Aprofitant una escapada per les terres del sud de França, ens acostem a fer part dels megàlits que hi ha a la zona de muntanya entre Banyuls i Cerbère. Sortim de l'allotjament que teníem a Portvendres i ens dirigim cap a Banyuls per la carretera de la costa (D-914). Un cop passat aquest nucli, agafem la pista asfaltada que va per les muntanyes amb vistes a tot el litoral Mediterrani i que surt a mà dreta just després de la zona urbanitzada de Castel Béar. Després de 3.4 quilòmetres per aquesta pista agafem una pista sense asfaltar que surt a mà dreta i que s'enfila per la muntanya. En 950 metres, a un revolt tancat, deixem el cotxe i avancem 120 metres més, d'on surt el corriol que ens duu al Dolmen de la Coma Estapera en pocs metres (menys de 150).
Esmentat per primera vegada per Ludovic Martinet cap el 1883 com a dolmen del Coll de Cerverol, fou declarat monument històric francès el 1889. Gairebé 100 anys més tard, apareix a la bibliografia un altre megàlit amb el nom de Coll del Pinyer. Després de diversos estudis per part de Geseart, aquest grup arriba a la conclusió que el dolmen del Coll del Pinyer i Coma Estapera són el mateix... només havien existit dos temporalment per un canvi de nom fet per Jean Abélanet.
Història a banda, ens trobem davant d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal curta, formada per cinc lloses i una coberta força imponent, i passadís estret fet de pedra seca o pedres, però que no és visible actualment. Aquests rocs donen lloc a una cambra de 1.80 metres de llarg per 1.40 d'amplada i 0.90 metres d'alçada interior. Pel que fa al túmul, deuria fer unes 8 /9 metres de diàmetre.
A la imatge inferior, podem veure la planta i alçat publicats pel Josep Tarrús a la seva tesi.
 |
| Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
El context espacial i la seva tipologia donen lloc a una datació relativa a la segona part del IV mil·lenni a.n.e., dins la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.
Un cop visitat el dolmen, seguim per la mateixa pista a peu, ja que no està practicable pel nostre cotxe, fins que trobem un fort revolt amb una torre d'alta tensió a sobre. Sense arribar a la torre, a aquest punt, prenem un corriol força costerut que surt a la dreta i ens enfilem muntanya amunt per agafar la cresta de la muntanya. Davallant aquesta cresta i en uns 220 metres, trobem a mà dreta el dolmen del Col de la Creu, també anomenat dolmen de Gratallops o de Puig Joan.
Esmentat per primer cop per Jean Abélanet el 1970, que ja l'havia visitat el 1963 després que li fos comunicada la seva existència per part d'un capellà de Banyuls cap l'any 1950, es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal curta i passadís estret no gaire ben conservat i, actualment, mig tapat per la vegetació. El 1970, va ser excavat per Jean Abélanet i, el 1998, va ser estudiat i netejat per diversos membres del GESEART. L'esquema inferior mostra la disposició de les lloses, no visibles totes elles a dia d'avui.
 |
| Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
La cambra mesura internament 2.10 metres de longitud, per 1.15 d'amplada i 1.30 d'alçada. El corredor és de pedra seca i fa uns 3.10 metres de longitud per 0.70 d'amplada. Segons Josep Tarrús a la seva tesi, és dels més ben conservats d'aquest estil... està clar que ara no es veu el mateix que si el tornéssim a netejar... Tampoc no es veu la seva coberta des del camí, però es pot veure parcialment des de la part posterior, sota els matolls que queden a mà dreta (a l'esquerra si mirem la foto). Pel que fa al túmul, devia de ser circular, d'uns 8/9 metres de diàmetre.
A la següent imatge, podem veure la reconstrucció teòrica del sepulcre amb totes les lloses trobades.
 |
| Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
Les úniques troballes documentades són fragments de vasos campaniformes i d'altres del Bronze mitjà.
Per la seva tipologia, es pot datar dins la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., a la segona fase dels sepulcres de corredor de la zona.
A continuació, desfem el camí fins la pista asfaltada i seguim endavant en direcció a Cerbère, on volem visitar un menhir. La pista asfaltada mor a la D-914 abans de Cerbère, però la pedra dreta es troba al nucli de Perafita, així que girem a l'esquerra i avancem 1.5 quilòmetres. A la rotonda que trobem, prenem la primera sortida cap al camí de ronda i Perafita. Uns 230 metres més endavant passant per sobre de la via del tren, girem a la dreta cap un descampat des del qual ja es veu el menhir. Es pot deixar aquí el cotxe i anar a peu.
Tot i la seva situació sobre un tros de terra ridícul entre la via del tren i la carretera, sembla que aquesta és la seva ubicació original.
El menhir de Pedrafita o Pedra Dreta de Cervera és citat ja el 981, però la primera informació arqueològica va ser donada per Jean Bernard Alart el 1868. El 1901, va ser excavat per Henri Sabarthez, qui documenta terres negres al forat d'implantació del menhir, però no va trobar cap material arqueològic.
Com es pot veure a l'esquema següent, actualment, es veure 2.10 metres de menhir fal·liforme de secció rectangular, tot i que el 1922 se'n veien 2.80 metres dels 3.90 metres que mesura realment. Aquesta diferència es deu a que, abans del 1981, va ser reomplert amb una capa de pedres de 70 centímetres, possiblement per enfortir l'estructura.
 |
| Croquis extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús |
En no haver trobat materials associats al menhir, no es pot datar amb gaire detall, però sí emmarcar-lo entre el IV i III mil·lenni a.n.e.
La idea era visitar tots els dòlmens de la zona, però els dies són curts i el nostre cotxe no és una gran meravella per agafar depèn de quina pista, així que retornem cap a la zona on tenim l'allotjament, i ens anem a fer una visita i sopar a Cotlliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada