Dòlmens al districte de Lodève II

Segona visita per aquestes terres franceses. Avui, veurem sis sepulcres amb tots els nivells de conservació possibles: Els dos de Roubiac, els dos de Sauzet i els dos de La Limite.

Per iniciar la ruta, ens dirigim a la població de Cazevieille des de Montpellier per la D986 i prenem el desviament cap al Pic Saint Loup i Cazevielle quan arribem a la rotonda d'intersecció entre la D986 i la D113. Seguim per la D113 durant 1.5 quilòmetres i girem a la dreta cap a Roubiac, on arribem després de 650 metres. Just a aquest mas, trobem un senyal que prohibeix el pas excepte als veïns i allà agafem el camí de sorra que surt a la dreta. Recorrem 200 metres per aquesta pista fins a trobar el dolmen de Mare de Roubiac a la nostra dreta.

Aquest sepulcre de corredor de 7 metres de llarg força malmès és del típic estil de la zona (languedocien), llosa a la capçalera i corredor de pedra seca, que, en aquest cas, es troba corvat cap a la dreta. Tot plegat està envoltat pel túmul encara força visible, de diàmetre comprès entre 9.60 i 10.60 metres.

Quan va ser estudiat per Jean Arnal el 1958, la cambra es trobava enfonsada com a conseqüència d'excavacions furtives.

Està datat dins del Neolític final del Llenguadoc, entre el 3200 i el 2800 a.C.

Desfem el camí uns 30 metres fins trobar un dipòsit d'aigua i girem a la dreta per una altra pista. Sense deixar-la, arribem al megàlit Grand Juyan de Roubiac en 650 metres.

Una mica millor conservat que l'anterior (va ser restaurat completament), pertany al tipus Lamalou, amb cambra, avantcambra i corredor d'accés fet de pedra seca. En total, mesura 10 metres de longitud, mentre que el corredor en fa prop de 4, i té una amplada mitjana de 70 centímetres. Conserva part de la coberta caiguda sobre el túmul, de 15 metres de diàmetre i amb una alçada conservada de 2 metres.

També va ser estudiat el 1958 per Jean Arnal, qui afirma que anteriorment havia estat excavat furtivament i que no es coneixen troballes d'aquestes excavacions.

Com l'anterior, pertany al Neolític final (3200 i el 2800 a.C.).

De nou, desfem el camí, ara fins la carretera D113, on girem cap a l'esquerra. Després de 500 metres, prenem la pista asfaltada a la dreta en direcció al Mas de la Draille. Quan aquesta pista s'acaba (hem recorregut uns 700 metres), deixem el cotxe al costat de la casa i prenem, a peu, un camí cap a la dreta. Fem uns 300 metres fins que trobem a mà esquerra un corriol. Just al costat del corriol, 25 metres endins a mà dreta, veiem un munt de pedruscall que són les restes del dolmen de Sauzet I.

A dia d'avui, no s'observa cap llosa visible, només el túmul fet de pedra, però per les informacions que hem trobat de quan va ser estudiat per Jean Arnal, la seva tipologia era també la típica de la zona, intuint-se un petit corredor de pedra seca tallat per una llosa trasversal. La cambra conservava les dues lloses que feien de porta i la capçalera i les parets laterals també eren de pedra en sec.

M. Louis va excavar la cambra sepulcral el 1933 i en va publicar els resultats. El corredor no es va excavar perquè va ser descobert força més tard després de fer uns sondejos a la zona. Entre les troballes, podem citar fragments de ceràmica, dues plaques d'esquist, una làmina de sílex de gairebé 13 centímetres de longitud, dos anells de jadeïta, una dena d'or, dues denes de lignit i un fragment de punxó. Evidentment, la presència d'or mostra la reutilització de la tomba.

Per arribar al seu germà, podem fer-ho camp a través anant uns 37 metres cap a l'oest, és a dir, cap on hem deixat el cotxe.

Sauzet II també resta reduït al túmul de pedruscall amb alguna llosa més gran.

Quan va ser estudiat i excavat per Jean Arnal el 1937, la cambra estava delimitada per tres lloses i va imaginar un tancament fet de pedra seca. També va observar un fragment de la llosa de coberta sobre el túmul, que llavors feia uns 5 - 6 metres de diàmetre. El va catalogar com a dolmen simple en no trobar indicis de passadís.

Pel que fa a les troballes, es documenten fragments molt esmicolats de ceràmica impossibles de datar, dues sagetes ovals i una altra de romboïdal de sílex blanc, una làmina de sílex d'uns 11 centímetres de longitud, dues denes d'ambre vermell local, una dena de ceràmica i una agulla de 8 centímetres.

Per acabar el matí, anem als dos sepulcres de La Limite. Tornem al cotxe i a la carretera D113, on girem a la dreta. Recorrem 2.1 quilòmetres i ens aturem al voral de la carretera. A la banda esquerra, a uns 20 metres, arribem a La Limite I. 

Segons Jean Arnal, es tractaria d'un dolmen de corredor en "q" contingut a un túmul gairebé imperceptible de 13 metres de diàmetre. El passadís faria 7 metres de longitud. Fou excavat amb anterioritat a Arnal per P. Pannoux, qui va trobar diverses denes.

Tot i aquesta explicació, a dia d'avui només es veuen les lloses de la cambra, sense que sembli haver estat mai un sepulcre de corredor.

Seguint 66 metres més per la D113, ara a mà dreta uns 2 metres cap a l'interior, veiem el dolmen de La Limite II.

Contingut dins d'un túmul de 5.60 metres de diàmetre i 30 centímetres d'alt, és de l'estil típic de la zona, llosa de capçalera, lloses atravessades per delimitar la cambra i parets laterals i passadís fets de pedra en sec, essent molt similar a com devia ser Sauzet I.

Va ser excavat per J. Bousquet, qui va trobar restes òssies i una barra de bronze de 3.7 centímetres de longitud a la cambra. Al voltant, hi va trobar restes de ferro i fusta. Aquestes troballes fan pensar en una presumible reutilització com a tomba en època visigoda. 

Seguint cap al nord i ben a prop, trobem una bona quantitat de sepulcres i poblats, però ja hi tornarem més endavant, que avui hem de tornar a casa aviat, que ens esperen per a celebrar el cap d'any.

Coordenades:

Mare de Roubiac: UTM(ETRS89): 31T, 563341, 4845484

Grand Juyan de Roubiac: UTM(ETRS89): 31T, 563423, 4844997
Sauzet I: UTM(ETRS89): 31T, 562151, 4846050
Sauzet II: UTM(ETRS89): 31T, 562123, 4846027

La Limite I: UTM(ETRS89): 31T, 561065, 4845146
La Limite II: UTM(ETRS89): 31T, 561069, 4845267

Dòlmens al districte d'Alès II

Segon dia de ruta per aquesta comarca francesa, tot i que megalíticament parlant només serem a un poble, Soustelle, on visitarem dues necròpolis: la de Peyraube o Fraingayrolles i la de Ronc Traoucat.

Per arribar, sortirem d'Alès per la D916 i tot seguit prendrem la D32 direcció Soustelle. Als 10.8 quilòmetres d'anar per aquesta última, trobarem a l'esquerra una carretera amb un petit cartell indicatiu cap a Peyraube, al costat d'un informatiu de la zona, molt més gran. Per aquesta carretera seguirem 400 metres i aturarem el cotxe a la dreta d'aquesta, en un petit aclarat de bosc que hi ha. El dolmen de Peyraube VI, és just a l'altra banda de la carretera... Curiós començar la necròpoli pel VI, de fet, no sabem perquè els sepulcres estan numerats d'aquesta forma tant estranya, sense ordre aparent... Potser els van numerar a mida que els van anar descobrint.

No sé si el que queda del megàlit és la llosa que es veu dreta, si és això, les restes són més aviat minses i la restauració és bastant dolenta per a mi, però bé, a gustos...

Segons es pot llegir en un estudi de Bernard Dedet i Jacques Gauthey del 1994, en aquest túmul, es creia a simple vista que no hi havia cap tipus de tomba, deien que les dues lloses un xic més grans que hi ha, estarien col·locades verticalment al cim del túmul a mode d'estela senyalitzadora... Al nostre criteri, són massa petites per exercir aquesta funció. Avui en dia amb l'excavació efectuada, sabem que conté un petit cofre a mig metre del cim del túmul, completament ocult dins d'ell. Aquest túmul amida, tot i que amb una lleugera ovalació, un diàmetre de 9 metres.

Al cofre, de dimensions de 1.00 metre de llarg, 0.45 d'amplada i 0.40 metres d'alçada al centre d'aquest, s'hi van trobar les restes antropològiques d'un individu adult d'uns 25 - 30 anys, junt amb ossos de cabra i un percussor. A l'altra vessant del cim, s'hi van trobar dispersats per la zona 13 fragments ossis humans incinerats, corresponents a un sol individu adult, 34 fragments de ceràmica a mà, encenalls de bronze i diversos carbons.

Segons C14, aquest túmul i el seu cofre són datats entre la segona meitat del segle VIII a.n.e. i la primera del segle VII a.n.e.

Creuant el reconstruït túmul, veurem el corriol que ens durà a tots els megàlits de la necròpoli. Comencem pel dolmen V de Peyraube.

Excavat, estudiat i restaurat el 1992, té un cofre central encara visible que contenia les restes incinerades d'un adult, un estri percussor de sílex d'uns 10 centímetres de longitud i un tros de ceràmica a mà. Aquest cofre té unes dimensions de 1.35 de longitud per 0.95 d'amplada, d'altra banda, el túmul ovalat varia entre un diàmetre de 4.60 i 4.80 metres.

No ens consta cap datació exacte, però segons la nostra opinió, si van retrobar un fragment ceràmic a mà, creiem que com a mínim hauria de ser del Bronze mig, vers el 1500 a.n.e.

Seguim el corriol i ens trobem amb el IV i el III, tots dos amb un millor estat de conservació que els anteriors, conserven totes les lloses menys la coberta. Comencem amb la descripció i bibliografia del IV, que és el primer que vam veure.

Va ser excavat i estudiat l'any 1989 per la GARA, i el 1991 per Bernard Dedet i Jacques Gauthey. El túmul és ovalat i fa entre 20 - 30 centímetres d'alçada, i té un diàmetre de 4.30 metres a la seva part més estreta i 6.20 metres a la seva part més ampla, que sembla ser d'una posterior ampliació, ja que el cofre es troba just al centre de la part circular del túmul.

D'altra banda, el cofre mesura 1.47 metres de llarg, 0.75 metres d'ample i 0.60 d'alçada. Al seu interior sorgiren restes humanes incinerades corresponents a un adult, de les que no s'ha pogut determinar ni el sexe ni l'edat exacta, fragments ceràmics a mà d'un mínim de quatre recipients i un braçalet de bronze. Segons les datacions per C14 efectuades als carbons recollits, confirmen que la tomba fou utilitzada a l'Edat del Ferro. Segurament es tractaria d'una reutilització, ja que per la seva morfologia, el podriem datar vers el Neolític final, doncs la seva estructura és molt similar a la tomba VII, que és datada en aquesta era.

Seguim per la descripció del número III. Que també fou excavat parcialment per la GARA el 1989 i excavat totalment per Bernard Dedet i Jacques Gauthey l'any 1991.

El túmul d'aquest fa 35 centímetres d'alçada i té un diàmetre d'entre 4.80 i 5.20 metres. La seva cambra funerària es troba just al centre.

Aquest espai funerari té forma trapezoidal i fa entre 1.36 i 1.25 metres de llarg i de 0.52 a 0.70 metres d'amplada. A les excavacions efectuades, van sorgir diversos fragments d'una petita urna feta a mà i el tamisat de les terres va donar a llum restes humanes carbonitzades, que a dia d'avui no es conserven. Per l'estil de l'urna, es podria datar aquesta a la primera part de l'Edat del Ferro, tot i que, al sepulcre, se li atorga una datació com la del seu company IV, vers el Neolític final.

Tot seguint el corriol, ens topem amb el VII, un altre d'aquells que dius... perquè han reconstruït el túmul, que sinó ni el veig!

Es va excavar i restaurar entre el 1991 i el 1992. Durant la primera campanya, va aparèixer un vas d'incineració de la primera part de l'Edat del Ferro que demostrava la reutilització del sepulcre, ja que a la següent campanya, van sorgir elements propis del Neolític final i les restes d'un petit cofre totalment destruït.

Es documenten restes humanes incinerades de tres individus, un adult, un nen i un nadó prematur. Aquests eren acompanyats de diversos fragments ceràmics fets a mà corresponents a dos vasos, cinc puntes de fletxa de sílex de diferents colors, dos esclats del mateix material i diverses denes de collaret. A la part superior de la zona sepulcral, es va trobar una mena de braçalet de bronze deformat per l'acció d'un foc, tot i que no s'han trobat restes humanes en aquest nivell de l'excavació. Aquesta troballa deixa clara la seva utilització a l'Edat del Bronze / Edat del Ferro.

Seguint, ens trobarem amb el número II de la necròpoli de Peyraube, que és un dels que resten millor conservats gràcies a la restauració de la GARA feta el 1988.

El seu mal estat de conservació abans de la restauració es devia a les continuades violacions que havia sofert el megàlit. A la seva restauració i estudi no va aparèixer cap vestigi funerari.

El túmul, de prop de 5 metres de diàmetre, consta d'un cofre, al seu cim, de planta rectangular de 1.10 metres de llarg per una amplada de 53 centímetres.

Degut a que lògicament no s'hi va trobar res, no es pot afinar la seva datació, tot i que per la seva morfologia, orientació i el fet que sigui membre de la necròpoli permeten datar-lo vers el Neolític final francès.

Tot seguit, ens topem amb el número I, també en prou bon estat de conservació, ja que, com el company anterior, fou restaurat per la GARA el 1988.

Consta d'un túmul de tres metres de diàmetre i un cofre central, del qual només restava in situ una de les lloses, la resta eren estintolades pel túmul.

Pel que fa a la datació, ens trobem en un cas exactament igual al del seu company número II, pel que el datem al Neolític final d'aquesta zona de França.

Cal dir que aquests dos últims sepulcres varen ser saquejats als anys 80.

I continuem fins el X.

Aquest túmul ovalat de 4.40 per 3.60 metres fou excavat i restaurat el 1992. Conté un cofre, de 1.70 metres de longitud per una amplada variable entre 0.68 i 0.44 metres, fruit d'una ampliació de l'original, que feia 1.30 de longitud per una amplada de 0.68 a 0.40 metres.

Pel que fa a les troballes, es documenten un petit fragment ceràmic a mà i restes humanes molt fragmentades d'un individu, possiblement corresponents a la primera part de l'Edat del Ferro - Edat del Bronze. A l'ampliació de la caixa sepulcral, es va trobar la meitat d'un vas de ceràmica taronja a torn del segle V de l'era actual, amb un petit fragment ossi incinerat adherit; es tracta d'una urna d'incineració del Baix Imperi romà.

Anem a per al VIII de Peyraube.

També restaurat durant la campanya del 1992, el seu túmul mesura 4.20 metres de diàmetre i conserva una alçada de 50 centímetres.

El cofre que conté té unes dimensions de 1.50 de llarg per 0.75 metres d'ample i una alçada conservada de 0.90. A la seva excavació, sorgiren diversos fragments ossis humans incinerats corresponents a un adult d'entre 20 i 30 anys, tres trossos informes de ceràmica a mà, diverses bagues d'una cadena de bronze deformades per l'acció del foc, un petit fragment de braçalet de bronze i diverses restes del mateix material. Aquestes troballes són fruit d'una reutilització, ja que les proves de C14 efectuades el daten entre el 3600 i el 3150 a.n.e. a l'era neolítica.

I tot seguint el corriol de sempre una mica més de distància, arribem al IX de la necròpoli.

Estudiat també el 1992, aquest túmul és dels més ben conservats de la necròpoli, ja que es poden observar les seves diferents parts: Parament perifèric de 7.40 metres de diàmetre i 0.30 d'alçada, parament interior de 5.60 metres de diàmetre, i coberta.

Conté dos cofres, un de central i un altre de perifèric, avui en dia poc visible.

La tomba central, d'uns 90 centímetres d'amplada, guardava restes d'un gran vas d'incineració de la primera part de l'Edat del Ferro, restes d'un vas de ceràmica a mà i cinc fragments de ferro rovellats. Les proves de C14 efectuades donen una antiguitat del 1934 al 1639 a.n.e., al Bronze mitjà.

El sepulcre perifèric mesura 1.00 metre de llarg per 0.50 d'amplada i es va trobar buit. Les proves de C14 realitzades li atorguen una datació de 2110 a 1781 a.n.e., també al Bronze mitjà.

Aquesta necròpoli fou descoberta l'any 1962 per Michel Wiénin i Jean Salles, qui, anys més tard, va dirigir les activitats arqueològiques de la GARA.

Ja hem acabat amb aquesta necròpoli i tornem al cotxe, però no marxem lluny, només tornem enrere fins on hem pres la bifurcació, aquella del cartell informatiu de la zona. Allà aturem el cotxe i pugem a la part de la muntanya que queda a l'altre costat de la carretera per on hem arribat fa uns minuts. Fent una dura pujada en principi, i seguint fins a trobar un camí que seguirem vers la nostra dreta, trobarem al poc un corriol que surt d'ell, també a la nostra dreta, el qual ens portarà als primers megàlits de Ronc (o Ron) Traoucat.

El primer que vam veure va ser aquesta obra tumular. Com es pot veure, hi ha el que serien les restes d'un túmul del mateix estil al restaurats de Peyraube, amb un sot al mig, al que nosaltres vam pensar que devia haver estat en el seu dia una cista semblant a la dels propers sepulcres, i més tenint en compte la concentració megalítica a la zona... Avui en dia només en resta el negatiu de la cambra sepulcral i restes de la seva obra tumular.

Pel que hem trobat, té pinta de que sigui el sepulcre I o II de Ronc Traoucat, ja que a tots els llocs on hem pogut trobar informació de la necròpoli, es documenten arrasats amb només una llosa visible.

Continuem caminant i a uns 50 metres trobem la cista de Ronc Traoucat V.

D'aquesta no es documenta res de res, es troba tal i com la van deixar al seu dia i els anys han permès conservar. Tampoc ens consta documentada cap excavació produïda a l'espai funerari.

A molt poca distància, uns 10 metres, trobem el número IV.

D'aquest tampoc hi ha informació i es troba en un estat de conservació similar al V.

Seguim fent via, ara tornant al camí més principal, tot seguint el mateix corriol que hem pres fa uns minuts. De nou al camí, el seguirem uns 350 metres fins a trobar, uns metres a l'esquerra, el sepulcre de Ronc Traoucat III.

El més espectacular de la necròpoli, va ser restaurat als anys 80 per la GARA i està datat vers el 2500 - 2000 a.n.e., durant el Neolític final - Calcolític.

Uns 200 metres més seguint el camí, trobarem a la dreta, però en un nivell inferior al que anem, el dolmen de Ronc Traoucat VI.

També ha estat excavat i restaurat per la GARA, però amb molta menys pompositat que els anteriors. Al seu interior, s'hi van trobar fragments ceràmics i sílex que permeten datar el sepulcre vers el 2700 a.n.e.

En teoria, ja està, s'ha acabat aquesta segona necròpoli, pel que jo crec que el primer que hem vist a aquest grup sí que devia de ser un antic sepulcre, ja que hem vist el V, el IV, el III i el VI...i el I i el II on són?

Ara sabem que es documenten set megàlits, dels quals el I i el II són gairebé destruïts i es troben continguts a la mateixa obra tumular actualment envaïda per pins i altra vegetació. Per aquest motiu, creiem que podrien ser allò que hem vist en primer lloc. El VII, que no vam visitar, queda bastant més al Sud i es troba força ruïnós.

Tornem al cotxe i cap a l'allotjament, que per avui n'hi ha més que suficient... 14 sepulcres i les restes d'un altre.

Per últim i a mode personal, creiem que totes les tombes d'aquesta publicació foren bastidas a la mateixa època, durant el Neolític, i que foren remodelades i reutilitzades vers l'edat del Bronze i el Ferro.

Coordenades UTM(ETRS89):

Peyraube VI: 31T 578303 4892973
Peyraube V: 31T 578305 4892969

Peyraube IV: 31T 578312 4893004
Peyraube III: 31T 578314 4893003
Peyraube VII: 31T 578320 4893014
Peyraube II: 31T 578395 4893051
Peyraube I: 31T 578303 4892986
Peyraube X: 31T 578230 4892870
Peyraube VIII: 31T 578153 4892729
Peyraube IX: 31T 578226 4892876
Ronc Traoucat I o II: 31T 579013 4892944
Ronc Traoucat V: 31T 579061 4892931
Ronc Traoucat IV: 31T 579066 4892931
Ronc Traoucat III: 31T 579353 4893136
Ronc Traoucat VI: 31T 579474 4893039

Dòlmens al districte d'Alès I

Primera visita al departament francès de Gard, concretament, al districte d'Alès.

Començarem pels dòlmens que hi ha a terres del nucli de Saint Jean du Pin, un poblet als afores d'Alès i que trobarem fàcilment tot sortint d'aquesta població per la D50. Quasi bé passat el petit poble de cases, girarem vers la nostra dreta prenent la D217, per la que seguirem 3.4 quilòmetres, trobant a aquesta distància un desviament que surt de la carretera, com si seguíssim tot rectes, ja que aquesta fa una corba a l'esquerra, amb una senyalització de camí tancat. Per ella ens endinsem i al poc més del quilòmetre aturem el cotxe a la dreta del camí, just en una corba prou tancada a l'esquerra. Al vèrtex d'aquesta corba mirant cap el que seria el cim de la muntanya surt un corriol costerut que ens portarà sense pèrdua al dolmen de Sogne A o dolmen número 12 de la Sogne (la GARA, el GESEART francès, ajunta les necròpolis de Montcalm i Sogne). Recordo que el corriol va vorejant la muntanya, fins a un punt on puja tot recte vers el cim, al que no arribarem, però la pujada és dura, tot i que curta.

Segons Jean Salles, arqueòleg i membre de la GARA, "en Tarrús o en Carreras francès", es tracta d'un dolmen de corredor, amb un passadís d'accés d'uns dos metres de longitud. La cambra és de planta pentagonal, d'1.40 metres de llargada per 1.20 d'amplada. El sòl de la tomba és enllosat, tot i que no sabem si originalment ho era o és producte de la restauració, igual que la llosa de coberta de la cambra. Aquesta restauració deu ser posterior al 1992, quan es va excavar científicament la tomba. Els experts la daten vers el Neolític final local, cap el 2500 a.n.e.

El túmul de forma ovalada, ara molt visible, fa 8 metres de llargada per 6 metres d'amplada. Al seu interior, s'hi va trobar un raspador de sílex. Es documenta la recuperació d'uns 5 metres de cròmlec de contenció.

D'altra banda, ni a la cambra, ni al corredor, no hi va sorgir cap material arqueològic associat.

Tornem al cotxe, fent el fort pendent proper al dolmen de Sogne A, aquest cop de baixada... Quasi que la prefereixo de pujada. En arribar al cotxe, seguim per la mateixa pista per la que anàvem amb ell, però ara a peu. Al poc, entrarem en uns terrenys privats. Seguirem pel camí que voreja un parell o tres de cases i acaba en un filat; el creuem i seguim el camí, a partir d'aquí, corriol. En uns 150 metres més, arribarem al sepulcre de Sogne B o la Sogne 13, just al final del bosquet.

Aquest megàlit és bastant més modern... De l'edat de Bronze final local, vers el segle VII a.n.e., segons informacions de la GARA. La cambra de la cista és rectangular, amb 1.20 metres de llarg per 0.70 metres d'ample. El túmul, prou visible, no ha estat excavat, però sí que s'hi han trobat restes del cròmlec de contenció. D'altra banda, la cambra del sepulcre sí que ha estat excavada, sorgint només una pedra de molí de granit i fragments de quars desgastats.

Tornem al cotxe i fem via cap a la necròpoli de Montcalm, o del Mas de la Cabane. Per a arribar-hi, tornem a la D217, en la que girem a la dreta continuant en la direcció que veníem abans. En 600 metres i un parell de corbes, veurem a la dreta una desviació cap a Jauvert i Malabuisse. Tot anant per ella, en 1.5 quilòmetres, ens toparem amb una ramificació en la seguirem per la pista asfaltada de la dreta, que crec recordar que després ja no ho està, fins a trobar un conjunt de desviaments. Nosaltres prendrem el primer de la nostra dreta, tot anant cap a la granja La Cabane. En arribar a ella, aturem el cotxe al voral de la pista.

A peu, seguim el camí que surt de la granja, aquest no habilitat per a cotxes utilitaris, en la mateixa direcció que hem arribat. Al poc de passar la construcció, creuem per uns camps nets d'arbres que hi ha a la nostra dreta i a partir d'aquí no us puc guiar més. Heu de buscar un corriol que hi ha, que passa més o menys a prop de tots ells. El primer megàlit, aquest, el de Montcalm I, que seguint el corriol hi passes per sobre.

Segons hem pogut saber, es tracta d'un sepulcre tipus cista que fou erigit cap el Neolític final de la zona, vers el 2500 a.n.e.

Seguim el corriol, però, el II no el trobem. Ja a casa, hem esbrinat tot cercant informació sobre aquesta necròpoli que el que en el seu dia fou anomenat dolmen de Montcalm II, en realitat, es tracta d'una llosa natural, sense cap tipus d'intervenció humana.

Seguim la ruta, cercant i trobant sense cap dubte el dolmen número III de la necròpoli, que sembla ser una nova cista, també erigida vers el 2500 a.n.e., al Neolític final de la contrada.

Ens posem en marxa de nou, buscant el número IV i trobem el dolmen V de Montcalm, també de tipus cista i amb la mateixa cronologia dels companys.

Continuem pel corriol, buscant a dreta i esquerra, fins localitzar el VII o dolmen des Jusclades, que a nosaltres ens fa la sensació que es podria tractar d'un dolmen simple amb accés per porta finestra, i se li podria donar una datació com la dels companys de necròpoli.

Ara venen les dues tombes més espectaculars, reconstruïdes per la GARA a la dècada dels 90. El primer, el de Montcalm IX.

D'aquest megàlit de túmul d'uns 12 metres i prou visible, hem pogut saber que la cambra té unes dimensions de 2.60 metres de llarg per 1.80 metres d'amplada. Pel que fa al petit corredor de 1.80 metres de longitud, està construït de blocs de micaesquist. En canvi, no presenta cap resta del cròmlec.

A la intervenció arqueològica, aparegueren 685 perles d'esteatita, 4 puntes de fletxa de sílex, 1 penjoll, i diverses i molt fragmentades restes òssies. Segons les troballes i la morfologia del megàlit, aquest és datat vers el Neolític final.

Després, el VIII, que ens sembla recordar que es troba a l'altre costat del camí a la mateixa alçada.

D'aquest sepulcre neolític, el primer que veiem és aquesta cassoleta a la llosa de coberta.

En aquest punt, vam fer la volta... tot i que un tros més lluny hi ha el Moncalm X o de la Croupatassière i prop hi ha un menhir. Érem amb els nens i vam fer torns per a fer la necròpoli. Òbviament, així es triga més estona i no es gaudeix tant.

Ja tornant, la Cris, que va ser la primera en recórrer la necròpoli, va trobar les restes del VI, crec que a l'esquerra del camí en aquesta direcció.

I poc després les restes del IV, on la càmera de fotos ens va fer una mala passada donant-nos error en la fotografia... Igualment no es veu res megalític, és un gran túmul. Tot i això, hem posat les coordenades, el trobareu amb facilitat.

Recomano ferventment anar amb GPS, els megàlits són prop del camí, però, és fàcil no veure'ls a excepció del I... Bé, i el VIII i el IX, que són restaurats i es veuen amb claredat pel desboscat i les seves dimensions.

Per anar al següent megàlit, prenem el cotxe i tornem pel camí que hem fet fins la D217, a la que seguirem en la mateixa direcció que quan ens hem desviat per a veure la necròpoli de Montcalm. La seguirem 1.9 quilòmetres, on trobarem un desviament asfaltat a la nostra dreta, i per ell continuem 500 metres. A partir d'aquí, millor anar amb les coordenades, tot i que hi ha un corriol que t'hi porta... El dolmen es troba només a uns 130 metres, però hi ha fort pendent.

Aquest és el megàlit de Gournaouchou (B) o Carnoulès.

Segons hem pogut saber, Gournaouchou és una petita necròpoli de tres dòlmens, que són tots bastants propers, però, també hem trobat que l'únic que es conserva és el de Gournaouchou B.

A dia d'avui, no disposem de més informació sobre les necròpolis. Hem demanat informació al grup GARA. Si algun dia disposem de més dades, actualitzarem aquesta entrada del blog.

Coordenades UTM(ETRS89):

 Sogne A: 31T 581701 4886522
Sogne B: 31T 581255 4886438

Montcalm o Mas de la Cabane I: 31T 581045 4886936
Montcalm  o Mas de la Cabane III: 31T 580992 4886917

Montcalm  o Mas de la Cabane V: 31T 580969 4886903

Montcalm  o Mas de la Cabane VII: 31T 580944 4886890

Montcalm  o Mas de la Cabane IX: 31T 580913 4886839

Montcalm  o Mas de la Cabane VIII: 31T 580887 4886831

Montcalm  o Mas de la Cabane VI: 31T 580953 4886911

Montcalm  o Mas de la Cabane IV:  31T 580975 4886911

Gournaouchou B o Carnoulès: 31T 579256 4884435

Megàlits al districte de Lodève I

Avui entrem per primera vegada, i no serà l'última, a terres d'Hérault. Veurem diversos sepulcres i un monòlit no gaire espectacular, tot visitant la zona.

Comencem amb la intenció de veure el Prieuré de Saint Michel de Grandmont (segle XII), i els tres dòlmens, un menhir i unes roques amb aspecte de pedra de sacrificis que hi ha a les seves terres, però era tancat per vacances i ens vam haver de conformar amb veure dos dels megàlits des de la pista que envolta les terres del priorat. Amb les ganes que tenia jo de veure el conegut dolmen de Coste Rouge!... Què hi farem...

El primer en entrar per les nostres retines van ser les restes del dolmen de Grandmont.

Dolmen que deuria de ser bastant grosset, com podem veure a la següent fotografia, segons les dimensions del què creiem deuria de ser una de les lloses laterals, però ben bé no ho sabem... No vam poder entrar, ja que els terrenys del priorat són tancats amb un filat.

A aquesta última fotografia, s'observen la mar de bé, també, les restes de pedregam de l'antic túmul.

No hem aconseguit trobar gairebé res d'informació del megàlit, només, segons Bruno Marc, que conserva una de les lloses laterals, i els dos capçals de la cambra funerària... A banda de l'esmentat túmul, prou evident des de la distància. Segons ell, aquest té dos murs concèntrics de forma circular i en pedra seca, a forma de cròmlec.

Les restes del sepulcre passen més aviat desapercebudes pel proper dolmen de Belvédère, que es troba uns metres més amunt. De fet, el vam veure abans, a la part alta del petit turonet que hi ha, però com anàvem amb cotxe vam seguir per la pista uns metres més fins a trobar-nos amb un eixamplament d'aquesta. Allà vam deixar el cotxe, i resulta que és just aquí, a la dreta del camí, on es troben les restes del dolmen de Grandmont.

A peu tornem enrere per la pista uns 100 metres, trobant-nos al mateix costat del camí que el company, i dalt d'un petit turó, el dolmen de Belvédère.

 

Ho sento, però entre que quedes més baix que el megàlit, la distància (la fotografia, és amb zoom) i el sol, no es va poder fer més.

D'aquest sí que hi ha informació sobre les seves dimensions: fa 3.20 metres de longitud per 2.10 d'amplada. No la vam poder veure, evidentment, però té una creu a la llosa de la dreta... Una creu cristiana, ja se sap el que feien a l'era medieval.

Pel que fa a les possibles excavacions, no hem trobat res, tot i que és monument històric francès des del 1914. 

