Pàgines

dissabte, 25 de novembre del 2023

Balma sepulcral a Olius II i megàlits a Riner II

Per a explicar aquesta nova ruta a terres del Solsonès, a la que visitarem una cova sepulcral i tres dòlmens, partim de la seva capital, Solsona. Sortim d'ella per la seva banda sud-oest, prenent la C-75 direcció Guissona i Cervera (C-451). Als 3 quilòmetres, la carretera creua una rotonda i nosaltres farem el gir a aquesta tot creuant la C-75. Just fer-ho, emprendrem per una pista asfaltada vers la nostra esquerra. Uns 350 metres més tard, surt un camí sorrenc que porta a una zona d'emmagatzematge al descobert de bombones de butà en uns 150 metres. Allà deixem el cotxe.

A peu, ens endinsem per un corriol que voreja el filat a la dreta de la porta d'accés d'aquest, i el seguim creuant un petit desboscat, fent una davallada abrupta cap a la vall quan el corriol es torna a apropar al filat. A partir d'aquí, seguirem un corriol desdibuixat que surt a la nostra esquerra i que encara davalla més. S'ha de dir que la cova sepulcral d'Aigües Vives no es troba lluny, a uns 40 metres de l'abrupta baixada, entre el camí sorrenc que hi ha més a baix i la zona d'emmagatzematge, a escassos 7 metres d'aquesta última, tot i que no és visible des d'ella, ja que queda sota.

Aquí teniu la balma sepulcral d'Aigües Vives.

Com diu l'Albert Fàbregas, es tracta molt probablement de la balma sepulcral prehistòrica més estudiada i esmentada de tota la literatura megalítica (hem trobat 20 mencions d'autors diferents, a banda de la del descobridor, i sense cercar gaire). Fou descoberta per Joan Serra i Vilaró l'any 1917, i ell mateix va excavar-la el mateix any, datant-la segons les quantioses restes recuperades vers el Calcolític i l'Edat de Bronze inicial. Quan es varen publicar els resultats de l'excavació l'any 1923, en Serra i Vilaró esmentava que, quan van descobrir la cova, aquesta encara conservava una de les lloses del sepulcre paradolmènic.

L'arqueòloga Mireia Pedro Pascual esmenta que, a la prospecció efectuada l'any 2002, les terres de l'interior de la cavitat encara conservaven estelles i fragments ossis humans. També segons ella, la cavitat té una llargada màxima de 5 metres, per 3 metres d'amplada i conserva 1 metre d'alçada. Aquestes mides varien prou de les que va donar en Serra i Vilaró en el seu dia, degut clarament al reompliment de la cavitat.

Ja per a acabar amb aquest sepulcre, tot i que ens podríem estendre d'allò més, farem un llistat de les restes recuperades documentades:

  • Vasos campaniformes i un bol amb incisions.
  • 1 colador.
  • Diversos fragments ceràmics amb incisions.
  • Vasos ceràmics reconstruïts sense decoració.
  • Dues puntes de sageta en sílex amb aletes i peduncle.
  • Fragments de ganivets i ascles del mateix material.
  • Fragment de punxó en os.
  • 41 botons d'os de diverses tipologies.
  • 2090 denes de petxina.
  • 116 penjolls de càrdium.
  • 11 cranis de llop perforats.
  • 1 dena de pedra negra.
  • 1 dena de vèrtebra de peix.
  • 3 punxons metàl·lics.
  • 2 puntes de sageta metàl·liques.
  • 1 punyal metàl·lic.
  • 1 anell de plata.
  • Restes d'ovicaprí, conill i ocell.
  • Restes humanes d'un centenar d'individus (32 cranis conservats).

Els cranis humans estudiats són majoritàriament homes, de diverses edats, tot i que també hi ha dones i individus infantils. Totes les restes recuperades resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Ara, anem a veure dòlmens, visitarem la necròpoli del Solar, formada per 5 cistes i una mena de paradolmen, de les que només 3 cistes resten dempeus. Cal dir que aquest estil de sepulcre és datat al Neolític, vers el 4100-3400 a.n.e.

La número I, que vam visitar en realitat el 24 de gener de l'any 2015, es troba en un estat regular; la II, a la que en Serra i Vilaró va veure només dues lloses, però no va trobar resta alguna a l'interior i que ja no existeix lamentablement; la III, que va ser restaurada fa uns anys; la IV es conserva in-situ tot i que he llegit a algun lloc que està restaurada; la V està desapareguda, per no dir derruïda, tot i que Serra i Vilaró la va estudiar i sí que hi va trobar quelcom; i de la VI es diu que era de tipus paradolmen amb una balma que hi ha prop del mas, i que en Serra i Vilaró l'excavà amb resultats positius quan ja era derruïda.

Per arribar-hi, tornem a la C-75 seguint-la direcció Guissona i, al poc, ens desviem a l'esquerra per la LV-3002. A l'estona, ens desviem a l'esquerra, tot anant cap a El Miracle. El passem i, quan s'acaba el nucli, prenem una pista asfaltada que surt a la nostra esquerra. A poca distància, trobem un encreuament en el què girarem bruscament a la dreta. Seguim uns dos quilòmetres fins a arribar a la masia del Villaró, que creuarem pel mig, acompanyats per la cridòria dels gossos, i seguim pel camí uns 1500 metres més, llavors trobarem una bifurcació a la dreta que, en 500 metres, ens portarà a la masia del Solar (també amb gossos). Seguim uns 600 metres més i em sembla recordar que vam aparcar a la dreta de la carretera, aprofitant un espai existent.

Ja a peu, pugem al camp per conrear que hi ha just a sobre la carretera, el creuem tirant un xic a la nostra dreta i travessem el camp a través tot seguint corriols desdibuixats, sense pujar gaire, ja que el dolmen es troba a no massa distància del camp per llaurar. Buscarem fins a trobar un mur de pedra seca, a uns 15 metres del camp. El dolmen es troba entre el camp i el mur, enganxat a aquest últim.

Fotografia a 25/11/2023

La cista solsoniana del Solar I té una llargada de 1.60 metres, una amplada màxima de 1.03 i conserva 0.80 metres d'alçada, formant una planta rectangular. Dir també que el que Serra i Vilaró va pensar que era la coberta no pot ser, ja que les dimensions documentades de la llosa serien més petites que la coberta que necessitaria el megàlit. L'arqueòleg Josep Castany i Llussà, a l'igual que nosaltres, creu que podria ser una estela-menhir, si ens basem en la seva morfologia i dimensions.

Inserim planimetries dels sepulcres extretes de la tesi doctoral d'en Josep Castany i Llussà.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Les troballes obtingudes per Serra i Vilaró, tot i que el sepulcre fou excavat amb anterioritat pels pagesos de la zona, es troben al Museu Diocesà de Solsona, amb un gruix de restes òssies, set peces triangulars de sílex i un fragment de punxó d'os.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pels materials recuperats i a falta de proves de C-14, podem datar aquest sepulcre a l'era neolítica, que va del 5500 al 2700 a.n.e., que ja ens encaixa amb la datació a aquest estil de sepulcre.

Ara, a 25 de novembre de 2023, tornem al lloc per a visitar la col·locada estela del Solar, de nou, al seu lloc després de la restauració dins del programa de Gegants Immortals. Desconeixíem que es trobava tan a prop del sepulcre i, de fet, quan vam venir el 2015, no vam veure-la, així com tampoc la possible coberta de la cista, que es veu estintolada a pocs metres del sepulcre a la fotografia anterior.

Segons en Carreras i en Tarrús, l'estela es va descobrir l'any 1916 pel Mossèn Joan Serra i Vilaró, i es tracta d'una estela possiblement antropomorfa que té tot el contorn molt ben polit, i unes possibles cassoletes molt petites. Ells li donen una llargada de 2.18 metres, 75 centímetres d'ample i 40 centímetres de gruix, i li documenten una construcció neolítica, de vers el 3900-3400 a.n.e.

