Pàgines

diumenge, 16 d’abril del 2023

Dòlmens a Montferrer i Castellbò I

Avui ens dirigim a les terres de Lleida, concretament a un poblet de l'Alt Urgell separat en diversos nuclis anomenat Montferrer i Castellbò.

Per arribar-hi, es pot anar de diverses maneres, anant fins a La Seu d'Urgell i girant a l'esquerra per la N-260 o bé per la C-14, que empalma amb la mateixa N-260. El més important és recordar el nom La Borda, un restaurant ubicat a la N-260, just al davant del qual, creuant la nacional, surt una carretera que hem de seguir fins a arribar a Castellbò. Per arribar al primer megàlit, seguirem la carretera principal, per la que hem vingut tot fent pujada i prenent cap a Turbiàs a la bifurcació que trobarem. Poc després d'aquest nucli, trobarem una zona d'esbarjo a l'esquerra de la carretera amb força aparcament. Allà aturem el cotxe i a peu seguim per la carretera uns metres tot fent corba, fins a trobar a mà esquerra un camí que puja pronunciadament; aquest costerut i malmès camí ens portarà en 100 metres a la plana on hi ha el dolmen, situada a l'esquerra del camí.

Aquest és el dolmen de Turbiàs, nom donat en relació al proper riu i nucli de Turbiàs. De tipologia cambra pirinenca, construïda vers el Neolític final, consta d'una cambra amb unes dimensions de 1.70 metres de longitud interna per 1.15 metres d'amplada i 1.13 metres d'alçada, i un túmul prou visible d'uns 10 metres de diàmetre. La coberta és realment bonica, ja que té dotze cassoletes a la seva part superior. Segons es documenta, les lloses laterals són dins del recobriment de pedra seca que se li va fer després de 1923 en convertir el megàlit en cabana.

Havent estat descobert per Lluís Maria Vidal el 1911, Colominas el va visitar i excavar el 1920, excavació de la qual es detallen troballes com fragments de terrissa a mà, quatre ganivets de sílex i dues puntes de sageta del mateix material en blanc.

Podem datar el sepulcre al Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700 - 1800 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim al següent megàlit que volíem visitar: el de la Collada d'Orri o Coll de Pou. Per fer-ho, tornem amb el cotxe per la mateixa carretera i ens desviem per la primera pista que hi ha a mà dreta amb un fort pendent, aquesta pista travessa les muntanyes i creua amb la pista que ens portarà pròxims al dolmen, tot girant a la dreta en trobar-nos-la. Més o menys als 1.3 quilòmetres en una corba a mà dreta, veurem un caminoi ample cap a l'esquerra, amb un fort pendent, sembla que sigui per desbrossar o quelcom així. Per ell pugem a peu deixant el cotxe enganxat a un lateral del camí principal i en uns 300 metres ens endinsem uns 25 metres més al bosc de l'esquerra del caminoi pel què anem, trobant el dolmen de la Collada d'Orri o Coll de Pou.

Aquest dolmen simple d'estil cambra pirinenca amb accés per llosa rebaixada consta, com el megálit anterior, d'un túmul de semblants dimensions, 9-10 metres de diàmetre. La cambra feia una longitud interna d'uns 1.25 metres, 1 metre d'amplada i 1.14 d'alçada. Cal dir que totes les lloses del megàlit encara són allà mateix, inclús la de coberta que és trencada en tres trossos.

També fou excavat per Colominas el 1920, any en què ell mateix el va descobrir. De l'excavació, es documenten troballes com fragments de terrissa a mà, dos ganivets de sílex negre i un fragment de sílex blanc. 

Seguint els paral·lelismes amb el de Turbiàs, també podem datar-lo al Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Continuem la nostra ruta cercant i trobant el sepulcre del Cortal o del Bosc d'en Gascó. Per arribar-hi, continuem per la pista amb el cotxe i en pocs metres trobarem un desviament a la nostra dreta, doncs, per ell baixem ja a peu, i cap als 1.4 quilòmetres ens endinsarem al bosc d'en Gascó a la nostra dreta.

Per acabar de trobar-lo, el millor és anar per coordenades amb un bon GPS, ja que es troba mig mimetitzat per la flora local.

Aquest sepulcre de corredor o petita galeria catalana del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.) té un túmul visible de, també, uns 10 metres de diàmetre. La cambra fa 1.80 metres de longitud, 0.90 d'amplada i 1.25 metres d'alçada, mentre el corredor fa un metre. Totes les lloses segueixen al seu lloc, tot i que la de coberta, segons dades d'Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús, està trencada en tres trossos, un dins del sepulcre, un altre a la seva dreta i una última part al seu lloc. Aquesta coberta consta de sis cassoletes a la seva superfície. Segons la fitxa del megàlit feta l'any 2000 pel Patrimoni Arqueològic, el sepulcre acabava de ser furtivament excavat, desplaçant la llosa de coberta que fins aquell moment es trobava al lloc original.

Amb un dolmen més a la nostra llista, ens dirigim al següent megàlit, el dolmen de Coll de Jou. Per arribar al sepulcre, només cal tornar al cotxe i desfer el camí fet, passant de llarg la bifurcació per la que hem arribat del dolmen de Turbiàs. Des d'aquest punt, calculem uns 2.8 quilòmetres, on trobarem a mà esquerra del camí, un altre que baixa amb bon pendent, seguint el caient de la muntanya, i per ell baixem, ja a peu. A la seva dreta ens endinsarem al bosc de pins existent, cercant i trobant el sepulcre de Coll de Jou o Plantat de Vilamitjana. Com a dada auxiliar per a trobar el dolmen, podem dir que aquest es troba a 70 metres en línia recta del camí on hem deixat el cotxe. El dolmen es fàcil de trobar, ja que el bosc es troba prou net.

Aquesta galeria catalana amb porta foradada, també del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.), té un túmul circular d'uns 10-11 metres de diàmetre, visible sobretot a la seva part posterior. De la cambra, podem dir que mesura 1.70 metres de longitud, 1 metre d'amplada i 1.10 metres d'alçada, i que conserva les dues lloses laterals, de fet l'únic que ha desaparegut, és el tros dret de la porta d'accés i la coberta, de la que Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús diuen que hi ha un possible fragment d'ella a la part nord del túmul.

Descobert per mossèn Serra Vilaró el 1919, qui l'excavà el maig del mateix any, acció que no donà cap resultat arqueològic; tot i això, arquitectònicament parlant, sembla que el dolmen no ha sofert grans canvis de com era en aquells temps, llevat que ara només s'observa una de les dues lloses de la porta, mentre que el 1919 se'n veien les dues.

A continuació, podríem haver anat a la Cabana dels Moros de l'Avellanet, però el temps inestable (ens va caure pedra i tot) i l'avançat embaràs de la Cris en aquesta primera visita a la zona (4 de juny del 2016) ens van fer desestimar la visita. Tot i això, gairebé 7 anys després i ja amb els nens (16 d'abril del 2023), hi vam anar tota la família. Per a arribar-hi, tornem a la pista i ara pugem per la pineda de l'altra banda fins a la part més alta del turó. Una vegada allà, anirem cap a l'esquerra sense un camí definit, però trobarem sense problemes el sepulcre buscat en arribar a una clariana amb vistes meravelloses.

El dolmen simple de la Cabana dels Moros de l'Avellanet o Vilamitjana del Cantó va ser descobert per Lluís Maria Vidal el 1911, que no el va excavar, però sí hi va trobar una destral de basalt a l'exterior. Posteriorment, el 1919, fou excavat per Mossèn Serra i Vilaró sense resultats. En Xavier Campillo i l'Albert Villaró, al seu inventari municipal del 1988, indiquen que el sepulcre fou excavat i desmuntat pels veïns de Vilamitjana, tot i que després van tenir el detall de tornar-lo a muntar amb l'ajut d'un tractor.

Pel que fa a les seves dimensions, és força gran, ja que mesura 2.50 metres de longitud per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alt, estant dins d'un túmul de 15 - 16 metres de diàmetre. D'aquest túmul, format per pedres i terra, es poden observar restes del mur de pedra seca que feia de contenció.

Podem esmentar també que hi ha una gran cassoleta a la coberta del megàlit, així com d'altres a rocs propers. La seva datació, com la de tota la resta, és del Calcolític recent al Bronze antic (entre el 2700 i el 1800 a.n.e.).

Després de les fotos de rigor i passar una bona estona gaudint de l'entorn, tornem al cotxe passant per la pineda que estava sent desbrossada. Més o menys als dos terços de la baixada, vam divisar unes lloses amb una disposició sospitosa, però que ens fan dubtar degut a que ara són molt visibles i ningú no les esmenta, i també perquè les lloses són molt primes i no hi ha res de túmul... Hi deixem una foto i que cadascú valori. Hem de comentar que hem enviat la informació al Gerard Remolins (de Regirarocs) i al Josep Tarrús i cap dels dos es mulla només amb les fotos.

Seguim endavant per la pista dirigint-nos a un altre megàlit abans d'anar a l'allotjament, ubicat a Sant Andreu de Castellbò. 2.3 quilòmetres més endavant, però, la conductora Cristina veu una cabana de pastor sospitosa a mà esquerra, atura el cotxe i baixa a mirar-se-la sota una fina capa de pluja. Al fons de la cabana, hi ha una gran llosa i una de més petita a sobre que podien haver estat part d'un dolmen temps ençà. Vam fer unes fotos i, un cop a casa, vam buscar informació i, vam trobar que es tractava d'un possible dolmen anomenat la Cabana de lo Sell.

Dia 4 de setembre del 2019, tornem a la zona i ara, ja amb més informació i millor dia, fem fotos amb calma.

Al llibre Interpontes V, apareix a un article publicat pel Gerard Remolins, l'Albert Fàbrega i el Jordi Pasques. En ell, s'explica que l'agent forestal Manel Trepat va donar notícies de la seva existència el 2014. Posteriorment, els autors de l'article el van visitar i van determinar que es podia tractar d'un possible dolmen reaprofitat com a cabana de pastor, tot i que no s'hi observen restes de túmul o més lloses al voltant de la cabana.

Pel que fa a les dimensions, la llosa que podria haver estat part d'una cambra funerària mesura 1.20 metres d'alçada per 0.80 d'alt i 0.25 de gruix.

Ara ja anem a per l'últim sepulcre del dia. Tornem al cotxe, i seguim la pista en la mateixa direcció i girem a la dreta per una pista en força bon estat i que ens duu a la carretera de Turbiàs a Carmeniu, on girem a la dreta. Deixem aquest nucli enrere i, poc abans d'arribar a Castellbò, girem a l'esquerra per la pista asfaltada que va a Albet. Abans d'arribar al nucli, en una pronunciada corba a l'esquerra, veurem un camí que surt a la dreta al seu vèrtex. El prenem i, en 700 metres, deixem el cotxe aparcat a la vora del camí i pugem al monticle d'uns 10 metres que hi ha a la dreta d'aquest. A la part alta, al bell mig d'un senderó desdibuixat que hi ha (és l'antic camí de Castellbò), trobarem les restes del dolmen de Castellbò o Cabana del Moro d'Aubet.

No hi ha gaire informació del megàlit, només queden d'ell tres lloses tombades, no hi ha vestigis d'un antic túmul, ni de cap cròmlech de contenció, el que ens fa dubtar si realment algun dia fou muntat i utilitzat... ens recorda bastant a Ca l'Arenes II, al Parc del Corredor, i a les Lloses de Sant Roc, a Senterada, que es creu que mai foren muntats. Cal dir que, segons la fitxa que els del Patrimoni Arqueològic del Departament de Cultura de la Generalitat van fer l'any 2000, el dolmen ha estat saquejat diverses vegades, però ignorem si disposen d'informació que constati l'aixecament del monument.

Ara, actualitzant l'entrada després de les últimes visites i amb la síntesi de Carreras i Tarrús del megalitisme de Catalunya a la mà, podem indicar que la primera vegada que s'esmenta el megàlit, el 1894 per Lluís Maria Vidal, aquest es trobava exactament igual que ara. No es tenen notícies d'excavacions, tot i que té pinta d'haver-ne patit alguna d'espoliadora... Si aquest sepulcre estigués muntat, les seves dimensions serien d'una longitud interna d'uns 1.90 metres i una alçada de 1.20 metres.

Per la seva possible tipologia de dolmen simple i el seu entorn, es podria datar, com la resta, dins del Calcolític recent - Bronze antic (2700 - 1800 a.n.e.).

Ara sí, ja podem dir que hem explorat força bé la zona i ho deixem per avui. No volem deixar de comentar que la ruta lògica per a visitar els megàlits situats a la part alta de la carena (això vol dir, deixant de banda Turbiàs i Castellbò) és: Cabana del Moro d'Avellanet, Coll de Jou, Cabana de Lo Sell, Collada d'Orri i Bosc d'en Gascó o a la inversa, en funció de per on s'accedeixi a la carena. Nosaltres vam fer la ruta completament desordenada per culpa del temps i això que, a la primera parada, la del dolmen de Turbiàs, ens feia un sol espectacular... És el que té la muntanya, de cop, se't planta el núvol i et cau una bona tromba d'aigua o calamarsa fins i tot!!

Si no n'heu tingut prou i voleu completar la ruta, podeu visitar els megàlits més recentment trobats al municipi de Montferrer i Castellbò (Dòlmens i túmul a Montferrer i Castellbò IV) o bé un dolmen més solitari a mig camí entre els megàlits d'aquesta ruta i els de nova trobada (Dolmen a Montferrer i Castellbò III).



Coordenades UTM(ETRS89):

Turbiàs: 31T 362232 4693768
Collada d'Orri o Coll de Pou: 31T 359843 4692656
Cortal o Bosc d'en Gascó: 31T 360637 4693914
Coll de Jou o Plantat de Vilamitjana: 31T 363312 4690501
Cabana dels Moros d'Avellanet o Vilamitjana del Cantó: 31T 363244 4689907
Possible dolmen de la Cabana de Lo Sell: 31T 361325 4691179
Castellbò o Cabana del Moro d'Aubet: 31T 363073 4694744

dissabte, 15 d’abril del 2023

Dòlmens a Coll de Nargó II

Nova ruta a Coll de Nargó. Avui, tal i com vam fer ahir, emprenem la carretera L-511, fins a trobar a l'esquerra el desviament cap a Gavarra, que agafem. Als 3.2 quilòmetres, veiem a la dreta un camí sorrenc que surt a la dreta; allà, deixem el cotxe ben arraconat a la carreteraA peu, continuem pel camí que baixa vers la vall vorejant un nou turó. Al poc, veiem unes runes d'un corral o quelcom així al costat del camí i, pocs metres després d'ell, trobem la cista del Corral del Bossa.

Cista megalítica recentment trobada per en Jordi Pasques Canut, a principis de l'any 2012. Fou estudiada i publicada pel mateix Pasques, en Gerard Remolins i l'Albert Fàbrega l'any 2018. 

Segons Carreras i Tarrús, la cambra sepulcral amida 1.40 metres de llarg per 1 metre d'amplada conservada i 30 centímetres d'alçada, també conservada. El túmul de tendència circular és bastit a raó de terra i pedres, però es documenta alguna llosa intratumular a mode d'ancoratge d'aquesta obra de 7/8 metres de diàmetre.

Ells el daten al Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

No es documenta cap tipus de troballa en el seu estudi, tot i que no sabem si va arribar a ser excavada.

Tornem al cotxe i continuem en la mateixa direcció i, a poc més d'1 quilòmetre, veiem una nova entrada sorrenca a la nostra dreta, que ens torna a deixar al cim aplanat del turonet adjacent a la carretera. A peu, ens endinsem al bosc que ens queda més al sud, cercant i trobant la cista del Coll de Conseu.

Novament parlem d'un nou megàlit a l'Alt Urgell, del qual no hem trobat informació, només una petita descripció, la qual diu que les dues lloses que resten de l'antic sepulcre, una lateral i la capçalera, són de roca calcària local.

A dia d'avui, en Carreras i en Tarrús ens aporten més informació, i, a banda del que ja sabíem, com que fou descobert per Jordi Pasques l'any 2007, que és de tipus cista megalítica i conserva una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, ens donen les dimensions internes de la cambra sepulcral: d'1.40 metres de llarg, 1 metre d'amplada i només conserva 30 centímetres d'alçada. També indiquen la seva datació constructiva, que aniria del Calcolític recent al Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

De nou al cotxe, ens dirigim a visitar l'últim sepulcre del dia. N'hi ha més a la zona, ja anirem actualitzant quan tinguem un cotxe més decent per fer caminois de muntanya.

Emprenem la carretera en la mateixa direcció uns 600 metres, fins a veure les runes d'un nou corral pocs metres a la dreta de la carretera. Aquesta edificació està bastida en part de l'obra tumular del següent sepulcre, la Fossa del Corral del Coll de Gavarra. Aquest es troba, mirant des de l'asfaltat, a la part esquerra posterior de la moderna edificació.

D'aquesta cista megalítica sí que es tenia constància d'antic, tot i que no ha rebut cap treball arqueològic "oficial", però sí que ha estat objecte de furtives excavacions. La Generalitat el col·loca temporalment vers el Neolític final i utilitzat fins a l'edat del Bronze, del 2500 a.n.e. fins al 650 a.n.e.. Segons Carreras i Tarrús, dels que me'n fio molt, la seva construcció es va produir vers el Calcolític recent - Bronze antic, entre el 2700-1800 a.n.e.

Del sepulcre, només en resten quatre petites lloses laterals, tot i que com els mateixos arqueòlegs de la Generalitat diuen: La baixa, però densa vegetació no deixa visualitzar gaire més. Del túmul, no es documenten mides, tot i que s'esmenta, com jo vaig veure, que és diametralment petit, tot i que la impressió que jo vaig tenir en visitar-lo és que a la contra sí que em va semblar prou elevat, pel poc diàmetre que té. S'hi hauria de fer una neteja i cala per a saber més d'aquest sepulcre.

Ara, a dia 25 de març del 2023, podem afirmar que els seus descobridors foren en Albert Villaró i Xavier Campillo, l'any 1988, i ells mateixos l'estudiaren aquell any. També podem dir que la cambra funerària amida interiorment 1 metres de llarg, per 1 metre d'amplada i conserva 40 centímetres d'alçada, i, que al contrari del que a mi em va semblar, el diàmetre tumular és de 9/10 metres. Però bé, ara que ho penso són 4.5/5 metres de radi... potser que sí, i que jo anés més pendent del grau d'inclinació.

Bé, acabem la ruta aquí, però l'allargarem de seguida que puguem, ja que sabem de l'existència de més cistes de l'estil tot anant cap a Gavarra, i, per què no, podem trobar-ne de noves, tot i que amb els nens, és prou improbable. Cal recordar que aquesta zona no està del tot estudiada i hi ha molta muntanya.

I aquest dia ha arribat, en concret el 15 d'abril del 2023, encara que només sigui per a visitar un sepulcre, n'hi ha més, però ja els posarem en una altra entrada. Aquest és que va de pas al nucli de Gavarra tot seguint la carretera, com els anteriors d'aquesta ruta.

Es tracta de la Fosssa del Serrat del Camí de Gavarra i es troba tot seguint amb l'automòbil en el mateix sentit que portàvem uns 1.3 quilòmetres des de la zona on hem deixat el cotxe que hi ha davant del Corral del Coll de Gavarra, aturant i deixant-lo de nou, a un espai que hi ha a l'esquerra de la carretera, just abans d'un caminoi que surt a la dreta d'aquesta (que es podria fer en un cotxe mitjanament adaptat). Seguim a peu per aquest i, en uns 520 metres en una corba tancadíssima a l'esquerra, girem a la dreta vorejant un camp d'arbres que ens sembla recordar que eren fruiters. Quan la clariana que volteja aquesta banda del camp s'acaba i ja ets caminant direcció sud girem a la nostra esquerra caminant quasi bé totalment a l'est, pujant al cim de la serra. Allà trobarem la Fossa del Serrat del Camí de Gavarra, a uns 100 metres en línia recta des de l'aclarat.

Descoberta per Miquel Cura l'any 1974, aquesta cista megalítica conserva un túmul de tendència circular i sense anell de contenció, bastit a raó de terra i pedres, amb un diàmetre de 7/8 metres. Al centre, resta la cambra sepulcral que amida interiorment 1.66 metres de llarg, 87 centímetres d'ample i 65 centímetres d'alçada.

Segons hem pogut trobar documentat, a l'excavació de Cura l'any que el va localitzar, varen sorgir 1 vora i 3 fragments informes d'un vas campaniforme internacional marítim. En Carreras i en Tarrús posicionen la seva erecció vers el Calcolític - Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e.

I ara sí donem per tancada la ruta, però per si voleu veure més de la zona podem visitar els megàlits de la ruta Dòlmens a Coll de Nargó IV, que comença a mig camí de Gavarra, i també la ruta de Dòlmens a Coll de Nargó I.


Coordenades UTM(ETRS89):

Cista del Corral del Bossa31T 351564 4666988
Cista del Coll de Conseu31T 351728 4665889
Fossa del Corral del Coll de Gavarra: 31T 351701 4665440
Fossa del Serrat del Camí de Gavarra31T 351370 4664680

Dòlmens a Coll de Nargó IV

Bonica ruta la d'avui, la quarta per terres de Coll de Nargó. Aquesta vegada, començarem per la petita necròpoli de Serra Cogumera, a la que arribarem des del nucli de Coll de Nargó. Per indicar el començament de la ruta, agafarem com a punt inicial el desviament de la C-14 cap a Isona per la L-511 creuant Coll de Nargó, i des d'aquí farem 16.5 quilòmetres. A aquest punt, ens desviarem a la nostra esquerra cap a Gavarra, i seguirem per la carretera 4.7 quilòmetres. Aquí, podem deixar el cotxe emprenent un camí a peu que és apte per a 4x4 o SUVs potents que surt a l'esquerra de la carretera. De fet, nosaltres, amb el cotxe nou, un Ford Kuga, i després d'haver perdut diverses hores del matí per arreglar una punxada, a banda d'anar amb els nens, ens hi vam endinsar, uns 1.4 quilòmetres, fins poc després d'un desviament a la dreta que duu a un mas (pel que després passarem). Just després, trobarem un espai per a deixar el cotxe a la dreta de la pista. A partir d'aquí seguim a peu (un 4x4 pot seguir i segons les mans del conductor fer l'aproximació en cotxe).

Nosaltres, però, com hem dit, seguim a peu la pista, que fa una contundent baixada a trams, uns 375 metres, i ens endinsem al bosc de la nostra dreta, trobant el sepulcre de la Fossa de Serra Cogumera II o Fossa del Serrat de la Borda II, a uns 20 metres de la pista.

Es tracta de una cista megalítica descoberta per Miquel Cura l'any 1974. La cambra sepulcral amida interiorment 1.05 metres de llarg, 1 metre d'ample i 72 centímetres d'alçada màxima, i, pel que fa a l'obra tumular, mesura uns 7/8 metres de diàmetre sense senyals d'anell de contenció.

El seu descobridor va excavar-la quan encara conservava totes les seves lloses, però no en va recuperar cap resta arqueològica. Tot i això, pel seu estil arquitectònic, en Carreras i en Tarrús la daten vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, entre el 2700-1800 a.n.e.

Com hem dit, és una petita necròpoli, pel que al poc veurem el seu germà, tot tornat al camí, baixant uns 60 metres més, i endinsant-nos de nou al bosc de la dreta, on novament a uns 20 metres del camí trobarem el sepulcre de la Fossa de Serra Cogumera I o Fossa del Serrat de la Borda I.

Una nova cista megalítica, també descoberta per Miquel Cura, el mateix any que la companya. La cambra amida interiorment 1 metre de llarg, per 90 centímetres d'ample i 40 d'alçada. El túmul, de tendència circular i sense senyals d'anell de contenció, fa entre 9/10 metres de diàmetre.

També fou excavada per Cura, recuperant d'ella 2 fragments ceràmics del Bronze final, algunes restes òssies i 11 dents humanes. Tot i això, ni al MAC seu de Barcelona ni al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, hi ha constància de cap dipòsit pertanyent a aquest sepulcre.

Com el seu company, es documenta la seva construcció vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, entre el 2700 i el 1800 a.n.e. 

De nou, tornem a la pista i la seguim baixant uns 350 metres més, fins a trobar un encreuament de camins, on girem a l'esquerra pel més ampli i, al poc (uns 20 metres) girem de nou a l'esquerra seguint un altre camí que ens portarà directament a les restes del dolmen de la Fossa del Corralot en 850 metres, ja que es troba just a la vora esquerra del camí.

La malmesa tomba fou descoberta l'any 1988 per Albert Villaró i Xavier Campillo, que en documentaren una nova cista megalítica en mal estat, de la que restaven 8 lloses. Segons Carreras i Tarrús, extrapolant amb les tres lloses que li quedaven in-situ, amidaria interiorment 90 centímetres de llarg, 80 centímetres d'ample i 30 centímetres d'alçada. La coberta es documenta desplaçada vers la dreta del megàlit i, pel que fa a l'obra tumular, és de tendència circular, sense anell de contenció i d'uns 7/8 metres de diàmetre. També va ser construït vers el 2700-1800 a.n.e., entre el Calcolític i l'Edat del Bronze.

I si hem dit que els dos primers sepulcres formen una petita necròpoli, en aquest cas no falta gaire. El següent es troba endinsant-nos al bosc que hi ha just a l'altra banda del camí, on seguim un desdibuixat corriol que surt a mà dreta a la clariana que hi ha. Seguim el corriol en direcció est uns 120 metres, on, de cop, serem a una nova clariana i, en aquest punt, emprenem direcció sud uns 30 metres més, trobant el dolmen de la Fossa del Tossal dels Gossos.

Una nova cista megalítica, també descoberta el 1988 per Albert Villaró i Xavier Campillo. Segons es documenta, la cambra sepulcral amidaria interiorment, 1.70 metres de llarg, 1.28 metres d'ample i 32 centímetres d'alçada conservada. El túmul de tendència circular, construït a raó de terra i pedres i sense anell de contenció, amida 8/9 metrers de diàmetre. Per últim, com els altres sepulcres, deuria de ser erigit vers el 2700-1800 a.n.e., entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic.

Seguim la ruta tornant al camí, i desfem el camí fins la cruïlla del camí més ample. Ara, agafem la branca de la dreta deixant la primera pista per on hem baixat a la dreta i el camí per on tornarem més tard a l'esquerra. A l'estona, ens trobem el mas que deia abans (antigament es documentava un dolmen a la part posterior d'aquesta, avui en dia desaparegut), que prenem com a punt de partida per al següent sepulcre, tot i que val a dir que aquest no és fàcil de localitzar. Però bé, des de l'edificació, cal seguir uns 340 metres el camí, on ens podem endinsar per unes clarianes que hi ha al bosc de la nostra dreta, sempre anant direcció nord-oest. Si tenim sort i trobem una segona clariana, ja som a prop del megàlit, si no, només puc dir que el megàlit es troba a uns 60 metres del camí, i que hi ha un altre corriol seguint el camí principal que pasa a escassos metres, però està molt emmaranyat. El millor, anar per coordenades.

Bé, aquí teniu l'amagat dolmen de la Fossa del Bullidor.

El sepulcre va ser descobert pel mossèn Serra i Vilaró entre 1915 i 1920, però no el va poder excavar, ja que el propietari dels terrenys no li va donar permís.

Es tracta, segons Carreras i Tarrús, d'una "possible" caixa megalítica tancada (cista megalítica), estil exactament igual que els seus propers companys. Aquesta mesura 1.50 metres de llarg, 65 centímetres d'ample i 60 centímetres d'alt, i conserva un túmul de 8/9 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic. Segons ells, és datable entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Tornem al camí, i el seguim en la mateixa direcció, creuant als pocs metres el què sembla una torrentera, el seguim, tot i que ara es difumina molt i molt. En aquest punt, volíem visitar les ruïnes d'un sepulcre (només queda el negatiu) que hi ha a l'esquerra del camí, però no podrem fer-ho, ja que han fet un camp d'arbres, crec recordar que eren fruiters, i està totalment tancat... pel que vam vorejar el camp, arribant al camí de dalt, que seguirem de nou vers la nostra esquerra, i, en pocs minuts, ens portarà directament a l'encreuament de camins del principi. Els nens i jo tornem a fer el camí del començament de la ruta, però ara en versió pujada, fins a arribar al cotxe, i nosaltres donem la ruta per tancada. Però la Cris s'apropa a la part posterior de la casa que hem vist abans, aviam si troba el desaparegut dolmen de la Borda del Talustre.

I sí que ens sembla que el va trobar. De fet, no és que estigués del tot perdut, ja que Carreras i Tarrús el visitaren vers l'any 2000, però 10 anys més tard, en una nova visita, al lloc on era van trobar un gran amuntegament de llenya. L'únic que va fer la Cris va ser seguir cap a les coordenades que publiquen Carreras i Tarrús al seu últim llibre, i això és el que va trobar.

El sepulcre fou descobert entre els anys 1915-1920 per Joan Serra i Vilaró, i fou visitat amb posterioritat per un munt d'arqueòlegs. Nosaltres que com sempre ens basem molt amb el que diuen dos dels integrants del GESEART, podem dir que ells tenien dubtes sobre el seu estil arquitectònic, ja que a la visita del 2000, no van observar cap tipus d'obra tumular, factor pel qual, en comptes de ser la típica de la zona cista megalítica, podria tractar-se d'una cista solsoniana. Es podria saber si s'hagués excavat, però, com amb la Fossa del Bullidor, el propietari del terreny no va donar permís a en Serra i Vilaró per a fer-ho. Tot i això, l'estudi que va publicar ens aporta dimensions del sepulcre, que segons ell són de 1.30 metres de llargada interior i 1 metre d'amplada.

Per la seva tipologia, si es tractés d'una cista megalítica, seria pertanyent al Calcolític - Bronze antic, entre el 2700-1800 a.n.e. Ara, si realment fos una cista solsoniana, seria del Neolític, vers el 3900-3400 a.n.e.

Cal dir que, tot i donar la ruta per tancada, vam anar a visitar una nova tomba, la Fossa del Serrat del Camí de Gavarra, que la inclourem a la ruta de Dòlmens a Coll de Nargó II. També la ruta de Dòlmens a Coll de Nargó I queda prou propera a la d'avui.


Coordenades UTM(ETRS89):

Fossa de Serra Cogumera II o Fossa del Serrat de la Borda II31T 353407 4665340
Fossa de Serra Cogumera I o Fossa del Serrat de la Borda I31T 353466 4665301
Fossa del Corralot: 31T 353679 4665839
Fossa del Tossal dels Gossos31T 353834 4665834
Fossa del Bullidor31T 352973 4664936
Borda del Talustre: 31T 353204 4665168

divendres, 14 d’abril del 2023

Dòlmens a Fígols i Alinyà I

De nou, fem vacances en família i ens dirigim aquest cop a La Seu d'Urgell, on ens queden força dòlmens per visitar i volíem aprofitar per a trepitjar neu... però som a l'abril i aquest any ha estat bastant pobre en aquest aspecte, així que anem a per dòlmens. Concretament, ens acostem a Fígols i Alinyà per a visitar tres megàlits.

Comencem la ruta arribant-nos al nucli de Fígols des de la carretera C-14, on, abans d'arribar a Organyà venint de Coll de Nargó, prenem la carretera L-401 cap a Fígols i Alinyà. Just després de travessar el pont, ens desviem a l'esquerra seguint les indicacions cap a Fígols. Un cop al municipi, el travessarem sense desviar-nos cap a Organyà i, a la seva sortida, anirem en direcció Font de Codonyes pel carrer Romanius. Ja fora del poble, arribem a una bifurcació on anirem a l'esquerra seguint les indicacions de Voloriu i Forn. Avançant un quilòmetre més per aquesta pista asfaltada/cimentada, prenem el desviament cap a Forn que surt a la dreta. Sense deixar la pista principal, avancem 2.8 quilòmetres i deixem de banda una pista a l'esquerra. 100 metres més endavant, deixem una altra pista a l'esquerra i seguim 750 metres més fins que arribem a una cruïlla de camins, on vam aparcar. Un 4x4 podria seguir més amunt, però no val la pena, ja que ens trobem força a prop i ja va bé caminar una mica. A aquest punt, deixem la pista ampla que comença a davallar i agafem la pista de l'esquerra que s'enfila fent paelles cap a uns prats llaurats. Caminant 400 metres, ja podrem girar a l'esquerra i buscar el dolmen del Lligonàs, una mica elevat, però força camuflat entre la vegetació, a uns 60 metres del camí.

Ens trobem davant d'una cista megalítica, la cambra de la qual mesura 1.70 metres de llarg, per 1.20 metres d'amplada i 1.00 d'alçada, que es troba dins un túmul de pedregam que conserva restes de l'anell de contenció d'uns 8/9 metres de diàmetre.

Descobert per Josep Colominas Roca el 1920, el dolmen del Lligonàs fou estudiat i excavat per ell mateix durant els mesos d'octubre i novembre d'aquell any. Tot i que el va trobar en bon estat, només va recuperar tres dents humanes i dos fragments de ceràmica a mà. L'arqueòleg indica que encara s'estava utilitzant com a barraca, el que podria haver fet que les restes haguessin anat desapareixent donat aquest ús alternatiu durant segles.

Podem datar el sepulcre dins del Calcolític recent - Bronze antic (del 2700 al 1800 a.n.e.), donades les troballes i la seva tipologia.

Pel que fa al seu nom, l'Albert Fàbrega explica al seu llibre "27 Dòlmens Monumentals de Catalunya. Itineraris de descoberta", que el curiós nom del megàlit podria provenir de la paraula lligó, que ve a ser una aixada, i que és una paraula que s'utilitza a València i Fraga, però podria haver estat utilitzada també a l'Alt Urgell (segons el filòleg Joan Corominas).

Desfem el camí a peu i agafem de nou en cotxe, però en sentit invers. En arribar al punt on surt una primera pista a la dreta (recorrent uns 800 metres), l'agafem i avancem fins a trobar una bifurcació als 750 metres. En ella, agafarem la branca esquerra i avançarem 900 metres més, on al vèrtex d'una corba a la dreta trobarem una petita clariana on hem de buscar les minses restes de la Fossa del Collet de Peguera als peus d'un pi i a uns 9 metres de la pista.

Descoberta l'octubre del 2008 per Gerard Remolins, es tracta d'una possible cista formada per diverses lloses petites continguda dins un túmul d'uns 3 metres de diàmetre. No s'observen restes ni de la llosa de coberta ni de cròmlec.

Tornem al cotxe una vegada més i retrocedim fins a l'última cruïlla, on ara fem un gir tancat per a agafar la pista que queda més a la nostra esquerra. Avançarem per ella 5 quilòmetres per a trobar una bifurcació on prendrem la branca de la dreta i avançarem 1 quilòmetre més. Deixarem el cotxe a l'espai habilitat al peu del turó de l'esquerra, el Coll Durau, i pujarem per ell 80 metres fins a trobar el dolmen de Coll Durau, amb unes magnífiques vistes.

El sepulcre, de tipus cista megalítica, va ser descobert i excavat per Josep Colominas el 1920 sense resultats.

Es troba dins d'un túmul de 8-9 metres de diàmetre i s'observen restes de l'anell peristàltic. Pel que fa a les dimensions de la cambra, mesura 1.56 metres de longitud, per 1.10 metres d'amplada i 1.20 metres d'alçada. La llosa de coberta ja es trobava trencada en dos quan va ser visitat per Colominas, i en Tarrús i en Carreras indiquen que sembla que els fragments han estat retallats posteriorment al 1988.

Per la seva tipologia i tots els estudis realitzats, aquests darrers autors el daten dins del Calcolític recent - Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Després d'aquestes tres visites, nosaltres ja podem seguir camí a La Seu amb la feina feta. Tot i això, si no en teniu prou i voleu visitar més megàlits, podeu acostar-vos a veure els sepulcres de les rutes Dòlmens a La Vansa i Fórnols I, i Ribera d'Urgellet I i Dolmens a Ribera d'Urgellet II, Peramola i Clariana de Cardener II o, fins i tot, fer la magnífica ruta Dòlmens a Cabó sortint des d'Organyà.


Coordenades UTM(ETRS89):

Lligonàs: 31T 364980 4675036
Fossa del Collet de Peguera: 31T 365869 4675861
Coll Durau: 31T 368633 4673463

dissabte, 8 d’abril del 2023

Pintures rupestres a Mas de Barberans

Aprofitant les vacances de Setmana Santa, ens acostem a veure les pintures rupestres del Cocó de la Gralla, al Mas de Barberans. Aquestes pintures només es poden admirar en visites guiades, ja que es troben tancades i no ès fàcil veure-les des de fora del recinte.

Comencem la visita guiada al Museu de la Pauma, al centre del municipi, on ens expliquen el descobriment i contingut del conjunt del Cocó de la Gralla. Una vegada acabada aquesta part, ens dirigim als cotxes, aparcats al costat de la cooperativa Sant Isidre, situada a l'entrada del poble, per a arribar-nos fins a l'aparcament de les pintures, a uns 4.5 km del poble. Des d'on tenim els cotxes, seguim la T-3421 cap a Santa Bàrbara i La Sènia uns 2800 metres i girem a la dreta per una pista entre oliveres que indica La Vall. Per aquesta pista, avancem 1600 metres més i deixem els cotxes a l'espai habilitat indicat. Ja a peu, als 200 metres, trobem una cruïlla i seguim les indicacions cap a les pintures (a una distància de 1400 metres des d'aquest pal) tot travessant el barranc de les Carroveres. 400 metres més enllà, ens trobem una bifurcació i ara anem a l'esquerra. Caminant 800 metres més, arribem a un pal indicador on es marca l'accés a les pintures per un corriol que s'enfila muntanya amunt. Si no es fa una visita guiada, aquest és el camí a seguir.

En canvi, amb guia, podem passar per dins d'una finca privada prenent el camí cap a la dreta. Arribarem a un camp d'oliveres i girarem cap a l'esquerra quan haguem recorregut uns 200 metres des de l'últim pal indicador. Avancem 200 metres més per a arribar al marge del camp i prendre un camí ben marcat que s'enfila cap a les pintures, que trobarem ja a només 100 metres.

Ens trobem davant d'un espectacular fris amb pintures d'estil naturalista, més conegut com a art llevantí, de 3 metres de longitud per 0.40 d'amplada contigut a un petit abric de 10 metres de longitud, 1 metre d'alçada i entre 0.70 i 1 metres de profunditat.

Les pintures, en general, són força visibles. Contenen 69 figures, destacant 27 arquers. A més, hi ha 4 figures humanes en una escena que sembla representar un ritual, 3 cabres pirinenques, 1 senglar, el que sembla ser 1 bòvid, 1 altre quàdrupe sense identificar i 1 figura zoomorfa també sense identificar.

Els arquers estan distribuïts en dues fileres, representats en moviment durant una escena de caça: miren cap a l'esquerra, on hi ha el senglar que persegueixen. Tot i que semblen tots iguals, tenen detalls diferenciadors com pentinats, trets facials o ornamentació corporal. La línia superior té els arquers més grans, mentre que la segona línia es troba sota les cames dels arquers més grans. Si ens hi fixem, els aconseguirem veure a la imatge inferior.

A l'esquerra de la línia principal del conjunt, es veu, molt difuminada, la possible escena ritual amb un ésser mitològic o similar.

L'última part de les pintures millor conservades és tota una sorpresa, ja que és impossible veure-la des de la tanca i és un petit conjunt conservat extraordinàriament. Es troba just al plec de l'abric i representa una cabra amb una fletxa clavada empaitada per un caçador solitari (o no, que es veuen restes de pintura que bé podrien ser més caçadors, tot i que la versió oficial és que són les restes de la sang de la cabra).

Una mica més avall dels arquers principals, molt malmès, es troba l'última escena, que sembla representar un altre arquer, aquest cop mirant a la dreta, disposat a tirar amb l'arc a un quàdrupe no identificat o a la cabra que l'acompanya.

Per tal d'identificar totes les pintures, inserim una foto del calc que ensenyen i expliquen a la introducció feta al Museu, ja que no hem pogut trobar l'estudi complet.

Les pintures del Cocó de la Gralla foren descobertes el 2004 per un veí de Santa Bàrbara, en Domingo Ribas, però no en va informar al Departament de Cultura de la Generalitat fins el 2014. Immediatament, es va confirmar l'autenticitat de les pintures i es van protegir i estudiar. El 2016, Ramon Viñas i Vallverdú va publicar una memòria amb tota la informació.

Finalitzada l'explicació de la guia, retornem als cotxes, alguns per l'escarpat camí oficial i altres, com nosaltres amb nens, pel que hem vingut, molt més planer i fàcil. I de l'aparcament, cap a casa, que ha estat un dia llarg i estem tots molt cansats.

La zona és rica en pintures rupestres, tot i que nosaltres no les coneixem encara. Podeu aprofitar l'estada per a visitar els abrics d'Ulldecona, que fan visites guiades molt més freqüents.


Coordenades UTM(ETRS89):

Pintures rupestres del Cocó de la Gralla: 31T 274548 4511361