Actualització... bé, de fet, són dues rutes que les unim, i afegim 3 jaciments prehistòrics més. Aquesta és en gran part a la Noguera, només l'últim jaciment és a l'Urgell. Pel que com podeu pensar la ruta va de nord a sud.
Així doncs, comencem la ruta per les inscultures de Mas de n'Olives, al terme municipal de Ponts. Avui comencem la ruta des d'Artesa de Segre i d'aquest nucli sortim per la L-512 direcció nord. A uns 4.5 quilòmetres, girem a la dreta agafant la LV-5122, per la que seguirem uns 5.4 quilòmetres, on deixarem el cotxe al mateix camí sorrenc que ens durà als gravats, i que surt a mà dreta de la carretera, al costat d'un camp de conreu i una granja porcina.
A peu, seguim el camí tot recte uns 870 metres i, a aquesta distància, ja veurem a la nostra esquerra una estructura d'aquestes per a protegir els jaciments del desgast meteorològic, i un estret corriol que ens hi apropa.
El jaciment fou descobert el 15 d'abril de l'any 1981, per Josep Lluís Peña Monné, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, quan l'amo del mas n'Olives, que era parent seu, li va dir que hi havia una roca amb unes ratlles gravades al marge del riu Segre. Van anar-hi per netejar el roc i van descobrir els gravats, que bàsicament són dos conjunts de gravats, més una zona intermèdia prou deteriorada i un altre amb reguerons i cassoletes a la banda inferior. A mode personal, crec que n'hi devien d'haver més dels que es veuen actualment. També, cal dir que es documenta que n'hi havia més en altres lloses que van quedar destruïdes en ser dinamitades i, a la riuada de l'any 1982, els trossos dels esclatats rocs van ser arrossegats pel riu.
Aquest suport, que mesura 9 metres de llargada per 7.20 metres d'amplada màxima, consta, com hem dit, de diferents espais treballats.
Extret del web Serradelmontsec.com |
Segons documentació, al gran suport, s'identifiquen fins a 81 figures que resten agrupades escenificant escenes, que s'han separat en dos grups segons la seva antiguitat, morfologia i tècnica de gravat. Tots dos són esquemàtics, però només el més modern és figuratiu i representa figures humanes. Segons Lluís Díez-Coronel Montull, les figures més desgastades són d'entre el 2200 i el 1800 a.n.e. tot i que utilitza l'antiga datació temporal i els col·loca vers el Calcolític i l'edat del Bronze antic, que amb la nova cronologia serien de l'edat del Bronze, a mode personal diria que el gravats esquemàtics que hi ha darrere dels homes han de ser més antics, corresponents a la nova datació calcolítica, que va del 2700 al 2200 a.n.e.
I pel que fa a l'altre grup, seria corresponent al 1800-650 a.n.e., el que anomenen com a Bronze final, que a dia d'avui seria Bronze-Ferro.
Aquests són els gravats de la part superior del suport, en el que es compten 27 figures, de les que 10 són humanes senceres, i 7 d'inacabades, diverses cassoletes, dibuixos esquemàtics, i repicats informes.La banda inferior dreta de la llosa tampoc es queda curta en gravats, s'hi documenten 23 figures humanes complertes, 1 figura esquemàtica i 3 cassoletes.
També, com podem observar al calc que hem inserit, a la zona central, baixa i perifèrica del suport, hi ha quantitat de gravats (reguerons, cassoletes, inicis de gravats que semblen amb finalitat humanoide, etc.).
De fet, les representacions humanes també li atorguen el pseudònim d'"Els homes orant de mans de n'Olives", dels que hi ha diverses interpretacions metafòriques.
Del bonic gravat, anem a visitar un sepulcre alternatiu, a la balma sepulcral dels Bancals de la Força. Arribem a aquesta tomba alternativa tot tornant per la L-512 fins a Artesa de Segre, i és aquí on emprenem la C-14 direcció Ponts (crec que ara hi ha un desviament i no cal arribar al poble). Per aquesta, continuem 12.3 quilòmetres, on veurem un senyalització cap a La Força. Seguim pel camí, que al començament és asfaltat, i, a 3 quilòmetres, aturem el cotxe, a poca distància d'unes edificacions. Aquí surt un camí, clarament fet per tractor, que dona accés als bancals. A un d'ells, hi ha uns 200 metres en línia recta de la pista per on hem arribat, trobarem la balma sepulcral dels Bancals de La Torre.
Aquesta balma sepulcral, l'hem trobat documentada a l'inventari de patrimoni de la Generalitat, com a quasi inèdita, ja que només consta una menció històrica d'ella. Segons ells, es tracta d'una tomba del Calcolític de cap el 2200-1800 a.n.e. (antiga datació). Com està datat segons la seva morfologia i les restes recuperades a l'excavació del 2003, es podria dir, que actualment la podríem recol·locar vers el 2700-2200 a.n.e. (nova datació calcolítica). Ara si poguéssim trobar alguna datació radio-carbònica, si que sortiríem de dubtes.
Mesura longitudinalment 7.40 metres i ha estat construïda buidant les argiles de sota el marge i deixant com a coberta una gran llosa de gres. Com es pot veure, la balma va ser dividida en dues cambres funeràries deixant la part central com a suport de la coberta, que hem trobat documentat que aquesta part central era recoberta per dues lloses.
Aquest "pilar" central amida 1.15 metres, i com acabem de dir, era sostingut per dues lloses, una a a cada cambra, nosaltres només en vam veure una.
La tomba que encara té la llosa mesura, segons els informes d'excavació, 3.20 metres de llarg, i es poden veure al seu interior, a l'extrem oposat de la llosa gran, petites lloses de tancament de la cambra sepulcral.
A l'excavació, es van recuperar diversos cranis i paquets d'ossos llargs. Al seu estudi antropològic, es diu que s'hi van poder dur a terme dues datacions absolutes, però es limiten a dir que són corresponents al III mil·lenni a.n.e., sense especificar la datació resultant.
L'altra cambra amida 2.80 metres de longitud i, segons es documenta, a l'excavació varen veure clares marques de buidat de la balma, pel que la recuperació de materials arqueològics va ser més aviat minsa.
Per acabar amb aquesta, balma direm que no podem afegir res sobre les restes en teoria recuperades, ja que no es troba cap tipus de documentació sobre elles, ni se sap on es troben físicament les troballes.Visitada la balma sepulcral, ens dirigim a Seró, un poble petit d'aquells que m'agraden, que pertany a Artesa de Segre. Hi arribem tot tornant a la C-14 i girant a mà dreta per ella, com si anéssim cap a Artesa de Segre i seguint 2.8 quilòmetres, lloc on girem a la dreta per la LV-3021 direcció Seró, poble al que arribarem en 1 quilòmetre. Just a l'entrada del poble i a mà dreta, trobarem L'Espai Transmissor, que és on es troba aquest espectacular conjunt megalític. És (com a mínim, per a mi) del més impressionant que he vist a Catalunya.
La disposició de les lloses té una certa explicació. Explicaré la mateixa història que ens van explicar a nosaltres...
Tot va començar quan iniciaren les obres per a la construcció del canal Segarra - Garrigues, que havia de portar aigua del Segre. Fent una rasa, a 2.5 metres de profunditat, va aparèixer mig sepulcre, l'altra meitat se l'havia endut la màquina pel davant (però no se'l va carregar). Pararen les obres i excavaren el lloc, veient que totes les lloses eren gravades, centímetre a centímetre, per davant, per darrere, els costats... a la fi, tot!!! Estaven davant d'una cosa molt i molt estranya, diferent, única, un sepulcre amb totes les seves cares completament gravades. Aquesta tomba tenia unes dimensions de 2.20 metres de llargada per 1.80 d'amplada i 1.60 d'alçada a la capçalera, i a l'excavació, es va trobar divers aixovar: ceràmiques, botons d'os de diferents formes, més de 400 denes de collarets, nuclis i puntes de sílex, etc. Tot això, acompanyant a diverses restes òssies humanes.
Afegim que es tractava d'un dolmen simple i que es trobava al centre d'una obra tumular de pedres i terra, amb cròmlec peristàltic de lloses clavades (algunes d'elles corresponents a trossos de les esteles) de 9/10 metres de diàmetre. De les restes òssies recuperades, que eren pertanyents a un mínim de dos individus, s'ha pogut datar la seva utilització com a tomba d'entre el 2750 i el 2650 a.n.e. a finals del Neolític inicis del Calcolític.
Van desmuntar el megàlit i documentar i examinar totes les lloses, veient que realment aquestes lloses eren, juntes, dues gegantines esteles i una altra de més petita. La primera faria uns 7 metres d'alçada, la segona mesuraria 2.6 metres, mentre que la petita, que es conserva íntegra, fa 1.10 metres. L'estela més gran del conjunt està catalogada com l'estela més gran d'Europa.
Ara, i sabent la datació del megàlit quan era una tomba, podem dir que aquestes esteles són Neolítiques, de fet en Josep Tarrús i l'Enric Carreras les posicionen en algun moment del Neolític final del 3400 al 2700 a.n.e.
Se suposa que en algun moment, es van destruir les esteles i van fer amb elles el sepulcre. Té tota la pinta d'una guerra entre tribus, però també podria ser un canvi religiós o quelcom així. No és l'únic lloc al món on trobem aquesta situació. A Sion, també hi ha megàlits construïts amb esteles reutilitzades.
Totes les visites són de pagament i guiades, per tant, si el voleu visitar, millor mireu el web: http://www.seroespaitransmissor.cat. Nosaltres us recomanem la visita, tant perquè els megàlits són espectaculars, com també perquè el recinte ha rebut premis per la seva arquitectura i disseny innovador.
Visitat l'impressionant megàlit, ens dirigim a veure una nova balma sepulcral, aquesta anomenada de Renant o de la Sargantana, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al terme de Oliola. Per a fer-ho, creuem el poble de Seró i continuem rectes per la LV-3021 durant 5.6 quilòmetres. A aquesta distància, petarem amb la C-14, a la que girarem vers la nostra dreta i seguirem durant 8.6 quilòmetres, entrant al nucli d'Agramunt. Al ben poc d'entrar-hi, a uns 200 metres de creuar el canal d'Urgell, ens desviem a l'esquerra per la Ronda dels Comptes d'Urgell, seguim el carrer uns 500 metres, i aquí, girarem de nou la nostra esquerra, per la carretera de Puelles, que seguim 3 quilòmetres, allunyant-nos del nucli i arribant a Les Puelles, nucli al que no entrarem, ja que just abans d'entrar ens desviarem a la dreta direcció Coscó. Quan som a mitges de vorejar el nucli, girem a la dreta 90º per una pista sorrenca en bon estat. Aquesta, es bifurca a 500 metres, nosaltres anem cap a l'esquerra, i seguim aquesta última pista durant 1.4 quilòmetres. Aquí hi ha una entrada als camps, amb un dipòsits o quelcom així, i aquí deixem el cotxe.
Ja a peu, creuem el camp de conreu direcció sud-est uns 240 metres, fins a una llengua de bosc que entra dins el prat conreat. Voregem aquesta llengua de bosc tot seguint un difuminat camí de tractor, el seguim fent-se aquest més clar i creuant el bosc per accedir al camp de conreu següent. En aquest punt, a la part esquerra del bosc i a uns 20 metres del desdibuixat camí, trobarem la balma de Renant o de la Sargantana.
Es tracta clarament d'una balma, exactament igual a la de la Torre, aquesta de poc més de 3 metres de longitud. Com podem veure, s'hi van afegir lloses per adequar la balma com a tomba paradolmènica. De fet, segons hem pogut llegir als informes de les excavacions, la cambra era dividida en dos subcambres, aquestes totalment tancades per lloses verticals (avui en dia desaparegudes) repenjades a la gran balma de gres i amb sòl enllosat. Segons es documenta, la llosa que feia la divisió de cambres va caure, però, tot i això, es va seguir utilitzant el sepulcre com a tomba comunitària. Inserim una planimetria extreta de l'estudi "Prospecció dels conjunts paradolmènics de Catalunya: Comarques de la Noguera i Segarra", de Mireia Pedro.
Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual |
Documentem de l'aixovar: 1 bol ceràmic fet a mà, 5 puntes de sageta de sílex, fragments o ganivets sencers, també de sílex, corresponents a un total de 8, 1 raspador de sílex, 1 gratador del mateix material, 3 làmines d'aquest material sense retocar, 1 fragment de punxó i 2 espàtules d'os, 18 dentàliums, 4 ullals de senglar polits, 6 denes discoïdals de calcària, 1 centenar de denes discoïdals d'1.5 mil·límetres i 1 punxó de coure.
Extret de l'estudi de Mireia Pedro Pascual |
També podem dir que les restes humanes del segon nivell eren pertanyents a 29 homes, 19 dones i n'hi ha 4 d'indeterminats, la gran majoria entre els 21 i els 60 anys, fent una mitjana d'edat de 35 anys. Segons es documenta, dos dels cranis recuperats eren trepanats, i tots dos van sobreviure a aquesta acció.
Per acabar amb la balma, la posicionarem a l'era neolítica final - calcolítica inicial, vers la primera meitat del III mil·lenni, entre el 3000 i el 2500 a.n.e.
Ara sí, veurem l'últim megàlit del dia. Després d'haver dinat a Agramunt, prenem la carretera L-303 (C-352) cap a Puigverd d'Agramunt i Cervera. Poc després del quilòmetre 19, agafem la pista que surt a la nostra dreta i la seguim uns 400 metres. Ja a peu, travessem el prat que queda a l'esquerra en direcció a una petita illa d'arbres, on trobarem les minses restes del que fins fa ben poc, es coneixia com el possible dolmen del Tossal.
Fins ara, es considerava que, tot i ser difícil determinar la seva estructura, dimensions i tipologia, podria tractar-se d'un sepulcre de corredor força malmès de l'edat del Bronze o la del Ferro.
Es documentaven dos estudis del possible dolmen, un de l'any 1964 i un altre del 2004, evidenciant una gran degradació entre ambdós. A l'estudi inicial, es parla d'un corredor de 10,85 metres de longitud i 0,60 d'amplada mitjana, amb unes lloses que sobresurten del terra entre 50 i 70 centímetres. En canvi, en Josep Oriol Font comenta al seu informe de prospecció del 2004 que sembla endevinar-se un corredor amb quatre lloses d'una banda i una a l'altra entre la vegetació. Pel que fa a les mides de la cambra, el segon estudi indica una longitud de 3,10 metres per 0,85 d'amplada, amb dues lloses a la capçalera i tres més a cada banda, conservant-se només a la seva posició original les tres del costat nord. Respecte a la coberta, tot i que l'estudi del 1964 cita tres lloses de grans dimensions, només resta un tros dins de la cambra que podria ser part d'una de les tres lloses.
Per acabar, s'han documentat diverses troballes: fragments de ceràmica decorada de l'edat del Bronze i ibèrica, abundants restes de sílex i alguns fragments de destrals de pedra polida.
Actualment, i segons Enric Carreras i Josep Tarrús, aquest jaciment ha quedat descatalogat com a sepulcre prehistòric, documentant la semblança a les estructures megalítiques que hi ha a la comarca del costat i que han estat catalogades com d'època medieval. I de fet, ja diuen que les destrals de pedra polida, que és l'únic element trobat, que és clarament prehistòric, són de procedència desconeguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada