Comencem amb les rutes d'aquest estiu a Nafarroa. A la majoria d'elles, prendrem com a punt central el nucli d'Elizondo. A aquesta, la primera ruta, partim d'ell per la carretera NA-2596 cap a Beartzun i la seguim 6.3 quilòmetres, lloc on emprenem per una desviació asfaltada a l'esquerra, per la que seguim 1.2 quilòmetres. A aquest punt, tornem a girar a l'esquerra i seguim 800 metres més, deixant el cotxe en un espai que hi ha al costat del camí, just abans d'arribar a una casa rural.
A peu, seguim pel camí, tot fent pujada, 1.7 quilòmetres, lloc on ens trobarem amb unes bifurcacions de camins, pel que anem segueix tot recte, un ample a la nostra dreta, un altre més estret encara més a la nostra dreta i un altre a la nostra esquerra. Aquest serà l'eix central de la ruta. Primer anirem tot seguint el camí més estret de la nostra dreta, que ens portarà, en uns 270 metres, al primer dolmen del dia, el de Lamizilo, que queda un pèl a la dreta del camí.
El majestuós, diríem que, dolmen simple, tot i que podria ser un sepulcre de corredor, de Lamizilo o Lamizulo consta d'un túmul de 12-13 metres de diàmetre amb cròmlec peristàltic visible, i conserva una alçada variable segons el punt d'entre 80 centímetres a 1.30 metres. Conserva in situ totes les lloses de la cambra sepulcral, a destacar tres d'elles per les seves dimensions. Dues laterals (1 i 3 de la planta que hem inserit) i la de coberta, que tot i estar trencada, amb una part d'ella dins el sepulcre i altres més esmicolats sobre el túmul, amida 3.55 metres de llarg per 1.95 metres d'ample i un gruix de 40 centímetres.
Les dimensions internes de la cambra són de 3.70 metres de llarg, 1 metre d'amplada i 2 metres d'alçada.
 |
| Extret de les fitxes de Luís Millán |
Fou descobert per Eulogio Zudaire Huarte el 18 de setembre del 1946, i ell mateix l'excavà aquell dia. No hem trobat resultats de l'excavació que, per cert, ningú els ha vist. El que sí que podem aportar és una fotografia que presenta Luis Millán a les seves fitxes de l'aixovar recuperat per Eulogio Zudaire el 1946, però tampoc no especifica de quin dolmen són aquestes restes.
.PNG)
Ara, també podem dir que l'excavació no va ser gaire profunda, segons tenim entès, o sigui que podria ser que restés material arqueològic soterrat al sepulcre.
A falta d'excavació oficial, la datació atorgada al sepulcre és prou extensa, els investigadors de la contrada li atorguen una edificació i suposo que utilització de vers el Neolític i l'Edat del Bronze de la zona, vers el 5500-900 a.n.e.
Seguim pel camí uns 65 metres més i "veurem" el túmul de Lamizilo o Lamizulo, entre cometes per que les falgueres no deixen veure gairebé res. Però bé, sí que s'intueix i, a més està senyalitzat.
Aquest jaciment és conegut des de l'1 de novembre de l'any 1971, quan Francisco Ondarra Erdozia el va descobrir.
Sabem que consta d'un diàmetre de 6-7 metres i que conserva una alçada de 60 centímetres, amb un petit rebaix a la zona central. Es conserva prou bé, en part gràcies al cròmlec peristàltic que té. No ha estat mai excavat.
|
| Extret de les fitxes de Luís Millán |
Seguim rectes pel camí i, a uns 20 metres a la dreta d'aquest, trobarem el túmul d'Errolan o Rolan, que va ser fàcil de localitzar, ja que és un lloc que no sabem ben bé el motiu per a cremar-se cada dos per tres, i l'última vegada que s'havia cremat era uns tres mesos abans de la nostra visita. Així que va ser fàcil de localitzar. Hem trobat més llocs amb aquests matolls cremats... haurem d'investigar per què ho fan.
Segons Luis Millán, aquesta obra tumular té un diàmetre de 5 metres i una alçada de 40 centímetres, amb anell de contenció format a raó de blocs de mida mitjana-gran.
Aquesta és la planimetria que es dibuixa a la fitxa corresponent de Luis Millán, que també consta de diversos dibuixos de Balere que creiem que poden ser prou profitosos.
