Megàlits a Palau-Sator i Madremanya

Nova ruta megalítica a Catalunya. Aquest cop, anem cap a Girona, a les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Comencem tot anant a visitar els megàlits de Bevià, però, per vegada enèsima, ens vam trobar caçadors al lloc, pel que vam decidir anar un xic més amunt, al Baix Empordà, on també teníem identificades diverses coses que volíem veure.

Així doncs, anem al terme municipal de Palau-Sator, al Baix Empordà, i visitem el menhir "fals" del Garrigar, que no és més que un bloc erràtic que per "A" o per "B" es troba en aquesta posició. A la fotografia, pot semblar un veritable monòlit prehistòric, però vist in situ, ja dic que no ho és pas.

De fet, els arqueòlegs catalans que hi ha a la zona, que en són bastants, ni l'esmenten als seus estudis, i si trobes d'ell alguna referència, és per a dir que és fals.

El primer megàlit confirmat que visitem és el "proper" dolmen del Garrigar, també al terme municipal de Palau-Sator. Un megàlit prou destrossat, però que clarament és un sepulcre megalític... més clar encara vist in situ. Posem el proper entre cometes, perquè per apropar-nos amb el cotxe vam haver de fer una volta que no vegis... que tampoc vam guanyar tant, però bé ja ens va agradar la idea, ens deixava a tocar, de tornada, de la bonica pedrera pre-romana dels Clots de Sant Julià i el possible dolmen de Mas Puigsec.

El dolmen es troba als boscos que hi ha entre Peratallada i Torrent, pel que el millor és tot anant per la C-66, aturar el cotxe a l'inici d'una pista que surt a mà dreta tot venint, com veníem nosaltres, de Torrent, a més o menys 1.4 quilòmetres de la rotonda en la que agafes aquesta carretera.

A partir d'aquí, enfilem a peu, per un camí apte per a 4x4. La veritat, és complicat d'explicar com arribar, ja que hi ha molts camins, sobretot a la part final... el millor és inserir les coordenades que portem al Maps, o bé anar amb un GPS.

Aquest megàlit va ser descobert a inicis del 2017, segons documenta Xavier Niell Ciurana al seu llibre "Dòlmens, coves i menhirs". Segons en Xevi, es tracta d'una possible galeria coberta, amb un túmul de 7 o 8 metres de diàmetre, a dia d'avui molt degradat, però del que en podria restar una llosa del cròmlec peristàltic. Tot i això, al voltant del més que possible megàlit, s'hi pot veure gran quantitat de rocs i lloses que, de ben segur, haurien format part del sepulcre.

L'estructura visible amida 1.75 metres de llargada per 1.10 d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. No podem dir res més perquè encara no ha estat excavat.

Tornem al cotxe i anem a visitar el possible dolmen i la pedrera dels Clots de Sant Julià, que, per cert, a ella, hi ha moltes coses, haurem de tornar.

Des del cotxe, seguim en la mateixa direcció que portàvem 2.3 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per un desviament asfaltat que va a l'hotel Mas Rabiol. Just passar el complex, on s'acaba la carretera per on anem, girem a l'esquerra. Uns 350 metres més tard, a una corba a l'esquerra, ens desviem pel camí que surt al seu vèrtex i el seguim passant de llarg la pedrera. Uns 170 metres més enllà, veiem un camp de conreu al davant i una casa d'aquestes xules a la seva dreta: Allà aturem el cotxe.

Ja a peu, enfilem per un camí que voreja la casa passant per davant de la seva porta. A uns 50-70 metres, emprenem un ample corriol que surt a la dreta, i que ens porta en direcció cap on hem aparcat. Aquest ens deixa a una cinquantena de metres al costat del possible sepulcre, que roman a la dreta del camí.

No sóc arqueòleg, però, per l'estil arquitectònic, per a mi, això no és prehistòric, jo el dataria a l'era medieval o així, on excavaven a la roca per a fer, per exemple, les tombes antropomorfes, però també n'he vist de tipus cista individual.

Un cop dita la nostra opinió sense ser arqueòlegs, resumim el que hem trobat d'ella. Fou descoberta l'any 1943 per part de Lluís Pericot i Miquel Oliva Prat. D'aquesta troballa no hem trobat informes d'excavació. De fet, l'únic que podem dir d'ella és que per la majoria dels autors que l'han estudiat diuen que ens trobem davant d'una tomba alt medieval, tot i que algun també diu que podria ser una cista prehistòrica reaprofitada.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la pedrera, tot tornant enrere pel mateix camí. Aturem el cotxe en veure el cartell informatiu, i a peu ens endinsem per la clariana... com volíem anar a visitar més megàlits no ens vam quedar gaire estona, però és un lloc com per estar-hi mig matí, té moltes coses dignes de veure... ja hi tornarem!!! I molt segurament, li dedicarem una entrada a banda, que potser s'ampliarà en el seu moment per les Pedreres de la Muntanya d'en Torró, a Forallac, ja que en Xevi, per exemple, les considera una extensió d'Els Clots de Sant Julià.

Inserim aquesta fotografia a mode de tastet. A ella, es poden veure dos grans blocs de pedra, a la banda inferior dreta de la imatge, preparats per a utilitzar en quelcom necessari.

D'aquesta pedrera, no en podem dir gaire, tan sols que la documenten temporalment a l'era pre-romana, sense donar una datació exacta. L'únic assegurat és que és prehistòrica. Ja podrien fer-hi una excavació, almenys per a datar-la!

Nosaltres, amb la quantitat de restes megalítiques que hi ha a les rodalies i el fet que dins del complex hi ha una cova artificial, que fou datada per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla, cap el 2700-2200 a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític, creiem que aquesta pedrera pot haver estat en ús des de bastant abans del que es creu oficialment. Ara, també hi ha moltes restes medievals properes.

I tal com nosaltres, també ho creuen diversos autors, que li atorguen un primer ús per a la producció d'objectes lítics i un segon, a partir del segle IV a.n.e., per a la construcció. Segons ells, s'hauria extret de la pedrera, no menys de 35000 metres cúbics.

Tornem al cotxe, i anem cap al Gironès, a la zona de Madremanya, on a la fi, al quart intent, podem visitar el sepulcre de Bevià... una clara cista, prou ampla per cert.

Per arribar, tornem a la C-66 creuant La Bisbal d'Empordà i la seguim fins a Corçà. Al poc d'entrar al poble, girem a l'esquerra per la GIV-6701 i avancem durant 7.7 quilòmetres, fins a trobar el desviament a l'esquerra a Bevià. Seguim el camí uns metres, tot passant una seca riera, i deixant el cotxe just després a la dreta del camí principal.

Ja a peu, ens endinsem per un caminoi amb bastant vegetació que surt al costat de la riera. El seguim tot rectes fins a trobar-nos amb un camp de conreu, que voregem vers la nostra dreta, tot entrant als pocs metres a un altre camp, aquest de planter d'arbres o quelcom així,. Creuem el camp en diagonal arribant just a la seva cantonada superior dreta. D'ella, surt un camí de tractor que dona accés a la plana superior, i just entrar a aquesta plana, veurem a la nostra esquerra un corriol prou amagat per la vegetació que ens durà a la Cista de Bevià.

Tal i com el dolmen de Garrigar , la cista de Bevià fou descoberta a inicis de l'any 2017. Segons en Xevi, es podria tractar d'una cista neolítica amb túmul, que amida interiorment 2 metres de llargada per 1.03 d'amplada i consta d'una alçada conservada de 63 centímetres.

Proper al sepulcre, es poden veure 5 tombes alt medievals, que vam buscar i no trobar, i això que segons m'han dit són allà mateix (està clar, no es pot anar amb presses).

Seguim el camí i, a uns 160 metres, trobem la línia divisòria entre els dos termes, Madremanya i Sant Martí Vell. Aquesta línia és feta amb monòlits, però de tots ells n'hi ha un, que és totalment diferent, de color, de forma, de posició...

Aquí podem veure la línia termenal, queda clar el què abans hem dit, no?

Té l'aspecte total d'un menhir. A més, antigament se solien prendre els monòlits existents com a fites de terme. Com no ha rebut cap excavació, no es pot assegurar amb totalitat la seva datació prehistòrica, inclús encara que es fes podria ser molt bé que no es trobés cap resta associada a la seva excavació. Per nosaltres, com per Tarrús, Niell i d'altres, és un possible menhir.

Acabades les visites, tornem a casa, que se'ns comença a fer tard amb els petitons.

Coordenades:

Garrigar: UTM(ETRS89): 31T, 508863, 4645550

Pedrera de Clots de Sant Julià: UTM(ETRS89): 31T, 506153, 4645853
Cista de Bevià: UTM(ETRS89): 31T, 495019, 4649972
Menhir de Bevià : UTM(ETRS89): 31T, 495074, 4650122

Possible Menhir de Merli

Avui sí, últim dia de vacances, pel que ja dormirem a Cardedeu, tot i que ja que som a terres no gaire properes a casa. Encara que sigui fent cami cap a casa, aprofitarem fins a l'últim moment per visitar coses interessants que hi ha per la zona.

Sortim de Sabiñánigo ben d'hora i emprenem la N-260, que seguim uns 80 quilòmetres en direcció Barbastro i creuant diversos pobles. D'ells, el que ens va fer gràcia retrobar va ser el de L'Aïnsa o L'Aínsa en aragonès, lloc on ja hi hem estat diverses vegades. Deixem el conegut poble a l'esquena tot seguint la N-260 fins a Campo, on just després de creuar el riu Rialbo topem amb una rotonda, a la que girem a la dreta per la primera sortida, que, en 1.3 quilòmetres, dona accés a l'HU-V-9601. En 16.2 quilòmetres, aquesta acaba fent intersecció amb l'A-1605, que seguim vers la nostra dreta i per la que avancem 6.3 quilòmetres, arribant al nucli de La Puebla de Roda. Aquí, virem de nou a la dreta per la carretera indicada cap a Merli. Aquesta té gran quantitat de desviaments, primer a la dreta i després a l'esquerra, i em sembla recordar que amb no gaire senyalització, però bé, és tot recte.

Aturem el cotxe a l'entrada del poble de Merli i, a peu, tornem enrere per la carretera que ens ha portat al petit nucli. Uns 100 metres més tard, agafem un camí senyalitzat que surt a l'esquerra i que ens durà, en uns 300 metres, a l'entrada del camp de conreu (també a l'esquerra del camí) on es troba el possible menhir.

El roc en sí és bastant impressionant per les seves dimensions, ja que fa prop de 4,5 metres de llargada visible... hem trobat informació que documenta un xic més de 6 metres, el que ens fa pensar en que deu ser la seva mida total.

El megàlit no ha estat mai excavat i, de fet, alguns autors dubten de la seva autenticitat prehistòrica. En canvi, n'hi ha d'altres que veuen un clar treball humà, sobretot per l'inici del magestuós monòlit en secció quadrangular i el seu acabament arrodonit. Aquests el consideren un dels minsos menhirs del Pirineu, i el daten d'entre algun punt desestimat de la vida neolítica, entre el 6000 i el 4000 a.n.e. Tot i això, l'Óscar Buil, al seu llibre "Megalitos del Alto Aragón", el col·loca temporalment vers finals del Neolític o inicis del Calcolític, a finals del III mil·lenni a.n.e.

Vist el "menhir", tornem al cotxe i cap a casa, ja tenim ganes d'arribar!! Ens deixem a prop l'estació megalítica de Cornudella, però tenim un munt de quilòmetres per recòrrer encara i preferim anar fent via i visitar aquest conjunt amb més temps.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible menhir de Merli: 31T, 445332, 4642666

Dòlmens a Villanúa

Segona ruta d'aquestes vacances a Osca (Huesca), aquesta vegada al terme municipal de Villanúa. Visitarem dos sepulcres i passarem per davant d'unes coves, que ja visitarem en una altra ocasió.

El primer en rebre la nostra visita és el dolmen de Letranz, i per arribar creuem el poble de Villanúa, tot anant cap al seu costat més nord-est, fins trobar-nos ben a prop de la cova de las Güixas, tot creuant el riu Aragó. Tot i això, no anem direcció la cova, la deixem per més tard, i seguim amb el cotxe per l'Avinguda de la Selva, primer asfaltada i després de sorra. La seguim 2.8 quilòmetres, deixant el cotxe marge de la pista, i, a peu, ens enfilem pel prat de l'esquerra, per un clar corriol que ens durà al sepulcre en 35 metres.

Es tracta d'un sepulcre megalític d'estil dolmen simple, del que no hem trobat les dimensions de la seva cambra sepulcral, tot i que es troben les tres lloses que conformen la cambra in situ. Tan sols, tenim referències de les dimensions de la de coberta, que fa 1.75 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i un gruix de 30 centímetres.

Com podem veure, no queda rastre del seu anell de contenció, ni del túmul, tot i que el més segur és que les pedres que el formaven siguin part del mur al què es troba encabida l'antiga tomba.

Fou descobert l'any 1974 per Vicente Baldellou Martínez, que l'excavà el mateix any donant a llum diverses ascles de sílex i una dena discoïdal de collaret. Amb aquestes restes recuperades, es tractaria d'un sepulcre utilitzat vers el III mil·lenni a.n.e., cap al final del Neolític o inicis del Calcolític.

Tornem al cotxe i ens disposem a visitar el dolmen de las Güixas, que, com se sospita pel seu nom, es troba ben a prop de la cova. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al començament de l'avinguda de la Selva, i, just abans de creuar el riu, emprenem a peu un corriol pedregós habilitat per la visita de la cova, que deixarem enrere i seguirem pel camí. Com a uns 500 metres del seu inici i poc després d'una bifurcació, en la que seguirem per la dreta, veurem un corriol que s'enfila als camps novament de la dreta. Seguint-lo, trobarem el dolmen amagat dins d'un petit nucli d'arbres al bell mig del prat a uns 50 metres del corriol habilitat.

Ens trobem davant d'una tomba del mateix estil i contemporània al pròxim dolmen de Letranz, com hem dit, vers el III mil·lenni a.n.e. El seu estat de conservació és prou bo, ja que conserva tota la seva estructura, més el túmul, tot i que no ens va semblar veure restes de l'anell peristàltic a simple vista.

També fou descobert per Vicente Baldellou Martínez, aquesta vegada amb Maria Teresa Andrés Rupérez, l'any 1976. Va ser excavat per ells mateixos aquell any, però l'excavació no va ser gaire fructífera, ja que no va aparèixer res de res al seu interior.

Ja de baixada, vam parar un moment davant de la profunda cova, que no vam visitar, però profunda ha de ser perquè sortia molt fred per la seva entrada. Ja la visitarem quan els nens siguin més grans.

Es tracta d'una cavitat d'origen càrstic de fa uns 25000 - 30000 anys, on l'aigua ha anat erosionant passadissos i galeries subterrànies. Es documenten infinitat de galeries, una d'elles de 16 metres d'alçada. Realment, ha de ser tota una meravella poder veure això.., grans sales creades per l'erosió, rius i salts d'aigua interns, etc. a més quan passàvem pel davant de la porta, entrava un grup a fer la visita de la cova, i vam sentir que la guia comentava, que hi viuen 9 espècies de rat-penats... allà no els molesta ningú. Igual que els seus primers habitants humans que, segons es documenta per les restes recuperades, seria a l'era neolítica, vers el 3000 a.n.e.

A més de la cova, deixem el tercer dolmen de Villanúa, el de Diez Campanas, per a una altra ocasió. Comença a fer calor i els nens prefereixen fer la seva a no seguir buscant dòlmens.

Coordenades UTM(ETRS89):

Dolmen de Letranz: 30T 703138 4729038
Dolmen de Las Güixas: 30T 702473 4728930

Dòlmens a Biescas

Ja de tornada a Catalunya, tot venint d'Euskadi, parem a l'Alto Gállego aragonès, a la província d'Osca, on teníem allotjament per no fer tota la tornada seguida, més que res per als nens. Però ja que hi érem, aprofitem per visitar, tots quatre, com sempre, els dòlmens de Biescas.

Per arribar és molt i molt fàcil, es troben els dos junts i arribes amb el cotxe a peu de megàlit. Des de Biescas, sortim del poble direcció nord per la A-136 i, a uns 3.7 quilòmetres, ens desviem cap a la dreta, per una carretera amb un cartell indicador cap al dolmen de Santa Elena. Seguim tot rectes per la pista deixant un trencall a l'esquerra i, just abans d'arribar a la plana on es troben els dos sepulcres, n'hi ha un trencall a la dreta. Aparquem el cotxe veient els dos megàlits.

El primer en rebre la nostra inspecció va ser, per deferència de troballa, el de Santa Elena I, també conegut com La Pellera.

Aquest dolmen simple fou descobert pel Doctor Roque Herraiz Tierra l'any 1931 - 1932, sent considerat com el primer dolmen aragonès. L'any següent fou excavat per Martín Almagro, amb l'ajut del mateix Herraiz.

Segons els informes d'excavació d'Herraiz, les dimensions "originals" del megàlit serien de 1.70 de llarg per 40 centímetres de ample i 1.20 d'alt. Aquestes mides es diferencien prou amb diversos estudis fets el mateix any per altres arqueòlegs oficials, on li arriben a donar una amplada del sepulcre de 72 centímetres a la porta i 65 a la banda de capçalera (aquestes són les dades en les que més coincideixen els altres autors). Pel que fa a l'alçada i la llargada, va oscil·lant entre el 1.80 i el 1.50 metres d'alçada, i el 1.45 i el 1.95 metres de llargada.

Presentem la planta del dolmen publicada per Ramón Ezquerra Abadía l'any 1934.

A aquesta excavació, sorgiren diverses restes, com un penjoll de dent de cèrvol de 53 mil·límetres de llarg tot ell polimentat, diverses restes òssies del mateix animal, una dent de linx, un botó romboide també d'os i moltes restes òssies humanes, aquestes sense determinar. A banda, van sorgir un fragment ceràmic molt polit, una dena de collaret d'atzabeja, diverses puntes de sageta en sílex i fragments de ganivet del mateix material.

Inserim dibuix del aixovar fet per Martín Almagro Basch.

Cal dir que a dia d'avui no conserva cap resta del túmul, però sí que en tenia abans de la seva destrucció a la Guerra Civil. N'hem trobat la prova a una antiga fotografia de José Galiay Sarañana, director del Museo de Zaragoza.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com ja hem dit, el megàlit fou destruït durant la Guerra Civil i va ser reconstruït vers l'any 1975, a càrrec del Museo Provincial de Huesca.

Oscar Buil, com la majoria dels autors que l'han estudiat des que es va descobrir, el col·loca temporalment a finals del tercer mil·lenni a.n.e., vers finals del Neolític principis del Calcolític. Algun autor li atorga una reutilització fins a l'Edat del Bronze degut a la perforació en V del botó en os i per l'estil del fragment ceràmic.

Just al costat, a la part posterior de l'ermita de Santa Elena, veiem el company, el dolmen simple de Santa Elena II, o del Zoque o de La Capilla. La separació entre ells ens fa pensar en una petita necròpoli.

Fou localitzat per Herraiz Tierra vers l'any 1934, i excavat aquell estiu per Martín Almagro Basch i el mateix Herraiz.

Sí, el descobridor oficial és Roque Herraiz Tierra, però el dolmen va quedar en l'oblit amb la Guerra Civil, quan van començar a posar runa sobre ell. El fet que just darrere seu hi hagi una antiga pedrera no va afavorir el seu record... en poc temps, va ser colgat de restes de pedruscall, terra i deixalles en general.

Fotografia de Almagro Basch del 1935, extret de les fitxes de Millán

Després d'algun intent fallit de trobar Santa Elena II, el 2011, es va reconstruir el "zoque" (capella) de Santa Engracia, situat a pocs metres del dolmen supervivent, i algunes persones de Biescas hi van participar per a donar-li l'aspecte més fidedigne possible a l'antiga capella. Fou llavors quan una d'aquestes persones, Fernando Balatech, va indicar on es trobava el dolmen perdut. Amb aquesta informació, Antonio Lalaguna, treballador de l'Ajuntament de Biescas i president de l'associació cultural Erata, va iniciar una intensa recerca d'informació oral i gràfica sobre el segon dolmen. Va trobar unes fotografies de José Galiay, com la que hem inserit una mica més amunt, on es veien la capella i el dolmen. Amb aquesta informació, va sol·licitar a l'ajuntament de Biescas una excavació particular i, el desembre de 2018, l'excavadora va trobar les restes del segon megàlit de Santa Elena on s'havia indicat i en el mateix estat que quan havia estat estudiat 85 anys abans.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

No es documenten enlloc les seves mides originals, però sembla que seria prop de 1.70 metres de llarg, per 60 centímetres d'ample i 1.50 metres d'alçada, que és el que s'extrapola segons les dimensions de les seves lloses, tot i que, com diuen en diversos estudis, es troben trencades.  No sembla que hagi patit alguna reconstrucció perquè es conserva bastant igual que a les fotografies dels anys 1930 que hem pogut veure. 