Tornem al cotxe, i anem fins a la Masia del Solar, la creuem i, als 150 metres d'ella, veiem un camí sorrenc que seguim 950 metres fins a trobar una bifurcació on aturarem el cotxe. A peu, refem el camí pocs metres veient un caminoi que surt a la nostra esquerra. El caminoi empitjora als metres tornant-se un corriol desdibuixat i és molt desdibuixat  a la part final, pel que és molt recomanable l'ús de GPS i bastant intuïció dolmènica, però bé, a la fi arribarem a la cista d'El Solà III o El Solar III.

Fotografia a 25/11/2023

Com els seus germans, fou descobert pel Mossèn Serra i Vilaró, que segons descriu, en aquell moment ja estava prou malmès degut al xaragall que passa just pel costat, que amb el desgast de l'aigua havia fet caure les lloses. El sepulcre va ser reconstruït a finals de la dècada dels 90 inicis del nou mil·lenni. Les dimensions que podem donar després d'aquesta acció són d'una llargada de 1.80 metres, 1.00 d'amplada i una alçada de 1.05 metres.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes arqueològiques recuperades al megàlit, Serra i Vilaró documenta un sol individu d'uns 50 anys. Però després, al moment de la seva neteja, van aparèixer fragments de dos cranis, restes d'extremitats superiors i inferiors i diverses peces dentàries. Segons Lluís Guerrero, aquestes restes són pertanyents a una dona d'entre 30 i 35 anys, un home de 20-30 i un infant d'entre els 10 i els 13 anys.

A banda, es va poder recuperar com a aixovar dels enterraments 1 collaret format per 9 denes de cal·laïta i dos semi-ullals de senglar, 1 petxina de càrdium perforada, 1 fulla de sílex, 2 fragments de punxó en os i 3 fragments d'ullal de senglar

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

El següent megàlit el trobarem a només 12 metres metres en direcció nord, un pèl a l'est de l'anterior sepulcre. Veurem clarament la cista solsoniana d'El Solar IV a la part superior del túmul, just abans del  rierol.

Fotografia a 25/11/2023

Creiem que el megàlit es troba exactament igual que quan el visità en Serra i Vilaró, ja que en el seu estudi dibuixa una planta exacta a la que es presenta avui dia. També deia que estintolades al costat de la cista hi ha tres lloses que serien la coberta, tot i que, segons Josep Castany i Llussà, en queden dues (a la fotografia, se'n veu una a l'immediat costat esquerre del sepulcre). També en Josep Castany documenta un rebaix típic de picapedrer a una de les lloses per a aixecar una de les de coberta fent palanca.

Les dimensions atorgades a aquest megàlit són una llargada de 1.74 metres, una amplada de 1.00 i una fondària de 90 centímetres.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Pel que fa a les restes antropològiques recuperades del seu interior, en Serra i Vilaró només va guardar un crani, tot i que se sap que hi havien més restes òssies que ni tant sols es van documentar. Aquest crani es troba dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i va ser estudiat pel Dr. Lluís Guerrero i Sala, expert en antropologia, que diu que es tractaria d'un home de 20 a 30 anys.

També es va recuperar divers aixovar funerari dins la tomba.

Extret d'Els megàlits neolítics del "Solsonià" de Josep Castany i Llussà

Del parament funerari, en destaquem 1 collaret de 14 denes  de cal·laïta, 1 cargol marí amb perforació, 3 geomètrics de sílex, 4 fulles del mateix material i 2 fragments de ceràmica negrosa corresponents a diferents vasos.

Amb aquest últim sepulcre, donem la ruta per acabada, tornem al cotxe i, tot i que un pèl tard, anem a dinar, que ens ho hem guanyat.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cova sepulcral d'Aigües Vives: 31T 376718 4647049
Estela del Solar o Solà: 31T 381202 4643322
El Solar I o El Solà I: 31T 381204 4643320
El Solar III o El Solà III: 31T 379644 4642495
El Solar IV o El Solà IV: 31T 379648 4642506

diumenge, 19 de novembre del 2023

Dòlmens al districte de Prades XVI

Per a tancar les nostres "vacances en família" a l'alberg de Prada de Conflent, ens volem acostar a visitar els dos megàlits de Rodès. Així que esmorzem a l'alberg, ho posem tot al cotxe i fem via cap a aquesta població per la D66 en direcció a Perpinyà. Poc abans d'arribar a Vinçà, hem de girar a l'esquerra cap a Tarerach per la D13. Nosaltres vam trobar la via tancada i vam haver de tornar enrere i prendre la maca D35C, que passa pel Priorat de Marcévol i el dolmen de la Barraca, fent una volta enorme. En aquest cas, la D35C mor a la D13, així que l'explicació serveix per a qualsevol dels dos camins. Aprofitem per a inserir aquí una fotografia del Priorat, visita inesperada de la jornada.

Tornem a l'explicació de la ruta i ho farem pel recorregut habitual. Com dèiem, anant per la D66, poc abans d'arribar a Vinçà, virem a l'esquerra en direcció a Tarerach per la D13. Avancem 6 quilòmetres i prenem llavors una pista asfaltada a la dreta que enllaça amb la D17 (just a l'esquerra ens queda el Mas Bonnecase). Agafem la D17 girant a la dreta i seguim endavant 1 quilòmetre. Girem de nou a la dreta, aquest cop per una pista no asfaltada, i aparquem després de 1100 metres. A la nostra esquerra, ocult per alguns matolls, però destacant entre l'entorn per la seva blanca pedra de coberta, trobarem fàcilment el dolmen del Serrat Blanc.

Després d'un gran incendi a la zona l'agost del 2005, l'Associació d'Arqueologia dels Pirineus Orientals (AAPO) va emprendre una prospecció per la zona. Aquesta tasca va donar fruits a l'octubre, quan un particular, Paul Ménudier, va informar a l'associació de la possible troballa d'un dolmen, que va ser confirmat com a tal el mateix mes. 

La seva cambra mesura 1.15 metres de longitud, per 1.00 amplada i 0.90 metres d'alçada. Es tracta d'un dolmen simple amb possible porta-finestra o bé amb accés per la llosa de coberta. 

Va ser força modificat quan va ser netejat amb màquina i reposada la seva llosa de coberta, que estava un pèl inclinada sobre la cambra. En fer aquesta operació, es va retirar el túmul, possiblement per desconeixement de la seva existència com a element del dolmen, i part de les pedres es van col·locar com a farciment per a que no quedessin forats a les parets. De totes maneres, sembla que s'han conservat unes pedres més grans a un radi de 7/8 metres que podrien ser el cròmlec peristàltic del túmul.

Extret de l'article "Les deux petits dolmens de Rodès et leur place dans le mégalithisme  des Pyrénées-Orientales" de Valérie Porra-Kuteni

A la prospecció del sepulcre realitzada per Yves Blaize, es van localitzar municions i altres restes que podrien fer pensar en maniobres militars a la zona (o presència de caçadors...). Les úniques troballes prehistòriques van ser 3 percussors de quars i 11 fragments de ceràmica, pel que és difícil datar-lo. Per les dimensions i l'estil arquitectònic es podria haver construït al Calcolític final o Bronze inicial de la zona, és a dir, entre el 2000 i el 1500 a.n.e., seguint la classificació establerta per François Claustre.

Visitat el sepulcre sense gaire calma degut a la presència de caçadors, tornem al cotxe i avancem 730 metres fins a una esplanada prop d'una cruïlla de camins i aparquem allà, ja que el camí es complica per a anar al segon sepulcre del dia. Ja a peu, a la cruïlla, agafem la pista de la dreta i, als 50 metres, agafem la branca de l'esquerra a una nova bifurcació. Seguirem tranquil·lament aquest camí davallant cap a la població de Rodès. Als 900 metres, trobarem una altra bifurcació, on tornarem a agafar el camí de la dreta. Baixant uns 660 metres més, el megàlit ens quedarà a la nostra dreta sense gaire camí definit i a una distància d'uns 150 metres. Es recomana dur un GPS per a no desviar-se de l'objectiu. Trobarem el dolmen de La Guardiola o de Rupidera (Ropidera) al límit del cingle, força mimetitzat per una paret moderna de pedra seca.

Aquest segon megàlit, descobert igualment arran de l'incendi de 2005, és també un dolmen molt modificat i de petites dimensions (1.50 metres de longitud per 1.15 d'amplada i 0.60 d'alçada). En aquest cas, com hem dit, un lateral està camuflat per la paret de pedra seca i l'interior ha estat modificat desplaçant enrere la coberta, que sembla trencada. S'han col·locat pedres petites entre les lloses del dolmen i la coberta per a donar-li més espai a la cambra i, segurament, per a utilitzar-lo com a abric. Possiblement i veient el cas anterior, aquestes pedretes tant de la paret com per a l'aixecament de la coberta podrien ser les de l'inexistent túmul. Pel que fa a la seva morfologia, podria tractar-se d'un dolmen simple de petites dimensions o bé d'una cista megalítica tancada.

Extret de l'article sobre els dòlmens de Rodès de Valérie Porra-Kuteni

Quan fou descobert, la cambra ja havia estat espoliada, però uns 30 metres al nord-est de la cambra es van trobar restes de vuit recipients ceràmics típics del Bronze mitjà. Aquestes peces eren ben treballades, amb decoració de digitacions i nanses. Aquesta ceràmica pot fer-se servir per a datar el megàlit, igual que el Serrat Blanc, a la primera meitat del II mil·lenni a.n.e.

Estudiat aquest segon sepulcre, retornem al cotxe i tanquem la ruta per avui. Dinem els pícnics que ens han preparat els de l'alberg prop dels bonics Orgues d'Ille-sur-Têt i cap a casa. 

Si vosaltres voleu visitar més coses, a més del Priorat de Marcévol que hem comentat, podeu fer la ruta completa que hem esmentat abans del dolmen de la Barraca i que transcorre per Tarerach, Trilla, Ansignan, Felluns i Bélesta.


Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat Blanc: 31T 462023 4725307
La Guardiola o Rupidera: 31T 463028 4723388

dissabte, 18 de novembre del 2023

Dòlmens al districte de Prades XV

Com cada any i cada vegada que hi ha sorteig, vam participar a la iniciativa de vacances en família de la Generalitat, i vam escollir de destí, de nou, Prada de Conflent. Després de passar el gairebé tot el primer dia a la reserva africana de Sigean, anem a l'alberg de Prada, que és la seu de la Universitat Catalana d'Estiu des del 1968.

Al dia següent, i com sempre amb ganes de veure patrimoni, vam visitar moltes coses com castells i ciutats medievals, rius, i com no, 3 dòlmens que ens faltaven de la zona.

Comencem pel de Molló, que es troba al terme municipal de Mosset, tot i que sabem que ens falten coses a Prada que també volem veure. Així doncs, agafem la D-619 que creua la banda nord del poble amb el nom de Rue de Catllar, seguim per ella direcció est fins que aquesta fa un revolt a la dreta, i també segueix la carretera asfaltada tot recte. Nosaltres seguim rectes per aquesta, que es passa a dir D-14 i va direcció Mosset d'entre altres. 8.2 quilòmetres més tard, ja dins el nucli de Mosset, girem a la dreta per un carrer, em sembla recordar que bastant estret, que en pocs metres ens deixa al carrer Portal de France, que el seguim cap a la nostra esquerra. Poc després, aquest carrer fa una corba prou pronunciada a la dreta (quasi 360 graus), i uns 50 metres més tard emprenem la desviació a l'esquerra que hi ha. Per aquesta pista, seguim rectes uns 4 quilòmetres, on trobarem a la nostra esquerra el dolmen de Molló (millor anar amb coordenades tot i que es troba molt proper a la pista).

La primera notícia documentada d'ell fou vers el setembre 2005, quan el senyor Reyne de Montpellier, resident del castell de Mosset, li va mostrar a Jean Abélanet.

Es tracta d'un dolmen simple bastit en granit, amb una forma lleugerament trapezoidal, accentuada a dia d'avui pel seu malmès estat de conservació.

Planimetria de Jean Abélanet

Amb la visió del croquis de dalt, podem dir que la seva llargada màxima és de 1.10 metres, que correspon amb la llosa que resta en diagonal. La de l'altre costat mesura 95 centímetres de llarg, la de capçalera només fa uns 60 centímetres, i es conserva una alçada màxima de 90 centímetres. Esmentar també la petita llosa que hi ha de tancament del sepulcre, que mesura 72 centímetres de longitud, i que aixeca ben poc de terra.

Sembla que el megàlit no ha estat objecte de cap excavació oficial, però a superfície es va trobar un fragment ceràmic d'un fons de vas carenat.

Per acol·locar-lo temporalment, ja que el company Abélanet no en diu res, ho farem segons en Tarrús, que els data igual que els de l'Albera Sud i el Cap de Creus, vers el Neolític, entre el 3600-3200 a.n.e.

Per últim, i com podem veure a la imatge inferior, sembla que el túmul hagi estat mogut a època moderna per fer un camí d'accés al prat, amb maquinària pesada. In-situ, es veu clarament.

Vist el megàlit, comencem la tornada cap a Prada tornant a la D-14, però ens desviem cap al poble de Molig. Quan arribem al primer pas de vianants, girem a l'esquerra i, en uns 100 metres, tornem a girar a l'esquerra pel carrer Major. Al poc de seguir-lo, arribem a una placeta, lloc on girem a la dreta tot seguint el carrer d'Amont. Aquest carrer es torna pista i t'apropa al megàlit en 5.1 quilòmetres, comptant des de la plaça, i just després d'una corba pronunciada a l'esquerra, surt un caminoi de nou a l'esquerra, que emprenem a peu, i que va pujant a la muntanya. Seguim aquest uns 70 metres i ens tornem a bifurcar a l'esquerra per un corriol bastant pitjor del perquè hem vingut (brut de sotabosc i pedres soltes del túmul del dolmen) i que, en uns 15 metres, et planta davant del megàlit del Pla de l'Arca o Cava del Misser.

També hem vist ja a casa que de fet és la mateixa pista que el dolmen de Molló, i que si la segueixes recte arribes al mateix lloc, per darrera, en 8.2 quilòmetres.

Segons Abélanet, ens trobem davant d'un dolmen simple que consta d'unes bones dimensions respecte els seu companys de contrada. Hem de dir que la llosa de coberta ja a primera vista ens va semblar impressionant, ja sigui pel treball associat com per les dimensions, que segons el citat autor fa aproximadament 2.20 per 2.10 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, interpretant el què diu Abélanet, es dimensionen les lloses una a una. Dona unes dimensions de més o menys 1.65 metres d'amplada, per 2.08 metres de llargada màxima, mentre que l'alçada de la cambra no la publica, tot i que sí el gruix de les lloses, que varia entre 15 i 28 centímetres. També esmenta la gran quantitat de cassoletes que hi ha insculpides a la llosa de coberta (unes 30).

Planimetria de Jean Abélanet

I en dibuixa un túmul ovalat d'uns 6/7 metres d'amplada, per una llargada d'uns 15 metres, que sembla que contingui restes de dos cròmlecs, un d'intern, al voltant de la cambra sepulcral, i un altre suportant l'obra tumular.

Aquesta tomba ha estat saquejada des de fa molt temps. És per això que ni tan sols s'hi ha fet una excavació (som de l'opinió que es mereix un sondeig sí o sí), segur que encara trobarien coses per a poder datar amb exactitud la sepultura i, a més, podrien saber l'alçada real. Com a descobridor, que en aquest cas seria el primer que el publica car que es coneix de molt antic, consta el Joseph Jaubert de Réart el 1832.

I com acabem de dir, no donen datació exacta, pel que ens guiarem pel que diu Tarrús dels dòlmens simples de l'Albera, que fou erigit vers el Neolític entre el 3600 i el 3200 a.n.e.

I ara a dinar, ho vam fer a una zona desboscada al bell mig de la muntanya, i tot seguit emprenem el cotxe per a visitar el poble medieval de Vilafranca de Conflent, i que els nens gaudissin anant per la seva muralla. Però si voleu més veure més, sempre podeu anar a la ruta de Megàlits als Pyrénées Orientales VIII i Aude III, els de Pyrénées Orientales són els més propers al Pla de l'Arca, també és encara molt més fàcil d'arribar al dolmen del Cortal d'En Ponsi, que encara no hem vist, tot i que vam estar dinant  a només 500 metres d'ell!


Coordenades UTM(ETRS89):

Molló: 31T 446514 4725580
Pla de l'Arca o Cova del Misser31T 450869 4724673

Dòlmens al districte de Prades XIV

Per a acabar el cap de setmana de Vacances en família a l'alberg de Prada de Conflent, ens acostem a veure dos dòlmens bastant deteriorats i un altre de molt conegut a Clarà i Villerac.

Des de l'alberg Pau Casals, girem a la dreta per la D27 (o avinguda Pau Casals) i passem per sobre del pas a nivell del tren. Poc després, trobem una bifurcació i seguim a l'esquerra en direcció a Clarà per la D35. En 600 metres més, arribem a una nova cruïlla i aquí girem a la dreta, sempre seguint les indicacions cap a Clarà. Sense deixar la D35, arribem al Coll de la Creu en 4.3 quilòmetres. A la tancada corba on ens trobem, prenem la pista de l'esquerra i aparquem el cotxe. Ens podríem acostar amb ell, però només hem de fer 200 metres i nosaltres vam preferir fer-los a peu. Després de recórrer aquesta distància, veurem el dolmen del Coll de la Creu al marge dret de la pista.


La malmesa i poc coneguda "cista", que es dona per desapareguda a la Viquipèdia, fou descoberta i excavada per Jean Abélanet i Ramon Gual el 1968. Ells documenten que només es va trobar un petit fragment de ceràmica i que havia estat espoliada contínuament degut a la seva ubicació.

Continguda a un túmul circular d'un 7-8 metres de diàmetre, la cambra mesurava interiorment 0.70 metres d'ample per 1.15 metres de llarg i 70 centímetres d'alçada màxima. A dia d'avui, només conserva 4 lloses que no arriben a tancar la cambra.

Tarrús i Carreras, al seu treball de visió actualitzada del megalitisme a Catalunya, el cataloguen com a dolmen simple i li atorguen la mateixa datació que als sepulcres del nord i sud de l'Albera en funció de la seva tipologia. Sabent que ells el cataloguen com a un dolmen simple amb accés per porta finestra, podem dir que aquesta tomba podria haver estat erigida durant el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2500 a.n.e.

Vist el petit sepulcre, anem a visitar un altre petit dolmen simple, el de Boera, que es troba tot seguint el camí que surt just al davant i s'endinsa a les muntanyes, creuant la carretera a plena corba. Seguim per aquest camí tot rectes uns 900 metres, punt on girem a la dreta deixant el camí pel que veníem, en una trifurcació de camins. Anant per aquest, aturarem el cotxe al voral en 900 metres i, a peu, ens enfilarem als boscos de l'esquerra, que primer té un fort pendent de pocs metres, però després planeja bastant. Allà, a uns 40 metres de la pista, trobarem el dolmen de Boera o Bohera.

El dolmen fou descobert l'any 1968 per Jean Abélanet, que el va estudiar. Tot i que ell mesura les lloses una a una al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques", hem arribat a la conclusió que la cambra mesuraria 1.30 metres de llargada per 73 centímetres d'amplada, i una alçada màxima conservada de 78 centímetres. Segons hem entès (el llibre és en francès), la coberta del megàlit estava construïda a raó de dues lloses, una de les quals ha desaparegut i l'altra es troba estintolada a pocs metres del sepulcre.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Com es pot veure a la imatge anterior, el dolmen restava contingut per dos cròmlecs peristàltics, i les lloses que falten d'aquest sepulcre, es troben, segons Abélanet, inserides en una propera cabana de pastor. Tot i això Abélanet publica una fotografia on es pot veure tot el sòl d'aquesta tomba enllosat, i, de fet, ho dibuixa al següent croquis.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

A l'excavació de Jean Abélanet i Ramon Gual l'any 1968, van sorgir fragments de vas carenat, diversos esclats de quars i un de jaspi. Segons Abélanet, els fragments ceràmics són d'una reutilització de l'edat del Bronze final, però, pels retocs dels esclats, indubtablement ens trobem davant d'una tomba més antiga. Per això, encara amb més raó, creiem el què deia Tarrús a l'anterior sepulcre, que és del Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2500 a.n.e., ja que són tots dos, segons les excavacions, petits dòlmens simples amb accés de porta finestra, tot i que quan els veus penses que són cistes (per les dimensions), i cal dir que es troben a 840 metres l'un de l'altre en línia recta.

Tornem al cotxe i refem el camí fins la carretera asfaltada, allà seguim avançant 3.9 quilòmetres per la D35 fins a arribar a Clarà. A aquest punt, trobem un stop al costat d'uns contenidors, punt on girem a l'esquerra fent un pronunciat gir i ens dirigim cap a Villerach i Los Masos. En 1.6 quilòmetres, la carretera per on anem mor i arribem a una cruïlla, on prenem la D24 a l'esquerra cap a Los Masos. 730 metres més endavant, veiem pistes de sorra a banda i banda de la carretera. Aparquem a la banda esquerra que és més ampla i comencem a caminar per la de la dreta. Sense deixar el camí principal, en 900 metres d'agradable passeig, arribarem al preciós dolmen de la Lloseta.

Tot i que hi ha referències del 1514 a una Caseta de la Llosa, oficialment fou descobert el 1969 per Ramon Gual. Aquest dolmen d'aparença simple (a saber com era antigament perquè no hem trobat gaires estudis) té una cambra rectangular de 1.85 per 1.25 metres, amb una alçada màxima de 1.27 metres, a la que s'ha de sumar el gruix de la coberta, de 30 centímetres de mitjana. Aquesta gran llosa de coberta fa 2.30 per 1.90 metres i conté 18 cassoletes d'entre 2.5 i 13 centímetres de diàmetre, i entre 1 i 4 de fondària. Des de la cassoleta més gran, hi ha un regueró que, curiosament, es bifurca però no acaba a cap altra cassoleta.

Imatge extreta de l'estudi sobre els gravats d'Occitània B contingut al "Schweizerische Stein-Denkmäler Inventar"

A la seva excavació, es van recuperar algunes restes antigues i moltes de modernes, el que confirma que ha estat violat com el sepulcre anterior. Entre les troballes prehistòriques, hi ha un esclat de sílex, una làmina de pedra marró indeterminada, uns esclats de quars i diversos fragments de ceràmica que podrien pertànyer a un plat fons. L'excavació del túmul va acabar amb resultats negatius.

Per a la seva datació, de nou anem a la teoria de Tarrús i Carreras. Aquesta vegada, donada l'aparença de dolmen simple típic, dataríem el sepulcre dins del Calcolític, vers el 2700-2500 a.n.e.

A uns 250 metres al sud del dolmen pujant al cim anomenat La Garolla, es documenta una llosa amb cassoletes molt similars a les de la coberta, però amb aquesta minsa informació, no vam ser capaços de trobar-la. També es pensa que podria haver existit un segon dolmen a aquest cim, donat el topònim de la zona, que és "Les Arques", i que hi ha un petit túmul. Es pensa que aquest megàlit podria haver estat destruït per a convertir-se en matèria primera de la propera església romànica de Nostra Senyora del Roure, ja que s'hi ha trobat un esclat de sílex.

Acabada la visita, tornem al cotxe a menjar-nos el pícnic que ens han preparat a l'alberg i comencem la tornada cap a casa xino-xano.

Inseriríem enllaços per a visitar altres megàlits propers perquè, de fet, sabem que més al sud del dolmen de La Lloseta n'hi ha més, però aquests encara no els hem visitat, pel que no podem dir res.


Coordenades UTM(ETRS89):

Coll de la Creu: 31T 454074 4716343
Boera o Bohera: 31T 453314 4715975
La Lloseta o la Barraca de la Loseta31T 455249 4716864