Dolmen, menhir i inscultures a Rabós II

Dia següent de les inscultures d'Espolla, i, ja que anàvem d'inscultures, aprofitem que érem a la zona per anar a veure les de Rabós, després de visitar un menhir i un dolmen.

Comencem per un menhir dubtós que ens anava mig de pas per anar a visitar el dolmen de Coma de Felis. De fet, érem allotjats a una casa rural a la mateixa pista del coll de Belitres, a uns 400 metres d'iniciar-se aquesta. Per a ubicar-nos, abans d'entrar a Rabós venint de Delfià, surt una pista asfaltada a la dreta que puja al Coll de Banyuls passant per Sant Quirze de Colera.  Seguint-la 1 quilòmetre, surt a l'esquerra el camí a peu per anar al Coll de Belitres i al dolmen de Coma de Felis. Avançant per aquesta pista uns 1600 metres, tindrem el dubtós menhir caigut i trencat a la nostra esquerra. El nom del possible menhir és l'Orlina, fent referència a la riera que hi ha just al costat. 

En cas de ser un megàlit prehistòric, la datació d'aquest tros de roc seria molt extensa, ja que no hi ha restes associades i, per la seva morfologia, podria haver estat erigit entre el Neolític i el Bronze antic, entre el 3500 i el 1800 a.n.e.

Aquest suposat menhir, dic suposat perquè no té una forma del tot convencional al món dels menhirs (tot i que n'hem vist de tots colors, i aquest, com a poc, es veu treballat), amida 2.50 metres de llarg per 1.10 d'amplada, i té d'un gruix de 60 centímetres. El que ens fa pensar que té bona pinta per a catalogar-lo com a menhir és la seva ubicació, ja que es troba al cim d'un promontori, just al costat del camí, amb quantitat de pedres al seu voltant. Tot i això, s'ha de dir que no hi hem trobat cap tipus d'estudi oficial d'ell. Només altres webs que l'apunten com a possible, i un estudi d'en Carreras i en Tarrús on diuen que no es tracta d'un monòlit prehistòric.

Tornem al cotxe i tirem enrere pel camí del coll de Belitres 680 metres fins a arribar a una corba a la dreta just abans de passar el rec del Sitjar, punt on surt el caminoi que ens portarà sense pèrdua al dolmen de Coma de Felis. Seguirem el camí fins a trobar un pendent pronunciat al que deu ser un petit rec, baixem a ell i en tornar a pujar per l'altre costat trobarem el dolmen a l'esquerra, enganxat al corriol que seguim, de fet passes per sobre el túmul.

Aquest sepulcre de corredor antic fou descobert l'any 1912 per Manuel Cazurro. Segons la seva morfologia, seria datat vers el IV mil·lenni a.n.e, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.

Tot i la seva antiga coneixença, la primera excavació amb èxit efectuada al sepulcre va ser el 1979, quan Josep Castells, Júlia Chinchilla, Josep Tarrús i Roser Vilardell el van excavar acuradament, trobant l'enllosat de la cambra, que ja havia descrit Pericot el 1931. Realment, el més significatiu d'aquesta excavació va ser el poder afirmar el corredor del sepulcre, que també era totalment enllosat.

Sobre les restes arqueològiques, Tarrús esmenta que dins la cambra sepulcral no es va trobar res, tot al contrari que al corredor, on aparegueren diverses restes ceràmiques corresponents a un vas i 2 bols d'estil campaniforme pirinenc, un altre fragment ceràmic del mateix estil, un fragment d'una làmina de sílex, una dena d'esteatita i un penjoll de cal·laïta. Aquestes restes foren dipositades al MAC seu de Girona.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs", de Josep Tarrús i Galter

Aquesta tomba resta bastida al centre d'una obra tumular de 8-9 metres de diàmetre, amb restes d'un anell de contenció bastit a raó d'un mur de pedra en sec. A banda, dir que el  sepulcre mesura interiorment 2 metres de llarg, 1.45 d'amplada i té una alçada conservada de 1.20 metres pel que fa a la cambra sepulcral, i 2.85 metres de llargada, 90 centímetres d'amplada i 95 centímetres d'alçada conservada pel corredor d'accés. Inserim la planimetria del megàlit.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs", de Josep Tarrús i Galter

Ara, refent el camí, tornem al cotxe i ens dirigim al nucli de Rabós, on prenem la GI-603 direcció Garriguella. En uns 2.3 km aproximadament, ja sent a Delfià, que és una barriada de Rabós, veurem una pista sorrenca a l'esquerra de la carretera que ens portarà en 1.5 quilòmetres aproximadament al pla d'Elena. A partir d'aquí, no vam ser capaços de trobar les inscultures, però anys més tard, el 2023, en Josep Tarrús ens va enviar un correu electrònic amb la ubicació exacta i, el dia 25/08/2023, vam decidir anar a buscar-les de nou. I ara sí les vam trobar amb la nova localització d'en Josep (Moltes gràcies!). Ens va comentar que clar que no les havíem trobat, ja que les coordenades que membres del GESEART van aportar en el seu dia eren a uns 500 metres d'on es troben en realitat... ja se sap, això va evolucionant i no és el mateix un G.P.S. actual que un de fa anys. Simplement hem de seguir per la pista que anàvem, passar el pla d'Elena i aturar-nos 200 més endavant, deixant el cotxe a un camí que surt de la pista a mà esquerra. A peu i seguint en la mateixa direcció uns metres, trobarem un corriol que s'endinsa al bosc de la dreta, que bàsicament són garrics, i, seguint-lo uns 40 metres, ens enfilem a la banda superior d'un petit turonet on a la seva part més alta cobert per un arbre veiem un clar aflorament. De fet, ara que ja sabíem on era, podem dir que es veu clarament des de la pista... l'aflorament, no pas els gravats...

L'aflorament rocós del pla d'Elena fou descobert el 26 d'abril de 1983 per Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero. Es tracta d'un panell insculpit de 240 centímetres de longitud per 100 centímetres d'amplada, amb gravats que, segons Tarrús, són de la mateixa morfologia que els produïts als dòlmens i menhirs de l'Albera, Serra de Rodes i Cap de Creus, pel que els posiciona temporalment vers el Neolític mitjà i el Calcolític, al IV-III mil·lenni a.n.e.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs", de Josep Tarrús i Galter

Tot i que els gravats han estat resseguits i molt possiblement modificats a era cristiana, vers els segles XVI-XVII, es poden veure al roc principal 3 antropomorfs en forma de creu llatina, formats per reguerons que lliguen 4 cassoletes, i 1 en forma de tau grega, amb dues cassoletes, una a cada costat del regueró; també hi ha un halteriforme i 2 cassoletes aïllades, que van ser repicats i que no es veuen a la nostra fotografia, ja que queden un xic més a l'esquerra tal i com hem fet la foto. A la pedra de l'altre costat, entre l'arbrat del sota bosc, podrem veure una creu grega i una de llatina.

Havent visitat l'espectacular roc, tornem al cotxe i anem a visitar unes noves inscultures, que també es veuen molt clarament, i sense haver estat repicades a posteriori, inclús en vam veure una altra, que no estava marcada. L'hem anomenat rec de les Clavegueres IV, ja que es troba just al costat dels rocs coneguts amb aquest nom.

Per arribar-hi, tornem a Rabós (és millor veure aquestes inscultures i després anar al Pla d'Elena, però, bé, nosaltres ho vam fer així). Cerquem el carrer de Cotlliure o el carrer de la Plaça i els seguim fins que es transformen en pista. Seguim per ella fins a trobar un camí que ve per la dreta i, just després, un altre que surt a l'esquerra a uns 350 metres del poble, i aturem el cotxe uns 130 metres més tard. Ara, ja ens endinsem a l'emboscat de planta baixa que hi ha a la nostra esquerra i, a uns 45 metres, trobarem les inscultures del Rec de les Clavegueres, crec recordar que al límit de la plana.

Comencem pel Rec de les Clavegueres I, que fou descoberta, com les seves companyes, el 28 de novembre del 2009, per membres de Via Pirena. La separem en dues fotos, per a que es vegin millor els gravats, la primera és de la part superior del roc.

Aquesta és la part inferior.

D'aquesta obra d'art del Neolític mitjà - Calcolític, de vers el IV-III mil·lennis a.n.e., podem dir que és un panell d'1.50 per 1.10 metres, que conté un total de 42 cassoletes aïllades, 2 reguerons unint cassoletes, 2 cassoletes amb regueró i un estrany signe format per diverses cassoletes unides per reguerons. Realment impressionant aquest roc!

Just al costat, veurem el Rec de les Clavegueres II, també datada com la seva companya al Neolític - Calcolític. Al panell de 1.10 per 70 centímetres, conté una figura halteriforme, una cassoleta amb regueró i una cassoleta prou gran aïllada.

I un xic més enllà, veurem el Rec de les Clavegueres III.

La número III conté 5 cassoletes en un panell de 1.50 per 1.10 metres.

Molt a prop d'aquesta, vam veure un roc en el què ens va semblar veure una cassoleta... ara em miro la fotografia i no la trobo... són coses del directe, però insereixo una fotografia del roc del suposat gravat a continuació per si algú vol intentar trobar-la.

L'hem anomenat Rec de les Clavegueres IV.

Ara sí, nosaltres donem per acabada la ruta, sempre podreu variar-la amb els jaciments propers de Dolmen, menhir i inscultures a Rabós I i Dòlmens a Rabós III i Banyuls de la Marenda (Pyrénées Orientales).

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de l'Orlina: 31T 502310 4693419
Coma de Felis: 31T 502818 4694237
Inscultures de Pla d'Elena: 31T 503645 4691257

Inscultures del Rec de les Clavegueres I: 31T 502058 4692544

Inscultures del Rec de les Clavegueres II: 31T 502057 4692543

Inscultures del Rec de les Clavegueres III: 31T 502057 4692539

Inscultures del Rec de les Clavegueres IV: 31T 502058 4692538

Dòlmens a Forallac II

Aprofitant el cap de setmana llarg de Sant Joan, anem cap a les Gavarres a passar la revetlla amb uns amics. De pas, aprofitem per a visitar els dòlmens de la Serra d'en Cals, al terme municipal de Forallac.

Ens acostem amb el cotxe fins a l'església de Santa Coloma de Fitor i, a partir d'aquí, seguim les marques grogues i blanques de la ruta dels dòlmens de la Serra d'en Cals. Des de l'església, ens dirigim a l'est cap a Can Marines. Aproximadament 1.3 quilòmetres després, arribem al pou de glaç del Mas Cals, originari possiblement dels segle XIII o XIV.

Passat el pou, continuem pel mateix camí i comencem l'ascens a la Serra d'en Cals. Passades les carboneres (no vam fer foto), arribem al sepulcre del Doctor Pericot.

Fou descobert l'any 1975 per Joan Garriga i Sitjar i Joan Botey i Serra, i es tracta d'una probable galeria catalana amb el sòl enllosat, que seria datada entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Aquesta tomba consta d'una obra tumular d'uns 6/7 metres de diàmetre i, pel que fa a la cambra sepulcral, es documenten unes dimensions internes de 80 centímetres de llarg per 70 centímetres d'ample i 1.05 metres d'alçada.

A l'excavació feta per en Lluís Esteva i en Josep Tarrús l'any 1978, va sorgir un ganivet de sílex marró al túmul, i un disc de quars dins la cambra. Aquestes restes foren dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Seguint la caminada només 400 metres més, trobem la Cista del Clot del Llorer o Cim del Clot del Llorer.

Descoberta per Josep Botey i Riera l'any 1965, es tracta d'una cista neolítica amb túmul i és datada, pel seu estil arquitectònic, d'entre el 3400-3000 a.n.e.

Aquesta antiga tomba conserva les minses restes d'un túmul de terra, amb cròmlec peristàltic, de 5/6 metres de diàmetre, i una cambra funerària de 1.70 metres de llargada, 60 centímetres d'amplada i 65 centímetres d'alçada.

Fou excavat per Luís Esteva l'any 1965, però d'aquesta acció no es documenta cap tipus de troballa.

Seguint les marques, arribem després d'uns 600 metres al poblat d'en Cals, situat sobre el Cim de Cals i pertanyent a l'època medieval.

Després d'una breu visita, ja que el poblat no és gaire gran, continuem per la part alta de la serra. Uns 400 metres més endavant, veiem a la dreta del camí el primer dels tres megàlits més coneguts de la ruta.

El dolmen dels Tres Peus o dolmen Gran de Fitor, també conegut com a dolmen Gran o dolmen de Fitor, el que indica que és el dolmen més important de la zona, va ser descobert per Vicenç Piera Tossetti i Miquel Torroella Plaja l'any 1881. Per la seva morfologia, una galeria catalana, deuria ser construït cap el 3000-2700 a.n.e., vers el Neolític final i el Calcolític recent.

Segons en Carreras i en Tarrús, consta d'un túmul circular amb restes d'anell de contenció, d'un diàmetre de 8/9 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, amida internament 2.40 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1.28 d'alçada màxima conservada, sent així la cambra més gran de la contrada.

Tot i que no s'ha excavat, en superfície s'hi van trobar un fragment de vas carenat i un altre de ceràmica a mà, fet que dona suport a la seva datació.

Tornant al camí, recorrem només 100 metres per a trobar, a l'esquerra del camí, el dolmen de la Serra d'en Cals.

Aquest petit megàlit, un pèl caigut, fou descobert per Manuel Cazurro l'any 1912. Es tracta d'una galeria catalana erigida entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. Consta d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, de forma circular i amb restes d'un anell de contenció, i, al seu centre, una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 1.70 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1.10 metres d'alçada màxima.

Va ser excavat per en Lluís Esteva l'any 1965 i, malauradament, aquesta va acabar sense cap tipus de troballa arqueològica a documentar.

Recorrem uns 100 metres més de camí per a trobar, a la dreta, la següent estació del nostre recorregut.

El dolmen dels Tres Caires, que va ser descobert, igual que l'anterior, per Manuel Cazurro l'any 1912, es tracta novament d'una galeria catalana, que, com totes les d'aquest estil arquitectònic es de l'era neolítica final - calcolítica inicial, entre el 3000-2700 a.n.e. 

Consta d'una obra tumular de tendència circular amb restes d'anell de contenció de 8/9 metres de diàmetre, i una cambra sepulcral que mesura internament 1.90 metres de longitud, 80 centímetres d'amplada i 1 metre d'alçada. Pel que fa al que queda de corredor, es documenten 70 centímetres de llargada conservada, 80 centímetres d'amplada i 70 d'alçada.

També fou excavat per Lluís Esteva l'any 1965, també en aquest cas, sense cap troballa arqueològica a documentar.

Tornem de nou al camí i caminem una miqueta més, no pas gaire, uns 300 metres, per a trobar el següent megàlit, aquest a mà esquerra del camí i més difícil de trobar, car que els matolls existents tapen part de les minses restes del dolmen.

El sepulcre de les Maries, anomenat així perquè hi havia dues Maries a l'equip que el va excavar, és el més modern de tota la ruta pel que fa a la seva descoberta, ja que no es té cap notícia d'ell fins l'any 2011.

Les poques restes que en queden no permeten veure fàcilment la seva tipologia, però es veu que tenia corredor i que devia ser de dimensions considerables, ja que les restes visibles fan 5.20 metres de llargada, 2.00 metres d'amplada i 78 centímetres d'alçada. Podria tractar-se d'una galeria coberta o catalana.

Tot i això, en Josep Tarrús i l'Enric Carreras no l'inclouen al recull dolmènic català de l'any 2022. Nosaltres creiem que documentant-se una amplada, ben bé es podria tractar d'un  corredor d'accés, pel que sí que el deixem al nostre blog, encara que a l'excavació no es va trobar res, fet pel qual no es pot datar amb exactitud, però per la probable tipologia del megàlit, podria ubicar-se cap el 3000-2700 a.n.e.

Per enèsima vegada, retornem a la pista i aquest cop haurem de recòrrer quilòmetre i mig abans de trobar el següent sepulcre. No deixarem les marques blanques i grogues, però hem d'anar amb compte, ja que hem de deixar la pista que seguíem i agafar un corriol. Si no perdem de vista les marques, no té pèrdua.

Maties Pallarés, l'any 1923, fou qui descobrí la galeria catalana de Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume, que també està datat, segons el seu estil, entre el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e. El corredor és prou visible, tot i que quan hi vam anar era molt emboscat i vam fer les fotos com vam poder, a banda que llavors la visita de megàlits no era com és ara per a nosaltres, que ja en tenim més experiència i un pèl més de nocions megalítiques.

El túmul que suporta el sepulcre és de 7/8 metres de diàmetre amb restes de l'anell de contenció. La cambra sepulcral amida 1.30 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 1.20 metres d'alçada. El que queda del corredor d'accés mesura 80 centímetres de llargada, 90 centímetres d'amplada i 70 d'alçada conservada.

Va ser excavat per Maties Pallarés el mateix any del seu descobriment recuperant-hi fragments ceràmics a mà. Esteva, el 1965, també ho va fer, obtenint els mateixos resultats pel que fa a les troballes arqueològiques.

Un mig quilòmetre endavant, ens trobem amb l'últim dels megàlits de la ruta d'avui, el que rep el nom de la Roca de l'Aglà o Roca de la Gla, d'entre altres, que el vam tornar a visitar a dia 03/08/2023, pel que aprofitem per actualitzar l'entrada i, ja de pas, inserir diverses inscultures que vam veure aquest dia.

Fou Manuel Cazurro el qui el va descobrir l'any 1912 i es tracta, com la majoria dels seus companys, d'una galeria catalana, arquitectura que indica que la seva època de construcció fou el període del Neolític final al Calcolític recent, cap el 3000-2700 a.n.e.

Té una obra tumular de 8/9 metres de diàmetre amb senyals de l'anell de contenció extern, i la cambra sepulcral que suporta fa 1.20 metres de longitud per 70 centímetres d'amplada i 1.05 metres d'alçada màxima. Del corredor, que cal dir que han desaparegut lloses d'aquest entre l'any 1983 i el 2013, se'n documenten unes dimensions de 1.80 metres de llarg, 70 centímetres d'ample i 80 centímetres d'alçada conservada.

Fou excavat l'any 1965 per Esteva, recuperant-hi un fragment de ceràmica a mà, i, a la visita del GESEART el dia 05/05/1989, es van recollir tres fragments més de ceràmica a mà sobre el túmul.

Aquí és on vam fer una de les parades principals el dia 03/08/2023, ja que es documenten nombrosos gravats a 190 metres a la rodona i, sent així, ens vam dedicar una estona a buscar-ne alguns (molt divertit pels nens).

El primer que veiem és una petita cassoleta just al bloc rocós del darrera, l'assenyalo amb la punta del peu. Com es pot veure, la part superior de la cassoleta ha desaparegut degut al trencament de la superfície rocosa. Nosaltres l'anomenarem Inscultures de la Roca de l'Aglà III, grup II, tot i que només vam saber veure aquesta, clar que tampoc vam escalar el gran roc (és possible, i bastant típic que a la part superior n'hi hagi més).

Per nosaltres, no hi ha cap tipus de dubte de la seva autenticitat, creiem que la degradació que ha patit superficialment el roc fa que tingui aquest aspecte amb els angles superiors tant rectes. Es poden veure a la fotografia diversos esclats de la roca.

Un cop a casa, hem trobat gran quantitat de gravats documentats (molts més dels que vam veure), al llibre "Dòlmens, Coves i Menhirs", d'en Pau Roig i en Xavier Niell, gran expert de la zona. El primer és una cassoleta, que la situa 7 metres del sepulcre, i que podria ser aquesta, però quan encara restava menys deteriorada, tot i que ja esmenta que en aquell moment ja patia una forta degradació.

Tot seguit, ens criden els nens, que es trobaven en un gran bloc rocós uns metres dins el bosc, perquè havien trobat això (ja saben el que han de buscar, ja).

Podem veure clarament tres maquíssimes cassoletes, dins un panell inclinat. Les anomenem gravats de la Roca de l'Aglà IV, del grup III. Dins el mateix gran bloc, el "nanus" troben els gravats V, del grup III.

En aquest tram de roc, es presenten dues cassoletes, prou grans i profundes.

Tornem al camí principal i l'emprenem com quan anàvem abans, cap a l'església de Fitor, i, als pocs metres, veurem a la dreta un plafó informatiu indicant el lloc del que nosaltres bategem com a inscultures de la Roca de l'Aglà, grup I, on hi ha dos conjunts de cassoletes que es veuen a simple vista... si busques bé, pot ser que n'hi hagi més.

El primer conjunt, que hem anomenat com a inscultures de la Roca de l'Aglà I, es troba a la part superior d'un roc a tocar de la pista.

Com a mínim, n'hi ha 3 de clares, i diverses de dubtoses, aquestes últimes podrien haver estat ben clares i s'han anat erosionant amb el temps, o bé que fossin més petites o incipients.

I just darrere seu, en un bloc estintolat a terra, veiem la clara cassoleta de la Roca Aglà II.

Aquí se'n veu una de prou grossa i ben definida, que també ens sembla que surt esmentada per en Xevi i en Pau, però bé, com he dit abans, ell documenta inscultures a uns 190 metres a la rodona del megàlit, i parla d'un total de 9 conjunts.

Creiem que totes aquestes inscultures han de ser coetànies al sepulcre de la Roca de l'Aglà, pel que els col·loquem temporalment a finals del Neolític - inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e., tot i que en Xavier Niell i el Pau Roig esmenten que, pel tipus de gravat, ha de ser del 3000 al 2200 a.n.e., encara que no descarta la idea que es fessin al Bronze inicial, vers el 2200-1800 a.n.e.

Continuem el camí que ens portarà de nou fins a l'església de Santa Coloma de Fitor, on tenim el cotxe. Malgrat que encara hi ha algun indret més que podríem visitar, ha aparegut una pluja tímida i ens toca fer els dos últims quilòmetres més ràpid del que voldríem, no fos cas que apretés!!

El 24/10/2015, vam tornar a passar per aquella zona, aquesta vegada com a boletaires, i vam aprofitar per a visitar un possible sepulcre que ens havíem deixat, les minses restes del dolmen de les Tres Finques o Pedra Dreta de les Tres Finques, situat just a l'altra banda del camí on trobem el dolmen de Tres Caires. Actualment, es tenen dubtes de si és un menhir o un dolmen.

Del tros de roc, no se'n sap gaire, però, per la seva morfologia, se li pot suposar que hauria estat la llosa de capçalera d'un malmès dolmen o, com hem dit abans, tractar-se d'un menhir. Les dimensions que es documenten són de 1.70 metres d'alçada, 1.54 d'amplada i té un gruix de 0,50 metres.

En Carreras i en Tarrús no el col·loquen al seu inventari dolmènic del 2022, ja que el veuen molt dubtós i fan referència a una fita moderna piramidal, segons Vidal el 1850.

Per si teniu ganes de més, ben proper a tots aquests megàlits es poden trobar un gran nombre de sepulcres tot seguint les rutes de Forallac: Dòlmens a Forallac I, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Vall-Llobrega i voltants.

Coordenades UTM(ETRS89):

Doctor Pericot: 31T 506048 4641207

Cista del Clot del Llorer: 31T 506334 4641133

Tres Peus: 31T 506852 4640759

Serra d'en Cals: 31T 506928 4640784

Tres Caires: 31T 506999 4640740

De les Maries: 31T 507148 4640677

Serra Mitjana o Portell de Sant Jaume: 31T 507819 4640820

Roca de l'Aglà o Roca de la Gla: 31T 508106 4640531

Inscultures de la Roca de l'Aglà I: 31T 508090 4640483

Inscultures de la Roca de l'Aglà II: 31 T 508090 4640482

Inscultures de la Roca de l'Aglà III: 31T 508098 4640526

Inscultures de la Roca de l'Aglà IV: 31T 508076 4640543

Inscultures de la Roca de l'Aglà V: 31T 508073 4640538

Pedra Dreta de les Tres Finques: 31T 507024 4640797

Dòlmens a Forallac I

Primera ruta a Forallac, en la que vam enganxar un gran dia, ni fred, ni calor, s'estava la mar de bé caminant per la muntanya. I ser a les Gavarres i no aprofitar per visitar algun sepulcre amb la quantitat que hi ha per aquesta zona seria tot un sacrilegi.

Així doncs, comencem la ruta deixant el cotxe a l'aparcament que hi ha a l'església de Santa Coloma de Fitor. L'església és romànica i té el seu encant, però per mi està un pèl massa restaurada... a dia 03/08/2023, que actualitzem l'entrada, hi ha un restaurant al que devia de ser la rectoria.

Bé, comencem la ruta pel dolmen del Llobinar, que es troba fàcilment seguint les indicacions que hi ha davant de l'església, és un caminoi senyalitzat, que surt a tocar de la seva porta.

Aquest megàlit és un sepulcre de corredor, que es troba al centre d'una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, amb restes de l'anell de contenció extern. La cambra té unes dimensions de 2.12 metres de llargada, 85 centímetres d'amplada i 95 centímetres d'alçada màxima conservada. Antigament, també conservava visible el passadís d'entrada, que, com la cambra, era enllosat.

Segons en Xavier Niell Ciurana, el megàlit fou saquejat contínuament vers la dècada del 1930, i els arqueòlegs no van saber de la seva existència fins el 1950, tot i que hem trobat documentat que el seus descobridors foren en Esteve Pericay i en Josep Botey i Riera l'any 1955.

Tot i això, no fou excavat fins l'any 1965 pel Lluís Esteva. A aquesta excavació, es va trobar divers material, del que cal destacar 2 fragments ossis, 2 ganivets de sílex, 8 denes discoïdals de pedra, de color gris clar i 21 fragments de ceràmica a mà, que part d'ells correspondrien a 2 olletes del Neolític final.

Tant en Xevi, com en Carreras i en Tarrús, el daten vers el Neolític d'entre el 3400-3200 a.n.e., crec que segons les datacions aportades pels trossos d'os recuperats.

També segons en Xevi, a 10 metres al nord-est, hi ha 2 blocs amb 5 cassoletes insculpides, que no vam veure... per la propera excursió a la zona.

El que sí vam veure, a uns 50 metres del megàlit, tornant pel caminoi pel que hem vingut (també es pot arribar a l'inrevés), dins un aflorament, també a tocar d'aquest, diverses cassoletes, reguerons, formant una gran T i una gran concavitat de 50 centímetres de circumferència i 20 de fondària, amb una cassoleta amb regueró al fons sortint del roc, al més pur estil pedra de sacrificis.

Aquest roc, conegut com a Inscultures de Llobinar, Roc del Llobinar o Pedra de sacrificis, va ser descobert per l'Enric Carreras i en Dídac Piñero l'abril del 1989. Ha estat estudiat, com tots els de la zona, per en Xevi, que ens aporta gran quantitat d'informació al seu llibre Dòlmens, Coves i Menhirs, escrit juntament amb en Pau Roig. 

Segons ells, l'aflorament mesura 1.30 metres de llargada per 1 metre d'amplada i presenta un total de 13 cassoletes i 2 reguerons llargs units, formant la T que dèiem abans. Per aportar més llum a aquest insculpit roc, inserim aquest calc, extret de l'article "Aportacions al coneixement dels gravats prehistòrics dels massissos de les Gavarres i de Begur (Girona)", d'Enric Carreras i Josep Tarrús, com a membres del GESEART, i Carles Roqué i Lluís Pallí de la Universitat de Girona.

Ara, anem a veure un altre sepulcre, per nosaltres un dels més espectaculars de la contrada, el dolmen de Mas Estanyet. És complicat explicar com arribar, però la masia de Mas Estanyet sí que està senyalitzada, pel que anem en aquesta direcció.

Però a mig camí, quan veiem un camí que surt a la dreta amb pal senyalitzador de Fitor, Fonteta i Mas Cabré aturem el cotxe a un eixamplament de la pista que hi ha a mà esquerra. A peu, continuem uns metres pel bosc, pujant al petit turó, que hi ha just al costat de la pista tal i com veníem, tot trobant les minses restes del sepulcre del Saplà de ses Bruixes (l'indret és diu plaça de les bruixes) o Pla del Descàrrec.

Fou descobert fa poc, no sabem pas quan exactament, però el que sí sabem és que Albert Segués Sais, el seu descobridor, l'ensenyà a l'arqueòleg Daniel Punsetí l'octubre del 2005.

En Xavier Niell, en documenta una llosa clavada a 5 metres de distància d'aquestes que formen l'angle, a banda de documentar també el bloc granític que es veu a la dreta. Pel que fa a en Carreras i en Tarrús, dubten sobre la tipologia: entre galeria catalana i cista. Segons ells, la cambra sepulcral amida 1.40 metres de llargada, 1.10 d'amplada i resten 25 centímetres d'alçada; òbviament, excepte l'alçada, les mides no són les que es veuen, no sabem si és que van gratar el terra tot reseguint-les o és que fa uns pocs anys es veia millor.

En referència als dubtes d'en Carreras i en Tarrús, nosaltres, que no som arqueòlegs, pensem que la llosa clavada a 5 metres, deuria de ser part d'un corredor, pel que no estaríem parlant d'una cista.

Ara sí, seguim el camí cap a Mas Estanyet, avançant tot rectes per la pista i, poc abans d'arribar a la moderna edificació, on el camí fa una corba a l'esquerra i tot seguit una a la dreta, surt al seu inici un camí que t'apropa al megàlit, en 1.4 quilòmetres tot seguint la bifurcació que hi ha a mig camí, cap a l'esquerra. Aquí deixem el cotxe, al voral del camí a una corba també a l'esquerra, corba on també arriba un altre caminoi, per la seva dreta. A peu, emprenem el camí per on hem vingut i a menys de 10 metres del cotxe veurem un camí que surt, ara a la nostra dreta, aquest és el que et duu al megàlit en 100 planers metres.

Fou descobert l'any 1969 per Joan Botey i Serra i el seu fill, que van informar a Lluís Esteva, que el va excavar i restaurar. És realment preciós, ja que l'estat de conservació permet veure perfectament totes les parts d'una galeria coberta. Conserva també bona part del cròmlec de contenció i del túmul d'uns 7/8 metres de diàmetre, sent aquest prou peculiar, ja que té radials intercalades, molt clares, sobretot 2 de la part posterior del sepulcre.

El megàlit en sí és bastant llarg si el comparem amb la seva alçada, fa 4.60 metres de llargada, 85 centímetres d'ample i 70 centímetres d'alçada conservada. A la llosa de coberta, en Xavier Niell documenta dues cassoletes, a banda de la gran quantitat de gravats que nosaltres desconeixíem pels voltants (documentats per Tarrús, Carreras, Roqué i Pallí, i anteriorment d'altres per Lluís Esteva), i que visitarem quan ens sigui possible. En Xevi data el megàlit entre el 3000 i el 2500 a.n.e., mentre que en Carreras i en Tarrús ho fan del 3000 al 2700, de fet, el posicionen igual, uns utilitzant l'antiga datació de l'etapa neolítica i altres amb la nova. 

A l'excavació d'Esteva, sorgiren bastants restes, entre les que destaquen restes òssies humanes, una corona de queixal, 70 fragments ceràmics de l'era i un tros de molí manual de granit.

A 150 metres a la rodona del sepulcre, es poden observar gran quantitat de cassoletes insculpides, de les que en vam veure unes poques.

Aquestes són visibles des del mateix camí que et duu al dolmen, uns metres abans d'ell. El primer roc té una cassoleta de 12 centímetres de diàmetre i 5 de profunditat, i a l'altre n'hi ha dues, d'entre 6 i 8 centímetres de diàmetre i uns 3 centímetres de fondària, en aquest roc mateix, ja vam veure petites marques d'inicialització d'una cassoleta, i hem de dir que en Xevi en documenta 3 més de dubtoses en aquest petit roc. Igual que un dels rocs tumulars on la Cris va trobar indicis d'una futura cassoleta.

Ara, anem a cercar unes de segures, que havíem llegit i vist en un llibre... no recordo quin, però sabíem que era tot seguint el camí en la mateixa direcció uns metres més, quan aquest fa una lleugera pujada, i, a uns 85 metres de camí des del dolmen, ens endinsem al voral esquerre del camí, baixant a un roc repenjat al mateix voral en el que veiem diverses petites cassoletes, que no són pas les que ja havíem vist a alguna fotografia.

Pugem de nou al camí principal per a seguir la cerca de la desitjada roca, i la trobarem a uns 20 metres en la mateixa direcció que veníem, i, de nou, a l'esquerra del camí, a uns 5 metres d'aquest.

Segons en Xevi, aquest conjunt és el que ja esmentava Esteva antigament, ja que val a dir que, tot i que resta molt degradat, devia de ser espectacular als seus inicis.

Es documenta d'aquest aflorament de 2.10 metres de llargada per 1.30 metres d'amplada, un total de 62 cassoletes de petites dimensions i, immediats a aquest conjunt, se'n documenten, insculpides en 7 blocs, 12 més de segures i 11 de dubtoses.

Aquests gravats podrien ser datats vers el Neolític - Calcolític, entre el 3000-2200, tot i que, com diu en Xevi, també es podrien haver fet a inicis de l'Edat del Bronze, entre el 2200 i el 1800 a.n.e.

Ja acabem la caminadeta, aquest amb pressa per tornar al cotxe, que se'ns feia tard per anar a dinar. Recordo un fort pendent de baixada per arribar-hi. És el dolmen d'en Botey, força proper al del Mas Estanyet. De fet, hem de seguir endavant per la pista principal i, quan aquesta ja davalla, trobarem a mà esquerra un corriol amb la indicació de dolmen que ens hi acostarà. 

El sepulcre fou retrobat l'any 1969 per en Joan Botey, d'aquí el seu nom. L'any següent, en Lluís Esteva, l'excavà i el catalogà com a cista megalítica. Avui en dia, i quasi cinquanta anys més tard, Xavier Niell Ciurana i Pau Roig Ros afirmen que és una probable galeria coberta (nosaltres pensem que és una probable galeria catalana), potser per la proximitat amb Mas Estanyet.

Amida 1.50 metres de llargada, 1 metre d'amplada i 85 centímetres d'alçada màxima conservada. Pel que fa al cròmlec, ja no és visible, i del túmul hi ha molt pocs vestigis conservats. Això sí, a la llosa de capçalera, en Xevi documenta dues cassoletes de 7.5 i 8.0 centímetres de diàmetre, per 2 i 3 centímetres de profunditat, que són molt clares i visibles a la fotografia de dalt.

L'excavació efectuada no va aportar cap material arqueològic d'interès. Tot i això, per l'estil arquitectònic, en Xevi el posiciona temporalment al Neolític final - Calcolític inicial 3000-2700 a.n.e.

Nosaltres en tenim prou per avui, però per si en teniu ganes de més o voleu fer una ruta nova barrejant diverses de les nostres, aquí teniu les rutes properes: Dòlmens a Forallac II, Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Forallac III i Dòlmens, menhirs, inscultures i l'alineament, a Forallac IV, Vall-Llobrega i voltants.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Llobinar: 31T 506995 4639149

Inscultures del Llobinar: 31T 507022 4639078

Saplà de ses Bruixes o Pla del Descàrrec: 31T 507959 4638377

Mas Estanyet: 31T 509806 4638948

Inscultures de Mas Estanyet I: 31T 509810 4638918

Inscultures de Mas Estanyet II: 31T 509809 4639033 

Inscultures de Mas Estanyet III: 31T 509808 4639049

D'en Botey: 31T 510156 4639117

Conjunt d'Ullastret (Ciutats, poblat, necròpoli i pedreres)

L'agost del 2012, vam passar uns dies a l'apartament que tenen els meus tiets a L'Estartit. En dormir a aquella zona, era més fàcil accedir a determinats llocs amb tota la calma i tranquil·litat. Així que un dia vam anar a Ullastret, a veure el poblat iber que porta el seu nom, visita obligada tenint en compte que és el jaciment iber més gran i important de Catalunya. L'agost del 2023, de nou des de l'apartament de L'Estartit, tornem a la zona per a veure altres jaciments del conjunt arqueòlogic d'Ullastret. 

Però anem a pams. El poblat visitable es localitza al Puig de Sant Andreu, a Ullastret, al bell mig de l’Empordà, i ara se'l comença a conèixer també amb aquest nom... ja veureu perquè. Es pensa que, per les seves dimensions i restes trobades, fou la capital de la tribu dels Indigets o Indiketes. Segons es documenta, aquest ocuparia un espai d'unes 8 hectàrees, sent de forma triangular, amb el vessant més al nord tallada per una de les pedreres iberes de la zona, els dos laterals amb defenses naturals i una sola cara amb un suau pendent.

Cal dir que l'origen del poblat es remunta a l'edat del Ferro, concretament a finals del segle VII a.n.e., que es va anar reformant, ampliant i fortificant amb el pas dels anys, essent a partir del 550 a.n.e. on ja es veu un clar model iber. Òbviament, d'aquest inici del Ferro no en queda cap resta arquitectònica, ja que els mètodes constructius eren peribles i, per si no n'hi havia prou, el progrés iber va esborrar tot indici, però sí s'han trobat materials d'aquesta època.

Al segle VI a.n.e., els Indigets explotaven tot el territori empordanès i en gestionaven el comerç, ja fos entre tribus indígenes o amb els grecs i els fenício-púnics de la propera Empúries. El poblat va anar creixent i fortificant-se fins a la primera meitat del segle IV a.n.e., completant el que es considera la ciutat més gran i antiga de Catalunya, i que donava cabuda a uns 4000 habitants.

A més de la barriada de gent de poble, també s'han trobat grans cases de gent important, un forn metal·lúrgic per a bronze i ferro del segle III a.n.e., un enllosat i, fins i tot, un palau de 500 metres² també del segle III a.n.e.

La capital ibera dels Indigets va desaparèixer amb l'arribada dels romans al segle II a.n.e., es creu que degut al sistema d'explotació del territori i la repressió del cònsol romà, ja que no s'han trobat restes que denotin una ocupació violenta.

A les fotos inferiors, podem veure un conjunt de sitges, just al costat de fonaments de cases, i una cisterna que encara conserva una llosa de coberta.

Avui en dia, amb més experiència per part nostra, sabem que en realitat es tracta d'un gran centre neuràlgic del mon iber, amb gran quantitat d'assentaments grans i petits a tocar un de l'altre, amb la ciutat del Puig de Sant Andreu i l'hàbitat de l'Illa d'en Reixac formant una dípolis com a epicentre. De fet, visitem el segon assentament pel que fa a rellevància al conjunt indiget d'Ullastret a dia 02/08/2023, que, a més, creiem que és el més proper al Puig de Sant Andreu (300/400 metres) i del que es poden treure més conclusions per la seva ubicació actual, ja que resta totalment verge, perquè, com el seu nom indica, era una illa que es trobava dins d'un estany format per les aigües del Daró i que va ser assecat durant el segle XIX. Per tant, pot ser molt interessant; de fet, actualment està en excavació.

Extret de http://www.macullastret.cat

Arribarem a l'Illa d'en Reixac a peu en uns 750 metres, tot seguint el camí que surt davant de la zona d'aparcament de la ciutat ibera d'Ullastret. Per arribar fins a la porta actual del jaciment, seguim pel camí que hem indicat uns 250 metres, on creuem, mitjançant un petit pont a la nostra dreta, el Daró Vell, tot seguint direcció nord. Pocs metres després, ens desviem cap a la nostra dreta per un camí amb xiprers al vessant de la nostra dreta i que voreja una moderna edificació. Al final d'aquest camí, trobem el jaciment de l'Illa d'en Reixac, que només és visitable amb visita guiada actualment.

Primer es va dir que podria ser una "urbanització" del Puig de Sant Andreu, però ha quedat desmentit perquè la datació aportada d'aquest "poblat" és del 550 a.n.e., just quan es daten també les primeres construccions protohistòriques al Puig de Sant Andreu, tot i que cal dir que als dos antics nuclis s'han trobat restes datades al Paleolític superior i d'era calcolítica. Segons hem trobat al web del MAC d'Ullastret, aquest segon assentament tenia unes dimensions de 5 hectàrees i era habitat per uns 2000 habitants. Actualment, l'opinió consensuada és que les dues ciutats van funcionar com una ciutat doble amb una extensió de 16 hectàrees.

No ens enrotllem, com dèiem, avui visitem l'Illa d'en Reixac i, com també hem dit, es trobava al centre d'un llac creat a raó de l'aigua del Daró i que, segons el MAC, només tenia un accés al nucli que creuava el llac des de terra ferma. Aquesta porta ha estat localitzada a l'última excavació efectuada a l'illa durant el mes de juny de 2023. Per a fer-nos una idea, no podem deixar passar l'oportunitat d'inserir una de les moltes recreacions idealitzades que hem trobat.

Extret de http://www.macullastret.cat

Com podem veure, no surt dibuixat l'accés al recinte, ja que la troballa és de molt recent descoberta, però es troba a la banda esquerra de la imatge, gairebé on l'illa s'apropa més a terra ferma. Aquest únic accés fou bastit a raó de 2 murs paral·lels de 2.25 metres d'amplada, que contenien l'aigua del llac i formaven entre ells un carrer d'uns 4 metres d'amplada.

A banda del dificultós accés al poblat en cas de batalla, es documenten tot i la gran defensa natural, uns murs defensius de 3 metres de gruix, pel que a simple vista ja deuria ser prou espectacular i semblar prou inexpugnable.

I per si no n'hi havia prou, al final d'aquest únic accés a peu, els atacants es trobaven amb la porta ibera més imponent documentada a Catalunya, més gran encara que la del veí nucli del Puig de Sant Andreu. Aquesta es va trobar tapiada i incendiada intencionadament; els arqueòlegs creuen que es va fer com a acte simbòlic al tancament i abandonament del nucli.

Inserim a continuació una idealització del MAC Ullastret amb el carrer d'accés dibuixat. Creiem que més o menys aquest dibuix està fet com si el miréssim des del Puig de Sant Andreu amb el massís del Montgrí al fons.

Extret de http://www.macullastret.cat

Pel que fa a la trama urbanística, inserim una fotografia de la zona excavada al sud de l'antiga illa, que es data cap el 450 a.n.e.

A la zona central, presumiblement més antiga, hi ha una petita zona excavada amb diferents estances, mentre que a la part nord, la trama urbana no ha estat destapada encara, només són visibles l'entrada al poblat i un tros d'ample mur a la nostra esquerra. Haurem d'estar atents a les properes campanyes d'excavació per a conèixer les novetats.

Per a acabar amb aquesta ciutat doble, recomanem veure el vídeo de la recreació tridimensional dels dos poblats, que mostra com s'imagina el conjunt d'Ullastret vers el 250 a.n.e.

Visitades les dues ciutats, anem ara a veure altres jaciments del conjunt i ens acostem al Puig de Serra. Sortim per l'accés actual i seguim endavant pel camí tot girant a la dreta en arribar a la pista. Avancem per ell tot contemplant els prats de gira-sols i, poc abans d'arribar a una bifurcació, havent recorregut uns 1100 metres, ens enfilem al turó de l'esquerra, el Puig de Serra, on es té constància d'una necròpoli ibera, restes d'hàbitats i pedreres. Actualment, però, no s'observen restes evidents de cap dels jaciments, només vestigis, ja que han estat àmpliament espoliats.

Extret de http://www.macullastret.cat

Comencem per la necròpoli de Puig de Serra. Descoberta el 1982 en trobar-se moltíssimes restes ceràmiques en superfície quan s'estaven fent extraccions de terres per a canalitzar el riu Daró, fou excavada amb caràcter urgent entre aquell any i el 1986. En total, es van localitzar 87 estructures d'enterrament força malmeses i es creu que podrien haver estat més. A dia d'avui, amb prou feines es poden identificar i només ens atrevim a posar aquesta foto...

Es van trobar quatre estils d'enterrament: amb loculus excavats al sediment de terra, amb espais excavats lleugerament a la roca mare, amb loculus excavats a la roca mare o bé urnes col·locades a diàclasis del terreny. En general, contenien urnes petites sense protecció. A més de les urnes, amb restes molt cremades, hi havia altres vasos que contenien aixovar típic del període Ferro - Ibèric Ple (450 - 200 a.n.e.).

Una de les tombes, identificada amb el número 80, va donar lloc a una troballa molt interessant i és l'única que destaca per sobre de les altres, pel que es creu que devia de pertànyer a algú important. Es tracta d'una gran tomba (1.50 metres de longitud per 1.15 d'amplada i 0.20 de fondària) excavada al subsòl i revestida amb morter de calç que no tenia cap tipus de coberta protectora. L'urna cinerària, de ceràmica àtica amb figures roges, té una cara d'amazona a una banda i dues figures vestides amb himatia (vestit tradicional grec) a l'altra cara. Contenia molt poques restes incinerades, el que no ha permès identificar el sexe de la persona enterrada. Tot i això, la decoració de l'urna i alguns detalls de l'aixovar, com sis fusaioles, una fíbula i una sivella de cinturó, ambdues de bronze, permeten intuir que es tractava d'una dona. La inhumació es pot datar entre el 330 i el 320 a.n.e. atesa la cronologia del vas més modern de l'aixovar. Inserim a continuació una reproducció de com es va trobar la tomba.

Motlle exposat al MAC-Ullastret realitzat per l'escultor Torres Monsó (extret de http://www.macullastret.cat)

Actualment, es creu que aquesta necròpoli estaria associada a l'Illa d'en Reixac i no pas al Puig de Sant Andreu.

Ens desplacem ara als extrems oest i sud del puig, on veiem diversos retalls a la roca que corresponen a zones d'extracció de pedra; pedra que va ser utilitzada per a bastir l'Illa d'en Reixac i també va ser utilitzada al Puig de Sant Andreu a l'Ibèric ple, ja que la seva pedrera va quedar dins la ciutat i es va deixar de fer servir.

Per últim i no per això menys important, indiquem que, durant les campanyes del 1982 al 1986, es van excavar 3 cabanes de l'Ibèric antic (mitjans segle VI a mitjans segle V a.n.e.) i es van trobar moltes restes per tota la banda nord del puig. Es creu que aquest hàbitat perible es va abandonar en ubicar-s'hi la necròpoli.

Segons es diu al web del MAC Ullastret, aviat es publicarà una monografia sobre el Puig de Serra per a donar a conèixer aquesta barreja de jaciments interessantíssima que no té gaire visibilitat. 

Per a finalitzar ja, i com hem comentat de passada, a la zona arqueològica del conjunt d'Ullastret, hi ha restes documentades del Paleolític Superior, sílex concretament, i restes ceràmiques del Calcolític, a més de cranis trepanats. Tot això es troba dipositat al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) d'Ullastret, que es troba dins del recinte del poblat, i, com hem esmentat, també hi ha abundant, variat i ben conservat aixovar de la necròpoli del Puig de Serra, principalment de la tomba 80.

Si busquem més informació a la base de dades de la Generalitat (Invarque) i a l'àmplia bibliografia d'Ullastret, podem trobar referències a més hàbitats a l'aire lliure de la zona, tant al terme municipal d'Ullastret com al de Serra de Daró, però no és fàcil identificar-los a dia d'avui, així que donem per tancada, de moment, la visita al monumental conjunt d'Ullastret.

I ens agrada la prehistòria, però tenint molt proper un jaciment romà, no podem deixar de visitar-lo i incorporar-lo a la nostra ruta. Es tracta del pont de la Roqueta, ubicat al costat de la font del mateix nom i que també es troba inclòs dins del conjunt d'Ullastret declarat com a bé cultural d'interès nacional. Per a trobar-lo, hem de baixar del Puig de Serra per qualsevol dels dos vessants amb camí accessible i continuar uns metres cap el nord. Just on conflueixen els dos camins, trobem el pont i una àmplia zona on es pot deixar el cotxe.

Ara sí tanquem la ruta. Si l'hem començat al Puig de Sant Andreu, haurem de seguir el camí de la dreta tenint aquest pont de la Roqueta a la nostra esquena. Arribarem fàcilment a l'aparcament en uns 2 quilòmetres sense deixar aquest camí.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera d'Ullastret: 31T 506460 4650390

Ciutat ibera de l'Illa d'en Reixac: 31T 506776 4651158

Pedrera est de Puig de Serra: 31T 506651 4652188

Necròpolis de Puig de Serra: 31T 506595 4652100

Pedrera nord de Puig de Serra: 31T 506518 4652257