La Setmana Santa del 2013 vam anar a la zona interior de l'Alt Empordà. Bona part d'aquesta zona es va cremar el juliol del 2012, com es veu clarament a les fotos... només cal comparar el paisatge de les fotos del dos primers dòlmens.
Ens acostem a la zona de Capmany, La Jonquera i Agullana per a fer una ruta megalítica circular i senyalitzada amb marques grogues (més o menys visible degut als arbres cremats...). Sense deixar en cap moment les marques, anirem trobant roques curioses, dòlmens, menhirs, etc. sense gaire dificultat.
Deixem el cotxe al poble de Capmany i anem cap al nord, agafant un camí cap a la dreta a la sortida del poble vorejant vinyes. Aproximadament després de fer un quilòmetre des de la sortida, deixem el camí i ens endinsem a un camp que queda a la dreta. Allà hi trobem la pedra oscil·lant de Rocamala.
Es tracta d'un jaciment prehistòric de curiosa morfologia. Segons el Lluís Marià Vidal i Carreras, que el va visitar vers el 1914-1915, és un gran roc de granit de 3.70 metres de llarg, per 2.10 d'ample i 2 metres de gruix, que es troba a sobre d'un aflorament rocós a uns 3.50 metres del sòl. Tot i la seva peculiaritat, no es veu, a banda de la seva morfologia, cap clara mostra d'una hipotètica "construcció" prehistòrica. Però tot això canvia quan el 1985, el GESEART identifica un grup de cassoletes insculpides al gran roc que fa de suport a la pedra oscil·lant.
Tornant al camí, continuem cap el nord un parell de quilòmetres fins a trobar el dolmen de la Verneda, una mica desviat a la dreta del camí.
Pels estudis fets al megàlit, es tractaria d'un possible sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal de dimensions interiors de la cambra de 2 metres de longitud per 1.50 metres d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Es troba a l'interior d'un túmul amb clares restes d'un anell de contenció, bastit a raó d'un mur de pedra en sec, d'uns 7-8 metres de diàmetre.
Per la seva morfologia, en Josep Tarrús (la planimetria és seva) i l'Enric Carreras el daten al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e.
Tornem al camí que seguíem i continuem cap el nord fins que trobem la indicació cap a l'esquerra del conjunt del Quer Afumat o Quera Fumat, situat en plena zona cremada. Primer de tot, visitem el dolmen.
És una possible petita galeria catalana en U, de la que la cambra amida interiorment 1.50 metres de longitud per 1.40 d'amplada i 95 centímetres d'alçada, amb un túmul que avui en dia és molt poc visible, d'uns 7-8 metres de diàmetre. L'excavació documentada a la que hem pogut accedir, feta per en Pere Bosch i Gimpera i en Lluís Pericot el 1920, no va portar a la llum cap material arqueològic.
Acabem amb el megàlit dient que, segons Tarrús i Carreras, aquesta tomba fou erigida entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3000-2700 a.n.e.
Aquesta és la planimetria que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral.A pocs metres davant el sepulcre, trobem el senyalitzador de la tomba, es tracta del menhir del Quer Afumat II.
Es tracta d'un menhir de forma fàl·lica, que amida 1.55 metres de llargada, una amplada de 60 centímetres i 40 de gruix. No es documenta cap excavació oficial, però, tot i això, fent com fa de senyalitzador del sepulcre, el podríem datar com aquest, vers el Neolític final - Calcolític recent, cap el 3000-2700 a.n.e.
Continuem la ruta cap a la zona dels Estanys per a visitar el conjunt megalític de Mas Baleta, format per dos dòlmens i un conjunt de cròmlecs (una cosa rara). Primer de tot, ens trobem amb el dolmen de Mas Baleta II, de tipologia indeterminada, tot i que, segons Tarrús i Carreras, es podria tractar d'un galeria catalana o bé d'un dolmen simple.
Morfològicament parlant, consta d'una obra tumular de 7-8 metres de diàmetre sense restes de l'anell peristàltic. Al mig, conserva la cambra sepulcral, que mesura interiorment 1.90 metres de longitud, 1.15 metres d'amplada i 95 centímetres d'alçada. Segons es documenta, va ser excavat el 1948 per Pere de Palol i Miquel Oliva, que en recuperaren un fragment ceràmic a mà i un altre fragment d'os, restes desaparegudes avui en dia. El 1974, ho feu Lluís Esteva, que no va extreure cap resta de les terres del megàlit.
Segons en Josep Tarrús i Galter i l'Enric Carreras i Vigorós, aquest sepulcre fou erigit entre el Neolític final i el Calcolític, també final, entre el 3000 i el 2200 a.n.e.
A continuació, ens acostem a Mas Baleta III, que havia estat considerat com a dolmen quan es va descobrir, però que en realitat és un conjunt força complex.
El conjunt fou localitzat pel GESEART, amb la companyia de Júlia Chinchilla el 1986. Està format per un conjunt de menhirs de mida mitjana i petita que defineixen tres recintes adossats, un d'ells menhir amb un menhir fal·liforme al centre i un passadís d'accés. Aquests van ser erigits, segons les restes recuperades (vasos ceràmics llisos i campaniformes pirinencs), vers el Neolític final - Calcolític (3000 - 2200 a.n.e), suposadament com a espai espiritual o religiós.
El conjunt fa uns 16 metres de llarg per 12 metres d'ample màxim.
A banda, a tocar del conjunt megalític, a un costat i a l'altre, van sorgir cinc tombes tumulars circulars de l'edat del Ferro a l'excavació.
Just al costat del corredor d'accés, podem veure 4 de les tombes, i una més al costat del recinte que té més forma rectangular.
Com hem dit abans, aquestes són de l'Edat del Ferro, vers el 750-650 a.n.e., i es tracta d'unes tombes tumulars i circulars d'incineració amb urna. Conserven un monticle d'entre 2 i 2.25 metres de diàmetre, amb forat central, que és on aniria dipositada l'urna amb les cendres de l'individu inhumat.
Com és un espai megalític força complex, creiem que és adient inserir una planimetria del monument, extreta d'un estudi d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras.
 |
Extret d'"Els recintes megalítics de Mas Baleta III" |
Ja per acabar, no podem deixar el recinte sense fer-li una ullada al seu menhir central, ja que val a dir que, com a poc, està força treballat.
El magnífic menhir té unes dimensions totals de 2.25 metres d'alt, per 50 centímetres d'ample i 30 centímetres de gruix, i fou restaurat sota la direcció del GESEART l'abril del 2006.
Seguim la ruta, vorejant el Mas Baleta. A mà esquerra de la seva entrada, se situa el dolmen de Mas Baleta I, que encara es conserva força dempeus tot i que la coberta ha començat a cedir.
Aquest sepulcre megalític d'estil indeterminat, ja que podria haver estat tant una galeria catalana com un dolmen simple, conserva una cambra sepulcral amb unes mides internes de 1.70 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i 1 metre d'alçada màxima. També cal dir que conserva una obra tumular, sense restes de l'anell peristàltic, de 7-8 metres de diàmetre, i que a la coberta es poden observar 1 cruciforme d'aparença moderna i un parell de cassoletes.
De les excavacions que s'hi han dut a terme en aquest jaciment, n'hi ha dues de documentades: una el 1920 per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot, que va donar a llum alguns fragments de ceràmica a mà, i una altra de Lluís Esteva el 1974, que va donar a llum 8 fragments de vas campaniforme pirinenc, 1 vora de gobelet llisa i 1 ascla de sílex, restes que es guarden al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seva seu de Girona.
Segons Tarrús i Carreras, aquest megàlit seria datable, per les restes recuperades i l'estil arquitectònic, vers el 3000-2200 a.n.e.
Dir que la següent planimetria del jaciment és extreta de la tesi doctoral d'en Josep Tarrús.
Baixant de Mas Baleta pel camí que dóna accés al mas, arribem a un camí que porta cap als estanys, plens de joncs i on es reflexen amb nitidesa els núvols que comencen a amenaçar-nos.
Encara que seguim el camí marcat, localitzar el dolmen dels Estanys III no és tasca fàcil, ja que es troba gairebé arran de terra i l'entrada no és fàcil de veure. Tot i els obstacles, el Marc, que olora els dòlmens a distància, el localitza, pujant a un turonet prop de l'Estany Gros.
Aquest dolmen simple, que consta amb el sòl de la cambra enllosat, amida interiorment 1.50 metres de llarg, per 1 metre d'ample i 63 centímetres d'alçada. També conserva en bon estat l'obra tumular, d'uns 7-8 metres, que, per cert, és força complexa. Aquesta comença amb un anell interior de lloses clavades, de les que en resten 6 in-situ, i un anell exterior al costat dret del sepulcre, i acaba en forma de mur de pedra en sec.
Fou excavat pel GESEART els mesos de juny i juliol de l'any 2004, excavació que va finalitzar sense portar a la llum cap resta arqueològica associada al megàlit. L'octubre del mateix any, fou restaurat pel mateix grup empordanès.
Segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, el sepulcre fou bastit vers el 2700-1800 a.n.e., és a dir, entre el Calcolític recent i el Bronze antic.
Continuant uns 400 metres el sender marcat i de nou en terreny planer, desviant-nos un pèl a l'esquerra del camí, gairebé topem amb el dolmen dels Estanys I.
Ens trobem davant d'un estil de tomba que ens ha agradat molt, un dolmen simple amb vestíbul-pou i, a més, aquest té el sòl enllosat. La cambra resultant amida interiorment, 1.50 metres de longitud, 1.30 metres d'amplada i 1 metre d'alçada. Per la seva banda, el vestíbul mesura 90 centímetres de llarg, 1 metre d'ample i 70 centímetres d'alçada. Tot resta in situ dins una obra tumular de 11-12 metres de diàmetre, amb un cròmlec peristàltic en forma de mur de pedra en sec, i que conté un nou anell interior de lloses clavades de 4.5-5.5 metres de diàmetre.
Inserim la planimetria publicada per Josep Tarrús i Galter a la seva tesi doctoral "Poblats, dòlmens i menhirs".
Va ser excavat per Roser Vilardell l'any 1983, qui va extreure fragments de ceràmica a mà, i va ser restaurat pel GESEART el 1996. Segons dos integrants d'aquest grup, Josep Tarrús i Enric Carreras, el sepulcre fou bastit al Calcolític recent, vers el 2700-2200 a.n.e.
Tornem al camí i uns 300 metres més endavant, ensopeguem amb el dolmen dels Estanys II.
Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra subcircular allargada, amb nou lloses (una capçalera, sis suports laterals i dos muntants) i la coberta, de la qual només es conserva un fragment davanter. El dolmen fa interiorment un total de 2.50 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i 1.05 metres d'alçada, mentre que la cambra fa 1 metre de llarg per 90 centímetres i 1.05 metres d'alt.
El complex megàlit es troba inserit dins d'una obra tumular de tendència circular que també és prou complexa, aquesta amb un anell interior envoltant la cambra d'uns 1.5-2.5 metres de diàmetre en forma de blocs de grans dimensions, i un altre exterior que comença amb una franja de blocs de diàmetre 1.5 -2 metres de diàmetre, i acaba amb un mur de pedra en sec de 10-11 metres de diàmetre.
El sepulcre megalític només ha rebut una excavació, aquesta a càrrec de Miquel Cura, Josep Tarrús i Roser Vilardell, l'agost de l'any 1987. Es documenten d'aquesta excavació: 1 trapezi de sílex, 1 fragment de làmina del mateix material de color blanc, 1 plaqueta d'esquist, 1 dena globular de calcita, fragments ceràmics de vores de diferents peces de ceràmica llisa, 1 fragment de ceràmica amb cordó també llisa, diversos fragments ceràmics amb mugrons, i inscripcions fines. Aquest material correspon al Neolític mitjà - final.
El bonic sepulcre prehistòric fou restaurat pel GESEART el 1995, i en Josep Tarrús, membre d'aquest grup, presenta aquesta planimetria a la seva tesi doctoral.
També segons en Josep Tarrús i Galter i l'Enric Carreras i Vigorós, aquesta tomba és corresponent al Neolític, vers el 4200-3400 a.n.e.
Continuant pel mateix camí, arribem al recinte megalític i al menhir del Estanys I, també conegut com el recinte de Mas Farrutxo. Descriure el recinte no és gaire difícil, ja que bàsicament és un mur de pedra en sec, de forma semicircular amb un menhir estel·liforme al davant i un fossa també de tendència semicircular al seu davant. A l'excavació del conjunt, en aquest fossar van aparèixer negatius de pals, que tancarien, juntament amb el mur, un recinte de 5 metres de longitud per 8 d'amplada.
.jpg)
Inserim una imatge de Josep Tarrús, feta l'11 d'agost de 1987, on es pot observar a la perfecció aquest mur de pedra en sec.
 |
| Extret d'"El Megalitisme a Catalunya" |
Com a troballes recuperades del recinte, es documenten, diversos fragments de bols i escudelles de ceràmica a mà llisa, 1 fragment de làmina de sílex i d'altres troballes d'era moderna. Totes aquestes troballes arqueològiques, resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona.
D'altra banda, també documentem l'estel·liforme menhir, que amida 2.60 metres d'alt per 1.25 metres d'ample i 55 centímetres de gruix. El monòlit fou excavat per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla entre els anys 1987 i 1988, excavació de la qual no tenim informació.
Seguint el camí, arribem al menhir dels Estanys II, clarament de forma fàl·lica. Dimensional-ment parlant, es veuen més de 2 metres de menhir, tot i que sabem que la seva longitud total és de 2.60 metres, per una amplada de 60 centímetres i 30 centímetres també de gruix. Aquest menhir és podria datar entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.
Ara inserim un nexe, ja que el dia que vam fer la ruta, tot i que és senyalitzada, ens vam "saltar" el menhir del Quer Afumat I, que la veritat és més fàcil d'arribar des del menhir dels Estanys II que des del propi Quer Afumat, si fas la ruta com la vam fer nosaltres, que vam anar cap a Mas Baleta. Aquest es troba a només 200 metres en línia recte, i s'hi arriba fàcilment seguint el camí principal, és impossible no veure'l.
Aquí el teniu, el menhir de Quer Afumat I, visitat el 02/05/2015.
Es tracta d'un tros de menhir de 2.40 metres d'alçada, per 1.30 d'amplada i un gruix de 75 centímetres de gruix màxim, amb estil antropomorf o frare.
No hem pogut localitzar cap excavació documentada, però Tarrús i Carreras el daten cap el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.
És curiós poder observar la seva planimetria, il·lustrada al llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús i Galter.
Ara, amb la ruta que fèiem al 2013, deuríem tornar enrere, per a seguir gaudint d'aquesta gran ruta megalítica circular que vam fer.
Seguint pel camí marcat, però força més endavant, gairebé uns dos quilòmetres, ens trobem amb el dolmen més petit de la ruta, el del Mirgoler.
Aquesta petita galeria catalana no és fàcil de localitzar, ja que es troba a la tanca de separació entre finques i està molt mimetitzada. A més, tampoc ajuden les seves petites dimensions 1.55 metres de longitud per 90 centímetres d'amplada i 70 centímetres d'alçada. El túmul en el que està bastida és a dia d'avui molt poc visible, sent d'uns 6-7 metres de diàmetre.
 |
| Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
No ens consta que se li hagi practicat cap tipus d'excavació ni sondeig, però en Tarrús i en Carreras el posicionen temporalment vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.
Seguint uns dos quilòmetres més i deixant dues bifurcacions a mà dreta, arribem al dolmen de la Jaça d'en Torrent, com es veu a la foto, un pèl "xurruscat".
Aquest dolmen, una possible galeria catalana, consta d'unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 1.75 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1 metre d'alçada. És destacable que la llosa de coberta es troba trencada, diuen que possiblement pels focs que feien els pastors al seu interior per a entrar en calor. Dir que el túmul on es troba bastit el megàlit és de 10-11 metres de diàmetre i que resta delimitat, en algun lloc, per lloses clavades formant l'anell de contenció.
Inserim la planimetria publicada per Josep Tarrús a la seva tesi doctoral.
Hem trobat documentades dues excavacions, la primera per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el 1920, on documenten només 2 fragments de ceràmica a mà, i una altra de Lluís Esteva el 1973, on va extreure 56 fragments de ceràmica a mà, 2 ascles de sílex, 3 pedres de talc i 2 fragments d'os. Aquestes últimes restes es localitzen al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona. Les dues peces recuperades a l'anterior excavació, no es poden localitzar actualment.
Com sempre, segons Tarrús i Carreras, el megàlit és datat vers el Neolític final - Calcolític antic, cap al 3000-2700 a.n.e.
Uns 500 metres més endavant, ens trobem amb l'últim dolmen de la ruta, el de la Barraca del Lladre.
Aquesta galeria catalana consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 1.35 metres de longitud per 1.45 d'amplada i una alçada d'1 metre. L'obra tumular és complexa, ja que, com algun dels seus propers companys, consta d'un anell de contenció intern, a raó de lloses clavades de 4-5 metres de diàmetre, i d'un d'exterior, aquest sense cròmlec visible de 8-9 metres de diàmetre.
Com amb la resta dels seus companys, inserim la planimetria que presenta Josep Tarrús.
Com l'anterior company, fou excavat per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el 1920, i Lluís Esteva el 1974. També com en l'altre, els primers arqueòlegs van recuperar diversos fragments de ceràmica a mà, que ara es localitzen al MAC, seu Barcelona, i Esteva va recuperar diversos fragments ceràmics més, fragments de làmines i esclats de sílex, aquestes troballes, també es localitzen al MAC, però a la seu de Girona.
Datem aquest sepulcre vers el 3000-2700 a.n.e. a finals del Neolític, inicis del Calcolític.
Tot i que encara hi ha clarianes al cel, comença a ploure, així que emprenem ràpidament el retorn cap a Capmany. Abans d'arribar-hi, però, ens aturem a la Pedra dels Sacrificis de Capmany o Pedra oscil·lant de Capmany, per a la qual, cal desviar-se uns 150 metres a l'esquerra del camí. A la part superior, veiem una concavitat natural de forma ovalada que fa 1 metre de llarg per 50 centímetres d'amplada i 40 centímetres de profunditat i, a la seva dreta, un regueró amb una cassoleta final, i tres cassoletes més, dues d'elles unides per un nou regueró, que a nosaltres ens va recordar molt a la cara de l'estil del quadre "El Crit" d'Edvard Munch...
Com podem veure al calc inferior, extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús, el roc es troba tot gravat, amb cruciformes, cassoletes, reguerons i diversos reticulats, alguns d'ells antropomorfs.
A la seva excavació, no es va recuperar cap material arqueològic associat, pel que en Tarrús i en Carreras el col·loquen temporalment com els seus iguals de la zona de l'Albera, serra de Rodes i Cap de Creus, vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.
Sense distreure'ns gaire més, arribem al cotxe i marxem cap al càmping a fer una bona dutxa, ens l'hem guanyat!!
Coordenades UTM(ETRS89):
Pedra oscil·lant de Rocamala: 31T 493765 4692007
La Verneda: 31T 494159 4693291
Quer Afumat o Quera Fumat: 31T 493455 4693172
Menhir del Quer Afumat II: 31T 493462 4693167
Mas Baleta II: 31T 492893 4694191
Recinte de Mas Baleta III: 31T 492953 4694218
Tombes del Ferro de Mas Baleta III: 31T 492953 4694218
Menhir de Mas Baleta III: 31T 492953 4694218
Mas Baleta I: 31T 493000 4694334
Estanys III: 31T 492043 4694164
Estanys II: 31T 492226 4693701
Menhir del Quer Afumat I: 31T 492681 4693501
Recinte megalític dels Estanys I o mas Farrutxo: 31T 492252 4693551
Menhir dels Estanys I: 31T 492252 4693551
Menhir dels Estanys II: 31T 492388 4693532
Mirgoler: 31T 492225 4692527
La Jaça d'en Torrent: 31T 490907 4693051
La Barraca del Lladre: 31T 491154 4692738
Pedra dels Sacrificis de Capmany o Pedra oscil·lant de Capmany: 31T 492179 4691340
.jpg)
