Dòlmens al districtes de Figeac II i Villefranche-de-Rouergue I

Continuem la nostra estada per terres del centre de França i avui ens acostem a la vila de Martiel, al departament d'Aveyron. De camí, però, farem una aturada al bonic poble de Cajarc i farem un parell d'aturades no intencionades inicialment.

Sortim de l'allotjament de Combarel i ens dirigim cap a Cajarc. Un cop a la carretera D19, poc després de passar el nucli de Martignes, veiem un cartell a la dreta indicant "dolmen". I què vam fer... buscar on aturar el cotxe per anar a visitar el megàlit. En uns cinc minuts caminat, arribem al dolmen de Martignes.

Seguint amb el nostre estil, aquí hi posaríem la foto, però lamentablement, aquell dia la càmera de fotos ens va jugar una mala passada i ens va deixar sense fotos de dos dels dòlmens, un d'ells aquest. Podeu trobar imatges a la pàgina de T4T35.

Després de la visita, seguim cap a Cajarc, però fem una altra aturada, ja que el gps ens marca un dolmen molt a prop de la carretera a poc més de 7 quilòmetres. Per trobar-lo, seguim per la D19 els 7 quilòmetres i agafem el primer desviament que surt a l'esquerra després d'una zona d'aparcament típica francesa, d'aquelles amb tauletes. Just desviar-nos, ja podem parar el cotxe a la primera corba, ja que el dolmen es troba a la nostra dreta.

El dolmen de Verdier és, en realitat, un dolmen doble. A la foto superior es pot veure clarament la tomba I, però a la inferior podem veure una llosa prop de la primera cambra que no guarda relació amb aquesta; es podria tractar de la tomba II. Pel que es veu, és habitual trobar dòlmens dobles a la zona, tot i que nosaltres no en vam veure cap més.

Aquest sepulcre fou excavat l'any 1967 per J. Clottes i M. Lorblanche, però no diuen res de que sigui doble. El que sí comenten és l'existència d'un túmul d'uns 15 metres de diàmetre, que la coberta de Verdier I estava ja trencada en 6 trossos i que sembla un dolmen simple. També es documenten nombroses restes humanes i ceràmiques.

Pel que fa a les dimensions de les cambres, el I fa 3.60 metres de longitud màxima, per 2.50 d'amplada i 1 metre d'alçada màxima conservada, mentre que el II mesura 1.70 metres de llarg, 1.50 d'ample i 0.70 d'alt.

Seguim el nostre camí cap a Martiel després de fer una curta aturada a la vila de Cajarc, que conserva restes de cases medievals i que bé val una visita. Allà, agafem la carretera D146 i una vegada passat el nucli de L'Espinassière prenem el desviament a la dreta a una cruïlla de 4 possibilitats. Després d'uns 1700 metres, arribem a una altra cruïlla, on ara girem a l'esquerra. Al poc, prendrem la segona pista que ens surti a l'esquerra. Després d'uns 300 metres veurem, a la nostra dreta, les restes del dolmen de Couaylles.

Aquesta malmesa sepultura conserva una llarga llosa de 2.30 metres i 1.00 metre d'alçada a un dels laterals, que ens permet mesurar una longitud aproximada de la cambra de 4.50 metres. Addicionalment, es conserven dues pedretes més en el que podria ser l'entrada del sepulcre i un tros de llosa a l'altre lateral.

Desfem el camí fins l'última vegada que hem girat i ara anem a l'esquerra. Seguim uns 750 metres i aparquem a la nostra dreta a l'entrada del tercer camí que ens trobem. Per a trobar el dolmen de Causse Prunier haurem de seguir el mur que limita el camí a la nostra esquerra uns 75 metres. Aquí va ser on ens va fallar la càmera per segona vegada i és realment una llàstima perquè el dolmen es mereix una foto i no n'hem trobat cap a internet! Es troba fent de mur i no té íntegra la llosa de coberta, només li resten dos fragments. La maca sepultura és, com tots els companys de la zona, un dolmen simple.

De nou al cotxe, tornem per on hem vingut, aparcant ara a la sortida del camí que hem agafat per a visitar el primer dels dòlmens de Martiel... Coses que té un lloc amb molts megàlits i indicacions no gaire clares! Per això, recomanem utilitzar les coordenades per a no fer voltes estúpidament. Doncs bé, travessem la carretera i ens colem entre esbarzers a intentar trobar el dolmen de Rousiès C. No sabem si el vam trobar, però seguint un mur una cinquantena de metres des de la carretera i coincidint força amb les coordenades que portàvem, vam trobar aquestes lloses sospitoses perpendicularment adossades al mur.

No podem confirmar que sigui el megàlit que cercàvem perquè no hi ha imatges a internet. Només hem trobat que també s'anomena Rosier de Caussanel i que les seves lloses laterals i de capçalera estan molt malmeses. Què en penseu?

Després d'estar per la zona intentant trobar algun altre dolmen ruïnós del municipi, ens decidim a fer la ruta que està publicitada per la comuna, fins i tot tenen un fulletó editat, tot un luxe! Per això, seguim la carretera en el sentit que dúiem i, no molt més endavant, aparquem a la zona senyalitzada a la dreta de la carretera com a aparcament per a la ruta dels dòlmens de Martiel, ruta indicada amb marques grogues. A la fi! amb la de megàlits que tenen i només fan ruta per a uns quants... en fi... Aquesta ruta permet visitar, en només 600 metres, una inscultura, una cova i tres dòlmens.

Agafem el corriol marcat en groc i el seguim fidelment per a no perdre'ns cap megàlit. El primer que trobem, però, és la Bassin du Bois des Rey o du Bois des Margues, que queda a la dreta del nostre itinerari.

Com es pot veure a la foto, una "bassin" (conca en català) és una mena de cassoleta, però més gran; aquesta fa uns 40 centímetres de diàmetre i entre 8 i 10 de fondària. Sembla que aquestes cavitats es feien servir per a rituals de fertilitat, posant ofrenes d'aigua, altres líquids, baies, fruits o cereals al seu interior.  

Seguint el camí marcat, arribem al primer dolmen del recorregut, el du Bois des Rey o Bois des Margues B (igual que la conca... això és ser originals...).

La cambra d'aquest dolmen simple té una longitud aproximada de 4 metres i una amplada d'uns 2 metres. La coberta és una imposant llosa de 4 metres de llarg per 3 d'ample, pesant aproximadament 21 tones.... bé, devia ser una única llosa que ara es troba trencada en dos. Aquest maco megàlit està datat cap el 2500 a.C.

Reprenem l'itinerari i immediatament trobem el següent element, el dolmen du Bois de Galtier o Bois des Margues A.

Encara que sembli el mateix d'abans, no ho és, però és que tots els sepulcres de la zona són força iguals. Aquest, però, és un pèl més petit que el seu veí, ja que la seva longitud és de 3.60 metres i el pes de la coberta és de 13 tones. És monument nacional francès des de 1887.

Com a curiositat, a la part posterior del dolmen s'observa un mur de pedra seca en forma circular. Són els vestigis de la seva reutilització en temps moderns com a cabana de pastor.

Seguim la ruta i ara arribem al dolmen du Devès des Gleyettes A, monument nacional des de 1978.

En aquest cas, ens trobem un dolmen simple amb diverses lloses a la coberta, de les quals només una es troba cobrint la cambra. La seva longitud aproximada és de 4 metres.

Seguim endavant pel corriol que comença a davallar cap a la riera fins trobar, a mà esquerra, la Cloup o Doline des Gleyettes, que és una petita gruta que pot haver estat utilitzada com a abric en èpoques prehistòriques.

Ara sí, tornem al camí i seguim endavant uns 300 metres. Buscarem un lloc on el filat de la nostra esquerra permet el pas i ens colarem a un prat per visitar, fora del circuit marcat, el dolmen du Devès des Gleyettes B... no el podíem deixar passar estant tan a prop i accessible!

Per variar, no tenim informació sobre ell, només l'evidència de que a aquesta cambra simple li manca la llosa de coberta.

Retornem a l'itinerari marcat i anem cap el cotxe, que ens hem guanyat el dinar. Després del ressopó, canviem de zona i anem a visitar el dolmen de Marie Gaillard. Des de l'aparcament de la ruta anterior, seguim endavant durant uns 2 quilòmetres, quan trobem una intersecció de tres camins. Prenem el de més a l'esquerra i, en uns 750 metres, arribem a una zona on podem aparcar a la dreta, des d'on surt un corriol que ens duu al dolmen. 

La cambra simple de Marie Gaillard o de Les Teyssounières és monument nacional des de 1978. Es troba envoltada per un túmul de 15 metres de diàmetre i mesura 2.20 metres de longitud, per 1.40 d'amplada i conserva una alçada màxima de 1.20 metres. La seva gran coberta pesa 7.50 tones.

Dins la tomba es van trobar diverses restes humanes que van permetre determinar l'alçada dels individus masculins i femenins, essent 1.68 metres l'alçada mitjana masculina i 1.58 la mitjana femenina. Aquestes restes es daten sobre el 3000 a. C.

Segons sembla, aquest dolmen va ser excavat l'any 1885 pel cònsol americà a Niça, el sr. Thomas Wilson, però la seva descripció no concorda amb l'aspecte d'aquest dolmen. Tot i això, les troballes de l'esmentada excavació es troben al Museu Smithsonian de Washington. es tracta d'una agulla metàl·lica, un fragment de ceràmica i una pedra calcària foradada.

Retornem fins l'última cruïlla i allà prenem la pista per la que veníem abans, és a dir, la de la més a la dreta. Avancem uns 380 metres i podem deixar el cotxe al marge del camí. A la nostra dreta queda un prat que estava sent llaurat just en aquell moment i, curiosament, el nostre següent dolmen es troba al bell mig d'aquell prat. Anem pel lateral del prat i dubtem una bona estona en si passar o no, però al final decidim passar i intentar parlar amb el pagès. Quan finalment aquest s'adona de les nostres intencions, atura el tractor i intentem explicar-li que volem veure el dolmen i si hi té algun inconvenient. Ens mira amb cara escèptica i interpretem que vol dir que no hi veu el problema, així que travessem el prat i ens plantem al túmul.

El dolmen du Grand Champ o des Champs Grands s'ha salvat de miracle de desaparèixer per l'acció de l'home llaurant camps i ha arribat als nostres dies en relatiu bon estat. La cambra mesura 4,70 metres de llarg i 1.10 d'ample, però podria haver estat més gran, ja que un dels ortòstats laterals mesura prop de 5 metres. La coberta, avui trencada en dos, té unes dimensions de 3.70 metres de llarg, 3.10 d'ample i 60 centímetres de gruix.

Per visitar l'últim dolmen del dia, avancem a peu 200 metres des d'on hem deixat el cotxe. A la nostra esquerra, darrere del mur de pedra i el filat de filferro, es troba el maco dolmen de Puech Redon.

Ens trobem davant d'una gran cambra simple de 4.55 metres de longitud i 1.90 d'amplada amb la coberta trencada.

Encara ens queden força megàlits per la zona, però som conscients que se'ns farà fosc abans de poder veure'ls tots, així que decidim deixar-ho per avui. Per finalitzar el dia, ens acostem a passejar per la maca ciutat de Villefranche de Rouergue, a només 10 quilòmetres d'on som i amb un nucli medieval i una catedral "fortificada" dignes de visita.

Coordenades:

Martignes: UTM(ETRS89): 31T, 413343, 4935702

Verdier A: UTM(ETRS89): 31T, 409747, 4929881

Verdier A II: UTM(ETRS89): 31T, 409747, 4929881

Couaylles: UTM(ETRS89): 31T, 413752, 4916849

Causse Prunier: UTM(ETRS89): 31T, 413543, 4916078

Rousiès C: UTM(ETRS89): 31T, 413390, 4916792

Bassin du Bois des Rey: UTM(ETRS89): 31T, 412828, 4917784

Bois des Rey A o du Margues B: UTM(ETRS89): 31T, 412873, 4917772

Bois de Galtier o du Margues: UTM(ETRS89): 31T, 412821, 4917840

Devès des Gleyettes A: UTM(ETRS89): 31T, 412937, 4918074

Cloup des Gleyettes: UTM(ETRS89): 31T, 412997, 4918071

Devès des Gleyettes B: UTM(ETRS89): 31T, 412946, 4918375

Marie Gaillard: UTM(ETRS89): 31T, 410648, 4918030

Grand Champ o Champs Grands: UTM(ETRS89): 31T, 411089, 4918332

Puech Redon: UTM(ETRS89): 31T, 411301, 4918465

Grotte du Pech Merle (districte de Cahors I)

Seguim de viatge pel departament de Lot, a la França central. Avui, com s'ha llevat plovent i a la tarda tenim visita a la Grotte du Pech Merle, decidim fer via cap allà, a poc a poc, seguint el curs del riu Celé i aturant-nos a alguns dels poblets riberencs: Espagnac, Marcilhac sur Celé i Cabrerets. Per dinar, no podem passar per alt anar a visitar un dels pobles més pintorescos de la zona, Saint Cirq Lapopie, ubicat sobre el riu Lot, oferint una panoràmica brutal. A més, es tracta d'un bonic nucli medieval força ben conservat... llàstima que està pleníssim de turistes!

Acabades les visites turístiques, anem cap a les coves de Pech Merle, on es poden admirar pintures rupestres reals (fet cada dia més estrany) i alguns gravats, a més de formacions d'estalagmites i estalactites. Van ser descobertes el 1922 i obertes al públic el 1926. 

Primer de tot, visitem el museu, on es troben diverses troballes de la zona i algunes reproduccions interessants, com la d'una venus i d'un dolmen, el du Pech I d'Alvignac, que ens va fer dubtar de si l'havien traslladat i era real o bé era una rèplica. Després de molt buscar, hem trobat unes quantes fotos del megàlit a la seva ubicació original i són d'ara, així que podem descartar que el del museu sigui el real.

D'altra banda, també es poden veure diverses fotografies de les pintures de la part de la cova que no és visitable (Galeria de Combel). És una pena, perquè sembla ser molt interessant. Tot i que no és bona, adjuntem una de les fotos.

Arribada la nostra hora de visita, ens acostem a l'entrada i demanem el fulletó en castellà, ja que la visita guiada era en francès. Està ben pensat perquè és mida foli i amb la lletra enorme, de manera que es pot llegir fàcilment mentre es fa el recorregut a l'interior de la cova. En resum, veiem molts animals pintats: 21 mamuts, 12 bisons, 7 cavalls, 6 urs (uns bòvids de gran mida avui extingits), 6 cèrvids, 2 cabres, 1 ós, 1 felí i 3 animals fantàstics tipus peix. També hi ha 12 figures humanes, 8 força esquemàtiques i 4 de més reals, i diversos gravats de traçat digital tipus "macaroni". Ja veieu, una mica de tot distribuït en set sales.

Comencem, baixant les escales construïdes al túnel de 1923, ja que l'entrada original va ser sepultada al Paleolític, fa uns 10000 anys. A continuació, trobem un fris amb les primeres pintures fetes amb òxid de ferro (pintures vermelles) i de manganès (pintures negres) i que representen cavalls, mamuts, bisons i urs. Una pèl més enllà, un mirador ens permet veure el panell més conegut de les coves, però el deixarem pel final, igual que es fa a la visita. Seguint la ruta, veurem en negre a la nostra esquerra uns quants mamuts i bisons. Arribem tot seguit a un lloc curiós, on es veuen, al sostre, els gravats digitals abans esmentats en forma de línies, figures femenines i mamuts.

Una mica més endavant, trobem l'anomenada sala dels discos, on es veuen discos de calcita que s'han format amb el pas dels anys per l'acció de les filtracions d'aigua, i una dotzena de petjades de la mateixa època que les pintures. A continuació, arribem a la zona més àmplia de les coves, la sala de l'ós, amb un sostre d'11 metres d'alçada i on podem admirar les estalactites i estalagmites. Aquesta sala s'anomena així perquè just després podem trobar un gravat d'un cap d'un ós.

Seguint el recorregut, el guia ens ensenya per on van entrar els descobridors de la gruta... déu n'hi do quin valor que tenen alguns... Una mica més enllà, una forma humana, uns urs i una cabra muntesa en color vermell, i les perles de la cova (unes altres formacions de calcita) amenitzen la visita. Arribem a la zona de les dones-bisons, amb pintures en vermell i negre representant un cèrvid, un mamut, siluetes femenines i un negatiu d'una mà envoltada de punts vermells.

Per finalitzar la visita, trobem les pintures més conegudes, presents al fulletó de les coves i que són el seu "logo", per dir-ho d'alguna manera. Es tracta d'un fantàstic panell de 3.40 metres de longitud amb una combinació de cavalls amb clapes i negatius de mans, on podem trobar també algun peix. Curiosament, no tots els dibuixos corresponen a la mateixa època. Els més antics són els peixos, després van venir les mans i els cavalls, i finalment les taques.

Foto extreta del web de Turisme de Lot

Globalment, podem datar les pintures entre el 25000 i el 23000 a.C., dins dels períodes Gravetià i Magdalenià.

Podeu trobar més detalls de la visita i fotos de cada zona al web de Pech Merle.

Finalitzada la visita, que dura una hora i cobreix uns 800 metres, però es fa molt curta, seguim la nostra ruta circular cap a Cahors i, d'aquí, de nou a l'allotjament, que ja n'hi ha prou per avui.

Coordenades:

Grotte du Pech Merle: UTM(ETRS89): 31T, 392268, 4929156

Dòlmens i menhir al districte de Figeac I

Per fi ens podem dedicar a visitar megàlits de Quercy, ja que ahir vam arribar de nit, car ens vam aturar a la zona de Millau a ampliar la cerca de dòlmens... perquè menhir, ni un! Avui, però, sí que en veurem un... n'hi ha més, però bé, que no és com a Catalunya que n'hi ha gairebé a cada cantonada.

Bé, comencem el dia justament visitant l'únic menhir francès que veiem en els dies d'estada, cal dir que és prou gran, sobretot si el compares amb algun menhir de la terra. Aquí tenim el menhir de Bélinac o Peyro Lebado, també conegut com a Pierre Levée, situat a l'esquerra de la carretera D802, pujant del poble de Bélinac, direcció Livernon. Per arribar-hi, sortirem de la D802 a la sortida de Bélinac, tot girant a la dreta just quan ens desviem. Seguirem el camí eorrenc paral·lel a l'esmentada carretera i als 370 metres girarem de nou a l'esquerra, prenent un altre camí sorrenc, que, en 220 metres més, ens durà al gran roc.

Té unes dimensions de 3.55 metres d'alçada per una amplada màxima d'1.90 metres. És el menhir més gran del departament de Lot, amb un pes d'unes 7 o 8 tones. Com a anècdota, esmentar que el menhir es documenta des de l'any 1831, juntament amb un altre menhir a una treitena de metres d'aquest, que va ser abatut per la gent de la contrada, que creien que a la seva base trobarien un tresor. Aquest menhir avui en dia resta desaparegut.

Donant per visitat el menhir, tornem a la carretera, tot fent cap al poble d'Assier. Allà aparcarem el cotxe al camí del costat del camp de futbol i a peu seguirem per ell, tot anant paral·lels a les vies del tren. El camí es torna corriol, i seguint tot rectes, arribarem a un punt on hi ha un filat, amb canvi de desnivell. El dolmen es veu des d'allà estant a la nostra esquerra. Vam passar de fer el perillós salt, ja que la caiguda seria sobre de moltíssimes bardisses, però el vam fotografiar des d'allà. Les coordenades, com sabem on era, les hem agafat des del Google Maps. Aquí teniu el dolmen de Mons I, Champ du Belair C o Cazelle.

Jo diria, des de la meva posició, que el megàlit es troba un pèl enfonsat, i pel que he trobat, sembla que no vaig gaire errat. Fou catalogat l'any 1899 i té unes dimensions de 4 metres de llarg, 2 d'ample i una alçada conservada de 50 centímetres. Pel que sembla, la cambra està construïda a partir de lloses i murs de pedra en sec, i segons es documenta, aquest mig ensorrament que jo he esmentat abans, és degut al deteriorament de les lloses.

Segons hem trobat en diverses descripcions del megàlit, aquest té una considerable cassoleta a la seva llosa de coberta.

Després d'estar una bona estona barallant-nos amb els filats, desnivells i camps, intentant visitar els tres sepulcres de "de Mons", ho deixem córrer, ja que encara no les tinc totes amb el peu. Tot i que la nostra informació diu que són tres dòlmens i un menhir, acabo de trobar informació on asseguren quatre dòlmens i dos menhirs.

Reprenem la ruta tot anant al dolmen de Garivals, encara a terme d'Assier. Per arribar-hi, desfem el camí i agafem la D92, que seguim tot creuant les vies del tren uns 800 metres, fins trobar a mà dreta un camí que dóna a un gran aparcament de terra. Aquí deixarem el cotxe, al final de tot de l'aparcament que és tancat per un filat, ja tocant el bosc. A peu i seguint el filat, ens dirigim a la cantonada sud del gran aparcament, on poc abans d'arribar a la seva fi, on hi ha un altre camí sorrenc, trobarem un espai on podrem travessar el filat fàcilment. El dolmen de Garivals es troba a uns 50 metres d'aquest punt, al verdós i desdibuixat, tot i que ample camí que delimita la banda oest del prat existent.

De la cambra simple de Garivals, puc dir que amida 2.90 metres de llarg per 1.50 tant d'ample com d'alt. Aquests ortòstats donen lloc a una cambra de 2.30 metres de llargada per 1.15 d'amplada i 1.20 metres d'alçada. A més del modern mur que el travessa i un altre de petit, jo diria que modern, que hi ha just davant seu, té una estranya pedra triangular a la seva coberta, que per cert, no cobreix la cambra sencera, ja que només mesura 2 metres de llarg.

Seguim amb la ruta, caminant en direcció nord, pel costat esquerre de camí desdibuixat que dèiem abans, tot resseguint-lo uns 240 metres, trobant després d'un petit mur que ens barra el pas, el dolmen de Bois de Boeufs.

Per mi, un dels més macos de Quercy... com a poc és el més peculiar, el túmul es conserva gairebé íntegrament, ocultant la cambra. El citat túmul fa 20 metres de diàmetre i conserva una alçada de vora els 4 metres. D'altra banda, l'ensorrada cambra fa uns 3 metres de llarg, 1.50 d'ample i només 30 centímetres d'alçada conservada, pel que crec que deu estar intacte, tot i que és monument històric des de 1889.

Cal destacar l'enorme llosa de coberta... hem trobat que fa 3.70 metres de longitud, 2.60 d'amplada i 0.30 de gruix, donant un pes d'unes 8 tones.

Ara, anem a Assier, a visitar l'antic castell del poble, datat de principis del segle XVI. Sincerament em va agradar bastant, com ja he comentat diverses vegades, tot això de les esglésies, castells, fortificacions, etc. m'agraden mig derruïts, i aquest ho està. De fet,l'única ala del castell que resta dempeus és la que hem posat a la fotografia de baix, on hi fan diferents exposicions.

Tornem al cotxe i emprenem camí vers la sepultura de la Table de Roux, sortint d'Assier per la D653.  Tot just passades les vies del tren de nou, girarem a la dreta per una carretera sorrenca, deixant una zona deforestada amb pinta de zona d'aparcament a l'esquerra i les vies a la dreta. Als pocs metres girarem de nou a l'esquerra, tot seguint una altra pista. Seguirem rectes per aquesta via deixant desviaments a dreta i esquerra uns 600 metres. Llavors trobarem un altre camí que surt a la dreta i que seguirem uns 500 metres fins que veurem una zona un xic més ampla a la nostra dreta, amb uns porticons de fusta, que donen pas a un corriol, senyalitzat en groc. Caminant per aquest caminet, en no gaire estona, trobarem el dolmen de La Table de Roux, conegut pels locals com Toulo del Roux.

El megàlit fa uns 4 metres de longitud, tot i que la seva coberta mesura 3.30 metres de llarg, 2.50 d'amplada i 30 centímetres aproximadament de gruix, amb un pes d'unes 5 tones. L'amplada de la cambra varia entre 1 i 1.40 metres, sent més ampla a la capçalera, i l'alçada interna és d'1 metre.

De nou al cotxe, anem a visitar el dolmen més conegut i important de la zona, el sepulcre de Pierre Martine.

El més fàcil és tornar fins a les passades vies del tren de fa una estona, i seguir per la D653, direcció Livernon. Seguirem per ella tot rectes creuant una rotonda i al poc travessarem Livernon. Quasi bé quan s'acaben les cases, girarem a la dreta, prenent la D2... en uns 500 metres veurem un rètol indicant la Pierre Martine per un camí asfaltat que surt a l'esquerra de la D2. Seguirem aquest camí uns quilòmetres fins a veure una zona habilitada com a aparcament a la dreta de la carretera, des d'allà i tornant a peu a la carretera, veurem a la dreta de l'aparcament, una porta, crec recordar que de fusta, que dóna pas a un corriol que mena cap el sepulcre.

Però no vam arribar al sepulcre sense sorpreses, ja que a mig camí, una mica a la dreta d'aquest, vam trobar-nos amb tota una pedrera neolítica.

Realment impressionant el que admirem ara mateix... brutal!

Com es pot comprovar, el tipus de roca és l'utilitzat en tots els dòlmens de la regió i es veuen clarament els negatius de les lloses extretes anteriorment, inclús se'n veuen un parell que finalment no es van utilitzar, ja preparades per al seu ús.

Seguim endavant pel corriol desdibuixat, però fàcil de seguir... són prats amb arbrets punxeguts, fins que després d'un tram final amb un cert pendent de pujada, trobem el megàlit de la Pierre Martine.

A aquesta foto he decidit posar-m'hi jo també, crec que és la millor forma de que es vegin les seves grans dimensions. El megàlit amida 7 metres de llargada per 2 metres d'amplada. Cal destacar la immensa llosa de coberta que malauradament es va trencar en dos... d'aquí els dos monòlits de ciment que es veuen als costats del sepulcre.

Bona passejada des del cotxe... hem vist una pedrera i un grandiós dolmen en menys de cent metres... però aquí no s'acaba tot... saltem el filat que hi ha just darrere del sepulcre, i al bell mig del camp del davant visitarem el dolmen de Rougié o Pierre Martine II.

Aquest sepulcre té unes dimensions prou més petites que el company immediat, però tot i això no és el que podríem dir "petit", fa uns 3 metres de llarg per una amplada que deu rondar el 1.20, 1.30 metres... ho sento, no vam mesurar cap megàlit en aquest viatge.

Tornem al cotxe amb la sensació de que només per aquest racó, ja val la pena desplaçar-se fins aquí.

Tornem fins a la D2 i seguim la carretera en la direcció que portàvem, fins topar-nos amb la D802, a la que girarem a la nostra esquerra. En uns 4.5 quilòmetres, creuarem una cruïlla de carreteres, a la que girarem a l'esquerra i als pocs metres girarem de nou a la nostra dreta. Seguirem aquest camí fins a topar-nos amb una moderna granja a la nostra esquerra, deixant un aeròdrom a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe.

A peu, continuem tot rectes pel camí fins trobar una porta a la nostra esquerra, al que podríem denominar com el cim d'un petit turó, i que dóna accés a un camí d'amplada automovilística, que crec que porta a un altre mas. A no gaire distància, ens trobarem que el camí queda tallat i al costat una paret mig natural que encercla el prat de sobre.

A partir d'aquí, feu-vos-ho com vulgueu, però l'antiga tomba de Verdier Petit es troba al bell mig d'aquest prat que comentàvem. Nosaltres vam escala el mur mig natural per visitar el dolmen.

El sepulcre que tenim davant, crec que deu ser el megàlit més fotografiat de la regió de Lot, juntament amb la Pierre Martine. El fet de tenir aquests rocs a la coberta provinents del camp del voltant fa certa gràcia al turisme que ve a la zona.

Per estrany que sembli, no he pogut trobar res sobre el megàlit, només que se li estima un pes d'unes 20 tones.

Tornant al cotxe, tirem vers Espédaillac, tornant a la D802 i prenent la direcció de la que venim... Assier, Livernon... al primer encreuament de carreteres, virarem a la nostra dreta, prenent la D40 fins al poble d'Espédaillac. Als 3.5 quilòmetres, més o menys, just veure les primeres cases del poble, a la nostra dreta, veurem una carretera secundària, també asfaltada. Seguirem aquesta i en uns 700 metres passarem un camí, que a peu ens durà fins el sepulcre de Place del Sol o Pierre Levée en poc més de 40 metres.

Com es pot veure a la fotografia, aquest dolmen està enganxat a un modern mur de separació de terres, creant un camí que segons he trobat a internet, és reservat a les ovelles.

El dolmen en si està molt ben conservat, tot i que no li resta ni un xic d'obra tumular. Encara que es documenta a molts llocs, no hi ha informació sobre ell, ni dimensional, ni arqueològicament parlant, només sabem que la llosa de coberta té un pes aproximat de 4 tones.

Per n-èssima vegada, tornem al cotxe i ens dirigim vers Grèzes, tot prenent la D146, que surt del carrer principal d'Espédaillac. Quan s'acaba la carretera, virem a la dreta i als pocs metres girem a l'esquerra, endinsant-nos per la D13. En uns 200 metres, prendrem una carretera que surt vers la nostra dreta... em sembla recordar que al poc és sorrenca. Seguint per aquí, arribarem a un conjunt de cases. Bé doncs nosaltres vam aparcar el cotxe arraconant-lo al mateix camí abans d'arribar a elles (és una propietat privada). El megàlit de Custalou es troba just sobre el camí.

De fet, la fotografia la vam fer des del camí, tot perquè no ens cridessin l'atenció... i és que el dolmen de Custalou es troba al bell mig del camp, just davant de la casa.

Com es mig veu a la fotografia, el que limita la cambra per la part de capçalera és un mur de pedra en sec... modern, ja que just darrere d'aquest, hi ha les restes, encara clavades al sol, de l'ara trencada llosa que crec que feia aquesta funció. Pel que he trobat cercant informació sobre ell, és bastant més gran que la resta dels companys més propers. Des de lluny almenys, ja la feia, aquesta sensació.

A més d'això, malauradament no he aconseguit trobar res més... amb els catalans, sí que s'hi troba informació d'excavacions, planimetria i de més, però els francesos no ho fan gaire això de publicar aspectes arqueològics.

Fem la volta i tornem a la D13 direcció Grèzes; en un 500 metres i amb el nucli a la nostra esquerra, girarem a la dreta per la D38, sguirem per aquesta uns 900 metres, girant a l'esquerra per un camí sorrenc entre dues cases xules i girarem a la dreta a la cruïlla que hi ha al poc de passar-les. Tot anant per aquí, en uns 500 metres aturem el cotxe davant d'un mas amb diverses construccions per al bestiar. A l'altre costat de la carretera, a la nostra dreta i al prat que hi toca, trobarem el dolmen de Cloup des Periès o Ramades. Està tancat, però la mestressa de la casa ens va dir que podíem saltar.

D'aquest sepulcre sí he trobat alguna cosa... tampoc penseu que molt... però bé, la cambra té unes dimensions d'uns 3 metres de llarg, per 1.50 d'ample. D'altra banda, el gran roc de coberta fa 2.85 metres de llargada per 2.60 metres d'ample, i té un gruix de 30 centímetres.

Continuem la llarga ruta tornant a la D13, a la que girarem a l'esquerra, com si volguéssim tornar cap Espédaillac, però passem la sortida per la que hem vingut abans d'aquest poble, tot seguint rectes per la carretera, que ara canvia de nom, dient-se D653. Seguirem aquesta carretera gairebé dos quilòmetres, fins trobar un bonic camí sorrenc que surt a la nostra esquerra, franquejat per arbres que li donen ombra, tot just després d'una casa construïda a peu de carretera també a l'esquerra. Per aquest caminoi, continuarem uns 800 metres, on després de passar unes cases xules a mà dreta, aparquem el cotxe, enganxat al voral. El dolmen de Fourques Basses es troba a l'esquerra de la carretera uns 10 metres de distància d'ella.

De l'amic megàlit, només he pogut trobar que la llosa un xic inclinada de capçalera fa 8 metres quadrats.

Tornem a la D653 i la prenem en la mateixa direcció que portàvem per veure el penúltim dolmen del dia, el de Mas de l'Artillou. En no arriba a 1 quilòmetre, girarem vers la nostra dreta prenent la D40B i la seguirem fins a trobar a la dreta el desviament cap a la D40. En poc més de mig quilòmetre, veurem a la dreta un camí de terra amb el cartell indicatiu de Mas de l'Artillou. Ens endinsem pel camí i al primer camí que veurem a l'esquerra, girem tot seguint-lo, al poc passarem un parell de cases... el dolmen es troba al prat que hi ha al costat de les cases, un cop passades aquestes.

Aquest com a poc és curiós, a part de majestuós. El maco dolmen del Mas de l'Artillou té a la seva llosa cobertora, de 5.30 metres de llarg, uns 2.50 d'amplada i un pes de aproximat de 20 - 23 tones, estranys reguerons i cassoletes, però no vam poder fer fotos perquè està massa alt, car la cambra té una alçada interna de 1.80 metres. L'amplada de la mateixa és de 1.50 metres i té una longitud d'uns 4 metres. Tot i haver d'entrar, de nou, a una propietat privada, val molt la pena visitar-lo, tant pels gravats com pel dolmen en si.

Ara sí, anem a per l'últim sepulcre del dia, per a mi, un dels més impressionants, per no dir el més de tot el viatge a França: El dolmen de Peyrefit, de nom clarament occcità, ja que Peyrefit és una derivació del mot Peira Ficada, que podríem traduir com a Pedra Clavada.

Per arribar a l'impressionant sepulcre, seguirem pel camí al que som, en la mateixa direcció fins a creuar amb un altre camí, al que girarem a la nostra dreta. Al poc ens trobem una bifurcació a la dreta... la seguim, i en uns 650 metres veurem una entrada al camp de la dreta, el megàlit de Peyrefit es troba al bell mig d'aquest... i sense haver de saltar cap tanca!!

El sepulcre, que conserva gran part del seu túmul de 10 metres de diàmetre, tot ell protegit per arbrets punxeguts, té una immensa roca de coberta, de 5 metres de llarg per 2.50 d'amplada i 1 metre de gruix, el que dóna un pes aproximat de 25 tones. És sens dubte, la coberta més espectacular de tot Quercy.

Segons he pogut esbrinar, també té un conjunt de 3 cassoletes col·locades triangularment que no vam veure... amb la falta de gravats a gairebé tots els dòlmens vistos, ja ni ho mirava; a més, era prou impressionat mirant-me el roc de coberta.

Respecte a la cambra, mesura 3.90 metres de longitud, 1.20 d'amplada i té una alçada de 1.50 metres.

M'agradaria aclarir que no es documenta la datació de cap megàlit en particular, però la zona megalítica de Quercy és datada en global del 3000 al 1800 a.C. No és com a Catalunya que tenim diversos megàlits de diferents èpoques, allà tots són prou semblants pel que fa a l'antiguitat, i clar, en l'estil arquitectònic.

Donem per acabades les nostres visites a Lot... per avui. Tornem al cotxe i cap a l'allotjament, on ens esperaven unes vistes des del menjador, magnifiques del tot.

Coordenades:

Menhir de Bélinac o Peyro Lebado: UTM(ETRS89): 31T, 409491, 4943073

De Mons I o Champ du Belair C: UTM(ETRS89): 31T, 409793, 4947934

Garivals: UTM(ETRS89): 31T, 409207, 4947558

Bois de Boeufs: UTM(ETRS89): 31T, 409350, 4947744

Castell d'Assier: UTM(ETRS89): 31T, 411100, 4947445

Table de Roux: UTM(ETRS89): 31T, 409515, 4946852

Pedrera neolítica de Piere Martine: UTM(ETRS89): 31T, 406571, 4945792

Pierre Martine: UTM(ETRS89): 31T, 406519, 4945948

Rougié o Pierre Martine II: UTM(ETRS89): 31T, 406495, 4946024

Verdier Petit: UTM(ETRS89): 31T, 403522, 4947785

Place del Sol o Pierre Levée: UTM(ETRS89): 31T, 403311, 4944201

Custalou: UTM(ETRS89): 31T, 405890, 4941974

Cloup des Periès o Ramades: UTM(ETRS89): 31T, 406990, 4941070

Fourques Basses: UTM(ETRS89): 31T, 405558, 4939900

Mas de l'Artillou: UTM(ETRS89): 31T, 403745, 4940968

Peyrefit: UTM(ETRS89): 31T, 404101, 4941635

Dòlmens al districte de Millau I

Com teníem uns dies de festa durant les vacances de Nadal i ens falta ben poc per anar, com diem, a nosaltres fer el pingu, vam decidir anar a la zona de Quercy, per visitar els megàlits d'allà. És la zona on hi ha la més gran concentració d'Europa, uns 1000 dòlmens i que, estranyament, no consta de gaires menhirs, només uns 80. A més, curiosament, totes aquestes tombes, són bàsicament de la mateixa estructura i morfologia. Com acabem de dir, tots els dòlmens són pràcticament idéntics... cambra simple de tota la vida, alguns amb petites variants, com podria ser una subcambra al mateix túmul. Això sí, més petita, encara que del mateix estil arquitectònic.

De camí a Quercy, ens aturem al departament d'Aveyron, però a la seva part sud-est, dins la zona del Parc naturel régional des Grands Causses. Concretament, caminarem pels voltants del poble de Millau, on a banda dels dòlmens, veurem el fantàstic pont atirantat d'aquesta població; ens quedarem impressionats per la seva amplada, llargada i alçada.

El primer que fem és provar de visitar la necròpoli de Saint Martin du Larzac... que ja dic, que no vam veure tots els sepulcres que anàvem amb intenció de veure... encara no tinc el peu com per tirar coets i no em venia gaire de gust quedar-me enganxat amb els tancats que hi ha per tot arreu.

Bé, al tema... vam parar a fer un mos a La Cavalerie i després d'omplir l'estómac, prenem de nou el cotxe per prendre la carretera principal del poble com si vulguéssim tornar a l'A75, però a la rotonda que hi ha just abans de l'autopista, sortim per la sortida d'abans, prenent la D809. Seguirem aquesta fins a trobar un desviament a la dreta amb un rètol que indica St. Martin du Larzac, Pierrefiche. Anem tot rectes per ella passant un encreuament amb un cartell d'una cabra, i a sota un altre indicant La Blaquière, seguint igual que fins ara pel camí deixarem un desviament a l'esquerra, aparcant el cotxe a un espai habilitat a l'esquerra de la carretera al quilòmetre d'aquest últim punt.

Tot caminant seguim un tros de carretera i arribem a una creu de terme on s'indica Saint Martin de Larzac i dolmen. Girant a l'esquerra a aquest punt per un camí sorrenc, ens endinsem al bell mig de les dues o tres cases que hi ha al que sembla un antic mas. Anant pel camí definit, passarem les cases i ens endinsarem al bosc típic d'aquesta zona, sense gaires arbres i bastant rocós, però això sí amb un tel de gespa per tot arreu. En uns 560 metres caminant pel camí i havent deixat un altre a la nostra dreta, arribarem a una petita zona boscosa... per dir-ho d'alguna manera. A l'esquerra del camí, allà trobarem el dolmen de Saint Martin du Larzac B.

Ho sento, però dels dolmens d'aquesta zona és complicat trobar informació, i després de molt cercar, no hem trobat res. L'únic que hem pogut trobar és que daten de l'Edat del Bronze.

El donem per visitat i seguim pel caminoi uns 30 metres, trobant un tancat a la dreta, aquí està el dolmen de Saint Martin du Larzac C, que realment està millor del que sembla a la foto, de fet és l'únic que té llosa de coberta del conjunt, el que passa és que hi ha tota una necròpoli de tombes tipus cofre, datada a l'era medieval, tant dins del tancat com fora. Això crea aquesta visió un xic caòtica.

Per aquesta raó, aquest sepulcre és molt i molt interesant, ja que també es documenta enganxat a ell un cairn de l'edat del Ferro, que fa uns 11 metres de costat, essent aquest quadrat. En aquesta època també, es reutilitza l'antic megàlit per enterrar-hi dos cossos, tancant la cambra del megàlit amb un mur de pedra en sec encara visible.

Després de visitar l'interessant conjunt de tombes de Saint Martin du Larzac D, seguim endavant, ara pel camí molt més desdibuixat, tot girant uns pocs graus a l'esquerra, i en uns 100 metres, a una aglomeració boscosa com les d'abans trobarem el dolmen de Saint Martin du Larzac D.

D'aquest megàlit només queda el forat, la llosa de la nostra dreta, i un xic de llosa de l'esquerra, bastant deteriorada... sí, està fet pols, però bé, n'he vist d'aquí, Catalunya, molt més fets "caldo", com a mínim això sembla un antic sepulcre, del qual, com era d'esperar no he trobat res d'informació.

Hi ha més dòlmens de Saint Martin du Larzac, i de fet són a prop del cotxe, però ja us he dit que vam passar de saltar el punxegut tancat.

Un cop visitada una part de la necròpoli, tornem de nou prop de l'autopista A75, més que res perquè l'hem de seguir per arribar a l'allotjament que tenim contractat, però com encara ens dóna temps a visitar alguna cosa, posem rumb al dolmen de Soulobres.

Per arribar, tornarem enrere fins la D809, a la que girarem a la nostra dreta, i en uns 5 quilòmetres arribarem a Martiel. A aquesta alçada passarem tot rectes una rotonda amb un McDonald's al seu costat esquerre. Uns metres més tard, en trobarem una altra a la que girarem a la dreta, prenent la primera sortida, tot anant per la D41, la que seguirem uns 14 quilòmetres, tot passant per sota l'autopista. Just passar per sota, deixarem un camí que va cap a la dreta seguint tot rectes fins al següent camí que trobem a la nostra dreta. On surt aquesta pista, hi ha dos esplanades on la gent aparca els cotxes, nosaltres també ho fem i ens posem a caminar per la pista atrotinada. Tot caminant per ella uns 450 metres, toparem amb un accés als boscos i camps llaurats de la dreta, ens hi endinsem i camp a través cerquem i trobem el dolmen de Soulobres a uns 300 metres de la pista.

Com no era d'estranyar no podem dir res del megàlit, l'únic que recomanem cercar-lo amb el GPS, es troba força amagat.

Després d'aquest, anem fent via cap a la necròpoli de Brocuejouls, aturant el cotxe a mig camí per admirar l'impressionant viaducte de Millau.

Tot i que és una obra moderna, val la pena fer-li una ullada des del camí pel que anem. Aquest impressionant pont fou inaugurat per Jacques Chirac el 14 de desembre del 2004, batent diversos rècords dimensionals, però el més destacable, és el de viaducte més alt del món, ja que es troba a 321 metres d'alçada del terra de la vall que crea el pas del riu Tarn.

Per arribar-hi, prenem el cotxe tot seguint el camí sorrenc que portàvem abans d'aparcar, en la mateixa direcció uns 2.30 quilòmetres, deixant darrere el mas de Soulobres a la dreta i un pas per sota l'A75 a l'esquerra i  tot anant paral·lels a l'autopista. Aturarem el cotxe a la banda dreta del camí quan comencem a tenir una visió com la de la fotografia del viaducte. Per trobar la necròpoli, a peu, seguim pel camí que ara va entre dos camps de conreu, estil al de la fotografia anterior... entrarem per la part de sota del camp conreat de la nostra dreta, on hi ha un accés que es veu des del mateix camí. En aquest camp trobarem al bell mig el malmès sepulcre de Brocuejouls B.

La veritat és que el dolmen està bastant fet pols, de fet nosaltres ens el vam haver de mirar amb paciència una bona estona per aconseguir construir mentalment un dolmen amb l'amuntegament de lloses que hi ha. Si ho penses, és una llàstima que no s'hagi respectat al llarg del temps... és una tomba!

Com és ja típic, d'aquest no hi ha res d'informació, no com el proper company, el de Brocuejouls A, que el trobarem a uns 200 metres seguint pel camí, a mà dreta... es veu. Han construït murs de pedra en sec cap al costat i al davant, aprofitant el dolmen com a graner de dues habitacions i porxo!!

Potser el més espectacular de la tomba de Brocuejouls A és la gran llosa de coberta, que amida 4.30 metres de llarg per 4.00 metres d'ample i té un gruix de 60 centímetres. D'altra banda, la cambra amida 2.07 metres de llargada per una alçada conservada de 1.60 metres; l'amplada, la desconeixem, però ben bé farà 1.50 - 1.80  metres.

Del sepulcre cal destacar dos grans rocs, la coberta, que com ja hem dit abans, és molt gran, de fet cobreix també, l'habitació del costat del megàlit, i la llosa del costat esquerre del dolmen, que amida 3.30 metres de llarg, essent així molt més llarga que la seva companya del davant, amb la que juntament amb la llosa de coberta, formen la cambra sepulcral.

Ara visitarem l'últim monument del dia, que hem d'anar tirant cap a Lot. Desfem part del camí que hem fet passant per sota l'autopista pel pas que hi ha abans del mas de Soulobres, i en creuar-la girem a l'esquerra. Al poc, trobarem un camí sorrenc a la dreta, que seguirem i, en ben poc de fer-lo, toparem amb una zona d'aparcament també a la dreta, allà aturem el cotxe. A peu, seguim un camí atrotinat que surt d'ella, paral·lel a l'autopista, amb sentit com tornant a Brocuejouls. A uns 600 metres del camí sorrenc trobarem a mà dreta les restes del sepulcre de Cadénède. No és fàcil de veure, encara que es trobi just al costat del camí... es veu un xic més l'amuntegament de pedres del túmul que el mateix dolmen.

Com el seu company Brocuejouls B, el que en queda no és gaire, tot i que bastant més que l'altre... com a mínim es veu una llosa lateral i jo diria que part de la de capçalera, amagada entre els arbres, i el túmul de pedres, sobretot per la banda esquerra del megàlit, tal i com el veiem.

D'aquest sepulcre, no hi ha gaire a documentar, però el que hi ha es documenta. Parlem clar de la llosa que es veu... que segons estudis del megàlit fa 2.00 metres de llargada per 0.90 d'amplada i un gruix de 30 centímetres. No es documenta res de la llosa de capçalera que deia jo, pel que no crec que ho sigui... jo realment només m'hi vaig fixar veient la fotografia.

Ara sí que sí, posem rumb a Combarel, on teníem l'allotjament a una caseta rural (just davant d'un preciós prat, des d'on es veien unes sortides de sol brutals), que ja ansiem una dutxa, un bon i merescut sopar, i una estoneta aplatanats al sofà... tot i que no gaire que hem de preparar la ruta de demà. Però sobretot, el que tinc ganes d'enganxar, com a mínim jo, és el llit.

Coordenades:

Saint Martin du Larzac B: UTM(ETRS89): 31T, 513494, 4880390

Saint Martin du Larzac C: UTM(ETRS89): 31T, 513466, 4880414

Saint Martin du Larzac D: UTM(ETRS89): 31T, 513366, 4880385

Soulobres A: UTM(ETRS89): 31T, 501310, 4884673

Brocuejouls B: UTM(ETRS89): 31T, 501058, 4882399

Brocuejouls A: UTM(ETRS89): 31T, 500994, 4882203

Cadénède: UTM(ETRS89): 31T, 502433, 4883160