De nou, ens posem en camí per vistar el proper megàlit de la Bruyère d'Usclas o Oustals de las Fadas, i just al seu costat, veurem la cista que rep el mateix nom. Per arribar-hi, tornem a la D153 i la seguim cap a la nostra dreta uns 600 metres, on veurem un camí sorrenc també a la nostra dreta, i per ell ens endinsem. Just entrar, veurem un altre que surt a la nostra esquerra, aquest és el que ens aproparà a les tombes. En uns 200-280 metres més, veurem un camí definit, però un pèl desdibuixat segons com estiguin les plantes, a la nostra esquerra, que ens portarà directes i sense dificultat a les tombes en un parell de minuts... com a molt.

Comencem pel més visible, el dolmen de la Bruyère d'Usclas o Oustals de las Fadas, també declarat monument nacional el 1914.

S'estima que la seva coberta pesa unes 8 tones, que està trencada en dos trossos; un d'ells es conserva a lloc, mentre que el segon es troba caigut al costat de la capçalera. Si aquesta llosa estigués sencera, faria 4.10 metres de longitud, pel que seria de les cobertes més grans de la regió. La cambra fa 2.85 metres de llarg per 2.25 d'ample.

A la part esquerra de la fotografia podem veure part d'un alineament de pedres, que són els vestigis d'un possible corredor. Si ens hi fixem, també podem veure restes del peristàlit que donava suport al túmul del sepulcre.

Construït entre el 3500 i el 2500 a.C., va ser utilitzat fins voltants del 1700 a.C.

Al Ferro antic és quan es va construir la cista que hi ha adherida al costat dret del dolmen, tal i com arrribem pel camí, aprofitant el mateix túmul que el sepulcre neolític. Aquesta és la cista de la Bruyère d'Usclas o Oustals de las Fadas.

Aquesta cista només conserva una llosa lateral i es pot apreciar que és de mida molt inferior al dolmen.

El Groupe Archéologique Lodévois va tamisar les restes d'espoliació dels sepulcres i va poder recuperar puntes de fletxa, quatre perles de vidre blau i fragments de ceràmica, a més de tres fragments d'un braçalet de bronze decorat amb motius típics de l'edat del Ferro.

Seguim la ruta megalítica pels megàlits de Croix de l'Yeuse. Per arribar-hi, tornem a la D153, que als 11 quilòmetres passa a ser la D9 o la Rue de St. Guilhem, i la seguim creuant el nucli d'Arboraç. Havent passat el poble, virarem a l'esquerra per la D122 i la seguirem tot carenant la muntanya. Aturem el cotxe davant d'un camí que baixa a la nostra dreta, just abans de començar uns grans camps de vinyes. Allà, a la banda esquerra del camí pel què anem, veurem amb moltíssima facilitat la reconstrucció del sepulcre de Croix de l'Yeuse B... 

Fou destruït d'antic, i reconstruït modernament. A la plana a la que ens trobem, a més veurem un altre sepulcre i un túmul fals, ja que a la zona, s'ha intentat fer un centre d'interpretació dolmènica. En teoria, hi ha panells informatius de cadascun, però actualment no es llegeixen.

Els dos següents megàlits (el prehistòric i el túmul fals), els trobarem seguint el corriol que surt des del dolmen visitat, anant en direcció contrària a la que hem arribat.

Trobarem el sepulcre de la Croix de l'Yeuse en no gaire més de 200 metres, anomenat així per la presència, temps ençà, de la creu del mateix nom sobre el megàlit.

Aquest dolmen, datat al Neolític final de la zona (3200 - 2800 a.C.) conserva la cambra i part del corredor, i el túmul és força visible. Fou restaurat per eliminar la creu que el coronova. 

Per acabar la ruta, retornem a l'últim revolt de la carretera per on hem passat amb el cotxe fa uns minuts, on hi ha el teòric menhir de Croix de l'Yeuse.

Deixem-ho en teòric perquè a nosaltres no ens ho va semblar pas, però si en Bruno Marc ho diu... ell sabrà més que nosaltres... (hem de tenir en compte que la foto és feta pel seu costat més passable). Mesura 1 metre d'alt.

Pels voltants, hi ha moltes més coses, però és un dia d'hivern i es fa fosc d'hora, així que ho deixem per avui.

Coordenades:

Grandmont: UTM(ETRS89): 31T, 530267, 4842225
Belvédère: UTM(ETRS89): 31T, 530205, 4842294
Bruyère d'Usclas o Oustals de las Fadas: UTM(ETRS89): 31T, 530992, 4842803
Cista Bruyère d'Usclas o Oustals de las Fadas: UTM(ETRS89): 31T, 530994, 4842805
Croix de l'Yeuse B: UTM(ETRS89): 31T, 539767, 4840010
Croix de l'Yeuse: UTM(ETRS89): 31T, 539755, 4839780
Menhir de Croix de l'Yeuse: UTM(ETRS89): 31T, 540082, 4839596