Seguint rectes uns 70 metres, trobem al costat esquerre del camí el cròmlec d'Errolan o Rolan. Com es veu a la fotografia, és molt i molt fàcil de localitzar, ja que el caminoi passa just pel costat, tot esquivant-lo i crida bastant l'atenció ja que es veuen diverses lloses. Aquest monument fou descobert per Eulogio Zudaire Huarte el 18 de setembre de l'any 1946.
Es tracta d'un cròmlec tumular de 6-7 metres de diàmetre que consta d'un mínim de 22 rocs formant el peristàltic, que són els visibles actualment, a la superfície. Segons Luís Millán, hi ha un dels rocs que és bastant més gran que els altres, tant d'amplada, com d'alçada, i que es troba trencat en dos, quedant un dels trossos al seu lloc original. Inserim la planta del company Millán... més val una imatge que mil paraules.
El magnífic monument encara no ha estat excavat, però els arqueòlegs de la zona el daten, suposo que per la seva morfologia, a l'edat del Ferro de la contrada, que és a partir del 900 a.n.e.
A tocar del cròmlec, a l'altre costat del camí, veurem el dolmen d'Errolan. A mi em va resultar força maco, tot i que es troba en mal estat de conservació.
Segons en Luis Millán i pel que hem entès a les seves fitxes, es tractaria d'un sepulcre de corredor o una galeria coberta (aquesta última, crec que en menys grau de probabilitat), cosa un xic estranya per aquestes terres, que n'hi ha algun a Nafarroa, però estan a uns 60 quilòmetres en línia recta.
Cal dir també que hem trobat "coses rares" d'aquesta tomba. Pel que hem llegit i segons el seu descobridor, Eulogio Zudaire Huarte el 18 de setembre de l'any 1946, dins la cambra, que va excavar el mateix dia, sembla que hi havia una altra cambra sepulcral de més petites dimensions. A la petita excavació que va fer, va extreure tres peces de sílex.
A dia d'avui, es troba en pitjor estat de conservació, ja que segons la planta que presenta Millán es nota la mà humana moderna. Podem veure les restes d'una cabana de pastors construïda a partir de pedres del túmul, avui en dia prou arranada, igual que uns murs moderns fets a partir de pedres de l'obra tumular que tancava la cambra, que van ser desmuntats pel grup HILARRIAK deixant a la vista les lloses. També es documenta un proper tancat bastit amb lloses, que podrien pertànyer al mateix jaciment.
i  |
| Planta del jaciment estreta de les fitxes de Luis Millán |
Com l'anterior gran sepulcre de Lamizilo, està datat vers el Neolític i l'edat del Bronze, vers el 5500-900 a.n.e. A nosaltres, per la seva morfologia, ens queda clar que la seva construcció és Neolítica, i fou reutilitzat fins el Bronze.
Seguim la ruta preparada, i, com a uns 65 metres, ens posem a buscar el dubtós cròmlec de Burdimotx. De fet, la informació que hem trobat és un xic contradictòria. Nosaltres al final vam anar al què vam, coordenades similars, pensant que no fos un cròmlec tumular.
El possible monument fou descobert per Josu Cabodevilla Lusarreta el 9 de desembre de l'any 2004, i, si realment es tractés de quelcom prehistòric, seria, per la seva morfologia, de l'edat del Ferro, a partir del 900 a.n.e. Inserim del possible monument un dibuix de Balere, extret de les fitxes de Luis Millán.
Seguim uns metres més fins a trobar un camí més rodat, pel que seguirem vers la nostra esquerra uns metres, tot petant al camí més principal. Seguirem aquest cap la nostra dreta fins a fer una pronunciada corba a la nostra dreta amb pendent i, després d'una recta també amb pendent, farem una corba a l'esquerra, aquesta ja més planera. Nosaltres vam dinar aquí, al bonic bosc que ens queda davant, amb la incertesa de si aquest serà el millor camí per trobar el següent megàlit.
(Segons Millán, hi ha un estret i desdibuixat corriol que et porta al sepulcre, que està senyalitzat i tot, però nosaltres no el vam saber trobar, pensem que deu ser partint des de la part més baixa de la muntanya).
Per localitzar-lo, nosaltres vam tirar de GPS. Des de la plana on vam dinar vam seguir cap a la banda contrària a la que havíem arribat. Llavors, es troba una riera prou abrupta que hem de travessar. Tenint en compte l'actual sequera, no portava aigua, però no podem assegurar que sempre vagi buida. Un cop passada la riera, el dolmen de Munautz quedarà prop d'ella baixant uns 100 metres. Insistim, necessari GPS i molta cura amb les pedres!
Aquest dolmen simple es troba construït al centre d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre, amb una alçada conservada que va des dels 40 centímetres fins als 2.20 metres. No ens consta cap tipus de cròmlec peristàltic, pensem que potser no en tenia, ja que aquesta funció seria efectuada per uns grans blocs naturals de roca. D'altra banda, la cambra sepulcral té unes dimensions de 2 metres de llarg, per una amplada que augmenta des dels 90 centímetres a la seva entrada als 120 a la capçalera. Inserim planimetria de Luis Millán.
Fou localitzat per Blas Taracena Aguirre l'agost del 1949, membre del "Servicio de Excavaciones de la Institución «Príncipe de Viana»", qui, òbviament, l'excavà tot seguit, almenys una petita part, segons hem trobat documentat. D'aquesta excavació, es documenten unes troballes de: 1 tros de punxó de sílex i 4 raspadors del mateix material; hem llegit que un d'ells era veritablement espectacular. L'any 1973, al Museu de Navarra, hi havia com a aixovar d'aquest dolmen: 3 raspadors, 1 ganivet de sílex i 2 làmines més, del mateix material, una d'elles retocada i sencera.
Ja per acabar amb el megàlit, podem dir que la datació atorgada al sepulcre és idèntica a la dels seus germans, és a dir, erigit al Neolític i utilitzat fins el Bronze.
Ara tornem a l'epicentre de la ruta, allà al camí principal on hi havien les bifurcacions, tot anant ara pel camí més ample que va paral·lel al caminoi que hem seguit abans per visitar els monuments. Un cop allà, emprenem per l'únic camí que sortia a la nostra esquerra tal i com hem arribat aquest matí, fent un pronunciat pendent. Al poc més de 95 metres, seguim un corriol desdibuixat a la nostra esquerra que puja un pèl més pel turó i que ens porta fins al possible menhir de Basabar pocs metres després de passar una torre elèctrica.
La veritat és que no ens va fer gaire aspecte, però hem vist fotografies d'altres èpoques de l'any, i l'adjectiu de possible s'apropa molt més a la realitat que el què vam veure nosaltres.
Es tracta d'un més que probable menhir localitzat per Francisco Ondarra Erdozia el 29 de març de l'any 1986, que resta estintolat a terra, ja que no es va acabar transportant al lloc on es tenia pensat. Segons en Millán, el monòlit amida 3.45 metres de llarg per 1.30 d'ample a la base un cop aixecat, i 65 centímetres a la banda superior, per un gruix de 60 centímetres. Presentem un dibuix que apareix a les fitxes arqueològiques de Luis Millán.
A la fi, des d'aquí, opinem que és un més que probable menhir, però val a dir que ha estat en veure les fotografies i els estudis d'HILARRIAK, que més per la sensació que vam tenir in situ, que era tot ple de falgueres.
Tornem al costerut camí i el seguim cap amunt uns 260 metres més, aquí cerquem algun petit corriol que s'endinsi als matolls de la nostra esquerra, tot trobant el sepulcre a uns 10 metres de la pista més principal.
S'ha de dir que consta d'una obra tumular de 8 metres de diàmetre, de la que no es documenta peristàltic, i que conserva una alçada màxima d'un metre. De la cambra sepulcral, resten dempeus tres lloses, deixant entreveure les seves dimensions exteriors, que serien d'1 metre d'alçada, 2.22 metres de llarg i una amplada conservada de 87 centímetres.
Com sempre inserim la planimetria de Luis Millán.
Cal dir, que les petites i mitjanes lloses que es veuen estintolades a terra, han anat desapareixen en els últims 20 anys, ni en Luis, ni jo, sabem la raó, és prou incomprensible. Però queda clar que la mà de l'home deu tenir molt a veure.
Seguint turó amunt, hi ha més monuments, però nosaltres ja en tenim prou per avui i tornem a gaudir d'Elizondo, que no tot són megàlits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada