Avui, ens disposem a visitar el poblat Neolític de la Draga, així que ens llevem ben d'hora i posem rumb a Banyoles. Hauríeu d'haver vist la cara que se'ns va quedar en arribar i adonar-nos-en que havíem de reservar amb anterioritat per poder visitar el poblat... sense comentaris... ja hi tornarem.
Ja que hi érem, després d'estar una bona estona passejant pel magnífic llac de la població, vam aprofitar per a veure alguna cosa d'allà; a prop hi ha diversos dòlmens que ja hem vist, i la intenció d'avui no era fer una llarga ruta de muntanya... més aviat tot el contrari. Vam decidir anar a cercar el menhir de la Pedra del Diable, al més o menys proper terme de Santa Pau.
Sortim de Banyoles, tot prenent la GI-524 fins al quilòmetre 11, on just al costat d'un desviament a un càmping que surt a mà dreta, deixem el cotxe. Prenem un camí sorrenc paral·lel a la carretera, que en pocs minuts ens porta a la propietat privada de Can Formiga. El menhir es troba al bell mig d'un prat d'aquesta propietat, que deu estar conreat quan és l'època.
Teníem ganes de veure'l, ja que és el megàlit de Catalunya del que es té constància més antiga, juntament amb el dolmen de la Casa Encantada... tots dos es documenten l'any 1872. En el cas d'aquest gran roc, fou descrit pel reconegut pintor Joaquim Vayreda i Vila.
Ja que hi érem, després d'estar una bona estona passejant pel magnífic llac de la població, vam aprofitar per a veure alguna cosa d'allà; a prop hi ha diversos dòlmens que ja hem vist, i la intenció d'avui no era fer una llarga ruta de muntanya... més aviat tot el contrari. Vam decidir anar a cercar el menhir de la Pedra del Diable, al més o menys proper terme de Santa Pau.
Sortim de Banyoles, tot prenent la GI-524 fins al quilòmetre 11, on just al costat d'un desviament a un càmping que surt a mà dreta, deixem el cotxe. Prenem un camí sorrenc paral·lel a la carretera, que en pocs minuts ens porta a la propietat privada de Can Formiga. El menhir es troba al bell mig d'un prat d'aquesta propietat, que deu estar conreat quan és l'època.
Teníem ganes de veure'l, ja que és el megàlit de Catalunya del que es té constància més antiga, juntament amb el dolmen de la Casa Encantada... tots dos es documenten l'any 1872. En el cas d'aquest gran roc, fou descrit pel reconegut pintor Joaquim Vayreda i Vila.
Com és típic a Catalunya, el roc està lligat a una llegenda relacionada amb la construcció dels ponts del diable. La llegenda diu que el diable construïa ponts amb pedres que portava volant a canvi de l'ànima del protagonista. En aquest cas concret, una noia es casava amb un noi que
l'esperava a l'altre costat del Ter, però no podia travessar el riu per trobar-se amb ell, així que va prometre la seva ànima al diable si abans de les dotze de
la nit la portava a l'altra banda. Aquest va començar a construir un pont portant les pedres des dels Pirineus, però va arribar la mitjanit i el diable va deixar caure l'última pedra, donant lloc al menhir.
Aquest menhir antropomorf fa 2.80 metres d'alçada, 0.80 metres d'amplada màxima i té un gruix d'entre 0.20 i 0.30 metres. És datat vers el Neolític Mitjà i el Calcolític, entre el IV i el III mil·leni a.C.
Aquest menhir antropomorf fa 2.80 metres d'alçada, 0.80 metres d'amplada màxima i té un gruix d'entre 0.20 i 0.30 metres. És datat vers el Neolític Mitjà i el Calcolític, entre el IV i el III mil·leni a.C.
Un cop visitat el megàlit, tornem al camí i continuem amb la mateixa direcció que abans, fins trobar un corriol atrotinat, que surt del camí a una corba a l'esquerra. Seguirem el corriol fins al final, a trossos amb un inclinat pendent, fins a trobar el típic raconet oblidat de la mà humana, el gorg de Can Batlle.
No ens hi vam banyar, però d'altres sí que van tenir aquesta sort!! El lloc és espectacular...
Després d'estar una bona estona admirant el magnífic gorg i els petits salts d'aigua, desfem el camí tornant al cotxe i anem tirant cap a casa que encara ens queda un bon tros de camí!!
Coordenades:
Menhir de la Pedra del Diable: UTM(ETRS89): 31T, 466767, 4666744
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada