Dòlmens al districte de Millau VI

Encara som per l'Aveyron i ens disposem a fer l'última ruta de la Setmana Santa, per aquestes terres, que serà la vuitena. Avui només visitarem dòlmens tot tornant cap a Catalunya.

Comencem pel sepulcre de La Vialette, al que arribarem des de Saint Paul des Fonts, que és on érem allotjats, tot sortint del nucli per la D-500 i emprenent la D-93 a la dreta direcció Roquefort. 5 quilòmetres més tard virem a la dreta per la D-559, per la que seguirem 3.8 quilòmetres més i just entrar al nucli de Tornamira, girem a la dreta per la D-23 en direcció Viala du Pas de Jaux i L'Hospitalet du Larzac, per aquesta seguirem tot rectes 6.7 quilòmetres, lloc on a les portes de Viala, just després de passar el cartell d'entrada al poble, deixem la D-23 per un carrer que surt a la dreta. En no arriba a 60 metres aquest desemboca en un altre carrer, "curiosament" anomenat Viala, i, als 360 metres d'anar per ell direcció sud girem a la dreta, anant encara més al sud. 4.1 quilòmetres més tard, veurem un ampli camí sorrenc a la dreta, aquí aturem el cotxe i a peu seguim el camí una trentena de metres, lloc on ens endinsem pel camp de la dreta, i gairebé arribant al penya-segat, mig amagat per arbrat, trobarem el dolmen de La Vialette.

Sincerament, fa una pel de ràbia el tros de volta que vam haver de donar... si mires pel penya-segat, pots veure la casa on érem allotjats gairebé sota el mateix penya-segat!!! Jajaja, però bé, així vam aprofitar per veure els macos pobles medievals de la contrada, com Saint Jean d'Alcas o Viala du Pas de Jaux.

Després de molt buscar, hem trobat informació sobre un túmul d'incineració de la Vialette A. Per la seva ubicació, podria perfectament ésser aquesta tomba. Si és així, és part d'una necròpoli corresponent a l'edat de Ferro (vers la segona meitat segle VI o  primera del segle V a.n.e.). A l'excavació realitzada el 1927 per Frédéric Hermet (sí, el mateix de les estàtues-menhir, però uns quants anys més tard) i A. Pailhès, es va recuperar un vas ceràmic monocromat de tipus rar a la zona, una copa de bronze, polseres fetes en bronze i ferro, i diversos botons de bronze.

A uns 15 metres de distància del sepulcre en direcció est, ens trobem això...

Amb la informació que teníem quan vam fer la visita, no existia cap altre sepulcre de la Vialette, però, a nosaltres, ens va semblar que molt bé podia ser-ho, pensant que a aquesta zona de França sol haver aglomeracions de sepultures megalítiques, com per exemple la que veurem més tard. A banda, l'existència tumular ens va semblar clara, amb rocam de  mitjana i petita grandària, i el negatiu d'una possible cambra funerària també. Ara, havent trobat això de la necròpoli i informació sobre uns segon i tercer túmul, creiem que podria ser un d'ells.

El túmul B va ser excavat el 1939 per Louis Balsan, el mateix Pailhès i J. Birebent. Van trobar restes de ceràmica a mà, una polsera de ferro i un anell de bronze, pel que aquest segon túmul també pertany a la mateixa època que el veí. Les restes es trobaven tapades per dues lloses calcàries.

Tot i que segurament aquest deu de ser el túmul B, donem informació també sobre el C. Es documenta un túmul de 4 metres de diàmetre i fou excavat a la vegada que l'anterior. Es van trobar restes òssies calcinades i més de 200 fragments de ceràmica corresponents a un mínim de 3 vasos.

Associada a la necròpoli, hem trobat informació sobre un recinte al límit del penya-segat, que podria correspondre a l'hàbitat associat a la necròpoli. A més, uns metres abans d'arribar on som, però a l'altra banda de la pista i pertanyent al poble de Viala du Pas de Jaux i no a Saint Jean et Saint Paul, hi ha restes de dos túmuls més. I seguint endavant per la pista, des dels anys 1990, s'han trobat 10 esteles i estàtues-menhir al terreny anomenat Touriès. Sincerament, una zona molt rica prehistòricament parlant.

Tornem al cotxe i emprenem camí a la necròpoli de Fontubière, on visitarem 4 dòlmens. El camí que vam seguir no és el més ràpid, però vam preferir anar per asfalt, i, al final, sort que vam prendre aquesta decisió... feia sol, i en 5 minuts es va omplir el cel de núvols i va començar a pedregar, amb força intensitat, just quan la Cristina arribava corrents al cotxe de visitar la "necro", i ja mullada de les minses gotes que havien caigut. Millor anar per lloc segur, que no jugar-te-la per una pista sorrenca i que puguis tenir qualsevol problema... problema, en aquest cas, augmentat per la pedregada.

Bé, explicada l'anècdota, ens dirigim de nou cap a Viala du Pas de Jaux, però, aquest cop, quan arribem al carrer de Le Viala, girarem a la dreta a uns 55 metres d'anar per ella, deixant el nucli de cases a l'esquerra i anant en 135 metres a la D-23, en la que girarem a la dreta, deixant el poble on hem estat a l'esquena. A 3 quilòmetres del desviament per la D-23, aturem el cotxe al voral de la carretera, i ens endinsem a aquest bosc de poca vegetació típic d'aquesta zona francesa.

El primer que visitem, el de Fontubière A, el trobarem a 135 metres de la carretera, en direcció nord, poc després d'una línia de vegetació.

Poca informació hem trobat sobre ell, només que mesura uns 4 metres de longitud i que s'hi van trobar tres puntes de fletxa estil avet de colors rosa i gris, que es conserven al museu de Roquefort.

El següent fou el C de Fontubière, que es troba a 235 metres del A en direcció nord-est.

Com es pot veure, només conserva dues lloses i no hem trobat cap tipus d'informació sobre ell.

Ara toca el de Fontubière D, el més malmès i arrasat de tot ells, que es troba a 180 metres més al nord, a escassos 8 metres abans d'una pista sorrenca.

Seria curiós trobar dades d'aquest, però tampoc no ha estat així.

I per últim, ara toca el B, que el trobarem tot caminant uns 295 metres en direcció sud-est.

Com era d'esperar, tampoc no hem trobat informació associada.

Com heu vist, per visitar aquesta necròpoli és indispensable dur un G.P.S. La Cristina em comentava només arribar al cotxe que havia vist coses amb alta probabilitat de ser sepulcres... quan vas amb nens petits, com eren l'Arnau i l'Ànnia, prefereixes anar a per feina, i més havent fet tanta distància camp a través i amb núvols amenaçadors i llampecs acostant-se.

Aquí va ser l'ecatombe, si us fixeu a la foto superior, veureu que és feta amb Sol... del sepulcre a la carretera hi ha uns 250 metres camp a través i 250 més per asfalt fins on era el cotxe. Jo que era al cotxe vaig començar a espantar-me pel vent, el núvols, les gotes que ja queien, el fred que va arribar de cop, però no podia deixar els nens al cotxe sols... vaig sortir sota la pluja a cridar a la dona, i per sort als deu segons la vaig veure que venia corrent per l'asfalt tapant la càmera. Va ser llençar-nos dins el cotxe i començar a pedregar com si no hi hagués demà.

Un cop ficats al cotxe pensant en la sort que havíem tingut (sobretot la Cris), ens posem en marxa per la D-23 en el mateix sentit que portàvem i donant el dia per tancat megalíticament parlant. Però uns 4.7 quilòmetres més tard, no ens podem resistir tot i el mal temps i en veiem un més, el de Peyraube, aquest a l'esquerra de la carretera... òbviament ni se'ns va passar pel cap sortir del cotxe i baixar al prat on es troba a mirar-nos-el de prop.

Ens trobem davant d'un sepulcre que ha perdut el túmul degut a les feines agrícoles i amb el pilar esquerre caigut cap a l'interior de la tomba. La curiosa coberta té un gruix de 75 centímetres i per ella, que dona al dolmen forma de bolet, els habitants de la zona l'anomenen "lo Mosseron" o "lo Mossard" (terme francès i occità respectivament per a referir-se al cep).

Ara sí, com el temps segueix sense acompanyar, continuem la tornada a casa, que ens queda un bon tros.

Coordenades:

La Vialette A: UTM(ETRS89): 31T, 506442, 4864036

La Vialette B: UTM(ETRS89): 31T, 506458, 4864043

Fontubière A: UTM(ETRS89): 31T, 507404, 4867604

Fontubière C: UTM(ETRS89): 31T, 507495, 4867828

Fontubière D: UTM(ETRS89): 31T, 507501, 4868008

Fontubière B: UTM(ETRS89):31T, 507677, 4867773

Peyraube: UTM(ETRS89): 31T, 511722, 4867530

Megàlits al districte de Millau V

Nova ruta per l'Aveyron francès, la setena. Ens apropem novament al nucli de Saint Affrique en francès, Sant Africa en occità. Volíem visitar les estàtues-menhir que hi tenen al Museu de la Maison de la Memoire, en principi en tenen dues, però no sé si ens vam explicar malament o que anàvem amb els nens al carro, i es troben al pis superior, si tenien la planta tancada... ens van dir que no les tenien, però si les busques per internet les pots veure exposades. A més, ens vam haver d'empassar una visita guiada a la part inferior del museu, on tenen simulacions de vida tradicional i rural... una altra vegada, ja tornarem a per les estàtues!

Bé, ja que érem a Saint Affrique, ens disposem a visitar els dòlmens de la contrada que no vam poder veure durant la primera jornada a la zona (Megàlits al districte de Rodez I) per falta de temps. Començarem pel de Faydunes B o Boussac, que es troba tot sortit del nucli en direcció nord per la D-50. Per ella, seguirem 5.7 quilòmetres fins a trobar un desviament a l'esquerra direcció el petit nucli de Crassous... és la carretera que vam agafar fa tres dies per visitar aquest dolmen, el de Crassous. Ara li donem l'esquena i continuem per la carretera 1.1 quilòmetres, lloc on trobem una pista sorrenca que surt a la dreta, l'agafem seguint per ella uns 250 metres, lloc on la pista gira de nou a la dreta i surt un atrotinat camí des de la corba que segueix recte. Allà, deixem el cotxe, enganxat a aquest camí, per no molestar el pas de... sincerament de no sé qui, potser algun tractor, però bé, ni que fos la Rambla Catalunya!!

A peu, seguim pel camí, i, a poc de començar, veiem una clariana a mà esquerra que ens dona accés al camp de conreu que hi ha. Clarament, aquesta clariana és per donar accés al tractor al camp; per ella ens endinsem accedint a la zona conreable i veiem, també clarament, el sepulcre de Faydunes B o Boussac B, a uns 35 metres de l'accés, al mig del camp, ara remogut pels tractors per conrear quelcom.

Del megàlit no en sabem gaire, va ser estudiat, com tots els de la contrada, per Émile Cartailhac i, posteriorment, per Jean Galtier, que feu una tesi vers el 1971. Accedir del tot a aquesta tesi ens és impossible, només ho podem fer en una mínima part del seu estudi, la resta ens és vetada per drets d'autor... i la veritat, hem intentat buscar-la i comprar-la, però bé, és un llibre de fa 50 anys, o sigui que tampoc ens hi hem encaparrat gaire.

L'hem trobat documentat com a Boussac est. Al seu dibuix en planta i alçat, encara es manté dempeus, però ja es documenta que el túmul ha desaparegut a causa dels treballs agrícoles del voltant.

La primera menció del megàlit és feta per Émile Cartailhac, que l'excavà vers el 1865, excavació de la que no hem pogut trobar res de res. Anys més tard, Galtier diu que es tracta d'un dolmen simple, d'uns 2.50 de longitud, sense documentar la seva amplada i li atorga una alçada màxima de 0.90 metres. 

Més recentment, Bruno Marc afegeix un pes de la coberta d'unes 15 tones a l'estudi del sepulcre.

Seguim la ruta del dia veient el sepulcre de Faydunes A o Boussac A. Nosaltres, per arribar-nos-hi, vam tornar a la carretera asfaltada i vam girar a la nostra dreta, seguint uns 1.7 quilòmetres, lloc on trobem una masia a mà esquerra, Saint Martin. Aquí aturem el cotxe i intentem trobar un pas per creuar els camps de l'altra banda de la carretera. Sincerament, no recordo com hi vaig arribar, el que sí tinc clar és que sense GPS és prou difícil. El sepulcre es troba a uns 150 metres del llindar dels camps conreats que voregen la carretera, en direcció nord-est.

També s'hi pot arribar des d'on hem deixat el cotxe per a veure el seu germà B, només ens quedarà a uns 825 metres en línia recta, però de nou és bàsic el GPS. Des del mas, queda a 430 metres en línia recta.

Idèntic al seu germà, només hem pogut trobar minses referències d'ell per Jean Galtier, que li dona el nom de Boussac oest. L'autor documenta que fou excavat per  Émile Cartailhac al 1865. El 1971, Jean Galtier el descriu, a la seva tesi, com un dolmen simple, de més 3.50 metres de longitud, aproximadament 2 metres d'amplada i 1.40 d'alçada màxima. També descriu un túmul de 12 metres de diàmetre.

De l'excavació, es citen i es dibuixen 2 puntes de sageta en sílex i 2 denes de collaret en bronze.

Més recentment, Bruno Marc el descriu en el seu llibre "Statues-menhirs et dolmens des Causses et du haut Languedoc"  aportant la dada d'un pes de la coberta de 19 tones i li atorga una cronologia de vers el Neolític final català, que a aquesta zona francesa, tot i que està relativament prop de Catalunya, és el Calcolític.

Vistos els dos sepulcres de Faydunes, volem visitar el de Tourelles, també anomenat Vayssière, pel que emprenem el cotxe tot anant, de nou, vers Crassous, on deixant el nucli darrere, emprenem la D-50 direcció nord. En uns 800 metres, arribem a un punt on hi ha la D-250 a la dreta i segueix la D-50 a l'esquerra. Seguim aquesta última i, a uns 650 metres, aquesta gira cap la dreta. En aquest punt, emprenem una estreta pista asfaltada que surt de la corba a la seva esquerra i seguim 2.9 quilòmetres creuant un petit nucli. A la distància esmentada, aturem el cotxe al voral de la carretera. El dolmen es troba al bell mig del camp conreat de la nostra dreta tal i com hem arribat. Veurem fàcilment on es troba, ja que conviu amb vegetació de la zona, i aquesta s'identifica clarament dins el camp, a una cinquantena de metres del voral d'aquest.

D'aquest antic sepulcre, hem trobat informació a una tesi atorgada a Jean Poujol, tot i que, amb tots el respectes cap a Poujol, és idèntica al que hem vist de la tesi de Jean Galtier, fil per randa.

L'autor defineix que la seva coberta no és monolítica, i en documenta una al seu lloc (actualment caiguda vers la cambra) i una altra a la vessant est del túmul. Pel que fa a les dimensions, se li dona una longitud màxima de 3.55 metres, 1.25 metres d'alçada màxima i, com ja ens ha passat abans, ens mancaria l'amplada, ja que no hi ha referència per la falta de la llosa de capçalera. Curiosament, les parts laterals del sepulcre són rebaixades en alçada, al que Galtier hipotitzà que seria un corredor d'accés a la cambra de 1.60 metres de longitud, 60 centímetres d'alçada i una amplada d'1.10 metres. També li atorga un túmul 7 metres de diàmetre.

Fou excavat vers el 1875 per Émile Lalanne, però no hem trobat res d'aquesta acció.

Anem a pel quart, però aquí vam veure quelcom que no ens esperàvem, una necròpoli, molt maca, prou gran i ben conservada, un túmul que hem d'investigar i un hàbitat del Neolític.

Per arribar, agafem el cotxe i tornem a la D-50, on girem a l'esquerra seguint-la en la mateixa direcció que portàvem abans, i la seguim 3.6 quilòmetres. En aquest punt, deixem la D-50 i prenem la D-527 a l'esquerra, direcció Les Costes Gozon, per la que fem 4.1 quilòmetres. Gairebé arribant a aquest poble, girem a l'esquerra direcció La Borie de Gozon, Lacalm, Pinsac i La Serre. Quan entrem al petit nucli de Pinsac, girem per la primera a l'esquerra, tot seguint un camí sorrenc que seguirem uns 800 metres fins a trobar una zona habilitada per a aparcar.

Just aquí, a la cantonada que es crea amb la pista, que jo diria que és per a tractors i per als visitants com nosaltres, veurem un gran túmul amb arbrat, i, a la seva vessant, una necròpoli, que, segons hem pogut saber, és d'era visigoda. 

Les excavacions d'aquesta necròpoli s'iniciaren vers el 1950 sota les ordres dels professors del poble, Marie Louise i Pierre Cabanes, que a banda de professors del nucli, també eren reconeguts arqueòlegs. Ells van desenterrar un total de 51 tombes visigodes, al que es creu que és la tercera part del total superficial de la necro. S'hi documenten diversos tipus de tomba, i també es menciona la desaparició de quasi la totalitat de les cobertes.

Aquest antic cementiri, conegut com el cementiri de Sabel o bé la necròpoli de Sabel, és separat per dos conjunts de tombes: el que toca amb el túmul és el grup superior, en el que es documenten 37 tombes, de les quals 17 són d'inhumacions múltiples.

Seguint el camí, a pocs metres, es troba la denominada com a zona inferior de la necròpoli. La zona baixa del cementiri fou excavada vers el 1952 i el 1954, trobant-se 14 tombes excavades a la roca, que estranyament no són col·locades en la mateixa direcció, fet prou típic a les "necros" d'aquesta era. Es documenta que resten petites mostres de les seves cobertes, suficients per a determinar que el tipus de pedra utilitzada és calcària.

Pel que fa a la seva hipotètica datació, els ossos que van desenterrar del seu interior, permeten datar l'ús d'aquest antic cementiri, per mitjà del carboni 14, al segle IV. De restes arqueològiques, el descobriment d'una sivella, un ganivet de ferro i fragments ceràmics daten la seva utilització fins al segle VIII.

Per acabar amb la necròpoli visigoda, inserim unes imatges dels diferents estils de tombes que hi ha. Les imatges dels tipus de tomba són extretes  d'aquest lloc web: 
http://balades-en-sud-aveyron.over-blog.com/2018/07/site-archeologique-du-sabel-les-costes-gozon-12400-sud-aveyron.html

D'aquest web també hem extret certa informació d'aquesta entrada, corresponent a la zona arqueològica de Sabel.

Vist això, ens fixem en el túmul, al que no havíem fet ni cas, ja que ens vam quedar flipats amb les tombes, que realment són prou impressionants. Té una "tomba" a la vessant més visible, que hem trobat anomenada com a sarcòfag. 

També es diu que, molt possiblement, conservi a l'interior diverses tombes visigodes més.

Tornem al camí en busca de l'hàbitat i ens trobem amb les restes d'alguna cosa... que no sabíem que era, de fet continuem sense saber-ho. Però clarament no és una edificació moderna, sobretot amb aquests dos grans rocs de la cantonada esquerra, tal i com el veiem.

Es tracta, segons fons de la zona, d'un enigmàtic edifici, que es troba recolzat contra la mateixa roca mare i que té un nínxol amb prestatge... Sincerament no li vam fer gaire cas, perquè a simple vista fa molta impressió de ser quelcom històric.

Seguim una mica més i ens trobem amb una estela que ens fa pinta d'era històrica. Però, la veritat és que no hi ha informació sobre ell.

Aquest és el dibuix del gravat, extret del web indicat més amunt. L'he editat per a que es vegi un pèl més... el dibuix original es veia molt malament... bé no és cap meravella, però no soc titulat en cap programa d'edició fotogràfica.

Cabanes diu que aquesta estela està gravada en una llosa de 140 x 70 centímetres, no determinant clarament la seva antiguitat, tot i que la relaciona amb la necròpoli ja visitada, argumentant la falta de dades d'ella a la violació patida a aquesta "necro". El que sí que sabem és que és històrica, d'entre els segles III i VII.

Més endavant, hi ha una premsa i el poblat de Mas Viel, que nosaltres no vam visitar perquè ens vam trobar amb un cartell on posava "hàbitat de Mas Viel", en francès, i no sent grans dominants d'aquest idioma vam pensar que estava arrassat... ara sabem que realment es troba seguint tot rectes cap al bosc, trobarem la premsa i l'hàbitat endinsant-nos a ell. Que hi farem, per un altre dia!!

Bé, seguint el camí, pots arribar a veure el megàlit, però jo (en Marc) no ho vaig fer. De nou torno a la zona on havíem aparcat i, després de fer un petó a la família, segueixo recte i giro per la primera a la dreta, seguint recte pel camí com mig quilòmetre, lloc on m'endinso al camp de la meva dreta, tot anant amb bastant cura (havia plogut prou aquests dies i era tot enfangat). En aquest punt, veurem fàcilment el sepulcre de Pinsac-Rajal, a escassos metres del camí pel que hem arribat.

No hem aconseguit trobar gaire informació, només que en la seva excavació aparegueren, a banda de les restes òssies, un aixovar contundent, amb restes ceràmiques, armes, eines, atuells d'ornamenta personal.

Les dimensions que es documenten són de la llosa de coberta, que fa 2.80 metres de longitud, per 1.85 metres d'amplada i 0.26 de gruix, i de la llosa oest, que faria 1.95 metres de longitud per 0.85 metres d'ample i 0.31 metres de gruix... curiosament, de l'altra llosa lateral, no se'n diu res. I per acabar, es menciona un túmul ovoide de 10 metres de llarg per 7 d'amplada.

Pel poc que hem pogut trobar, el que sí sabem és que aquest megàlit fou ensorrat i reconstruït al lloc actual, que podria ser el seu lloc original, 

Tornats al cotxe, comentem entre nosaltres que no hem trobat l'hàbitat... tot i que es troba indicat al planell del conjunt, després no indica com arribar-hi... una llàstima. Però inserim una imatge que, potser, si algun seguidor del blog hi vol anar, l'ajudarà prou.

balades-en-sud-aveyron.over-blog.com

I per acabar amb els sepulcres prehistòrics del dia, anem a pel de Toloupi, també anomenat Pinsac. El trobarem al terme de Saint Affrique... sí, hi hem estat abans, són coses d'aquelles que et passen fent ruta quan no et coneixes bé el terreny... osti ens l'hem deixat... masses pedres tu i molts camins que comuniquen uns llocs i altres!!! Tot i això, no ens va anar del tot malament, perquè vam aprofitar per anar al poble a dinar.

Bé, doncs tornem cap a Crassous, passant de nou pel dolmen, que ja és col·lega... l'hem vist tres vegades aquests dies. Seguim rectes com si tornéssim a Faydunes, però no arribem al desviament a la dreta, uns 400 metres abans, virem a l'esquerra, crec recordar que per una pista asfaltada (amb el maps no es veu bé, però crec que al final era sorrenca). Seguim per ella deixant enrere unes naus de producte agrícola, i en les següents que trobem aturem el cotxe a un encreuament de camins. A peu, seguim pel de la dreta que ens porta en uns 80 metres als camps conreats. Quan arribem a ells, havent passat el bosquet de la nostra dreta, veurem també a la dreta, a uns 40 metres el sepulcre de Touloupi o Pinsac.

Del megàlit de Touloupi, només en sabem que es documenten 4 metres de túmul i que fou destruït per les feines agrícoles, però, arqueològicament parlant, no hem trobat res de res, i mira que és maco!!! Seguirem investigant i, si trobem quelcom, actualitzarem.

Acabant amb els sepulcres i amb les ganes que ens hem quedat de veure alguna estàtua-menhir, tornem a l'allotjament fent una mica de volta aprofitant que els nens fan la migdiada, i ens apropem a veure unes rèpliques que, segons tenim entès, es localitzen al voral del camp llaurat on es van trobar.

Com hem dit, vam dinar a Saint Affrique o Sant Africa, i des del nucli prenem la D54 direcció oest, com si anéssim a Savignac. A uns 13 quilòmetres d'anar per ella, trobarem molt fàcilment, a 900 metres de passar un desviament a la D-527, i a mà dreta, just al costat de la carretera, la primera rèplica del dia.

Aquesta és la rèplica de l'estàtua-menhir de Bancanel, que fou descoberta l'any 1982 per la família Laussel quan llauraven els camps de la finca de Caumillou. Es tracta d'una figura masculina, amb els trets típics identificatius, però sense cara, ja que la zona on deuria ser resta trencada. Hem pogut saber que l'original es troba al Museu de Saint Crépin de Laval-Roquecézière, sent aquesta de gres rosat.

Les dimensions d'aquesta estàtua-menhir són de 1.70 metres d'alçada, 0.83 d'amplada i 15 centímetres de gruix. Aquí va la vista posterior.

De nou al cotxe, anem a veure les rèpliques de les estàtues-menhir d'Ardaliès. Hi arribarem tot tornant enrere els 900 metres, fins la D-527, que ara ens quedarà a la dreta. Per ella, seguim 6.4 quilòmetres, fins trobar la D-25 on girarem a l'esquerra direcció Vabres. 2.9 quilòmetres més tard, girem a la dreta en una rotonda d'aquestes cutres, tot anant direcció Faveyrolles per la D-60 i creuant el riu Dourdou de Camarès. Seguim la carretera que va pel bell mig del petit nucli de Sent Esèri i, quant just som sortint d'ell, ens desviem a l'esquerra per la D-133. En aquest desviament, ja se senyalitzen les "fake" estàtues-menhir, que trobarem 3 quilòmetres més tard a la nostra dreta, a tocar de la carretera.

Es troben totes juntes, però només hi ha quatre del conjunt d'estàtues. Les 9 estàtues originals es troben al château de Saint Izaire (Sent Esèri).

Començarem mostrant i explicant la número VI, que es tracta d'una figura masculina que va ser descoberta per Charles Pessayre al 1975. Sembla ser una figura femenina amb trets masculins feta en gres, de la que només es conserva la part superior. Les dimensions actuals són de 56 centímetres de longitud, 51 d'ample i 14 centímetres de gruix.

Inserim la fotografia de la part posterior de l'estàtua-menhir.

Al costat, la I, de la que sabem que fou descoberta el 9 de novembre del 1971 per Charles Passayre i L. Jorand a la finca Ardaliès en una baixada de nivell del riu Dourdou. Aquesta estàtua-menhir masculina és feta de gres rogenc, i es documenten unes dimensions de 92 centímetres de longitud per 50 d'amplada per 12 centímetres de gruix

Aquesta és la vista posterior de l'estàtua.

Seguim per la IX, de la que en sabem que és masculina, transformada a posteriori en femenina i feta en gres. Fou trobada pel mateix Charles en la mateixa propietat privada, entre el 1976 i el 1980. D'ella, es documenten unes dimensions de 68 centímetres de longitud, per 41 d'amplada i 10 de gruix.

Aquesta és la vista posterior del "decorat menhir".

Acabem les rèpliques amb la d'Ardaliès II, que fou descoberta juntament amb la número I, pel mateix Charles a la finca d'Ardaliès. Es documenten unes dimensions de 0.75 metres d'alçada, una amplada de 0.47 metres i un gruix de 9 centímetres.

Tant la I, com la II, foren, durant el segle XIX, part d'una escala, fins que es varen retrobar al 1971. Aquesta és la vista posterior de l'estàtua-menhir.

Amb aquesta última visita, ens acomiadem del dia megalític fins demà, que n'hi haurà més tot i que ja serà l'últim dia per aquesta zona francesa de l'Aveyron.

Coordenades:

Faydunes B o Boussac B: UTM(ETRS89): 31T, 490064, 4870608

Faydunes A o Boussac A: UTM(ETRS89): 31T, 489318, 4870902

Tourelles o Vayssière: UTM(ETRS89): 31T, 488433, 4872809

Pinsac-Rajal: UTM(ETRS89): 31T, 486320, 4872575

Pinsac o Touloupi: UTM(ETRS89): 31T, 487711, 4869123

Rèplica estàtua-menhir de Bancanel: UTM(ETRS89): 31T, 481267, 4871786

Rèplica estàtua-menhir d'Ardaliès VI: UTM(ETRS89): 31T, 478326, 4867817

Rèplica estàtua-menhir d'Ardaliès I: UTM(ETRS89): 31T, 478325, 4867813

Rèplica estàtua-menhir d'Ardaliès IX: UTM(ETRS89): 31T, 478322, 4867809

Rèplica estàtua-menhir d'Ardaliès II: UTM(ETRS89): 31T, 478320, 4867804

Megàlits al districte de Rodez II - Museu Fenaille

Seguim la ruta del districte de Rodez I i després de dinar a Rodez, veiem la seva gòtica catedral i, amb la pluja com acompanyant, ens acostem fins al Museu Fenaille, on podem veure, entre altres coses, la col·lecció d'estàtues-menhirs més important de França.

No es pot parlar d'estàtues-menhir sense esmentar a Frédéric Hermet. Nascut al Mas Capelier el 1856, va ser vicari de Saint Sernin des del 1888. Allà, els feligresos van informar-lo d'una pedra gravada amb una mena de monja. Ell es va encarregar de comunicar aquesta troballa a la Société des Lettres, Sciences et Arts de l'Aveyron. D'aquesta manera, va començar la seva aventura amb les estàtues-menhir, nom que va donar ell mateix a aquest tipus de figures. Després van venir la des Maurels i una de les de Pousthomy. També va recuperar una de les dues figures que el seu pare, agricultor, li va ensenyar quan ell només tenia 10 anys i que havia trobat mentre llaurava els camps de Mas Capelier, on vivien, cap a l'any 1866. Va recopilar troballes i informació d'estàtues-menhir durant més de 20 anys, creant un inventari de més de 30 peces.

Posteriorment, amb l'empenta de Louis Balsan als anys 1940, el número va anar creixent i ja són més de 150 les que es compten a la zona que envolta les muntanyes de Lacaune. A dia d'avui, la gran majoria es troba a museus o col·leccions particulars i només es poden veure les rèpliques allà on es van trobar.

De totes elles, teòricament, n'hi ha 20 al Museu Fenaille, però sempre hi ha alguna viatgera a algun altre museu o es troba en període de restauració. Nosaltres, en vam veure 17 i les explicarem en l'ordre que les vam visitar, que més o menys és el recorregut que et marca el museu. Al web del Fenaille, podeu trobar fotos espectaculars tot i que les nostres ja serveixen per a poder-les admirar. Realment, és una col·lecció impressionant. Si voleu tenir una sensació encara més real, podeu visitar el web d'Sketchfab, on es mostren simulacions 3D de la majoria d'estàtues.

Poden ser figures femenines, masculines o mixtes, és a dir, transformades d'un a un altre sexe amb el pas dels anys. A mode descriptiu, adjuntem un esquema del web dels museus d'Occitània amb els atributs típics de cadascun dels sexes, femení, com mostra la Dame de Saint Sernin a la part superior de la imatge, i masculí a la inferior representat per l'estàtua des Maurels.

Extret de la fitxa temàtica de les estàtues-menhir de la xarxa de museus d'Occitània

La primera figura que trobem tot entrant a la sala de les estàtues-menhirs és, precisament, l'estàtua masculina des Maurels, de Calmels et Le Viala, feta en gres blanc, i, com hem comentat, de les més veteranes.

Clarament, mostra els atributs típics de les figures masculines: cinturó, ganivet (conegut com a objecte, tot i que diríem que és un punyal), arc amb fletxes, etc. a la part anterior...

... i arnès, corretja, etc. a la part posterior.

Mesura 2.10 metres d'alçada per 65 centímetres d'amplada i 25 de gruix.

Fou descoberta per M. Fabre mentre feia feines de desbrossament prop de la finca que dona nom al menhir a la dècada dels 1880 i la seva troballa va ser comunicada al pare Frédéric Hermet el 1888. No s'hi ha realitzat cap excavació a la zona on va ser trobada.

La següent estàtua que veiem és la de la Raffinie, trobada a la llera de la riera del mateix nom a la localitat de Martrin el 1880 per M. Alverne després d'unes inundacions.

Crida ràpidament l'atenció que es conservi tan poc tros i sigui d'aquest color. Segurament, està trencada des d'antic i encara sort que en resta alguna part tenint en compte la mala vida que va patir. Després dels aiguats, el senyor Alverne se la va endur a casa i la va fer servir com a frontal de xemeneia, d'aquí el seu color fosc i no uniforme encara que està feta en gres vermellós.

La part conservada mesura 55 centímetres d'amplada per 15 de gruix i 45 centímetres d'alçada, tot i que se li estima una alçada real d'entre 110 i 120 centímetres.

El collaret clarament marcat ens indica que és una figura femenina, però no s'observen faccions facials. A la part posterior, es veuen els cabells i els omòplats.

A continuació, veiem l'estàtua-menhir de la Bessière, trobada a Murat sur Vèbre.

Aquesta estàtua pertany al Museu Toulose-Lautrec d'Albi, però es troba cedida aquí per a que estigui acompanyada per les seves amigues. El 1897, el pare Gautrand, mossèn de la parròquia del poble de Murat sur Vèbre, la va descobrir formant part de la muralla d'un camp de conreu proper a l'església.

Es tracta d'una figura masculina de diorita de 125 centímetres d'alçada per 80 d'amplada i 31 de gruix. Curiosament, només té gravats a la part frontal.

Veiem a continuació una altra figura masculina, l'estàtua-menhir de Saumecourte, originària de Montlaur.

Descoberta ja trencada en dues parts el 1947 mentre M. Sicard llaurava terres prop de la finca que li dona nom, està feta en pedra sorrenca grisa que s'ha anat tornant vermellosa per l'acció dels minerals de la terra on es trobava.

Mesura 97 centímetres d'alçada per 55 d'amplada i 23 de gruix.

A continuació, veiem la més famosa i millor conservada de les estàtues, la Dame de Saint Sernin, visible des de que s'accedeix a la sala i gairebé des de qualsevol punt d'ella. És la que van indicar a l'abat Hermet que semblava una monja.

Tot i que diríem que és una figura clarament femenina, l'estudiós F. Octobon va indicar que podria ésser una figura mixta.

Deixant de banda el seu sexe, va ser trobada el 1885 al nucli de Laval de Saint Sernin sur Rance i abandonada a la seva sort fins que el 1888 va ser esmentada pel pare Hermet.

Aquesta estàtua de gres rogenc té una alçada màxima de 120 centímetres per 70 d'amplada màxima i entre 10 i 20 centímetres de gruix.

Anem seguidament a l'estàtua-menhir de Pousthomy I, de gres blanc i originària del poble que li dona nom.

Descoberta el 1861 pel doctor Paul F. A. Foulquier-Lavergne, aquesta figura masculina va ser la primera estàtua-menhir en descobrir-se, juntament a 

Pousthomy II (que veurem més endavant). Les dues es trobaven enterrades a la propietat de l'esmentat doctor, qui va informar d'haver trobat unes roques gravades amb una mena de cinturó penjat. Per a trobar-ne una explicació, es va haver d'esperar fins que el mossèn Hermet va catalogar aquest tipus de pedres gravades com a elements prehistòrics el 1888.

Pel que fa a les seves dimensions, mesura 1.30 metres d'alçada per 0.55 d'amplada, i té un gruix de 17 centímetres.

Avancem a la següent estàtua, la de Nicoulès, originària de Saint Sever du Moustier, i un pèl peculiar, tot sigui dit...

També figura masculina en gres verdós, fou descoberta el 1981, notícia que va arribar a oïdes de J. Matet. Posteriorment, fou donada al Museu Fenaille.

Mesura 1.30 metres d'alçada.

La següent estàtua és l'anomenada Mas Viel 2, procedent de Mounhes Prohencoux.

Feta en gres, forma part d'un conjunt de 3 estàtues, dues de les quals es poden visitar a aquest museu (tot i que nosaltres només en vam veure aquesta), mentre que la restant (Mas Viel 1) es troba a una col·lecció particular.

Tot seguit, veiem l'estàtua de Rivière, de Rivière sur Tarn.

A la nostra foto, només s'hi observa el cinturó, tot i que encara conserva minses restes de la part superior. Donat el seu estat de conservació, no es pot determinar el seu sexe.

Fou descoberta el 1909 per M. Raynal com a part d'un mur i la va donar al museu on es troba actualment.

Feta en gres, com la majoria, mesura 1.00 metres d'alt per 50 centímetres d'ample i 38 de gruix.

Avançant per la sala, trobem l'estàtua femenina-masculina de Borie de Paulets, de Brasc.

Diríem que és femenina pels pits, però, entre ells, podem veure clarament el típic punyal masculí... així doncs, és una figura mixta feta en gres gris. Mesura 1.42 metres d'alçada per 0.60 d'amplada i 0.19 de gruix.

A diferència d'algunes de les seves veïnes, va servir de paviment enlloc de ser part d'un mur. Va acabar amb aquella funció després de ser descoberta llaurant un camp proper a la finca on es va trobar. Louis Balsan l'esmenta per primera vegada a un article del 1969.

Tot seguit, veiem l'estàtua de Prade, original del poble de Coupiac. Es tracta d'una figura femenina en gres, de la que únicament es conserva la part superior.

Gravada tant per la part davantera com darrera, fou trobada a un camp mentre un agricultor el llaurava i es troba trencada.

A dia d'avui, es conserven 50 centímetres d'alt, i fa 40 d'ample i 12 centímetres de gruix.

Compartint el mateix stand, veiem l'estàtua-menhir de Saint Maurice d'Orient, del poble de Laval Roquecézière, que està castigada cara a la paret.

Aquesta figura masculina també formava part els terra d'un pati quan va ser descoberta el 1965 per M. Bel... quina mania aquesta dels francesos d'aprofitar rocs gravats com a paret, terra... Precisament per això mateix, es mostra l'esquena de l'estàtua, ja que la part frontal no conserva cap gravat o relleu.

Feta en gres i actualment envermellida pel terreny on es trobava, mesura 1.20 metres d'alt per 0.50 d'ample i 0.14 de gruix.

La següent figura, també de gres, és l'estàtua-menhir de La Verrière, del poble de Montagnol.

Fou descoberta el 1925 per M. Viala i, pels seus atributs, diríem que és una figura masculina. Curiosament, li manquen faccions facials.

Mesura 0.87 metres d'alçada per 0.50 d'amplada i té 15 centímetres de gruix.

Seguidament, veiem l'estàtua masculina de Lacoste, originària del poble de Broquiès.

Feta en gres blanc, fou trobada per M. Audouard el 1898 mentre feia tasques agrícoles a la banda dreta del riu Tarn.

Mesura entre 71 i 100 centímetres d'alçada, per 40 d'amplada i té un gruix màxim de 14 centímetres.

Ja gairebé arribant al final del recorregut, trobem les dues estàtues-menhir de Tauriac de Camarès. La primera d'elles, conserva pocs detalls, però el collaret molt visible ens fa situar-nos davant d'una figura femenina.

Va ser trobada a un jardí prop de l'església de Tauriac durant la Segona Guerra Mundial i va ser recuperada pel doctor Brunel.

És de gres gris i mesura 0.93 metres d'alçada per 0.55 d'amplada i 0.13 metres de gruix.

De la segona estàtua de Tauriac, que només conserva la part superior i podem identificar com a masculina per la presència del punyal, hem trobat que també és coneguda amb el nom de Cénomes. De fet, tot i que està identificada com a Tauriac al museu, tota la informació que hem trobat està relacionada a Cénomes, nucli del poble de Montagnol.

Fou descoberta, també durant la Segona Guerra Mundial, al riu Nuéjols al seu pas per Cénomes i molt a prop del límit municipal amb Tauriac de Camarès, d'aquí suposem que li diguin també de Tauriac. Es parla d'una segona estàtua-menhir trobada al mateix temps, però desapareguda des de llavors.

Feta en gres gris, mesura 0.48 metres d'alçada per 0.45 metres d'amplada i 0.18 de gruix.

Per tancar la visita, veiem Pousthomy II, del poble de Pousthomy.

Aquesta figura masculina en gres vermell, com ja hem comentat en parlar de la seva germana, va ser descoberta el 1861 pel doctor Paul F. A. Foulquier-Lavergne.

Tot i trobar-se a un raconet poc visible, és de les més altes del museu: fa 1.67 metres d'alçada, té una amplada de 0.80 metres i un gruix de 0.27.

Totes aquestes estàtues poden datar-se dins del Calcolític de la zona (3300 - 2200 a.n.e.).

Acabem la visita al museu veient la resta de sales i retornem directes a l'allotjament, ja que tenim una estona i la pluja no para. Una pena, però contra el temps no es pot fer res!

Coordenades:

Col·lecció d'estàtues-menhir del Museu Fenaille: 4 Place Eugène Raynaldy. Rodez