Remodelem una de les nostres rutes més antigues, ja que hem visitat diversos jaciments nous i, de fet, pel que començàvem, l'hem mogut a una altra ruta.
Comentat això, iniciem la ruta d'avui pel Túmul de la Serra de Rubió, al que arribarem tot seguint l'A2 fins a Igualada, on sortirem per la sortida 554, seguint per la BV-1031 direcció Prats de Rei i Calaf. Per ella, conduïm uns 8.6 quilòmetres, on ens desviem vers la nostra dreta direcció Sant Martí de Maçana. 1 quilòmetre després, la pista, que ara és sorrenca, es bifurca i nosaltres seguim per l'esquerra. 850 metres més tard, aturem el cotxe a la vora esquerra del camí. Ja a peu, seguim la carretera uns metres més passant un d'aquests gegants eòlics i ens enfilem al turó que comença després d'ell. A la plana de dalt, trobarem el conegut com a Túmul de la Serra de Rubió.
Aquest, al nostre parer, clar sepulcre, i més veient les restes tumulars que hi ha al seu voltant, amida 6 metres de diàmetre segons el web de patrimoni cultural de la Diputació. No ha estat mai excavat, tot i que de veu a veu, per la contrada, s'havia dit que hi havien trobat ceràmica incisa de l'Edat del Bronze.
De nou al cotxe, tornem a la BV-1031 i avancem 1.5 quilòmetres. A la dreta de la carretera, una mica abans del quilòmetre 8, ens trobem amb el dolmen de les Maioles.
La cambra d'aquesta galeria catalana, segons Carreras i Tarrús un dolmen simple amb corredor-vestíbul, té unes dimensions de 1.95 metres de llargada per 1.10 d'amplada i 1.65 d'alçada màxima conservada. El seu corredor mesura 1.40 metres de llarg per 1.14 d'ample i 60 centímetres d'alçada. Resta erigit dins un túmul amb restes d'un mur de contenció de 9/10 metres de diàmetre i cal dir que s'estima que fou erigit durant l'Edat del Bronze, vers el 2200-1800 a.n.e.
Fou excavat i consolidat per Xavier Clop i Josep Miquel Faura el març de 1995, i val a dir que l'excavació va ser prou profitosa, ja que es documenten 15 vasos de ceràmica a mà, 2 percussors de granit, 1 punta de sageta amb peduncle, nuclis, ascles i fragments de làmines de sílex, 1 punxó de coure, 10 denes d'esteatita i 5 dentàliums. Tot aquest aixovar acompanyava les restes de 15 individus, 12 d'ells adults, 2 juvenils i 1 infant. Aquestes restes han estat assajades per la Universitat Autònoma de Barcelona mitjançant carboni 14, donant uns resultats de vers més o menys el 1900-1800 a.n.e.
Agafem de nou el cotxe i poc després, a l'alçada del quilòmetre 5 i també a la dreta, trobem la cista megalítica dels Tres Reis, tot i que Enric Carreras i Josep Tarrús cataloguen la tomba com a dolmen simple.
Les dimensions internes d'aquest sepulcre són de 2.20 metres de llarg, 1.30 d'ample i 1.03 d'alçada, i consta d'un clar túmul de 8/9 metres de diàmetre, amb un mur de contenció bastit a raó de grans blocs.
A la seva excavació, per part de Ricard Batista Noguera al gener del 1964, es van recuperar un total de 230 fragments ceràmics a mà propis d'estris del Calcolític final - Edat del Bronze inicial, i també s'hi van trobar 7 peces dentàries d'adult. Totes les restes recuperades resten dipositades al M.A.C. seu de Barcelona. Amb tot això, es podria datar l'aixecament de l'antiga tomba vers el 2700-1800 a.n.e., durant el Calcolític o el Bronze antic.
Tornem al cotxe i seguim per la carretera en la mateixa direcció tan sols 500 metres, on agafem una pista que surt a l'esquerra i la seguim 170 metres més. Aquí podem deixar el cotxe còmodament i prenem un corriol prou marcat que surt a la nostra esquerra tal i com veníem, poc abans de començar els camps de conreu. Caminant poc més de 150 metres, veurem a la dreta una petita caseta de maons i, davant seu, un forat camuflat entre la vegetació que és el que resta del Túmul de Pedrafita o dolmen d'Avellanets.
Es tracta, segons el web de patrimoni de la Diputació d'una obra tumular de 8.7 per 7 metres i una alçada conservada que oscil·la entre 65 centímetres i 1.25 metres. Tot i que a dia d'avui no és visible cap tipus d'estructura funerària, es documenta una inhumació per incineració pertanyent a l'Edat del Bronze.
Quan el túmul fou descobert el 1982 per la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, l'avi de la propera masia de Cal Barrusca els va indicar que la zona havia estat remoguda per un grup de francesos feia molts anys. Durant l'excavació del 1983 realitzada per Josep Castells i Jordi Enrich, es van recuperar fragments ceràmics del Bronze final que haurien contingut les restes cremades. També es van trobar esclats de sílex.
Per últim, ens dirigim al nucli d'Els Prats de Rei, al que arribem tot seguint la carretera i prenent un desviament a la dreta, senyalitzat, en uns 4 quilòmetres més. Allà cercarem el Santuari de la Mare de Déu del Portal i, just davant, veurem uns cercles envidrats a la seva part superior que són per a poder veure les restes de la coneguda com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, restes iberes que queden sepultades sota el sòl actual.
D'aquesta ciutat fortificada, hem trobat documentat un estudi sobre els murs localitzats, suposem per georadar. Aquest estudi diu que les primeres muralles que va haver en aquest poble són datables a l'Edat del Ferro, vers els segles VI a.n.e., que són les que es poden veure a la placeta que hi ha davant del Santuari. La veritat és que no hi ha gaire a fotografiar... bé, sí que hi ha, però entre el sol i els vidres, és del tot impossible fer quelcom mig decent. Així que inserirem fotografies de quan es va excavar l'any 2013.
Segons es documenta, aquest mur té una llargada de 10 metres per 5 metres d'amplada i 4 metres d'alçada, amb una inclinació de 40 graus.
 |
| Imatge de https://www.festacatalunya.cat/ |
Es tracta d'un tram de mur defensiu amb un fossat no molt profund amb forma de "V".
 |
| Extret de: https://www.elpuntavui.cat |
També en sabem que es va proposar una restitució de tota la muralla ibera identificada, però que la Generalitat va argumentar la manca de diners i cito textualment: "la falta d'entitat del jaciment". Però el veïnat i diverses associacions reclamen una intervenció al jaciment per tal d'explotar-lo culturalment i turística. Val a dir que al 2023, quan hi vam anar (per segon cop), no vam veure res de res, suposem que el fet de que part del traçat d'aquesta muralla resti sota el poble actual fa difícil una actuació a gran escala.
 |
| Extret de https://patrimonicultural.diba.cat |
Cal dir que tampoc ens vam moure gaire i que podria ser que hagin fet alguna cosa als camps que hi ha tocant el poble. Amb la vista amb satèl·lit no ens acaba de quedar clar si han fet quelcom. També al plànol inserit podem veure els llocs on s'hi han trobat restes d'edat iberoromana dels segles III-I a.n.e.
Suposo que per les dimensions dels murs, s'anomena com a Ciutat perduda de Sikarra o Sigarra, que segons es creu és el topònim més antic de la Segarra i que fou citada per Ptolomeu com a capital ibera de la Segarra, i de la que s'han recuperat només tres monedes encunyades, una al Museu de Cervera i dues que resten en mans particulars.
 |
| Imatge de la Diputació de Barcelona |
Després d'aquest matí tan ben aprofitat, ens vam acostar fins a Argençola per a agafar forces abans d'anar a cercar l'últim dolmen, aquest ja a Tarragona, per ben poc, al terme municipal de Santa Coloma de Queralt, al nucli de La Pobla de Carivenys. De vegades, aquesta última tomba és ubicada a Argençola, ja que es troba prop del límit entre municipis i rep el nom d'un mas d'aquesta població de l'Anoia. La tomba es troba ubicada a l'esquerra de la carretera C-241e, que va de Santa Coloma de Queralt a Igualada, concretament al quilòmetre 14.2.
Es tracta de la cista megalítica o dolmen simple, segons l'arqueòleg, dels Plans d'en Ferran, que va ser descoberta vers el 1971, per una família d'Igualada (Dalmases-Martí).
Consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions de 1.30 metres de llargada, per 1 metre d'amplada i 75 centímetres d'alçada conservada i d'obra tumular visible d'uns 8/9 metres de diàmetre, no sent així amb el seu peristàlit, que ha estat arrasat pels camps de conreu. Dir també que la coberta conté un mínim de 5 creus i algunes cassoletes aïllades.
Fou excavat per Ricard Batista, Maria Àngels Petit, Araceli Martín i Domènec Campillo l'any 1973. Es recuperaren les restes de, com a mínim, 14 individus (10 adults i 4 infants), amb un aixovar a raó de ceràmica a mà, estris del Calcolític o Bronze inicial, 1 botó piramidal en petxina perforat en V, collarets i 2 anelles de bronze. Aquest material es troba al M.A.C. seu de Barcelona, però també es documenta més material dipositat al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, aquest de furtives excavacions.
Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, la construcció d'aquesta tomba és datada al Calcolític, vers el 2700-2200 a.n.e.
Dia complet el d'avui amb megàlits ben accessibles i interessants. Si en voleu més, tot i que la ruta ja és prou llarga, sempre us podeu apropar a la ruta dels Túmuls de Clarena i Can Marquet, o apropar-nos a algun jaciment de la ruta de Megàlits i inscultures al Bages.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada