Megàlits als districtes de Limoux II i Narbonne III

Seguint amb les vacances de Setmana Santa per la Catalunya Nord, decidim acostar-nos a veure uns pobles del departament veí d'Aude i, de pas, algun megàlit.

Sortim del càmping on érem allotjats a Caudiès de Fenouillèdes i seguim per la carretera D117 en direcció a Foix. Sense deixar aquesta carretera i poc després de Saint Martin Lys, arribem a les gorges de Pierre Lys que forma el riu Aude. Hi ha alguna zona d'aparcament on es poden contemplar aquestes gorges i la carretera, tot i que té les corbes típiques de les diverses carreteres de la zona que segueixen gorges, és prou espectacular.

Més endavant, arribem a Quillan, on, gairebé a la sortida del poble i sense adonar-nos, agafem la D118... dic sense adonar-nos perquè la D117 fa un gir pronunciat a l'esquerra i seguint rectes comença la D118. Després de 11.5 quilòmetres, dins del poble de Couiza, girem a la dreta a l'alçada de l'oficina de turisme agafant la D613 en direcció Serres i un munt de pobles més. 8.3 quilòmetres més tard, havent passat Serres, surt un camí de sorra a l'esquerra i aquí deixem el cotxe, ja que no sabem com és aquest camí i el menhir que busquem només es troba a uns 300 metres seguint el camí. Recorreguda aquesta distància, veurem, a la nostra dreta, el menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto, també conegut com a Peyrolles, que és el nom del nucli on es troba.

Aquest roc calcari de 2.50-2.80 metres d'alçada i 0.60 de gruix té un gravat a la seva part superior. No es descriu enlloc l'estil morfològic, de fet l'únic que hem pogut trobat oficialment parlant, és a la web de Plateforme Ouverte du Patrimoine del Ministeri de Cultura francès, que només diu que és Neolític, sense especificar cap datació.

Tornem al cotxe i ens dirigim de nou a Serres, on fem parada tècnica amb els nens per a que juguin al maco parc que es troba al costat del riu i del seu pont de pedra del segle XVII.

Com qui no vol la cosa, se'ns fa l'hora de dinar (francesa, és clar) i de nou, al cotxe, avancem per la D613 fins desviar-nos a l'esquerra per la D14 cap a Rennes les Bains i Bugarach. Després de 13 quilòmetres, ens aturem a aquesta darrera població per dinar.

Un cop dinats, anem a veure el dolmen de Trillol. Avancem per la D14 21 quilòmetres més i, just abans d'arribar a Rouffiac  des Corbières, prenen una estreta pista asfaltada (la D8009) que surt a l'esquerra. 5.6 quilòmetres més endavant, just després d'un mur de pedra per evitar caure al rierol que trobem a mà esquerra, podem aturar el cotxe, millor a la banda esquerra. Ja a peu, enfilem muntanya amunt els 120 metres que ens separen del megàlit i que, evidentment, seran més de 120 degut a les ziga-zagues típiques dels camins de muntanya. Cal dir, que no ens podem perdre perquè el camí cap el dolmen es troba indicat.

També conegut com a Cabane des Maures o dolmen de la Falière, el dolmen de Trillol va ser excavat el juliol del 1922 per Germain Sicard i Marie Landriq, descobrint restes de dos esquelets.

Es tracta d'un dolmen simple, amb una imponent coberta d'unes 8.5 tones de pes, que mesura uns 2.75 metres de longitud, per 2.30 d'amplada i 0.60 de gruix. La cambra mesura 1.84 per 1.01 metres i té una alçada propera a 1.75 metres. El seu túmul és ovalat i fa uns 10.00 per 8.50 metres.

El megàlit en sí va ser espoliat abans del seu estudi, pel que no s'ha pogut recuperar cap resta arqueològica que permeti donar una aproximació a la seva cronologia, però, per l'estil i la localització, ens inclinem a assegurar que és del Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Visitat aquest sepulcre, vam decidir fer mitja volta i visitar un últim dolmen a Rouffiac ja de tornada a l'allotjament. No recordo perquè vam fer això sense avançar els 4 quilòmetres que ens faltaven per a arribar al dolmen de Gouma, molt proper a la D-8009... feia mal temps i els nens ja feia massa estona que eren al cotxe, etc... però està clar que per la zona hem de tornar-hi igualment, així que ja el veurem en alguna altra ocasió. I aquesta ocasió va ser un cap de setmana de finals de primavera de 2026. 

Bé, per a arribar al dolmen de Gouma des del de Trillol, agafem el cotxe i seguim avançant per la mateixa pista asfaltada durant 3.9 quilòmetres. A aquest punt, surt a la nostra dreta una pista sorrenca i aquí podem deixar el cotxe. A peu, recorrem uns 40 metres i arribem a una cruïlla amb una casa a la nostra dreta. Anirem per la pista del mig menys de 15 metres per a girar a l'esquerra a la bifurcació i avançarem uns 35 metres més per la nova pista. A aquest punt a la nostra esquerra, veurem una clariana amb un bidó metàl·lic cremat i entrarem a ella. Seguint un corriol desdibuixat uns 40 metres més, trobarem el dolmen de Gouma sense cap dificultat.

Es tracta d'un megàlit poc estudiat. Tot i això, hem aconseguit trobar una fitxa de Georges-Edouard Pous que diu que es tracta d'un sepulcre de corredor d'estil llenguadocià. Segons ell, la cambra sepulcral mesura 2 metres de llargada per 0.90 metres d'amplada, però no en documenta l'alçada. Sí diu que el corredor és curt i estret, i fa 3.75 metres de llarg per 0.50 d'ample.

La imponent llosa de coberta mesura 1.85 per 1.67 metres, cobrint tota la cambra sepulcral, mentre que l'obra tumular amida 8.80 metres de longitud màxima, per una amplada màxima de 7.70 metres.

L'excavació de G. E. Pous va donar a llum: diversos fragments de ceràmica grollera, 7 anelles de coure, 1 punxó quadrangular de 5.6 centímetres de llargada, 1 anella-penjoll de roca negra, 1 botó d'os amb perforació en "V", grans d'enfilall i diversos penjolls.

L'aixovar que va recuperar a la seva excavació, segons diu en Pous, permet atribuir el sepulcre al Calcolític - Bronze antic. Nosaltres pensem que, per l'estil arquitectònic, fou bastit un xic més enrere, vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e., i pensem que els materials que ell indica, sobretot els pertanyents a l'Edat del Bronze, són fruits de reutilitzacions.

Desfem el camí passant de nou pel dolmen de Trillol fins a trobar novament la D14 i ara girem a l'esquerra. En uns 250 metres, arribem a una cruïlla amb la D804 a l'alçada d'un prat amb cavalls, el cementiri de Rouffiac a tocar i el castell de Peyrepertuse com a teló de fons. 20 metres després, surt un camí asfaltat a la dreta cap a Allé Couverte. Aquesta pista passa a ser de sorra més endavant i, després de 1.3 quilòmetres de prendre-la, arribem a un lloc més ample on es recomana no seguir en cotxe. Deixem aquí el cotxe i agafem un corriol a la dreta muntanya amunt per a arribar al dolmen de La Roudouniero o Paza III en uns 100 metres en línia recta.

Tot i que els habitants de la zona el coneixien de sobres, Germain Sicard indica el 1920 que existeix un tercer dolmen de Paza, però no el va arribar a veure. Nosaltres ens preguntem quins i on són els altres dos. Doncs bé, hem trobat que Paza I va ser pràcticament destruït quan es va trobar i excavar, mentre que Paza II va ser destruït totalment a finals del segle XIX.

Tornant a Paza III, el 1924, Marie Landriq, gairebé quan anava a abandonar la zona després d'haver-ne estudiat diversos megàlits, va sentir parlar d'ell i el va buscar. Va publicar una breu nota sobre La Roudouniero a la Societé d'Études Scientifiques de l'Aude el mes de juny d'aquell any, documentant 7 botons d'os perforats en V, 2 perles òssies i 1 calcària, 1 penjoll de càrdium format per 7 denes, 1 anell de coure, fragments d'un vas de ceràmica campaniforme, 1 làmina de sílex i restes humanes.

Per nosaltres és un nou dolmen simple, ja que no hem trobat definit l'estil a cap lloc, i in situ no hi ha cap llosa de corredor. Pel que fa a les seves dimensions, mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample, i conserva una alçada aproximada d'1 metre. Es troba contingut a un túmul, prou visible encara, de 7 per 9 metres.

Per la morfologia i les restes recuperades ens inclinem a col·locar-lo vers el Neolític final (cap el 3300 a.n.e.) i utilitzat fins al Calcolític, vers el 2500-2200 a.n.e., degut a la troballa dels fragments del vas campaniforme.

La tarda comença a caure i ens dirigim a l'allotjament passant de nou pels peus de l'imponent castell càtar de Peyrepertuse.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Peiro lébado o Peyro dreyto o Peyrolles: 31T 446675 4755493

Trillol o Cabane des Maures o la Falière: 31T 465286 4750302

Gouma: 31T 468181 4750621

Paza III o Roudouniero: 31T 461875 4746733

Dòlmens al districte de Carcassonne II

Aquest cop sí. Diria que és la tercera vegada que venim a cercar tots els sepulcres de la necròpoli de La Clape, al terme municipal de Laroque de Fa, i tot seguit, a peu, anirem a visitar un dolmen del terme veí de Davejean i un altre a Dernacueillette. No us alarmeu, la caminada és curta, ja que els sepulcres es troben bastant propers a les línies que separen els municipis.

Aquest cop, nosaltres érem allotjats al petit nucli de Massac, un llogaret que, segons la propietària del lloc on dormíem, té censats 30 habitants. Bé, per arribar a la necròpoli, hem d'emprendre per la carretera D1610 de Massac al poble un pèl més gran de Laroque de Fa. Com a uns 700 metres d'arribar al poble, girarem a mà dreta per una sorrenca pista apta per a cotxe que seguirem uns 1.4 quilòmetres (fins aquí, més tard empitjora). Deixem el cotxe mig ocupant una part de la plana que hi ha a l'esquerra i, ja a peu, ens dirigim, tot creuant aquesta, a buscar el primer dels sepulcres de La Clape. Aquesta necròpoli va ser descoberta vers l'any 1965, i va ser estudiada i excavada a finals d'aquesta dècada i els inicis de la següent per un equip d'investigadors especialitzats, dirigits per Jean Guilaine.

Només començar a caminar, mantenint-nos el més a l'esquerra possible de la plana, veurem un corriol més o menys ample que, seguint-lo, ens portaria de nou a la pista que acabem de fer uns metres més abaix. No l'agafem i continuem per la mencionada plana tot trobant un altre corriol, aquest més desdibuixat, i el seguim. Al poc i just a sobre d'ell, al bell mig d'un tarter, trobarem el sepulcre de La Clape H o VIII.

Segons hem pogut saber, ens trobem davant d'un sepulcre sense estil arquitectònic definit. És del tot peculiar, ja que té una cambra sepulcral arrodonida i sense un corredor definit, estil, segons hem pogut saber, amb alguna mostra al Pirineu francès. Com es pot veure, el túmul és clar, tot i que resta prou degradat, essent aquest de forma circular i construït a raó de pedra calcària local.

De l'excavació, es documenten diverses puntes de fletxa del Neolític final, datades a aquesta època ja que també van sorgir vasos campaniformes a nivells superiors, un bol umbilicat, botons prismàtics, perles de collaret i diverses petxines tallades. Amb aquestes restes, es poden assegurar reutilitzacions al Calcolític i a l'Edat del Bronze antic. Tot i això, a l'obra tumular també s'hi van trobar diverses restes pertanyents a l'Edat del Bronze mitjà i final.

També segons unes monografies de la necròpoli, en les que coincideixen la morfologia, l'estat, la datació i la localització, es van recuperar 11 dents humanes, un fragment de crani, una vèrtebra i algunes falanges, que eren pertanyents a un adult i un infant. Aquestes restes humanes eren acompanyades per un únic ganivet de sílex.

Amb tot això, podríem assegurar que el seu bastiment fou vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguim rectes fins que ens trobem que el desdibuixat camí que seguíem desapareix, a uns 180 metres de l'H. Aquí variem el rumb i girem a la nostra esquerra per sobre d'un tarter, lloc on trobarem a la nostra dreta el que vam anomenar com a possible sepulcre I.

No l'hem trobat inventariat, però per nosaltres és bastant probable que sigui una antiga tomba, s'hauria d'excavar per concretar.

Seguint uns 65 metres en aquesta direcció i davallant abruptament pel tarter, trobarem els germans F i G, també anomenats VI i VII. Nosaltres comencem pel de La Clape G o VII, ja que és el que es veu més clarament.

Segons hem pogut saber, es tracta d'un sepulcre de corredor amb un passadís estret bastit a raó de pedra calcària local en sec. A la seva excavació, va aparèixer gran quantitat de restes prehistòriques, sobretot ceràmica d'un estil particular de la zona. Aquest permet documentar el jaciment cap al Neolític final, vers el 2700 a.n.e. 

Es documenta també gran quantitat de restes òssies, d'entre elles restes dentals que van permetre assegurar que havia un mínim de 24 individus a la cambra. Segons aquestes restes dentals recuperades, 9 d'ells tenien menys de 10 anys. A la informació a la que hem pogut accedir, a més de dents, destaca la gran quantitat de cranis i ossos pertanyents a individus infantils i joves.

Al mateix túmul hi ha La Clape F o VI, que, tot i que, com ja es diu a l'estudi, resta molt malmès, encara conserva restes evidents com per a identificar el jaciment. A la informació que hem pogut accedir, no es documenta quin estil de tomba és, per nosaltres amb les restes que veiem ens inclinem a pensar que podria ser un sepulcre de corredor.

A l'excavació de la malmesa tomba, varen sorgir restes d'aixovar que es van considerar minses comparades amb els seus germans. Es documenten: 1 punta de sageta en sílex, una vora de vas, uns quants fragments de ceràmica a mà corresponents a diversos vasos, 5 fragments a torn corresponents a un mateix vas de color vermell, altres fragments ceràmics més a torn. Amb aquestes restes, es podria documentar que el sepulcre fou utilitzat vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Tot seguit, refem el camí tornant a la plana que hi ha entre l'H i el camí. Aquí, entre el corriol pel que venim i la pista per a cotxes, baixarem per un corriol que mena, ara a la nostra dreta. Compte aquí perquè hi ha un corriol més ampli que desemboca al camí que fas amb el cotxe i aquest no és, és un altre que hi ha un metres abans tal i com veníem, com a uns 25 metres de la pista. Dit això, podem ajudar-nos d'un GPS.

Seguint aquest corriol uns 40 metres, trobem un tarter a la nostra dreta que ens permetrà descobrir els megàlits restants de La Clape. Endinsant-nos en ell uns 10 metres, veurem fàcilment La Clape A o I (1).

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular i passadís estret i baix, que resta relativament en bon estat i que es conserva dins el seu túmul originalment circular.

De la seva excavació, en diuen que es va recuperar "una petita col·lecció de restes arqueològiques", entre les que destaquen 2 ganivets, 1 columbel·la i les restes antropològiques, entre elles 94 peces dentals, corresponents a un mínim de 15 individus.

Pel que fa a la seva datació, no se'n diu res de res, però, per la tipologia del sepulcre, localització i aixovar recuperat, segurament fou bastit vers el Neolític final, cap el 3000-2700 a.n.e.

Seguim la visita de la necròpoli aturant-nos a observar el sepulcre de la Clape D o IV, que es troba a uns 30 metres del A, tot seguint direcció nord per sobre del tarter.

Es tracta del que el francesos denominen com a "fosse de passage", fossa de corredor. A l'excavació van sorgir només 10 fragments ceràmics. Cronològicament, el podem posicionar vers el Neolític final - Calcolític inicial (3000-2500 a.n.e.).

Just al costat orientats com a la fotografia del D, veiem una acumulació de pedres que ens crida l'atenció, però, tranquils, que ens fa pinta de ser natural, no com el possible I, que sí que ens fa la sensació de que s'hauria d'excavar.

Seguim uns 20 metres en la mateixa direcció, per a trobar l'E o V de La Clape, i veure el C o III. Comencem per La Clape E.

Resta documentat com un nou sepulcre de fossa de corredor, que ha rebut algun tipus de restauració, ja que es documenta que antigament les lloses restaven caigudes i estintolades al túmul calcari.

D'aquest, sobta la gran quantitat de restes que es van trobar a la seva excavació. Es documenten restes òssies d'uns 24 individus, totes pertanyents a individus joves, menys un sol home adult, que anaven acompanyades del pertinent aixovar. A anomenar: 1 fulla i un ganivet en sílex marró, 1 punta de fletxa de sílex blanc, 2 fragments de base de bols ceràmics, 1 botó d'os en "V", 1 penjoll de petxina, 1 petxina de gasteròpode perforada, 3 valves perforades, 10 petxines de dentàliums (2 d'ells encara en la seva posició original), una perla de petxina rodona i plana, i 1 tija d'os treballada amb solc circular incís. A banda, també s'hi ha recuperat divers material, ja històric, com anells o material fèrric.

Per l'estil, les restes recuperades i pel fet de trobar-se on es troba, podem col·locar la construcció i ús de la tomba vers el Neolític final - Calcolític antic, cap el 3300-2500 a.n.e.

A escassos 8 metres, al que sembla ser el mateix túmul, veiem el C o III de La Clape.

Es tracta d'una clara cista megalítica de forma rectangular, a la que es documenta que molt material arqueològic es pot haver perdut muntanya avall per la seva ubicació. Tot i això, a la seva excavació van sorgir restes antropològiques de dos individus, un adult d'entre 20-30 anys i un nen d'uns 6-7. Aquestes restes són 11 dents, un fragment de crani, un fragment de columna vertebral i diverses falanges. Acompanyant aquests individus, només s'hi va trobar un ganivet de sílex.

A falta de Carboni 14, podem datar la tomba pel seu estil arquitectònic i el seu aixovar vers el Neolític final, cap el 3500-3000 a.n.e.

Continuem amb l'últim sepulcre de la necròpoli, el de La Clape B o II, que es troba avançant 10 metres més a la següent clariana.

Es tracta d'una cista que molt possiblement fou construïda vers el Neolític, cap el 3500-3000 a.n.e., i que va ser reutilitzada com a mínim durant l'Edat del Bronze, com ho indiquen les restes d'un gerro ceràmic d'aquesta era, que es van trobar al seu interior. 

Contents per l'èxit amb la Clape, continuem la diada megalítica sortint d'ella tot anant al sepulcre de Coume Jonquière, també conegut com a Les Pintades o Pintados, que encara que es trobi al terme municipal veí, es pot arribar fàcilment a peu. Es troba més o menys a 1 quilòmetre en línia recta i s'hi arriba per una àmplia pista fàcil de seguir.

Seguim el camí tal i com hem arribat a la necròpoli i, al poc, trobem que hem de decidir si esquerra o dreta. Bé, doncs seguim a l'esquerra i, tot fent camí, veiem que aquest es va difuminant a trossos, però nosaltres el seguim fins a topar amb una porta elèctrica d'aquestes pel bestiar. L'obrim i seguim uns 90 metres pel camí, just on veurem un arbre sol a la vora esquerra. En aquest punt, ens endinsem al camp de també l'esquerra uns 30 metres i ja veurem el destruït sepulcre de Coume Jonquière.

El sepulcre resta inventariat per Jean Guilaine, que el va publicar el 1972, i que, segons hem pogut saber, va estudiar junt amb la necròpoli de La Clape. Tot i això, sembla que només l'esmenta i en fa un estudi arquitectònic, però sembla ser que mai ha estat excavat. Igualment, en Guilaine en va fer un petit llibre al qual no podem accedir, ja que mai ha estat digitalitzat i físicament no hi podem accedir.

Però bé, tot i això, en sabem que es tracta d'un dolmen simple, bastit per comparativa arquitectònica local durant el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3300-2600 a.n.e.

Refem el camí com si volguéssim tornar a La Clape o al cotxe, i allà on hem hagut de decidir fa una estona si dreta o esquerra, emprenem com si volguéssim anar a la dreta (que ara és la nostra esquerra). Just quan s'acaba la corba inicial, veurem un camí més atrotinat que s'endinsa al bosc que ens quedarà a l'esquerra , doncs bé, el seguim anat direcció sud. Uns 800 metres més tard sortim a un més ampli i definit, que seguim cap a l'esquerra i, a uns 280 metres més, veurem una moderna edificació a mà esquerra. Ara mateix el dolmen de Lacamp es troba a uns 210 metres a l'est i s'hi pot arribar tant creuant el camp de davant de les estructures, que es totalment caminable, o bé seguint pel camí i arribant al dolmen fent la volta al camp. Recomanable anar amb un GPS, tot i que resta només a uns 10 metres del camí.

De l'última tomba d'avui, hi ha ben poca informació; de fet, la informació que aportarem majoritàriament no és oficial, a no ser que ho especifiquem abans.

El dolmen va ser possiblement documentat per en Guilaine el 1972, ja que no apareix a les bases de dades antigues, pel que pensem que ja era conegut per la gent del poble, però mai havia estat documentat, i quan l'arqueòleg va anar a estudiar La Clape, va documentar els altres dos que hem vist avui, ja que es troben molt propers entre ells.

Pel que fa a l'estil arquitectònic, no ens atrevim a classificar-lo. Més que res per la falta de la coberta: si fos molt grossa, ens inclinaríem per un dolmen  simple; si fos petita, per tant menys pesada, el més probable és que fos una cista megalítica. Faria falta que s'excavés i se'n definís l'estil, aportant mides i troballes, tot i que segur que ha estat espoliat d'antic.

Com a última dada d'aquest sepulcre, de nou, no oficial, creiem que deuria ser bastit contemporàniament als seus propers germans de La Clape i Coume Jonquière, vers el 3300-2600 a.n.e. 

Amb aquesta visita completada, tornem a l'allotjament a dinar i descansar, que a la tarda volem fem turisme de pobles.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Clape H o VIII: 31T 465350 4755202

Possible La Clape I: 31T 465285 4755343

La Clape G o VII: 31T 465231 4755375

La Clape F o VI: 31T 465231 4755375

La Clape A o I: 31T 465293 4755161

La Clape D o IV: 31T 465280 4755185

La Clape E o V: 31T 465285 4755204

La Clape C o III: 31T 465280 4755209

La Clape B o II: 31T 465282 4755219

Coume Jonquière o Les Pintados: 31T 466179 4755746

Lacamp: 31T 466097 4754220