El que sí sabem és que la coberta de la cambra no està col·locada al seu lloc, però es trobava soterrada a l'entrada del sepulcre amb una de les lloses laterals impedint que és pogués extreure. A l'esquema següent, és la línia que es veu sota la llosa de l'esquerra. No sabem si l'han pogut treure, però a la vista no hi és.

Planta segons Martín Almagro, extret de les fitxes de Luis Millán

Com es veu a la següent fotografia, el túmul original no deu ser fàcil de mesurar, com a mínim no hem trobat cap referència diametral d'ell.

Fotografia d'Alfonso Martínez Manteca, extret de les fitxes de Luis Millán

Tot i que el megàlit es documenta violat repetidament d'antic,  fora de la cambra funerària s'hi va trobar una dena de collaret de pedra de color blanc, una dent que sembla ser de linx i que seria un amulet, dos fragments de ganivet de sílex i una punta de sageta del mateix material de 25 mil·límetres, segons documentació, espectacular i intacta en el moment del seu descobriment, a posteriori es va trencar la punta. També garbellant les terres barrejades del dolmen, van sorgir 2 trossos de banya de cérvol amb les puntes arrodonides i parts d'ells amb incisions, que segons Herraiz podrien ser mànecs o punxons.

Fotografia de Martín Almagro Basch, extret de les fitxes de Luis Millán

Les restes òssies humanes localitzades pertanyen a dos individus, un adult i un nen d'uns 6 - 8 anys, de les que no tenim resultats de carboni 14 que permetin datar-les.

Com hem dit abans amb Santa Elena I, tot i que les troballes recuperades a aquesta petita necròpoli datarien els sepulcres vers inicis del Calcolític, cap a finals del III mil·lenni a.n.e. i segons algun autor de l'Edat del Bronze en el cas del I. Però quasi tots ells asseguren que aquestes restes són de reutilitzacions, fins i tot, Laura Zamboraín afirma contundament que el megàlit de Santa Elena II és un sepulcre del Neolític.

Agrair, de nou, a Luis Millán l'ús i utilització de les seves fitxes, sense les quals, moltes d'aquestes entrades del blog serien prou més bàsiques.

Coordenades UTM(ETRS89)::

Dolmen de Santa Elena I o La Pellera: 30T, 719784, 4726471

Dolmen de Santa Elena II, del Zoque o de La Capilla: 30T, 719752, 4726491

Dolmen i cròmlec a Oiartzun III

Última ruta per Euskadi a aquestes vacances! I ara, després del confinament, confinament municipal, comarcal, etc., ja tenim moltes ganes de tornar... a Euskadi, a l'Alt Urgell, Països Baixos o a on sigui!!

Aquesta simple ruta, que molt possiblement ampliarem, comença partint del nucli d'Elizalde (Oiartzun). Partim direcció sud/sud-est per la GI-3420 i, seguint per aquesta carretera, a uns 900 metres de les últimes cases del nucli, topem amb una gran borda a mà esquerra. Just davant d'aquesta, veiem la carretera de Zokolo Bidea per la que seguim. Uns 400 metres després, la deixem per a seguir a l'esquerra per la Gainzabal Bidea, que, en 1 quilòmetre, ens deixarà a tocar del megàlit.

Recordem que a l'arribar teníem un tancat amb cavalls a mà dreta i un xic més endavant, aquest cop a mà esquerra, un gran galliner d'una imponent casa que hi ha un xic més amunt.

Aparquem tocant el filat dels cavalls, i després de saludar-los, creuem la pista i ens endinsem al bosc que hi ha, net de sotabosc i fàcil de caminar, tot trobant a uns 15 metres de la carretera, el sepulcre de Gainzabal.

No és fàcil de veure per qui s'espera un imponent dolmen, només li resta una de les lloses de la construcció de l'antiga tomba, que amida 1.07 de llarg i amb prou feines arriba als 20 centímetres d'alçada.

El que sí es veu clarament és el seu túmul, que fa diametralment 16 metres i conserva una alçada de 90 centímetres. S'ha de dir a més que el rocam del que està formada la construcció tumular sobresurt del sòl. Podem veure l'estructura de tot el jaciment en la planta que presenta Luis Millán al seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Es pot veure a aquest croquis del jaciment com els arbres l'han envaït, i que miraculosament encara conserva al bell mig la llosa que dèiem abans. El que no es veu són les dues depressions que té aquest a la vessant nord de la construcció, que sí les podem veure a aquest dibuix d'en Balere Hidalgo.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com diu en Balere, podrien tractar-se de dues cales, de les que no hi ha constància oficial.

Com acabem de dir, a dia d'avui no consta cap excavació arqueològica, ni s'ha recuperat cap resta, però pel tipus d'enterrament, el podem posicionar d'entre el Neolític a l'Edat del Bronze, abans de les cremacions i les urnes funeràries.

Acabem amb ell dient que el sepulcre de Gainzabal és conegut des de 1996, quan José Ángel Torres Lana el va descobrir.

Ara sí, l'últim monument prehistòric que veurem aquests dies, el cròmlec d'Elorritako Gaña. Des d'on som, desfem el camí uns 150 metres i girem a l'esquerra prenent una nova carretera, que curiosament, tot i que és un fet prou típic a aquestes terres, es diu exactament igual que per on veníem, Gainzabal Bidea. Aquesta la seguim fins a la seva fi, on girem a la dreta per l'Oieleku Bidea. Com als 200 metres d'anar per ella, girem de nou a la dreta per la Karrika Gunea, i la seguim tot rectes fins a topar amb la GI-3631, on girem a l'esquerra i la seguim 4.2 quilòmetres. A aquest punt, trobem un desviament a mà dreta i allà vam deixar el cotxe, a l'ombra dels arbres. Tot pujant a la plana que hi ha seguint la carretera asfaltada, emprenem pel primer caminoi de la dreta, que al poc es prou costerut, tot i que a la fi s'aplana bastant. Quan entrem a una plana, sense arbrat a mà esquerra, veurem el cròmlec d'Elorritako Gaña, gairebé tocant el voral esquerre del camí.

Es tracta d'un cròmlec tumular que amida 3.20 metres de diàmetre, sent perfectament circular, i construït amb més de 20 testimonis en forma de bloc, alguns de dimensions prou grans, tot i que, com diu Millán, cap d'ells aixeca més de 35 centímetres del sòl.

A la zona central, s'aixeca del terra un aflorament rocós, que segons Millán serien les restes d'una antiga cista; d'altres autors no li atorguen aquesta informació i tant sols comenten el rocam, sense entrar en opinions sobre la seva procedència.

Presentem la planta del jaciment d'en Luis Millán.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Tenint present l'època de l'any en la que ens trobem encara es veu prou bé, ara val a dir que les fotos d'en Millán són espectaculars.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A dia d'avui, no es documenta cap excavació arqueològica, tot i que fou descobert fa gairebé 35 anys, l'abril del 1986 per Jesús Argomaniz Gutiérrez.

Com acabem de dir, no ha estat mai excavat, però els arqueòlegs de la contrada el col·loquen temporalment a l'edat del Ferro de la zona.

Finalitzada la visita, abandonem ja Euskadi per aquesta vegada. Tot i anar amb els nens i els dies de pluja que no perdonen, ens enduem unes quantes experiències, unes maques sortides i unes espectaculars vistes.

Coordenades UTM(ETRS89):

Gainzabal: 30T, 593843, 4793224

Cròmlec d'Elorritako Gaña: 30T, 593103, 4791528

Cròmlecs a Oiartzun II

Ruta de tarda, ja que, al matí, hem estat visitant els dòlmens de Landarbaso i Igoingo Lepua; no tots, però sí un tastet.

Després de dinar, ens dirigim a visitar uns cròmlecs, els de Zaria, que els trobarem fàcilment partint del centre d'Oiartzun direcció oest vers el polígon. Gairebé arribant a ell, toparem amb la GI-3631. Seguirem aquesta carretera 11 quilòmetres fins a trobar una zona per aparcar a l'esquerra de la carretera, a una corba també a l'esquerra. Aquesta es troba en un tros de camp sense arbrat, a diferència de gairebé tot el camí recorregut, és just on surt el "carrer" Txaradi Bidea.

Aturant el cotxe a aquest punt, seguim a peu, per un corriol, el descampat que puja al turó de l'est des d'on hem aparcat, tot creuant la carretera. A uns 310 metres a la dreta tal i com pugem, veiem el senyal identificatiu de Zaria I.

Es tracta de dos cròmlecs que la vegetació no ens va ajudar gaire a veure, però sí que els vam distingir sent allà.

Presentem  la planta de Luis Millán, extreta de les seves fitxes arqueològiques dels jaciments euskalduns.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Segons Millán, el cròmlec de més al nord, el qual el va localitzar ell mateix, crec que amb Iñigo Txintxurreta, amida 7.60 metres de diàmetre i li resten 9 blocs in situ. També podem dir d'ell, que segons Luis del Barrio Bazaco, podria haver estat tumular, ja, que segons ell, li resta una  alçada de 20 centímetres.

I el de més al sud, que fou localitzat el 29 de juny de l'any 2009 per Carlos Aseginolaza, Luis del Barrio i Inma Lizaso, amida 6 metres de diàmetre i li resten 7 petits rocs amb prou feines visibles de la seva obra original. Igual que l'anterior, el mateix autor també li defineix una resta tumular de 30 centímetres.

Inserim un dibuix d'en Balere, on es veuen millor els cròmlecs i ens ajuda a poder identificar-los quan som allà.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Incomprensiblement, no consta cap tipus d'excavació, i del Barrio assegura que hi ha bonys al terra de la zona que amb tota seguretat són rocs que formarien part d'altres cròmlecs.

Continuem l'ascensió a la muntanya de Zaira uns 65 metres més, trobant a la dreta el típic testimoni basc de Zaria II, que també són dos cròmlecs, igual que el germà III que veurem després de 65 metres més d'ascensió.

Igual que l'anterior conjunt, el fet d'anar-los a visitar a l'estiu no va ser la millor decisió que hem pres a la vida, de fet, tenim clar que, quan hi tornem, no serà a l'estiu.

Del conjunt, el número I amida 5 metres de diàmetre, tot i que no en resta cap testimoni de la seva circular construcció. Com diu en Millán, s'observa “Un resalte circular interiormente rebajado”... dono fe de que es veu clarament aquesta obra.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Del número II es diu, també a l'estudi del Millán, que fa 5 metres de diàmetre i que està format per 13 rocs de petita mida.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Foren localitzats per Carlos Aseginolaza, Luis Del Barrio Bazaco i Inma Lizaso el 29 de juny de l'any 2009.

Aquí tenim la planta del jaciment segons les fitxes d'en Millán

Extret de les fitxes de Luis Millán

Igual que els seus companys, no ha estat excavat, però bé, com a mínim, s'han dignat a senyalitzar-lo, ja que segons hem trobat documentat antigament no ho estava.

Seguim l'ascensió, com hem dit abans, 65 metres més, tot trobant la fita de Zaria III.

Aquests 2 cròmlecs, situats a 1.90 metres l'un de l'altre, són els de més a l'oest del cim, i foren localitzats per Carlos Aseginolaza, Luis Del Barrio Bazaco i Inma Lizaso a la mateixa expedició on descobriren molts dels seus germans, el 29 de juny de l'any 2009.

A continuació, presentem la planimetria de Luis Millán, i, igual que amb els altres cròmlecs de Zaria, també inserirem unes fotografies del monuments, es veuen molt millor.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El cròmlec de més al nord amida 3.60 metres de diàmetre i està format per 4 testimonis visibles en forma de bloc. I, segons els seus descobridors, hi ha diversos bonys al sòl, que deurien ser més blocs.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El de més al sud fa 3 metres de diàmetre i li resten set testimonis visibles del cercle original. Aquests són blocs de petita mida, tot i que com hem dit amb el seu company, hi ha gran quantitat de bonys al sòl de la zona que deuen ser rocs dels cercles, i inclús altres monuments del mateix estil.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com els companys de muntanya, no han estat excavats, pel que datar-los no deu ser gaire fàcil. Tot i això, els seus descobridors els col·loquen a l'Edat del Ferro a la línia temporal, vers el 800 a.n.e. i passant per totes les eres iberes.

D'aquí, partim a visitar els cròmlecs de Kauso I o Kausoko Lepoa I, que en són també 2. Per arribar-hi és facilíssim, de fet, hi pots anar caminant, ja que des de l'aparcament on hem deixat el cotxe, només hem de continuar la carretera en la direcció que hem arribat 800 metres més, lloc on trobarem una nova zona d'aparcament a la dreta d'aquesta. Aquí deixem el cotxe.

A peu, mig seguim un camí que hi ha al fons de l'aparcament que surt en direcció est/sud-est, a uns 30 metres de deixar la zona de descans per als vehicles. A uns 10 metres direcció sud del camí, veiem el primer dels cròmlecs. Aquest sí que és fotogènic, realment molt definit, ben conservat, senyalitzat i bonic de visitar. Tot i això, d'ell no es documenta cap excavació.

Els dos monuments van ser localitzats el 31 de gener del 1981 per Luis del Barrio Bazaco i Txomin Ugalde.

Del primer cròmlec, es documenten unes dimensions de 4 metres de diàmetre, i consta de 21 rocs en forma de bloc, com podem veure a la imatge, de dimensions prou grans.

Un xic més al sud, a poc més d'un parell de metres trobem el segon cròmlec de Kauso I o Kausoko Lepoa I, també ben definit i net. Clarament es veu tumular.

Aquest, el segon, és un xic ovalat amidant 7 metres (nord-sud) i 6.5 metres (est-oest), i consta de 17 blocs granítics de grans dimensions. Com hem dit abans, a simple vista ja semblava tumular, i hem trobat documentada una alçada de 65 centímetres.

Al bell mig del cercle es veuen uns grans rocs, que ens van semblar prou estranys ja que semblaven naturals i ens desfeia una mica la imatge mental del típic cròmlec, i, d'altra banda, la seva localització era estranya, ja que se situa vorejant el punt més elevat del turonet.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com veiem que ja diu en Balere al seu dibuix, el cròmlec és bastit sobre un aflorament rocós que hi ha al cim del turó, aprofitant el terreny per a esdevenir fàcilment tumular. És una cosa estranya.

Tornem a la pista sorrenca i continuem per ella uns 130 metres. A aquest punt, pujarem al turó que veiem a mà esquerra i, al seu cim, trobarem el cròmlecs de Kauso o Kausako gaña, que en principi són dos.

El número II o B, que és el més visible, amida 7.40 metres de diàmetre i li resten 16 rocs en forma de bloc prou grans, que aguanten els 30 centímetres d'alçada tumular que té el monument.

Fou localitzat, com el seu germà I, per Luis del Barrio i Txomin Ugalde Cejudo el 31 de gener del 1981.

No es documenta cap tipus d'excavació arqueològica.

Vist el cròmlec, seguim caminant pocs metres més fins al cim del turó (es veu a la foto anterior), on veurem el de Kausako Gaña II A. 

A aquest, costa de veure-hi els rocs, tot i que s'observa clarament l'obra tumular. Fa 6.50 metres de diàmetre i li resten 17 rocs en forma de bloc prou grans, que aguanten els 65 centímetres d'alçada tumular que conserva el monument. En altres èpoques de l'any, sí es pot endevinar el cercle prehistòric, com veiem a aquesta foto extreta de les fitxes de Luis Millán.

Tampoc no hem trobat cap excavació arqueològica associada al prehistòric monument.

En Balere fa aquest dibuix dels dos monuments.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Però, al costat del cercle gran vam veure unes petites pedres, ben col·locades. Sincerament vam pensar que eren massa petites com per sa er un cròmlec, dins un jaciment on els rocs són prou contundents, i que ja veiem coses on no n'hi havien. No ens vam capficar, i no li vam donar massa importància.

Un cop  a casa i cercant informació, vam trobar documentades aquelles petites pedres tan ben col·locades.

Es troben al costat del més gran, però només ens constaven dos de cercles prehistòrics... igualment li vam fer fotografia, o això creiem. Ja que ara no la trobem, pel que inserirem una fotografia de les fitxes d'en Millán.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Pel que la planta del jaciment seria la següent, que és la que té el Millán, al seu estudi.

Extret de les fitxes de Luis Millán

El cercle Kauso IIC, és el més petit, tant dimensionalment com pel que hem dit abans, la mida dels testimonis conservats. Diametralment, fa 3.50 metres i li resten 6 petits rocs, no treballats, formant part de l'anell.

Fou descobert l'any 2009 per Luis Millán i Balere Barrero, en una visita als cròmlecs de Kauso II. El van poder veure perquè acabaven de tallar la gespa per a l'adequació i manteniment del jaciment, i aquest fet va fer que es veiés clarament el nou cercle. Balere Barrero ens deixa aquest dibuix.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A la documentació de la investigació que van fer l'any 1990 dels llavors dos cròmlecs de Kausako Gaña, Jesús Altuna, Luis del Barrio, Francisco Etxeberria, Koro Mariezkurrena, Xabier Peñalver i Fran Zumalabe, no es descriu cap excavació arqueològica, però daten aquests cròmlecs a l'Edat del Ferro, a partir del 800 a.n.e. (a Catalunya).

Tornem al cotxe i emprenem la mateixa carretera. En la mateixa direcció a uns 950 metres, trobem una pista cimentada que surt a l'esquerra de la GI-3631, just quan aquesta vira vers la dreta, començant a anar més cap al sud. Emprenem la carretera cimentada i en pocs metres ens deixa a una zona per a aparcar. Així ho fem i ens preparem per a fer un bonica excursió, que ens portarà a visitar els 27 cròmlecs que ens falten avui, tot i que nosaltres no els vam veure tots (massa falgueres). Això sí, els paratges són espectaculars.

Emprenem el camí, i just creuar el filat que hi ha, veiem a l'esquerra el cercle de Munerre I.

Just al costat de l'I, tot seguint el camí veurem el II i després el III, i just després del III, a l'altre costat de la pista, veiem un monòlit prou gran, amb  la fita dels cròmlecs de Munerre, estintolada a la vora del camí i just a sota seu a aquell moment.

Aquest és part del IV, poc després es troben les minses restes del V i per sobre d'ell, es troben les també minses restes del VI.

No inserirem fotografia de tots ells, només inserirem la planta del jaciment segons en Luis Millán, ja que amb la gran quantitat d'aquests monuments que hi ha, el més fàcil és posar un plànol en planta i tot seguit una llista amb les seva morfologia.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Aquí va la llista amb les morfologies dels cròmlecs:

• El número I fa 6 metres de diàmetre i consta de 8 testimonis.
• El número II fa 6.40 metres de diàmetre i consta de 9 testimonis.
• El número III fa 6 metres de diàmetre i consta de 6 testimonis.
• El número IV fa 4 metres de diàmetre i consta de 10 testimonis.
• El número V fa 5 metres de diàmetre i consta de 6 testimonis.
• El número VI fa 5 metres de diàmetre i consta de 3 testimonis.

L'I, el II, el III i el IV van ser descoberts per Luis Peña Basurto el 14 de novembre de l'any 1948. El V per Luis del Barrio Bazaco i Txomin Ugalde Cejudo el 31 de gener de l'any 1981. I el número VI fou localitzat el 23 de novembre del 2013 per Balere Barrero, Luis Millán, Xabier Taberna i Manolo Tamayo.

Encara que no s'hi hagi efectuat cap tipus d'excavació arqueològica, no es dubta de l'autenticitat dels 4 primers, però en Millán ja comenta al seu estudi que els números V i VI són prou dubtosos.

Seguim la ruta amb els d'Oianleku Hegoaldea, que fins ara són dos. Per arribar, es pot seguir l'altre camí que surt de l'aparcament direcció nord, però no ho sé explicar (crec, que no val la pena seguir aquest camí) ja que nosaltres vam pujar el turó quasi enganxats al filat, a mig turó es torna amb un clar corriol, d'aquests típics d'Euskadi, amples i amb un "manta" de gespa que els fa tant bonics. Tot seguint aquest camí uns 500 metres, passarem just al costat dels cròmlecs, tot fent el cim del següent turó.

Aquest que es mig veu és el d'Oianleku Hegoaldea I. Just al costat, veiem el II, ple de falgueres i amb la fita senyalitzadora al costat, i sembla ser que n'hi ha un tercer, segons la documentació que hem pogut trobar, però en Millán ja diu que és dubtós, i sincerament nosaltres no vam veure res.

De l'I,  es documenta un diàmetre de 8 metres i esta format per 6 testimonis de grans dimensions, i bastants més de petites dimensions, i una alçada tumular conservada de 10 centímetres.

El II fa 5.50 metres de diàmetre, i té diversos rocs de petita mida, que resten ocults per la terra, la gespa, i a l'època les falgueres. Tot i estar totalment arrasat, es documenta una alçada tumular màxima 15 centímetres.

Inserim un dibuix en planta del cròmlec I (dreta), i el malmès cròmlec II (esquerra). Fet per Jesús Altuna, Luis del Barrio, Francisco Etxeberria, Koro Mariezkurrena, Xabier Peñalver i Fran Zumalabe per la revista Munibe.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Balere Barrero i Luis Millán documenten l'avistament d'uns rocs, que anirien de conya per la construcció d'aquest segon cròmlec dins un proper tancat.

El III amida 6 metres de diàmetre i, tot i que en Millán, com d'altres autors, diu que és dubtós, es poden veure 6 testimonis. Poder no els vam veure per les falgueres, no sé.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Foren localitzats per Luis Peña Basurto el 22 de desembre de 1947.

Deixem els cròmlecs d'Oianleku Hego, dient que a dia d'avui no consta documentada cap excavació arqueològica, i ens dirigim a visitar els germans d'Oianleku Iparraldea.

Continuem el preciós camí i, a la baixada del turonet, ens trobem amb una imatge digna de veure, com a poc per a mi.

Impressionant bosc, que a més és zona d'esbarjo, amb les seves taules i tot, també té font, aquesta tocant el camí que surt de l'aparcament, que es troba a la dreta tal i com estar llençada la foto... però millor seguir caminant per aquí, que no per la pista sorrenca.

Caminem tot rectes fins a trobar una edificació al costat del gruix de taules del parc, i just passar-la trobem un ampli camí, que seguint-lo ens deixa a la vora dels cròmlecs d'Oianleku Ipar, on destaquen l'I i el II, que foren descoberts per Pedro Manuel Soraluce Bolla l'any 1909.

Dos grans cròmlecs disposats de manera que se seccionen 130 centímetres. Cal dir que són els més coneguts d'Euskadi, són realment impressionants, no només pel seu estat de conservació i la seva original i clara disposició, també pel lloc on es troben.

L'excavació del jaciment fou a càrrec de Jesús Altuna Echave i Pablo Areso Barquín, l'any 1976. Tot i que s'ha de dir que són els únics dels 13 cròmlecs dels que consta el jaciment que han estat excavats i documentats, aquí deixem una planta dels dos monuments a la seva excavació.

Extret de les fitxes de Luis Millán

A aquesta, es documenta que a la banda més superficial, a tant sols 30 centímetres de profunditat i al cercle gran, es va trobar: trossets de carbó, diversos còdols, 12 petits fragments de ceràmica grollera, 1 raspador, 1 làmina de sílex prou gruixuda amb retoc pels dos costats, 1 element del tallant d'una falç, 7 làmines més de sílex, 1 botó cònic amb passador i diversos fragments ossis calcinats.

A la zona central i a uns 70 centímetres de profunditat es van localitzar uns 460 fragments ossis humans, tots ells calcinats. Tot i les troballes i segons es documenta, no va aparèixer a l'excavació cap tipus de cista a modus de tomba, ni ceràmica associada a l'enterrament, tot i que sí va sorgir algun element d'aixovar funerari.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Els resultats d'excavació del cercle menor no són tan quantiosos, però sí interessants, més que res per una hipotètica relació amb el cròmlec més gran.

Es documenta a 30 centímetres del sòl i al centre del cròmlec, 1 raspador discoïdal. A banda d'aquest element, no s'hi va trobar res més, tot i que prop del cercle aparegué un esclat de sílex. Però al centre de l'anell i a 55 centímetres de profunditat, aparegueren 429 fragments ossis calcinats, dipositats de la mateixa forma que els del seu germà gran, i un parell de pedres al costat de l'ossari.

Aquestes restes són dipositades al “Museo de San Telmo” al departament de la “Sociedad de ciencias Aranzadi”.

Segons Jesús Altuna Echave i Pablo Areso Barquín, la incineració dels cossos humans pertanyents al ossos recuperats no es va produir a l'interior dels recintes... és obvi, ja que s'han recuperat molt pocs carbons i cendres. Pel que fa als cercles, es desvinculen de la seva datació, ja que tot i que sabent que es van construir els dos alhora, no hi ha proves per a assegurar que els fessin al mateix temps que es va produir l'enterrament, pel que podrien ser anteriors, o més improbablement, al nostre criteri, posteriors.

La seva contemporània construcció queda patent a la seva estructura, ja que si fos extemporani es veurien, com a mínim, les lloses o encara que fos els negatius d'un dels cròmlecs fent la circumferència perfecta, i no es veuria el muret de pedres que es pot observar a la planta del jaciment a la seva excavació. Aquest fet és el que fa interesant les diferències entre ells.

Bàsicament, aquestes diferències són per a nosaltres, per donar més importància al cercle gran que al petit (enterrat a més profunditat, quantitat d'aixovar i la diferència diametral de l'anell), potser degut a certes escales socials dins l'àmbit de la tribu, però mantenint una certa relació... no hem pogut saber res dels ossos, pel que no podem dir gaire del tema. Cal dir, això sí, que l'única resta d'aixovar del cròmlec petit es va trobar prou a sobre dels ossos.

També es menciona a la documentació recuperada, un tercer enterrament, fet amb una urna ceràmica, a la zona més superficial del cercle gran, urna que també contenia carbons de la cremació de l'individu. Segons Altuna i Areso, les restes de sílex que s'han trobat al voltant del jaciment serien pertanyents a aquest tercer enterrament.

Tot i que no hi ha datació per carboni 14, alguns investigadors no ho dubten i el col·loquen a l'Edat del Ferro, per les tècniques emprades, tant a l'enterrament com a l'aixovar, comparant-los amb altres jaciments corroborats, d'aquesta època a la zona.

Ara ja entrem a la totalitat del jaciment, que val a dir que és prou impressionant. En Luis Millán dibuixa aquesta planta a la seva fitxa.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Com podem veure a aquesta imatge, els cròmlecs 3 i 4 tenen una idèntica disposició als estudiats anteriorment.

No vam poder observar gaires cercles clarament degut a les falgueres, però sí clars vestigis entre la vegetació i algun que aquesta no l'havia cobert del tot.

Just al costat dels dos grans i clars cròmlecs, vam veure aquest, que segons la planta de Millán deu ser el XIII.

Inserirem la típica llista dels monuments del jaciment, afegint també el seu descobridor.

• El cròmlec I fa 9 metres de diàmetre i està format per 29 testimonis. Fou donat a conèixer per Telesforo Aranzadi Unamuno i Pedro Manuel Soraluce Bolla, el 15 de setembre de l'any 1915, tot i que com hem dit abans Soraluce el va descobrir vers l'any 1909.
• El cròmlec II fa 7 metres de diàmetre i està format per 18 testimonis. Fou donat a conèixer per Telesforo Aranzadi Unamuno i Pedro Manuel Soraluce Bolla, el 15 de setembre de l'any 1915, tot i que com hem dit abans Soraluce el va descobrir vers l'any 1909.
• El cròmlec III fa 4.5 metres de diàmetre i està format per 11 testimonis, sembla ser que és tumular. Fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec IV fa 6 metres de diàmetre i està format per 9 testimonis, sembla ser que és tumular. Fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec V fa 4 metres de diàmetre i no li resta cap testimoni. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio, el 22 de maig de l'any 1983.
• El cròmlec VI fa 4.5 metres de diàmetre i no li resta cap testimoni. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio, el 22 de maig de l'any 1983.
• El cròmlec VII fa 4 metres de diàmetre i i està format per 11 testimonis,. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio, el 22 de maig de l'any 1983.
• El cròmlec VIII fa 5 metres de diàmetre i està format per 7 testimonis. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio, el 22 de maig de l'any 1983.
• El cròmlec IX fa 2.70 metres de diàmetre i està format per 6 testimonis, sembla ser que és tumular. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio, el 22 de maig de l'any 1983.
• El cròmlec X fa 4.5 metres de diàmetre i està format per 9 testimonis. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui, el 10 de desembre del 1988.
• El cròmlec XI fa 5 metres de diàmetre i està format per 7 testimonis. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui, el 10 de desembre del 1988.
• El cròmlec XII fa 6.5metres de diàmetre i està format per 5 testimonis. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui, el 10 de desembre del 1988.
• El cròmlec XIII fa 3 metres de diàmetre i està format per 8 testimonis. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui, el 10 de desembre del 1988.

Vist l'espectacular jaciment d'Oianleku Ipar, ens dirigim a visitar un altre conjunt que es troba un pèl més al nord, el de Basate. Tornem al caminoi que ens ha donat accés a l'últim jaciment des del parc i el seguim en aquesta direcció, uns 100 metres, on fent una petita pujada en corba ens deixa a la plana on es troben els 12 cròmlecs de Basate, tot i que a la planta de Millán només n'apareixen 10. Ell mateix documenta els 12, tot i que també indica 4 d'ells com  dubtosos.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Realment, ens va costar un xic identificar la totalitat dels cròmlecs; justament on eren, hi havia gran quantitat de falgueres. De fet, ja ho esmenta Millán a les seves fitxes, de les que extraurem alguna fotografia per poder veure perfectament els cercles. Nosaltres, com a l'anterior jaciment, només vam poder observar testimonis al bell mig d'un mas de falgueres i algun trosset de monument, que per sort nostre mancava descobert.

Ja que hem explicat el jaciment d'Oianleku Ipar, em permeto dir que no creiem que siguin dos jaciments, la distància entre ells és mínima, només separada per escassos metres de desnivell, hi veiem una gran necròpoli d'incineració. I mirant-me els estudis, he llegit que Balere Hidalgo pensa com nosaltres.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Observem aquesta fotografia en detall del conjunt IV-V. Es pot veure clarament, a la banda superior de la imatge, els cròmlecs I i II d'Oianleku Iparraldea, que són els més allunyats del cercles de Basate. La resta de cercles són encara més a prop.

De nou, aprofitem i ja que parlem del IV i el V, direm que són els dos que són secants, igual que els grans cercles d'Oianleku Ipar I i II.

Inserim un dibuix d'en Balere Hidalgo.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Ara sí, afegim el llistat dimensional dels cròmlecs, amb els testimonis que li resten a dia d'avui, i tal i com vam fer amb Oianleku, el seu descobridor.

• El cròmlec I fa 3 metres de diàmetre i està format per 13 testimonis. Fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec II fa 3.50 metres de diàmetre i està format per 5 testimonis. Fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec III fa 8 metres de diàmetre i està format per 10 testimonis. Fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec IV fa 2.60 metres de diàmetre i està format per 15 testimonis. Sembla que és tumular i fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec V fa 4 metres de diàmetre i està format per 15 testimonis. Sembla ser tumular i fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec VI fa 4.50 metres de diàmetre i està format per 10 testimonis, sembla ser tumular. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui Echezarreta el 18 de desembre de l'any 1988.
• El cròmlec VII fa 8 metres de diàmetre i i està format per 22 testimonis. Sembla ser tumular i fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec VIII fa 5.50 metres de diàmetre i està format per 20 testimonis. Sembla ser tumular i fou descobert per Luis Peña Basurto, el 22 de desembre de l'any 1947.
• El cròmlec IX fa 2.50 metres de diàmetre i està format per 10 testimonis. Sembla ser tumular i fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui Echezarreta el 18 de desembre de l'any 1988.
• El cròmlec X fa 2.50 metres de diàmetre i està format per 7 testimonis, sembla que és tumular. Fou descobert per Luis Millán San Emeterio i Juan José Ochoa de Zabalegui Echezarreta el 18 de desembre de l'any 1988.
• El cròmlec XI fa 2 metres de diàmetre i està format per 7 testimonis. Fou descobert per Luis del Barrio Bazaco el 27 d'octubre de l'any 2016.
• El cròmlec XII fa 3 metres de diàmetre i està format per 7 testimonis. Fou descobert per Luis del Barrio Bazaco el 27 d'octubre de l'any 2016.

Ja marxem d'aquest últim jaciment de la ruta, tot fent-li una última ullada al cercle prehistòric número III, bé al que podíem veure d'ell. Però tranquils insereixo una foto de Millán que es veu de conya.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Aquest jaciment, com tots els vistos avui, és datat, segons els arqueòlegs euskalduns, a l'Edat del Ferro, a partir del 800 a.n.e.

Ja tornem al cotxe, aquest cop pel camí habilitat, que tot i no ser tant bonic com l'altre, val a dir que sí que és més ràpid.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cròmlecs de Zaria I (2): 30T, 593784, 4788425

Cròmlecs de Zaria II (2): 30T, 593727, 4788436

Cròmlecs de Zaria III (2): 30T, 593663, 4788454

Cròmlec de Kauso IA – Kausoko Lepoa IA: 30T, 594813, 4788529

Cròmlec de Kauso IB – Kausoko Lepoa IB: 30T, 594815, 4788523

Cròmlec de Kauso 2A – Kausoko Gaina IIA: 30T, 594951, 4788578

Cròmlec de Kauso 2B – Kausoko Gaina IIB: 30T, 594940, 4788581

Cròmlec de Kauso 2C – Kausoko Gaina IIC: 30T, 594940, 4788581

Cròmlecs de Munerre (6): 30T, 595476, 4789013

Cròmlec de Oianleku Hegoaldea I: 30T, 595387, 4789430

Cròmlec de Oianleku Hegoaldea II: 30T, 595382, 4789434

Cròmlecs de Oianleku Iparraldea (13): 30T, 595241, 4789698

Cròmlecs de Basate (12): 30T, 595182, 4789776