Tercer dia de ruta pel departament de Mor-Bihan (bretó), Morbihan (francès). Avui ens dirigirem a Lokmaria-Kaer (bretó), Locmariaquer (francès). Però el primer que fem és anar al port de Larmor-Baden, que és des d'on surt el vaixell, al què havíem reservat dues places des de Catalunya i que ens durà en pocs minuts a l'Île de Gavrinis.
Allà, caminant uns pocs metres, anem al centre d'interpretació del famós cairn, que fou construït vers el 3500-3000 a.n.e., i després de la xerrada explicativa, de la que no vaig acabar d'entendre-ho tot (era en francès), passem a visitar el megàlit.
El cairn es veu des de lluny, car òbviament el nivell del mar ha pujat, inundant el que temps enrere eren boscos, creant l'Île de Gavrinis, on proper al seu extrem sud es veu el cairn perfectament, si passes per allà en vaixell.
El cairn d'aquest sepulcre fa més de 50 metres de diàmetre i prop de 6 d'alçada. Realment, és impressionant! D'altra banda, el que seria el sepulcre pròpiament dit té un llarg corredor de 14 metres que finalitza a una cambra quasi quadrada d'uns 2.50 metres de costat, en la que s'ha d'observar la gran llosa de coberta, d'un pes estimat de 17 tones. La cambra i el corredor són fets de barreja de lloses i pedra seca, com ja hem vist en diferents megàlits de la zona.
El dolmen consta d'un total de 23 lloses gravades espectacularment. Segons el que hem trobat en un estudi, el cairn va ser cobert amb gran quantitat de sorra vora el 3000 a.n.e., tancant l'entrada al sepulcre i ajudant a la conservació de les lloses i els seus gravats. No posem cap fotografia dels gravats, ja que està prohibit fer fotos, però insereixo un escanejat d'un tros del fulletó en espanyol que ens van donar a la visita guiada. Igualment, recomanem cercar vídeos de Gavrinis al Youtube, n'hi ha de molt macos.
Les primeres excavacions documentades són de l'any 1835; tot i això, les primeres feines de restauració són les fetes pel geòleg Zacharie Le Rouzic, al voltant del 1930.
Tornem al vaixell i passem per davant, amb parada inclosa, dels cròmlecs d'Er Lannic. Són dos cròmlecs, dels que en veurem un i gràcies, l'altre és just sota nostre, sota el mar. El visible és el d'Er Lannic I.
Realment és com un doble cròmlec, un més al nord i l'altre tocant el primer, més al sud. El que podem veure és el de més al nord, l'altre un xic més gran, es troba en el moment de la fotografia, just a sota el vaixell en el que ens trobem. Aquest que veiem consta de 49 menhirs més o menys dempeus, dels que 33 queden remullats en plena mar. L'altre disposa d'uns 70 rocs, segons es documenta en un estudi del 1926.
A la petita illa, s'hi han trobat milers de fragments ceràmics, així com restes de fogars i diferents restes d'atuells típics de l'era neolítica, fet que dona suport a l'hora de datar l'estructura megalítica. Totes aquestes restes es troben al "Musée de préhistoire de Carnac".
Tornem al port de Larmor-Baden, prenem el cotxe i ens dirigim a visitar el fantàstic complex megalític de Locmariaquer. Tornem a passar pel típic recinte de llibres de megalitisme i diversos, paguem, i admirem l'immens i peculiar cairn d'Er Grah o Er Vinglé.
Té una llargada de 140 metres, encara que no és la seva llargada original, es creu que el cairn va patir una ampliació en època prehistòrica.
La curiosa tomba individual (sí, és això, individual) no té entrada, és una cambra al vell mig del cairn i ja està, com si fos un sepulcre de fossa. Però això no és l'únic que s'ha trobat al megàlit, el cairn és creat a partir de petits cairns, entre els que s'hi ha trobat, en dos d'ells, els esquelets de dos bous. Aquests petits sepulcres datarien de vora el 4500 a.n.e. Posteriorment, cap al 4200 a.n.e., es creu que es va construir la petita cambra funerària, i, ja al 4000 a.n.e. es van fer les ampliacions al nord i al sud, donant-li aquesta impressionant llargada.
L'antic megàlit fou excavat l'any 1908, per Zacharie Le Rouzic, però no fou restaurat fins l'any 1992. Òbviament, falten pedres, per això també és conegut com a Er Vinglé, que en bretó vol dir, la pedrera... sense comentaris!
Seguim la passejada pel recinte, tot visitant el dolmen veí, el conegut com la Table des Marchand, construït vers el 3900 a.n.e. Ha estat objecte de diverses restauracions, sobretot per intentar mantenir la gran bellesa de les lloses del seu interior.
El dolmen que amaga aquest maco cairn consta d'un corredor de 7 metres per 1.30 metres d'alçada i acaba en una cambra funerària arrodonida d'uns 3 metres de diàmetre. De la cambra, cal remarcar la increïble llosa de coberta, d'unes dimensions de 6.50 metres de llarg, per 4 metres d'amplada, amb un pes estimat de 40 tones.
Pel que fa als gravats, aquí sí que vam poder fer fotos, sense flaix clar, però, tenen l'interior del sepulcre un xic il·luminat i amb la claror que entrava pel corredor, era el necessari com per poder fer alguna fotografia. Només entrar i encara amb la llum del dia ens trobem aquesta fantàstica inscultura.
Seguim caminant pel passadís d'entrada, jo, cada cop anava més ràpid, tenia ganes d'admirar la famosa cambra funerària, amb la mencionada molt freqüentment llosa de coberta, però amb el primer que vaig topar i realment al·lucinar va ser la llosa de capçalera de la cambra, que per cert és la culpable de que el dolmen sigui d'aquestes dimensions tant exagerades (2.50 metres d'alçada), ja que és una estela anterior a la datació del sepulcre.
Després vaig mirar les companyes laterals (i vaig seguir flipant), i per acabar l'immens roc que té com a coberta, que és destacable no només per les seves grans dimensions, cal observar també els tres gravats que té: Un d'una destral, amb el seu mànec; un altre d'un bàcul (crossa); i una part d'un bòvid. Com a curiositat, esmentar que aquesta llosa de coberta, es creu, perquè els gravats enganxarien, que és una de tres parts d'un menhir de 14 metres. Aquest menhir va ser trencat i reutilitzat a les cobertes de la Table de Marchand, Gavrinis (que es troba a l'actual illa a 4 quilòmetres), i l'altre es creu que podria ser la llosa de coberta del túmul d'Er Grah.
Esmentar també del megàlit que ha estat un dels llocs més concorreguts tant prehistòricament com històricament, ja que s'utilitzà com a tomba fins a principis de l'edat del Bronze, uns 2000 a.n.e., i inclús va ser habitat cap al 1850, de fet, hem vist fins i tot algun quadre, això sí, amb un aspecte bastant més desastrós.
Fou restaurat el 1883, 1905, 1921, 1937 i l'última l'any 1993, quan es va reconstruir tot el cairn, a part de l'excavació arqueològica. Aquesta quantitat de restauracions és deguda al gran interès en conservar els magnífics gravats de que disposa.
Un cop visitat el gran dolmen de la Table des Marchand, seguim visitant grans megàlits, toca el torn del Grand Menhir Brisé, també conegut com Men-er-Grah o Men-er-Groach, que es troba a pocs metres al costat del sepulcre.
Aquest, ni l'Obèlix. Jo sóc a l'esquerra, de vegades sortim a les fotos per a que quedin manifestes les dimensions.
Tal i com diu el fulletó informatiu que ens van donar allà: És el menhir més gran de la prehistòria occidental. Té un pes de 280 tones i 20.60 metres de llargada, encara que hem trobat estudis que asseguren un pes de 350 tones i pocs metres més de longitud.
El més curiós de tot això (se li pot dir al·lucinant) és que el tipus de granit del que està fet el gran monòlit Brisé no és de la zona, i fou treballat i aixecat vers el 4500 a.n.e. juntament amb l'estela de dins la Table des Marchand i un petit alineament de 18 menhirs entre els dos megàlits, del qual es "conserven" unes circumferències de pedra en el seu lloc d'aixecament. El Grand Menhir Brisé seria el primer d'aquest alineament.
Es creu que tots el menhirs van ser enderrocats i destrossats vora el 4300-4200 a.n.e. (el roc Brisé inclòs, del que s'estima que quan era en peu, amidava 18.5 metres des del sòl).
Com a últim detall, esmentar que en el segon tros de menhir, el de la meva dreta a la foto, s'hi documenta un gravat d'una destral polida amb mànec; no sé si es veu, no vaig gosar entrar al recinte, però veient l'estat de la gespa, la gent s'hi deu endinsar.
Sortim del recinte, però ens quedarem tot el dia voltant per Locmariaquer o Lokmaria-Kaer. Anem ara a visitar el dolmen de Mané Er Hroëk o Mané-er-Hroueg, també conegut com Ruyk.
Val a dir que el lloc on es troba té el seu encant, jo m'anava apropant al "site"... i cada cop tenia millor pinta, però just arribar, vam trobar-nos el camí tancat per una tanca de les típiques d'obres urbanes, entre dos petits monticles de sorra i un cartell informatiu de pas prohibit per obres. Vorejant el tancat, ens trobem amb això...
... l'estaven restaurant. Jo ja m'hi anava a endinsar, però la veu de la Cris m'ho va fer repensar. Realment amb tota la coherència del món.
Cercant informació per internet sobre el sepulcre, hem trobat que això que vam veure és només la seva entrada, però en realitat té un túmul de 100 metres de llarg per 60 metres d'ample i una alçada conservada de 8 metres, i que disposava d'una bona quantitat de menhirs al voltant, avui en dia són tots caiguts o a jardins privats de cases... Nosaltres, de tot això, ni idea... sí que és veritat que l'entrada actual fa un angle de 90 graus cap a la dreta, fent que el monticle de terra que teníem davant ens tapés tota la vista cap aquell costat.
Hem trobat unes dimensions, les quals no puc contrastar, però bé, és el que hi ha. Segons aquest estudi, el fals corredor (no hi ha corredor original) faria 10 metres de llarg i s'endinsa 5 metres sota el nivell del sòl, on trobaríem una cambra de 5 metres de llarg per 3 metres d'ample, amb diversos gravats.
Sabem del dolmen que va ser excavat, no gaire acuradament, l'any 1863 per la "société polymathique du Morbihan". Al seu interior, van localitzar una estela gravada i diverses restes d'època neolítica, com 106 destrals, 100 penjolls de jadeïta i 4 de diorita, el més gran dels quals amidava 46 centímetres de llarg. També es van extreure 49 perles i 9 penjolls més de maragda verda. Totes aquestes troballes estan dipositades al museu de Vannes.
Tornem cap el cotxe, un xic empipats, i ara que hem vist el què hi havia allà dalt i no hem vist, encara més, però bé, anem a veure el dolmen i menhir de Pierres Plates. Comencem per aquest últim.
Per estrany que pugui sembla, no hem trobat fins ara informació del menhir, tots els estudis que hem vist acaben parlant del bonic dolmen que hi ha tot just al seu costat.
I el dolmen de Pierres Plates. La veritat és que d'aquest dolmen hi ha bastant a dir, el fet de que estigui a la mateixa platja, la seva gran llargada, i que es conservin un seguit de pedres gravades en el seu interior (13), el fan bastant atípic.
Insereim un tastet de les lloses gravades.
Aquesta següent es veu perfectament, gràcies a la llum que entra de l'exterior.
El sepulcre es troba prou ben restaurat, tot i que segons documentació, ja es va restaurar l'any 1892 amb no gaire bon criteri. Pertany a la família de sepulcres en L o en angle, d'uns 45º a l'esquerra per cert, com es pot veure a la fotografia.
El que podríem denominar com la primera part del dolmen consta d'un corredor de 6 metres de llarg, per 1.2 metres d'ample i 1.10 metres d'alçada. Aquí hi ha una cambra a l'esquerra i l'angle d'on surt de nou un corredor de 16 metres de llargada, on al seu final trobarem una cambra quadrada de 2 metres de costat.
Tot seguit, anem a visitar el menhir d'Er Letionec o Kerpenhir, de nou, i com ja hem dit abans, al mateix Lokmaria Kaer (bretó).
Aquest majestuós megàlit fa 3.40 metres d'alçada i és l'últim menhir d'un cròmlec. Dels menhirs, la veritat és que hi ha poc a dir.
Passem a visitar el sepulcre de Mané Réthual, que, com es veu a la fotografia, no és petit que diguem. Per cert, també és conegut com a Mané Rethuel, Ruthuel o Bé-er-Groah.
Aquest sepulcre consta d'un corredor de 9.50 metres i una alçada conservada de 1.20 metres, llavors arribem al que seria la sala sepulcral, que té una disposició força curiosa, consta d'una avantsala d'uns 3 metres, per 3.40 metres d'ample, i després vindria la cambra funerària pròpiament dita, amb una llargada de 3.70 metres i una amplada com l'anterior, de 3.40 metres; per aquesta raó, es creu que el sepulcre va ser utilitzat en dues èpoques diferents. La cambra més exterior té una certa forma circular. A destacar, la immensa llosa de coberta, d'un pes aproximat d'unes 50 tones. Esmentar que algunes de les lloses estan gravades i que els entesos diuen que es podria tractar d'un altre menhir trencat.
La foto no és gaire bona, es fa el que es pot amb els mitjans de què disposem... a més, no som fotògrafs. Sembla que hi hagués una figura humanoide o quelcom així.
El megàlit ha estat excavat quatre vegades: el 1860, 1865, 1923 i finalment al 1936. D'aquestes exacavacions, es documenten diverses restes, entre elles esclats de sílex i una destral de diorita.
Visitem l'últim per avui, tot dirigint-nos al dolmen de Mané Lud, que és més espectacular del que sembla a la fotografia. L'entrada al megàlit és totalment artificial, suposo que se la van carregar en construir la casa que es veu a la fotografia (és una capella).
El sepulcre consta d'un túmul de 80-100 metres de llarg per 50 metres d'ample i 6 metres d'alçada conservada, en el que es documenten diversos "cofres". Al dolmen pròpiament dit, s'accedeix per una escala, òbviament molt posterior, que dona accés a un corredor de 10 metres de llarg que acaba en una cambra de 4 metres de llarg, per 3 metres d'ample, i una bona alçada, em penso que hi cabia de peu. El terra de la cambra és enllosat per un gran roc amb una destral gravada, que no vam veure, però és el que està escrit al seu estudi. Destacar també les diverses lloses gravades que té i la gran llosa cobertora amb unes dimensions de 8.50 metres de llarg, que cobreix totalment la cambra sepulcral. Aquesta llosa és visible des de l'exterior, és realment impressionant.
De nou, tornem a inserir el tastet de gravats.
Per avui ja n'hi ha prou, anem a descansar, que demà seguirem veient aquests fantàstics monuments d'època neolítica.
Cròmlecs d'Er Lannic: 30T 507751 5268259
