Avui anem primer al terme municipal d'Octon, a Lodève, a l'Hérault francès. Anirem a visitar la coneguda necròpoli de Toucou, on vam veure 8 dòlmens, 1 probable túmul prehistòric, i dos menhirs. Tot i això, ens vam deixar un parell de menhirs més, i hem trobat documentats fins a 11 sepulcres a la necròpoli, part dels quals no vam saber trobar. En acabar la visita de la necròpoli, canviarem de poble tot anant al proper terme municipal de Le Puech, per visitar un nou megàlit, totalment espectacular, i després cap a Lavalette, on en veurem dos més, un d'ells en perfecte estat de conservació.
Bé, ens arribem al nucli d'Octon i deixem el cotxe a un aparcament que hi ha a poc d'arribar al centre històric del poble. A peu, anem caminant direcció nord, fins a sortir del poble en direcció nord-est per le chemin de Toucou. A la poca estona, veurem un camí cap a l'esquerra que mena cap al castell de Lauziéres, però nosaltres seguim rectes 2.4 quilòmetres, creuant l'antic nucli de Toucou. Aquí, a la part alta de la muntanya, emprendrem un nou caminoi cap a l'esquerra, i el primer dels sepulcres que veurem es troba a 210 metres d'aquest punt, al bell mig del camp de conreu que hi ha a la dreta del camí, a uns 30 metres d'aquest, és fàcil de trobar, sobretot si no està conreat.
Abans de començar a descriure la necròpoli, que per cert també l'hem trobat anomenada com Lacade, hem de dir que els numerarem tal i com els vam veure, ja que cercant informació o simplement la ubicació, ens hem trobat els noms duplicats, a banda de que, com hem dit, la quantitat de sepulcres de la necròpoli varia segons la font. Per això, els posarem tal i com els vam veure, i els que vam poder trobar.
Segons la poca informació a la que hem pogut accedir, aquesta va ser descoberta cap a l'any 1950 pels alumnes de l'escola d'Octon i el seu mestre, i es tracta d'una necròpoli del tot peculiar a la zona, per l'orientació del megàlits i per la seva morfologia. Cal dir que fou bastida a finals del Neolític, vers el 3000-2700 a.n.e., i reutilitzada a l'Edat del Bronze mig i final, entre el 1500 i el 1200 a.n.e.
La peculiaritat estructural, pel que es diu, és deguda al material constructiu, ja que està feta a raó de basalt, a diferència dels sepulcres de corredor veïns, que són de gres. En ser d'aquest material, l'estructura de les tombes varia, ja que aquest material es fragmenta en peces més petites. Tot i això, per les troballes recuperades, els dos estils arquitectònics van conviure en el temps.
A banda, també hem de dir, que a l'estudi que hem trobat, en un principi fa referència a una necròpoli de sepulcres de corredor d'estil Llenguadocià (galeria catalana), però també esmenta que l'accés a les cambres no s'ha pogut estudiar a fons, a manca d'una excavació exhaustiva.
Dit això, comencem pel que vam anomenar Toucou o Lacade I.
Aquest és un sepulcre protegit, segons la Base Mérimée, com a monument històric des del 12 de desembre del 1956. A la petita fitxa de protecció, diu que va ser bastit vers el Neolític local, no documentant-se l'estil arquitectònic, ni cap tipus de mida de la tomba, ni cap excavació. Podem dir que el túmul del sepulcre resta prou ben conservat i amida, més o menys, 11/12 metres de diàmetre, essent de forma ovalada.
A la mateixa alçada, uns 25 metres a l'oest, al límit del bosquet que hi ha, vam trobar una cosa que ens va semblar un pèl estranya, es tracta com d'una obra tumular sense cap llosa a l'interior, però amb un sot al centre de la seva superfície, i, mirant-ho a vista d'ocell, és perfectament rodó. Podrien ser pedres tretes del camp, però per nosaltres hi ha massa "casualitats", com la seva morfologia, que just al costat, al bosquet, no hi ha ni una sola pedra, el solc a la superfície tumular, per què han decidit fer el camp conreable just fins aquí? Bé, per nosaltres, és una obra tumular prehistòrica, que, per cert, també té un forat, al bell mig de l'obra que podria ser una reutilització de l'Edat del Bronze, o una cala.
No hem trobat informació de cap tipus, d'aquesta, per nosaltres, obra tumular.
Just al costat, seguint en la mateixa direcció i anant cap el camí, veurem el que anomenem com a dolmen II de Toucou o Lacade, a escassos 10 metres de l'obra tumular anterior.
És clarament un dolmen, bé, les restes d'un dolmen, que, clar, amb el que en queda, no podem dir la nostra pel que fa a la morfologia. In situ, es poden veure la llosa lateral i un tros de l'accés, que resta a l'esquerra de la fotografia, tocant la lateral i mig coberta per la vegetació que podríem haver eliminat abans de fer la fotografia. Dir que resta protegit i declarat com a monument històric des del 12/12/1956.
Seguim cap a l'oest i, a uns 10 metres, gairebé tocant el camí, trobarem el que anomenem com a Toucou o Lacade III.
Sortim al camí i el continuem tot rectes en la mateixa direcció uns 200 metres fins a trobar un caminoi que surt cap a la dreta, i per ell seguim. Als 40 metres, a la dreta del camí, trobarem el destrossat dolmen de Toucou o Lacade IV. Resta molt malmès, però podem veure alguna llosa d'entre els rocs de l'obra tumular.
Actualment el sepulcre està en estat precari, no sabem si a causa de la pista per la que hem arribat, o perquè, però hem vist fotografies anteriors on es veia en molt millor estat de conservació.
Ara visitarem els menhirs, que es troben un al costat de l'altre, són els menhirs de Lacade. Per arribar-hi, el millor és sortir al camp de conreu tot seguint el camí. Just entrar-hi, girem a la dreta i continuem rectes per la vora del bosc uns 40 metres, on ens endinsem al bosc i, obrint-nos pas entre les plantes i arbres, trobarem els dos menhirs de Lacade en 15 metres.
Es tracta d'un menhir central i un altre més petit que li fa de satèl·lit, estil als de la Pedra Gentil o Pedra de la Murtra, a Sant Climent Sescebes, jaciment que tenia més menhirs satèl·lit en el passat, potser aquí era igual. El menhir central mesura 1.22 metres d'alçada per 0.63 d'amplada i 0.33 de gruix, mentre que el satèl·lit té una alçada aproximada d'1 metre. El conjunt fou descobert el 1953 i, a la notícia del seu descobriment, es descriu com un menhir amb satèl·lit col·locats sobre un petit túmul de pedres d'1.60 metres de diàmetre.
Seguim la ruta que portàvem planificada, anant a visitar els sepulcres V i VI de la necròpoli de Toucou o Lacade, pel que tornem al camp i el creuem direcció nord, fins que aquest s'estreny donant accés a un altre camp. Just allà ens endinsem al bosc que queda a la nostra esquerra i, bé, a partir d'aquí no us podem dir res, s'ha d'arribar seguint les coordenades, ja que no hi ha cap camí, has d'anar pel mig del bosc uns 50 metres en direcció nord-est fins a trobar el dolmen V de Toucou.
D'aquest clar sepulcre, en podem dir que conserva dues lloses, la de capçalera, i una lateral que, segons fonts franceses, amida 1.20 metres de llargada, per 0.80 metres d'alçada, tot i que nosaltres potser la fèiem més llarga.
Vist el V, anem a cercar el dolmen de Toucou VI, que trobarem uns 30 metres més enllà en la mateixa direcció.
Es tracta, de nou segons fonts franceses, d'un antic sepulcre del que en resten tres lloses, una d'elles trencada per la meitat, una altra estintolada i la de capçalera. Nosaltres us diem el que vam veure, perquè ja no sabem si es refereixen a aquest dolmen. Vam veure clarament les tres lloses que formarien la cambra sepulcral, que resten més o menys al seu lloc original. Tenint present la capçalera, al costat dret de l'entrada, al que seria la cambra mortuòria, resta una llosa clavada, que es veu a primer pla a la fotografia, que podria ser una d'un hipotètic corredor (nosaltres la veiem massa gran per l'estil Llenguadocià). També podria ser part de la coberta, fent una interpretació de fotos antigues, on ens sembla que és aquesta llosa la que resta estintolada a terra i repenjada sobre la llosa lateral.
Pugem al camp i tornem a l'inici d'ell, allà on hem girat a l'esquerra des del camí que ens ha portat des d'Octon, just després seguint en la mateixa direcció, trobem un camí que mena cap l'esquerra pel mig d'un camp, seguint-lo i, a uns 200 metres en línia recta des del camí, trobarem el sepulcre de Toucou VII.
A uns 80 metres a l'est, veiem el que vam trobar identificat com a dolmen de Toucou VIII. Sincerament, a nosaltres no ens va fer gaire aspecte de sepulcre, però quelcom és, les lloses es troben clavades i clarament col·locades amb intencionalitat, a banda del que podrien ser restes de l'obra tumular.
A nosaltres, aquest ens va sobtar.Com es pot veure, les pedres són el que queda d'un estret i llarg corredor que duia a una hipotètica cambra sepulcral, avui en dia destruïda, tot i que es poden veure clarament restes de l'obra tumular. Amb aquesta interpretació, sí podem dir que aquest és un sepulcre de corredor Llenguadocià.
L’aixovar recuperat a la necròpoli és prou residual i es compon principalment d’indústria lítica en sílex, com puntes de fletxa, i diverses làmines del mateix material, perles de variscita, (provinents sens dubte de Gavà) i alguns fragments ceràmics corresponents a vasos hemisfèrics, associats al Neolític final.
Inserim una imatge extreta de: Noisette Bec Drelon, Maxime Remicourt, Johanna Recchia, Eric Thirault, Jean Vaquer. Le mégalithisme du Languedoc central : le dolmen des Isserts dans le bassin de la Lergue. in G. Bagan, St. Mauné, G. Beugnon (dir.), Recherches archéologiques et historiques récentes en Languedoc central, Actes de la table ronde de Vailhan, Apr 2019, Vailhan, France. pp.37-58. ⟨hal-03887775⟩
Per acabar amb la peculiar necròpoli de Toucou, podem dir que, segons els estudis als que hem pogut accedir, aquesta va ser modificada a l'era protohistòrica, i n'esmenta uns túmuls d'aquesta etapa, que, com la gran majoria dels sepulcres prehistòrics, no s'han excavat.
Ara sí, tornem al camí principal i l'emprenem direcció en la que hem arribat fins a Octon. Però val a dir que quan ja érem a l'alçada de l'antic nucli de Toucou ens en vam adonar que ens havíem deixat un menhir a no gaire distància del dolmen VIII, i que si segueixes el camí principal cap a l'altre costat (est), en veus un altre (els dos dels que havíem fet menció abans).
Emprenem el cotxe i tornem per on hem vingut tot seguint la D148, i uns 6.3 quilòmetres més tard fem un pronunciat gir a l'esquerra seguint per la D148, en direcció Le Puech. Aquesta la seguim 2.2 quilòmetres, arribant ara a un petit nucli de cases. Aquí deixem la D148 i emprenem a l'esquerra per la D148E3, direcció Mas Delon (on es va trobar un fragment d'estàtua-menhir). Seguim creuant Mas Delon fins que, al poc, haurem de decidir si esquerra o dreta per le Chemin de Frigoulet; bé, doncs cap a la dreta. Uns 600 metres més tard, just en entrar al nucli de Le Puech, girem bruscament a l'esquerra emprenent la D157E5 sortint de l'anomenat poble en pocs metres. A 400 metres de fer el gir, ens trobarem a l'esquerra de la carretera una zona per a deixar el cotxe i així ho fem.
A peu, tornem pel voral de la carretera fins a la corba que hem fet a la dreta, com a uns 120 metres de la zona d'aparcament. Del vèrtex d'aquesta corba, surt un corriol que enfila vers la muntanya i que, en una bona estona, quan arribem al cim d'aquesta ens fa passar just pel costat del bonic dolmen de Lodevois, també anomenat Fourille o Cayroux. En no poder seguir el corriol amb el plànol que hi ha a internet, no podem dir quanta distància hi ha, però en línia recta hi ha 1.15 quilòmetres, seguint el corriol deu haver 1.5 - 2 quilòmetres.
Aquí tenim el sepulcre de corredor (estil llenguadocià).
Tomba construïda en basalt local, com els de Toucou, i bé, de fet oficialment no sabem res, ja que no hi ha res documentat, o no ho hem trobat. Sabem que la coberta era estintolada al terra, i que va ser recol·locada pel G.A.L. entre el 1980-1990.
Per l'estil arquitectònic, podem dir que va ser erigit vers el 3000-2700 a.n.e., a finals de l'era neolítica.
Tornem al cotxe i seguim la carretera tal i com anàvem fins a topar amb la D157, a la que girem a l'esquerra direcció Lavalette. 1 .2 quilòmetres més tard, girem de nou a la dreta per la D157E4 cap el mencionat poble, i uns 5 quilòmetres més endavant trobarem a l'esquerra una entrada al prat on es troben els sepulcres de Mas Trinquier. Entrant per aquí camí, tirarem enrere a uns 100 metres per a trobar el sepulcre B. No cal dir que és recomanable l'ús de GPS.
Es tracta d'un nou sepulcre de corredor curt, en forma de "P", que es troba bastit en una obra tumular que també es va utilitzar per a construir el seu germà. De fet, aquesta obra tumular es troba a un pronunciat pendent, fet pel que, a banda de tenir dues tombes, li atorga una certa complexitat constructiva.
De nou, col·locarem temporalment la tomba al Neolític final, vers el 3000-2700 a.n.e.
Tot seguit, anirem a visitar son germà A, que es conserva en pitjor estat, i que es troba a no arriba a set metres direcció sud-oest; com hem dit, comparteixen túmul.
Un megàlit, que només veure'l ja ens va generar dubtes pel que fa a la seva morfologia, un paradolmen? Segons hem pogut esbrinar, els francesos diuen que és un bloc caigut del penya-segat, i que va destruir l'antiga tomba. Personalment, ho dubtem molt, però bé, no serem nosaltres els que els hi portem la contrària. Per nosaltres, és un paradolmen aprofitant el bloc, pel que deuria ser bastit a la creació de l'obra tumular i el seu company.
I amb això, donem el dia per acabat. La veritat, ha estat intens, 11 dòlmens, 2 menhirs, un túmul i bastants quilòmetres, sobretot es va notar a les cames entre la visita a Toucou i la de Lodevois. Però cal dir que dona temps a fer-ho bé, si és que ens decidim a fer-ho un dia d'estiu, quan el dia es fa més llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada