fondària, encaixat al mateix marge natural del sòl.

Recordem que aquests estils de forns, els col·loquem "nosaltres" a l'era ibera per les restes ceràmiques que hem trobat, però hi ha gent que els col·loca al món romà. Pensem que, òbviament, també es reutilitzaren a aquesta era, però el fet de trobar ceràmica grisa de la costa catalana en diversos d'aquests jaciments, ens fa creure que, quan van arribar els romans, aquests forns ja existien i només els van reutilitzar.

Com a última dada, dir que el jaciment fou declarat BCIN el 22 de març del 2016.

Amb això, tornem al cotxe i seguim cap a Llançà.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Mas Castellar: 31T 491877 4672085