Sortim de Mollet i anem direcció les pistes de La Molina a la Cerdanya, per intentar acomplir el desig de veure un dolmen amb neu. Quan hi arribem, començo a pensar que faré el meu somni realitat. Hi ha bastant neu i Alp, que és on tenim marcat el sepulcre, no està del tot lluny, ja veurem.
Realment no sé ni com vam arribar... pregunteu-li al gps. Bé, des de les pistes, agafem la carretera GIV-4082 en direcció Alp. Gairebé arribant a l'estació de tren de La Molina - Alp, passem per sota del pont de la via i veiem a la dreta un senyal de fusta indicant el Dolmen de la Paborda (el cotxe es pot deixar davant de l'estació de tren). Pugem pel turonet fins la plana i a mà esquerra el trobarem sense cap mena de dificultat.
El sepulcre megalític de la Paborda o Paborde està situat en un petit collet elevat, a la confluència de la vall de la Molina i la vall de les Pletasses. El riu que travessa la vall encara té neu, però el dolmen res de res, una pena.
Fou retrobat l'any 1954 per Francesc Riuró Llapart, i es tracta d'un dolmen simple bastit en pissarra amb una cambra sepulcral que amida interiorment 1.80 metres de llarg, 1 metre d'amplada i 1.03 metres d'alçada. Cal de dir que l'antiga tomba es conserva erigida dins una obra tumular, sense restes d'anell de contenció, d'entre 7 i 8 metres de diàmetre. Podem dir que, per la seva morfologia, va ser construït entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700–1800 a.n.e.
Com hem dit, va ser retrobat l'any 1954, però no va ser excavat i restaurat fins el 1980, excavació que no va aportar cap troballa. El que sí denota una certa utilització són els gravats que conserva el monument, part dels quals van ser recol·locats a la seva restauració provinents d'un mur proper.
Com encara és d'hora per anar a dinar, busquem a internet la nostra següent "víctima". Ja posats i tenint a prop la temptació de dinar a Llívia, decidim passar la frontera i anar a Brangoly, nucli de la Catalunya Nord. Continuem per la GIV-4082 i seguim les indicacions cap a Puigcerdà. Allà, anem direcció Llívia, però just després d'entrar a França, ens desviem a l'esquerra cap a Ur, el passem i arribem a Enveitg, on just davant de correus i el restaurant Mirasol surt el desviament a mà dreta cap a Brangoly. Sense deixar de pujar per aquesta pista, arribem a una plana amb unes bones vistes de les muntanyes del voltant i una cruïlla, on prenem la direcció Feners i Brangoly. Tot i que el dolmen és entre aquests dos nuclis, nosaltres vam arribar fins al castell de Brangoly, convertit en hotel i vam entrar a preguntar, doncs no el vam saber veure. Allà, els responsables de l'hotel en un més que correcte català amb accent francès ens van indicar on era. Vam deixar allà el cotxe i vam desfer el camí fins arribar a la indicació del dolmen, visible només en aquest sentit i situada a uns 500 - 600 metres del castell. Prenent el corriol indicat, s'arriba en un parell de minuts al sepulcre.
Personalment, el dolmen de La Cova del Camp de la Marunya o Marunyes em sembla espectacular, és prou impressionant, tant per la seva morfologia com per les seves dimensions.
El sepulcre fou bastit al Calcolític final segons les dades extretes dels elements que s'hi han pogut recuperar a l'excavació, tot i que val a dir que, en el moment que aquesta es va dur a terme, ja havia estat espoliat en diverses ocasions. Nosaltres, per la morfologia l'hauríem col·locat abans, com a inicis-mitjans de l'era calcolítica, però val a dir que no és exactament igual a un dolmen simple convencional, com a poc pel que fa a dimensions.
El tros de dolmen simple té unes mides internes de 2.80 metres de llarg per 1.62 d'ample i 1.85 metres d'alt. Pel que fa al roc de coberta, és realment espectacular, ja que la llosa fa 2.30 metres per 2.70 per 0.50 metres de gruix. El sepulcre consta de dos grans rocs, que feien la funció de porta d'accés. Esmentar també que, a la llosa de coberta, hi ha gravades una quarantena de cassoletes que, per la similitud amb la roca de les Empardines, situada molt a prop, ajuden a datar el dolmen entre el 2200 - 1800 a.n.e.
Inserim una planimetria i un dibuix de les restes extret d'ITINÉRAIRES MÉGALITHIQUES, un llibre de Jean Abélanet.
 |
| Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" |
A l'excavació realitzada el 1950, s'hi varen trobar diverses restes òssies, juntament amb diversos fragments ceràmics i puntes de sageta, que, com hem dit, fan posicionar el seu aixecament vers finals del Calcolític, però la troballa d'una dena de pasta de vidre fosca assegura la seva reutilització al Bronze final - primera Edat del Ferro, vers el 1200-800 a.n.e.
 |
| Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" |
Bé, amb això i havent dinat, deixem la Catalunya Nord i anem de baixada passant pel túnel del Cadí, però farem una paradeta a veure un megàlit que a mi sempre m'ha agradat molt, més que pel megàlit en si, per la seva ubicació. Per a arribar-hi, prenem la carretera B-400, també coneguda com la carretera de Saldes, direcció Gósol, i aparquem el cotxe al quilòmetre 13.4, en un desviament que surt a la dreta, just passat el revolt on hi ha la intersecció de Molers. Tornant a peu una mica enrere i travessant la carretera, a mà dreta, un camí duu al sepulcre. El dolmen de Cal Xisquet (o Cal Cisquet), també dit de Maçaners o de Molers, es troba situat 100 metres al nord de la casa del mateix nom i 60 metres al sud de la carretera de Saldes.
Aquí vam tenir una experiència de les que no s'obliden... el Pedraforca i el dolmen vist a través dels ulls d'un emporrat (massa emporrat). Va ser com una classe d'arquitectura avançada... posant-li molta imaginació! Agraïments per la fotografia! En arribar nosaltres, era assegut damunt del dolmen amb el seu "peta", mirant-se el "Pedra" del tot relaxat.
No es pot dir que el megàlit no sigui català, amb el Pedraforca al fons. I també es nota que som al segle XXI, passa un cable elèctric, just per sobre, que ma mare ha tret amb Photoshop.
El dolmen simple de Maçaners va ser descobert l'any 1905 pel mossèn Jaume Torner. Consta d'una enorme llosa de coberta de 2.50 metres de llarg, per 2.30 d'ample i d'un gruix de 0.65 metres, amb unes marques prou sospitoses en el seu gruix, tancant amb les lloses laterals el sepulcre megalític. Les lloses laterals fan 2.35 metres de llarg, 1.82 d'alt i 0.44 metres de gruix, i 2.05 metres de llarg, 1.75 d'alt i 0.44 metres de gruix, que resten col·locades creant una cambra sepulcral de 2.60 metres de llarg, 1.10 metres d'ample i 1.40 metres d'alçada. També cal dir que consta d'una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre de la que no es conserva cap resta de cròmlec peristàltic.
El 1920, fou excavat per mossèn Joan Serra Vilaró, que era el director del Museu Episcopal de Solsona en aquell moment. A la intervenció arqueològica de Serra Vilaró, es documenten unes troballes d'un anell de bronze, dos ganivets de sílex, fragments ceràmics i restes òssies humanes.
El 1991, es va fer una nova excavació per a fer la fitxa del patrimoni, en la què es varen trobar diverses restes. A destacar, trossos ceràmics de tres vasos que es van poder refer i un gran ganivet de sílex blanc.
El 2002, es tornà a excavar i es va fer una rehabilitació del dolmen, ja que es trobava en molt mal estat. En aquest cas, les troballes arqueològiques aconseguides foren una dena de collaret de mol·lusc, un collaret d'ambre, diversos fragments ceràmics i de sílex, i noves restes òssies humanes; 166 peces dentàries, corresponents a 26 individus.
Aquestes troballes permeten datar el megàlit a l'edat del Bronze, cap el 1500 a.n.e, però clarament parlem d'una reutilització. Segons Carreras i Tarrús, ens trobem davant d'un sepulcre erigit vers el Calcolític, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.
