Avui, ens acostem a la zona nord de l'Alt Empordà per a visitar el conjunt megalític que es troba al voltant de la maca ermita de Sant Miquel de Colera. Som conscients de que no aconseguirem veure'ls tots perquè el ritme que portem ara amb els nens no permet gaires visites, però hi tornarem.
Per arribar, agafem la N-260 en direcció a Portbou. Passada la platja del Garbet i a l'alçada del quilòmetre 12, girem per la pista que surt a mà esquerra cap a sant Miquel de Colera. Es troba en força bon estat, pel que continuem amb el cotxe. Després de 3.6 quilòmetres, hem de fer una ziga-zaga: primer girem molt tancats a l'esquerra (prenent la tercera pista) i, als 90 metres, girem molt tancats de nou, però aquest cop a la dreta. Seguim 500 metres més, passem de llarg una pista que surt a la nostra dreta, i poc després ja veiem un dipòsit d'aigua que queda dalt d'un turó a la nostra esquerra i una pista que baixa cap a la vall, també a la nostra esquerra. Agafem aquesta pista i continuem uns 740 metres. Deixem el cotxe i pugem a peu pel vessant de la nostra dreta (el camí es troba senyalitzat) fins a trobar el dolmen del Mas Patiràs.
Segons l'últim llibre de Carreras i Tarrús, aquest megàlit de quars blanc és un sepulcre de corredor. Les lloses existents, tot i haver estat desplaçades, semblen determinar una cambra trapezoidal de 1.70 metres de longitud, per 1.10 d'amplada i 1.08 d'alçada màxima. Es conserven restes de túmul, de tendència circular, d'uns 8 o 9 metres de diàmetre format principalment per pissarra, quars blanc i sorra. A banda d'això, sembla que aquesta obra tumular té un anell, un intratumular, aquest de 4/5 metres de diàmetre. Tots dos anells serien bastits a raó d'un mur de pedra seca.
.jpg) |
| Planimetria de Josep Tarrús |
Va ser descobert el 1986 per dos membres del GESEART, Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero. Suposant que es tracta d'un sepulcre de corredor, Josep Tarrús el data a la segona meitat del IV mil·lenni, dins del Neolític mitjà-final, vers el 3400-3200 a.n.e.
Seguint el camí que ens ha dut al dolmen del Mas Patiràs, podríem tirar amunt cap el Puig d'Esquers, però com anem amb els nens i el pendent és dur, preferim baixar, visitar les restes d'un dolmen molt proper (de fet, visible des del dolmen del Mas Patiràs) i acostar-nos al puig des de l'altre vessant. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al dipòsit d'aigua que hem passat fa una estona i agafem la pista per la que hem arribat cap a l'esquerra. Al poc, en uns 90 metres, les restes del sepulcre del Pla dels Capellans quedaran a la nostra esquerra enfilant-nos al turó.
Aquest megàlit va ser descobert entre el 1948 i 1950 per Joan Garriga i Pujol, qui va publicar-lo amb un dibuix de planta, fet que ha permès saber que es tractava d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal amb passadís estret. Com el de Mas Patiràs, es pot incloure dins de la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e., vers el 3500-3200 a.n.e. Però lamentablement, tal i com podem veure, va ser destruït l'any 1975 per les màquines que preparaven feixes al terreny. El què es veu a la foto són les úniques restes visibles, un fragment de la llosa de coberta, que com el seu veí, també és de quars blanc. També segons documentació, la cambra amidava interiorment 1.50 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 79 centímetres d'alçada.
 |
| Planimetria de Josep Tarrús |
Seguim endavant per la mateixa pista per a acostar-nos el màxim possible al Puig d'Esquers. Després d'uns 615 metres, veiem a la nostra esquerra un camí a peu que s'enfila cap al puig. Deixem aquí el cotxe i el prenem. Als 750 metres, ens trobem amb una cruïlla de camins, on nosaltres agafem el primer que queda a la nostra esquerra i, uns 280 metres més endavant, arribem al puig. Nosaltres el vam vorejar per l'esquerra esperant trobar les restes del desaparegut dolmen de Puig d'Esquers II, però, allà on marquen les coordenades d'en Josep Tarrús, vam veure molta pedra trencada i pedruscall, sense veure restes evidents del megàlit, així que vam continuar cap a l'altre sepulcre, el número I de Puig d'Esquers.
Però abans de seguir, en farem cinc cèntims del que hem trobat del destruït sepulcre d'Esquers II. Segons es documenta, igual que el del Pla dels Capellans, va ser destruït el 1975 per màquines forestals que preparaven la zona per a replantar arbres... una pena perquè, a més, aquest megàlit havia estat esmentat per primera vegada l'any 1896, creiem que per un tal Josep Antoni de Nouvilas, i es tractava d'un sepulcre de corredor fet de quars blanc amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret, molt similar a Puig d'Esquers I. Conservava gran part del túmul i el cròmlec de contenció. Per la seva morfologia, però, es deuria d'erigir vers el Neolític, entre el 3400 i el 3200 a.n.e.
Per arribar a Puig d'Esquers I, acabem de vorejar el turó i, deixant la caseta del cim a la nostra esquena, virem lleugerament a la dreta baixant un pèl i fàcilment veurem el dolmen enmig de gran quantitat de pedruscall.
Aquí el teniu, Puig d'Esquers I, també descobert per Nouvilas i també construït amb quars blanc, tot i que consta d'una de llosa infiltrada de pissarra, conserva la coberta, tot i que està trencada i desplaçada una part. És un sepulcre de corredor amb una cambra pentagonal estreta, el corredor del qual no és visible a dia d'avui, però podria trobar-se sota el pedruscall. La cambra, formada per cinc lloses, mesura 1.70 metres de longitud, per 1 metre d'amplada i 1.30 d'alçada màxima conservada. Com hem comentat, conserva clares restes de túmul, d'uns 8/9 metres de diàmetre, fet de pissarra i quars, i també part del seu anell de contenció, bastit a raó de mur de pedra seca.
Inserim la planimetria de la tomba que exposa Tarrús a la seva tesi doctoral, Poblats dòlmens i menhirs.
 |
| Planimetria de Josep Tarrús i Galter |
Els megàlits d'aquesta zona van ser esmentats de manera general el segle XIX per Josep Antoni de Nouvilas i per Joan Avilés. Posteriorment, Manuel Cazurro el cita, però tampoc hi dona gaires detalls. El 1923, Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el van excavar (juntament amb Puig d'Esquers II), i Pericot el va publicar a la seva tesi sense incloure el dibuix de la seva planta, que sí va publicar el 1931. Aquesta excavació no va donar troballes.
Per la seva tipologia, pot datar-se cap a meitats del IV mil·lenni a.n.e., dins del Neolític mitjà-final, vers el 3500-3200 a.n.e.
Finalitzada la visita dels sepulcres del voltant del Puig d'Esquers, fem un intent d'arribar a l'ermita de Sant Miquel de Colera, però desistim perquè ha plogut molt últimament i la pista que hi porta està impracticable amb un cotxe com el nostre. Com hi tornarem per veure la resta de dòlmens de la zona, ja ens hi acostarem en una altra ocasió.
Si us heu quedat amb ganes de més, ens podem apropar a visitar tres dòlmens més de Llançà, que creiem que tenen connexió per pista des de la tomba de Mas Patiràs, parlem de la ruta de Dòlmens a Llançà II.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada