Continuem el dia de visita megalítica amb la satisfacció d'haver vist l'Anta Grande do Zambujeiro. Quin tros de dolmen!
Tot fent via, comencem per l'Anta do Barrocal I, ben propera a la II; de fet, són cada una a cada costat del camí on arribarem amb el cotxe, tot asfaltat menys el tros del final (però aplanat i fàcil de fer amb el cotxe). Prenem la N380 d'Évora a Alcaçovas i, a uns 10.6 quilòmetres de la rotonda existent a la sortida d'Évora on hem agafat aquesta carretera, girem pronunciadament a l'esquerra per un camí de terra, que seguim 1 quilòmetre fins a trobar un molí a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe i ens endinsem als camps que hi ha darrere d'aquesta construcció, tot passant un pas d'aquests pel bestiar. Dins del primer camp, a 45 metres del molí, veurem l'Anta da Herdade do Barrocal I.
Ens trobem davant d'un dolmen de corredor fet de granit. Té, però, una llosa de la cambra força curiosa, ja que aquesta té un parell de betes d'un altre material rocós que la creuen verticalment, queda curiós, tot i que no crec que els homes que el van edificar tinguessin cap tipus de pensament al cap. Pel que fa al corredor, només resten un parell de lloses definint la seva existència. Aquest megàlit és monument nacional des del 1910.
La cambra és poligonal, feta amb set lloses que donen una amplitud diametral a la cambra sepulcral de 3 metres, i una alçada de 2.1 metres, tot i que es documenta una alçada màxima de 2.30.
Fou excavat i restaurat als anys 60 per Henrique Leonor de Pina, l'arqueòleg que s'encarregà també de l'excavació de l'Anta Grande do Zambujeiro. Òbviament, ho feu amb els mateixos mètodes, avui en dia més que abolits. L'única dada clara que hem pogut trobar sobre el sepulcre és la seva datació, entre inicis del IV mil·lenni, meitat del III a.n.e.
Vist el megàlit, anem a veure el seu germà, només hem de creuar la pista on tenim el cotxe obrint un filat electrificat per a les vaques que dona accés al prat (dono fe que hi passa un potent voltatge, al filat). A la part alta, a 110 metres del camí, trobem l'Anta da Herdade do Barrocal II.
Petit dolmen de corredor fet de granit, que conserva les sis lloses que formen la cambra sepulcral de forma poligonal. Va ser restaurat al mateix temps que son germà pel mateix arqueòleg, Henrique Leonor de Pina. Com es pot veure, però, la coberta va cedir fa pocs anys. El corredor que tenia resta avui dia desaparegut.
El fet de trobar-se al bell mig d'un camp de pastura de vaques i porcs no ajuda a la seva conservació. Com a dada final, ja que no hem trobat res d'informació, podem datar el sepulcre vers el Neolític o Calcolític de la zona, que és a les eres on es documenten els dòlmens d'aquesta zona immediata.
A banda d'aquests dos, es documenten uns set dòlmens més a les proximitats, dos d'ells els germans III i IV d'Herdade do Barrocal. Com sempre diem, hauríem de tornar perquè no vam veure res ni hem trobat les seves ubicacions.
Continuem la ruta per la primera anta-capela (dolmen-capella) que veurem a Portugal. Per arribar-hi, hi ha dos camins, o bé vas per la mateixa pista on som o bé fas marxa enrere. En tots dos casos, s'arriba a la N380 i girem a l'esquerra per prendre la carretera CM1079, que seguim gairebé 8 quilòmetres, fins a veure, a 90 metres a l'esquerra de la carretera, la capella. Es troba senyalitzada, no té pèrdua.
L'Anta-capela de Nossa Senhora do Livramento, també coneguda com a São Brissos, ha estat clarament reaprofitada per la societat religiosa, molt nombrosa a Portugal als segles XVI, XVII i XVIII; aquesta en particular és del XVII.
Potser, el que impressiona més a primera vista d'aquest dolmen (a banda de que és una capella) és la seva alçada, 3.20 metres. Conserva cinc lloses al seu lloc original formant una cambra de 2.80 metres de diàmetre, a més de la coberta. També es poden veure restes del que podria ser el corredor i d'una pedra que podria ser part de la cambra i que fou treta de lloc per donar accés a l'ermita.
Però clar, ara la seva forma ha esta modificada, pel que hem pogut saber, la seva cambra era poligonal i d'uns 4 metres de diàmetre, i és per la morfologia que es determina que aquesta tomba fou erigida al Neolític, vers el IV i el III mil·lenni a.n.e.
Just al costat del dolmen, veiem, estintolat a terra, el que sense cap tipus de dubte és un menhir.
Menhir d'evident forma fàl·lica amb una longitud màxima de gairebé tres metres. No hem trobat cap estudi sobre ell, però bé, els menhirs no acostumen a aportar troballes arqueològiques.
Ara anem a visitar l'Anta do Pinheiro do Campo II. A la I no vam anar perquè mig plovia i s'havia de saltar una tanca i caminar, i sincerament, ens va fer mandra!
Seguim la CM1079 3 quilòmetres en el sentit que portàvem, fins a petar a la M370, on girem a la dreta, i la seguim 11.6 quilòmetres fins a trobar una zona per aparcar a l'esquerra de la carretera, allà deixem el cotxe.
(De camí, i tot anant per la M370 veurem anunciada la gruta d'Escoural, una cova prehistòrica amb gravats i pintures, que, evidentment, no vam visitar amb l'Ànnia i l'Arnau que no tenien ni 6 mesos en aquell moment, a més, era tancada aquell dia.)
Bé, deixem el cotxe a la zona habilitada per a aparcar, i veiem un cartell molt petit, com gairebé tots els cartells d'informació megalítica a Portugal, indicant l'Anta do Pinheiro do Campo I, però com ja hem dit abans, vam passar de saltar el portó metàl·lic. Així doncs, creuem la carretera, tot prenent un caminoi que hi ha, pel què, en no arriba a 40 metres, veurem enganxat a la tanca, el sepulcre de l'Anta do Pinheiro do Campo II.
Es tracta d'un sepulcre de corredor fet en granit, de cambra poligonal de sis lloses, d'uns 2.5/3 metres de diàmetre per 1.80 metres d'alçada. Entre les lloses que fan l'estança, hi ha la de coberta, que ha cedit vers l'interior de la cambra funerària. Pel que fa a l'entrada al sepulcre, seria per un corredor d'1.30 metres d'amplada, per 2.5 metres de llarg. És fàcil admirar les restes de l'obra tumular.
Per acabar amb el sepulcre, podem dir que, com a la majoria de dòlmens de Portugal, no té una datació acurada, però que, per l'estil arquitectònic, els col·loquen a tots ells durant el Neolític final i el Calcolític, entre el 3500 i el 2500 a.n.e. Cal dir també que fou declarat monument nacional l'any 1910.
Tornem al cotxe disposats a veure el primer "cromeleque" dels diversos que veurem a Portugal. Seguim la M370 fins a la seva fi, als 2.7 quilòmetres. Allà, girem a la dreta per la N114 i la seguim 150 metres, on girem a l'esquerra prenent la N370, carretera que passa per sobre l'autopista A6 o IP7. En uns 3.7 quilòmetres, aturem el cotxe al voral de la carretera, just abans d'un petit turó. Allà busquem un pas que hi ha al tancat de la dreta de la carretera, que ens dona accés a un corriol prou desdibuixat, que seguint-lo ens portarà, pel bell mig del bosc, al Cromeleque da Portela de Mogos, també anomenat Portela de Modos.
Per a mi, el cròmlec més idíl·lic que he vist mai, amb les grans lloses barrejades amb els arbres i la natura, em recorda bastant a l'alineament de Le Petit Ménec. Són d'aquells monuments megalítics no explotats turísticament, i que, per tant, encara conserven un xic de la seva essència.
Fou descobert l'any 1966 per Enrique Leonor Pina, però no fou fins al 1995 quan, en una prospecció de la zona, es va observar que sis dels menhirs avui en dia visibles (llavors soterrats) formaven una estrella (en part millor perquè amb les eines de l'època, ja se sap, potser els haurien destruït, o malmès, i quatre d'ells tenen gravats de tipologia solar i lunar, pel que són "delicats").
El monument en si és un conjunt de 40 menhirs que formen una el·lipse de 15 per 12 metres de diàmetre. Gran part d'ells són decorats amb diferents tipus de gravats incisius, com cassoletes, ziga-zaga o ondulacions; mentre que es documenten gravats de tipologia solar al menhir central. Nosaltres, amb el dia que vam tenir, no vam veure res de res, ens va ploure com mai ha plogut.
Aquest monument fou erigit al Neolític, entre el 4000 i el 3500 a.n.e., destruït parcialment al Calcolític i reutilitzat vers l'Edat del Bronze de l'oest peninsular.
Refem el camí fins al cotxe i anem a visitar un altre "cromeleque", el de Vale de Maria do Meio, que trobem seguint per la N370 uns 900 metres més. Allà girem a la nostra dreta per un camí sorrenc, però habilitat per al cotxe. En uns 700 metres, surt un altre camí a l'esquerra, que en uns 230 metres més ens deixarà al costat del cròmlec.
Monument molt i molt interessant, més antic que el company que acabem de visitar, ja que se li estima la construcció vers el Neolític antic portuguès (VI-V mil·lenni a.n.e.). Fou descobert el 1993 per l'arqueòleg Manuel Calado, que documenta una trentena (34) de menhirs, d'entre 2 i 3 metres de longitud, formant un recinte de forma el·líptica de 37 per 25 metres.
Diversos d'aquests menhirs resten gravats amb diferents motiu, des de cassoletes, mitges llunes i quadrats a antropomorfs, a una possible representació d'una vulva. De fet, a l'any 1995, a l'excavació i reaixecament de diversos dels megàlits, es localitzaren gravats de tipologia lunar en dos d'ells, i d'altres amb bàculs. També van sorgir diverses restes d'eines de sílex, raspadors i plaques del mateix material, així com diverses ascles, fragments lítics i ceràmica rodada, un fragment de pedra de molí manual, i un fragment d'una eina de pedra polida, que va desaparèixer furtivament a l'excavació.
Aquest conjunt megalític, com a molts altres de l'Alentejo, fou declarat monument nacional l'any 2013.
Seguim amb la ruta marcada visitant els sepulcres da Valeira, els últims dòlmens del dia, ja que després d'ells visitarem el conjunt megalític de Dos Almendres per donar per acabat el dia pel que fa a visites megalítiques.
Al primer en ser visitat, el número I de Valeira, hi arribarem tornant a la carretera i seguint en la mateixa direcció 1.5 quilòmetres més, una mica abans d'arribar a uns masos a l'esquerra de la N370. Allà, deixem el cotxe i ens endinsem caminant al prat llaurat que hi ha a la dreta de la carretera. A uns 70 metres, trobarem l'Anta da Valeira I.
Sepulcre de forma poligonal amb sis lloses documentades (1985), tot i que a la prospecció de la zona al 2007, només es conservaven 6 de laterals, pel que faltaria una llosa que acabaria de formar la cambra i la de coberta. Cal dir que el megàlit es troba en molt mal estat, i no es percep cap resta ni del corredor d'accés, ni de l'obra tumular. Que pel que es veu, antigament i segons documentació, eren ben visibles .
No ha estat mai excavat, però el podem col·locar temporalment com la resta de megàlits de l'Alentejo que tenen aquest estil arquitectònic, vers el Neolític final - Calcolític, entre el 3500 i el 2500 a.n.e.
I just darrere seu, a uns 80 metres, el número II, al que no ens vam poder apropar perquè estava tot mullat per les contínues pluges que vam patir. Només per arribar al primer, la Cristina, que va fer les fotos, ja va sortir xopa. Així que vam fer la foto de lluny.
D'aquest sepulcre de corredor no se sap gaire, només que resten cinc lloses del malmès sepulcre. Sabem que va ser excavat l'any 2007, però se'n desconeixen els resultats d'aquesta acció, l'únic que podem dir és que és datat vers finals del Calcolític de la zona, cosa rara per la seva tipologia. Creiem que si l'han datat vers aquesta era és perquè potser van trobar alguna resta que podria ser d'una reutilització. A la seva excavació, no aparegueren vestigis ni de túmul ni de corredor. Clarament, els dos megàlits de Valeira han rebut una gran destrossa pel treball agrícola efectuat al prat on són situats.
Com hem dit, acabem amb Dos Almendres, un conjunt megalític on veurem un menhir i un cròmlec, d'aquells turísticament explotats. Ara, per estar explotat, podrien fer un camí un pèl més decent, que no és que no sigui ampli i definit, però podrien fer-li una repassada al sòl sorrenc de tant en tant. Per arribar, només hem d'anar al poble de Nossa Sra. de Guadalupe, agafar la Rua do Cromeleque i seguir-la; el camí és indicat. A mig camí, trobem un cartell indicatiu amb una zona d'aparcament i un corriol que surt a l'esquerra, baixant unes escales. El caminet porta al menhir de Dos Almendres.
Es tracta d'un menhir erigit vers l'era calcolítica portuguesa. D'ell, podem dir que té una llargada propera als 4 metres i que té una inscultura d'un bàcul prop del seu cim. Pensem que deu guardar algun tipus de relació amb el proper cròmlec de Dos Almendres.
Tornem al cotxe i seguim el camí tot rectes, fins a la seva fi, on ens trobem el camí tancat. Allà mateix a l'esquerra, hi ha una zona d'aparcament prou àmplia, on deixem el cotxe i a peu creuem la porta que posa fi al camí en cotxe. En poc més de 200 metres, arribem al "cromeleque" de Dos Almendres.
El cròmlec fou descobert l'any 1964 per Enrique Leonor Pina i és realment impressionant, encara que, per a mi, és d'aquells massa preparats pel turisme. Igualment, cal dir és catalogat com el més important de la Península i dels més importants d'Europa, no només per les seves dimensions, sinó també per la seva estructura i el seu estat de conservació.
El megàlit consta de 95 menhirs, formant dos cercles concèntrics (l'exterior de 18.8 metres de diàmetre i l'interior de 11.4 metres de diàmetre) i davant d'ells dos ovoides també concèntrics (el gran mesura 43.6 per 32 metres). Cal dir que no era així de bon començament, va anar rebent modificacions durant la prehistòria. La primera construcció que queda catalogada són els dos cercles concèntrics, vers el 6000 a.n.e., al Neolític antic portuguès. La primera remodelació va tenir lloc vers el 5000 a.n.e., en ple Neolític mig, on es construïren els dos ovoides, i la segona al Neolític final, on s'erigiren alguns monòlits més a l'interior de l'ovoide i s'efectuaren nous gravats en alguns dels menhirs.
 |
| Imatge extreta de la Wikipedia |
Prop d'una dotzena de monòlits estan esculpits. Inserirem fotos d'alguns d'ells.
Com a dada final, direm que aquest cròmlec té certa semblança, en aspectes astronòmics i lunars, amb el conegut cròmlec de Stonehenge.
Amb aquest espectacular monument, donem la ruta d'Alentejo II per acabada, demà més.
Menir de São Brissos: 29S 575881 4264388
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada