Seguim amb les vacances de Nadal del 2025. Ara ja érem instal·lats a Favara en català, Fabara en espanyol, un bonic poble saragossà amb diversos llocs d'especial interès arqueològic per a nosaltres. Tot i això, avui marxem al terme municipal d'Alcañiz, fugint de la intensa boira de Fabara, que finalment ens va acompanyar els tres dies que vam ser a la zona baixaragonesa, tant de dia com de nit, va ser quelcom realment espectacular, no vam veure el sol en tres dies, bé, una estoneta al mig dia d'aquest primer dia, i ja està. Boira fins a tornar a Catalunya.
Bé, comencem pel poblat d'El Taratrato, al que arribarem tot anant per la N-420. A l'alçada d'Alcañiz, creiem que canvia de nom o en té dos, juntament amb la N-211, i poc després amb la N-232; en tot cas, és seguir tot recte fins poc després del punt quilomètric 148 d'aquesta última, passat un desviament a la dreta a Puigmoreno, Valamuel i el circuit de Motorland. Com diem, al poc d'aquest punt quilomètric, ja veurem a mà esquerra indicacions cap el poblat, just després d'un altre rètol de Puigmoreno i Zaragoza. Seguint indicacions i en ben poc temps, arribem al poblat.
El jaciment fou excavat en la seva totalitat per Vicente Bardavíu i Pierre Paris els anys 1924 i 1925. Anys més tard, el 1982, es publicà una planta del poblat pel professor Francisco Burillo, i, el 2007 i el 2009, el Gobierno de Aragón el va consolidar i habilitar.
No és que sigui molt gran (poc més de 50 metres de llargada), però per la seva morfologia és prou difícil de fotografiar sencer, per no dir impossible, però la Cris va pujar a un promontori del lateral i va fer una ràfega de fotos per treure el màxim; igualment, faltarà la plana de la part superior, però bé, per a fer-nos una idea, ja val.
La primera és de l'entrada del poblat.
A aquesta zona alta, vam veure un seguit de petites estances i, al final del que seria el poblat, un espai obert sense cap tipus de resta d'edificacions, que podria haver esdevingut com a mercat o quelcom així, ja que sabem que els intercanvis amb la cultura grega en aquest poblat eren força habituals a la primera meitat del segle IV a.n.e.
El Taratrato és un poblat iber bastit i utilitzat entre els segles V i IV a.n.e., amb un carrer central que fa com una "S" bastant oberta en pujada i que es va ampliant en el seu transcurs. Es documenten unes 40 cases dividides pel carrer central i tres carrers a la banda esquerra, que devien fer d'accés a les estances de més al fons tocant el mur.
 |
| Extret del web iberosenaragon.net |
Defensivament parlant, era prou elaborat, tot i que a la banda més al nord del poblat aquest es limitava a l'aprofitament del desnivell natural del sòl com a sistema defensiu, a banda de la muralla. Tot i que creiem que hi ha dues zones en aquest lateral del jaciment on el mur no s'ha conservat, i hi ha dues superfícies planeres on es podrien haver construït dues torres defensives.
 |
| Planta de les estructures del poblat iber d'El Taratrato (segons J. A. Benavente, M. Lanuza i S. Melguizo |
Com podem veure, la banda nord del poblat era defensada pel desnivell natural i el mur, mentre que la banda més accessible, la sud, era flanquejada per tres torres (com a mínim, perquè podria ser que n'hi hagués una altra), i un més que probable fossat.
Aquest poblat es dedicava bàsicament a l'activitat agrícola, especialment a la dels cereals, ja que en cada estança s'hi va trobar un molí, de mà o de vaivé, i en una se'n van trobar quatre, pel que la van considerar el forn de pa del poblat, però en canvi no es va localitzar l'element imprescindible per a fer aquesta producció, el forn.
Per acabar amb el jaciment, podem dir que, segons es documenta, el jaciment fou abandonat a causa d'un gran incendi a finals del segle IV a.n.e. i va ser reutilitzat a l'era romana.
Per arribar-hi, emprenem el camí de tornada cap a Alcañiz per la N-232 i ens desviem per la escapatòria que hem vist abans cap a Puigmoreno i Valmuriel per la TE-V-7333, que també porta al circuit de Motorland. A 1.6 quilòmetres, trobarem una illeta just davant del circuit, on girarem a la dreta per la primera escapatòria seguint-la 1.9 quilòmetres fins a una altra illeta, en la que també sortirem per la primera escapatòria seguint tot rectes 1.2 quilòmetres més, recorregut que voreja un bassa artificial. Just a la fi d'aquest recorregut, aturem el cotxe a una zona habilitada que hi ha, amb uns amplis camins que surten a la banda esquerra de la carretera tal i com veníem.
A peu, agafem el primer camí, que és el més costerut, i, a uns 175 metres d'emprendre'l, girem a la dreta per un corriol que va per la cresta del turó, diríem que fet per les motos de cross que van o venen dels diversos circuits que hi ha al costat de Motorland, i que són les culpables del deteriorament dels jaciments, ja que les restes es troben dividides o destrossades pel caminoi. La necròpoli és a aquest camí i realment resta molt destruïda, però encara podem distingir quatre obres tumulars clares i altres de possibles.
La primera, la vam trobar a uns 80 metres d'emprendre l'estret camí.
Ara, tornem al camí més ampli, des del que hem pujat des de l'asfaltat, i l'agafem vers la nostra dreta. Just acabar la corba en la que sortim, veurem a l'esquerra un camp de conreu, ens endinsem per la seva vora esquerra buscant algun corriol que ens doni accés al turó allargat que hi ha a aquest costat. Trobant-lo i seguint-lo, veurem al poc un amuntegament de pedres que al nostre parer és artificial.
Té clarament tendència circular i es troba massa lluny del camp de conreu per a ser pedres extretes d'aquest, i, a més, resten mig clavades. No sabem que és, però, ni hem trobat referència d'ell en cap estudi arqueològic.
Poc després, seguint el corriol cap el cim de l'elevació i sobre una superfície un xic planera, trobarem el malmès assentament de San Martín, a una localització dominant que permetia el control de la zona. Realment, resta molt deteriorat, però a la banda superior es poden veure les restes de diverses petites estances, i, segons documentació, a la part inferior s'hi han trobat diverses cendres, possibles murs i també diverses excavacions furtives.
El jaciment ha aportat gran quantitat de restes ceràmiques i, en menys mesura, lítiques, com percutors de sílex i dents de falç. Esmentar també la poca quantitat de ceràmica a torn amb decoracions geomètriques, cosa que fa pensar que el moment del seu abandonament fou vers l'era ibera antiga, cap a finals del segle VI a.n.e.
Aquí inserim una planimetria que hem trobat a un estudi que vindria a ser el POUM d'un poble a Catalunya. Només veient la limitació que li atorguen, el més probable és que als camps del voltant també es poguessin recuperar restes.
 |
| Extret del "Plan General de Ordenación Urbana de Alcañiz - Delimitación de yacimientos arqueológicos" |
Per acabar, podem dir que, segons aquest estudi, el poblat fou bastit a l'Edat del Bronze i fou utilitzat, com acabem de dir, fins a l'iber antic.
D'aquí, anem a dinar, fem l'entrepà al costat de la bassa artificial, on, per curiós que ens sembli veient l'ambient d'aquest matí, desitjàvem un arbre frondós per a que ens fes ombra, no els quatre arbres de secà que hi ha allà.
Un cop dinats, anem a per l'últim jaciment del dia, per mi, el més espectacular, el poblat d'El Palao. Per visitar-lo, tornem a la N-232 i la seguim vers la nostra esquerra direcció Alcañiz tot rectes durant 3.7 quilòmetres, arribant a una illeta en la que sortim per la primera escapatòria, agafant la N-211 direcció Calanda i Terol. Seguim aquesta 2.4 quilòmetres desviant-nos a la nostra esquerra per l'A-2405 direcció Castelserás i El Palao. 900 metres més tard, trobem un camí que surt a la nostra dreta i, seguint-lo 1.4 quilòmetres més, podem deixar el cotxe quan creguem oportú. Seguint a peu, trobarem el caminoi d'accés al poblat, que puja a la part alta del turons que hi ha.
Es tracta d'un poblat iber de grans dimensions, unes 4 hectàrees, essent el més gran de la comarca del Bajo Aragón, que va perdurar en el temps transformant-se en ibero-romà. S'estima que la seva fundació, segons els últims estudis, fou vers el segle IX a.n.e. i els últims vestigis arqueològics apunten que s'abandonà vers el segle II de la nostra era, pel que el poblat fou habitat durant uns 1100 anys, molt probablement de forma ininterrompuda.
El poblat es troba entre els tres petits cims que es veuen a la fotografia, dos més al nord i un més al sud, i les carenes entre ells.
 |
| Extret de Google Maps |
De fet, si ens apropem amb la mateixa aplicació, començarem a veure estructures, tant a la banda superior com a la banda inferior de la imatge que acabem d'inserir. Per a fer-nos una millor idea de tot el conjunt, inserim una planimetria de Silvia Alfayé, José Antonio Benavente, Alexis Gorgues, Francisco Marco y Pierre Moret extreta de la memòria d'excavació del jaciment de 2003.
 |
| Extret de l'estudi "El oppidum ibero-romano de El Palao (Alcañiz, Teruel). Campaña de excavaciones 2003" (S. Alfayé, J.A. Benavente, A. Gorgues, F. Marco y P. Moret |
La següent fotografia és l'ampliació de la zona nord, on es poden veure diverses estructures, i molts espais que resten sense excavar. Encerclem la primera de les coses que ens va impactar del jaciment: l'entrada al poblat, un accés en passadís natural, flanquejat per elevacions a banda i banda, també naturals, una d'aquelles meravelles geològiques que et captiva.
 |
| Extret de Google Maps |
Amb aquestes bones primeres impressions, ens dirigim a la part alta del turó situat a l'esquerra de l'accés. Curiosament, és la part més antiga del jaciment, marcada com a zona 2 al plànol anterior. S'hi han trobat restes ceràmiques prou nombroses corresponents al Bronze Final i a la Primera Edat del Ferro; són ceràmiques a mà i sense decoració. No s'observen, però, restes d'edificacions, ja que semblen arrasades per les posteriors construccions iberes.
D'aquesta segona fase ocupació, la ibera inicial, es conserven diverses restes de muralla, construïda entre finals del segle VI i la primera meitat del segle V a.n.e., i una quantitat de deixalles força important. A la part nord de la zona on ens trobem, hi ha tres construccions destacables: una torre semicircular, de 5.40 metres de diàmetre i 1.20 de gruix de mur, pertanyent a la muralla; una torre oval exempta, de 5.30 per 3.80 metres, a la zona més extrema de la plataforma; i un parament exterior a la muralla que discorre paral·lel a ella i que es troba separat de la torre oval per un passadís d'entrada de 2.20 metres d'amplada. La interpretació que els estudiosos donen a aquests dos últims elements és que es trobaven extramurs i estaven fets per a dificultar l'entrada al poblat, ja que s'havia de passar entre els dos per a accedir al poblat. S'estima que l'extensió de l'hàbitat en aquest moment era d'uns 1500 m2.
Durant el període iber ple, el sistema defensiu descrit es manté amb algunes modificacions. Al segle V a.n.e., es realitza una reforma important i es construeix un nou mur que, juntament amb un altre de reforç, complica encara més l’accés mitjançant un camí en ziga-zaga o chicane entre les torres. Després d’un ús breu, la torre semicircular ibera i el mur afegit posteriorment són desmantellats, i el fossat s’omple d’enderrocs i deixalles. Al final d'aquesta ocupació, només romanen l’avant-mur i la torre oval parcialment coberts per sediments. Sobre les restes, es forma un nou nivell de circulació exterior, on s’acumulen abocaments domèstics procedents del poblat, els més conservats de tots els tobats al jaciment. S'hi troben restes de ceràmica a mà evolucionada de l'edat de Ferro i també ceràmica ibera pintada a mà amb motius ceràmics senzills.
Les construccions del següent període, l'ibèric final (segles III–II a.n.e.), estan molt mal conservades a causa de les fortes alteracions produïdes en època romana imperial. Només es conserven parcialment els fonaments, ja que els nivells d’ús i els sòls originals han desaparegut. Les edificacions d’aquest període utilitzen una tècnica mixta de pedra i fusta, semblant a la de la muralla de la zona 1 de l'esquema anterior. En aquest moment, es reforça el parament sud-est de la torre oval amb un gruixut mur de maçoneria i se’n construeix un altre al sud-oest, a la base del qual s’han trobat restes d’un entramat de bigues i pals de fusta, probablement part d’un sistema estructural intern.
La reforma efectuada en època romana va transformar profundament l’urbanisme d'aquesta zona, cobrint les estructures iberes i donant lloc a un nou barri alt-imperial, del qual no es conserven restes visibles per culpa de l’erosió. Les restes romanes que es conserven a aquest sector es concentren sobretot a les plataformes intermèdies i als vessants. S'han excavat elements arquitectònics d’època republicana i alt-imperial (habitatges amb paviments, dipòsits i estructures de magatzem), així com materials associats (ceràmica, llànties romanes, etc.), que indiquen una ocupació sòlida i activitat domèstica i productiva continuada.
Baixem del turó i anem a la banda dreta segons entres al poblat per a veure les diferents restes romanes existents, corresponents al segle I.
Actualment, es considera que les construccions d'aquesta zona eren edificis públics, com la cúria, on es reunien els magistrats i personatges principals de la ciutat. Es documenten dues habitacions d'uns 40 metres quadrats excavades sobre la roca mare que es comunicaven entre elles per tres portes i que disposaven de terra pavimentat en morter de calç o guix, i que havien disposat de coberta recolzada a uns pilars centrals encara visibles.
El Palao és conegut des de principis del segle XX i ha estat excavat repetidament: per Vicente Bardavíu i Raymond Thouvenot el 1928, per Francisco Marco entre el 1978 i el 1985, i pels esmentats anteriorment Francisco Marco, Pierre Moret i José Antonio Benavente el 2003. Donada la monumentalitat del conjunt i les restes trobades, alguns estudiosos el consideren l'antiga ciutat d'Usekerte o Osicerda, tot i que no hi ha unanimitat ni proves que confirmin aquesta hipòtesi.
Ho deixem per avui, que ja hem vist força jaciments i la boira convida a anar cap a l'allotjament a entrar en calor i passar la tarda en família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada