El dia d'avui va ser completet, completet... Vam visitar megàlits a dos departaments, però encara ens en vam deixar molts més. Personalment, va ser un dels dies que més vaig gaudir.
Per començar, ens dirigim a Saint Vicent Sur Jard, al departament de Vendée, i anem a la cerca del dolmen de Grand Boulliac. Preciós megàlit que fou excavat i restaurat entre l'any 1901 i el 1905, tot i que, com veiem, es troba poc restaurat; just al corredor d'entrada, hi ha la llosa de coberta d'aquest estintolada a terra, per no parlar de la cambra sepulcral... potser es podria tornar a fer.
L'antic sepulcre neolític té una longitud d'aproximadament 6 metres i una amplada d'uns 4 metres. Pel que fa al corredor, es documenten 2.20 metres de llargada, sense especificar ni la seva amplada, ni alçada.
Quan es va excavar i restaurar, es varen trobar restes humanes corresponents a tres individus, esclats de sílex, dues puntes de fletxes esmolades, un punxó d'os, rodets usats, un fragment d'esquist estranger a la regió i fragments ceràmics, que proven que el dolmen fou utilitzat per últim cop vers el 2400 a.n.e.
Com quasi bé tots els megàlits de la zona, té les seves llegendes. I la llegenda diu que antigament el dolmen estava envoltat de menhirs amb els que un gegant va jugar a bitlles, llençant-ne uns quants a terra. Documentant-nos, hem trobat que l'any 1905 encara restaven uns quants menhirs, per desgràcia avui en dia tots desapareguts.
D'aquí, anem a visitar el menhir de la Pierre qui Vire, que és com a poc peculiar. De fet, és l'únic menhir d'aquest tipus de pedra que s'ha trobat a la regió, i té una forma que no es veu gens treballada, bé, potser treballada sí, però no és el típic menhir arrodonit. Molta gent el cataloga com el menhir menys bonic de la contrada.
La llegenda que recau en aquest gran roc és més simple que l'anterior, només diu que a mitja nit el roc començava a girar sobre el seu eix. Realment, deu ser impressionant, no tots els dies es veu una pedra de 4 metres d'alçada, amb una amplada de 2 metres i un gruix d'1 metre, donant voltes sobre si.
Bé, seguim amb la ruta tot anant a visitar el "site" de Savatole, on hi ha tres dòlmens, però nosaltres només en vam visitar dos, el tercer estava ocult pel blat de moro del camp del costat. Els dòlmens van ser excavats i restaurats a principis del segle XX pel doctor Baudouin. I de nou, l'any 1939 van ser reconstruïts, dos d'ells per part del Sindicat d'iniciativa de la regió, dirigit per S. Guiet.
El primer que visitem és el sepulcre de Savatole B.
La cambra del sepulcre és de forma circular. La gran llosa que li fa de sòl no és més que la llosa de capçalera, que va caure en una antiga excavació. La llosa cobertora és quadrada, de 3.40 metres de costat. La cambra pròpiament dita té un diàmetre de 2.20 metres i una alçada de 1.40 metres. A l'interior, s'hi va trobar una fulla de sílex i diversos esclats del mateix material.
Seguim pel camí uns metres més topant-nos amb Savatole C. És a tocar del camí.
El megàlit, també anomenat Savatole Terrier, consta d'una gran cambra rectangular construïda amb nou lloses i el terra és enllosat per una gran roc. El monument té una llargada d'aproximadament 5 metres, una amplada de 3.50 metres i una alçada a la cambra sepulcral de 1.20 metres. El dolmen fou excavat i restaurat l'any 1903, produint unes troballes prou interessants, entre les quals, diverses restes òssies humanes. Aquestes certificaren la utilització neolítica del jaciment.
Continuem la ronda a Vendeé, visitant el preciós megàlit de la Frébouchère, que a mi particularment em va agradar moltíssim.
El dolmen més gran de la regió de Vendée i també conegut com a "Pierre couverte" és del tipus conegut com d'"Anjou dolmen". Bàsicament, aquests sepulcres es caracteritzen per una gran sala i l'entrada més baixa que la cambra, és a dir, tipus galeria catalana, però amb pòrtic, en lloc de corredor.
La cambra té una longitud de 7 metres, tots ells coberts per un sol roc de 9 metres de longitud i 5 metres d'ample, que no sé si ho he llegit en algun lloc o m'ho van explicar allà, es va trencar ben bé pel mig per l'acció d'un llamp, visiblement avui en dia restaurat. Al sepulcre se li estima un pes d'unes 100 tones. L'alçada de la cambra, a l'entrada, és de 1.50 metres, i a la capçalera, de 2.30 metres.
Pel que fa al pòrtic, esmentar que l'alçada conservada seria de 1.10 metres.
Dins la cambra, hi ha com un petit menhir, que jo li dic menhir perquè com a pilar no té preu, no arriba al sostre, i a part té una forma prou curiosa (potser que abans de la restauració de la coberta, si que toqués). Però la pinta que fa és que és un menhir plantat aquí intencionadament, una cosa que a dia d'avui "any 2024", que revisem l'entrada, encara no hem vist a cap sepulcre, si més no, tan clar.
El megàlit ha estat excavat en diverses ocasions, de les quals no hi ha documentació, el que sí que sabem és que fou restaurat l'any 1887, on es documenta la possibilitat de que el trencament de la gran llosa de coberta no fos per la força d'un llamp, sinó per força explosiva que haurien utilitzat caçadors de tresors en espoliar el megàlit, per desgràcia una acció prou repetida a la història del megalitisme.
Es té constància de que, com el dolmen de Grand Boulliac, tenia una gran quantitat de menhirs envoltant-lo, dels que avui en dia en queden tres.
D'aquests tres menhirs, en veiem un de camí al triangle de Plessis, just al camp de blat, ja recol·lectat del costat de la carretera, el petit menhir d'Ouches. No sembla pas gaire gran, però si el tenen catalogat (per la mida, és d'estil Català).
Seguint la ruta marcada, ens arribem a l'antic triangle de Plessis. Era un triangle equilàter de 100 metres de costat, a la foto veureu el que resta dempeus. El tercer es troba caigut enmig d'algun camp del costat.
El primer, conegut com a "Le Grand menhir du Plessis", té una alçada de 6.20 metres, una amplada de 2 metres i un gruix de 1.20 metres. Aquest menhir era caigut des de l'any 1977, però gràcies a les noves tecnologies ha estat reaixecat.
El segon, crec que anomenat "Le deuxième menhir du Plessis" (es veu al fons), és més petit (penso amb els menhirs de la terra i em semblen de broma), fa una alçada de 3.60 metres, per un ample de 2 metres i un gruix de 1.50 metres. La ubicació d'aquests dos menhirs formen el nord i el sud del triangle.
El tercer, tot i que no el vam visitar, crec que anomenat "menhir Gran Plessis" o "Le troisième menhir du Plessis", i consta d'unes dimensions semblants a la del primer, 5.66 metres de llarg.
Les excavacions efectuades a aquesta curiosa i complexa construcció megalítica va dur a la llum un raspador de quarsita, diversos i variats fragments ceràmics, i un fragment de pedra de moldre.
De nou tornem al cotxe i ens apropem al dolmen de Cour du Breuil.
Dolmen també conegut com "Pierre levée", es tracta d'una gran llosa de coberta, de 3.80 metres de llargada per 2.90 metres d'amplada i un pes d'unes 11 tones, que es recolza sobre les tres lloses que li queden dempeus al megàlit, les altres dues es van esfondrar. Això ho fa mantenint una alçada de 1.50 metres. Es data el megàlit al Neolític, prop del 3500 a.n.e.
Esmentar que el mot "Breuil" deriva de la paraula llatina "brolium", que vol dir "antic bosc". Sembla indicar segons les llegendes i el nom original que li han posat, que el megàlit també hauria estat un lloc de reunió per a les bruixes.
Tornem a fer via dirigint-nos a La Fontaine, més concretament al Cairn du Pey de Fontaine o Tre du Pey (realment es veu poca pedra, ja que es va utilitzar com a pedrera a la Segona Guerra Mundial). En ell, es veuen dues estructures, la primera en estat de semi-destrucció... amb un antic corredor del sepulcre totalment desenterrat i desmuntat.
La veritat és que del sepulcre pròpiament dit en queda ben poc... però el cairn és molt visible, ja que fou excavat i restaurat entre 1987 i 1992 per Roger Joussaume. Però clar, després de més de 4.000 anys d'oblit i certes excavacions no gaire acurades, més no es pot demanar.
El cairn va ser descobert l'any 1840 per un abat, un tal Baudry. Però per desgràcia, el corredor d'entrada al sepulcre es va ensorrar després d'aquestes excavacions. El 1933, es tornà a excavar, aquesta vegada aportant un parell de vasos ceràmics, diverses cendres i algunes restes òssies humanes.
Com ja hem dit, el megàlit fou espoliat pels alemanys a la Segona Guerra Mundial, les seves pedres es van utilitzar sobretot per a fer els búnquers de l'estació de radar del Mur de l'Atlàntic, l'any 1944.
A finals de l'any 1980, es va excavar de nou, aquest cop amb resultats molt més satisfactoris que les dues vegades anteriors, perquè encara que no es documenta cap resta humana, sí que es documenta un gran nombre de puntes de fletxa, així com destrals polides, ceràmica decorada, joies gal·les i monedes romanes. El sepulcre data del Neolític Mitjà, encara que per les restes trobades en les seves prospeccions, es demostra una utilització durant tot el Neolític, però també una certa utilització (o visita) a l'època gal·lo-romana i fins i tot a l'Edat Mitjana.
Del segon, només dir que resta cobert amb el túmul, que s'ha fet amb el pas del temps, partint del cairn. El sepulcre va ser estudiat per L. Ballereau i l'abat Baudry, però avui en dia està tancat.
Quan abans s'excavava, no era com ara, que es documenta fins i tot quan es troba un formiguer. Tot i això, es documenta a l'excavació del segon cairn que hi ha un dolmen amb cambra circular d'uns cinc metres de diàmetre i un corredor de 13.50 metres. Baudry indica l'amplada i llargada del cairn, però es desconeix l'alçada d'ell en aquells temps, però es té constància que es va restaurar una llosa gravada de més de 1.50 metres.
Com a dada curiosa, esmentar que en un estudi dels megàlits de la regió va demostrar que el cairn de Tre du Pey o du Pey de Fontaine es troba a 33 metres d'alçada, i domina tots els altres megàlits de la contrada. És una situació que es repeteix en diversos cairns de la costa atlàntica, fet que fa pensar que aquest tingués una certa importància.
Visitades les restes dels dos cairns, ens dirigim a Avrillé per visitar el menhir de la Garnerie.
Però novament, ens vam trobar amb la impossibilitat d'arribar-hi. Realment a aquest ens hauria fet gràcia, ja que és un dels menhirs més grans de la zona. Té una alçada de 5 metres, una amplada de 2.80 metres i un gruix de 2 metres. El seu volum s'estima en 36 metres cúbics, i pesa 100 tones.
Ara tot dirigint-nos al megàlit de la Pierre Folle du Plessis du Bernard, veiem les restes d'una torre gal·lo-romana al costat de la carretera.
Òbviament, no ens podem acostar, però he trobat les coordenades per si algú ho vol veure de prop. Seguint el camí, en poca estona arribem a destinació, el dolmen de la Pierre Folle du Plessis du Bernard.
D'aquest tenim una anècdota bastant peculiar, ja que el dolmen està restaurat, però no es té constància, ni de qui ho va fer, ni quan ho va fer. Segons els arqueòlegs que l'han visitat, diuen que aquesta acció seria de principis del segle XX, una acció no gaire acurada, per cert. Ja sigui per la restauració o pel pas del temps, la tipologia del sepulcre no està gens clara.
Les lloses són de pedra calcària, granit i gres, que aguanten una coberta de 5 metres de llarg, 3 metres d'ample i un gruix que varia segons el punt, sobre uns 50 centímetres.
Acabada la visita, anem a Le Givre per a cercar l'impressionant menhir de Chellinée, però jo l'he trobat com a Pierre Levée, em podria equivocar, hi ha molts menhirs amb dimensions semblants, però veient a la fotografia, la marca longitudinal de la part dreta i el groguet del seu cim, el fan inconfusible.
Enclavat davant de la tanca d'arbres que voreja un camí (és a l'altre costat, a un camp de blat, aquest cop recollit), té una alçada de 5 metres, una amplada 2.50 metres i un gruix d'1 metre. Com la majoria de menhirs del departament, és ubicat de Nord a Sud (em refereixo a les dues cares planes).
Ara anem cap a Loire Atlantique, al que li dedicarem una entrada a part, per no embolicar regions, ja dic que vam fer molts quilòmetres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada