Avui anem a Tossa de Mar. Abans de començar, ja dic que aquesta ruta és una ampliació de Paradòlmens i menhirs a Tossa de Mar I i dolmen i menhir a Calonge. Ho dic perquè passarem per diferents megàlits dels que no penjaré cap fotografia, ni donaré les coordenades (són a l'altra entrada).
Aparquem al mateix lloc on temps enrere vam deixar el cotxe, en fer l'altra ruta, prenent el mateix camí. Òbviament, ens vam apropar de nou al maco paradolmen de Pedra sobre altra.
Després de la ràpida visita, tornem al camí i continuem en el sentit que portàvem. Seguirem tot rectes sense girar per cap altre, passant per un lloc on el camí s'estreny tornant-se un sender, amb vegetació exhuberant a banda i banda, i algun arbre caigut pel mig. Poc després que aquest sender giri cap l'esquerra, ens endinsem per la natura, també a la nostra esquerra tot buscant el paradolmen del Senglar, però no el vam trobar. Al cap d'una bona estona, ens rendim i tornem al sender, seguint en la direcció que portàvem. Deixant camins i corriols a la nostra esquerra, agafem el primer desviament que surt a la dreta, pel que caminarem rectes fins a parar a un camí més ample en què tirarem de nou a la dreta. Llavors, prenem el segon desviament a l'esquerra, després el primer a la dreta, i el seguirem fins a veure a la nostra esquerra un camí que porta a les restes d'un poblat medieval i, a posteriori, al Puig de Cadiretes. La cista de Cadiretes es troba just davant, a l'altre costat del camí pel que anem, a una clariana a poca distància d'aquest.
Fou descoberta a la dècada dels 80 per Joan Planella, que no informa de la troballa fins l'any 2000. La cista de Cadiretes fa 2 metres de llarg per 0.90 d'ample i 0.60 d'alçada conservada. No ha estat mai excavada, però en el tros de terra que la separa del camí, s'hi van trobar diverses peces de sílex i una mica més enllà, passada la bifurcació del puig de Cadiretes, es va localitzar una destral polimentada. Per la morfologia del sepulcre es podria datar, entre el 3500 i el 3000 a.C.
Tornem per on hem vingut i, al camí on abans hem fet l'últim gir a la dreta per arribar-nos a la cista, continuem rectes. A l'estona, veurem a mà esquerra a pocs metres del camí, darrere un arbret, la covatxa de ses Pinyaques.
Per nosaltres, la covatxa no té res de prehistòric; de fet, hem estat buscant informació i no hem trobat res. Al nostre parer, sembla ser una curiositat natural sense gaire interès (per part nostra). L'arqueòlehg, Xavier Niell Ciurana, el cataloga com a dubtós, ja que mai ha estat excavat.
Seguim pel camí fins veure un altre que surt a la dreta. Per aquesta cantonera de camins, buscarem algun corriol desdibuixat que ens portarà al paradolmen d'en Garcia (teniu les coordenades a l'altra ruta). Un cop arribats al paradolmen, ens endinsarem per la natura tot seguint la direcció del que seria el corredor, si en tingués. Al poc, virarem a la dreta tot vorejant un gran roc i, enganxat a aquest, trobarem el curiós roc del Narigut.
Després d'admirar aquesta curiosa formació natural, tornem al camí d'abans i seguim la marxa en la mateixa direcció, fins creuar amb un altre camí, en el que seguirem vers la nostra dreta. Al poc, deixarem un altre a la nostra dreta, seguint rectes i passant de llarg el menhir de Montllor a la vora dreta del camí. Seguirem uns metres pel camí fins que després d'una pujada veurem, a la dreta del camí, un possible menhir caigut amb una marca del GR-92 en ell.
Tornem fins al camí que surt, ara a l'esquerra després del menhir de Montllor, el prenem fins a creuar amb un altre en el que girarem, de nou, vers la nostra esquerra. Ara seguirem uns 220 metres i després d'una minsa corba a l'esquerra, veurem a mà esquerra del camí, just sota seu, el Paradolmen del Reig. A mi em va semblar força maco... si amplieu la foto es poden veure quantitat de gravats en el roc principal del paradolmen.
Descobert per Joan Planella el 1986 i excavat el 2002 per dos membres de l'Universitat de Girona; David Ortega i Joaquim Soler, l'excavació no va aportar cap tipus de material arqueolòlic, fet que dona dubtes de la seva funcionalitat i del seu datage. Però jo, amb els gravats que té, i veient la resta de paradòlmens que hi ha a la zona, no dubtaria de la seva autenticitat.
La cambra resultant amida 2.50 metres de llargada per 2 d'amplada i 1.05 metre d'alt, la capçalera de l'habitació és construïda amb un mur de pedra en sec.
Tornem al camí i seguim per la pista tal i com anàvem abans. Crec recordar que girarem a la dreta pel tercer camí que veiem (penso que era el menys clar dels tres), i, al poc, veurem també a mà dreta del camí el paradolmen de Les Rates. Impressiona per les seves dimensions internes i el clar posicionament de lloses per aconseguir tancar la cambra.
Conegut de sempre per la gent de Tossa, i publicat per primer cop per Tarrús i Chinchilla el 1992. Com havia dit abans, em va impressionar la gran cambra (la coberta també). Queda una cavitat és de 11 metres quadrats amb una alçada mitjana de 1.30 metres.
L'any 2002 es va excavar, de nou per l'Universitat de Girona, i els arqueòlegs van datar el megàlit cap el Neolític final - Calcolític, entre el 3000 i el 2200. D'aquesta època es van extreure molts fragments ceràmics a mà, un parell d'ascles i un còdol de sílex. Posteriorment, a l'edat del Bronze, es torna a utilitzar el sepulcre, trobant d'aquesta edat diversos fragments ceràmics. Però aquí no s'acaba la vida d'aquest paradolmen, ja que s'han trobat al seu interior fragments de ceràmica vidrada i també de metall... troballes que daten un últim aprofitament del sepulcre en era ja històrica.
Refem el caminet que ens porta al paradolmen i seguim pel que veníem, en la mateixa direcció, tot desviant-nos per la primera pista a la dreta, seguirem per ell fins a trobar diversos desviaments junts, on nosaltres girarem pel primer a la nostra dreta, tot baixant a la vall. Comencem la pujada deixant camins i corriols a dreta i esquerra, fins a trobar una corba molt pronunciada a l'esquerra, on surt un altre camí a la dreta, tot just abans d'aquesta. Em sembla recordar cert grau d'inclinació en aquest últim camí... el seguirem fins trobar a mà esquerra la Caixa de la Vall del Roc. La veureu fàcilment, ja que és just a tocar de per on caminem, com a un petit promontori, degut a un esfondrament de terra a la seva dreta.
Diríem que això és una cista i més en saber que el terra és una gran llosa posada en horitzontal. Però segons excavacions efectuades el 2002, el més antic que es va extreure va ser un tros de ballesta de ferro per a matar ocells del segle XX. Amb aquestes dades, la Generalitat descarta la idea de la cista megalítica, però jo segueixo pensant que té tota la pinta (hi ha arqueòlegs que també ho pensen, tot i l'excavació).
Per últim, donem les dimensions de la teòrica cista de la Vall del Roc; aquesta fa 1.50 metres de llarg, 1.00 d'amplada i 0.75 metres d'alçada.
Fem mitja volta i tornem a la corba pronunciada, en la que seguirem cap amunt tot agafant el primer desviament a la nostra dreta i tot seguit el primer a l'esquerra en una bifurcació. Seguirem uns metres fins trobar un altre camí vers la nostra dreta, el qual, seguint-lo, ens durà, poc abans de l'encreuament de camins al Menhir de l'Avi, al qual s'accedeix per un corriol molt ben definit que surt a la dreta del camí pel que veníem.
Conegut de sempre per la gent de la contrada, i anomenat l'Aví, té unes dimensions de 1.77 metres d'alçada, per 1.25 d'amplada i un gruix de 0.30 metres. Dir també que el menhir té soterrats 40 centímetres. No es pot assegurar l'edat d'aquest monòlit, però ens inclinem per una època semblant a la dels altres monuments de la zona, datant-lo entre el Neolític vers el 4000 - 2500 a.C.
A la part del davant, a l'altra banda del camí, hi ha un conjunt de pedres, on algunes fonts afirmen que és un paradolmen... jo no vaig veure res que m'ho semblés.
Continuem girant a la dreta a l'encreuament que dèiem abans, tornem a pujar i, en un bon tros, només fem que caminar deixant corriols. Seguirem fins que el camí es bifurca en dos, seguint el de la dreta. Al poc, hi ha un camí ample i ben definit a la nostra dreta, el qual deixarem, tot seguint pel camí que anàvem, fins a trobar el següent encreuament, en el que girarem a l'esquerra. Pocs metres després, veurem el menhir de Can Llach.
D'aquí, ens endinsem per un camí-corriol que surt davant del menhir a l'altra banda de la pista. El seguirem, tot saltant, a la seva fi, al camí que hem fet abans per intentar trobar el paradolmen del Senglar, aquest cop, però, girem a l'esquerra tot fent el camí a l'inrevés d'abans. Tornem a passar pel maco sender amb arbres caiguts pel mig, passem per davant del paradolmen de Pedra sobre altra i ja som al cotxe de nou.
Suposo que, amb l'explicació, de vegades és complicat, però és que aquesta zona de Cadiretes és plena de camins, bifurcacions i corriols... és tot un laberint!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada